Finançament? Millor el Pinotxo de la Boqueria!

Pel que fa referència a la pregunta, algunes notes inicials...

La Secta té la necessitat i els recursos suficients per fer-ne tota la publicitat i la propaganda que faci falta. ERC ha jugat a mantenir per sobre de tot el tripartit fins el darrer dia. Sobre ICV, què cal dir? Res que no sigui el discurset de sempre: CIU i el PP s’enyoren i volen tornar a anar junts. Són tan previsibles i inútils!

Parlant de CIU, només han dit que amb “l’acord” es carreguen l’Estatut de Catalunya. Podrien haver dit molt més, però...

Una sorpresa genial. No s’han concretat els diners exactes i una gran part de l’acord són simples previsions. No seria recomanable esperar a conèixer les xifres abans de dir tantes i delirants bestieses sobre les bondats del nou sistema de finançament?

Ara per ara la persona més fiable pel que fa al tema del finançament sembla ser Elisenda Paluzié que amb independència de criteri i bons coneixements tècnics en fa una bona anàlisi. En aquest sentit estaria molt bé una anàlisi sobre la qüestió per part de Ramon Tremosa.

Fent el repàs de l’AVUI, de 13 de juliol, el més interessant resulta ser la magnífica entrevista que fa Laia Bruguera a Joan Bayén, l’amo del bar de la Boqueria, “Pinotxo”. Entranyable, francament!

Diumenge dur, i més aviat trist

He vist el tema del finançament a la premsa, però deixaré passar uns dies per comentar-ho. Que polítics i analistes facin la seva feina. Oblidarem per un dia a la Secta perquè gaudeixin dels seus “èxits i enganys”

Hem anat a acomiadar a l’Oriol que torna a Mèxic, ara a compartir vida amb la Claudia, la seva dona.

L’Ermengol, des del novembre passat, és a l’Argentina, i pel que sembla també amb ganes de quedar-s’hi.

Dels tres fills, dos has escampat la boira, ben lluny de casa i del país, a l’altra part del món.

Ja sé que som en temps de globalització però això no fa menys dura la llunyania.

I la sensació és que, en certa forma, els perds per partida doble, familiarment i com a País i tot plegat encara fa més forta aquesta sensació.

Sé perfectament que cal superar-ho, que cal aprendre a viure així, tal com són les coses, però cada vegada costa més.

Ens estem fent grans i tot això cada vegada es fa més feixuc.

Serà un diumenge llarg, molt llarg, massa llarg.

"Que hi ha darrere?"

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, es fa aquesta pregunta. Concretament diu: “No sé què hi ha darrere de la informació sobre la publicitat en edificis emblemàtics”. Va ser en una entrevista a RAC1 i és el que va respondre quan li van preguntar per la publicitat de “The Brandery” posada al Palau Robert.

El Sr. Hereu treu importància a l'autorització per decret i afirma que no és cap “alcaldada”.

Qui vol que hi hagi darrere la informació d'aquest tema?

Què es pensa, que és una conspiració?

Per si ha perdut el món de vista, que tot pot ser, aquí no hi ha cap conspiració, hi ha una informació d'uns fets que alguns mitjans de comunicació se n'han fet ressò.

Potser en el fons el què s'està preguntant, és què caram passa que encara hi ha premsa que no està sota el control de la Secta?

Pregunti-ho a alguns dels seus amics i mentors com per exemple José Zaragoza, Joan Ferran, l'Antonio Bolaño i tant d'altres que ja fan tot el que poden i més.

Es veu que no poden arribar a tot arreu i al primer moment. Hi ha coses que se'ls escapen!

"L'alcaldada"

A Barcelona estem força habituats a aquests tipus d'actes perquè fa massa anys, concretament més de 30, que el govern de la Ciutat està a les mateixes mans, a les de la Secta, malgrat el seguit de noms dels batlles: José Ma Socías Humbert, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i finalment, i encara en actiu, Jordi Hereu.

L'evidència de la necessitat d'un canvi de color és difícilment discutible, però això està a les nostres mans, a les mans dels ciutadans a les properes eleccions municipals. Seria saludable i recomanable el canvi.

La darrera actuació del Sr. Hereu de carregar-se una ordenança per posar publicitat a un edifici catalogat, al Palau Robert, és una mostra més de mal govern, en aquest cas a nivell municipal.

Resulta complicat apreciar la coherència d'un alcalde que es salta les pròpies normatives quan li convé. L'exemple és francament lamentable!

Potser si que els ciutadans de Barcelona ens ho hem guanyat a consciència. Canviarem?

Què li passa en aquest home?

Què li passa a José Ma Aznar? Realment beu més del compte? Ha passat del vi a les drogues dures? Resulta difícil d'entendre tant d'odi, tant de menyspreu, tanta ràbia.

Les diverses declaracions, algunes d'elles repetides a diversos mitjans de comunicació, fan tota la sensació d'un home ressentit. No sembla una persona que ha tingut responsabilitats de govern durant vuit anys en un país que diuen que és modern i europeu com és Espanya.

Què acumula dins el seu cervellet que les paraules li surtin en forma de verí, que sigui incapaç d'un cert autocontrol?

L'article de Sebastià Alzamora a l'AVUI, de 8 de juliol, a la pàgina 2, titolat “Fanatisme” expressa clarament aquest tarannà de l'excap del govern espanyol.

En realitat sembla un estrany agent del PSOE que està fent campanya electoral gratuïta per tal que es pugui eternitzar l'enganyababaus de ZP al capdavant del govern espanyol.

Dir que la LEC, la Llei d'Educació de Catalunya, és “filla del fanatisme i del sectarisme”, “que agredeix drets fonamentals de les famílies i que ens empobreix com a societat, començant pels qui la pateixen”, que el propòsit de la llei no és altre que el “d'erradicar l'ensenyament de l'espanyol a l'escola”, i encara en diu més, però és que fa basarda anar-ho repetint.

Aquest home que estic convençut que no és pas “tonto” té una sèrie de problemes que només poden ser tractats per un gabinet de psicòlegs o de psiquiatres.Valdria la pena que s'ho fes mirar.

Obama-Medvíédev

O potser seria més adequat parlar dels Estats Units d'Amèrica i de la Federació Russa, o tant se val.

Mirant-ho des del costat positiu és evident que una bona entesa, ni que sigui més formal que real, no deixa de ser una bona notícia.

Ningú ignora que, malgrat que el tema no estigui de moda, continuen sent les dues grans potències nuclears del món, i els seus arsenals podrien tranquil·lament fer saltar el planeta pels aires. Diuen que tot està molt ben controlat. Així sigui!

Cal recordar que entre els grans temes hi ha les qüestions energètiques tals com el petroli, el gas, etc. I d'altres prou importants que no poden ser ignorats.

Les grans zones de l'Àsia Central són encara peces del gran “joc geoestratègic” amb notables ramificacions que arriben o poden arribar fins al Pakistan, l'Afganistan i l'Iran, encara que sovint sembli que són un altre món.

Per desgràcia aquest gran joc té o tindrà molt poc a veure amb la democràcia, la justícia social, la distribució de la riquesa o d'altres “galindaines” per l'estil.

Sempre podem dir allò de que és millor que parlin!

El complot dels enzes

Ho sento però és que hi ha dies que et surt el que et surt i la cosa no dóna més de si.

Llegint la pàgina 5 de l'AVUI, de 6 de juliol, des del titular fins la darrera paraula,
la conclusió és d'una tristesa còsmica i tens tota la sensació que estem en mans i a les mans d'autèntics enzes.

Superades les lletres grosses reprodueixo les frases següents:

“2010 . Zapatero qualifica d'oportunitat per al Pròxim Orient la seva presidència de la UE”

“Filosofia . Afirma que la tendència del seu govern és la de complir els compromisos”.

“Economia . Culpa als neoliberals de la crisi”.

I la notícia afirma, segons Leire Pajín, que “l'aliança transatlàntica” serà una oportunitat planetària, ja que coincidiran el President dels USA Barack Obama i a partir del mes de gener de 2010, ZP com a president de torn de la UE..

Francament no tinc prou base com per conèixer Barack Obama però el tema de Rodríguez Zapatero és de simple escàndol, perquè no ha fet res més que mentir, enredar, engalipar i busqueu tots els sinònims que vulgueu que en trobareu molts més.

I els “joves” del PSOE s'ho creuen tot això? O simplement comencen a cercar llocs de treball?

Si el “gran líder” europeu per a l'any 2010 ha de ser ZP, potser valdria la pena saltar-se aquesta presidència de torn i anar a la següent. Almenys no seria tan esperpèntica!

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres.

“Ay pena, penita, pena, pena de mi corazón...”

No hi puc fer més, m’ha vingut al cap la cançó de la Lola Flores.

Estic espantat, espantat de mi mateix. Em sento atrapat a la màquina del temps i ara, quan surti al carrer, espero no trobar-me els grisos.

L’Ajuntament de Barcelona cada dia està tornat-se més provincià.

Enguany, concretament el proper divendres dia 10 de juliol, Barcelona tornarà a estar en el centre del món perquè hi arriba el Tour. Si senyors, el Tour de France!

Es repartiran paperetes grogues entre tots els espectadors per tal que les facin voleiar al pas de la “Rua” i així es veurà des del cel. Que bonic! La Rosa de Foc, la ciutat de les bombes, la ciutat de les cassoles i ara esdenvindrà la “ciutat de groc”. Genial, genial, no m’ho acabo de creure! L’augment del turisme serà inabastable!

Barcelona seguirà sent la pàtria del papanatisme, i aquests que regeixen la ciutat avui en dia sembla que n’estiguin plenament satisfets.

I tornant a la màquina del temps. Confio en no tornar a veure “El Noticiero Universl”, “La Premsa”, “La Soli” o “La Hoja del Lunes” amb titulars tals com “la serpiente multicolor llega a Barcelona”.

Aviso: Que ningú em doni una “papereta groga” divendres que ve!

He de reconèixer que hi ha apartats d’aquest text que només els situaran correctament les persones que hagin superat els 60 anys.

El títol d’aquest article hauria de ser l’epitafi de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona.

Baix de sostre

Fer referència a aquest “opinador/funcionari” de la Secta que és Antonio Bolaño no resulta gaire encoratjador perquè acaba sent trist i repetitiu.

La seva participació a determinades tertúlies radiofòniques, suposo que induïdes o imposades, resulten ben poc interessants.

L’home, que procedeix del nucli dur de la Secta i ha estat molt de temps lligat de ben a prop a José Montilla, evidentment no enganya a ningú.

Són curioses un parell de “perles” que l’esmentat deixa anar en un article a “La Razón”. La primera fa esment a la manifestació independentista de dissabte passat a Barcelona i avisa que “mal que els pesi no representen la majoria de catalans que prefereixen una Espanya moderna i plural” i tot seguit lloa un espectacle que va veure a Calafell on es “fusionava el flamenc amb cançons catalanes”.

Aquest home ho tergiversa tot de tan habituat com hi està.

Aquesta Espanya moderna i plural que tant aprecia el Sr. Bolaño és la que expolia i escanya Catalunya i una pregunta que caldria fer-li a aquest “geni”. Que potser li fa mal o li fa por que persones que els agrada el flamenc siguin independentistes? Ja hi són i fa temps!

“El socialisme català”

“El socialisme català”

30-06-2009

Aquest és el títol de l’article de Ferran Mascarell, a l’AVUI de 30 de juny.

El títol m’ha interessat especialment: “El socialisme català”. I em
pensava que parlaria d’això, del socialisme català, però simplement escriu sobre la Secta, per tant del PSC/PSOE, encara que ho enmascara prou bé.

Segons com sembla que els hi estigui dient, a l’actual equip de dirigents de la Secta, que han de canviar una mica per seguir manant. El Sr. Mascarell sembla un bon seguidor del Príncep de Lampedusa.

Caldria preguntar-li al Sr. Mascarell si no sap que aquest partit del qual parla no és res més que la Secció Regional Catalana del PSOE que ell va ajudar a crear i a consolidar.

El socialisme català no és només la Secta. El socialisme català abarca moltes més sensibilitats i persones que no pas els que conformen el PSC/PSOE i de socialistes i socialdemòcrates n’hi ha a altres partits, i fins i tot li diria que potser una gran part estan al marge dels partits.

“El socialisme català”

“La llei d’educació”

28-06-2009

Ha estat aprovada al Parlament de Catalunya per una molt àmplia majoria, CIU, ERC i la Secta.

En principi és una bona notícia, ara bé, cal fer-se algunes preguntes:

La primera i bàsica: Hi haurà diners per al seu desenvolupament? Sense el finançament necessari l’aplicació de la llei serà ben difícil.

La segona: S’intueix un cert refús dels “sindicats de mestres” i de la comunitat educativa. Pel que fa als primers és prou coneguda la seva aferrissada defensa dels mestres de la pública. En d’altres paraules, el corporativisme, del qual una o dues vegades a l’any en fan exhibició amb un dia de vaga i manifestació pel centre de Barcelona.

Sobre la comunitat educativa, sempre m’he preguntat que caram vol dir el terme. Deu ser la suma de professors, personal administratiu i de serveis, alumnes, pares i mares? Potser caldria afegir-hi també els avis, no?

Pregunta final: Un consens tant ampli al Parlament de Catalunya deu correspondre a una certa sensibilitat social?

O potser hauran d’acabar marcant la pauta els sindicats corporatius que avui dominen el mon dels mestres, malgrat que una gran majòria potser ni tant sols els voten quan hi ha eleccions sindicals?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

Quina por!

Aquest crit recorre tot Madrid, des de La Moncloa fins a Nuevos Ministerios. Tota la població, principalment els funcionaris estan amagats a casa, els balcons plens de matalassos, els soterranis estan preparats per salvaguardar la vida dels ciutadans...Tot està en marxa per resistir.

Avui ho han llegit a “El Periódico”. Han quedat esmaperduts, el pànic s’ha extès com una taca d’oli, els psiquiatres estan desbordats... La frase “Montilla adverteix...” ha caigut com una bomba, tothom espera el pitjor, els pobles del voltant han advertit que forces armades que s’autoanomenen “EREBAL” -“Exèrcit Revolucionari del Baix Llobregat”- avancen en direcció a la capital.

Malgrat tot els ciutadans de Madrid encara no tenen clar que és el què passa ja que han observat que l’EREBAL enarbora tot de banderes espanyoles i estan en formació d’atac sota els compassos de la Marxa Reial. La confusió és total, ningú entén què està passant.

NO PASSA RES! Ha tornat la tranquil·litat, tot plegat, no és res més que un gag extraordinari de “Polònia”.

Toni Soler, director de Polònia, ha trucat a ZP i al rei disculpant-se pels malentesos, prometent mantenir la fidelitat de sempre, tot comprometent-se a ser més seriós a partir d’ara amb les seves conyes. Montilla assegura que a partir d’ara serà més seriós i equilibrat en les seves declaracions.

El món ha quedat més tranquil. L’ONU ha beneït la nova situació i s’ha felicitat pel seny dels catalans! Al.leluia!

Bona revetlla!

Ajudant a la Secta

Vist que els amics de la Secta no acaben de trobar la forma per explicar la bona nova del finançament els ofereixo el meus
serveis per cercar-la.

He vist que van realment desorientats, que si mega, que si super... però no acaben de trobar-la.

Després de fer-hi unes voltes em sembla que l’he trobada:

“Supercalifragilisticespialiadosos...”

Aquest és el mot que defineix el nou finançament que ens ofereix el govern espanyol.

No us imagineu el ZP fent el paper ensucrat i pocasolta de l’actor de “Mary Poppins”, Dick Van Dick? Li escau en tots els sentits. Fins i tot la Carme Chacón podria fer de Mary Poppins i se’n podrien fer dues versions de la mateixa història, la comèdia i la de por, encara que en resum no deixarien de ser les dues cares de la mateixa història.

Si us agrada...

Si en general, us agrada o us interessa el “periscopi”, o si penseu que val la pena trobar, quasi diàriament un comentari sobre l’actualitat i una visió crítica tant del món “sociata” com del “tripartit” us demano el vostre vot ja que em presento als “Premis Catalunya” en la categoria de blocs personals.

L’únic que heu de fer és clicar la primera icona que trobareu a l’esquerra de la pantalla. Automàticament se us obrirà una nova finestra. En aquesta hi ha un requadre en el qual haureu d’escriure-hi el vostre e-mail. Després haureu de clicar el botó de votació, i ja haureu acabat amb aquesta pantalla. Tot seguit us enviaran un correu a l’adreça que hagueu donat en el moment de votar. En aquest correu hi trobareu un enllaç. Cliqueu a sobre de l’enllaç, i ja està, ja haureu confirmat el vot per a El Periscopi de Jesús Malló.

