Escepticisme

Ara, tot es lluitar contra la corrupció. Fins i tot hi ha partits que ja han suspès de militància o han expulsat militants sense haver-se demostrat la culpabilitat o no dels afectats. No s’ha respectat ni la presumpció d’innocència. Ara sembla que calgui anar a la recerca de la puresa. Aviat tots els partits hauran de canviar els seus colors corporatius i s’hauran de vestir de blanc. Podrien fer el mes de Maria en ple mes de novembre. Tot plegat acaba semblant una funció de teatre, i a més a més, francament, dolent.

Per què no s’actua en comptes de fer tanta comèdia? No seria hora d’enfocar com cal el finançament dels ajuntaments? Aquest tema del finançament municipal és un clam des de fa temps i temps. No s’hi pot fer res o no s’hi vol fer res?

Ara diuen que s’ha d’actuar amb rigor. Que és que no s’hi ha actuat fins ara? Diuen que han fallat els controls. De qui depenien? Que es denunciï a qui no ha fet correctament la seva feina. Al final acabarà passant allò tan típic que no hi ha responsables.

Resulta que el Parlament es va fer el sord i el cec davant d’informes que insinuaven la situació. O sigui, més persones que no van complir amb el seu deure.

Ara entrarà en funcionament l’Oficina Antifrau. Serà eficaç?

Francament si tot plegat ha de ser una mena de “vodevil” per seguir igual, potser que ens l’estalviem. Si s’ha de seguir l’esquema “espanyol” d’anar fent lleis, reglaments, ordenances per a incomplir-les després, no cal.

Pensem que aquest Estat que ens sotmet té el gran honor de ser un dels que més lleis fa que després s’incompleixen. La dita popular ja ho deixa prou clar: la llei és per incomplir-la o per saltar-se-la. Així anem!

Berlin

Ahir, veient per TV els actes del 20è aniversari de la caiguda del mur, recordava la transcendència d’aquest fet.

Va significar la fi de la Segona Guerra Mundial i de les seves conseqüències més directes i va implicar el principi de la fi dels règims “comunistes” sorgits sota les botes de l’Exèrcit Roig.

Fa 20 anys, Europa va tornar a una situació d’una certa normalitat, avui consolidada amb la UE -Unió Europea-. Malgrat els problemes, malgrat les pors i malgrat una certa indefinició en la construcció d’aquesta nova Europa. Des del començament de la Segona Guerra Mundial fins ara han passat 70 anys i aquest és un fet que cal recordar-lo sovint i arreu.

Em vénen records tals com l’actitud de Gorbatxov, ben positiva en tot moment, la de Helmut Khol decidida i valenta i la de François Miterrand, el farsant i mentider polític francès i President, a l’afirmar que estimava tant Alemanya que en preferia dues. Misèries d’aquest món!

Dos avisos

Com a bon ciutadà que paga els seus impostos religiosament que es comporta fins i tot amb excessiva educació amb les administracions corresponents voldria avisar a:

Jordi Hereu, per desgràcia de molts barcelonins, alcalde de Barcelona, que no cal que contracti més gent per al seu departament de premsa. Ja n’estem prou tips de tota la seva propaganda, i si us plau, no faci més despesa. Li agraïm els esforços que fa i ha fet, però més despesa i més endollats, no. Ja n’hi ha prou1 A més pensi en allò de la mona, que encara que es vesteixi amb seda...

L’altre avís és per al inefable jutge Baltasar Garzón que sembla despistat o potser està massa ocupat amb els “pretorians” de l’Operació Pretòria. Per cert, encara no sé qui són els pretorians si els jutges i policies o els detinguts i el jutge ens ho hauria d’aclarir. Que no s’ha adonat que l’esquerra abertzale prepara un nou pacte de Lizarra? Com és que no els ha detingut encara? Què potser són menors d’edat?

Estigui amatent, home, que encara li colaran un gol, i s’haurà acabat la seva aura de jutge-estrella. Se li acabarà el seu camí cap Hollywood! No ens decebi, home, pensi que el patim des de 1992!

Carod Rovira vers la EE catalana

No és que em vingui de gust, però... cal parlar-ne.

El discurs-sermó que Carod-Rovira va fer dimecres dia 4, a La Pedrera, i que diuen que va deixar tanta gent al carrer, encara que la cabuda de l’auditori esmentat no dóna per gaire, va ser important i traça, finalment, un futur ja prou insinuat.

Podeu trobar referències per la xarxa, i potser fins i tot el discurs complet.

Des que parlava de la pluja fina ha anat reafirmant una sèrie de trets que el porten directament cap a la Secta (PSC/PSOE).

La seva teoria sobre que el nacionalisme ha mort i que visca la nació no deixa de ser la mateixa del “catalanisme ligh” , que recordem-ho, quasi sempre es predica contra el nacionalisme català.

Aquesa definició de la “nació inclusiva”, que tan defensen determinats intel·lectuals propers als àmbits “sectaris” del carrer Nicaragua de Barcelona i del Baix Llobregat, sempre acaba sent la contraposició al que ells anomenen “nacionalisme excloent” de CDC, oblidant tota la pedagogia i la pràctica del dia a dia. CDC sempre ha parlat d’un sol poble, d’integrar la immigració. Política desenvolupada pels convergents des dels anys 80 del segle passat fins ara.

Els qui han mantingut i mantenen els guetos són i han estat el PSC-PSOE ja que així tenen una pila de vots captius.

Sentint determinats aspectes del discurs, a part que faci angúnia copçar el seu narcisisme perquè realment sembla que es cregui el salvador de no sé sap ben bé què, l’aposta per convertir ERC amb una nova Euskadiko Esquerra, que recordem-ho, va acabar integrada al PSOE, és el fi perseguit per Carod-Rovira. Com que no crec que pugui aconseguir-ho, la seva única sortida és la integració al PSOE. Primer el discurs, l’argumentació, després vindrà la integració. No li queda cap més sortida.

Segueixen fotent als de sempre

Avui la notícia té per titular “La llei de dependència només es pagarà amb més impostos”.

Per fer front a la banalitat, típica d’aquest personatge de còmic estil TBO que és Rodríguez Zapatero, l’única possibilitat que se’ls acudeix, com sempre, és augmentar els impostos per poder pagar la despesa.

Caldrà tornar a recordar la immoral campanya feta pel govern espanyol de ZP amb grans cartells instal·lats a arreu on es veia un xicot que ajudava a una venerable senyora gran on la frase de l’escarni deia textualment “Mai més no tornarà a estar sola”?

Ara, una comissió a instàncies de les Cortes, hauran de fer propostes per aconseguir finançar els costos de l’aplicació de la Llei de la Dependència. Què en sortirà? La creació d’un nou impost o l’augment dels actuals?

De la inconsciència d’un governant com ZP, només n’acaben sortint damnificats i la banalitat d’un home com ZP només produeix frustració i desencís. El “bonisme” d’aquest Pinotxo comporta sempre mentida i desengany.

I de tot això qui més en pateix les conseqüències sempre acaben sent els més necessitats.

Per pensar-hi

Del tot recomanable és l’article “Estranys aliats” que publica l’AVUI, de 3 de novembre, a la pàgina 22, secció “Diàleg”. Ferran Sáez n’és l’autor.

El text té un gran interès i amb l’estil que caracteritza Sáez: parla clar i català, sense embuts i anant al fons de les qüestions. Aquesta forma d’escriure és molt d’agrair en uns temps en que la claredat expositiva està absent de molts textos i sobretot quan aquests es refereixen a qüestions relacionades amb la vida política.

No em puc estar de reproduir la separata que en fa el mateix autor:

“La insistència a fer política a partir d’aquell fals “retrat robot” envernissat amb les coloraines de la correcció política farà que, tard o d’hora, un individu com Anglada arribi al Parlament”.

Recomano de totes totes llegir-lo del primer al darrer mot.

Enquesta als mestres

Al diari AVUI, de 2 de novembre, a les pàgines 20 i 21, concretament a la secció de Societat es publica un resum de l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar durant el passat mes de maig a un miler de mestres.

Els resultats estan a la vista i cadascú en traurà les conclusions que cregui oportunes. Per part meva només voldria remarcar un aspecte que sempre es repeteix i des de fa anys: La manca de reconeixement social. Resulta estranya aquesta sensació que experimenten els mestres de que la societat no els reconeix. Sempre he pensat que el problema ve perquè sembla que visquin en una bombolla i que d’aquest fet prové la sensació que la societat no els estima. Un supost francament infantil.

Per acabar una opinió que em sembla molt interessant doncs reflecteix un altre dels eterns problemes dels mestres. Diu Gregorio Luri,exprofessor, filòsof i escriptor: “El professorat és un col·lectiu molt conservador al qual qualsevol cosa que soni a canvi el fa sentir extraordinàriament insegur”. No cal dir res més. Penso que hi toca i ho diu molt ben dit.

La justícia i les formes

Les formes, o el que en podríem dir les normes de conducta, són de gran importància en les relacions socials i polítiques, i en general en tot tipus de relacions humanes. Moltes vegades hi ha problemes que s’agreugen precisament per qüestions formals. Quantes relacions personals no empitjoren per aspectes de forma.

En el terreny de la justícia aquesta qüestió és encara més dolorosa.

És precís emmanillar a les persones quan no hi cap tipus de resistència ni risc de fuga?

És realment impresentable que s’accepti com un fet inevitable la filtració als mitjans de comunicació de tot tipus de documentació provinent de les instàncies judicials.

Tanta gent intervé com perquè no es pugui controlar la circulació de la documentació escaient? Qui filtra? Les filtracions són recompensades econòmicament?

La maquinària judicial ja té prous problemes tals com manca de personal i de mitjans, encara que cada vegada menys, com perquè el tema de les filtracions amb caràcter general no sigui una vergonya i un desprestigi per a la pròpia justícia.

Fins ara ...

Pel que se sap fins ara, de tot el merder aquest iniciat pel “super-estrella Garzón”, només hi ha implicats determinats polítics en actiu.

Malgrat que els mitjans de comunicació estan fent un “tutti fruti”
que inclou a tothom i aprofitant el cas Millet encara més, potser comença a ser pertinent parlar de les evidències i dels fets demostrables.

Pel que fa a responsabilitats polítiques s’han detingut tres càrrecs polítics en actiu i amb responsabilitat dins de l’administració local: l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i dues persones del mateix consistori. Tots tres de la Secta.

S’ha parlat de dos municipis més, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres, però fins aquest moment no sembla que s’hagi concretat res més.

Hi ha una certa tendència dels mitjans de comunicació, però principalment de “El Periódico” i també de “El País”, a posar al mateix nivell CDC i PSC/PSOE i això no és pas cert, almenys fins al dia d’avui.

Es poden trobar, ramificacions o altres fonts, lligades a la Diputació de Barcelona. El que cal és que es puguin demostrar, perquè cal recordar que la responsable de l’Àrea d’Urbanisme és la Senyora Ana Hernández, esposa actual del President Montilla.

No tot és igual, ni tothom és igual!

Des de l’inici de l’anomenat cas Millet fins a les darreres detencions sembla com si de cop tot Catalunya estigui plena de corruptes i aprofitats, i francament, això no és veritat.

El que si que ho és, i no únicament a Catalunya, és que les connexions entre el món immobiliari i el de la construcció i determinats segments de la política i de les administracions públiques són un caldo de cultiu que dóna molt de joc i sovint acaba desenvocant en els terrenys de la corrupció i del tràfic d’influències.

Seria el moment de plantejar-se seriosament temes pendents de fa temps i temps, tals com una bona llei de finançament dels partits polítics i evidentment també dels ajuntaments. Que s’acabi amb aquesta continuada necessitat de tots els consistoris de cercar diners de sota les pedres, que es financin com cal els municipis, etc.

Aquestes i d’altres qüestions tothom les sap i que és urgent que es solucionin també tothom n’és conscient. Per què no s’hi fa res? Per desídia? Per mandra?

Per què no es permeten les donacions als partits polítics, i que a més més siguin públiques i publicitades? Tothom en sabria la procedència i no passaria res i podríem judicar i votar amb més coneixement de causa.

Per què tot s’ha de mantenir igual sense canviar res quan és evident que cal fer-ho?

I una pregunta final: com és que els bancs poden transferir i portar diners als paradisos fiscals? Sense la participació de la banca podrien existir aquests paradisos?

Una altra "garzonada"?

Un cas que inicia i instrueix una persona com el jutge-estrella Baltasar Garzón sempre, com a primer acte, hi ha una “bona escena teatral”, perquè sense l’escena no hi ha cas, ni hi ha interès.

Ara deté a Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, Bartomeu Muñoz i els acusa de corrupció.

Cal recordar que els sumaris que instrueix el Sr. Garzón acostumen a acabar malament pel propi jutge, ja que solen acabar amb la llibertat dels acusats, ja sigui per mala instrucció, ja sigui per innocència o culpabilitat no demostrada, com vulgueu.

Cal fer una excepció en el cas del jutge Garzón i és que a qui sempre condemna, vingui al cas o no, és als abertzales bascos. Aquí acostuma a seguir, fil per randa, les directrius emanades de La Moncloa, del govern espanyol.

En aquest escenari de la Audiencia Nacional Española ha sortit la vedette principal. Ara caldrà veure el guió, si és que n’hi ha, i la resta d’actors, si és que al final hi ha més actors.

Interessant i curiós

El reportatge de l’AVUI, de 19 d’octubre, concretament a les pàgines 28 i 29 sobre l’Ajuntament de Barcelona. Els dos títols són ben significatius.

El primer: “L’Ajuntament ha inflat en un 60% la nòmina d’alts càrrecs”.

El segon: “Vinga canongies”.

Tot això sobta, quan s’han sentit “discursets” de responsables municipals fent ostentació de la supressió de determinades partides totalment simbòliques quan no irrellevants.

Saben perfectament el que és econòmicament important i el que no ho és, i els sous ho són, i encara més els dels alts càrrecs.

Que han de començar a col·locar persones concretes de la Secta per si perden l’Ajuntament de Barcelona? Falta un any i mig per les eleccions municipals! Si continuen així hauran d’ampliar les dependències municipals!

El canvi de color polític a l’Ajuntament de Barcelona, cada dia esdevé més urgent i necessari!

Responsabilitat i frivolitat

A l’AVUI, de 18 d’octubre, hi coincideixen dos textos interessants i que no deixen de ser, en certa forma, complementaris.

En primer lloc l’entrevista a Àngel Castiñeira: El títol-resum evidencia clarament el fons de les respostes “No podem aspirar a un país d’excel·lència amb uns polítics mediocres”. Un consell, llegiu-vos tota l’entrevista. Val la pena.

A la pàgina 28 del mateix diari, l’article de Gonzalo Baratech titolat “En marxa cap al precipici” és per no dormir. L’exposició que fa de la situació econòmica de l’Estat Espanyol i de la frivolitat de Rodríguez Zapatero i del seu equip actual és letal.

Com molt bé exposa el Sr. Baratech l’estil ZP pot deixar un deute públic que no l’arribaran a pagar ni els nostres néts.

El govern espanyol ha estat advertit per diferents institucions europees i d’altres de tipus global, però la frivolitat i la inconsciència a nivell de política econòmica del govern socialista
fa inviable qualsevol rectificació a fons de la situació.

El curt termini sembla ser l’única política possible d’aquests autèntics irresponsables.

Farem bé els catalans d’anar-nos plantejant la independència per sortir d’aquesta ratera que és l’Estat Espanyol.

Volen la pau?

Quan es parla d’Euskadi sempre ve a tomb parlar de la violència d’ETA quan potser valdria la pena començar a parlar de l’estratègia del govern espanyol per tal que es mantingui una certa violència encara que sigui d’un to prou baix com per no crear gaires problemes.

La pau no la volen ni el govern ni el poder judicial, que a Espanya ve a ser el mateix perquè la independència judicial ni existeix ni ha existit mai.

La darrera gesta de “l’estrella Garzon” resulta tan patètica que només pot tenir explicació si és que li han manat, o li han insinuat que vindria a ser el mateix.

Ara ja s’actua sobre supostos, no calen ni fets concrets. S’arriba al límit on algú o alguns a través del que sigui arriben a la conclusió que unes persones es reuneixen per parlar de política i analitzar qüestions concretes sobre actuacions de caire polític i hi ha jutges que ja pressuposen i ordenen detencions.

Que és que tenen visions divines que els permeten actuar? O més bèstia encara. És que el poder executiu ja ha decidit apriori qui pot fer política i qui no?

La pregunta, ho sento, però sempre acaba sent la mateixa: Qui vol i qui necessita la violència a Euskadi? No serà precisament el govern espanyol?

Si que deu estar malament!

Pàgina 33 de l’AVUI, del divendres 16 d’octubre: Barcelona política. “Hereu insta al seu equip a parar l’orella més que mai perquè no sempre tenim el 100% de la veritat i escoltar enriqueix els projectes sense qüestionar-los”. Aquest diuen que va ser l’inici dels consells que donà als “seus”, més de 500 directius als quals va mirar d’encoratjar.

Aquest “homenet” i trist alcalde d’una Barcelona bruta i decadent, d’una Barcelona que viu i sobreviu, malgrat el desastre de l’administració que suporta aquests darrers anys, vol un darrer esforç per mantenir-se i mantenir el desori, el descontrol i la desorientació d’un govent municipal que fa temps que no sap on va, i pitjor encara, ni sap on vol anar.

No s’adonen que un canvi a l’Ajuntament de Barcelona és en aquests moments una necessitat d’higiene democràtica? Que cal com el pa que mengem una renovació a l’Ajuntament del Cap i Casal.

No és capaç de veure que fins i tot persones de la seva corda ideològica ho veuen necessari i convenient?
Valdria la pena de començar a pensar de quina manera es pot aconseguir un gran acord “nacionalista” per acabar amb l’esclerosi de l’actual equip de govern.
Si els cinc-cents o els que siguin han de començar a buscar feina que la busquin que segur que no els serà gens difícil. Han tingut prou temps per “preparar-se i col·locar-se”.

15 d'octubre

Santa Teresa, felicitats a totes les Tereses i en particular a la Teresa Vilaplana perquè està més a prop, és a casa i s’ho mereix molt més.

Abans de les 7 del matí hem pujat a Montjuïc per commemorar els 69 anys de l’assassinat del President de la Generalitat, Lluís Companys. Feia fresca i era fosc encara. Després dels parlaments i de cantar “Els Segadors” et quedava una estranya sensació de tristesa i de ràbia que, en aquella hora en que s’anava obrint el dia, encara es feia més crua perquè et venien les imatges del moment del crim.

Pensar en la solitud d’aquells moments, amb els trets, amb el tret de gràcia, amb el President estès a terra, i amb un assassí que per desgràcia de tots nosaltres va poder morir al llit, encara fa mal avui en dia.

I pensar que encara, a hores d’ara, no s’ha anul·lat ni el judici ni la sentència, ni s’ha restituït la figura de Lluís Companys com a President de la Generalitat de Catalunya clama al cel.

Aquest és també un dels preus de la transició que cada vegada que passa tinc més dubtes de la seva bondat.

Baixant, ja a plena llum del dia, penses i arribes a la conclusió a la qual ha arribat l’Alfons López Tena i molts d’altres: no hi ha cap altra camí que el de la independència. Ahir mateix ho afirmava amb tota contundència i claredat en un acte a Sant Gervasi.

Fer el ridícul

En aquest país nostre estem avesats a fer el préssec i el ridícul i com els castells, els gegants i els calçots aviat ho convertirem en una de les essències més nostrades.

Ara amb el tema de les fusions de les caixes en tenim una mostra de les més estúpides. Segons sembla s’han de buscar noms per a les noves caixes resultants de les fusions, noms que no han de ser ni geogràfics ni gaire catalans.

Per no acabar de mala llet, miraré, això sí de bon rotllo, de fer alguna proposta que ajudi a solucionar un problema tan greu i tan gruixut.

