dimecres, 8 de maig de 2013

Ha mort en Lleri

Avui ha mort en Lluís Llerinós i Gómez, sindicalista i amic, després d'una llarga i dolorosa malaltia.

 Han estat molts anys compartint amistat i responsabilitats sindicals a la CSTC - Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya, a la CSC - Confederació Sindical de Catalunya i a la Intersindical-CSC, amb una gran fidelitat al sindicalisme nacional representat per les sigles esmentades. La seva dedicació fou total quan molts dubtaven i altres l'atacaven amb tot el que podien. Ell, en aquest sentit, no va defallir mai. Els atacs vingueren de tot arreu, les traïcions de ben a prop i per on menys es podien esperar. Sovint eren ben descoratjadores i fins el final les hagué de patir. No hi hagué cap tipus de consideració. El sindicat nacional s'havia d'estavellar i s'hi dedicaren tots els esforços. Els somnis i els esforços fets des de SOC - Solidaritat d'Obrers de Catalunya - fins a la Intersindical-CSC tingueren molts enemics declarats. Però potser el que és pitjor encara ha estat el buit al qual hi van contribuir molts dels que haurien  hagut de donar-li suport. 

Lluís, gràcies per tot, i que siguis ben acollit en aquest camí que ara inicies!


  

dimarts, 24 de maig de 2011

Seguim amb "els indignats"


Ja he opinat sobre el tema, però el fet d'haver rebut uns quants comentaris sobre la qüestió m'hi ha fet tornar.

Ni aquests debats que diuen que realitzen, ni les resolucions que es voten a mà alçada, ni el caràcter assembleari que tant defensen no em mereixen, francament, gaire confiança.

La simplicitat de determinats debats així com les receptes simplistes de certes propostes i resolucions fan que ho observi tot plegat amb molt d'escepticisme.

La complexitat dels problemes socials i econòmics no es poden resoldre amb esquemes senzills, ni les propostes ho han de ser.

Fer arribar a la societat conclusions simplistes en la situació actual és enganyar, és prendre el pèl.

El que seria honest i necessari fora explicar les situacions reals, explicar com s'hi ha arribat, quins responsables i quines responsabilitats, perquè n'hi ha i aniria bé de personalitzar-les, però tot això s'ha de fer seriosament i anant a fons

Que ningú s'ho prengui malament però el xou de fer botar les pilotes del diumenge, fer repicar cassoles a les 9 del vespre, canviar les flors dels jardins de la Plaça, em sona tot plegat a accions d'adolescents i d' infants d'esplais. Amb tot això no es va enlloc!


dilluns, 23 de maig de 2011

Després de les eleccions


Les eleccions municipals d'ahir, 22 de maig, han estat un triomf de CIU. És un fet que s'explica tant per la derrota del PSC/PSOE com d'ERC que paguen les darreres conseqüències d'aquella aposta estratègica que fou el tripartit.

La societat ha fet pagat tant a ERC com als socialistes aquell artefacte que va representar el tripartit. S'ha passat comptes amb els creadors i protagonistes d'aquella l'entabanada mental.

La darrera caiguda del PSC/PSOE significa la fi d'un cicle. Els pensadors socialistes i socialdemòcrates tindran feina a esbrinar els perquès de la derrota i principalment a mirar de posar al dia la seva ideologia que ha envellit molt i molt de pressa. No ho tenen fàcil, però quan abans s'hi posin millor.

La socialdemocràcia sembla que hagi perdut el nord i la sensació és que no sap com trobar els seus referents en temps de crisi. Varen ser un element clau, conjuntament amb la democràcia cristiana de la creació i sosteniment de l'estat del benestar, però això s'ha acabat.

Els cal un nou discurs per afrontar la crisi i per fer arribar un missatge creïble als ciutadans que els resituï dins l'espai central. I no és una qüestió de posar simples pedaços i fer com si res hagués passat. Només una anàlisi seriosa i aprofundida i un replantejament general els pot reconduir vers la centralitat que havien tingut fins ara.




divendres, 20 de maig de 2011

Indignats ...


Tan poc indignats estem que diem que els partits polítics no serveixen i ens quedem tan tranquils?

Tan poc indignats estem que afirmem que els sindicats no serveixen per res i que estan venuts i no ens sindiquem?

Tan poc indignats estem que retornem a allò tan clàssic d'afirmar que estem contra el sistema i no sabem ni definir-lo?

Tan poc indignats estem que tornem al missatge simplista que acaba no dient res de res?

Voleu dir que no es torna a allò de l'adolescència d'estar contra tot sense saber el per què?

Abans era la trilateral, ara és el sistema. Voleu dir que aquest moviment no acabarà com ha començat, en foc d'encenalls? O serà un nou moviment a l'estil de “Aturem la guerra”?