Ep, si us va bé, eh! Gràcies!

L'Enric Canela plega. Llàstima!

L’anunciada baixa d’Enric Canela de CDC és una mala notícia, una més.

Hi estem tan habituats que acaba sent una “normalitat” del nostre ser col.lectiu, que diuen que sempre ens recuperem de les pitjors derrotes, encara que francament no sé pas si és veritat, o si, simplement el que fem és tornar a treballar, a guanyar-nos la vida per simple afany de sobreviure.

Certament ningú és insubstituïble, ja ho sabem, però cada dia anem perdent, ara un bou, ara una esquella.

Haurem d’esperar que la transversalitat ho solucioni tot plegat, i que la suma de CDC, d’ERC i el Reagrupament faci el miracle i pugui haver-hi una estratègia viable i realista que porti a la independència

De moment no tinc gaire clar si anem sumant o anem restant.

No ho sé! Com és habitual, més dubtes que no pas certeses.

25 anys !

Avui anem de celebració. EL TEMPS fa 25 anys!

Ha superat tots els altres intents, tals com CANIGÓ, fruit també d’una tossuda valenciana, Isabel Clara Simó i del seu marit, TELESTEL, ORIFLAMA, les de la factoria “socialista”, EL MÓN, L’HORA...

La que ha perviscut molt de temps però en aquest cas no té cap valor és EL TRIANGLE. No té valor perquè és un setmanari totalment sectari, al servei de la Secta (PSC-PSOE), i en aquest cas l’adjectiu “Sectari” li escau com anell al dit ja que no ha fet altra cosa en tota la seva vida que criticar i denigrar a CDC i als seus dirigents. Jaume Reixach, el seu director, que s’autodefineix com a periodista d’investigació no és res més que un sectari a sou de la mafia-bicoca del Baix Llobregat que no sap ni que és el periodisme, i menys encara, la investigació.

EL TEMPS, a casa nostra, l’hem viscut del del primer dia i molt intensament. Llegint-lo setmana a setmana, veient com en aquest ordinador s’hi escrivien molts articles que després hi sortien publicats escrits per Oriol Malló, un dels nostres tres fills. A la redacció d’EL TEMPS de Barcelona va anar a buscar-lo la policia per ordre del jutge Garzon el juliol de l’any 1992. Déu n’hi do, no?

Que per molts anys puguin continuar la seva feina “els tossuts valencians” tot ajudant-nos a sobreviure en aquest país nostre.

PP/PSOE, ja s'ha concretat

Sí senyor, el PP i el PSOE (la Secta a Catalunya) han confirmat l’acord a que ja havien arribat i per tant el Castell de Montjuïc es posa sota tutela militar, més ben dit, s’hi manté.

Les despulles de tots els morts executats, afusellats, es remouran des de les seves tombes, des dels fossars on reposen. Deuen maleir aquests venuts de “socialistes catalans” que per tal de mantenir les molles del poder que tenen són capaços de sotmetre les seves polítiques als designis de l’exèrcit espanyol.

No tenen ni han tingut cap tipus de vergonya. Estan tan habituats a obeir, a comportar-se com a dominats que ni s’adonen de les conseqüències del que fan.

Estan dominats per la síndrome d’Estocolm, són esclaus feliços i així tenen menys problemes i asseguren el seu modus de vida. No coneixen ni l’honor ni la dignitat.

Són servils en tot i per tot i fa temps, molt de temps que viuen agenollats. Són indignes de representar al poble de Catalunya.

Si per mantenir i mantenir-se al poder han de seguir fent tots els papers de l’auca ho faran. No tenen cap problema, simplement és el que ells entenen per “socialisme”.

Pepe Luís

L’amo Pepe Luís ha vingut a les colònies, ha vingut a fer el fatxenda, ha vingut a fer inauguracions, ha vingut a comunicar que ben aviat hi haurà repartiment de xuxes i n’hi haurà de tots els colors i de tots els gustos.

Els diversos reietons de les colònies acompanyats dels seus seguicis han honorat els mandataris de la metròpoli, han mostrat el seu entusiasme i la seva submisió. El mandatari diu que ha marxat content i satisfet perquè ha pogut veure com el poble de la colònia l’estima i l’admira.

El “sublim, el de les promeses, el gran timoner” podrà comunicar a la Metròpoli que els súbdits catalans mai havien estat mai tan ben cuidats, tan ben alimentats i tan ben tractats.

Nosaltres com a bons colonitzats no ens cansarem d’agrair els dons que ens han estat adjudicats, no deixarem d’expressar la nostra satisfacció de tenir uns amos tan comprensius i benefactors.

La nostra submissió i el nostre agraïment seran eterns, no pot ser de cap altra manera. Seguirem treballant amb ànims renovats per engrandir l’Imperi.

Per acabar només és possible un mot, clar i català: A LA MERDA representants d’un poble d’amos, de depredadors, de guerrers que convertiu en esclaus tot el que toqueu, un poble que només gaudeix quan domina i esclavitza.

Que els déus us ho tinguin ben present i us ho facin pagar. Sempre hi ha temps per l’actuació divina!

No cal Sr. Mas

No cal demanar a ERC que forci al PSC al Congrés. Francament no cal perdre el temps amb aquestes bagatel•les.

Deixi, deixem, que ERC vagi fent el seu camí vers la inoperància, que es vagin ensorrant perquè aquesta sembla que és la seva voluntat.

Deixem que disfrutin dels darrers temps que tenen per gaudir de les ves “prebendes”: dels despatxos oficials, dels cotxes i xofers, de les recepcions, dels dinars de treball. Deixem que puguin acabar de “servir” als ciutadans.

Demanar a aquestes alçades impossibles tant a ERC com a la Secta és una solemne pèrdua de temps. Serà molt més útil tant a Artur Mas com a CDC esmerçar temps i esforços a ampliar les pròpies xarxes, a intensificar les complicitats amb militants i simpatitzants, a recórrer el territori i a preparar les eleccions de l’any que ve.

La feina que tenim tots plegats és dura i caldrà posar-hi tota la força i l’energia que calgui perquè és molt el que ens hi juguem. Aquesta vegada no s’hi val a badar, aquesta vegada cal convèncer i guanyar per governar.

Gens de democràcia

La premsa, la ràdio i la TV han parlat abastament de les eleccions a l’Iran, dels incidents posteriors, de l’eufòria i la ràbia de l’oposició.

Malgrat que sap greu que els “reformistes” hagin perdut, amb frau o sense, cal reconèixer que a l’Iran parlar de democràcia és prematur, molt prematur.

El que hi ha és manca de llibertat, de llibertats i així no pot haver-hi democràcia ni res que s’hi assembli.

No podem parlar d’eleccions democràtiques quan resulta que els caps religiosos han d’autoritzar qui es pot presentar i qui no, quan a més a més tots han de sortir dels mateixos nuclis i han de ser aprovats pels clergues.

Que una gran part del jovent i les dones s’haguessin fet il•lusions amb el candidat reformista no era res més que l’esperança de poder-se treure de sobre, encara que fos parcialment, la llosa teocràtica.

El poble iranià té molta feina encara abans no pugui exercir la democràcia i haurà de lluitar molt per aconseguir les llibertats que li permetin poder exercir-la.

Haurà de seguir suportant el populisme de l’actual president, les seves neures “nazistoides” i les bajanades que sovint l’acompanyen.

D'acord, Silvia Soler, però ...

És recomanable la lectura de l’article de Sílvia Soler, a l’AVUI de 13 de juny, concretament a la pàgina 2, a l’apartat “Va deixar es-
crit...”

La cita d’Oscar Wilde és encertadíssima: “Com més conservadores són les idees, més revolucionaris són els discursos”.

La cita és ben adequada al nostre país on tothom és progressista, d’esquerres, multi-culti i tot el que es vulgui. On a tothom li és més fàcil ser solidari amb els de més lluny i oblidar-se dels de més aprop.

Miri, Sra. Soler, tot i estar d’acord en el fons de la seva argumentació no estaria gens malament ampliar-ho en el sentit que el problema és que determinades capes de la societat i més concretament determinades famílies sempre estan, han estat i estaran en això que en podríem dir el “centre del món”, o com en dèiem abans, formant part de la “creme de la creme”, i per tant han estat franquistes, de l’Opus després, i quan ha calgut han estat demòcrates i són d’esquerres quan l’esquerra està al poder o en té.

Un exemple, però n’hi ha molts més, pot ser la família Nadal de Girona.

Els rituals sempre han acomplert una funció social, tant els clàssics com els de substitució. S’han socialitzat? Penso que no, i sinó fixem-nos en els nivells de despesa que s’assumeix actualment en la concreció de qualsevol ritual!

O potser encara és més bèstia i podem arribar al Marqués de Sade quan afirma que en aquest món n’hi ha que han nascut per ser víctimes i altres per exercir el paper de botxins!

Entre l'Iran i l'Uriel

Les cròniques de la campanya electoral per elegir nou President a l’Iran parlen totes elles d’una gran campanya, molt activa, amb gran participació, amb debats encesos i amb unes ganes de debat per part de la pròpia població que vistes les recents europees fan enveja. Desitjo que aquestes eleccions serveixin per apartar de la vida política iraniana aquells que encara avui s’atreveixen a negar l’holocaust.

Per altre costat sobta i cansa tota aquesta retòrica de l’Uriel Bertran que s’autodefineix com a crític dins ERC i que ara surt amb que vol que ERC es comprometi a no repetir el tripartit.

El paper d’aquest “gran crític” cada dia és més críptic, a part de les seves ambicions que ja li vénen de molt jovenet, resulta difícil saber què caram vol. La seva relació amb Joan Carretero ha quedat dinamitada per inoperant, quan el metge de Puigcerdà ha pres una determinació clara i concreta.

A què juga concretament, en aquests moments, l’Uriel Bertran? Potser que ho aclareixi!

Ni el nom ...

La crisi del partit socialista a França ja fa temps, molt de temps que s’arrossega. En realitat des de la fi de la “monarquia” de Miterrand, l’excol·laboracionista amb el govern de Vichy, els socialistes francesos no han aconseguit aixecar el cap.

Entre els sectors encara amb profunds tics marxistes, els que en podríem dir socialdemòcrates, hi ha tot un aiguabarreig que no s’acaba de definir ni en un sentit ni en un altre.

Les constants derrotes d’aquests darrers anys, juntament amb les cada vegades més cruentes lluites internes, estan duent a l’antiga SFIO –Secció Francesa de la Internacional Obrera– a un carreró sense sortida.

Ara fins i tot parlen de canviar el nom, de la necessitat d’evitar la mort clínica... Molt malament deu estar la situació quan s’arriba des de dins del propi partit a dir el que es diu.

Al pas que van potser si que acabarà sent possible que siguin substituïts pels verds-ecologistes de Daniel Cohn Bendit.

Sempre els queda l’opció de venir a Catalunya i/o anar a Espanya on el “socialisme” encara gaudeix de bona salut, encara que si triguen gaire igual es troben també a l’oposició.

Com pot ser?

Ha anat augmentant des de les darreres hores de diumenge fins avui mateix, la sensació d’una certa “tupinada” a les eleccions europees del dia 7 de juny.

Tot plegat sembla afectar concretament a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista.

El més sospitós de tot plegat és que el fet es produeix principalment en el moment d’informatitzar les dades que es trameten des dels col·legis electorals.

El fet és francament greu pel que pot tenir de significatiu. Cal esbrinar-ho des de tots els punts possibles i aclarir-ho.

La democràcia a casa nostra i a tot l’Estat espanyol és prou fràgil i jove i no és pot permetre un deteriorament d’aquest tipus.

Tot això no és una simple anècdota, és un fet important i cal anar a fons.

Ens hi juguem molt més del que sembla!

Miserables!

No m’agrada el títol, però reflecteix per desgràcia la conseqüència de l’acte al qual faig referència.

L’Ajuntament de Barcelona, segons informa el segon tinent d’alcalde Ricard Gomà, haurà d’alentir el pla d’expansió de la teleassistència als avis.

Com ja us podeu imaginar al darrera d’aquesta qüestió també hi ha el govern del Sr. Rodríguez Zapatero, perquè en aquest any 2009 s’havia compromès amb un milió d’euros que fins ara no han arribat.

Els incompliments d’aquest farsant cada dia són més evidents, i per desgràcia acaben afectant, i això també és habitual, a les persones més necessitades.

Malauradament no ens ve de nou, però no deixa de ser dur i miserable, i cal fer-ho extensiu a tots els nivells i l’Ajuntament de Barcelona caldria que tingués, en qüestions d’aquesta índole, una posició clara i definida i no condicionada per qüestions polítiques sinó per complir amb les necessitats dels ciutadans.

Sr. Zaragoza, han guanyat els seus?

Passades les eleccions europees, avui és dilluns, el dia després.

Hi ha alguns comentaris a fer que fins i tot poden ser divertits.

Podríem interpretar-ho com un joc.

El “gran sapastre de la propaganda de la Secta” encara no ho deu tenir clar del tot.

Alguns dels que ells patrocinaven en els seus cartells no s’hi han ni presentat: Bush, Aznar, etc. Altres que tampoc són dels seus no els han ni esmentat en tota la campanya, exemples de Sarkozy i de Merkel. Per què serà.

De què es tractava Sr. Zaragoza? De desmotivar a tothom, potser?
D’afavorir l’abstenció, abans que perdre?

El que ha quedat en evidència és que no sempre funcionen les campanyes que només van a la contra.

A vegades les campanyes en positiu també funcionen.

Abans de votar

Són les cinc de la tarda i ens preparem per anar a votar.

Evidentment el vot està decidit des de fa dies i serà per a la llista encapçalada per Ramon Tramosa. Penso que és el millor candidat possible en aquests moments, per currículum, per coneixements, per... Els seus llibres i articles l’avalen també.

Una altra cosa serà el que realment pugui fer al Parlament Europeu i amb qui es pugui entendre i elaborar propostes útils per a Catalunya i per als catalans.

Però de moment cal votar a aquell que interpretem que ho pot fer millor i aquest és en Tramosa.

Aquest diferencial que per ara hi ha entre la participació a nivell de Catalunya i a nivell d’Espanya que sembla que és d’uns 2-3 punts no és pas un bon símptoma.

Després d’aquestes votacions, caldrà començar a pensar i a treballar per tal de crear el màxim de sinergies per a les nacionals catalanes que com a molt tard seran a la tardor de l’any que ve.

Malgrat tot, cal anar a votar ...(2)

Encara que l’esperpèntica campanya electoral de la Secta (PSC/PSOE) hauria de ser castigada deixant-los sense ni un vot per la seva absoluta buidor, també sabem que si la fan així és perquè estan convençuts que el nivell mig dels seus votants no requereix res més. Ja s’ho faran!

Cal anar a votar tot optant per les candidatures clarament catalanistes de CIU i ERC, tot tenint clar que l’Europa que volem és la superadora de la seva pròpia història de violència, del seu endèmic antisemitisme, i de les seves pròpies tendències feixistes de les quals determinats “socialismes” n’han estat “caldo” de cultiu.

La història d’Europa ens dóna prous referents positius que superen els negatius, però per apreciar els positius cal no perdre de vista els negatius.

Cal anar a votar tenint molt present els esforços fets pels estadistes que han tingut sempre clara la necessitat d’Europa: Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jordi Pujol, Willy Brand, Winston Churchill i molts d’altres, i no oblidar que de tant en tant han estat els EEUU els qui ens han hagut de treure les castanyes del foc.

El vot a les europees no és un regal per a ningú, però potser si que és un deure per a tots nosaltres, els catalanistes. No ens equivoquem!

Malgrat tot, cal anar a votar... (1)

Diumenge, dia 7 de juny, hi ha les eleccions al Parlament Europeu.

Evidentment, si només ens mirem i escoltem la campanya electoral,
és ben comprensible arribar a la conclusió que per què caram hem de votar.

Sóc dels convençuts que cal anar-hi i que evidentment les alternatives no són gaires. De fet només en veig dues de possibles, mirant-ho des de Catalunya estant, que són la de CIU amb en Ramon Tramosa al capdavant i la d’ERC amb l’Oriol Junqueres que l’encapçala.

Cal tenir molt present que a l’haver-hi circumscripció única espanyola les coses encara són més difícils per a les candidatures catalanistes.