1 – Per exemple, Caixa d’Estalvis de la Secta. Com veieu cap problema geogràfic i ben agnòstica pel que fa a la catalanitat.

Les sigles CES, perfectes, en quatre dies no sabríem ni que volen dir.

2 – Un altre opció podria ser Caixa d’Estalvis d’Actius i Passius per sigles CEAP. Ni geografia ni hòsties, ningú sabrà tampoc de què parlem.

3 - Finalment per què no Caixa d’Estalvis dels Imponents, la CEI, que semblaria el nom d’una organització internacional?

També hi ha una opció més directe i fàcil: demanar consell al Banc d’Espanya i així ja ni tan sols hauran de decidir.

És allò de l’esclau feliç, ben alimentat, ben tractat, però esclau.

Hi havia algun dubte?

Titulars semblants al de l’AVUI, de 13 d’octubre, surten a tota la premsa generalista: “El PSOE mantindrà els favors fiscals als més rics”.

Calia esperar-ho, aquí no hi ha miracles, i si tot això s’acompanya amb l’estil mentider del cap de govern, Rodríguez Zapatero, ja està tot dit.

Quines seran les realitats de la reforma impositiva? Cal explicar-les?

Resumint: s’eliminarà “l’obsequi” dels 400 euros que va tenir a bé de regalar-nos el ZP quan li va convenir, s’apujarà, com a mínim, dos punts l’IVA i pot ser que s’eliminin altres desgravacions com ja s’ha fet altres vegades, aprofitant el “reglament” de l’IRPF.

A qui fotrà aquesta reforma? Als de sempre, evidentment, pensionistes, treballadors a sou, autònoms, etc.

A les rendes més altes sempre hi haurà el SICAV com a fórmula per esquivar tot el que calgui.

I tot això ho fa un govern “d’esquerres-progressista-socialista-socialdemòcrata-pijo”, un govern que representa el “bo i millor de la societat”. N’hi ha per fotre’s un tip de riure, per no plorar!

Si i no

La fusió, en la qual està involucrada Caixa de Catalunya, acabarà sent un símptoma més de per on encara van les coses a Catalunya.

Dos aspectes són remarcables encara que potser no siguin els temes més de fons de la fusió.

Per un costat el del nom. Ara resulta que això que hi figuri Catalunya sembla que és un problema. Per què? Per a qui? La pròpia entitat ha fet expansió fora de Catalunya amb aquest nom i aquesta marca, i que jo sàpiga mai no ha passat res de res. Com sempre, sembla que ens amputem les pròpies possibilitats nosaltres sols. Francament, fa fàstic tanta misèria, o potser és autoodi.Valdria la pena que ens ho féssim mirar.

Per un altre costat, que ningú es preocupi que el “Sant Laic Narcís Serra” es manté. En serà el nou president, malgrat que la seva presidència fins ara no ha estat precisament exitosa.

El fillol de Narcís de Carreras, que es veu que des del seu naixement ha estat destinat a les alçades socials, continuarà de president. I que us pensàveu?

L’ínclit Narcís Serra forma part de “les famílies” que dirigeixen aquests país. Quantes diu que són? Quatre-centes? És igual. Són aquells que per simple naixement tenen el destí assegurat, fins i tot tenen el panteó i el carrer de la ciutat que portarà el seu nom a punt. Són “ells”, els escollits per la glòria. Nosaltres, els humans, no podem fer res més que admirar-los. A vegades quan arribes a aquest punt diries allò de “a pastar fang”, per no dir-la més grossa!

Caixa de Catalunya, també?

En aquest ball de les subvencions, donacions, és igual com li vulgueu dir, als partits polítics, ara s’hi sumen noves institucions, concretament la Caixa de Catalunya.

Resulta que l’esmentada Caixa va donar 50.000 euros a la Fundació Campalans que forma part del conglomerat de la Secta (PSC/PSOE).

La motivació de la indicada donació pot tenir fins i tot elements sarcàstics o que puguin servir per un bon programa d’humor. Diuen que és per l’arxiu històric del socialisme català.

Preguntes diverses: De quin socialisme parlen?

Del portat a terme per Josep Pallach, amb el nom de Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, PSC-R?

Del corresponent al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, PSC-C dirigit per Joan Raventós?

Del que es refereix a la Federación Catalana del PSOE que va acomboiar Josep Ma Triginer?

O potser es tracta simplement de manipular la història del socialisme català intentant donar la imatge històrica del socialisme a casa nostra que els interessa avui a la Secta?

Manipulació històrica, ben pagada, i pagada pels impositors de la Caixa de Catalunya? Tota una troballa!

Puigcercós versus Carod

Quantes vegades van... d’aquesta història, Puigcercós/Carod o Carod/Puigcercós, com vulgueu, perquè l’ordre dels factors no altera la qüestió?

Ja s’ha visualitzat més d’una vegada que el paper de primera espasa d’Esquerra el té reservat per si mateix l’excambrer de Ripoll.

És evident que un determinat paper rellevant en Carod sempre l’ha volgut fer i el segueix volent fer, malgrat la teòrica submissió que ha anat expressant vers el Capo actual.

De la inseguretat de Puigcercós sobre els resultats d’ERC a les properes eleccions i de la situació en què pot quedar el partit n’ha sorgit la necessitat de “marcar paquet” i per tant apartar a Carod de qualsevol opció successòria.

Podríem dir que el de Ripoll, un cop consumada la desfeta d’Esquerra a la tardor/hivern de l’any que ve, no vol haver de disputar les despulles del partit amb ningú, les vol per a ell sol.

Així podrà tornar a aixecar el vol, però aquesta vegada com a cap únic, i encapçalar la “llarga marxa”.

"Legionarios"

La notícia textual diu: “L’Ajuntament aprova una escola dels Legionarios de Cristo a Collserola”.

Que el desori a la Casa Consistorial barcelonina és total, és cosa sabuda de fa temps. Aquest fi de regnat socialista és tan evident que la urgència d’unes eleccions faria normal que les avancessin. Manca un any i mig i francament, sembla una eternitat per un govern municipal exhaust i acabat.

El periodista Oriol Malló, en uns recents articles a “Berria”, “El Siglo de Europa” i “El Triangle”, explica molt bé el que són els “Legionarios”, involucrats amb diverses activitats, algunes d’elles clarament delictives.

És una secta religiosa de la pitjor espècie, i està sent investigada per la pròpia Església, des del Vaticà.

A què li ve a l’equip de Jordi Hereu autoritzar aquesta bestiesa? Tan necessitat està de fons per autoritzar aquesta aberració? No hi ha cap motiu de tipus positiu que ho justifiqui. Ni de tipus educacatiu, ni social, ni econòmic, ni religiós.

No té cap explicació i si és fruit de la ignorància, que s’ho faci mirar el Sr. Hereu.

Per acabar, i amb una certa esgarrifança, en mans de qui tenim la Ciutat?

On havia de mirar?

Diu el titular: “Montilla va fer mirar si el PSC havia rebuts diners del Palau”.

Molt hàbil el Sr. Montilla i també una mica ridícul. Sap molt bé que no és cap el Palau on ha de mirar.

On no mirarà mai, perquè no li convé, és vers els fons públics destinats a la formació ocupacional, o si voleu, als fons de la formació per al reciclatge o la formació contínua.

Per exemple, una de les “grans professions” del Baix Llobregat era cobrar per cursos de formació ocupacional i contínua que ni tan sols es realitzaven. El muntatge va funcionar durant temps i temps i els diners corresponents se suposa que varen omplir les arques de la Secta.

Que genteta que ha viscut de les bicoques de la formació per als treballadors, estafant sense cap tipus de vergonya, pretenguin anar de justiciers acusant a Déu i sa mare de tots els mals del món, n’hi ha per sucar-hi pa.

En aquest estil de fer les coses, des de fa anys, s’hi han sumat els dos grans sindicats, UGT i CCOO, que disposen d’un fix anual que si l’especifiquéssim i el poguéssim concretar ens pujarien els colors a la cara. I aquests imports, tinguem-ho clar, són absolutament al marge que els cursos es facin o no es facin.

Això no es pot interpretar com a finançament irregular?

De pressa, de pressa...

Dissabte, al vespre, va acabar l’Assemblea constituent del Reagrupament, i la Secta ha deixat volar els rapinyaires de costum. El primer de tots, com no podia ser d’altra manera, l’habitual José Zaragoza que ha estat el primer a sortir a la palestra.

Ha dictaminat el què passarà i ha sortit a defensar els seus “socis-esclaus” d’Esquerra Republicana de Catalunya per tal que no fugin de les “gàbies correctes” on la Secta els té ben tancats.

Segons el personatge, el Reagrupament, a qui farà mal i treurà vots és a CIU, no pas a ERC i segons diu, els qui es disputen el mercat electoral són Reagrupament i CIU però no pas ERC.

En resum no fa res més que convertir els seus desitjos en pressumptes realitats, encara que les enquestes i les perspectives diguin tot el contrari, i malgrat que el mateix Carretero afirmi per activa i per passiva que si és per ell, el tripartit no es tornarà a repetir.

Aquests de la Secta sembla que comencen a veure fosc el seu futur.

Realment seria una molt bona notícia que s’iniciés el declivi general del poder de la Secta. Primer a la Generalitat, després a l’Ajuntament de Barcelona i al de Girona, i així, peça a peça, fins a deixar-los com el que són: un partit espanyol que acabés esdevenint residual a Catalunya.

L'hora del "Reagrupament"

Avui fa la seva assemblea fundacional l’Associació “Reagrupament.cat” i des d’aquí vull felicitar-los tot desitjant-los una exitosa ruta que pugui contribuir a portar-nos a tots plegats a la desitjada llibertat del nostre poble.

El camí no té res de planer, sinó que més aviat és costerut i llarg i amb giragonses perilloses, però tot això ja ho sabem, no ens ve de nou.

Només que Reagrupament contribuexi a remoure el panorama electoral català, que faci entrar aire nou i aconsegueixi que la resta de partits catalans s’hagin de replantejar les seves estratègies ja haurà aconseguit fer un gran favor a tot el país.

Si “Reagrupament” aconsegueix presentar-se a les properes eleccions nacionals a totes les demarcacions i aconsegueix treure uns bons resultats, canviarà sens dubte el mapa electoral del país.

No seria el moment?

Sense anar a fons en el tema de les fusions de les caixes catalanes
voldria fer-hi uns breus comentaris.

El primer és plantejar una qüestió que suposo que tothom la té clara
i és la d’evitar qualsevol projecte que pogués implicar la pèrdua de catalanitat de la caixa afectada. En resum, que tots els projectes de fusió siguin entre caixes catalanes i que no hi hagi cap procés de fusió amb entitats de fora de Catalunya.

L’altre és que els diversos processos servissin per despolititzar aquestes institucions d’estalvi, i això va principalment per aconseguir la jubilació de persones com, per exemple, Narcís Serra,
actual president de Caixa de Catalunya.

En el cas de l’exministre de defensa del govern espanyol s’hi uneix el fet que no ha estat precisament una presidència gens brillant sinó més aviat a la inversa. Els resultats i la situació de l’entitat són una bona mostra dels “èxits” de Narcís Serra com a President de Caixa de Catalunya.

El ventilador en marxa

La Secta, la ditxosa i pesada Secta, torna a posar en marxa el ventilador. Que si cal utilitzar “El Periódico”, o és més convenient “El País”, tant se val, no deixa de ser res més que una qüestió d’estratègia.

Els nivells que cal atacar i la munició que cal utilitzar per als atacs és una qüestió tàctica, simplement.

Que cal retreure i convertir en un fet actual la història del PI-Partit de la Independència- es fa i se’n treu el rendiment necessari.

Si resulta que, lligar el PI amb el Sr. Millet i el Palau de la Música i de retruc amb CDC surt a compte de la Secta, doncs senzillament es prem l’interruptor i ventilador en marxa.

Si en un esquema d’aquest tipus tot això serveix perquè tothom es despisti i no vegi que el control d’aquests país i de les seves institucions està des de fa temps en mans de la Secta que fot el que vol i on vol, arribarem a la conclusió que la “màfia-bicoca del Baix Llobregat” ho té tot controlat fins arribar al punt de fer-se invisibles i fer-nos creure que tot el mal és dels altres.

Tinguem ben present tot això perquè ens estan fent passar bou per bèstia grossa.

Aquests assessors!

Del discurs del President Montilla, què?

L'habitual exposició amb format de llista telefònica de tot el que s'ha fet, tant si és de
de la pròpia administració de la Generalitat com si és d'altres administracions. És igual, tot s'hi val, tot suma. Si a més a més s'hi han d'afegir aspectes que són de la iniciativa privada doncs es fa i ja està, que en resum, qui dia passa any empeny.

Que hi hagin inclòs com a cosa pròpia en Ferran Adrià com el millor cuiner del món no em deixa de sorprendre, però en el fons encara em sorprèn més que no hagin inclòs el Barça del triplet. No s'hi han atrevit?

Els Iceta, els Zaragoza, els Bolaño i companyia s'han de contenir? No poden arribar tan lluny?
Deu ser això, perquè per ganes segur que no queden ja que aquest tipus de bestiar és capaç de manipular tot el que calgui sense que els caigui la cara de vergonya!
La cara la tenen, però la vergonya no!

Què estaven endormiscats els assessors?

Té tota la raó

L’article de Bernat Dedéu a l’AVUI, de 29 de setembre, hi toca i molt més del que sembla. Parla de les Festes de la Mercè d’enguany a Barcelona. L’article es titula “Sense profilaxi moral”. Francament el recomano.

Hi ha alguns paràgrafs del text que vull remarcar: “Els col·legues periodistes tapen les vergonyes i es dediquen a calcar els assalariats de l’alcalde, felicitant-se per l’assistència massiva al carnaval (1.600.000 persones omplint les activitats; que guai!)”. “Una festa major que, finalment, ha vençut el desànim provocat per la crisi econòmica”. Parodiant a Schuster, l’exjugador del Barça, podríem dir allò de “No hace falta decir nada más”.

I acabaré amb un altre del mateix article: “La Mercè s’omple de paradetes amb missatges sobre la ciutat de les persones i altres patafísiques progres (pertinentment explicades amb aquell to subnormal de parvulari)”.

Tot plegat acaba tenint aquell estil carca de fa anys del Domund, això sí, tot plegat sota la capa del progressisme i la multiculturalitat que no és res més que faramalla.

Això si, es manté la porqueria arreu de la Ciutat, i com que no plou encara es nota molt més!

......?

Sí, un títol una mica estrany, però un cop llegit el petit comentari d’avui s’entendrà, o més ben dit, així ho espero.

Vosaltres, estimats lectors, deveu recordar l’existència d’unes organitzacions anomenades “Col·legi de Periodistes” i “Sindicat de Periodistes de Catalunya” que es dedicaven a criticar amb una gran contundència les “passades de rosca” de qualsevol responsable de comunicació dels governs de CIU.

Avui tenim el tema del famós informe que ens ha costat a tots els contribuents catalans la insignificant” quantitat de 27.000.- euros i el silenci sepulcral de les esmentades organitzacions clama al cel.

Ens consta que aquest govern tripartit és clarament controlador i venjatiu i ja fa temps que està intentant controlar tant la premsa escrita com la resta dels mitjans.

Tan baix han caigut les esmentades organitzacions o la cosa és tan senzilla com que han oblidat una de les funcions bàsiques dels periodistes: ser la veu crítica de la societat i bàsicament amb el poder.

Oblit? S’han tornat mesells? Retornem al títol: ...?

El cas Millet

Francament, fa angúnia haver-ne de parlar, però per desgràcia cal fer-ho.

És fotut, però el primer que et ve al cap és preguntar-te com és possible que hagi passat el que ha passat i durant tants anys.

El descontrol ha estat total, la impunitat en que s’ha pogut actuar resulta incomprensible...
Com en d’altres casos tinc la sensació que fets com aquests només són possibles amb persones, per dir-ho d’alguna forma, amb un pedigrí especial que els permet moure’s per sobre i al marge de la generalitat dels mortals, talment com si ells, pel simple fet de tenir un nom, una història familiar i uns antecedents notables puguin fer i desfer com si res.

I precisament per això el càstig hauria de ser exemplar perquè ha jugat amb símbols, i si us plau, no s’hi valen excuses de mal pagador. Si ha d’anar a la presó que hi vagi.

Per acabar, convé recordar que aquest Sr. Millet, ja fa temps va obrir la porta del Palau de la Música als sectors més ultres del PP amb José Ma Aznar al davant.

I per cert, repassant el seu currículum, resulta que ja havia estat involucrat en més d’un “merder” econòmic.

"Barça"

Encara que avui sigui dissabte i hi ha partit, no és pas de futbol que vull parlar.

Més aviat hauré de reprendre temes que ja em són habituals.Però anem al gra!

Tant les manifestacions, ara sembla que refredades, de Joan Laporta d’entrar dins l’arena política, com el darrer afer de “l’espionatge i els informes” diria que estan més relacionades del que sembla.

És del tot evident que l’entorn de la Secta (PSC/PSOE) amb el suport de la seva “cova mediàtica” fan i faran tot el possible contra el catalanisme dins el Barça. És per això que caldria de totes totes no donar ni un argument que pugui jugar a favor seu.

Val la pena recordar que tots aquests varen ser en el seu dia els mateixos que jugaren en contra de la candidatura de Ferran Ariño fins a les darreres conseqüències i que finalment van situar a José Luís Nuñez a la presidència del Barça.

Ningú no és perfecte, i és ben evident que Joan Laporta tampoc, però anem en compte amb segons qui i amb segons què, doncs la bèstia sempre té fam i sempre en vol més.

Van sortint ...

Diuen, que des de fa temps, la Secta es va introduint en aquells reductes dels mitjans de comunicació que encara no són seus o no tenen prou controlats i/o mediatitzats.

Que la Secta té tics d’aquells que podríem definir com a pseudototalitaris, no té res de nou, i el seu anhel per acabar de controlar allò que se’ls pugui escapar fa que estiguin predisposats a ocupar tot l’espai possible, tant en el terreny polític com mediàtic.

L’article publicat a l’AVUI, de 25 de setembre, a la pàgina 29 a la secció titulada “Anàlisi” que es titula: “Rodalies: de la renúncia a la competència”, l’escriu el diputat Roberto Labandera del PSC, i pel que sembla no ha entès que vol dir la paraula “anàlisi”.

Acusar a qui els critica de falsos i de mentiders és una especialitat
prou coneguda de la factoria “Zaragoza” i que el Sr.Labandera repeteix a ulls clucs.

Exemples? El diputat Jordi Rull de CIU és qualificat de mentider i fals. El Sr. Labanderas és capaç d’afirmar que l’any que ve Renfe Catalunya disposarà de la flota més moderna d’Europa. El “xicot” ha d’acabar, com no, afirmant que: “Comencem a deixar l’etapa grisa del dèfícit en matèria d’infraestructures que ens va deixar la dreta nacionalista”.

Per aquesta contribució tan “sectària” podria haver-se estalviat el viatge Uruguay-Catalunya. No l’haguéssim trobat a faltar gaire!

Els és ben bé igual

Avui, 24 de setembre, és la Mercè, Festa major de Barcelona.

Al matí, ja hem tingut el nostre bany de masses particular per la Rambla, carrer Ferran, Plaça Sant Jaume, Sant Sever, Banys Nous, Sant Felip Neri, etc. Enguany ni ha plogut ni sembla que ho hagi de fer, i per tant fa força calor, com si l’estiu no hagués estat prou llarg i pesat. Que hi farem?