O es mantindrà, anirà fent passes endavant, i els seus membres més destacats acabaran, els uns fent carrera política i els altres fent acció directa?

Hi hauria una altra via: la regeneració de partits i sindicats, l'aprofundiment democràtic tant de tipus general com a dins els partits. Difícil, sí, certament, però és possible. Els altres camins poden portar a un cert feixisme!

Ara per ara tot plegat sembla molt ingenu, però els ous de la serp es van incubant als llocs més inversemblants i no es nota.

dilluns, 16 de maig de 2011

Hereu I l'engalipador


Ja sabem com van les campanyes electorals, sabem que és promet “l'oro i el moro” quan tothom sap que no hi ha or i que el moro no està disponible i a més a més la frase és de llenguatge incorrecte.

Però això pel Sr. Hereu no compta. L'home va llençat, o potser els ansiolítics el fan anar a cent per hora i no pot parar, per això sovint es passa de rosca i diu el que diu.

Ahir a la trobada amb jubilats, i suposo que després dels “regalets” habituals, siguin globus pels néts, paelles, botifarrades, etc. els va fer la promesa de torn: a partir del mes de setembre, si guanya, és clar, la Targeta Rosa del transport serà universal i de franc. Ell, rai, fa promeses a tort i a dret perquè el cost que impliquin ja ho pagarem amb els impostos.

Ja seria hora que hi hagués un relleu a l'Ajuntament de Barcelona i que els socialistes passessin un bon temps a l'oposició.

33 anys de mandat socialista a Barcelona són molts anys i el recanvi fóra saludable per a tothom, fins i tot per a ells!

divendres, 13 de maig de 2011

A Síria, el que vulguin...


Una altra vegada igual. La geoestratègia marca el desenvolupament dels fets.

A Síria, els assassins tenen via lliure perquè els actuals dirigents tenen el vist i plau
de la comunitat internacional, no d'una forma explícita, però si implícita.

La seva situació la fa important i per tant tot això passa per sobre dels crims del règim que esclafen a l'oposició amb tota impunitat. Els que manen saben que poden fer-ho perquè la pressió internacional no existirà.

Hi ha ciutats assetjades per tancs que quan rebin les ordres oportunes hi entraran, i si cal, a sang i foc, sense miraments de cap tipus. El districte de Bab Amro a la ciutat d'Homs, la tercera ciutat més gran del país, està assetjada per l'exèrcit sense aigua ni electricitat.

Baixar al-Assad no tindrà cap problema per emular al seu pare quan l'any 1982 va provocar la mort de més de 20.000 persones a Hama, una de les repressions més salvatges i sagnants de la història.

I Occident i les democràcies, què? Doncs res de res, tapar-se els ulls i si cal alguna declaració humanitària. Fastigós, oi? Doncs sí, la veritat.

Però no us preocupeu que la “progressia”, si és que encara existeix, té altra feina i a la seva agenda, Síria, no hi entra. Algú se'n sorprèn?  

dimecres, 11 de maig de 2011

Reiteratiu, pesat i cansat...


Tot el debat sobre la posició dels diputats del PSC/PSOE al Congrés de Diputats sobre el tema dels 1.450 milions del Fons de Competitivitat és sobrer i ho sap tothom que tingui dos dits de cervell.

Res ha canviat fins ara dins del PSC/PSOE, o si voleu, diguem-ne els “socialistes catalans”. Una cosa certa és el fet que el partit està sense direcció i per tant encara és més dependent del PSOE, però això no canvia res de res.

Ha estat així des del moment en que es van sotmetre al PSOE i varen quedar com a federació catalana. L'afer de la Loapa ho va acabar d'adobar i el caràcter catalanista va quedar definitivament diluït i castrat. Aquest són els fets, ben coneguts i reconeguts.

M'agradaria saber el perquè de l'embolic d'aquests dies sobre el paper dels socialistes dirigits encara per José Montilla.
Com diuen els anglesos, els fets són tossuts.      

dimarts, 10 de maig de 2011

Quin esperit?


En el diari ARA d'avui, dia 10 de maig, a la secció internacional hi ha tot un article signat per Juli Martí titulat: “Els socialistes francesos es disputen l'esperit de Mitterrand”. El títol m'ha deixat bocabadat. L'he llegit, i he vist que avui fa trenta anys de l'accés al poder de François Mitterrand i es veu que el PSF -Partit Socialista Francès- ho ha celebrat.

El socialisme, o la socialdemocràcia, com més us agradi, ja fa temps que està força desnaturalitzada i sovint ben poques diferències demostra amb els governs de diversos països d' Europa tant amb els de tipus democratacristià, liberal o fins i tot conservador.