Francament, quedar-nos a casa amb l’excusa que es vulgui no porta enlloc, o si que hi porta; porta a donar més poder i força als partits espanyols.

Val la pena de recordar allò que deia en Joan Fuster: “La política si no la fas tu, té la fan els altres”

Tinguem-ho ben present!

Tiananmen

Fa vint anys, i malgrat tot sembla tan lluny i tan a prop a la vegada...

Una etapa més en aquesta recerca humana de la llibertat. Per la llibertat per sobre de tot, de prejudicis, de dretes i d’esquerres, de tòpics i més tòpics.

L’home ha lluitat contra el fred, contra la fam, contra les injustícies, contra les tiranies, contra les dictadures, contra moltes coses i contra molts “salvadors de la humanitat”...

Però possiblement i per sobre de tot els humans hem lluitat constantment per la llibertat, per aconseguir ser lliures, tot i ser conscients del que això implica.

La lluita per la llibertat, per les llibertats de l’ésser humà sigui possiblement una de les condicions que ens fa diferents dels altres éssers que poblen la terra.

Aquesta llibertat és la que ens possibilita la cultura, l’art i tot allò que ens supera i ens ennobleix i que en el fons ens posa davant de nosaltres mateixos.

Aquesta lluita constant per la llibertat és la que no ens ha de fer oblidar mai el Tiananmen de fa 20 anys ni totes les lluites continues a diversos punts del planeta. Aquesta lluita si que ha d’anar d’allò que és local al global, i evidentment, del global al local.

La llibertat continua sent la gran fita de la humanitat.

Joan Carretero i el Reagrupament

Ahir al vespre vaig ser a les Cotxeres de Sants a Barcelona a la presentació que el Dr. Carretero va fer sobre el projecte del Reagrupament.

El seu discurs té alguns elements que el caracteritzen: la claredat, les afirmacions contundents i un to gens “mitinero”. Entre el públic hi havia de tot, des de convergents fins a gent d’ERC, militant o que en provenia, juntament amb persones que no estan enlloc, i evidentment “reagrupats”. En resum, força diversitat,

La crida per fer una candidatura independentista transversal va ser clara i evident, i la pregunta també ho és. Com es pot fer això?

Les inèrcies dels partits són les que són i d’aquí a les properes eleccions al Parlament de Catalunya només falta un any, un i mig a tot estirar. Quin temps real hi ha per aconseguir els objectius? Quines aliances són possibles de cara a les properes eleccions per sumar una majoria parlamentària independentista?

Una altra cosa serà veure les possibilitats de treball des de l’oposició.

La pregunta final encara té més elements de dubte. Quins sectors hi ha realment interessats entre i/o dins dels partits catalans o que actuen a Catalunya com vulgueu, disposats a optar per la independència i prendre la decisió des del Parlament?

De moment ho deixo aquí!

El video i l'article

En certa forma estan relacionats, i més del que sembla.

Estan fent córrer per la xarxa un video lamentable en el qual s’intenta fer equivalent l’holocaust amb el que està fent el govern d’Israel amb els palestins. La comparació és francament execrable, i per dos motius: en primer lloc per l’estupidesa del símil, i en segon lloc perquè aquests tipus de similituds acaben en el no res i converteixen els fets, les guerres, els conflictes, etc. en qüestions banals, quan no ho són precisament gens.

Per l’altra banda cal parar molta atenció a l’article de Ferran Sáez, a l’AVUI de 2 de juny, titulat “Flors i violes”. En reprodueixo el resum que en fa el mateix diari: “L’actual Unió Europea és una resposta plausible, fins i tot enginyosa, a la vella confrontació entre francesos i alemanys. És això i res més que això. La resta és irreal: entre un maltès i un danès, posem per cas, no hi ha gairebé res en comú”

D’acord amb el fons de l’article, encara que sóc dels europeistes convençuts que Europa podria i hauria de ser molt més que això.

Tanta buidor hi ha?

La campanya per a les eleccions europees va fent el seu camí ben discretament. Els missatges podrien ser molt més explícits i es podrien dir moltes més coses de les que es diuen.

Cal reconèixer que el premi dels despròposits se l’emporten els de la Secta. Ja no venen res, no proposen res, no parlen de si mateixos, ni parlen de socialisme.

Simplement s’han convertit en guionistes dolents d’una infumable pel·lícula de fantasmes, tan fantasmes ells com els personatges que estan presentant.

La creació de “fantasmes” no és un fet nou en política i menys encara en una campanya electoral, però cal reconèixer que estan arribant al límit. La Secta n’és especialista

Malgrat tot, com que amb la imbecil·litat del Zaragoza i els seus no hi crec, m’haig de moure més aviat amb criteris de mala llet d’aquesta genteta i penso que en certa forma el que promouen és l’abstenció. Si amb aquest tipus de campanya aconsegueixen mobilitzar al seu electorat vol dir que realment estan molt malament, però molt... tant els candidats com els possibles electors.

El casament d'un fill

El fet en si mateix és motiu d’alegria. Ja sabem el relatiu que és avui en dia un casament perquè la situació de casat pot ser revertible i molt sovint ho és. Això és fruit dels temps.

Que aquest fill es casi a Mèxic és el que ho fa diferent, i que no hi haguem pogut anar, les pensions no donen per tant, encara ho fa més diferent. La recança és forta i l’enyorament encara més.

És veritat que les noves tecnologies ho fan tot molt més proper i pots mantenir-hi una relació epistolar força fluida, però no hi ha res com la relació personal viscuda en pròpia carn. La presència física entre els humans és consubstancial al gènere, per a bé i per a mal.

Sabem que l’Oriol és feliç. Se li nota per la veu i pel que diu. I també la Claudia n’està ben contenta i satisfeta, però això de tenir-los tant lluny, pesa, és un fet.

És difícil que els fills es casin, i en el nostre cas, quan un ho fa, ho fa tan lluny que no podem ni ser-hi presents.

Malgrat tot, la nostra llunyania enforteix el desig de que siguin feliços, i encara que soni a tòpic, si pot ser que sigui per sempre.

Aviat els podrem veure, a finals de juny, a Barcelona. Els esperem!

Quines penques!

Ara surt aquest carallot de José Zaragoza de la Secta queixant-se dels insults i de les mentides de CDC i del PP en aquesta campanya de les europees.

El mestre de la mentida, de l’insult i de la calúmnia està enfadat perquè diu que els altres l’insulten.

Au, José, deixa de fer comèdia que no et va i francament et queda grotesca, molt grotesca.

Tu, precisament, queixant-te dels altres. Que et contestin de tant en tant amb el teu propi verí no està pas malament, però no et preocupis que són incapaços d’arribar al teu nivell.

La teva “sabiduria” en el terreny de la mentida i l’insult és incomparable, segueixes sent el rei. En aquest camp no tens competidor a la teva alçada. T’ho has guanyat a consciència, ets el millor encara que no has arribat a l’alçada d’un Goebbels, però ets jove i encara tens molt camí a recórrer.

Una estupidesa

Un cop aconseguit el triplet del Barça s’ha desfermat la natural eufòria culer i això entra dins de la més estricta normalitat, res a dir. Fins i tot són perfectament raonables determinats excessos verbals.

Ara n’hi ha alguna de francament estúpida i fora de lloc que deixa en evidència a qui la diu.

És l’exemple del diputat socialista José Antonio Donaire que va penjar en el seu “twiter” la següent frase: “Copa, lliga i champions. Un altre èxit del govern de Catalunya”. Hi ha diverses opcions possibles: que anés begut, “fumat” o que el seu sectarisme no té cura.

Si fos pel govern de Catalunya, el Barça, avui, jugaria la “Copa Amateur de les Quimbambes” i no seria ni el líder de la competició.

Vista la “genialitat” del personatge, valdria la pena apuntar-se el nom a l’agenda per tal d’evitar que mai tingui cap càrrec públic.

El xicot s’hi ha lluït! No sé per a quin premi el podríem proposar!

No, avui, no

Avui no toca parlar de política

No, avui, no.

Hem de parlar de la gran festa d’ahir a Roma. Va ser un partit de futbol, la final de la Champions, un partit entre els dos millors equips del món d’aquest moment.

Fou un gran partit on el Barça va demostrar que és el millor equip del món i no només perquè va guanyar, sinó perquè juga com els àngels, tècnicament juguen fantàsticament, pressionen com ningú, hi ha esforç, humilitat i intel·ligència. Un coktail ideal que ha donat els millors fruits al primer any.

La satisfacció cal fruir-la dia a dia, hora a hora, gaudint-ne a cada moment.

Ës evident que l’autoestima col·lectiva del país ha crescut exponencialment, encara que hem hagut d’empassar-nos aquest personatge del Montilla també com a beneficiari de l’èxit, malgrat que no li toca i no l’hi ha tocat mai. Fins i tot en això és un farsant perquè ni li agrada el futbol ni mai ha estat del Barça.

Cada dia és més clar!

La campanya electoral per a les europees ajuda encara més a visualitzar aquesta gran entesa que hi ha entre el PP i el PSOE, fet que evidentment no té res de sorprenent sinó que posa a la llum pública allò que ja sabíem, i que parodiant la cançó de Raimon, podríem dir que “sovint oblidem”.

Aquesta campanya de la Secta amb el cartell del PSOE amb el rostre de Maria Badia i d’esquena el clatell de Vidal Quadras és ben exemplar. És com una mateixa moneda, la cara i la creu, i que cadascú interpreti quina és la cara i quina la creu, però el que és important és que la moneda és única i ben espanyola.

Cal reconèixer que el Zaragoza i els seus ho han aconseguit. Han donat una imatge simple i total del que volien dir i diuen, les dues cares d’una mateixa realitat: Espanya.

Potser el subconscient els ha traïcionat, o realment tot és molt més senzill. S’han tret les màscares i per tant ara és veu la realitat que volen i venen.

PSOE/PP/ERC a Catalunya, la mateixa merda

Us recomano de tot cor l’article de Jordi Barbeta a La Vanguardia d’avui 25 de maig. El podeu llegir també a l’edició digital del diari, o si voleu al blog de Cimera Extraordinària.

Queda ben clara l’estratègia conjunta dels dos partits espanyols a Catalunya per donar-se suport en tot i per a tot, i en primer lloc per per fer veure que són ben diferents quan en realitat estan pactant tot el que poden.

L’objectiu és ben simple: atacar i limitar l’espai del nacionalisme català a tot arreu i ampliar-se, mútuament, el del PSOE/PP fins arribar a l’hegemonia per poder pactar quan sigui possible el poder de la Generalitat. Fins ara això només ho han pogut fer anant de bracet d’ERC que s’hi ha ben lluït.

Que el PSOE a Catalunya faci tot el possible per mantenir-se al poder és normal, és la seva essència. Que a ERC es facin els desentesos només es pot explicar per la misèria mental dels seus dirigents i per l’odi ancestral que tenen a CDC.

Resulta difícil pensar que ERC tingui possibilitats de sortir de la “ratera” ni que ho vulguin i sembla impossible que puguin reparar tot el mal que han fet i estan fent al País. A ERC no és que la prudència els hagi fet traïdors sino que és la rancúnia a CDC i l’afany de “poltrones” el que els ha convertit de fet en espanyolistes. Ho han aconseguit, mai no havien arribat tan lluny!

Algú encara té dubtes de què cal votar i a qui cal votar?

Traïdors? No, coherents

Ara fa uns dies, en el debat que ells en diuen “de la nación”, a les Corts Espanyoles es varen presentar diverses propostes de resolució de tot tipus, entre aquestes algunes referents a temes que interessaven a Catalunya i cap d’elles tingué el suport del PSC/PSOE (la Secta). Els 25 diputats sectaris varen votar, com sempre, amb tot entusiasme amb el PSOE, com és perfectament natural.

En diversos blogs, en diaris digitals i fins i tot a mitjans convencionals els acusen de traïdors. Siguem racionals. L’acusació és injusta i falsa, ells no traicionen res ni a ningú, potser enganyen i falsegen però no traicionen a ningú. Una altra cosa és que els seus votants es deixin enredar, que es deixin prendre el pèl, però això són figues d’un altre paner.

Malgrat una certa premsa desorientada o comprada, que tot pot ser, les coses són com són i sempre és recomanable veure la realitat tal com és.

No tenen res a dir

Sabem molt bé tots plegats que a les campanyes electorals els missatges acaben sent instrumentals o simplement retòrics.

Però en el cas dels socialistes el tema és de jutjat de guàrdia. Fa la sensació que no tenen res a dir, que no volen emetre cap missatge en positiu, no proposen res de res, no hi ha projecte en cap sentit, no hi ha alternatives, estan arribant al no res.

No fan res més que parlar dels altres. Que qui són els altres? Home, els altres són el PP i els seus acòlits.

La propaganda del PSOE només pot tenir una consideració: la de negativa i miserable, i això cal dir-ho clar i català.

Utilitzar figures com les de Jacques Chirac que és avui un polític jubilat, obviar la de Sarkozy, que tot i ser de dretes com que resulta que és “amic” de ZP és dels “bons”, és força lamentable.

Resulta trist veure com tracten als seus electors, i pitjor encara als seus militants, com a vassalls, o més ben dit com a ignorants.

Costa entendre que personatges com Iceta, Zaragoza, Ferran i d’altres amb la mateixa misèria moral facin el que fan, però costa més encara acceptar que persones serioses com en Castells i d’altres que hi ha dins el PSOE de Catalunya acceptin conviure amb aquests personatges.

Les europees

Ha començat la campanya per a les eleccions al Parlament Europeu que es faran el proper 7 de juny.

Com és habitual en aquest tipus de comicis l’interès és ben baix i el to que hi prima és el de l’escepticisme.

Tothom té assumit que l’abstenció serà molt alta, i és una llàstima perquè al Parlament Europeu, avui, s’hi decideixen ja una gran quantitat de temes que afecten el nostre dia a dia.

Trobo a faltar en la campanya de tots els grups unes clares afirmacions europeistes i em sorprèn que no tinguin la capacitat de fer al·lusió a que a través de la UE hem aconseguit superar els cíclics enfrontament bèl·lics en el nostre continent. Cal recordar que la guerra de 1870 entre Alemanya i França, la Primera Guerra Mundial i la Segona van ser inicialment guerres europees?

Aquest és un dels grans èxits de la unitat europea que caldria recordar constantment.

Caldria tenir ben present que l’objectiu bàsic de la Unió fou superar la via dels conflictes bèl·lics franco-germànics tot substituint-los per la col·laboració. Els ciutadans europeus no podem oblidar la importància d’aquest fet perquè ens hi juguem molt.

Potser que ho tinguem present!

Ningú dubte del paper de la Xina en el concert de les nacions. Encara que potser estaria bé de tenir-lo molt més present i d’una forma explícita.

No és cap secret per a ningú que darrera de la dura i bestial repressió de la Junta Militar a Birmània hi ha la Xina. Tampoc es pot ignorar el suport xinès al govern d’Sri Lanka en la seva lluita contra els rebels tàmils. Cal recordar el suport de la dictadura xinesa al govern del Sudan malgrat els crims contra la població civil del Darfur?

Que la Xina és una gran potència ja ho hem dit, ja ho sabem, però no crec que això els doni impunitat per actuar arreu com un suport més a règims corruptes i dictatorials.

És evident que no seria gaire coherent que el règim que avui té el poder a la Xina donés suport als demòcrates dels esmentats països, ni és el seu estil de fer, ni en senten cap necessitat, ni es correspon al seu pensament.

Però dins del que es pugui i amb totes les limitacions que tenim cal denunciar aquestes posicions.

Ja sabem que els ”progressistes” són molt reacis a denunciar i a criticar les polítiques d’esquerra de les “democràcies populars”.

Pérez Esquivel

El premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel, parla clar i francament és d’agrair. Diu sense embuts que l’anul·lació de la candidatura “Iniciativa Internacionalista-La solidaritat entre els Pobles” que encapçala Alfonso Sastre és una acció antidemocràtica.

Diu ben encertadament que “només amb participació i diàleg s’enforteix l’Estat de dret”.

Però quina importància té tot això en un “estat de dret” com l’espanyol on els tribunals acaben sent el braç armat de l’Executiu?

Quina credibilitat tenen el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional sempre polititzats i dirigits des del poder executiu?

Quina credibilitat té tot un sistema que filtra tot el que vol i quan ho vol?

Quina democràcia és aquesta on la pestilència hereva del franquisme cada dia és més notable i evident?