Després de la lectura de la premsa, m’he aturat una mica en el tema dels “informes” i us ho ben asseguro, després de veure que qui defensa el govern és la Sra. Carme Figueres, ex de José Zaragoza, baixllobregatina de pro, i que com a diputada i política no se li reconeix res de positiu, excepte seguir fil per randa les ordres dels seus amos, he arribat a la conclusió que als de la Secta se’ls en refot el tema i que simplement deixaran passar uns quans dies fins que tothom se’n oblidi.

Per la Secta, tots aquests temes són importants només quan ells en poden fer carnassa.

Defensor del pueblo?

Amb un home com Enrique Múgica Herzog, no sé perquè hi ha d’haver un Cap de Govern a Espanya, ni ministeris, ni polítics.
Fins i tot podríem eliminar els parlaments, principalment els de “las comunidades autónomas”.

El socialista Enrique Múgica ho té clar: que es posin d’acord PSOE i PP i que s’estenguin aquest tipus de pactes entre socialistes i populars, concretat ja a Euskadi, i arreu.

Segons ell els canvis a Euskadi “obren un procés de racionalitat”. Podríem afirmar que tot plegat són simplement les opinions del Sr. Múgica, però ell és el “Defensor del Pueblo” i quan afirma que “Els consensos al País Basc són exemplars i s’han d’imposar a la resta d’Espanya” s’està passant de rosca i potser algú li hauria de fer veure.

Una pregunta final: Com s’haurien d’imposar aquests consensos, Sr. Múgica? Amb tancs, també?

Si la racionalitat que vostè esmenta és tancar diaris i deixar sense vot a dues-centes mil persones al País Basc, aquí, d’això, no en diem precisament racionalitat, sinó elements clars de dictadura i d’autoritarisme. O no, Sr. Defensor del Pueblo?

Si té una mica de vergonya ...

Calli, Sr.José Zaragoza, calli, perquè acabarà fent el ridícul.

Que un mentider compulsiu com vostè acusi a Francesc Homs de mentider és simplement cinisme.

Que un home que coneix perfectament la història de la Secta al Baix Llobregat amb els tripijocs que s’hi van fer anys i anys amb el tema de la formació ocupacional i ara es vanaglorií de justicier, n’hi ha per llogar-hi cadires.

Que un element que no té ni ha tingut mai cap escrúpol per pactar amb el PP acusi a CDC de ser qui ho està fent, faria sortir els colors a qualsevol persona honrada, però aquesta no és una característica que l’honori.

Sr. Zaragoza, li seria útil recordar a Josep Ma Sala, un dels pocs polítics enganxat amb les mans a la massa i condemnat. Per cert encara continua sent membre actiu de la Secta i amb responsabilitat?

Critica a CIU per la gestió del 2002 i per què no parla també de l’any 2003, 2004, 2005, 2006 i... Parli de les decisions de l’Ajuntament de Barcelona sobre l’hotel que el Sr. Millet volia construir ben a prop del “Palau”. Ara s’hi posicionaran en contra?

Hi ha qui diu que a Catalunya no ens cal una mafia específica, doncs aquesta ja està prou introduïda, tant a les administracions com a la societat cívil. Serà veritat?

Pensi en allò que no es pot mentir a tothom i sempre!

"Problemes sexuals"

Diumenge, els de la Secta estaven de festa, i ja se sap, a vegades quan es va de festa un es pot passar de rosca.

La Festa de la Rosa que varen fer els socialistes a Gavà va aconseguir algunes “notes de color” francament lamentables.

Confiem que el retorn a la normalitat, i ben instal·lats a les poltrones i als palaus de les diverses administracions es resituin en els dolços braços de la gestió burocràtica que els caracteritza.

Ahir ja varen complir amb la gesticulació i la mentida que els demanava la trobada anual de ”jubilats del Baix Llobregat”.

En queda alguna nota que en podríem dir divertida: Acusen a “CIU i PP de fer manetes sota la taula”. Evident, el sexe explícit i dur ja fa temps que el practiquen la Secta i el PP, i no precisament sota la taula, sinó més aviat a sobre i a la vista: Euzkadi, Parlament de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, etc.

Finalment intenten acontentar a la pròpia clientela dient que ells mai pactaran amb el PP. No cal que parlin en futur, ja ho estan fent en el dia a dia, i amb el seu estil, dient que faran una cosa i fent tot el contrari sense immutar-se. Sí, senyors, d’això alguns encara en diuen socialisme!

Gestor cultural?

L’article de Jordi Font a l’AVUI, de 20 de setembre, titulat “No hauríem de perdre el nord” resulta si més no curiós, i finalment simptomàtic.

El text no va precisament de cultura ni tampoc de gestió cultural

sinó que més aviat ens aconsella als catalans que hem de fer, i que no hem de fer, o més ben dit, el que no és convenient que fem.

Quan parla de la “magnífica festa d’Arenys de Munt amb cercavila falangista inclosa...” ja es retrata a sí mateix.

Finalment contraposa “pla virtual al pla de la realitat” i es queda tan tranquil.

Seria interessant preguntar-li a aquest gestor cultural si el pla de la realitat és el que pretén la Secta d’anar incorporant Catalunya a Espanya com una comunitat autònoma més.

Per cert, una pregunta, per si algú té la resposta a mà. Aquest Jordi Font, gestor cultural, és el mateix que ja fa anys lluïa com un abrandat articulista al servei de la Secta?

Amortitzat

Els préstecs tenen uns temps d’amortització concret, en general cinc anys. Les primeres amortitzacions són bàsicament d’interessos
i al llarg del temps es van rebaixant els interessos i s’incrementa el capital fins a arribar al rebut final.

En el cas de ZP, al qual se li havia concedit un préstec/mandat de quatre anys, al primer any ja sembla que l’hagi exhaurit.

Seguint el paral·lelisme podríem dir que ZP no paga els rebuts, s’està convertint en morós i només dóna excuses de mal pagador.

El problema més greu és que no té res amb que respondre, perquè s’ho ha venut tot i s’ha quedat sense res, i té la hipoteca pendent.

S’ha convertit amb un insolvent sense perspectives, i difícilment ningú li concedirà cap nou crèdit.

Al cap d’un any del darrer préstec, no pot retornar res del que s’havia conpromès, i difícilment el podrà renovar ja que ha quedat patent la seva insolvència i ja ningú es creu les seves promeses.

Seguint el símil, si el “gobierno” fos una empresa ja hauria fet “suspensió de pagaments”.

Obediència, submissió ... i cap decisió

No és necessari recordar que amb un Cap de Govern com J.L. Rodríguez Zapatero és impossible adoptar mesures contra la crisi econòmica, perquè resulta que no en té ni idea, ni de quines mesures es tracta, ni de la forma de portar-les a la pràctica.

Ara bé cal reconèixer que la Secta a Catalunya té uns polítics que a l’hora d’obeir ho fan en una forma tan submisa que aviat podran optar al premi al “Millor Còmic de l’any”.

Després de les evidències de ZP, el bocamoll de Joan Ferran, quan se li pregunta la seva opinió sobre les declaracions d’Antoni Castells, Conseller d’Economia del govern de la Generalitat, no se
li acut res més que dir: “que es remet al posicionament de Montilla, que, al seu parer, dóna suport a les polítiques que fa el president del govern”.

És francament trist però aquests nivells de subordinació acaben convertint els polítics de la Secta en uns simples funcionaris mesells i sense cap personalitat. Tot es redueix a ser obedients i a fer de “bons nens”.

Justícia?

Sempre he tingut clar que la justícia quan és lenta deixa de ser justícia.

La “gran defensa” dels acusats d’haver estafat a Hisenda és que els pressumptes delictes han prescrit.

No pretenc en cap cas discutir els drets que tenim tots els ciutadans
en relació a la maquinària judicial. Penso que tot això és necessari i indispensable per salvaguardar les garanties de tothom.

Ara bé, el que no té cap sentit és que per la lentitud de les instruccions judicials, “autèntics delinqüents de coll blanc”, acabin sortint-ne ben parats.

Francament aquestes són de les coses que irriten i justifiquen perfectament la frase “la justicia es un cachondeo”.

Quin contrast fa recordar el cas de l’especulador Madoff als Estats Units. No fa ni un any que es va descobrir l’estafa i ja és a la presó.

A vegades si que hi ha diferències entre la justícia a Espanya i a Estats Units, i tantes com n’hi ha!

La sensació que tenim els ciutadans és de presa de pèl.

Montilla, el ...

Sempre resulta difícil parlar d’algú que és diu i en diuen Montilla, bàsicament perquè no saps que en pots dir i que tingui alguna substància.

Quan un llegeix coses com “Montilla contraposa l’Estatut als extrems” penses allò de “¿Por qué no te callas?”

Això de marcar el centre com el terreny propi, com si fos un simple mamífer que ha de marcar terreny, està tan suat que ningú en fot ni cas.

Si el Sr.Montilla ha de marcar terreny sap molt bé des d’on el pot marcar i fins on arriba. És ben estret i definit.

El terreny del Sr.Montilla va de l’Estatut retallat, per cert, retallat per ell mateix, a l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El terreny de joc del Sr. Montilla no té cap més espai en el qual es pugui moure. Ell va marcar i va definir, ben clarament, el camp de joc que simplement venia delimitat per uns extrems que eren, per un costat el “retallat per ell mateix i la Secta que dirigeix” i per l’altre el que li deixarà encara més retallat el Tribunal Constitucional.

En realitat no té cap centre per on es pugui moure, o si que el té, però aquest està a Espanya.

Després d'Arenys

Els ciutadans d’Arenys de Munt han pogut exercir la democràcia malgrat les pressions i les amenaces. Ha votat més d’un 41% del cens, i d’aquest, un 95% ha votat per la independència de Catalunya. No està gens malament.

Sabem perfectament que no té cal validesa legal, sabem que és simbòlic, però també sabem que els nervis han envaït tota la maquinària de l’Estat Espanyol, que els tremolors i les ràbies de l’aparell de l’Estat no els han deixat de petja i que tota aquesta secta del PSC/PSOE no ha deixat de bramar des de tots els altaveus de que disposen.

La senyora Carmen Chacón i el senyor José Montilla s’hi han lluït especialment, fet que no deixa de ser perfectament natural. Han acomplert el seu paper de polítics espanyols predemocràtics sense cap vergonya i amb tota claredat.

Han demostrat el que realment són: espanyols, espanyolistes i partidaris acèrrims d’una Espanya unitarista.

Arenys de Munt obre una nova via que per simbòlica que sigui significa l’obertura d’una nova etapa que posa i posarà als partits polítics catalans davant del mirall. Res no serà exactament igual!

Desprès de l'11 de setembre de 2009

Havent anat al Fossar de les Moreres, tant a la nit del dia 10 com el matí de l’11, desprès d’una estona d’observar les ofrenes florals a Rafael Casanovas, haver compartit el dinar amb la gent de Reagrupament i tenir noticies fidedignes de la manifestació de la tarda algunes conclusions se’n poden treure.

El “pont” evidentment es va emportar molta gent cap platges, camps i muntanyes i també vers les grans capitals turístiques europees, res de nou i tot ben previsible.

Malgrat tot algunes coses se’n poden dir i penso que en general ben positives i fins i tot optimistes.

No hi varen faltar els habituals, un any més grans, i en canvi hi hagué arreu una bona participació de gent jove, i potser el més destacat una molt bona presència d’infants amb els seus corresponents cotxets i familiars.

És evident que la lluita per la llibertat del nostre poble continua i la presència de gent jove i infants fa ben present que la renovació generacional està assegurada. Sabem que la lluita serà llarga però veure que les noves generacions se l’estan fent seva tranquil·litza i estimula. A més possiblement s’hauran tret o es trauran de sobre les nostres pors i els nostres dubtes.

"Made in Spain"

El títol que havia pensat inicialment per aquest comentari era “El món al revés”, però és evident que s’adapta molt millor a la realitat el que definitivament he triat.

Final de la primera etapa del referèndum d’Arenys de Munt; s’ha prohibit, no es farà, però es manté i es farà la manifestació feixista convocada per la “Falange”.

Democràcia “made in spain”.

Democràcia de baixa qualitat, democràcia poruga, democràcia que beneficia als feixistes i castiga als demòcrates, democràcia que confirma l’Espanya de sempre on acaben dominant els tics autoritaris.

Tribunals, advocats de l’Estat, “Delegado del Gobierno de España en Catalunya”: tots ells al servei de la “España, Una, Grande y Libre” y de la “España como una Unidad de destino en lo universal”. A aquest pas aviat tornarà a sonar el “Cara al sol”.

De moment ha guanyat la dialèctica de “los puños y las pistolas” a l’exercici de la democràcia.

Tan feble és la democràcia espanyola?

Cortina de fum

No tinc ganes de tornar a parlar del referèndum d’Arenys de Munt.
Estic d’acord que es faci i si pot ser amb tota tranquil·litat.

Ja n’hi ha prou que serveixi de cortina de fum per amagar o estabornir altres debats de la societat.

Que ERC pugui amagar les seves vergonyes darrere el debat del referèndum d’Arenys de Munt em comença a tocar el que no sona.

Que amb proclames expressades per responsables d’ERC es pretengui tapar el malgovern i la incompetència de la seva gent a les diferents administracions on són és inadmissible. No s’ha d’admetre.

El suport actiu i continuat a la Secta que ERC encara pretén ampliar a la propera legislatura no té perdó de Déu i no podem oblidar-ho de cap de les maneres. La traïció no pot ni ha de ser oblidada, ni pel referèndum d’Arenys de Munt, ni per tots els referèndums que puguin venir, ni per l’estratègia d’ERC que ha portat al govern de Catalunya a un illetrat espanyolista. Per tot això i més no pot haver-hi ni oblit ni perdó!

L’11 de setembre és un bon moment per demostrar-ho!

Independència judicial?

Si parlem del Tribunal Constitucional d’Espanya és del tot evident que no es compleix res de tot allò que el podria fer independent.

La trajectòria d’aquest Tribunal en l’afer del recurs sobre l’Estatut és un claríssim exemple d’aquesta falta d’independència.

Ara es parla que la sentència no es publicarà fins després de l’aprovació dels PGE-Pressupostos Generals de l’Estat-. Fantàstic!

Així els partits “catalanistes” no s’hauran de mullar tenint l’espasa de Damocles sobre la taula.

Podran seguir fent les estratègies tristes i baixes de sostre de sempre.

I la sentència del Constitucional, quan arribarà? Senzillament quan ho consideri oportú el “gobierno”.

Les coses són així i val més tenir-ho clar!

Olor d'esclaus

El mes de setembre acostuma a representar un retorn a la realitat, un retorn al dia a dia, un retorn als problemes, en resum, un retorn a la normalitat.

A Barcelona, l’estiu ha estat francament dur i pesat, i els que hem hagut d’aguantar tot l’agost a la ciutat hem suat la cansalada fins a uns límits tal que algunes nits han estat ben insuportables.

Però vés per on la realitat de setembre ens depara sorpreses.

Sentir tot aquest enrenou dels ordinadors portàtils per als escolars fa que puguis, tranquil·lament, arribar a la conclusió que res ha canviat i que si ho fet ha estat per empitjorar.

Segons sembla, el “gobierno español”, obliga a que els alumnes tinguin ordinador portàtil, que a l’Estat seran de franc, però a Catalunya hi haurà copagament, o sigui els pares hi participaran en el 50% del cost.

Tothom sap o potser no ho sap, com ha anat el tema del finançament, del qual, per cert, ara ja ningú en fa propaganda, perquè no hi ha forma de vendre l’artefacte per enlloc, malgrat els esforços que els promotos n’han fet.

L’ànima de l’esclavatge cada dia ens va penetrant més i sembla que a poc a poc ens hi anem adaptant.

Aquests són els rèdits del tripartit? Quina pena!

Energumen i feixista

Alguns exemples: “Com si volen fer un ball de bastons”.

Això sí, demana “respecte a l’Estat de dret”. Va defensar la decisió judicial de prohibir la consulta i la intervenció de l’advocat de l’Estat.

Va posar en qüestió que el referèndum sobre la independència, previst pel dia 13, tingui res a veure amb el “dret d’expressar-se”.

Va demanar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt que doni senyals de normalitat i que transmeti els valors de l’Estat de dret.

Va definir els valors d’una certa ideologia política d’”espuris”.

Finalment va amenaçar que actuarà de forma “coherent” amb les seves obligacions com a delegat del govern a Catalunya.

Qui així parla no és cap membre de la Falange, ni tan sols del PP, és simplement el Sr. Joan Rangel, “Delegado del Gobierno Español en Cataluña”, membre del PSC/PSOE.

Aquesta genteta es coneixen tant per les paraules com pels fets!

Què és el que l’ha fet sortir de polleguera?

Telecinco i Antena 3, pirates televisius

Ara ja tenim la TDT i encara no sabem quins guanys ens aportarà. El que si que hem pogut constatar és una abaixada general de la qualitat.

Ara que ja sabem que qui vulgui veure futbol l’haurà de pagar, no seria el moment d’exigir que es respectin els drets dels espectadors?

Per exemple, és un escàndol i una solemne presa de pèl el que s’està fent amb les pel•lícules i amb les sèries d’interès.

Quin sentit té que cinc minuts abans d’acabar una sèrie et fotin de 15 a 20 minuts de publicitat, i quan s’ha acabat veus que només mancaven dues escenes?

Quin sentit té que comencin una sèrie o una pel•lícula, en vegis dues escenes i a continuació una corrua d’anuncis i ja ni recordes de què va la trama?

Diuen que hi ha el CAC, que hi ha un Consell també a nivell estatal i es pot saber què caram fan? A part de cobrar, és clar! Tenen poder sancionador? L’exerceixen?

Al final el que queda és la clàssica sensació d’indefensió.

Sembla que ens estiguin dient que només tenim l’obligació de pagar. Per cert, respecte al fet de pagar, ja fa anys que estem pagant, i de valent. El que no tinc clar és si el fet de pagar implica algun dret.

"Pactos nacionales"

A poc a poc... però ells van fent.

Es tracta de dominar tot el que es pugui: les formes, tant se val, els aliats tots són bons i déu n’hi do els resultats que els està donant aquesta estratègia.

Per un costat s’han treballat a fons els d’ERC concedint-los regalets tan apetitosos com les Diputacions de Girona i Lleida. Per l’altre es pacta amb el PP, en alguns casos fins i tot amb l’aquiescència de la mateixa Esquerra.

Us preguntareu qui són ells, però em suposo que ho heu endevinat: la Secta, el PSC/PSOE.

L’enemic a batre? El nacionalisme majoritari a Catalunya, el de CIU.

Que sembla difícil una pinça PSC/PSOE juntament amb el PP? Les passes les van fent i les continuaran fent, sense cap tipus de dubte. L’objectiu el tenen clar, espanyolitzar Catalunya i convertir-la en una simple “Comunitat Autònoma”. I hi jugaran a fons.

Existeix alguna possibilitat que ERC deixi d’estar “satel•litzada”
per la Secta? Francament, ho dubto!

El darrer exemple el tenim a Platja d’Aro, PP i PSC/PSOE s’han carregat l’alcalde de CIU. No serà el darrer!

Utilitat

Sovint hi ha accions dins el camp de la política que resulten, o almenys ho semblen, inútils.

Podria ser el cas del referèndum que es proposa fer a Arenys de Munt, però vés per on no és precisament així, sinó tot el contrari.

Ens permet, entre d’altres coses, confirmar de què està feta la “democràcia espanyola”: de molt poca substància i de moltes pors i moltes limitacions.

Ens permet confirmar quins són els partits polítics que a Catalunya juguen i jugaran sempre la carta espanyola, la Secta (PSC/PSOE) i el PP.

Ens permet confirmar que les úniques possibilitats de fer feina “nacional” a Catalunya està en mans bàsicament de CIU i d’ERC i només circumstancialment s’hi pot afegir ICV.

Que l’Estat espanyol farà tot el que calgui per impedir-ho ho hem de tenir ben assumit. Aquí no hi ha tarannà, ni “bonisme” ni hòsties! Aquí hi ha la força d’un exèrcit, d’unes forces públiques de l’Estat que si han d’actuar, actuaran.