Que els socialistes francesos actuals es disputin l'esperit-Mitterrand resulta francament trist. Potser caldria preguntar-se de quin Mitterrand parlen: del mentider que fins i tot es canviava la seva biografia per amagar la seva col·laboració amb el govern de Vichy del Mariscal Petain, del que governava com un monarca a la republicana França o de quin.

Francament, caldria esperar del socialisme francès una renovació tant de les seves idees com del seu estil i no pas un retorn a èpoques passades.









dilluns, 9 de maig de 2011

Boig o mala llet?


Llegeixo al dia ARA, de 9 de maig, pàgina 7, secció “aratemadeldia” dins de l'apartat “Vist, sentit i llegit” la següent frase de Francisco Camps, president de la Generalitat Valenciana, i candidat a la reelecció: “ZP va començar amb la història del seu avi (afusellat per Franco). No li va transmetre la tendresa que transmeten els avis als seus néts”.

Cal tenir l'ànima ben bruta per expressar tal quantitat de mala bava. El que devia rebre el tal Camps dels seus progenitors només devia ser auto odi que l'ha acabat convertint en el que avui és, un personatge llefiscós, trist i rata de sagristia, per no dir-ne més.

Resulta fins i tot angoixant seguir parlant d'un personatge com aquest!



divendres, 6 de maig de 2011

Satisfacció


Sense cap tipus de dubte la notícia és positiva i sembla que s'acaba un malson: el de l'exclusió de més de 200.000 persones a Euskadi de la vida democràtica.

La sentència del Tribunal Constitucional acaba, de moment, amb una anomalia que pervertia tot el joc democràtic al País Basc.

Pensem que la pervivència de les conseqüències de la mal anomenada “llei de partits” havia permès el “mal govern” de l'espanyolisme més ranci, que evidentment encara té temps de seguir fent mal, fins a les properes eleccions nacionals a Euskadi, però sembla que se'ls acaba la moma.

No conec ni entenc gaire el “per què de tot plegat”, del què ha passat, no sé fins a quin punt la pressió del PNB -Partit Nacionalista Basc- de deixar caure el govern de ZP, o potser la por a fer el ridícul quan el tema hagués arribat a les instàncies judicials europees ho expliquen, però és igual, el resultat és positiu.

Catalunya i Euskadi tenen, tenim a partir d'ara, el llarg camí de la via pacífica vers la independència.

dimecres, 4 de maig de 2011

"La Vanguardia"


Ha arribat, al final, tenim el diari en català, ja era hora!

La Vanguardia ens ha acompanyat, de grat o no, molts i molts anys, a casa, perquè els pares hi estaven subscrits, fet aquest que no he acabat d'entendre mai del tot.

Encara que és veritat que per nosaltres, els nanos que avui en dia en tenim més de 70,
durant molt de temps La Vanguardia va ser l'únic mitjà de comunicació a través del qual podíem veure el món. De les lectures del diari en deduíem i ens interessàvem pel que passava.

Per mi, en concret, i sense haver trepitjat encara cap escola, em va servir per aprendre a llegir, evidentment sense metodologia ni sistema, sinó per simple curiositat. Encara avui recordo les memòries de Winston Churchill com una de les seccions que m'atreia especialment.

La mare, que en teoria no sabia llegir, era una habitual del diari, i a mi sempre m'ha quedat la sensació que en realitat llegia, que treia l'entrellat de les notícies. Parlar d'aquest tema sempre em fa aflorar els sentiments, no hi puc fer més! 

dimarts, 3 de maig de 2011

Bin Laden i les revoltes


Incloc el nom de Bin Laden pel detonant que representa la notícia de la seva mort, però potser en realitat és el que menys m'interessa, però certament és l'actualitat.

M'agradaria més aviat saber i entendre com està en general el món àrab i la religió dels musulmans tant arreu com a casa nostra.

És evident que el fanatisme, la misèria i el tancament són elements clarament perillosos i que no es poden menystenir ni en els seus països ni en el nostre.

La integració i la convivència no són, ni han estat mai fàcils, i també resulta clar que a vegades els esforços vàlids que es fan, poden no ser determinants.

Els guetos, l'exclusió social, la pobresa i la crisi general ho pot fer tot plegat encara més difícil, i per tant totes les accions que es facin de cara a integrar, a conciliar i a confraternitzar han de ser benvingudes.

Tot això no vol dir anul·lar la nostra forma de viure, els nostres costums, les nostres tradicions, en resum la nostra pròpia història. Si es tracta de conviure cal fer-ho des del que som que no deixa de ser la suma de moltes sumes i a vegades restes ben doloroses per cert, del que hem estat.

Les institucions han de marcar els límits de la convivència i si pot ser amb unes formes ben clares, concretes i determinades. Normes que han de ser per a tothom.