Esquerres, dretes? Democràcia i llibertat és el que en realitat ens cal.

Progressisme i “bonisme”? Si us plau, responsabilitat i eficàcia.

És possible dins l’Estat Espanyol?

De viatge

Ara que com a pensionistes la possibilitat de viatjar cada vegada és fa més difícil ho has de suplir rememorant els viatges fets...

El suplement dominical de l’AVUI, de 17 de maig, parla de Croàcia, més aviat de la Costa Dàlmata.

Hi vàrem ser ja fa anys, concretament l’any 1998, i em vénen al cap alguns comentaris.

Eren ben presents les petjades de la guerra, es notaven els efectes dels bombardeigs en alguns edificis d’Split i a molts cases
disseminades pel camp i la muntanya.

En primer lloc, el viatge en cotxe de línia des de Trieste fins a Split amb unes vistes de la costa precioses, l’estada a la ciutat d’Split on cal destacar per sobre de tot la “vivor” de la seva gent i la bellesa de les seves dones. Cal fer menció al coneixement de la llengua italiana restringit ja a la gent gran, i el domini de l’anglès per part de la gent jove.

També la visita als jaciments de Solin, la romana Salona, on es va retirar l’emperador Dioclecià, que va ser tota una experiència. En aquells moments estava deixada de la mà de Déu, mig abandonada, tot i ser una autèntica joia. Cal suposar que amb el temps l’han condicionada com cal i es mereix.

I per acabar, la postal de Dubrovnik.

Val la pena recordar-ho i pensar en aquests moments i en el nostre país. Què no podríem fer si fóssim independents?

Animalades i bestieses

Tant les animalades com les bestieses són pròpies dels humans que per això les anomenem així perquè semblen més aviat pròpies d’animalons i bestioletes que no pas de persones.

En posarem algun exemple només agafant els titulars de la premsa:

1) CIU es queixa que la Secta a Catalunya amaga el nom i la foto de Magdalena Álvarez que és qui encapçala la candidatura del PSOE a les europees del proper 7 de juny. Home, normal! José Zaragoza és una autèntica rata vampiresca, però no pas idiota.

2) ERC i el seu candidat Oriol Jonqueres ens venen aquestes eleccions com un pas més vers la independència. Sap greu que ens prenguin per rucs.

3) La més bona de totes és aquest intent de l’Ajuntament de Girona d’introduir una ordenança municipal que pretenia imposar l’obligació dels propietaris de gossos de treure’ls a passejar durant 20 minuts cada dia. Finalment s’ha retirat. Ja m’imagino la creació d’un cos de policia especialitzat en la qüestió. Segur que el tema deu haver sorgit d’ICV. Fins i tot ja estaven a punt les multes.

No ho sé però també podríem arribar a pensar que era una de mesures del ZP per crear ocupació.

"El regne de les bananes"

He hagut de variar el títol perquè l’Estat Espanyol no és una república bananera, és una monarquia força bananera.

La final de la “Copa del Rei” ahir a València és un clar exemple d’aquest estil “bananero” de fer d’un cert espanyolisme i amb això TVE és un dels exemples més clars d’aquest estil de fer.

Que per evitar o disfressar, com vulgueu, la gran xiulada que va ofegar l’himne espanyol a Mestalla passessin la connexió a un buit estadi de San Mamés, demostra com són aquesta gent. Ni entenen ni volen entendre res.

Si han de distorsionar, distorsionen, si han d’il.legalitzar un partit polític a Euskadi per tal de variar uns resultats es fa i ja està. No hi ha cap diferència substancial, tot obeeix al mateix esquema espanyol/espanyolista: la malaltissa obsessió per aconseguir un estat unitari i jacobí.

En realitat són ben incapaços d’imaginar una Espanya plural, una Espanya respectuosa amb la diversitat, una Espanya que es cregui la democràcia i les llibertats fins a les seves darreres conseqüències.

En el fons, segueixen creien i volen, allò que ja deia el dictador Franco “de las tierras y los pueblos de España”. Frases que encara ens sonen com “España roja antes que rota” i d’altres de semblants no han perdut en el fons gaire actualitat.

No podem oblidar que la monarquia és la continuadora del franquisme!

"Tom, tom, tómbola..."

No sé si la recordeu. Era una cançó d’una molt joveneta Marisol.

M’ha vingut com a record al sentir i veure per TV alguns troços del debat d’ahir a Las Cortes. Aquest homenet, no per l’alçada sinó per les possibilitats reals del seu discurs, ha tornat a fer com sempre, o sigui un discurset/sermó de bones intencions, evitant les concrecions, exposant mesures contradictòries i passant el mort, quan ha pogut, als “Territoris”. Us preguntareu que és això dels territoris, doncs les “Comunidades Autónomas”.

Ha tornat a prometre, ha tornat a posar terminis, ha tornat a mentir fet que ja es demostrarà prou bé d’aquí uns dies, unes setmanes o uns mesos.

El nivell de credibilitat de ZP està en uns nivells tan baixos que tens la sensació que ni els seus se’l creuen gaire. Sembla aquell eslògan que van utilitzar els d’ERC del “som com som” i com que som així no ens cal justificar-nos de res.

El to general de les intervencions del cap del govern espanyol eren de míting de campanya, com si fos el míting de sortida de la campanya per a les eleccions europees.

Possiblement no era res més que això: el primer míting de la campanya.

No tots són iguals

Sempre he estat contrari a la dita popular que afirma “que tots els polítics són iguals”.

Contrari per dues qüestions: la primera perquè no permet desqualificar-ne cap atès que “tots són iguals” i la segona perquè l’afirmació sempre acaba anant a favor dels més grisos i arribistes, el qual fa l’afirmació doblement injusta.

Tot plegat ve a tomb de les definicions que es permet fer el Conseller Josep Huguet sobre Joan Carretero, afirmant que Joan Carretero és un independentista de dretes.

Quin caram de credibilitat té aquest home, conegut com el “Lenin de Manresa”, al qual li han plegat pràcticament tots els alts càrrecs que no han aguantat els seus habituals tics autoritaris?

Qui es creu que és quan ha fet tots els papers de l’auca a nivell polític?

Alguns encara recordem quan aconsellava que l’exemple era la “Lliga Nord”. Altres recorden ls seves “ambicions” en el temps del PSAN.

Una persona que prové de l’ensenyament secundari, cert, però que mai diu que és professor de formació professional, com si això fos un demèrit que no ho és, no pot ser creïble.

És un cas que demostra clarament que no tots els polítics són iguals. Ell estaria en el sector dels pitjors!

Ja comencen!

Entra dins de la més estricta normalitat i és consubstancial a l’estil de fer de la Secta.

Segons informació del diari digital “e-notícies”, la candidata de la
Secta (PSC/PSOE) per a les eleccions europees Maria Badia ha qualificat al candidat de CIU a les esmentades eleccions, Ramon Tremosa, “d’una mica pijo” i “elitista”.

Doncs miri, senyora Badia, molts hem tingut la sort de sentir-lo a parlar, d’entendre perfectament les seves explicacions i comprendre termes que sovint en boca d’altres economistes no havíem arribat a situar correctament.

Si d’aquest estil planer d’explicar-se vostè en diu elitisme, que hi farem! Pel que fa al terme “pijo” deu estar-ne voltada per conèixer-los tan bé.

No serà tot plegat que aquestes frases formen part del “manual” que des del carrer Nicaragua de Barcelona estan posant en marxa?

Professor?

Pàgina 8 de l’AVUI de diumenge 10 de maig. Títol: “Comunicació i lideratge. La política a l’aula. Reportatge”.

És diumenge, hi ha temps per llegir i per comentar-ho una mica.

Que la Secta (PSC/PSOE) organitzi i munti cursos pels seus “militants” a la UAB i que a més a més els faci oberts per a tothom, doncs que voleu que us digui, ja s’ho faran!

Però que Antonio Bolaño, assessor que ha estat, i de fet segueix sent-ne del President Montilla sigui un dels responsables del curs d’especialització titulat “Construcció del discurs polític: comunicació personal i mediàtica” i resulta que no és l’únic curs que es fa sinó que són col.laboracions entre l’Escola de Formació Xavier Soto de la Secta i la UAB, és francament lamentable.

Aquest “geni” de la premsa ha creat, ha difós, ha controlat i ha censurat a Déu i sa mare, seguint sempre ordres dels qui el manen.

Aquest tal Bolaño es permet desqualificar al Dr. Carretero, insults inclosos, a les tertúlies radiofòniques on té via lliure.

Forma part d’aquesta misèria informativa de la Secta representada pel “trio de la benzina” que encapçalen tots els rànquings de la mentida, la corrupció i l’extorsió: José Zaragoza, Joan Ferran i Antonio Bolaño dignes representants d’aquest “socialisme sectari del Baix Llobregat”.

Si aquesta genteta han de formar periodistes estem ben apanyats!

Amb que surt el Rei ara!

No penso parlar ni del paper del rei, ni de la monarquia, però si d’una “tonteria” per dir-ho suament.

El títol de la notícia ja parla per si sol: “El rei Joan Carles creu que Barcelona-92 no va ser prou hispànic”. AVUI, 9 de maig.

Aquest home no es va assabentar dels immensos esforços de l’Ajuntament de Barcelona per posar/imposar, a tots els balcons de la ciutat de Barcelona on van poder, la bandera de la ciutat però aconsellant fins i tot la forma de posar-la, o sigui, les barres horitzontals fet que la convertia en la bandera espanyola. S’hi van esmerçar ben a fons encara que no ho reconeixeran mai.

Ha de ser fotut que la màxima autoritat constitucional no reconegui els esforços que van fer l’any 1992 per donar tota l’espanyolitat possible al Jocs Olímpics de Barcelona.

També pot ser que com estan aïllats en els seus “Palaus” no s’assabentin gaire de la realitat, com per exemple de l’existència d’altres llengües a part del castellà dins de l’Estat Espanyol, o Espanya com vulgueu, que és el que li devia provocar la relliscada de dir que el català no havia estat mai perseguit.

I si tant hispànic ho volen tot que organitzin els Jocs de la Hispanitat i que deixin en pau a la resta de la humanitat. Francament els hi agrairíem!

Al vent...

Fa 50 anys de la primera canço de Raimon, sembla que era ahir.

“Al vent” va significar per a molts de nosaltres un crit compartit, solidari, des de l’altra punta dels Països Catalans, de Xàtiva, del carrer Blanc, sentit com un cant del poble, de tot un poble.

Després en vingueren més, moltes i més, i amb el temps la consolidació d’un magnífic cantant i poeta. Potser no té gaire sentit enumerar-ne algunes, però per la meva edat, la mateixa que el cantant de Xativa, hi ha records que ressonen i l’any 1959 era un dels innombrables anys de plom del franquisme, de la grisor del feixisme.

Les cançons de Raimon ens han acompanyat en dies ben tristos com el de l’assassinat de Puig Antich, i també val a dir-ho, per celebrar la mort de Franco. Sentir “Al vent” aquell dia era com ajudar a escombrar tota la merda i la misèria que havíem hagut de suportar.

Hi ha bocins de les cançons de Raimon que costa d’oblidar-les i n’hi ha una que sempre la tinc ben present. És “A vegades la pau no és més que por”. Quanta raó tenia i té en Raimon! I possiblement, nosaltres, una certa por difícilment ens la podrem treure mai més. Van ser massa anys de silenci familiar i social que ens van incapacitar per a moltes coses, més de les que ens pensem. Raimon va ajudar una mica a superar-ho. Gràcies, Raimon!

Ells van fent

Que qui són ells? Doncs els dos principals partits espanyols presents a Catalunya, el PP i el PSOE (la Secta).

I gràcies a la divisió nacionalista i a l’existència del tripartit “ells” van agafant cada dia més espai.

Fixeu-vos en el cas. Cal formar el Consell de Garanties Estatutàries, una mena de tribunal constitucional català. José Montilla s’ha entossudit a impedir una majòria nacionalista catalana, primant la representativitat del PP. Les reunions entre PP i PSOE a nivell de Catalunya han estat secretes.

El compromís concreta que es consensuaran els noms entre el tripartit i el PP, tot per impedir una majoria nacional/catalana i fer-ne una altre, aixó si, amb majoria nacional espanyola, quedant així ERC presonera d’una operació concebuda per PP i PSOE.

Fins on pot arribar la submissió d’ERC?

Tan enganxats estan per la “poltronitis” que són capaços d’empassar-se tots els gripaus?

No els queda ni un bri de senderi per actuar amb un mínim sentit de país?

Fins on estan disposats a arribar?

Les operacions conjuntes PP/PSOE no són una exclusiva d’Euzkadi i això ho saben els d’ERC o haurien de saber-ho. No els queda cap capacitat de reacció?

"Por tierra, mar y aire"

Aquesta podria ser la frase que millor resumeix les glosses dels mitjans de comunicació espanyols, i val a dir-ho, molts de catalans, després d’elegir el nou lehendakari. Podríem afegir-ne algun altre com el “derrotado y cautivo el ejército vasco...” I tenien el cinisme de parlar de “victoria de la democracia”, del “triunfo de la libertad”, de la “reconciliación de los vascos”...

En realitat ha estat una batalla més de la lluita entre Euzkadi i Espanya. I en aquesta batalla Euzkadi ha jugat, en general, amb la força de la democràcia (els vots), amb el suport de la paraula (mitjans de comunicació, Parlament...) i amb la força de tot un poble.

Amb què ha jugat Espanya? Amb la força de l’estat (aparells judicials bàsicament), amb la força del parlament espanyol per forçar les lleis, i aquí cal lamentar el suport del PSOE i de CIU a la Llei de Partits, i amb les forces d’ordre públic (per tancar diaris i organitzacions de tot tipus de l’entorn independentista).

El pacte PP-PSOE a Euzkadi és el resultat de la pressió de l’Estat espanyol contra el País Basc, tancant la boca a qui no pensava com ells, il·legalitzant a Déu i sa mare, això si, tot parlant de democràcia.

En pagaran les conseqüències, i de forma democràtica.

A Catalunya, n’aprendrem?

Quina vergonya!

Aquest home, Josep-Lluís Carod-Rovira, acabarà semblant un disc ratllat de tant anar repetint el mateix.

L’eslogan continu i repetitiu no para de ser esmentat sempre que obre la boca: el finançament, o sigui, el mal finançament no serà un argument per trencar el govern. Una sentència contrària del Tribunal Constitucional no ha de ser la causa per acabar amb el govern tripartit. Algun dia li sentirem a dir que la fi del món no és un impediment per seguir governant.

Aquest home que havia escrit bons discursos, que era un notable orador, s’està convertint en una persona patètica obsessionada per mantenir les seves quotes de poder a qualsevol preu.

Fa tota la sensació que com que té clar que difícilment repetirà i encara que el partit el tries, difícilment assolirà càrrecs semblants als que té ara, només li queda retenir el poder actual fins els darrers moments. Amb això comparteix el destí de José Montilla perquè només poden mantenir-se fins a unes noves eleccions. Ara, no ho dubteu, estaran enganxats a les poltrones fins el darrer dia.

Als dos personatges els uneix l’obsessió pel poder, la utilització de la mentida i la instrumentalització de les institucions.

Bona carrera ha portat el de Cambrils, del PSAN a acòlit del PSOE passant pel Bean, Nacionalistes d’Esquerra i ERC.

La trajectòria d’una submissió i d’una traïció. Deu tenir a punt les memòries per justificar-se.

Espectacle i alegria

Aquests són els mots escaients per definir el partit de futbol d’ahir al vespre, el Real Madrid-Barcelona a l’estadi madridista.

L’espectacle el va posar en tot moment el Barça, fins i tot en les errades com per exemple en els dos gols que va encaixar.

El Barça, com ens té acostumats enguany, va jugar molt i molt bé, pressionant per tot el camp, passant la pilota al primer toc amb el trio de la benzina, Iniesta, Xavi i Messi fent de les seves i exhibint la millor tècnica individual i col·lectiva futbolística del món.

No estic entre els que confiaven amb en Pep Guardiola i he de reconèixer que ho està fent molt bé.

Guanyar al Madrid, i a més a més en el seu camp i per pallissa, és tot un plaer i una alegria ja que com va dir el Pep, està content perquè ha fet feliç a molta gent.

Ja veurem que farem el proper dimecres a Londres contra el Chelsea encara que confio que superarem l’eliminatòria. Però de moment l’alegria d’ahir no ens la treu ningú.

"És de dretes"

Les formes per atacar a Joan Carretero van canviant dia a dia, no està malament perquè això vol dir que els preocupa.