La utilitat de la consulta ja està aconseguida, ara caldrà veure com es poden fer passes endavant en aquest sentit. Anar internacionalitzant el tema en pot ser una.

L'1 de setembre i la UE

Els humans sóm proclius a l’oblit. A vegades cal oblidar perquè és difícil viure sense un cert grau d’amnèsia.

Malgrat tot, la data d’ahir 1 de setembre, l’hauríem de mantenir ben viva en el record, principalment els europeus i encara més els europeistes.

L’1 de setembre de 1.939 va significar el començament de la Segona Guerra Mundial, la carnisseria més gran de tota la història de la humanitat. A més va conduir a un capgirament total de les relacions mundials que va durar més de 40 anys, fins a la fallida del bloc comunista.

A nivell continental, i bàsicament per evitar nous enfrontaments bèlics entre França i Alemanya, s’ha bastit la Unió Europea.Hi ha una moneda única i s’han fet passes endavant que sembla que impossibiliten noves hostilitats francogermàniques.

Entre tots hauríem de dotar a la Unió Europea de canals més democràtics i fer possible dins de la UE l’exercici del dret de l’autodeterminació dels pobles.

Una mort anunciada

Tenia 96 anys. La defunció de Joaquín Ruiz-Giménez tanca una part de la història d’Espanya que demostra que no va ser factible a Espanya una democràcia-cristiana a l’estil de la d’Alemanya o de la d’Itàlia.

El somni de l’Equip de la Democràcia Cristiana a nivell de l’Estat va quedar en això: en una simple possibilitat que mai va deixar de ser res més que un projecte.

Les dues forces bàsiques que formaven part de la Internacional Democratacristiana per part de l’Estat Espanyol eren el PNB, Partit Nacionalista Basc a Euskadi i UDC, Unió Democràtica de Catalunya. En el cas espanyol no es va arribar mai a concretar ni un projecte sòlid ni unes perspectives engrescadores.

Els intents d’homologar una democràciacristiana espanyola no va ser res més que un projecte.

La posterior història del PP, Partit Popular, no té res a veure amb l’explicat fins ara

Totes aquestes divagacions m’han vingut al cap a l’assabentar-me de la defunció del qui fou el Ministre d’Educació del franquisme i amb la democràcia “Defensor del Pueblo”.

La fi de la guerra freda i l’enfonsament de la URSS van deixar un món molt diferent, del de després de la Segona Guerra Mundial, en general, pel bé de tota la humanitat. Malgrat tot!

"Viatges de salvació"

De vegades hi ha “polítics viatgers” que diuen, un cop tornen a casa, que el problema ja està solucionat, que s’ha encarrilat la qüestió, que a partir d’aquell moment tot està perfectament controlat.

El recordeu aquell viatge al Japó, concretament a la seu de la Nissan? A la delegació catalana hi havia el President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. José Montilla i si no recordo malament, aquest Conseller que ho és de “tantes coses”, Josep Huguet, també conegut com el Lenin de Manresa. El retorn va ser tan exitós com sempre: s’ha salvat la Nissan a Catalunya, tot està assegurat i controlat.

La realitat ha estat i és molt més més dura. La situació de l’empresa i els projectes no són pas els que ens van vendre al tornar del Japó.

No serà que en realitat no es van ni entendre, o simplement el viatge va servir per cobrir l’expedient circumstancialment i el pas del temps ja hi farà la resta?

El resultat ara per ara és un ERO temporal -Expedient de Regulació d’Ocupació- per a 2.025 treballadors.

El que és claríssim és que amb “polítiques industrials” com les del tripartit no anirem enlloc.

No hi ha alternatives?

Els d’ERC cada vegada parlen menys d’equidistàncies doncs en el fons són ben conscients que tot això ja no s’ho creu ningú i que per tant resulta difícil, molt difícil, continuar per aquest camí.

A ERC estan tan enganxats a tots els nivells per la Secta que possiblement no tinguin cap altra alternativa per jugar que la del tripartit.

Han quedat tan atrapats en la seva pròpia trampa que no és pas forassenyat pensar que estiguin totalment en mans dels dirigents de la Secta que per això els hi van parar els paranys de donar-los les presidències de les diputacions de Lleida i Girona, entre d’altres.

L’article de Josep Ma Torrent a l’AVUI, de 26 d’agost, titulat “La claredat com a valor” tracta aquesta qüestió.

Valdria la pena de tenir present que a Catalunya no es pot desestimar pas una abstenció del PP en clau espanyola per fer possible la reedició del tripartit. Impossible? Abans que tinguin el poder els partits nacionalistes catalans i/o bascos n’hi ha que no s’estan de res per posar governs espanyols a Catalunya i a Euzkadi, i n’hi ha que des de la insconsciència o de l’estratègia de curta volada els hi fan el joc.

Que no es preocupin!

És curiós el titular de l’AVUI, de 25 d’agost. A primera plana hi diu: “El PSOE pretén prohibir al govern que respongui al TC” i amb subtítols afegeixen: “Exigeixen a Montilla que no lideri cap reacció” i afirmen que “els socialistes són especialistes a acatar sentències”.

Analitzant les diferents frases treurem l’entrellat de tot plegat.

Pel que fa a la primera. No cal prohibir res, doncs la Secta catalana ja preguntarà què ha de fer abans de pronunciar-se públicament.

Respecte a la segona. És obvi. Quina reacció voleu que lideri el Sr. Montilla? La de la submissió! Ho farà per pura i simple inèrcia, sap que li toca fer i ho farà. Sense que es noti gaire però ho farà.

Sobre la tercera. És tan evident que cau pel seu propi pes. Els socialistes acaten les sentències i sobretot aquelles que ells mateixos han iniciat. Recordem que un dels recursos presentats és el que va fer i tramitar el Defensor del Pueblo, Enrique Múgica Herzog.

Què més volem?

Comencem a recollir?

Espanya i França s’ajunten quan han de posar dificultats a l’Eix ferroviari del Mediterrani. Hi coincideixen els seus interessos per fer-lo inviable.

Sobretot actuen per aturar la força econòmica de Catalunya i el País Valencià, i per tant qualsevol acció que ajorni o allargui indefinidament la seva concreció és una victòria principalment per Espanya, i que no va pas malament a França.

Ja sé prou bé que no hi ha res de nou en aquesta història i és la mateixa de fa molts anys, Espanya i França estroncaran tot el possible aquesta via per una simple opció d’interessos. Hem de tenir molt clar que l’interès dels dos estats és aconseguir que Catalunya principalment estigui ben sotmesa i lligada, econòmicament també a Espanya.

Cal una actuació clara i contundent de tots els diputats de Catalunya a “Las Cortes” per tirar endavant els plans de l’Eix Mediterrani doncs a Europa, socialistes i populars, ja s’han cuidat de carregar-se’ls. Tinguem ben clar que a través de les pertinents assignacions pressupostàries l’Estat Espanyol ja està actuant en aquest sentit, que és evidentment en contra de Catalunya.

O potser caldrà començar a fer bossa per pagar-ho a través de la iniciativa privada?

L’estratègia del govern espanyol compta amb el suport de la Secta
i la manca d’una actuació decidida d’CIU i ERC. Fins quan?

De ... en ...

De frivolitat en frivolitat, sembla que és l’estil de fer de Rodríguez Zapatero, cada dia en fot una.

Frívol! No hi ha cap altre mot que defineixi més encertadament a Rodríguez Zapatero. Cap estratègia concreta, no té mai cap pla definit, no segueix mai cap línia que marqui una ruta, un autèntic desastre com a governant.

Ara es despenja amb l’apujada dels impostos, això sí, segons ell, s’hauran d’augmentar els impostos als més rics per fer front a les necessitats derivades de la crisi.

Però d’on caram surten els grans imports dels impostos? Ell ho sap molt bé i per tant cal dir ben alt que el que està dient és una solemne presa de pèl, és una gran mentida. Una altra!

L’impost del qual està parlant és el popular IRPF, Impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques, que grava els sous i els salaris, es dedueix del que es guanya treballant o cobrant una pensió de jubilació.

A qui està amenaçant ZP és a les classes mitjanes i que no parli dels rics, perquè això és ofensiu, això és enfotre-se’n.

Governar en nom de l’esquerra, fent polítiques de dretes, és per desgràcia un fet molt habitual i en aquest estil de “Pinotxo” encara més.

Intolerable!

Aquest és el mot que polítics i mitjans de comunicació espanyols ens dediquen als catalans, als convocants de la manifestació, a tots aquells que es plantegen respondre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

Els espanyols no admeten ni que ens queixem, ens hem de sotmetre i prou, ells dicten i nosaltres ho hem d’acceptar. A aquest pas haurem de demanar que la “Constitució espanyola” protegeixi el nostre dret a queixar-nos.

Diuen que som nosaltres els qui fem xantatge, els qui condicionem el TC. Ni Espanya ni els espanyols tenen solució. Al final només serà possible el trencament.

Arriben a un extrem tal que sembla normal que siguin així, que només siguin capaços d’oprimir, de controlar i de robar. I no és veritat, podríen ser d’una altra manera. Que siguin com són no és un determinisme històric, s’hi han anat tornant però podrien anar canviant. No seria fàcil però no semblen tenir-ne la voluntat.

Aparentment sembla que només la pròpia força dels fets els pot fer canviar. Si és així caldrà que ens hi posem i com més aviat millor.

El "tercer tripartit"

És perfectament lògic que el vulguin ja que no tenen cap altre opció per guanyar, cap dels tres partits, i la suma dels tres ja ho veurem.

Que torni a sortir ara en Puigcercós dient que no descarta un tercer tripartit i per justificar-se afirmi la bestiesa ”que condiciona els futurs pactes amb el PSC a que aquests defensin el mateix a Catalunya que a Madrid”, vol dir que el President d’ERC pren als ciutadans de Catalunya com autèntics imbècils fet que ja ens consta de fa temps i per tant no ens emportem pas cap sorpresa.

Analitzant una mica les seves paraules queda ben retratat l’home i el seu partit. Dóna per fet cert que el PSC és un partit diferent del PSOE quan sap molt bé que simplement n’és la Federació Catalana del PSOE. I res més que això.

Vol adaptar la realitat a les seves necessitats. Per desgràcia aquesta és una “neura” que tenen molts polítics, i ERC de fa temps ha destacat especialment en aquest paper.

Que intentarà fer més per tornar a engalipar als ciutadans de Catalunya? S’accepten apostes per a totes les noves cabrioles del “Putxi” i la seva companyia de “titelles/ERC”
.

Conseqüències

La frivolitat i la inconsciència en un polític són una font de mals averanys i si els temes a que es fa referència són de tipus econòmic malament ho tenim tots plegats doncs les conseqüències ens arreplegaran de ple.

El cap del govern espanyol és un claríssim exemple en aquest sentit
i potser que ens anem preparant per un futur econòmic ben negre si no hi ha algú que controli al ZP i li marqui el camí econòmic que cal seguir. Les dades macroeconòmiques són les que són i no criden pas a l’optimisme.

L’article de Gonzalo Baratech a l’AVUI, de 17 d’agost, titulat “Vers la fallida de l’Estat” és francament preocupant.

A les arques públiques no hi queda ni un cèntim. Un secretari d’estat ha afirmat sotto voce que l’endeutament es pot disparar fins el 100% del PIB i això pot implicar que el govern socialista de l’estat, d’aquí a un parell d’anys, haurà generat deute per a dues generacions.

Com podem veure les perspectives de futur de l’economia socialista
només provoquen preocupació per al nostre futur i a aquest pas
pitjor ho deixaran per a les properes generacions.

El socialisme ”zapateril” pot i podrà prometre el que vulgui però la realitat, si seguim així, serà gana per a avui i fam per a demà.

Mare de Déu d'agost

Festes majors a arreu, a molts pobles de Catalunya avui o potser ahir es va fer el pregó i entre avui i demà començaran els actes festius.

Els pensionistes que ens quedem a Barcelona, perquè no hem pogut sortir de vacances ja que les pensions no donen gaire de si i per tant no permeten moltes alegries, seguim les festes d’agost i així podem fer un tomb per veure els carrers guarnits.

A partir d’avui i durant tota la setmana que ve pel barri de Gràcia, l’altra setmana per Sants, que en realitat són les dues úniques festes majors de barri que queden a Barcelona, potser també perquè són els dos barris de la Ciutat que mantenen encara una forta personalitat diferenciada i pròpia.

És ben remarcable l’esforç i la dedicació dels veïns dels carrers que segueixen any darrera any guarnint els seus espais. Hores i hores de dedicació i feina per una setmana de gaudi.

Les dues setmanes serveixen més que per veure espectacles en concret, per trobar-se i retrobar-se amb amics, coneguts i veïns i saber novetats com ara naixements, morts, malalties, casaments, separacions, feina i crisi. En resum, tot allò tan suat, tan típic i tan humà de la vida de cadascú.

Encara que es digui allò de que a la gran ciutat ningú no es coneix això a Sants no és pas cert, perquè és difícil anar a buscar el pa o a comprar el diari sense trobar-te a algú conegut.

Dotze homes sense pietat

Aquests no són els de la pel•lícula, encapçalats per Henry Fonda i Lee J. Cobb i un magnífic estol de secundaris, d’aquells que donaven la qualitat necessària a qualsevol film.

Aquests dotze jutges del Tribunal Constitucional són alts funcionaris ben pagats i ben alimentats pel govern espanyol, evidentment amb els nostres impostos, pagats per nosaltres.

Ells són els qui per la voluntat del govern de “les espanyes” decidiran per nosaltres que és bo i legal de l’Estatut de Catalunya.

Aquí no hi té res a dir el poble de Catalunya, el Parlament de Catalunya ni les “Cortes españolas”.

I és bo de recordar que a Catalunya hi ha diputats que estan d’acord en que això sigui així i no són pas pocs. Encara que ja els coneixem val la pena de recordar-los: els diputats, militants i afiliats del PSC/PSOE, del PP i de Ciudadanos. No són majoria al Parlament però déu n’hi do.

Com és que la majoria parlamentària del Parlament no serveix per a res?

Recordem-la: és la formada pels diputats de CIU, d’ICV i d’ERC. La resposta ja la coneixeu!

No cal, no cal!

No cal, no cal!

Ja comencen les reaccions sobre “la gran manifestació unitària” que està a punt de convocar Òmnium Cultural.

Aquesta vegada sembla que els “grans sindicats subvencionats espanyols que actuen a Catalunya” s’hi sumaran. Una altra cosa serà veure la capacitat de convocatòria i els esforços que faran per aconseguir que la militància assisteixi a la mani.

Les reaccions dels membres de la Secta són perfectament coherents amb el seu pensament, des de dir que no és convenient fins a afirmar que pot ser contraproduent hi ha tot el ventall típic de la Secta. Res de nou, oi? Això sí, “la rata” del Zaragoza es distreu parlant dels contactes de CIU amb el PP, i ignora els pactes concretats entre la Secta i el PP a Euzkadi i a l’Ajuntament de Barcelona, ometent les veritats i mentint. Com sempre.

Cal suposar que ERC farà costat a la convocatòria ja que a més a més tindran ocasió de “marcar paquet” encara que tingui elements en aquests moments que més aviat se’n desmarquin tals com els consellers Huguet i Carod Rovira, però hem de ser ”comprensius” perquè estan al govern i això té els seus compromisos.

“La rata” del José Zaragoza ja va manifestant de fa temps que la sentència del Constitucional s’ha d’acatar i s’ha acabat el bròquil.

Pel que fa a CIU, l’article a l’AVUI, de 13 d’agost,del president Pujol és claríssim, hi seran, i amb tota seguretat de forma massiva.

Un pas endavant més ...

Tornem-hi... amb la “gran manifestació unitària” que es va preparant com a resposta a la previsible sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya.

Comencen a sortir veus que plantegen que no n’hi ha prou amb la “mani”. L’evidència és clara, ara bé, tornem a estar en el punt de sortida.

No confio gaire en el que surti dels partits polítics pel que fa a les idees o propostes per fer un pas endavant en les possibles alternatives que puguin ser proposades i es puguin desenvolupar de forma massiva. L’anomenada societat civil que pot proposar que sigui efectiu, contundent i depassi la simple manifestació cívica?

Cal pensar-hi, i és urgent.

Hi ha diversos camps on treballar i pressionar: el Parlament de Catalunya, els partits polítics, el govern de la Generalitat, el President de la Generalitat. I poden haver-hi diferents formes de fer-ho: exigir dimissions, la dissolució del Parlament de Catalunya i la convocatòria d’eleccions immediates, l’assistència explicita dels diputats del Parlament a la manifestació acompanyant als Presidents Pujol, Maragall, Barrera i Rigol. Exigir que també l’encapçalin tots els Consellers del Govern juntament amb el President de la Generalitat i els alcaldes de tots els ajuntaments de Catalunya.

Hi ha coses a fer per tal de superar la “simple manifestació”i s’haurien d’exercir totes les que es puguin. No podem autocensurar-nos i menys encara automutilar-nos

Hauríem d’anar-hi pensant i fer les propostes escaients. Cal una pluja d’idees per mirar de superar l’estatus habitual. El camí vers un possible procés d’independència implica anar superant les pors i les tenalles provinents de la transició.

No és això!

Ja hi tornem a ser.

Òmnium prepara la “gran manifestació”, perdó, la “gran manifestació unitària”.

Sí senyors, com sempre, sense canvis, repetició de la jugada, un dia més per acabar fets pols, per acabar dormint plans i rebentats, i què? Després, què? Ball de números pel que fa a l’assistència, parlarem d’èxit o de fracàs, de qui hi ha aportat més o menys gent, o sigui, el cerimonial es repetirà, retornarem a “l’endemà”.

Francament penso que ja n’hi ha prou. Que Òmnium ho deixi estar perquè el tema de Catalunya és polític i correspon o hauria de correspondre als partits polítics. Que facin els plantejaments polítics escaients per superar l’actual situació i, si us plau, que deixin de parlar d’unitat. Els de la Secta (PSC/PSOE) no estan per aquestes històries, ells estan per “su Espanya” i no pensen pas canviar-ho, ja els va bé i n’estan ben satisfets.

Els qui ho tenim pitjor som els nacionalistes, els catalanistes, els sobiranistes, els independentistes, poseu-hi el nom que vulgueu, tant se val. Tots aquests som els que estem en un cul de sac, som els que ens sentim presoners de l’Estat Espanyol i no sabem com ens n’hem de sortir. Tots nosaltres som els que tenim el repte!

Una altra vegada?

Ja hi tornem a ser. Ara serà una altra “gran manifestació” per protestar contra la sentència del Tribunal Constitucional referent a l’Estatut de Catalunya.

Pasqual Maragall diu que està disposat a encapçalar-la conjuntament amb Jordi Pujol, Heribert Barrera i Joan Rigol. Molt bé, i després, què?

Com l’altra vegada hi haurà una gran participació de militants i simpatitzants de CIU. Aquesta vegada ja veuríem com reacciona la clientela d’ERC, però en aquest cas podria ser que fins i tot fos la darrera ocasió per coincidir els d’ERC i els ex/d’ERC, avui Reagrupament, o simplement “ex” d’ERC que ja no militen.

Pel que fa a l’entorn de la Secta (PSC/PSOE), sento haver-ho de dir, però la crida de Pasqual Maragall no aconseguirà aportar-hi gaires persones. Doncs avui, a l’exalcalde de la Barcelona Olímpica, els que en varen ser els seus més fidels seguidors el tenen per totalment amortitzat. Que el fet de la seva presència podrà fer més evident que el PSC/PSOE a Catalunya avui està més prop del PP que dels catalans, no estaria malament, però no hi hauria res més que això. No ens enganyem!

Val la pena tant d’esforç per a tan poc?