Ara l’artilleria des de les trinxeres d’ERC no para de llençar coets amb el mateix missatge: Carretero és de dretes, és de centredreta i es queden tan panxos.

Aquesta forma d’estigmatitzar l’altra no té res de nou, prové dels vells temps de la prominència intel·lectual del comunisme i molts en vàrem quedar ben farts. Reflecteix també allò tant humà del qui no està amb nosaltres està contra nosaltres.

El curiós del cas és que el Dr. Carretero fins ara no ha parlat gaire ni del contingut ideol·lògic ni del que pugui tenir el nou partit, però tot això és igual, els seus excorreligionaris ja ho han determinat i per tant ja van escampant la “bona nova”.

Fins ara el Dr. Carretero ha fet esment principalment a la qüestió nacional, a la necessària lluita per a la independència, ha criticat la submissió d’ERC a l’estratègia de la Secta (PSC/PSOE) però no ha parlat ni de dretes ni d’esquerres ni ha fet un manifest de tipus ideol·lògic que es pugui inserir dins l’esquema dreta/esquerra.

Resulta trist que ERC només es pugui agafar a un simplisme d’aquest tipus quan resulta que ni tan sols s’ha plantejat.

Primer de Maig

El Primer de maig a casa nostra, avui en dia, no deixa de ser un acte litúrgic, de litúrgia civil, evidentment.

Els elements són claríssims: Els autoanomenats líders sindicals parlant en nom de tots els treballadors, manifestacions ben migrades en general, presència bàsicament de treballadors amb sou, alliberats sindicals, funcionaris dels propis sindicats, els polítics de tots els partits fent de companys de viatge circumstancials dels caps dels sindicats...

No és que no hi hagi problemes perquè aquests hi són i tothom els coneix, des de la crisi econòmica general al creixement espectacular de l’atur que pot arribar ben aviat a prop del 20% de la població activa. El futur fa una certa por i més por fan encara la manca de mesures realistes per fer front a la situació.

Aquesta falta de propostes i de mesures, tant del govern espanyol com del govern català, és el que realment espanta. I el més greu de tot és l’absència de líders socials i polítics. Es fan sentir molt més i millor determinats polítics de l’oposició i representants del món econòmic que no pas els qui actualment tenen el poder de les diverses administracions. La migradesa d’idees, la incapacitat general de decidir dels nostres representants són elements que ennegreixen el futur.

Cal reconèixer en canvi que hi ha sectors dins l’oposició, dins el món econòmic, dins el sector empresarial amb iniciativa, amb empenta i capacitat que són els que donen elements d’esperança per al futur.

Bon símptoma

Les declaracions de Jordi Miralles d’EUA i de l’inefable Joan Ferran de la Secta de les quals fa esment l’AVUI de 30 d’abril, són interessants, no pas per la profunditat del que diuen ni tampoc pel seu contingut, sinó pel que tenen de simptomàtiques.

Les dues fan referència a la conferència que va fer Artur Mas al Círculo Ecuestre de Barcelona. Critiquen especialment que el to de la conferència fos obertament sobiranista. I doncs, què es pensaven?

Que dues persones com Miralles i Ferran siguin crítics amb el discurs sobiranista de Mas és perfectament coherent amb el pensament dels dos polítics. Pel seu comunisme conservador i retrògrad en Jordi Miralles, i pel seu nacionalisme espanyol en Joan Ferran. No ens ha d’estranyar.

Aquesta vegada la coherència de les actituds dels tres personatges esmentats és evident i constatable.

En el camp de la política, a vegades, les actituds coherents són francament reconfortants.

Sarkozy

No és sant de la meva devoció, no ho ha estat mai, ni m’agraden les seves maneres populistes, ni el seu estil prepotent però no és aquest el tema del comentari.

L’interessant són les declaracions del president francès i més concretament les que fan referència a l’eix ferroviari mediterrani. L’home ha expressat el seu interès per la qüestió tot defensant-lo.

Mentrestant tenim la posició reticent, per no dir-ne clarament contrària, del govern espanyol que topa amb el criteri de la majoria del teixit empresarial i econòmic de Catalunya i el País Valencià.

Sorprèn que Sarkozy defensi obertament l’eix mediterrani mentre els governs espanyols des de la transició s’hi han oposat amb diverses intensitats.

Avui aquest tipus d’oposició només pot ser considerada des d’una visió de “caverna espanyola”. En termes econòmics, empresarials, amb una visió exportadora de la indústria catalana i valenciana, i fins i tot una visió de progrés de l’economia espanyola, hi ha pocs dubtes de la necessitat i de les potencialitats de l’eix mediterrani.

Al pas que anem encara caldrà considerar la possibilitat que s’acabi fent l’eix ferroviari a través de la iniciativa privada.

Al Tribunal o al Circ?

Tinc dubtes de si el més adequat seria portar a la Vicepresidenta Fernández de la Vega a un Tribunal o a un circ després de la bestiesa que va dir tot visitant les Piràmides d’Egipte. No crec que fos el sol o la calor el que l’afectés el cervell, sembla que el mal li ve dins.

Que la “modelitos” digués que es crearà una titulació per a les mestresses de casa que cuiden persones dependents fa la sensació que la senyora se’n fot del mort i de qui el vetlla.

Després de l’ensarronada que va representar fer una “Llei de la Dependència” sense fons per aplicar-la correctament, després d’intentar passar el mort a les autonomies per tal que se’n fessin càrrec, ara aquesta dona parlant de títols arriba al súmmum. Se’n fot.

Però què es pensa? Que el tema de les famílies que han de cuidar una o més persones dependents és una simple anècdota? Que una qüestió que marca el dia a dia de moltes persones per anys i anys pot ser presa a conya?

Francament, no s’hi val! Hauria de dimitir i no tornar a exercir mai més un càrrec públic.

És una vergonya!

Debat? Stalinisme!

ERC ha acabat amb el tema Carretero. Ha anunciat la incoació d’un expedient i Joan Carretero ha decidit abandonar el partit.

Vaig comentar en un article anterior que la solució al plantejament fet pel metge de Puigcerdà era debatre, debatre tot el que calgués i fins on calgués.

Però els actuals dirigents del partit han optat per la línia disciplinària sense cap altra opció i per tant la sortida final no podia ser altra que la que finalment ha estat.

Aquí no ha valgut per res la teoria de la democràcia interna sovint tan sobrevalorada. Senzillament s’ha resolt com es resolen les coses en un partit de “centralisme democràtic”.

Fa una dies es donava de baixa Jaume Renyer, ara és el torn de Joan Carretero, i francament no sé si ERC es pot permetre el luxe de perdre a dues persones de la reconeguda trajectòria dels esmentats.

Aquests darrers esdeveniments van en aquella línia tan típica de determinats partits polítics en la qual es prefereix per sobre de tot la cohesió interna. És una opció, que sigui la millor és una altra cosa.

Aniversari

Cada 24 d’abril es commemora l’inici del genocidi que va perpetrar l’exèrcit turc contra el poble armeni.

Era l’any 1915, en plena primera guerra mundial, derrocat el sultanat i l’exèrcit dominat pels joves oficials sota el comandament de Mustafa Kemal Attaturk van dirigir les seves forces contra els armenis, molts d’ells ciutadans turcs i una gran part havien estat anys i anys funcionaris de l’Imperi otomà.

Tota la força de l’exèrcit turc s’abraonà sobre el poble armeni i entre assassinats massius i deportacions en massa es va portar a terme el primer gran genocidi del segle XX.

Ara els governs d’Armènia i Turquia busquen la forma per regularitzar les seves relacions, fet aquest ben positiu en principi, però topa amb el necessari reconeixement per part de Turquia del genocidi. I això costa, costa que Turquia reconegui els fets però és del tot necessari per normalitzar la situació.

És evident i necessari que turcs i armenis es puguin relacionar amb tota normalitat perquè la situació geoestratègica de la zona ho fa indispensable. I això requereix un esforç de Turquia, del seu govern i de la societat turca per assumir la seva història i amb ella el genocidi armeni.

Es tancarà en fals?

La trama de corrupció de l’Ajuntament de Barcelona segueix sent una bona font de notícies.

Les Associacions de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, de la Sagrada Família i del Fort Pienc i l’entitat Per un Eixample Sostenible demanen a la regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, que no es tanqui en fals el tema i que vagin al fons de la qüestió.

Que l’argument del “cas aïllat” no serveixi d’excusa per deixar la investigació de la trama en via morta i que així s’obri la via de l’oblit.

Entre d’altres coses es demana a la regidora Escarp “que assumeixi la responsabilitat política que li pertoca per no haver denunciat el cas davant dels tribunals malgrat de tenir indicis d’irregularitats”.

Resulta sorprenent que uns fets tan greus on hi sobresurten mots clàssics del món de la delinqüència tals com extorsió, prostitució, esclavatge sexual siguin tractats per l’Ajuntament amb guants de seda.

Els funcionaris implicats han d’anar a raure a mans de jutges, policies i fiscals, i s’ha de fer amb tota la determinació que calgui, sense perdre-hi temps tot investigant a fons, sense oblidar les responsabilitats polítiques siguin per acció o per omissió.

Magnífic

Aquest és l’adjectiu que és mereix l’acord assolit entre CIU, la Secta i ERC sobre el projecte de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

Que se n’hagi exclós ICV no ha de ser precisament una mala notícia, sinó que fins i tot pot ser vista com un bon símptoma, doncs així tindrem clar qui són tot aquest sector de mestres de l’ensenyament públic oposats al sistema actual d’escola pública i privada concertada. Aquests mestres i professors que estan constantment obsessionats per la defensa corporativista dels professionals del sector.

Resultaria reconfortant que quan quedi aprovada definitivament la nova llei, tots els sectors implicats (pares i mares, professorat i la societat en el seu conjunt) puguin treballar millor, amb més eficàcia, amb més eficiència i que d’aquí dos o tres anys es puguin començar a veure els resultats que hem de confiar que siguin positius.

I un desig: que abans de tornar a canviar la llei d’educació o d’ensenyament s’apliqui bé, que es revisi i s’avalui el seu desenvolupament. Que no tornem a legislar noves lleis sense aplicar les existents perquè aquest acaba sent un gran joc de despropòsits.

Debat, debat i debat

Tot l’afer de l’article de Joan Carretero està aixecant molta polseguera fet aquest gens sorprenent atesa la situació en la qual estan immersos en general els partits polítics.

En el fons l’article és, o més ben dit hauria de ser, un estímul i un incentiu per plantejar-se determinades situacions que cap polític seriós interessat pel devenir del catalanisme i de Catalunya hauria d’ignorar.

Tot el que esmenta el Dr. Carretero pot ser debatut, hauria de ser debatut, amb tota claretat i sense embuts, i si pot ser, anant a fons, veient-ne les possibilitats, els problemes i les possibles solucions.

El pitjor de tot plegat seria que es reduís la qüestió a temes de disciplina i de control dins d’un partit o a la simple instrumentalització.

La major part de les qüestions plantejades a l’article, són problemes, opcions i possibilitats que té el país, els ciutadans de Catalunya i en un moment o altre les haurem d’encarar.

Ho intentaré!

Relacionar dues notícies que s’han produït aquests darrers dies.

Per un costat la festa de CDC a Vic amb una assistència realment molt àmplia, més de 10.000 persones. Amb bones vibracions i moments fins i tot d’entusiasme.

Per l’altre, l’article de Joan Carretero a l’AVUI, de dissabte 18 d’abril.

Penso que resulta evident que en general, a la gent de CDC, no se li fa pas estrany el camí vers la independència vista l’actitud diària del govern espanyol, i de la maquinària de “l’Estat”, i el text del Dr. Carretero pot lligar molt bé amb aquests estats d’ànims. Ara bé, dit això, vénen les preguntes.

Vista l’actitud d’ERC de convidar a Carretero a marxar, quina sortida li queda?

Vist el pa que s’hi dóna i les dificultats que suposen la formació d’un nou partit, què pot fer el metge de Puigcerdà?

Vistes les actituds de l’aparell estatal espanyol, quines possibilitats tenen les vies “gradualistes” de CDC?

No ens estan portant, o potser hi estem anant tots plegats, cap un cul de sac en el qual caldrà finalment començar a decidir què volem ser quan siguem grans?

La frase final de la declaració de Patrícia Gabancho a l’AVUI, de 20 d’abril, quan afirma que “Necessitem que els partits grans radicalitzin posicions” semblaria una resposta per aquestes preguntes.

Aire fresc

L’article de Joan Carretero a l’AVUI, de 18 d’abril, és precisament això, renovació del discurs independentista i per tant convenient i necessari.

Una altra qüestió serà veure com es concreta tot plegat. Caldrà veure la possibilitat real d’estructurar un moviment polític de caràcter marcadament independentista i amb possibilitats de combinar l’activitat política del dia a dia amb les fites de més llarg abast.

Aspectes clarament positius. El tema evidentment en té, i més en pot tenir, tot depenent de com es puguin concretar determinades opcions electorals, des de possibles aliances preelectorals fins a coalicions postelectorals.

Cal tenir molt present que fins ara el discurs clarament independentista ha estat més aviat avalat per grups polítics minoritaris, o bé com a màxim convertit en música de fons de certs discursos.

Fins ara ningú ha establert cap full de ruta concret cap a la independència.

És el que diu l’Alfons López Tena: “Resta pendent el com”.

Carod - Puigcercós = Puigcercós - Carod

Tota aquest funció de barris baixos portada a terme pels dos màxims actors d’ERC resulta ben poc atractiva pels bons afeccionats al teatre. Però hi ha alguns aspectes que val la pena comentar.

Per exemple, l’acurat sentit que de l’escena ha tingut Carod- Rovira: li ha fotut tot el protagonisme en un acte que era pel lluïment personal de Puigcercós. En aquest sentit s’ha de considerar que el de Cambrils li ha clavat un gol per l’escaire al de Ripoll. S’ha emportat els tres punts del partit.

Per altra banda una gran part del joc queda totalment pendent doncs en Carod no ha fet res més que reconèixer el que ja tenia perdut, però no deixa d’amenaçar, per exemple, amb el tàndem que, recordem-ho, és aquella forma d’anar en bicicleta dues persones sobre la mateixa bici, quan diu que Puigcercós al partit i ell al Govern...

A més a més l’estratègia de la pluja fina i totes les punyetes que han servit per justificar el tripartit són compartides i ben compartides pels dos. No ens equivoquem.

El que no sabem encara és quants actes té l’obra i encara menys, el final.

Ja n'hi ha prou!

Cal reconèixer que aquest títol és més aviat un desig que una realitat. A més cal tenir molt present que hi ha persones i entre aquestes, polítics, que no han tingut mai present ni conceptes ètics ni res que s’hi assembli.

Dos d’aquests nefastos personatges tenen noms i cognoms i els coneix tothom: són Joan Ferran i José Zaragoza, dos autèntics gossos de presa de la Secta amb bons sous o sigui ben pagats.

La missió habitual d’ambdós és atacar, calumniar si cal, i destruir sempre que sigui possible tant l’imaginari nacionalista com les actuacions dels polítics de CDC principalment.

Qualsevol estratègia és bona, i si cal que vagi unida al PP cap problema perquè cada vegada tenen més clar que els interessos són coincidents, PSOE+PP = Espanya. Sense cap dubte i a totes. Aneu repassant fets, propostes i conclusions, en trobareu més d’una i de dues, moltes més.

Anant al títol del comentari. Que aquest pòtol del Zaragoza surti a fer de justicier en el cas dels cursos de formació ocupacional és de jutjat de guàrdia

Aquest home, el Zaragoza, ha format part anys i panys de l’entramat de la “màfia-bicoca” del Baix Llobregat.

Quants cursos han cobrat sense que n’hi hagin oberts les aules?

On tenen amagat en Josep Ma. Sala? Potser és el capo de Fedelatina?

Si té una mica de senderi que calli i no segueixi escampant la merda, que se la guardi als magatzems de Cornellà i s’hi quedi dins i que li aprofiti!

El recorden "aquel que..."

Aquest era normalment el començament dels acudits de l’Eugenio i per aquest comentari podríem començar igual.

Recorden allò que tant varen esbombar el José Zaragoza i els seus de la Secta a les darreres eleccions estatals “Si tu no hi vas ells tornen”, referint-se al “perill del PP” i que per tant s’havia de votar a la Secta per evitar el retorn dels “Populars”?

Ara tot això fa ferum de cosa passada, antiquada. Ara ja van al gra, no estan per punyetes, clar i català: L’objectiu són els nacionalistes, el nom és el de menys, el PNB a Euzkadi, CDC a Catalunya.

El darrer exemple el tenim a l’Ajuntament de Barcelona amb el seu impresentable alcalde, Jordi Hereu. Aquest és el titular de premsa: “Hereu negocia pactar amb el PP la gestió de Montjuïc” i simplement perquè són els dos únics grups que proposen la presència del Ministeri de Defensa espanyol en el consorci del Castell de Montjuïc...

No deixa de ser comprensible que els dos grans partits polítics “espanyols”, presents a Catalunya, es posin d’acord.

I ERC?

GuardansQuadrasdeBes

El títol és manllevat de David González, de l’AVUI de 14 d’abril, i m’ha fet gràcia, està ben trobat.

I en certa mesura expressa la deriva de determinades famílies de la burgesia catalana. Sap greu dir-ho però és així.

Ara cal confiar que CDC el doni de baixa com a militant del partit. Això seria el normal i sensat. Parlant clar, més normal hauria estat que el Sr. Guardans, abans de fer el pas, s’hagués donat de baixa ell mateix.

Que el Sr. Guardans, des de l’elecció de Ramon Tremosa per encapçalar la candidatura a les europees del proper mes de juny, tenia la mosca al nas no és pas cap secret doncs les seves declaracions ja ho van deixar ben clar.

El fons del tema és així de simple i senzill: el Sr. Guardans veien el final del seu pericle europeu s’ha buscat feina i l’ha trobada. Felicitats!

Dilluns de Pasqua

Retornem a poc a poc a la normalitat i les “bones notícies” mantenen el mateix to d’abans.

La premsa ens obsequia amb detallets com el de: “La T-1 de l’aeroport estarà un mínim de 3 anys sense tren. Foment i AENA acumulen retards injustificats en la redacció del projecte per fer arribar Rodalies i TGV a la nova terminal del Prat” i afegeix “Hi passaran fins a 400.000 viatgers diaris i només s’hi podrà arribar amb bus i cotxe”. El diari es deixa una altra opció: també s’hi pot anar a peu!

De traspassar a la Generalitat la gestió de l’Aeroport res de res. Sembla que ni compartir la gestió. Ni la gestió privada, accepten els “demòcrates espanyols”.

Igual acabaran proposant de tancar-lo, o fer-lo funcionar com a simple terminal de Madrid-Barajas. En realitat sembla que és això el que pretenen des de la “Corte”.

Paraules contradictòries

Entre els nous ministres del govern d’Espanya n’hi ha dos en concret que sorprenen. Bé, sorprenen és una forma de dir, per la responsabilitat formal que assumeixen i la realitat del que pensen.

Quan al Sr. Chaves el nomenen Vicepresident tercer i Ministre de Cooperació Territorial s’està dient simplement que tornen a plantejar el que ells en diuen tancar el debat territorial. En resum, cap més transferència important, finançament de misèria i poseu-li els etc. que vulgueu. La Secta a Catalunya per boca de l’inefable José Zaragoza ja l’ha valorat tan positivament com ha pogut.

L’altra també té tela. La Ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, és la que en resposta a la pregunta de “Si el castellà està marginat en algunes autonomies?” va dir allò de: “Em temo que si, encara que pugui sonar políticament incorrecte. Hi ha autonomies on els nens saben desenvolupar-se només en la seva llengua materna”. I és Ministra de Cultura! Hauria de tenir present que a les comunitats on passa això que diu són precisament les que tenen el castellà com a llengua materna.

El que va dir només pot ser qualificat de mal intencionat, d’ignorant i de poca-solta. Potser si que serà cert que el millor que es pot fer amb el Ministeri de Cultura és suprimir-lo.

No val la pena!

M’havia proposat comentar el canvi de ministres però després de veure la substitució de Pedro Solbes per Elena Salgado he estat a punt d’agafar un atac de riure. Aquest farsant i entabanador de ZP no té discurs, no sap ben bé de què parla i si passem als fets encara és pitjor. Sentir-lo parlar de la remodelació del govern feia angoixa i pena.

Prefereixo comentar un fet que almenys és positiu i aixeca una mica el prestigi dels polítics. Les declaracions de la Consellera Montserrat Tura, referides a Joan Saura i afirmant “que ja n’hi ha prou de que el Conseller d’Interior pretengui solucionar els seus problemes “matant el missatger”. Què pretén el “Xoan”, carregar el mort a les imatges ofertes per TV3?

Aquesta vegada “chapeau” a la senyora Tura, i al senyor Saura si té una mica de senderi que plegui.

"Bcn confidential" - 3

Seguim amb el serial. L’alcalde veu la corrupció com un “cas aïllat” i defensa que la majoria dels funcionaris treballen bé.

Cada vegada la xarxa de corruptes es va ampliant però l’Alcalde sembla que continua estan als llimbs.

La frase pronunciada pel Sr. Hereu que diu: “Si algú serà jutjat properament serà precisament perquè el consistori es va personar i va investigar”, sona a esperpèntica per dir-ho suament.

Només faltaria que la majoria de funcionaris no treballessin bé. Cal suposar que treballen, que segons com ja és suposar molt, i que a més a més treballen bé.

Seria demanar molt al Batlle de Barcelona que procurés depurar responsabilitats a tots els nivells i que dimitissin els responsables polítics, regidors i l’alcalde inclòs?

D'acord, Josep

He llegit l’entrevista que el periodista Francesc Puigpelat fa a Josep Sort a l’AVUI, de 4 d’abril, que té l’interès de tractar el tema de les ONG.

Quan Josep Sort afirma que: “Jo diria no a la utilització que s’està fent de les ONG com a actors polítics a l’hora de dur a terme certes polítiques per part de determinats governs. Les ONG van tenir un origen “alternatiu”, però s’estan convertint en instruments dels governs.” està dient una veritat com un temple.

En un determinat moment l’entrevistador pregunta: “Parlem de les ONG progressistes...” i ell respon: “Hi ha ONGs que protesten molt per Gaza a les manifestacions que hi ha hagut recentment. Però, per exemple, no diuen res de Txetxènia. Depèn de qui sigui el dolent de la pel•lícula, entre les ONG hi ha mobilitzacions o no. No hi ha una actitud imparcial”.

A l’entrevista hi ha diverses preguntes i respostes d’interès sobre la qüestió. Val la pena llegir-la tota. La recomano.

"Bcn confindential" 2

Haurem de tornar al tema d’ahir perquè dóna molt de si.

El títol de la informació que sobre la qüestió publica l’AVUI, de 3 d’abril, és prou explícit. Diu: “L’Ajuntament admet que no va poder aturar l’inspector corrupte”. Però, què caram vol dir això? Què no es van assabentar de res del què passava? Què no tenien prou autoritat per actuar? Què no és possible tocar a cap funcionari encara que delinqueixi? L’Ajuntament, més concretament els que hi manen, què caram s’han pensat, què som imbècils els ciutadans?

El tinent d’alcalde Carles Martí, reconeix que el consistori barceloní havia rebut denúncies contra l’enginyer Quílez i afirma que “No el van relacionar amb el funcionari detingut i només el van traslladar de districte”. Sembla una broma, sinó fos un afer tan seriós.

Francament, s’arriba a un punt que costa d’entendre-ho, i costa més encara acceptar que les coses estiguin tan malament a la Casa Gran.

Sense necessitat d’acarnissar-se, sinó des de la més estricta normalitat, caldria demanar a tot l’equip de govern la dimissió i fer, excepcionalment, noves eleccions per cobrir la resta del mandat.

Cal foc nou. Mantenir la situació és un espectacle lamentable.

"Bcn confidential"

“LA Confindential” va ser una de les darreres grans pel•lícules de cine negre que a més a més va ser un bon èxit de taquilla. Un magnífic guió, un repartiment excel•lent i una direcció enèrgica van donar un gran resultat.

Ara tenim el guió per a un bon film que es podria titular “Barcelona confidential”. Hi ha de tot, policies, advocats, inspectors municipals, tots ells, corruptes. I pel que fa al tema, dels més recurrents: Prostitució, extorsió, tracta de blanques i esclavatge sexual.

I tot això passa a la nostra tan publicitada Barcelona, la ciutat dels prodigis, encara que aquesta vegada els prodigis són poc afalagadors i més aviat semblen els de certa “xusma del barri xino” del primer terç del segle passat.

Anem pujant en el rànquing del crim organitzat. A casa nostra cada vegada s’hi instal•len més grups mafiosos, els nivells de corrupció clarament delictius cada vegada estan més presents a determinades institucions, etc.

Sense que s’hagi d’establir cap relació directe el que si que és clar és que 30 anys d’ “esclerosi socialista” a l’Ajuntament de Barcelona no és pas el millor antídot per lluitar contra aquestes lacres.

BATBLOCS EN FA MÉS DE 50, ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!

Per començar

Els impostors que governaran Euzkadi, PP i PSOE, ja van cobrint els objectius marcats que evidentment no han de sorprendre a ningú doncs corresponen perfectament al seu espanyolisme i més concretament al seu caràcter “unionista espanyol”.

D’inici canviaran els mapes del servei meteorològic d’Euskal Telebista i ho limitaran exactament a l’espai de les tres províncies sense Nafarroa i sense el País Basc francès.

Segons fonts dels esmentats partits, s’impedirà donar cobertura a l’esquerra abertzale. Aquest grup de fatxes del PP/PSOE, després de tergiversar unes eleccions polítiques, ara volen silenciar les veus d’una part substancial de la societat basca.

La cirereta del pastís la posa José Montilla a l’afirmar que “l’alternança política al País Basc és un senyal de solidesa i maduresa del sistema”. Sr. Montilla, ja coneixem el seu historial polític i que no prové pas d’un partit amb idees democràtiques. Semblava que havia canviat però en realitat només s’ha adaptat. Vostè forma part de tot aquest entorn que ha il·legalitzat partits polítics, ha tancat diaris i ha alterat la democràcia al País Basc.

No ens confongui, Sr. Montilla, perquè les coses són com són.

Única? Primera?

La intervenció de la Caja Castilla-La Mancha sembla un fet intranscendent, una anècdota, un fet banal. La informació governamental és ben simple i senzilla: No passa res, no ha passat res.

Estic d’acord en què no cal crear malfiances sobre les caixes i els bancs, sobre el sistema financer en resum, però un cop dit això, no cal ni és bo ser inconscients.

L’entitat d’estalvis esmentada tenia problemes de fa temps. Se sabien i es coneixien i la intervenció s’ha hagut de fer per evitar mals majors i, si us plau, no entabaneu i no amagueu les coses, perquè no és veritat que no passsi res. S’ha hagut d’intervenir per necessitat, s’ha fet per tal de no deixar-la caure. Si el moment ha estat l’oportú o no és una altra qüestió i cal suposar que els tècnics han decidit bé i en el moment oportú.

Ara bé, no estaria malament poder saber què ha passat, si hi ha responsables de la situació, si els directius van fer el què calia fer i quan calia fer-ho i si també la crisi del sector immobiliari hi ha tingut res a veure.

En tots aquests afers sempre et quedes amb la sensació que no hi ha responsables, o sigui, que ningú es carrega el mort, i francament sembla injust!

I els rumors sobre altres entitats amb problemes?

Obiols i la "causa comuna"

Realment el personatge té ben poc interès. Cal reconèixer que no n’ha tingut mai gaire.

Ara, de fa un cert temps, promociona la seva “Casa comuna”, darrer encàrrec que li ha fet la Secta per tal de tenir-lo entretingut i poder així atacar i menystenir la “Casa Gran del catalanisme” promoguda per CDC.

Les característiques del personatge són ben conegudes. Des dels temps de Josep Pallach, ell era un dels elements triats per atacar-lo i denigrar-lo en tot el possible, fins a l’actualitat on segueix sent un dels líders que té com a missió especial atacar a tot el que soni a convergent des del punt de vista ideològic i doctrinal.

Fa temps que com a renovador del discurs socialista és un autèntic zero a l’esquerra, i si hem de parlar dels continguts catalanistes, aquests són ben equiparables als del nacionalisme espanyol.

També és ben cert que dins de la Secta ja fa molt de temps que ningú li fot ni cas doncs el que ell i d’altres s’anomenen el sector catalanista està més mort que viu.

Sempre ha destacat pel seu discurs sectari, discurs que amb el pas del temps ha quedat com un exemple del que podríem anomenar “discurs carca d’esquerres”.

El seu discurs renovador sempre ha anat del res al no res.

Calia fer-ho

Els empresaris han sortit al carrer. Els de la petita i mitjana empresa s’han hagut de convertir en manifestants.

Em sembla molt bé el que han fet perquè era del tot necessari sortir al carrer, demostrar que ja n’hi ha prou, que ja estan farts d’un govern inepte.

S’ha hagut d’aguantar molt de temps l’actitud d’un govern que ha estat negant la crisi, mesos i mesos, sense fer res de res, sense adoptar mesures, sense planificar, simplement veient el que passava, mirant com es desenvolupava el desastre, però això si, fent el recompte d’aturats que va augmentant dia a dia.

És convenient que es posi a tota aquesta gent davant del mirall a veure si són capaços d’adonar-se’n de la seva pròpia incompetència.

Aquest encantador de serps que és ZP encara és capaç de promoure noves mesures “populistes” com la que ara està intentant amb l’avortament, encara que em sembla que poc marge li queda.

Potser ara és el moment de posar-lo entre l’espasa i la paret i fer-li fer allò que per ell mateix és incapaç de fer. Però se li ha de fer pagar a preu d’or, i si ha de caure, francament, que caigui.

Alcalde Hereu, quina vergonya!

Vostè, en teoria, és un servidor públic però a la pràctica ha acabat esdevenint un supervivent de la Secta a l’Ajuntament de Barcelona.

El patetisme de la seva gestió està arribant a un punt que acabarà sent recordat com l’enterrador de la “Barcelona olímpica/fòrum socialista”. Els seus antecessors ja s’hi van lluir prou seguint els esquemes del “porciolisme”. El seu “honor” serà fer-ne l’epitafi.

Podrà ser recordat com el de la campanya publicitària més llarga de tota la història de la ciutat. Ho recorda? La de les pàgines de la “Barcelona Guia de la Ciutat” que ens vàrem haver d’empassar mesos i mesos. Tot seguit ens va tocar el “Visc(a) Barcelona” durant una llarga temporada i ara per acabar-ho d’adobar ens engalta el “Fent Barcelona”.

Aquesta vegada algú hi ha posat una mica de senderi, i ha hagut de ser el CAC -Consell de l’Audiovisual de Catalunya-. Però diguem-ho tot: per la denúncia dels grups de l’oposició, CIU i PP. I com sempre ERC jugant a la “puta i la ramoneta”.

Malgrat tot no ens preocupem que l’Ajuntament ens obsequiarà fins a afartar-nos de la publicitat de l’exposició sobre el “PAM, Pla d’Actuació Municipal 2008-2011”. Això és el que podran acabar fent després de la resolució del CAC.

Senyor Jordi Hereu, si tingués un mínim de sentit del ridícul ja faria temps que hauria presentat la dimissió. I no seria gens estrany que es produís abans de la fi del mandat per tal de facilitar el pas al succesor de la Secta. I l’hereu previst és Carles Martí?

Jordi Sànchez

Fa temps que no llegia res de l’exlíder de “La Crida”. Fins i tot fa molt que no me’l trobo, ni pel barri de Sants de Barcelona, ni al “Metro”.

Al diari “AVUI”, de 25 de març, hi ha un article seu titolat “Responsabilitat política” i com que normalment m’havien interessat i encara m’interessen els seus textos l’he llegit i m’he quedat amb una sensació, per dir-ho d’ alguna forma, estranya.

A l’apartat final de l’esmentat article que comença dient “Del que succeeixi a Catalunya...” hi ha unes frases que m’han provocat, francament, una sensació de tristor quan l’autor hi afirma, referint-se al President Montilla, que: “És el president i ha de liderar, i a més té 25 diputats catalans sota el seu control al Congrés de Diputats. Ningú com ell pot establir criteris que realment siguin determinants”.

Dues preguntes: Creu realment que el Sr. José Montilla lidera i controla els 25 diputats del PSC/PSOE?

No creu que el Sr.Montilla transfereix quan cal, les ordres que li arriben del PSOE del qual n’és un alt dirigent?

Sentit de l'humor?

La política a vegades aconsegueix que l’humor sorgeixi de les mateixes declaracions del seus màxims líders.