Els polítics nacionalistes catalans no podrien decidir fer un pas una mica més endavant i més agosarat?

És impossible fer res més?

Convenient

He estat pensant una estona el títol i potser aquest és el més adequat.

L’article de Salvador Cardús a l’AVUI, de 7 d’agost, titulat “Naturalisme artificiós” penso que és un excel•lent text per tal de mirar de posar les coses al seu lloc i deixar de banda sectarismes, solucions miraculoses i d’altres bajanades per l’estil.

Fa molts anys, un amic pèrit químic, m’explicava que certes visions idealitzades de la natura eren una bestiesa i que la química es troba per tot arreu i no pas per efectes nocius sinó com a fruit de processos perfectament normals de la pròpia naturalesa.

Com molt bé afirma el sociòleg resulta sospitós i perillós això de contraposar allò que és natural a allò que és fruit de la manipulació humana.

Podem estar segurs que sense manipulació humana no sé pas on serím perquè de la “manipulació humana” n’han sortit molts guanys dels quals tothom se n’ha beneficiat.

Quants productes dels anomenats “naturalistes” no són i han estat productes aconseguits després de tot un procés de manipulació?

Convertir el “naturalisme” en una ideologia pot acabar sent perniciós a diferents nivells.

Per tot això i per més coses, penso que l’article és convenient i recomanable!

La guerra continua...

La transició que va ser tan vanagloriada en el seu temps, i fins i tot diuen que va servir de model i exemple per a propis i estranys,és evident que va deixar guerres començades i no acabades en territoris que per a ells eren “terres de frontera”.

Per definir “a ells” cal pensar en el franquisme sociològic, en els alts funcionaris de l’Estat i en tot allò que en forma el seu seguici a diferents nivells. Els territoris foren principalment Navarra (Nafarroa) i el País Valencià i a cada un d’ells es concretaren plans per evitar qualsevol possibilitat d’acció conjunta amb Catalunya i amb Euzkadi.

Quan va caldre encendre la “guerra de València” per qüestions de simbologia es va fer i no s’exclogué en cap cas la violència, sinó que es va promocionar. Encara avui sorprèn la impunitat en que actuen al País Valencià els grups d’ultradreta.

No hi hagué de fet cap diferència entre l’actuació del PSOE o del PP, i tampoc abans entre la UCD i el PSOE.

Tota aquesta situació, per desgràcia, no és una història de “conspiracions” sinó de fets reals i en la qual personatges com Fernando Abril Martorell hi tingueren un paper ben actiu amb el suport de les “clavegueres de l’Estat”.

Les mitges tintes del PSOE amb el “lermisme” facilitaren enormement la feina posterior del PP.

La fal•lera dels ajuntaments dominats pel PP per eliminar dels nomenclators municipals la denominació “País Valencià” és un pas més.

Aquesta genteta ho volen esborrar tot. Voldrien que fos una mena d’Eixample de Madrid.

Ara és el FROP, i després què?

A cada nou tema es reprodueixen els mateixos esquemes, els mateixos plantejaments i en definitiva, els mateixos resultats.

Parlem del FROP –Fons de Reestructuració Ordenada Bancària– que es va aprovar a Les Corts espanyoles amb l’incondicional suport dels 25 diputats socialistes, els de la Secta a Catalunya, que van votar com és normal d’acord amb el “partit mare” el PSOE. Res d’estrany perquè són els seus i ells són dels seus.

CIU, ERC i IU van votar-hi en contra doncs tothom sap que s’envaeixen competències. Fins aquí podríem dir que tot és correcte i previsible.

Si ens situem a Catalunya el tema es torna marxista, de la corrent Groucho Marx, evidentment. Recordeu, per exemple, aquella frase tan lúcida de Groucho dient: “Aquests són els meus principis, però
no es preocupi, que si cal en tinc uns altres”.

El titular de l’AVUI, de 5 d’agost, de la pàgina 4, Política, és paradigmàtic: “El govern busca fórmules per no dur Salgado al Constitucional”. Aquesta és la pretensió del President de la Generalitat, José Montilla, diu que vol negociar. Parlem clar i català, tenim un President de la Generalitat disposat a subordinar-se una vegada més. Negociar, què? Lamentable!

Faci vacances, si us plau!

A veure si així serà possible perdre’l de vista una temporada i principalment deixar de sentir les seves bajanades.

“Que si podrem pactar amb CIU quan vulguin la independència”, però mentrestant seguiran fent i construint Espanya dia a dia. Oi, Sr. Puigcercós?

“Que si equidistància, que si res està decidit pel que fa a la reedició del tripartit, que tots els escenaris estan oberts...” Què potser vol que tinguem assegurats temes de conversa per aquest mes d’agost?

Deixi-ho estar, faci les seves vacances, vostè que les pot fer i la resta ja ens espavilarem.

Si a més a més té temps per pensar en aquesta Catalunya social que diuen que estan construint, faci un tomb per determinats barris i podrà veurà els resultats d’aquesta Catalunya. Evidentment, si vol veure la realitat.

Sempre hi ha l’altra opció que és col•leccionar postals on fins i tot les barraques queden precioses.

Almenys durant aquest pesat agost no ens atabali, no ens cal!

Un somni...

Després de dinar, feta la migdiada corresponent i un cop d’ull ràpid al diari on s’hi destaca el darrer atemptat d’ETA, he tingut un somni, no pas un malson.

Pensava que vivia en una Confederació Ibèrica on la lliure voluntat
dels seus homes, de les seves dones i dels seus pobles havien aconseguit superar segles de mala història, de vencedors i vençuts, de guerres més aviat incívils.

Pensava que finalment catalans, bascos, castellans, andalusos, gallecs i portuguesos havíem après a viure lliures. Pensava que tothom coneixia com a mínim dues de les llengües peninsulars i que tothom n’estava ben orgullós. Pensava que no hi havia problema de seleccions nacionals perquè cada nació tenia la seva i no passava res. Pensava que cada poble ajudava al benestar comú tot administrant-se les seves economies i organitzant la solidaritat necessària. Pensava que aquesta Ibèria podia haver estat possible.

Pot ser-ho encara en una visió clarament confederal? Doncs, i per què no?

M’he desvetllat del tot, era simplement un empatx de premsa. Per desgràcia Espanya continua sent per a molts més aviat un malson. I malgrat tot no tindria per què ser així pels segles dels segles.

Montilla i el català

És evident que la Secta està de campanya electoral permanent.

És evident que la Secta menteix sempre que els cal.

És evident que la Secta intenta, ha intentat i intentarà controlar o mediatitzar tots els mitjans de comunicació que pugui.

És evident que la Secta utilitza i utilitzarà les institucions per als seus interessos.

És evident que la Secta com a norma de conducta només té la de mantenir el poder al preu que sigui.

És evident que la Secta és avui el poder més conservador de la societat catalana.

És evident que la Secta ens vol fer creure que el Sr. José Montilla és un catalanista de socarrel.

Ara bé que es vulgui fer passar per un defensor del català, això fa mal a la sensibilitat de qualsevol.

Que el Sr. Lluís Foix, subdirector de La Vanguardia li hagi dedicat un article tan laudatori fa vergonya, però pensem que La Vanguardia té problemes greus i la Secta són especialistes en aprofitar aquestes ocasions.

Per no insistir-hi més, recomano a tothom que llegeixi l’entrada d’avui, dijous 30 de juliol, que fa la Carme Laura Gil en el seu blog. Hi podeu entrar tant per Carme Laura Gil com per Coc Ràpid.

Segueixen i segueixen

L’autopropaganda que estan duent a terme les institucions sobre el finançament no para. L’obsessió es manté. Tan poc convençuts n’estan que han de forçar les màquines de propaganda fins el límit?

Fa dies que estan immersos en explicitar que la societat civil està contenta, està eufòrica amb el nou finançament. No s’adonen que estan fent el ridícul d’una forma tan barroera que ratlla el patetisme.

L’acte institucional d’ahir, intentant vendre el producte a la “societat civil”, causa sensació de vergonya. La major part de l’assistència sabia perfectament de què anava el tema, sabia molt bé la misèria del finançament. Què els hi volien explicar? Calia la foto i res més. Han d’estar molt desesperats de veure que no tothom es creu les seves mentides.

Han intentat vendre una fantasia quan en realitat no és res més que el mateix de sempre, sense cap canvi substancial.

Deuen estar segurs que ells si que poden enganyar perquè realment cal reconèixer que són uns mestres en l’art de l’engany i la mentida, però és que sembla que es vulguin autoconvèncer que poden enredar a tothom i sempre.

I no ho estan aconseguint!
,

Ara "Front d'Esquerres"

Abans de dedicar-se a fer d’estadista europeu, aquest personatge que és Rodríguez Zapatero, diuen que ha de tancar la “carpeta interna”. Us preguntareu que què caram vol dir això. El més possible és que no vulgui dir res, però servirà per fer veure que tanca una sèrie de problemes i de qüestions pendents fent la gara- gara a les posicions més esquerranistes del seu programa.

Com ho pot fer? Senzillament, legislant sobre aquells aspectes que podríem dir-ne de l’àmbit que topin amb els sectors més conservadors de la societat. Què li queda? Pensem que ja va prendre el pèl als més desgraciats, als dependents amb una llei de la dependència sense dotació econòmica, als mileuristes i jubilats amb els famosos 400 euros de l’IRPF. Li resta el gran tema per quedar com el gran pare del front d’esquerres: què millor que la reforma de la llei de l’avortament! Sí senyor, i tornarà a ser d’esquerres!

I ja podrà el proper mes de gener lluir-se com a President de torn de la Unió Europea. Semblarà que és algú i tot, encara que en resum tot queda en allò de la “mona i la seda”.

Fa 100 anys de la "Setmana Tràgica"

Avui, 26 de juliol, fa cent anys de l’inici dels aldarulls coneguts com a “Setmana Tràgica”.

La pretensió del govern espanyol d’enviar 40.000 soldats al Rif, provinents la majoria d’ells de Catalunya, va encendre els ànims de les classes populars barcelonines que eren les principals afectades per la mesura. Durant uns dies, les barricades al carrer i la cremada d’esglésies, foren les imatges més conegudes de Barcelona.

L’esclafament de la revolta per part de l’exèrcit espanyol fou dura i contundent. La reacció va ser més aviat una acció de venjança de les forces de l’ordre i dels sectors més conservadors de la societat.

L’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, mestre i fundador de l’Escola Moderna, acusat d’inductor i d’instigador de la revolta és un dels actes més coneguts i indignes d’aquella reacció. No va ser present ni als llocs dels fets ni en aquelles dates era a Barcelona.

Els nostres avis encara ens han explicat i ens han fet reviure com varen anar a veure com cremaven els convents i com s’exposaven els cadàvers de les monges. Es va convertir en tot un “espectacle popular”.

Aquests fets amb el pas dels anys s’han convertit en un presagi dels temps del pistolerisme de la patronal amb la col•laboració activa del govern i en les posteriors accions punitives que varen acabar amb la vida de personalitats com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Francesc Layret i d’altres. Es va actuar selectivament contra tot allò que hagués pogut representar en el temps la direcció d’una esquerra nacional catalana.

Molts empresaris van actuar en aquell temps més aviat com a espanyols que com a catalans. En certa mesura els anys 20 i el final dels 30 en són una continuació.

És el moment de tornar a llegir el llibre de Josep Benet “Maragall i la setmana tràgica”. Joan Maragall va ser potser l’únic que va entendre el sentit de la Setmana Tràgica. Però ningú més va veure la necessitat de “la ciutat del perdó”. Volien sang i venjança i ho aconseguiren!

Potser la Setmana Tràgica no es va acabar fins el primer d’abril del 1939 amb la victòria franquista i l’esclafament de la República.

No menteixin més, si us plau!

El serial del finançament va mantenint l’interés, a part del que doni de sí el debat d’avui al Parlament de Catalunya.

L’afirmació del Sr. Montilla dient que els 3.800 milions que demanava la Cambra de Comerç eren per al quart any s’ha demostrat que era mentida, perquè aquest import el demanaven per al primer any del finançament. La Cambra de Comerç ho va deixar ben clar des del primer dia i les hemeroteques ho confirmen.

El Sr. Montilla possiblement quan ho va afirmar no tenia al seu voltant els assessors necessaris per aconsellar-lo i conduir-lo pel bon camí. Conseqüències de la migradesa i dels límits del personatge. És difícil tenir un assessor constantment a punt per esmenar les errades, les manques d’informació i la poca capacitat que defineixen a l’actual
President de la Generalitat. Ho hem d’agrair a ERC per la seva “gran aposta estratègica”.

Hi ha coses que resulten complicades d’amagar. Caldria que el personatge les assumís i quedaria molt millor. No fer-ho acaba posant a la Institució a l’alçada de la persona, i resulta ben lamentable, per a la Institució, evidentment!

Vinga propaganda!

Els de la Secta s’han enganxat a la propaganda i com que surt cara i estem en període de crisi, fan anar la imaginació i els recursos institucionals, que per ells tot s’hi val.

Ara ho aprofiten tot. A la inaguració de les millores d’uns quants carrers del barri de Sant Andreu, en total cinc o sis, es va fer una festeta amb galetes, beguda i... globus del PSC.

Sembla una anècdota, o una cosa sense importància, però no, no és això companys! És un fet més d’aquest sectarisme i aprofitament de les institucions per part dels mal anomenats “socialistes”.

Què caram havien de fer-hi els globus a una inaguració d’unes obres municipals? Què s’han begut l’enteniment?Què han perdut qualsevol tipus d’escrúpols?

L’Ajuntament de Barcelona ja no cal que dissimuli i esdevé una peça més de la propaganda partidista de la Secta.

Seguim amb les reaccions...

Doncs sí, el tema del finançament encara dóna de sí.

Jordi Pujol, a qui molta gent, i jo en sóc un, ens mereix confiança, ha dit que no a l’acord.

Cada dia hi ha més arguments per rebutjar aquest finançament. Cada dia que passa és més evident que aquest acord no soluciona res de res, i que les solucions, si n’hi ha, ho són per a la Secta perquè així poden acabar la legislatura. I per ICV no cal ni dir-ho ja que són el seu paquet afegit i ells ho saben prou bé.

En relació a ERC, ja ho he dit altres vegades. Són els que realment se la juguen de cara al futur electoral però han decidit, sobre la base del manteniment de l’statu quo i fins a la propera contesa electoral, mantenir els càrrecs i els llocs de treball de molta gent fins el darrer moment. És una opció, opció que ERC ha pres ja, de fa molt de temps, en realitat des de la constitució del primer tripartit.

Cada dia que passa és fa més evident l’opció estratègica d’ERC per un tercer tripartit. Tinguem-ho clar i recordem-ho.

Que caram es creuen?

Aquests de la Secta van com una moto amb això del finançament. Els números els manipulen i els venen com els sembla. Tota la seva maquinària de propaganda, tant la controlada directament com la induïda, no para de vendre l’acord.

Acabaran fent petit a Joseph Paul Goebbels, el ministre de propaganda de l’Alemanya nazi, perquè segueixen la seva màxima que diu que la mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat.

Els de la Secta a més tenen aquella “gran virtut” que encara que la societat no pensi com ells això no té cap importància. Ells són les institucions i la societat, i si cal, esdevenen el govern i l’oposició a la vegada ja que cobreixen tot el ventall.

A més arriben a nivells que fan basarda, ja que també volen que la societat cívil estigui amb ells, que els aprovi tot el que fan, que els felicitin per a tot allò que emprenen.

La sensació que causen és que pretenen ser una espècie de PRI- Partit Revolucionari Institucional-. En aquest sentit és ben patètica aquesta obsessió de que CIU s’apunti al carro de l’acord.

Caldrà arribar a demanar-los que deixin a la gent en pau, que ja ens han enredat prou, que ja ens han pres prou el pèl.

Gràcies Sr. Baulenes!

Gràcies per l’article publicat a l’AVUI, de 19 de juliol, a la pàgina 34 i a la secció “Quadern de ciutat”, sobre el tractament que fa l’Ajuntament de Barcelona del català.

Com denuncia Baulenes, en el Saló de Moda “The Brandery”, tot el material que es va repartir estava en castellà i en anglès. El saló tenia tot el suport de l’Ajuntament de Barcelona.

El més patètic, com diu l’articulista, és la resposta del regidor i tinent d’alcalde Carles Martí dient “que en prenia nota”. Un tipus de resposta d’aquest estil ve a dir “se me’n fot i no m’emprenyis”. Aquesta és la lògica d’un Ajuntament que durant 30 anys ha tingut els governs del mateix color.

Aquest Ajuntament, que per la pròpia inèrcia dels fets no pretén canviar sinó més aviat consolidar, s’està convertint en un exemple de provincianisme i com a conseqüència d’espanyolisme.

Denúncies com aquesta haurien de ser un estímul per acabar a les properes municipals, concretament el 2011, amb els mandats d’aquests equips de govern que amb el nom d’esquerres s’han acabat convertint en autèntics paràsits.

Propaganda

La Secta sembla que ja té a punt la campanya de propaganda per explicar les “bondats” del nou finançament als ciutadans, de convèncer a tothom de les grans veritats oficials i institucionals. Confiem que només es dediquin a convèncer als ja convençuts, fet aquest que resultaria tranquil•litzador, perquè la resta no ens hauríem de preocupar de ser perseguits pels “nous venedors de la veritat revelada” encara que aquí, Pare, Fill i Esperit Sant serien substituïts pel “trio dels mediocres”, Montilla-Puigcercós i Saura i em sembla que aquests no convencen ni als propis.

Potser han pensat fins i tot de fer una visita conjunta al carrer Còrsega de Barcelona, a la seu de CDC, per tal de mirar de fer canviar d’opinió a Artur Mas i els seus. No sé, però igual es pensen que una bona capsa de bombons de Can Fargas, un Jabugo i un ram de flors podrien fer el pes a la Casa Gran.

Estan tan obsessionats a arrossegar a CDC al nou finançament que cada dia augmenten més els dubtes sobre aquest “megaespectacular finançament”.

Tanta preocupació perquè tothom aprovi aquest acord fa més aviat mala espina. No us ho sembla?

No!

És difícil trobar una paraula més escaient per definir l’oposició i la mala llet per l’assassinat de l’activista russa Natàlia Estemirova.

També era crítica amb els nous amos de Txetxènia en mans d’un dels clans de la república del Caucas, sotmesos a plena consciència, al poder dels sectors més durs i encarcarats del govern de la Federació Russa.

És evident que la professió de periodista a Rússia és una professió de risc, s’hi juguen la vida. El periodisme a Rússia, per ser crític i lliure, haurà de lluitar molt i molt, però malgrat tot cal que se’n surti. Ens hi va molt a tots els europeus, molt més del que ens pensem.

La transició d’un “sistema comunista” a una democràcia a Rússia serà llarg i costerut i possiblement i per desgràcia costarà encara molta sang.

No estaria gens malament que la solidaritat barcelonina i catalana que tant ens honora és demostrés a través de sindicats i col•legis de periodistes principalment. Podrien, per exemple, promoure i encapçalar alguna manifestació de solidaritat amb els periodistes russos i contra la impunitat que tenen fins ara els assassins.

Nova icona

La ciutat de Barcelona es va adaptant a la d’un equip de govern que té totes les aparences de final de règim.

Ara que només es pot lluir de petites “fires de moda” que serveixen per derogar ordenances municipals per part del mateix alcalde, què ens queda d’aquesta capital del papanatisme?

Ei, barcelonins, barcelonines, no us preocupeu que ja tenim una nova icona: “La Torre Espiral” que es construirà en el nou Campus Interuniversitari Diagonal-Besòs.

Jo encara espero poder veure un dia l’edifici més alt del món en forma de plàtan que ens situaria al cim de l’arquitectura mundial. Us imagineu Barcelona com a capital bananera mundial?