Ara, ves per on, Joan Puigcercós, també vol fer la seva corresponent “Casa Gran”, la de l’esquerra catalana.

En plena crisi econòmica, amb els bancs i les caixes que no donen hipoteques. Com ho pensa fer? En realitat ja fa temps que ell i els seus han donat “Cases Grans” als seus amics del PSC/PSOE: les dues de la Plaça Sant Jaume, la de l’Ajuntament de Girona i tantes d’altres.

I diu que la Casa Gran és per captar nous habitants per ERC, provinents dels entorns de la Secta i d’ICV. Innocència o simplement estupidesa?

Què no en tenen prou amb l’estratègia de la “pluja fina” i la de la Catalunya social?

Potser no cal ni parlar-ne més perquè podríem arribar a la conclusió aquella que diu “qui no té feina el gat pentina”. Encara que si triguen gaire no els quedarà ni casa, ni feina, ni gat.

A veure si n'aprenem!

Sovint encara ens trobem comentaristes a la premsa, contertulians a les ràdios i d’altres creadors d’opinió parlant, discutint i debatent sobre les dues ànimes de la Secta, la catalanista i l’espanyolista.

Les pròpies paraules de l’home fort de la Secta a Catalunya penso que aclareixen les coses. Quan Montilla afirma a la cloenda de l’Escola d’Hivern del PSC-PSOE que els 25 diputats elegits a Catalunya no trencaran la disciplina de vot a les Corts espanyoles, encara que això fos per aconseguir un bon finançament, ho deixen clar del tot.

I afegeix “que l’estil dels socialistes catalans es fer compatible la recerca d’un bon acord pel finançament amb la participació responsable del seu partit en el projecte del PSOE”.

ZP encara ho va deixar molt més clar fa uns mesos quan va afirmar: “Pero si el PSC somos nosotros”.

Valdria la pena de demanar a determinats periodistes que deixin de fer volar coloms, de vendre fum i d’entabanar-nos.

Seria bo que fessin més cas als propis protagonistes que quan volen parlar clar ja ho fan.

Nàpols

Fa goig saber que més de 100.000 persones s’han manifestat a la capital de la Campania, contra la “camorra”.

Penso que com a símptoma social el fet és important en si mateix malgrat ser evident que no n’hi ha prou.

Calen tot un seguit de mesures, policials unes, financeres altres i socials la resta per intentar eradicar la camorra de la vida napolitana. No serà una feina fàcil ni curta però cal fer-la amb decisió, amb mitjans i amb convenciment.

Possiblement costarà i hi haurà víctimes però les coses han arribat a uns extrems que la necessitat d’adoptar criteris clars per a lluitar-hi ha esdevingut una necessitat social i política inexcusable.

I farem bé de recordar que Barcelona en concret i Catalunya en general han esdevingut des de fa temps, refugi i lloc de treball per a molts membres de la “camorra”. Confiem que això es tingui ben present i s’hi lluiti adequadament.

La conscienciació que implica la manifestació és un pas important que requereix una continuïtat en les accions de tot tipus que cal desenvolupar.

Els napolitans es mereixen que es pugui extirpar aquesta lacra.

Pendent

Acabem de celebrar el segon acte dels 50 anys de SOC –Solidaritat d’Obrers de Catalunya– que ha consistit en un dinar amb l’assistència d’una seixantena de persones amb la presència del primer Secretari General de SOC, Jaume Terribas, i de Lluís Llerinós, Secretari General de la CSTC i de la CSC continuadores del sindicalisme representat per SOC.

A part de les emocions pròpies de la retrobada entre antics companys, del canvi d’impressions tant sobre l’actualitat com sobre el futur del país, queda sovint la sensació que resta alguna cosa per acabar, de donar sentit a tot plegat.

Després de pensar-hi i donar-hi voltes arribo a la conclusió que hem d’explicar, més aviat escriure el que per a nosaltres i per a molts ha representat la història del sindicalisme nacional, des de SOC a la Intersindical-CSC.

Hem d’aconseguir escriure-ho abans que ens ho facin des de fora.

Hi serem a temps?

"Hòsties" a dojo

Això de manar acaba sent complicat encara que es faci en nom dels bons i “des de les esquerres de debò”. Recorden la propaganda electoral?

Ara resulta que al “macroconselller” Joan Saura se li està girant més feina del compte. L’home, a part de les responsabilitats que fins ara només li havien reportat protagonisme institucional, bons despatxos, influències i tota una sèrie de guanys col·laterals inherents a aquestes situacions, ha hagut de baixar al món real.

El president Montilla li va concedir “l’honor” d’un Departament amb aspectes enverinats com ha estat sempre l’ordre públic.

Ara es troba entre dos focs, el de la seva responsabilitat política i el d’haver d’assumir les accions dels seus subordinats, i el que no pot fer eternament és anar delegant, delegant i delegant, i quedar al marge de tot quan li convé.

Sr. Saura, assumeixi la part de responsabilitat que li pertoca, sigui proporcionada o desproporcionada, i dimiteixi si és que encara li queda un bri de consciència i de mesura.

És veritat que tenen un problema, i greu. Un artifici tan bèstia com el del tripartit només s’aguanta si no es toca res, sinó es mou res, i per tant cal deixar-ho tot tal com està encara que sigui un desastre.

Què pot passar més? Estem exposats a tot!

Evident

No hauria de ser el titular de primera plana d’un diari, però no en tenien de millors.

“Montilla esgotarà la legislatura”. Aquesta és la notícia de primera plana de l’AVUI, de 19 de març, dia de Sant Josep. Això no és una notícia, això és una evidència.

Esgotarà la legislatura perquè no té gens clara la possibilitat de continuar. L’home pot tenir molts defectes però no pas el de ser ni tonto, ni ingenu.

El Montilla previsor, caut i ambiciós és el real. El del programa “Polònia” de TV3 on surt com a simpàtic i despistat és la contribució setmanal de Toni Soler a la Secta. Cadascú té dret a guanyar-se la vida com pot, certament, però...

Tindrem President José Montilla fins a la fi de la legislatura, no en tinc cap dubte, ja que té ben enganxats als “socis” d’ERC. Si no li donen cap sortida “honorable” l’haurem d’aguantar.

Política-7

Al diari AVUI, de 18 de març, hi ha dues planes sobre economia i sobre les receptes escaients enumerades per tal d’afrontar la crisi actual. El primer a parlar-ne fou José Montilla i dilluns ho va fer Artur Mas.

Com sempre aquests temes acaben sent una mica durs per entendre’ls. Per això em permeto recomanar l’article de Josep Maria Torrent, a la pàgina 7 del diari, titolat “L’esperit del 12 de setembre”.

Al meu criteri, aconsegueix fer una magnífica síntesi de les propostes del polític convergent tot valorant-les i expressant la valentia de les propostes.

Francament recomanable. Tot el contrari de determinades reaccions totalment sectàries i viscerals provinents de personatges dels aparells partidistes.

Què caram han d'amagar?

L’espectacle és de república bananera encara que passsi entre el Parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya i la Plaça Sant Jaume, cau de la Presidència de la Generalitat, i afirmo el mot cau, perquè no sembla que doni per gaire més.

La demanda del President del Parlament, Sr. Ernest Benach, a la Presidència de la Generalitat per tal que siguin lliurats una sèrie d’informes a l’oposició ha generat una resposta antològica del Sr. José Montilla. Afirma, textualment, que és ell qui decideix quins informes es donen i quins no, i si es donen.

Tot un demòcrata, d’esquerres, progressista i tot el que vulgueu. Cal dir que no ens hem de sorprendre per aquest fet perquè és l’estil d’actuar de tota la “Secta”, es diguin Zaragoza, Ferran, Iceta, Montilla...

Què tenen per amagar? Que no tenen marges prou amplis per actuar? I després parlen d’Oficines Antifrau! Au, va...

I ERC? On són ? Ah, sí, l’Anna Simó perd l’oremus per satisfer als amos de la Secta i carregar-se la conferència d’ahir d’Artur Mas.

Camps

Quan Francisco Camps, president de la Generalitat del País Valencià, per a ell Comunitat Valenciana, afirma que: “la veritat resplendirà sobre la mentida i la insidia” sap molt bé de què parla.

Pensem que és un tema començat i instruït pel famós, pel mediàtic, per l’únic, pel gran Baltasar Garzón, aquell personatge que sempre veiem per l’aparell de televisió sortint del cotxe, pujant les escales de l’Audiència Nacional o a la inversa, baixant les escales i entrant al cotxe després que el xofer li hagi obert la porta.

Les afirmacions del Sr. Camps no fan esment a cap veritat sinó més aviat al convenciment que té ell i el seu entorn que de tot plegat no en quedarà res de sòlid.

Tant per la mala instrucció habitual del jutge Garzón com per la “problemàtica competència” del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià el més fàcil és que tot quedi en foc d’encenalls.

Dubto molt que hi hagi causa, que hi hagi encausat, fa la sensació que no hi haurà ni cas. M’agradaria equivocar-me.

Seria tota una sorpresa que es pogués arribar a fons i realment s’hi arribés.

RAF

Són les sigles de la Fracció de l’Exèrcit Roig, el grup revolucionari que va actuar a Alemanya durant els anys setanta del segle passat.

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula que relata la història del grup.

Una conseqüència més, sorgida de l’Europa de 1968 i també, com sempre, portada fins a les seves últimes conseqüències a Alemanya.

La “tardor calenta” a Itàlia, el Maig del 68 a París i els fets de Berlín són els focus de la revolta dels estudiants. Es van iniciar als campus de Berkeley als EE.UU. El detonant foren les protestes contra la implicació dels USA a la guerra del Vietnam. Alguns dels resultats encara els tenim avui a la vista amb representants d’aquelles “neurosis” com per exemple el mateix President Montilla, exmaoista del PTE -Partido del Trabajo de España-. Els despatxos de comandament de moltes administracions encara estan ocupats per aquells “exrevolucionaris” perfectament adaptats a les moquetes i als sofàs.

Aquelles revoltes no varen deixar gaire pòsit idel·lògic d’interès, més aviat molt de simplisme. Potser els canvis més positius i palpables són aquells relacionats amb els costums i les llibertats individuals. Podríem dir que sense voler-ho van fer la darrera “revolta burgesa”, principalment per foragitar els pares i suplir-los en els llocs de responsabilitat.

A destacar la coincidència de l’odi cap als jueus entre l’extrema esquerra i certes dretes.

Paraules, paraules i més paraules

El discurset d’aquest dia del President Montilla ha estat molt ben valorat per la premsa en general i pel ram dels “contertulians” de les diverses emissores de ràdio.

Sobre l’esmentat discurs no hi ha absolutament res de nou, el mateix estil “Pujol” que ja ha utilitzat altres vegades i que com tota còpia acaba resultant estèril i patètica.

Res de nou en el contingut. Va fer al·lusions als “llocs comuns” tals com la crisi econòmica i les seves conseqüències, salvant sempre als seus i garantint l’estabilitat a Zapatero, quan en realitat no cal ni que li garanteixi perquè està lligat de mans i peus. Ell és el PSOE i aquest és de “ZP y los suyos”.

Ha parlat del finançament? En aquest darrer discurs, silenci absolut que l’amo es pot molestar. A més a més per què ha de dir res, si ja sap l’import i les condicions de fa temps i només estan esperant el moment oportú per fer-ho públic?

Anar fent temps i tirant de veta fins a les eleccions nacionals del 2010. I ERC? Desapareguts!

Quins auguris!

Antoni Brufau augura l’apujada de l’energia i Pedro Solbes insinua possibles futures apujades de l’IRPF.

Per a la soferta ciutadania això representa nous problemes, com si no n’hi haguessin prous. Els dos temes són d’abast general i per tant afectaran a tothom.

Ja hem hagut de suportar uns augments molt per sobre de l’IPC, bàsicament sobre productes i/o serveis taxats i controlats per les diverses administracions. Casos com l’aigua, la llum i els transports públics en són els més paradigmàtics.

És pur sarcasme que et vagin dient que el petroli ha baixat de preu i després resulti que s’augmenten substancialment els preus del transport públic, per exemple. Deu ser la política dels “fets, no paraules”, paraules per entabanar i fets per encarir i dificultar el dia a dia del ciutadans: el que se’n diu política socialista.

Amb aquesta genteta anem apanyats. Cada dia més controlats, més escanyats i més pobres. Tot un èxit!

La cantarella

Al diari AVUI, de l’11 de març, el seu Subdirector hi torna. Hi torna fent al·lusió als 25 diputats aconseguits pel PSOE a les eleccions espanyoles a les quatre circumscripcions catalanes. En parla com l’oportunitat de Montilla.

Cal estar constantment dient que els 25 diputats de la Secta no han estat mai “seus”?

Cal recordar que els 25 formen part del grup del PSOE a tots els efectes?

Cal insistir que mai han votat diferent del PSOE ni mai ho faran?

Tant David Gonzàlez com tots els periodistes saben perfectament de què va la qüestió i tenen dades objectives que acrediten els fets.

Què els porta a disfressar la realitat? Què els porta a intentar canviar els fets? Per què han de crear confusió? Quina necessitat tenen de mentir en aquest afer?

Tanta és la pressió “socialista” sobre els mitjans?

Ho haurem d’anar recordant.

Si us plau, una mica més de personalitat, d’independència i de professionalitat!

Ejpaña, Ejpaña,

Així coneixem l’Espanya “casposa, ultramuntana y cañí” i aquesta és l’Espanya que representa Zapatero quan parla de Kosovo i de Sèrbia.

Ahir va rebre al president de Sèrbia i fa uns dies va rebre al president de Rússia. Coherent que és el ZP fins i tot amb les visites que rep.

Per aprofitar l’avinentesa va recordar que Espanya no ha reconegut a Kosovo. Ja ho sabíem. És una de les grans aportacions de la “democràcia espanyola” a la democràcia i a la llibertat mundials.

L’altra ha estat fer una llei per il·legalitzar un partit polític a Euskadi, canviar així la correlació de forces i forçar un front espanyolista al País Basc. Ho han aconseguit, ja són un cas únic al món. Potser també pretenen el premi Nobel de la Pau!

Diuen que la transició del franquisme a la democràcia va ser exemplar, exemplar de què? De la transfiguració d’una dictadura a una “dictablanda”?

Potser només pretenen mantenir allò d’ “Spain is diferent”!

Radicals

Tornem amb el llenguatge, que ja sabem prou bé que no té res de neutral, quan s’aplica a la política.

Des de fa temps, els de la Secta, han descobert que ara els convergents anem de radicals. El senyor Miquel Iceta ara utilitza la marxa catalana sobre Brussel·les per renovar l’acusació. Qui no té feina pentina el gat.

Resulta curiós això de la radicalitat. No té res d’estrany que CDC sigui radical en la defensa d’aquest país, és perfectament normal. Potser més radicals hauríem de ser.

També és ben comprensible que la Secta (PSC/PSOE) sigui radical en la defensa de “su España” i que aquesta radicalitat arribi fins el paroxisme de defensar un pacte PSOE/PP a Euskadi. S’ha demostrat que la coherència de Miquel Iceta i els seus, passa per mantenir “la España roja antes que rota” tot adaptant-se als temps i a les conveniències conjunturals que facin el cas. Tan radicalment espanyols com sempre.

Brussel

Els 10.000 catalans van anar a Brussel·les i es van manifestar per reclamar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Molts d’altres no hi vàrem poder anar. Haurà quedat clar davant de la Unió Europea que Catalunya vol autodeterminar-se per ser un nou Estat dins la UE.

La manifestació ha acomplert diversos objectius:

- Evidenciar el desig d’una part important de la ciutadania d’aquest País de fer definitivament un pas endavant.

- Demostrar l’existència de Catalunya a la seu de les institucions europees.

- Internacionalitzar la qüestió catalana.

- Mostrar la força pacífica de la gent de Catalunya.

Ara caldrà seguir una agenda pràctica i realista per portar-nos a la primera fita del procés: la convocatòria del referèndum, i tot seguit ja veurem la majoria del país què vol.

Responsables. Per a què? Per a qui?

De sobte van sorgint com si fossin bolets, les crides a la responsabilitat, però el que és evident és que aquests bolets són verinosos, i per tant no cal ni tastar-los.

La governabilitat d’Espanya ara resulta que està esperant a CIU, resulta que ens necessiten. Francament, que s’ho pintin a l’oli!