Continuem amb una Plaça Catalunya, banda sud, que quan plou sembla els “Grans Llacs”.

Hi ha forma que aquest equip de govern de la Ciutat Comtal es prengui seriosament Barcelona, i principalment als seus habitants?

Si en són incapaços que deixin que altres ho facin!

Parlar i/o callar

El vodevil del finançament va amainant a poc a poc perquè el final tothom el sap. Sembla que ens robaran una miqueta menys i això permetrà el final de la legislatura al tripartit.

Ara comencen els “sacerdots del temple” a pontificar qui ha de parlar i qui ha de callar.

Deixem que els personatges públics parlin i diguin el que pensen.
Quin mal hi ha?

Què és que potser el què ha dit Joan Laporta és incorrecte o no és convenient? Que no té tot el dret a dir que el finançament no és bo? No ha estat pas l’únic a dir-ho, encara que evidentment la “correcció” marcada per la Secta i seguida escrupulosament per ERC i ICV sembli la unanimitat de tot el País.

El súmmum prové de Joan Saura d’ICV que ja es veu repetint un nou tripartit i gaudint de quatre anys de “bicoca” institucional. El xicot, malgrat la seva inutilitat, es creu necessari i imprescindible.

Evidentment que ERC no pot apuntar-s’hi, encara que ja li agradi la possibilitat. Cal començar a crear “equidistàncies” diverses per ensarronar altra vegada als ingenus i als incauts. Ho aconseguiran? No ho sé, però caldrà fer tot el possible per tal que no se’n surtin!

Finançament? Millor el Pinotxo de la Boqueria!

Pel que fa referència a la pregunta, algunes notes inicials...

La Secta té la necessitat i els recursos suficients per fer-ne tota la publicitat i la propaganda que faci falta. ERC ha jugat a mantenir per sobre de tot el tripartit fins el darrer dia. Sobre ICV, què cal dir? Res que no sigui el discurset de sempre: CIU i el PP s’enyoren i volen tornar a anar junts. Són tan previsibles i inútils!

Parlant de CIU, només han dit que amb “l’acord” es carreguen l’Estatut de Catalunya. Podrien haver dit molt més, però...

Una sorpresa genial. No s’han concretat els diners exactes i una gran part de l’acord són simples previsions. No seria recomanable esperar a conèixer les xifres abans de dir tantes i delirants bestieses sobre les bondats del nou sistema de finançament?

Ara per ara la persona més fiable pel que fa al tema del finançament sembla ser Elisenda Paluzié que amb independència de criteri i bons coneixements tècnics en fa una bona anàlisi. En aquest sentit estaria molt bé una anàlisi sobre la qüestió per part de Ramon Tremosa.

Fent el repàs de l’AVUI, de 13 de juliol, el més interessant resulta ser la magnífica entrevista que fa Laia Bruguera a Joan Bayén, l’amo del bar de la Boqueria, “Pinotxo”. Entranyable, francament!

Diumenge dur, i més aviat trist

He vist el tema del finançament a la premsa, però deixaré passar uns dies per comentar-ho. Que polítics i analistes facin la seva feina. Oblidarem per un dia a la Secta perquè gaudeixin dels seus “èxits i enganys”

Hem anat a acomiadar a l’Oriol que torna a Mèxic, ara a compartir vida amb la Claudia, la seva dona.

L’Ermengol, des del novembre passat, és a l’Argentina, i pel que sembla també amb ganes de quedar-s’hi.

Dels tres fills, dos has escampat la boira, ben lluny de casa i del país, a l’altra part del món.

Ja sé que som en temps de globalització però això no fa menys dura la llunyania.

I la sensació és que, en certa forma, els perds per partida doble, familiarment i com a País i tot plegat encara fa més forta aquesta sensació.

Sé perfectament que cal superar-ho, que cal aprendre a viure així, tal com són les coses, però cada vegada costa més.

Ens estem fent grans i tot això cada vegada es fa més feixuc.

Serà un diumenge llarg, molt llarg, massa llarg.

"Que hi ha darrere?"

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, es fa aquesta pregunta. Concretament diu: “No sé què hi ha darrere de la informació sobre la publicitat en edificis emblemàtics”. Va ser en una entrevista a RAC1 i és el que va respondre quan li van preguntar per la publicitat de “The Brandery” posada al Palau Robert.

El Sr. Hereu treu importància a l'autorització per decret i afirma que no és cap “alcaldada”.

Qui vol que hi hagi darrere la informació d'aquest tema?

Què es pensa, que és una conspiració?

Per si ha perdut el món de vista, que tot pot ser, aquí no hi ha cap conspiració, hi ha una informació d'uns fets que alguns mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Potser en el fons el què s'està preguntant, és què caram passa que encara hi ha premsa que no està sota el control de la Secta?

Pregunti-ho a alguns dels seus amics i mentors com per exemple José Zaragoza, Joan Ferran, l'Antonio Bolaño i tant d'altres que ja fan tot el que poden i més.

Es veu que no poden arribar a tot arreu i al primer moment. Hi ha coses que se'ls escapen!

"L'alcaldada"

A Barcelona estem força habituats a aquests tipus d'actes perquè fa massa anys, concretament més de 30, que el govern de la Ciutat està a les mateixes mans, a les de la Secta, malgrat el seguit de noms dels batlles: José Ma Socías Humbert, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i finalment, i encara en actiu, Jordi Hereu.

L'evidència de la necessitat d'un canvi de color és difícilment discutible, però això està a les nostres mans, a les mans dels ciutadans a les properes eleccions municipals. Seria saludable i recomanable el canvi.

La darrera actuació del Sr. Hereu de carregar-se una ordenança per posar publicitat a un edifici catalogat, al Palau Robert, és una mostra més de mal govern, en aquest cas a nivell municipal.

Resulta complicat apreciar la coherència d'un alcalde que es salta les pròpies normatives quan li convé. L'exemple és francament lamentable!

Potser si que els ciutadans de Barcelona ens ho hem guanyat a consciència. Canviarem?

Què li passa en aquest home?

Què li passa a José Ma Aznar? Realment beu més del compte? Ha passat del vi a les drogues dures? Resulta difícil d'entendre tant d'odi, tant de menyspreu, tanta ràbia.

Les diverses declaracions, algunes d'elles repetides a diversos mitjans de comunicació, fan tota la sensació d'un home ressentit. No sembla una persona que ha tingut responsabilitats de govern durant vuit anys en un país que diuen que és modern i europeu com és Espanya.

Què acumula dins el seu cervellet que les paraules li surtin en forma de verí, que sigui incapaç d'un cert autocontrol?

L'article de Sebastià Alzamora a l'AVUI, de 8 de juliol, a la pàgina 2, titolat “Fanatisme” expressa clarament aquest tarannà de l'excap del govern espanyol.

En realitat sembla un estrany agent del PSOE que està fent campanya electoral gratuïta per tal que es pugui eternitzar l'enganyababaus de ZP al capdavant del govern espanyol.

Dir que la LEC, la Llei d'Educació de Catalunya, és “filla del fanatisme i del sectarisme”, “que agredeix drets fonamentals de les famílies i que ens empobreix com a societat, començant pels qui la pateixen”, que el propòsit de la llei no és altre que el “d'erradicar l'ensenyament de l'espanyol a l'escola”, i encara en diu més, però és que fa basarda anar-ho repetint.

Aquest home que estic convençut que no és pas “tonto” té una sèrie de problemes que només poden ser tractats per un gabinet de psicòlegs o de psiquiatres.Valdria la pena que s'ho fes mirar.

Obama-Medvíédev

O potser seria més adequat parlar dels Estats Units d'Amèrica i de la Federació Russa, o tant se val.

Mirant-ho des del costat positiu és evident que una bona entesa, ni que sigui més formal que real, no deixa de ser una bona notícia.

Ningú ignora que, malgrat que el tema no estigui de moda, continuen sent les dues grans potències nuclears del món, i els seus arsenals podrien tranquil·lament fer saltar el planeta pels aires. Diuen que tot està molt ben controlat. Així sigui!

Cal recordar que entre els grans temes hi ha les qüestions energètiques tals com el petroli, el gas, etc. I d'altres prou importants que no poden ser ignorats.

Les grans zones de l'Àsia Central són encara peces del gran “joc geoestratègic” amb notables ramificacions que arriben o poden arribar fins al Pakistan, l'Afganistan i l'Iran, encara que sovint sembli que són un altre món.

Per desgràcia aquest gran joc té o tindrà molt poc a veure amb la democràcia, la justícia social, la distribució de la riquesa o d'altres “galindaines” per l'estil.

Sempre podem dir allò de que és millor que parlin!

El complot dels enzes

Ho sento però és que hi ha dies que et surt el que et surt i la cosa no dóna més de si.

Llegint la pàgina 5 de l'AVUI, de 6 de juliol, des del titular fins la darrera paraula,
la conclusió és d'una tristesa còsmica i tens tota la sensació que estem en mans i a les mans d'autèntics enzes.

Superades les lletres grosses reprodueixo les frases següents:

“2010 . Zapatero qualifica d'oportunitat per al Pròxim Orient la seva presidència de la UE”

“Filosofia . Afirma que la tendència del seu govern és la de complir els compromisos”.

“Economia . Culpa als neoliberals de la crisi”.

I la notícia afirma, segons Leire Pajín, que “l'aliança transatlàntica” serà una oportunitat planetària, ja que coincidiran el President dels USA Barack Obama i a partir del mes de gener de 2010, ZP com a president de torn de la UE..

Francament no tinc prou base com per conèixer Barack Obama però el tema de Rodríguez Zapatero és de simple escàndol, perquè no ha fet res més que mentir, enredar, engalipar i busqueu tots els sinònims que vulgueu que en trobareu molts més.

I els “joves” del PSOE s'ho creuen tot això? O simplement comencen a cercar llocs de treball?

Si el “gran líder” europeu per a l'any 2010 ha de ser ZP, potser valdria la pena saltar-se aquesta presidència de torn i anar a la següent. Almenys no seria tan esperpèntica!

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres.

“Ay pena, penita, pena, pena de mi corazón...”

No hi puc fer més, m’ha vingut al cap la cançó de la Lola Flores.

Estic espantat, espantat de mi mateix. Em sento atrapat a la màquina del temps i ara, quan surti al carrer, espero no trobar-me els grisos.

L’Ajuntament de Barcelona cada dia està tornat-se més provincià.

Enguany, concretament el proper divendres dia 10 de juliol, Barcelona tornarà a estar en el centre del món perquè hi arriba el Tour. Si senyors, el Tour de France!

Es repartiran paperetes grogues entre tots els espectadors per tal que les facin voleiar al pas de la “Rua” i així es veurà des del cel. Que bonic! La Rosa de Foc, la ciutat de les bombes, la ciutat de les cassoles i ara esdenvindrà la “ciutat de groc”. Genial, genial, no m’ho acabo de creure! L’augment del turisme serà inabastable!

Barcelona seguirà sent la pàtria del papanatisme, i aquests que regeixen la ciutat avui en dia sembla que n’estiguin plenament satisfets.

I tornant a la màquina del temps. Confio en no tornar a veure “El Noticiero Universl”, “La Premsa”, “La Soli” o “La Hoja del Lunes” amb titulars tals com “la serpiente multicolor llega a Barcelona”.

Aviso: Que ningú em doni una “papereta groga” divendres que ve!

He de reconèixer que hi ha apartats d’aquest text que només els situaran correctament les persones que hagin superat els 60 anys.

El títol d’aquest article hauria de ser l’epitafi de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona.

Baix de sostre

Fer referència a aquest “opinador/funcionari” de la Secta que és Antonio Bolaño no resulta gaire encoratjador perquè acaba sent trist i repetitiu.

La seva participació a determinades tertúlies radiofòniques, suposo que induïdes o imposades, resulten ben poc interessants.

L’home, que procedeix del nucli dur de la Secta i ha estat molt de temps lligat de ben a prop a José Montilla, evidentment no enganya a ningú.

Són curioses un parell de “perles” que l’esmentat deixa anar en un article a “La Razón”. La primera fa esment a la manifestació independentista de dissabte passat a Barcelona i avisa que “mal que els pesi no representen la majoria de catalans que prefereixen una Espanya moderna i plural” i tot seguit lloa un espectacle que va veure a Calafell on es “fusionava el flamenc amb cançons catalanes”.

Aquest home ho tergiversa tot de tan habituat com hi està.

Aquesta Espanya moderna i plural que tant aprecia el Sr. Bolaño és la que expolia i escanya Catalunya i una pregunta que caldria fer-li a aquest “geni”. Que potser li fa mal o li fa por que persones que els agrada el flamenc siguin independentistes? Ja hi són i fa temps!

“El socialisme català”

“El socialisme català”

30-06-2009

Aquest és el títol de l’article de Ferran Mascarell, a l’AVUI de 30 de juny.

El títol m’ha interessat especialment: “El socialisme català”. I em
pensava que parlaria d’això, del socialisme català, però simplement escriu sobre la Secta, per tant del PSC/PSOE, encara que ho enmascara prou bé.

Segons com sembla que els hi estigui dient, a l’actual equip de dirigents de la Secta, que han de canviar una mica per seguir manant. El Sr. Mascarell sembla un bon seguidor del Príncep de Lampedusa.

Caldria preguntar-li al Sr. Mascarell si no sap que aquest partit del qual parla no és res més que la Secció Regional Catalana del PSOE que ell va ajudar a crear i a consolidar.

El socialisme català no és només la Secta. El socialisme català abarca moltes més sensibilitats i persones que no pas els que conformen el PSC/PSOE i de socialistes i socialdemòcrates n’hi ha a altres partits, i fins i tot li diria que potser una gran part estan al marge dels partits.

“El socialisme català”

“La llei d’educació”

28-06-2009

Ha estat aprovada al Parlament de Catalunya per una molt àmplia majoria, CIU, ERC i la Secta.

En principi és una bona notícia, ara bé, cal fer-se algunes preguntes:

La primera i bàsica: Hi haurà diners per al seu desenvolupament? Sense el finançament necessari l’aplicació de la llei serà ben difícil.

La segona: S’intueix un cert refús dels “sindicats de mestres” i de la comunitat educativa. Pel que fa als primers és prou coneguda la seva aferrissada defensa dels mestres de la pública. En d’altres paraules, el corporativisme, del qual una o dues vegades a l’any en fan exhibició amb un dia de vaga i manifestació pel centre de Barcelona.

Sobre la comunitat educativa, sempre m’he preguntat que caram vol dir el terme. Deu ser la suma de professors, personal administratiu i de serveis, alumnes, pares i mares? Potser caldria afegir-hi també els avis, no?

Pregunta final: Un consens tant ampli al Parlament de Catalunya deu correspondre a una certa sensibilitat social?

O potser hauran d’acabar marcant la pauta els sindicats corporatius que avui dominen el mon dels mestres, malgrat que una gran majòria potser ni tant sols els voten quan hi ha eleccions sindicals?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

Quina por!

Aquest crit recorre tot Madrid, des de La Moncloa fins a Nuevos Ministerios. Tota la població, principalment els funcionaris estan amagats a casa, els balcons plens de matalassos, els soterranis estan preparats per salvaguardar la vida dels ciutadans...Tot està en marxa per resistir.

Avui ho han llegit a “El Periódico”. Han quedat esmaperduts, el pànic s’ha extès com una taca d’oli, els psiquiatres estan desbordats... La frase “Montilla adverteix...” ha caigut com una bomba, tothom espera el pitjor, els pobles del voltant han advertit que forces armades que s’autoanomenen “EREBAL” -“Exèrcit Revolucionari del Baix Llobregat”- avancen en direcció a la capital.

Malgrat tot els ciutadans de Madrid encara no tenen clar que és el què passa ja que han observat que l’EREBAL enarbora tot de banderes espanyoles i estan en formació d’atac sota els compassos de la Marxa Reial. La confusió és total, ningú entén què està passant.

NO PASSA RES! Ha tornat la tranquil·litat, tot plegat, no és res més que un gag extraordinari de “Polònia”.

Toni Soler, director de Polònia, ha trucat a ZP i al rei disculpant-se pels malentesos, prometent mantenir la fidelitat de sempre, tot comprometent-se a ser més seriós a partir d’ara amb les seves conyes. Montilla assegura que a partir d’ara serà més seriós i equilibrat en les seves declaracions.

El món ha quedat més tranquil. L’ONU ha beneït la nova situació i s’ha felicitat pel seny dels catalans! Al.leluia!

Bona revetlla!

Ajudant a la Secta

Vist que els amics de la Secta no acaben de trobar la forma per explicar la bona nova del finançament els ofereixo el meus
serveis per cercar-la.

He vist que van realment desorientats, que si mega, que si super... però no acaben de trobar-la.

Després de fer-hi unes voltes em sembla que l’he trobada:

“Supercalifragilisticespialiadosos...”

Aquest és el mot que defineix el nou finançament que ens ofereix el govern espanyol.

No us imagineu el ZP fent el paper ensucrat i pocasolta de l’actor de “Mary Poppins”, Dick Van Dick? Li escau en tots els sentits. Fins i tot la Carme Chacón podria fer de Mary Poppins i se’n podrien fer dues versions de la mateixa història, la comèdia i la de por, encara que en resum no deixarien de ser les dues cares de la mateixa història.

Si us agrada...

Si en general, us agrada o us interessa el “periscopi”, o si penseu que val la pena trobar, quasi diàriament un comentari sobre l’actualitat i una visió crítica tant del món “sociata” com del “tripartit” us demano el vostre vot ja que em presento als “Premis Catalunya” en la categoria de blocs personals.

L’únic que heu de fer és clicar la primera icona que trobareu a l’esquerra de la pantalla. Automàticament se us obrirà una nova finestra. En aquesta hi ha un requadre en el qual haureu d’escriure-hi el vostre e-mail. Després haureu de clicar el botó de votació, i ja haureu acabat amb aquesta pantalla. Tot seguit us enviaran un correu a l’adreça que hagueu donat en el moment de votar. En aquest correu hi trobareu un enllaç. Cliqueu a sobre de l’enllaç, i ja està, ja haureu confirmat el vot per a El Periscopi de Jesús Malló.

Ep, si us va bé, eh! Gràcies!

L'Enric Canela plega. Llàstima!

L’anunciada baixa d’Enric Canela de CDC és una mala notícia, una més.

Hi estem tan habituats que acaba sent una “normalitat” del nostre ser col.lectiu, que diuen que sempre ens recuperem de les pitjors derrotes, encara que francament no sé pas si és veritat, o si, simplement el que fem és tornar a treballar, a guanyar-nos la vida per simple afany de sobreviure.

Certament ningú és insubstituïble, ja ho sabem, però cada dia anem perdent, ara un bou, ara una esquella.

Haurem d’esperar que la transversalitat ho solucioni tot plegat, i que la suma de CDC, d’ERC i el Reagrupament faci el miracle i pugui haver-hi una estratègia viable i realista que porti a la independència

De moment no tinc gaire clar si anem sumant o anem restant.

No ho sé! Com és habitual, més dubtes que no pas certeses.

25 anys !

Avui anem de celebració. EL TEMPS fa 25 anys!

Ha superat tots els altres intents, tals com CANIGÓ, fruit també d’una tossuda valenciana, Isabel Clara Simó i del seu marit, TELESTEL, ORIFLAMA, les de la factoria “socialista”, EL MÓN, L’HORA...

La que ha perviscut molt de temps però en aquest cas no té cap valor és EL TRIANGLE. No té valor perquè és un setmanari totalment sectari, al servei de la Secta (PSC-PSOE), i en aquest cas l’adjectiu “Sectari” li escau com anell al dit ja que no ha fet altra cosa en tota la seva vida que criticar i denigrar a CDC i als seus dirigents. Jaume Reixach, el seu director, que s’autodefineix com a periodista d’investigació no és res més que un sectari a sou de la mafia-bicoca del Baix Llobregat que no sap ni que és el periodisme, i menys encara, la investigació.

EL TEMPS, a casa nostra, l’hem viscut del del primer dia i molt intensament. Llegint-lo setmana a setmana, veient com en aquest ordinador s’hi escrivien molts articles que després hi sortien publicats escrits per Oriol Malló, un dels nostres tres fills. A la redacció d’EL TEMPS de Barcelona va anar a buscar-lo la policia per ordre del jutge Garzon el juliol de l’any 1992. Déu n’hi do, no?

Que per molts anys puguin continuar la seva feina “els tossuts valencians” tot ajudant-nos a sobreviure en aquest país nostre.

PP/PSOE, ja s'ha concretat

Sí senyor, el PP i el PSOE (la Secta a Catalunya) han confirmat l’acord a que ja havien arribat i per tant el Castell de Montjuïc es posa sota tutela militar, més ben dit, s’hi manté.

Les despulles de tots els morts executats, afusellats, es remouran des de les seves tombes, des dels fossars on reposen. Deuen maleir aquests venuts de “socialistes catalans” que per tal de mantenir les molles del poder que tenen són capaços de sotmetre les seves polítiques als designis de l’exèrcit espanyol.

No tenen ni han tingut cap tipus de vergonya. Estan tan habituats a obeir, a comportar-se com a dominats que ni s’adonen de les conseqüències del que fan.

Estan dominats per la síndrome d’Estocolm, són esclaus feliços i així tenen menys problemes i asseguren el seu modus de vida. No coneixen ni l’honor ni la dignitat.

Són servils en tot i per tot i fa temps, molt de temps que viuen agenollats. Són indignes de representar al poble de Catalunya.

Si per mantenir i mantenir-se al poder han de seguir fent tots els papers de l’auca ho faran. No tenen cap problema, simplement és el que ells entenen per “socialisme”.

Pepe Luís

L’amo Pepe Luís ha vingut a les colònies, ha vingut a fer el fatxenda, ha vingut a fer inauguracions, ha vingut a comunicar que ben aviat hi haurà repartiment de xuxes i n’hi haurà de tots els colors i de tots els gustos.

Els diversos reietons de les colònies acompanyats dels seus seguicis han honorat els mandataris de la metròpoli, han mostrat el seu entusiasme i la seva submisió. El mandatari diu que ha marxat content i satisfet perquè ha pogut veure com el poble de la colònia l’estima i l’admira.

El “sublim, el de les promeses, el gran timoner” podrà comunicar a la Metròpoli que els súbdits catalans mai havien estat mai tan ben cuidats, tan ben alimentats i tan ben tractats.

Nosaltres com a bons colonitzats no ens cansarem d’agrair els dons que ens han estat adjudicats, no deixarem d’expressar la nostra satisfacció de tenir uns amos tan comprensius i benefactors.

La nostra submissió i el nostre agraïment seran eterns, no pot ser de cap altra manera. Seguirem treballant amb ànims renovats per engrandir l’Imperi.

Per acabar només és possible un mot, clar i català: A LA MERDA representants d’un poble d’amos, de depredadors, de guerrers que convertiu en esclaus tot el que toqueu, un poble que només gaudeix quan domina i esclavitza.

Que els déus us ho tinguin ben present i us ho facin pagar. Sempre hi ha temps per l’actuació divina!

No cal Sr. Mas

No cal demanar a ERC que forci al PSC al Congrés. Francament no cal perdre el temps amb aquestes bagatel•les.

Deixi, deixem, que ERC vagi fent el seu camí vers la inoperància, que es vagin ensorrant perquè aquesta sembla que és la seva voluntat.

Deixem que disfrutin dels darrers temps que tenen per gaudir de les ves “prebendes”: dels despatxos oficials, dels cotxes i xofers, de les recepcions, dels dinars de treball. Deixem que puguin acabar de “servir” als ciutadans.

Demanar a aquestes alçades impossibles tant a ERC com a la Secta és una solemne pèrdua de temps. Serà molt més útil tant a Artur Mas com a CDC esmerçar temps i esforços a ampliar les pròpies xarxes, a intensificar les complicitats amb militants i simpatitzants, a recórrer el territori i a preparar les eleccions de l’any que ve.

La feina que tenim tots plegats és dura i caldrà posar-hi tota la força i l’energia que calgui perquè és molt el que ens hi juguem. Aquesta vegada no s’hi val a badar, aquesta vegada cal convèncer i guanyar per governar.

Gens de democràcia

La premsa, la ràdio i la TV han parlat abastament de les eleccions a l’Iran, dels incidents posteriors, de l’eufòria i la ràbia de l’oposició.

Malgrat que sap greu que els “reformistes” hagin perdut, amb frau o sense, cal reconèixer que a l’Iran parlar de democràcia és prematur, molt prematur.

El que hi ha és manca de llibertat, de llibertats i així no pot haver-hi democràcia ni res que s’hi assembli.

No podem parlar d’eleccions democràtiques quan resulta que els caps religiosos han d’autoritzar qui es pot presentar i qui no, quan a més a més tots han de sortir dels mateixos nuclis i han de ser aprovats pels clergues.

Que una gran part del jovent i les dones s’haguessin fet il•lusions amb el candidat reformista no era res més que l’esperança de poder-se treure de sobre, encara que fos parcialment, la llosa teocràtica.

El poble iranià té molta feina encara abans no pugui exercir la democràcia i haurà de lluitar molt per aconseguir les llibertats que li permetin poder exercir-la.

Haurà de seguir suportant el populisme de l’actual president, les seves neures “nazistoides” i les bajanades que sovint l’acompanyen.

D'acord, Silvia Soler, però ...

És recomanable la lectura de l’article de Sílvia Soler, a l’AVUI de 13 de juny, concretament a la pàgina 2, a l’apartat “Va deixar es-
crit...”

La cita d’Oscar Wilde és encertadíssima: “Com més conservadores són les idees, més revolucionaris són els discursos”.

La cita és ben adequada al nostre país on tothom és progressista, d’esquerres, multi-culti i tot el que es vulgui. On a tothom li és més fàcil ser solidari amb els de més lluny i oblidar-se dels de més aprop.

Miri, Sra. Soler, tot i estar d’acord en el fons de la seva argumentació no estaria gens malament ampliar-ho en el sentit que el problema és que determinades capes de la societat i més concretament determinades famílies sempre estan, han estat i estaran en això que en podríem dir el “centre del món”, o com en dèiem abans, formant part de la “creme de la creme”, i per tant han estat franquistes, de l’Opus després, i quan ha calgut han estat demòcrates i són d’esquerres quan l’esquerra està al poder o en té.

Un exemple, però n’hi ha molts més, pot ser la família Nadal de Girona.

Els rituals sempre han acomplert una funció social, tant els clàssics com els de substitució. S’han socialitzat? Penso que no, i sinó fixem-nos en els nivells de despesa que s’assumeix actualment en la concreció de qualsevol ritual!

O potser encara és més bèstia i podem arribar al Marqués de Sade quan afirma que en aquest món n’hi ha que han nascut per ser víctimes i altres per exercir el paper de botxins!

Entre l'Iran i l'Uriel

Les cròniques de la campanya electoral per elegir nou President a l’Iran parlen totes elles d’una gran campanya, molt activa, amb gran participació, amb debats encesos i amb unes ganes de debat per part de la pròpia població que vistes les recents europees fan enveja. Desitjo que aquestes eleccions serveixin per apartar de la vida política iraniana aquells que encara avui s’atreveixen a negar l’holocaust.

Per altre costat sobta i cansa tota aquesta retòrica de l’Uriel Bertran que s’autodefineix com a crític dins ERC i que ara surt amb que vol que ERC es comprometi a no repetir el tripartit.

El paper d’aquest “gran crític” cada dia és més críptic, a part de les seves ambicions que ja li vénen de molt jovenet, resulta difícil saber què caram vol. La seva relació amb Joan Carretero ha quedat dinamitada per inoperant, quan el metge de Puigcerdà ha pres una determinació clara i concreta.

A què juga concretament, en aquests moments, l’Uriel Bertran? Potser que ho aclareixi!

Ni el nom ...

La crisi del partit socialista a França ja fa temps, molt de temps que s’arrossega. En realitat des de la fi de la “monarquia” de Miterrand, l’excol·laboracionista amb el govern de Vichy, els socialistes francesos no han aconseguit aixecar el cap.

Entre els sectors encara amb profunds tics marxistes, els que en podríem dir socialdemòcrates, hi ha tot un aiguabarreig que no s’acaba de definir ni en un sentit ni en un altre.

Les constants derrotes d’aquests darrers anys, juntament amb les cada vegades més cruentes lluites internes, estan duent a l’antiga SFIO –Secció Francesa de la Internacional Obrera– a un carreró sense sortida.

Ara fins i tot parlen de canviar el nom, de la necessitat d’evitar la mort clínica... Molt malament deu estar la situació quan s’arriba des de dins del propi partit a dir el que es diu.

Al pas que van potser si que acabarà sent possible que siguin substituïts pels verds-ecologistes de Daniel Cohn Bendit.

Sempre els queda l’opció de venir a Catalunya i/o anar a Espanya on el “socialisme” encara gaudeix de bona salut, encara que si triguen gaire igual es troben també a l’oposició.

Com pot ser?

Ha anat augmentant des de les darreres hores de diumenge fins avui mateix, la sensació d’una certa “tupinada” a les eleccions europees del dia 7 de juny.

Tot plegat sembla afectar concretament a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista.

El més sospitós de tot plegat és que el fet es produeix principalment en el moment d’informatitzar les dades que es trameten des dels col·legis electorals.

El fet és francament greu pel que pot tenir de significatiu. Cal esbrinar-ho des de tots els punts possibles i aclarir-ho.

La democràcia a casa nostra i a tot l’Estat espanyol és prou fràgil i jove i no és pot permetre un deteriorament d’aquest tipus.

Tot això no és una simple anècdota, és un fet important i cal anar a fons.

Ens hi juguem molt més del que sembla!

Miserables!

No m’agrada el títol, però reflecteix per desgràcia la conseqüència de l’acte al qual faig referència.

L’Ajuntament de Barcelona, segons informa el segon tinent d’alcalde Ricard Gomà, haurà d’alentir el pla d’expansió de la teleassistència als avis.

Com ja us podeu imaginar al darrera d’aquesta qüestió també hi ha el govern del Sr. Rodríguez Zapatero, perquè en aquest any 2009 s’havia compromès amb un milió d’euros que fins ara no han arribat.

Els incompliments d’aquest farsant cada dia són més evidents, i per desgràcia acaben afectant, i això també és habitual, a les persones més necessitades.

Malauradament no ens ve de nou, però no deixa de ser dur i miserable, i cal fer-ho extensiu a tots els nivells i l’Ajuntament de Barcelona caldria que tingués, en qüestions d’aquesta índole, una posició clara i definida i no condicionada per qüestions polítiques sinó per complir amb les necessitats dels ciutadans.

Sr. Zaragoza, han guanyat els seus?

Passades les eleccions europees, avui és dilluns, el dia després.

Hi ha alguns comentaris a fer que fins i tot poden ser divertits.

Podríem interpretar-ho com un joc.

El “gran sapastre de la propaganda de la Secta” encara no ho deu tenir clar del tot.

Alguns dels que ells patrocinaven en els seus cartells no s’hi han ni presentat: Bush, Aznar, etc. Altres que tampoc són dels seus no els han ni esmentat en tota la campanya, exemples de Sarkozy i de Merkel. Per què serà.

De què es tractava Sr. Zaragoza? De desmotivar a tothom, potser?
D’afavorir l’abstenció, abans que perdre?

El que ha quedat en evidència és que no sempre funcionen les campanyes que només van a la contra.

A vegades les campanyes en positiu també funcionen.

Abans de votar

Són les cinc de la tarda i ens preparem per anar a votar.

Evidentment el vot està decidit des de fa dies i serà per a la llista encapçalada per Ramon Tramosa. Penso que és el millor candidat possible en aquests moments, per currículum, per coneixements, per... Els seus llibres i articles l’avalen també.

Una altra cosa serà el que realment pugui fer al Parlament Europeu i amb qui es pugui entendre i elaborar propostes útils per a Catalunya i per als catalans.

Però de moment cal votar a aquell que interpretem que ho pot fer millor i aquest és en Tramosa.

Aquest diferencial que per ara hi ha entre la participació a nivell de Catalunya i a nivell d’Espanya que sembla que és d’uns 2-3 punts no és pas un bon símptoma.

Després d’aquestes votacions, caldrà començar a pensar i a treballar per tal de crear el màxim de sinergies per a les nacionals catalanes que com a molt tard seran a la tardor de l’any que ve.

Malgrat tot, cal anar a votar ...(2)

Encara que l’esperpèntica campanya electoral de la Secta (PSC/PSOE) hauria de ser castigada deixant-los sense ni un vot per la seva absoluta buidor, també sabem que si la fan així és perquè estan convençuts que el nivell mig dels seus votants no requereix res més. Ja s’ho faran!

Cal anar a votar tot optant per les candidatures clarament catalanistes de CIU i ERC, tot tenint clar que l’Europa que volem és la superadora de la seva pròpia història de violència, del seu endèmic antisemitisme, i de les seves pròpies tendències feixistes de les quals determinats “socialismes” n’han estat “caldo” de cultiu.

La història d’Europa ens dóna prous referents positius que superen els negatius, però per apreciar els positius cal no perdre de vista els negatius.

Cal anar a votar tenint molt present els esforços fets pels estadistes que han tingut sempre clara la necessitat d’Europa: Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jordi Pujol, Willy Brand, Winston Churchill i molts d’altres, i no oblidar que de tant en tant han estat els EEUU els qui ens han hagut de treure les castanyes del foc.

El vot a les europees no és un regal per a ningú, però potser si que és un deure per a tots nosaltres, els catalanistes. No ens equivoquem!

Malgrat tot, cal anar a votar... (1)

Diumenge, dia 7 de juny, hi ha les eleccions al Parlament Europeu.

Evidentment, si només ens mirem i escoltem la campanya electoral,
és ben comprensible arribar a la conclusió que per què caram hem de votar.

Sóc dels convençuts que cal anar-hi i que evidentment les alternatives no són gaires. De fet només en veig dues de possibles, mirant-ho des de Catalunya estant, que són la de CIU amb en Ramon Tramosa al capdavant i la d’ERC amb l’Oriol Junqueres que l’encapçala.

Cal tenir molt present que a l’haver-hi circumscripció única espanyola les coses encara són més difícils per a les candidatures catalanistes.

Francament, quedar-nos a casa amb l’excusa que es vulgui no porta enlloc, o si que hi porta; porta a donar més poder i força als partits espanyols.

Val la pena de recordar allò que deia en Joan Fuster: “La política si no la fas tu, té la fan els altres”

Tinguem-ho ben present!

Tiananmen

Fa vint anys, i malgrat tot sembla tan lluny i tan a prop a la vegada...

Una etapa més en aquesta recerca humana de la llibertat. Per la llibertat per sobre de tot, de prejudicis, de dretes i d’esquerres, de tòpics i més tòpics.

L’home ha lluitat contra el fred, contra la fam, contra les injustícies, contra les tiranies, contra les dictadures, contra moltes coses i contra molts “salvadors de la humanitat”...

Però possiblement i per sobre de tot els humans hem lluitat constantment per la llibertat, per aconseguir ser lliures, tot i ser conscients del que això implica.

La lluita per la llibertat, per les llibertats de l’ésser humà sigui possiblement una de les condicions que ens fa diferents dels altres éssers que poblen la terra.

Aquesta llibertat és la que ens possibilita la cultura, l’art i tot allò que ens supera i ens ennobleix i que en el fons ens posa davant de nosaltres mateixos.

Aquesta lluita constant per la llibertat és la que no ens ha de fer oblidar mai el Tiananmen de fa 20 anys ni totes les lluites continues a diversos punts del planeta. Aquesta lluita si que ha d’anar d’allò que és local al global, i evidentment, del global al local.

La llibertat continua sent la gran fita de la humanitat.

Joan Carretero i el Reagrupament

Ahir al vespre vaig ser a les Cotxeres de Sants a Barcelona a la presentació que el Dr. Carretero va fer sobre el projecte del Reagrupament.

El seu discurs té alguns elements que el caracteritzen: la claredat, les afirmacions contundents i un to gens “mitinero”. Entre el públic hi havia de tot, des de convergents fins a gent d’ERC, militant o que en provenia, juntament amb persones que no estan enlloc, i evidentment “reagrupats”. En resum, força diversitat,

La crida per fer una candidatura independentista transversal va ser clara i evident, i la pregunta també ho és. Com es pot fer això?

Les inèrcies dels partits són les que són i d’aquí a les properes eleccions al Parlament de Catalunya només falta un any, un i mig a tot estirar. Quin temps real hi ha per aconseguir els objectius? Quines aliances són possibles de cara a les properes eleccions per sumar una majoria parlamentària independentista?

Una altra cosa serà veure les possibilitats de treball des de l’oposició.

La pregunta final encara té més elements de dubte. Quins sectors hi ha realment interessats entre i/o dins dels partits catalans o que actuen a Catalunya com vulgueu, disposats a optar per la independència i prendre la decisió des del Parlament?

De moment ho deixo aquí!

El video i l'article

En certa forma estan relacionats, i més del que sembla.

Estan fent córrer per la xarxa un video lamentable en el qual s’intenta fer equivalent l’holocaust amb el que està fent el govern d’Israel amb els palestins. La comparació és francament execrable, i per dos motius: en primer lloc per l’estupidesa del símil, i en segon lloc perquè aquests tipus de similituds acaben en el no res i converteixen els fets, les guerres, els conflictes, etc. en qüestions banals, quan no ho són precisament gens.

Per l’altra banda cal parar molta atenció a l’article de Ferran Sáez, a l’AVUI de 2 de juny, titulat “Flors i violes”. En reprodueixo el resum que en fa el mateix diari: “L’actual Unió Europea és una resposta plausible, fins i tot enginyosa, a la vella confrontació entre francesos i alemanys. És això i res més que això. La resta és irreal: entre un maltès i un danès, posem per cas, no hi ha gairebé res en comú”

D’acord amb el fons de l’article, encara que sóc dels europeistes convençuts que Europa podria i hauria de ser molt més que això.

Tanta buidor hi ha?

La campanya per a les eleccions europees va fent el seu camí ben discretament. Els missatges podrien ser molt més explícits i es podrien dir moltes més coses de les que es diuen.

Cal reconèixer que el premi dels despròposits se l’emporten els de la Secta. Ja no venen res, no proposen res, no parlen de si mateixos, ni parlen de socialisme.

Simplement s’han convertit en guionistes dolents d’una infumable pel·lícula de fantasmes, tan fantasmes ells com els personatges que estan presentant.

La creació de “fantasmes” no és un fet nou en política i menys encara en una campanya electoral, però cal reconèixer que estan arribant al límit. La Secta n’és especialista

Malgrat tot, com que amb la imbecil·litat del Zaragoza i els seus no hi crec, m’haig de moure més aviat amb criteris de mala llet d’aquesta genteta i penso que en certa forma el que promouen és l’abstenció. Si amb aquest tipus de campanya aconsegueixen mobilitzar al seu electorat vol dir que realment estan molt malament, però molt... tant els candidats com els possibles electors.

El casament d'un fill

El fet en si mateix és motiu d’alegria. Ja sabem el relatiu que és avui en dia un casament perquè la situació de casat pot ser revertible i molt sovint ho és. Això és fruit dels temps.

Que aquest fill es casi a Mèxic és el que ho fa diferent, i que no hi haguem pogut anar, les pensions no donen per tant, encara ho fa més diferent. La recança és forta i l’enyorament encara més.

És veritat que les noves tecnologies ho fan tot molt més proper i pots mantenir-hi una relació epistolar força fluida, però no hi ha res com la relació personal viscuda en pròpia carn. La presència física entre els humans és consubstancial al gènere, per a bé i per a mal.

Sabem que l’Oriol és feliç. Se li nota per la veu i pel que diu. I també la Claudia n’està ben contenta i satisfeta, però això de tenir-los tant lluny, pesa, és un fet.

És difícil que els fills es casin, i en el nostre cas, quan un ho fa, ho fa tan lluny que no podem ni ser-hi presents.

Malgrat tot, la nostra llunyania enforteix el desig de que siguin feliços, i encara que soni a tòpic, si pot ser que sigui per sempre.

Aviat els podrem veure, a finals de juny, a Barcelona. Els esperem!

Quines penques!

Ara surt aquest carallot de José Zaragoza de la Secta queixant-se dels insults i de les mentides de CDC i del PP en aquesta campanya de les europees.

El mestre de la mentida, de l’insult i de la calúmnia està enfadat perquè diu que els altres l’insulten.

Au, José, deixa de fer comèdia que no et va i francament et queda grotesca, molt grotesca.

Tu, precisament, queixant-te dels altres. Que et contestin de tant en tant amb el teu propi verí no està pas malament, però no et preocupis que són incapaços d’arribar al teu nivell.

La teva “sabiduria” en el terreny de la mentida i l’insult és incomparable, segueixes sent el rei. En aquest camp no tens competidor a la teva alçada. T’ho has guanyat a consciència, ets el millor encara que no has arribat a l’alçada d’un Goebbels, però ets jove i encara tens molt camí a recórrer.

Una estupidesa

Un cop aconseguit el triplet del Barça s’ha desfermat la natural eufòria culer i això entra dins de la més estricta normalitat, res a dir. Fins i tot són perfectament raonables determinats excessos verbals.

Ara n’hi ha alguna de francament estúpida i fora de lloc que deixa en evidència a qui la diu.

És l’exemple del diputat socialista José Antonio Donaire que va penjar en el seu “twiter” la següent frase: “Copa, lliga i champions. Un altre èxit del govern de Catalunya”. Hi ha diverses opcions possibles: que anés begut, “fumat” o que el seu sectarisme no té cura.

Si fos pel govern de Catalunya, el Barça, avui, jugaria la “Copa Amateur de les Quimbambes” i no seria ni el líder de la competició.

Vista la “genialitat” del personatge, valdria la pena apuntar-se el nom a l’agenda per tal d’evitar que mai tingui cap càrrec públic.

El xicot s’hi ha lluït! No sé per a quin premi el podríem proposar!

No, avui, no

Avui no toca parlar de política

No, avui, no.

Hem de parlar de la gran festa d’ahir a Roma. Va ser un partit de futbol, la final de la Champions, un partit entre els dos millors equips del món d’aquest moment.

Fou un gran partit on el Barça va demostrar que és el millor equip del món i no només perquè va guanyar, sinó perquè juga com els àngels, tècnicament juguen fantàsticament, pressionen com ningú, hi ha esforç, humilitat i intel·ligència. Un coktail ideal que ha donat els millors fruits al primer any.

La satisfacció cal fruir-la dia a dia, hora a hora, gaudint-ne a cada moment.

Ës evident que l’autoestima col·lectiva del país ha crescut exponencialment, encara que hem hagut d’empassar-nos aquest personatge del Montilla també com a beneficiari de l’èxit, malgrat que no li toca i no l’hi ha tocat mai. Fins i tot en això és un farsant perquè ni li agrada el futbol ni mai ha estat del Barça.

Cada dia és més clar!

La campanya electoral per a les europees ajuda encara més a visualitzar aquesta gran entesa que hi ha entre el PP i el PSOE, fet que evidentment no té res de sorprenent sinó que posa a la llum pública allò que ja sabíem, i que parodiant la cançó de Raimon, podríem dir que “sovint oblidem”.

Aquesta campanya de la Secta amb el cartell del PSOE amb el rostre de Maria Badia i d’esquena el clatell de Vidal Quadras és ben exemplar. És com una mateixa moneda, la cara i la creu, i que cadascú interpreti quina és la cara i quina la creu, però el que és important és que la moneda és única i ben espanyola.

Cal reconèixer que el Zaragoza i els seus ho han aconseguit. Han donat una imatge simple i total del que volien dir i diuen, les dues cares d’una mateixa realitat: Espanya.

Potser el subconscient els ha traïcionat, o realment tot és molt més senzill. S’han tret les màscares i per tant ara és veu la realitat que volen i venen.

PSOE/PP/ERC a Catalunya, la mateixa merda

Us recomano de tot cor l’article de Jordi Barbeta a La Vanguardia d’avui 25 de maig. El podeu llegir també a l’edició digital del diari, o si voleu al blog de Cimera Extraordinària.

Queda ben clara l’estratègia conjunta dels dos partits espanyols a Catalunya per donar-se suport en tot i per a tot, i en primer lloc per per fer veure que són ben diferents quan en realitat estan pactant tot el que poden.

L’objectiu és ben simple: atacar i limitar l’espai del nacionalisme català a tot arreu i ampliar-se, mútuament, el del PSOE/PP fins arribar a l’hegemonia per poder pactar quan sigui possible el poder de la Generalitat. Fins ara això només ho han pogut fer anant de bracet d’ERC que s’hi ha ben lluït.

Que el PSOE a Catalunya faci tot el possible per mantenir-se al poder és normal, és la seva essència. Que a ERC es facin els desentesos només es pot explicar per la misèria mental dels seus dirigents i per l’odi ancestral que tenen a CDC.

Resulta difícil pensar que ERC tingui possibilitats de sortir de la “ratera” ni que ho vulguin i sembla impossible que puguin reparar tot el mal que han fet i estan fent al País. A ERC no és que la prudència els hagi fet traïdors sino que és la rancúnia a CDC i l’afany de “poltrones” el que els ha convertit de fet en espanyolistes. Ho han aconseguit, mai no havien arribat tan lluny!

Algú encara té dubtes de què cal votar i a qui cal votar?

Traïdors? No, coherents

Ara fa uns dies, en el debat que ells en diuen “de la nación”, a les Corts Espanyoles es varen presentar diverses propostes de resolució de tot tipus, entre aquestes algunes referents a temes que interessaven a Catalunya i cap d’elles tingué el suport del PSC/PSOE (la Secta). Els 25 diputats sectaris varen votar, com sempre, amb tot entusiasme amb el PSOE, com és perfectament natural.

En diversos blogs, en diaris digitals i fins i tot a mitjans convencionals els acusen de traïdors. Siguem racionals. L’acusació és injusta i falsa, ells no traicionen res ni a ningú, potser enganyen i falsegen però no traicionen a ningú. Una altra cosa és que els seus votants es deixin enredar, que es deixin prendre el pèl, però això són figues d’un altre paner.

Malgrat una certa premsa desorientada o comprada, que tot pot ser, les coses són com són i sempre és recomanable veure la realitat tal com és.

No tenen res a dir

Sabem molt bé tots plegats que a les campanyes electorals els missatges acaben sent instrumentals o simplement retòrics.

Però en el cas dels socialistes el tema és de jutjat de guàrdia. Fa la sensació que no tenen res a dir, que no volen emetre cap missatge en positiu, no proposen res de res, no hi ha projecte en cap sentit, no hi ha alternatives, estan arribant al no res.

No fan res més que parlar dels altres. Que qui són els altres? Home, els altres són el PP i els seus acòlits.

La propaganda del PSOE només pot tenir una consideració: la de negativa i miserable, i això cal dir-ho clar i català.

Utilitzar figures com les de Jacques Chirac que és avui un polític jubilat, obviar la de Sarkozy, que tot i ser de dretes com que resulta que és “amic” de ZP és dels “bons”, és força lamentable.

Resulta trist veure com tracten als seus electors, i pitjor encara als seus militants, com a vassalls, o més ben dit com a ignorants.

Costa entendre que personatges com Iceta, Zaragoza, Ferran i d’altres amb la mateixa misèria moral facin el que fan, però costa més encara acceptar que persones serioses com en Castells i d’altres que hi ha dins el PSOE de Catalunya acceptin conviure amb aquests personatges.

Les europees

Ha començat la campanya per a les eleccions al Parlament Europeu que es faran el proper 7 de juny.

Com és habitual en aquest tipus de comicis l’interès és ben baix i el to que hi prima és el de l’escepticisme.

Tothom té assumit que l’abstenció serà molt alta, i és una llàstima perquè al Parlament Europeu, avui, s’hi decideixen ja una gran quantitat de temes que afecten el nostre dia a dia.

Trobo a faltar en la campanya de tots els grups unes clares afirmacions europeistes i em sorprèn que no tinguin la capacitat de fer al·lusió a que a través de la UE hem aconseguit superar els cíclics enfrontament bèl·lics en el nostre continent. Cal recordar que la guerra de 1870 entre Alemanya i França, la Primera Guerra Mundial i la Segona van ser inicialment guerres europees?

Aquest és un dels grans èxits de la unitat europea que caldria recordar constantment.

Caldria tenir ben present que l’objectiu bàsic de la Unió fou superar la via dels conflictes bèl·lics franco-germànics tot substituint-los per la col·laboració. Els ciutadans europeus no podem oblidar la importància d’aquest fet perquè ens hi juguem molt.

Potser que ho tinguem present!

Ningú dubte del paper de la Xina en el concert de les nacions. Encara que potser estaria bé de tenir-lo molt més present i d’una forma explícita.

No és cap secret per a ningú que darrera de la dura i bestial repressió de la Junta Militar a Birmània hi ha la Xina. Tampoc es pot ignorar el suport xinès al govern d’Sri Lanka en la seva lluita contra els rebels tàmils. Cal recordar el suport de la dictadura xinesa al govern del Sudan malgrat els crims contra la població civil del Darfur?

Que la Xina és una gran potència ja ho hem dit, ja ho sabem, però no crec que això els doni impunitat per actuar arreu com un suport més a règims corruptes i dictatorials.

És evident que no seria gaire coherent que el règim que avui té el poder a la Xina donés suport als demòcrates dels esmentats països, ni és el seu estil de fer, ni en senten cap necessitat, ni es correspon al seu pensament.

Però dins del que es pugui i amb totes les limitacions que tenim cal denunciar aquestes posicions.

Ja sabem que els ”progressistes” són molt reacis a denunciar i a criticar les polítiques d’esquerra de les “democràcies populars”.

Pérez Esquivel

El premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, parla clar i francament és d’agrair. Diu sense embuts que l’anul·lació de la candidatura “Iniciativa Internacionalista-La solidaritat entre els Pobles” que encapçala Alfonso Sastre és una acció antidemocràtica.

Diu ben encertadament que “només amb participació i diàleg s’enforteix l’Estat de dret”.

Però quina importància té tot això en un “estat de dret” com l’espanyol on els tribunals acaben sent el braç armat de l’Executiu?

Quina credibilitat tenen el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional sempre polititzats i dirigits des del poder executiu?

Quina credibilitat té tot un sistema que filtra tot el que vol i quan ho vol?

Quina democràcia és aquesta on la pestilència hereva del franquisme cada dia és més notable i evident?

Esquerres, dretes? Democràcia i llibertat és el que en realitat ens cal.

Progressisme i “bonisme”? Si us plau, responsabilitat i eficàcia.

És possible dins l’Estat Espanyol?

De viatge

Ara que com a pensionistes la possibilitat de viatjar cada vegada és fa més difícil ho has de suplir rememorant els viatges fets...

El suplement dominical de l’AVUI, de 17 de maig, parla de Croàcia, més aviat de la Costa Dàlmata.

Hi vàrem ser ja fa anys, concretament l’any 1998, i em vénen al cap alguns comentaris.

Eren ben presents les petjades de la guerra, es notaven els efectes dels bombardeigs en alguns edificis d’Split i a molts cases
disseminades pel camp i la muntanya.

En primer lloc, el viatge en cotxe de línia des de Trieste fins a Split amb unes vistes de la costa precioses, l’estada a la ciutat d’Split on cal destacar per sobre de tot la “vivor” de la seva gent i la bellesa de les seves dones. Cal fer menció al coneixement de la llengua italiana restringit ja a la gent gran, i el domini de l’anglès per part de la gent jove.

També la visita als jaciments de Solin, la romana Salona, on es va retirar l’emperador Dioclecià, que va ser tota una experiència. En aquells moments estava deixada de la mà de Déu, mig abandonada, tot i ser una autèntica joia. Cal suposar que amb el temps l’han condicionada com cal i es mereix.

I per acabar, la postal de Dubrovnik.

Val la pena recordar-ho i pensar en aquests moments i en el nostre país. Què no podríem fer si fóssim independents?

Animalades i bestieses

Tant les animalades com les bestieses són pròpies dels humans que per això les anomenem així perquè semblen més aviat pròpies d’animalons i bestioletes que no pas de persones.

En posarem algun exemple només agafant els titulars de la premsa:

1) CIU es queixa que la Secta a Catalunya amaga el nom i la foto de Magdalena Álvarez que és qui encapçala la candidatura del PSOE a les europees del proper 7 de juny. Home, normal! José Zaragoza és una autèntica rata vampiresca, però no pas idiota.

2) ERC i el seu candidat Oriol Jonqueres ens venen aquestes eleccions com un pas més vers la independència. Sap greu que ens prenguin per rucs.

3) La més bona de totes és aquest intent de l’Ajuntament de Girona d’introduir una ordenança municipal que pretenia imposar l’obligació dels propietaris de gossos de treure’ls a passejar durant 20 minuts cada dia. Finalment s’ha retirat. Ja m’imagino la creació d’un cos de policia especialitzat en la qüestió. Segur que el tema deu haver sorgit d’ICV. Fins i tot ja estaven a punt les multes.

No ho sé però també podríem arribar a pensar que era una de mesures del ZP per crear ocupació.

"El regne de les bananes"

He hagut de variar el títol perquè l’Estat Espanyol no és una república bananera, és una monarquia força bananera.

La final de la “Copa del Rei” ahir a València és un clar exemple d’aquest estil “bananero” de fer d’un cert espanyolisme i amb això TVE és un dels exemples més clars d’aquest estil de fer.

Que per evitar o disfressar, com vulgueu, la gran xiulada que va ofegar l’himne espanyol a Mestalla passessin la connexió a un buit estadi de San Mamés, demostra com són aquesta gent. Ni entenen ni volen entendre res.

Si han de distorsionar, distorsionen, si han d’il.legalitzar un partit polític a Euskadi per tal de variar uns resultats es fa i ja està. No hi ha cap diferència substancial, tot obeeix al mateix esquema espanyol/espanyolista: la malaltissa obsessió per aconseguir un estat unitari i jacobí.

En realitat són ben incapaços d’imaginar una Espanya plural, una Espanya respectuosa amb la diversitat, una Espanya que es cregui la democràcia i les llibertats fins a les seves darreres conseqüències.

En el fons, segueixen creien i volen, allò que ja deia el dictador Franco “de las tierras y los pueblos de España”. Frases que encara ens sonen com “España roja antes que rota” i d’altres de semblants no han perdut en el fons gaire actualitat.

No podem oblidar que la monarquia és la continuadora del franquisme!

"Tom, tom, tómbola..."

No sé si la recordeu. Era una cançó d’una molt joveneta Marisol.

M’ha vingut com a record al sentir i veure per TV alguns troços del debat d’ahir a Las Cortes. Aquest homenet, no per l’alçada sinó per les possibilitats reals del seu discurs, ha tornat a fer com sempre, o sigui un discurset/sermó de bones intencions, evitant les concrecions, exposant mesures contradictòries i passant el mort, quan ha pogut, als “Territoris”. Us preguntareu que és això dels territoris, doncs les “Comunidades Autónomas”.

Ha tornat a prometre, ha tornat a posar terminis, ha tornat a mentir fet que ja es demostrarà prou bé d’aquí uns dies, unes setmanes o uns mesos.

El nivell de credibilitat de ZP està en uns nivells tan baixos que tens la sensació que ni els seus se’l creuen gaire. Sembla aquell eslògan que van utilitzar els d’ERC del “som com som” i com que som així no ens cal justificar-nos de res.

El to general de les intervencions del cap del govern espanyol eren de míting de campanya, com si fos el míting de sortida de la campanya per a les eleccions europees.

Possiblement no era res més que això: el primer míting de la campanya.

No tots són iguals

Sempre he estat contrari a la dita popular que afirma “que tots els polítics són iguals”.

Contrari per dues qüestions: la primera perquè no permet desqualificar-ne cap atès que “tots són iguals” i la segona perquè l’afirmació sempre acaba anant a favor dels més grisos i arribistes, el qual fa l’afirmació doblement injusta.

Tot plegat ve a tomb de les definicions que es permet fer el Conseller Josep Huguet sobre Joan Carretero, afirmant que Joan Carretero és un independentista de dretes.

Quin caram de credibilitat té aquest home, conegut com el “Lenin de Manresa”, al qual li han plegat pràcticament tots els alts càrrecs que no han aguantat els seus habituals tics autoritaris?

Qui es creu que és quan ha fet tots els papers de l’auca a nivell polític?

Alguns encara recordem quan aconsellava que l’exemple era la “Lliga Nord”. Altres recorden ls seves “ambicions” en el temps del PSAN.

Una persona que prové de l’ensenyament secundari, cert, però que mai diu que és professor de formació professional, com si això fos un demèrit que no ho és, no pot ser creïble.

És un cas que demostra clarament que no tots els polítics són iguals. Ell estaria en el sector dels pitjors!

Ja comencen!

Entra dins de la més estricta normalitat i és consubstancial a l’estil de fer de la Secta.

Segons informació del diari digital “e-notícies”, la candidata de la
Secta (PSC/PSOE) per a les eleccions europees Maria Badia ha qualificat al candidat de CIU a les esmentades eleccions, Ramon Tremosa, “d’una mica pijo” i “elitista”.

Doncs miri, senyora Badia, molts hem tingut la sort de sentir-lo a parlar, d’entendre perfectament les seves explicacions i comprendre termes que sovint en boca d’altres economistes no havíem arribat a situar correctament.

Si d’aquest estil planer d’explicar-se vostè en diu elitisme, que hi farem! Pel que fa al terme “pijo” deu estar-ne voltada per conèixer-los tan bé.

No serà tot plegat que aquestes frases formen part del “manual” que des del carrer Nicaragua de Barcelona estan posant en marxa?

Professor?

Pàgina 8 de l’AVUI de diumenge 10 de maig. Títol: “Comunicació i lideratge. La política a l’aula. Reportatge”.

És diumenge, hi ha temps per llegir i per comentar-ho una mica.

Que la Secta (PSC/PSOE) organitzi i munti cursos pels seus “militants” a la UAB i que a més a més els faci oberts per a tothom, doncs que voleu que us digui, ja s’ho faran!

Però que Antonio Bolaño, assessor que ha estat, i de fet segueix sent-ne del President Montilla sigui un dels responsables del curs d’especialització titulat “Construcció del discurs polític: comunicació personal i mediàtica” i resulta que no és l’únic curs que es fa sinó que són col.laboracions entre l’Escola de Formació Xavier Soto de la Secta i la UAB, és francament lamentable.

Aquest “geni” de la premsa ha creat, ha difós, ha controlat i ha censurat a Déu i sa mare, seguint sempre ordres dels qui el manen.

Aquest tal Bolaño es permet desqualificar al Dr. Carretero, insults inclosos, a les tertúlies radiofòniques on té via lliure.

Forma part d’aquesta misèria informativa de la Secta representada pel “trio de la benzina” que encapçalen tots els rànquings de la mentida, la corrupció i l’extorsió: José Zaragoza, Joan Ferran i Antonio Bolaño dignes representants d’aquest “socialisme sectari del Baix Llobregat”.

Si aquesta genteta han de formar periodistes estem ben apanyats!