No ens aporta res per al país i no ens aporta res a CIU. A qui aportaria, evidentment és al tripartit, li aportaria oxigen i arguments per a mantenir-se i fins i tot per a reeditar altra vegada aquesta desgràcia del tripartit.

Cal que ho tinguem del tot clar, i que anem insistint sobre la inconveniència d’aquesta possibilitat. No pot haver-hi un moment de respir. Cal aturar aquesta possibilitat des de tots els racons possibles.

Que s’apanyi el PSOE amb la seva Espanya, que s’apanyin els del tripartit amb la seva “Catalunya d’entesa i progrés”. En aquest sentit no hem d’anar a salvar a ningú, ja s’ho faran.

Cal treballar i fer-ho bé de cara a les properes eleccions nacionals i guanyar-les, i si pot ser per majoria absoluta encara millor. No hi ha cap alternativa.

Els espanyols ja ho veiem, van a la seva i sempre hi han anat. El que deia Josep Pla: “entre un espanyol de dretes i un espanyol d’esquerres no hi ha cap diferència”. Encara en dubtem?

Riure per no plorar

Després de les eleccions/tupinada a Euskadi i absolutament a part de com acabi tot plegat, el que resulta còmic són determinades reaccions a Catalunya.

En la perspectiva del pacte “espanyolista” al País Basc, l’acord PP-PSOE, i com a conseqüència la possible pèrdua del suport al PSOE per part del PNB i del BNG, la Secta a Catalunya ha posat en marxa el seu especial ventilador amb missatges tan bonics com:

-Valorar la possible via de suport de CIU al PSOE per donar estabilitat i governabilitat al govern de l’Estat.

-Argumenten que així CIU tindria a la mà forçar un bon finançament per a Catalunya.

Hi ha d’altres arguments semblants que van i aniran escampant els Zaragoza, els Iceta, els Montilla i qui calgui. Resulta curiós que en Joan Ferran està en silenci. Què li han posat el morrió?

M’agradaria pensar, i demano, que CIU no caigui a la trampa. I ERC? Seguirà donant suport a canvi de no res perquè són d’esquerres? Si es volen anar cavant la pròpia tomba, allà ells!

Qüestió de noms?

Per desgràcia, en el cas d’Euskadi, determinats mots són formes d’emmascarar les realitats, o més ben dit, l’ús de determinats noms i la instrumentalització que se’n fa estan sovint distorsionats.

Per començar, quan el parlament espanyol va votar la llei de partits, simplement estava votant una llei feta a mida per prohibir i il·legalitzar unes idees, un moviment ciutadà i finalment un partit.

Ara, en el procés de negociació del nou govern sortit de les darreres eleccions, la premsa i els mitjans de comunicació en general tornen a distorsionar les coses a través del llenguatge.

Amb aquestes premisses els espanyolistes es converteixen en constitucionalistes, els plantejaments nacionalistes bascos, encara que siguin de signe moderat passen a ser radicals i una part substancial de l’esquerra independentista basca ha passat a ser il·legal i prohibida.

A part que la “justícia” i l’executiu espanyol han determinat a priori els resultats electorals, al País Basc ara intenten dur a terme una estratègia complementària que és redefinir, des d’una òptica espanyola, un nou “frontisme”. Els bons, doncs, són defensors de la constitució: PSOE, PP i UPD contra els que ells anomenen els radicals: PNB, Aralar, EB i EA.

La distorsió del llenguatge com a arma política. Res de nou!

Què passa? (2)

Fa uns dies em preguntava en aquest mateix bloc i amb el títol de “Què passa?” el per què la “Setmana del Llibre en Català” s’havia deixat de fer a Barcelona.

Me n’ha informat la Federació de Barcelona de CDC, i en Jaume Ciurana, m’ha tramès la nota que es va fer pública el passat 30 d’octubre de 2008.

La nota em sembla adequada i correcte però té el problema del des- coneixement públic que ha tingut el posicionament. Havent-hi com sembla qu hi ha un cert “distanciament” per dir-ho suament, de la premsa, caldria cercar formes alternatives i innovadores per promocionar aquests tipus d’informacions.

L’actitut espanyolitzant i vergonyosa de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona cal donar-la a conèixer i amplificar-la.

La necessitat de canvi al Cap i Casal cada dia es fa més evident. Enllaço la nota esmentada.

CiU denuncia que l’actitud de desinterès i les contínues dificultats del Govern d’Hereu amb la Setmana del Llibre en Català l’ha portat a deixar Barcelona

El regidor de Cultura de Convergència i Unió, Jaume Ciurana, recorda que en només un any la capital catalana ha perdut també el Saló del Llibre i es pregunta què ha quedat dels bons propòsits de ‘l’Any del Llibre i la Lectura’

Barcelona.- El Grup Municipal de CiU a l’Ajuntament, que presideix Xavier Trias, ha denunciat avui que l’actitud d’absolut desinterès i les contínues dificultats que el Govern de l’Alcalde Jordi Hereu ha mantingut amb la Setmana del Llibre en Català l’ha portat els seus organitzadors a deixar Barcelona. El regidor de Cultura de CiU, Jaume Ciurana, ha recordat que en només un any la capital catalana ha perdut també el Saló del Llibre i s’ha preguntat què ha quedat dels bons propòsits de ‘l’Any del Llibre i la Lectura’, celebrat pel consistori l’any 2005.

La Setmana del Llibre en Català que es venia celebrant a la ciutat de Barcelona des de fa 26 anys, segons Jaume Ciurana, ja havia estat víctima de les decisions municipals altres vegades que l’havien obligat a canviar d’ubicació en diverses ocasions. La Setmana s’ha desenvolupat al Pla de la Catedral, a la Plaça Catalunya o a les Drassanes. Des d’ahir sabem, que la Setmana del Llibre en Català es trasllada al municipi de Sant Cugat del Vallès.

“Considerem molt greu que el desinterès i les dificultats posades per l’Ajuntament de Barcelona hagin empès als responsables de la Setmana del Llibre en Català a deixar la ciutat i cercar una població alternativa on celebrar-la”, ha dit Ciurana. “Sembla mentida que des de l’equip de Govern municipal no es tingui ni la sensibilitat ni la voluntat de potenciar un esdeveniment com aquest”, ha declarat el regidor de CiU, que ha explicat que “l’Ajuntament de Barcelona no sap o no vol exercir de capital de Catalunya ni de la cultura catalana i això és francament lamentable”.

A parer de Ciurana, “és inexplicable aquesta actitud municipal envers un sector, l’editorial, del qual Barcelona sempre ha presumit”. “L’Ajuntament hauria de potenciar, ajudar i fer les coses fàcils al sector i no posar-li totes les dificultats el món”, ha explicat el regidor nacionalista, que ha dit que “segons diuen els responsables de la Setmana, l’Alcalde no els ha volgut rebre, i això ja és un indicador de l’interès nul que el PSC té envers el sector editorial.”

La falta de suport municipal haurà deixat Barcelona aquest any sense dos esdeveniments vinculats al món del llibre, el Saló del Llibre, que se celebrava a la Fira de Barcelona, i ara, la Setmana del Llibre en Català. “On han quedat els bons propòsits de l’Any del Llibre i la Lectura?”, s’ha preguntat Ciurana, que ha denunciat que “una vegada més l’Ajuntament de Barcelona ha optat per les polítiques d’aparador i no per un suport decidit al sector editorial”. “Demanem que l’Ajuntament es replantegi la seva actitud, de manera que encara sigui possible la celebració de la Setmana a Barcelona”, ha conclòs Jaume Ciurana

Barcelona, 30 d’octubre de 2008

Hi haurà algú?

No hi haurà ningú que es plantegi seriosament la revocació de la “llei de partits”?

No hi haurà cap partit, cap polític, siguin espanyols, catalans, bascos o gallecs amb les idees prou clares i decidides per començar a treballar per eliminar aquesta “aberració democràtica”?

Fins quan caldrà acceptar aquesta visió tan espanyola d’eliminar allò que no comparteixen?

Fins quan caldrà acceptar eleccions “restringides” i controlades des de Madrid ?

No seria hora que conjuntament PNB, CIU, ERC, BNG i IU comencessin a pressionar per aconseguir aquest objectiu i acabar amb aquesta distorsió de la voluntat popular?

Sabem que no és fàcil, però això no vol dir que ni tan sols s’intenti i que es posi en evidència aquesta democràcia “made in spain”.

Respecte els resultats a Euskadi, només dir que allà han hagut de fer una llei “ad hoc” per aconseguir el què volien els poders fàctics espanyols. A Catalunya, ERC els va estalviar la feina!

No ho entenc!

Avui hi ha eleccions a Galícia i a Euzkadi. Bé, n’hi ha de normals a Galícia i de restringides al País Basc.

Els poders mediàtics/polítics i judicials espanyols han actuat en bloc sense cap tipus d’independència entre ells i van decidir excloure a una part de l’esquerra abertzale. Han quedat excloses totes les possibles sortides que tenien els antics votants d’Herri Batasuna, només resta l’opció d’Aralar, i evidentment, la del PNB.

Els esmentats poders han decidit augmentar els possibles “praticants de terrorisme” a 200.000 persones o més.

Cap relació entre idees i realitats, entre arguments i fets provats. No cal. N’hi ha uns que ja han decidit el què, el com i el per què. No és necessari demostrar res.

Resulta francament trist, contemplar com s’accepta tot això. És lamentable veure com la classe política en general es renta les mans d’aquesta qüestió. I això no és una qüestió menor doncs el deteriorament de la democràcia sempre acaba sent general, i ens afecta a tots.

Em sorprenen i m’avergonyeixen, determinades declaracions sobre l’eficàcia de la mesura. Si només tenim present aquests termes, mals averanys són de preveure per a la vida democràtica.

Independència

Sóc nascut l’any 1.940, per tant vol dir: 35 anys de franquisme, 5 de transició, 23 de govern nacionalista i 5 de tripartit.

En general no m’havia plantejat mai el tema de la independència, perquè sempre havia pensat que era viable conviure dignament amb Espanya.

És ben cert que els fets estan demostrant abastament que Espanya no té cap interès a canviar res ni a plantejar-se cap forma “acceptable” de conviure entre les diferents nacions.

Aquests pensaments i d’altres m’han vingut arran de la sessió d’avui del “Tercer Congrés Catalanista” i de les intervencions tant d’Alfons López Tena com de Patricia Gabancho.

Vull expressar finalment el meu acord amb en López Tena quan expresa que només vol parlar del “com” per arribar a la independència. Aquest és el camí, no n’hi ha d’altre.

Cal acabar de totes, totes, amb la xerrameca de la “independència” com a autojustificació de polítiques diàries de regionalització i espanyolització.

RGB

Un cop escrit el titular quasi m’ha agafat un esglai per la semblança amb les famoses sigles del KGB de la ex-URSS, però no ens preocupem que no hi té res a veure.

Són simplement les inicials de Ramon Garcia Bragado, regidor de la Secta a l’Ajuntament de Barcelona i quart tinent d’alcalde del consistori.

L’home s’ha enfadat per les preguntes sobre els comptes del “Fòrum” i pels plantejaments que fa l’oposició municipal pel que fa al tema.

La duresa de l’informe de la Sindicatura de Comptes no és “pecatta minuta” i seria comprensible que es donessin explicacions, s’ampliessin les informacions, s’esbrinessin les desviacions i en resum, que es procurés tranquil•litzar a l’oposició i a la ciutadania i si cal tallar caps que es tallin.

El que és una bestiesa és fer-se l’ofès i mirar de convertir-se en víctima. La funció que li pertoca, i recordi que vostè forma part del poder municipal, és donar dades transparents, facilitar la tasca de control, i si cal, exigir responsabilitats. Tota la resta són “punyetes”.

Una petita alegria

Per un dia deixarem de parlar de política i de país i parlarem de futbol.

Ahir va jugar el Real Madrid, el seu partit de “Champions”, contra el Liverpool i va perdre a camp propi. Perfectament normal, no passa res, pot guanyar a Liverpool, o no, però l’alegria es produeix quan el màxim responsable d’una entitat es permet el luxe d’actuar com a un simple “hooligan”, com un abrandat pocasolta i bocamoll, i fruit de la derrota esportiva s’ho ha d’empassar

El Sr. Boluda no s’hauria ara de mossegar la llengua si hagués tingut el senderi de comportar-se com a President del club i no com a un “ultrasur”, la banda feixista dels fanàtics del club.

El President del Real Madrid hauria de pensar que ja hi ha prou persones i personatges “peculiars” en el món del futbol/espectacle per anar-hi afegint nous elements i excitar segons quins ànims perquè pot acabar sent contraproduent.

Un president d’un equip de futbol pot fer les previsions del resultat d’un partit, però no costa gaire respectar el contrari i crear bon ambient.

Notícies relacionades

Per un costat tenim el cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, demanant dimissions per les irregularitats observades per la Sindicatura de Comptes amb tot el tema del “Fòrum de les Cultures”. Semblaria normal que es produïssin dimissions o fins i tot destitucions, si calgués.

Hi ha una resposta que he de reconèixer que és genial. La va exposar el quart tinent d’alcalde, lògicament membre de la Secta, Ramon García Bragado. Digué: “Donaré totes les explicacions que calgui, però no iniciarem una revisió del passat que ens impedeixi treballar pel futur”. Sí senyor, d’això alguns en deuen dir esperit de servei, per ahir, per demà i per sempre. Altres en diem “no deixar mai la poltrona”. Podríem solucionar-ho amb allò tan suat de que tot és relatiu!

I per l’altre ens anuncien el proper nomenament del director de l’Oficina Antifrau, el Sr. David Martínez Madero, un fiscal de reconegut prestigi. Però cal recordar que els de la Secta, els socialistes, ja es van encarregar al seu dia de limitar substancialment el seu paper pel que fa als ajuntaments. Les finques i els “cortijos” de la Secta s’han de cuidar, i encara més en època de crisi.

Què passa?

Aquestes notícies que van apareixent sobre la “Setmana del Llibre en Català” semblen promocionades per enemics declarats de la cultura catalana o simplement per beneits que no saben el què fan.

Per endavant voldria aclarir que no tinc res en contra de que es faci a Sant Cugat del Vallès, però el que no entenc és el per què la “Setmana” s’ha deixat de fer a Barcelona.

Quin paper hi ha tingut amb tot això l’Ajuntament de Barcelona?

No hi ha un lloc cèntric per fer-la a la ciutat? És que l’alcalde Jordi Hereu té massa feina recollint “Oscars” i premis multiculturals diversos?

O és que tenim un batlle que ha oblidat que Barcelona és la capital de Catalunya i que això comporta, o més ben dit hauria de comportar, tota una sèrie de compromisos amb el País, amb la cultura d’aquest País, amb la llengua del País?

L’Ajuntament de Barcelona comparteix les “neures” de la Secta d’oblidar Catalunya per tal ser “cosmopolites”?

Seria estimulant que l’oposició plantegés obertament el tema a l’Ajuntament de la ciutat i veure, almenys, quines excuses hi donen.

Els "Oscar"

Malgrat haver estat educat en gran part a través del cinema, doncs d’escolarització bàsica no en vaig gaudir ni dos anys, no he estat mai un gran seguidor dels premis de l’Acadèmia.

Per nosaltres, de joves, les sessions dobles de cine eren: primer el NoDo que havíem de veure per tal d’aconseguir seure, no pas per ganes de veure constants inaguracions de “pantans” i de com caçava tonyines el dictador. Després venia la dolenta, normalment espanyola o italiana, i finalment la bona, o sigui l’americana.

No ens preocupaven gaire els premis dels films, ens ho passàvem bé amb les d’aventures, les de lladres i serenos, les de guerra, i per què no, també amb els melodrames.

Fa molta gràcia veure ara el sidral que es monta per un “Oscar” a una actriu espanyola per una pel.lícula rodada, en part a Barcelona.

L’alcalde de Barcelona ens ve a dir que la inversió ha estat un èxit. Caram, què va ser una operació política sufragada per les Institucions? Potser que ens ho expliquin. Quants turistes més han vingut? Quants n’estem esperant? Barcelona és el nou gran referent per fer cine?

Francament, sona una mica a “Bienvenido Mr. Marshall”. Una prova més de la Barcelona “multiculti” i provinciana?

Josep Pallach

M’he llegit el llibre escrit per Pere Meroño, titulat “Josep Pallach (1920-1977) Història d’un líder”.

He retornat als anys 70 del segle passat. Vaig formar d’aquella història i haig de dir que m’enorgulleix el fet d’haver-hi participat activament, ja que vaig ser l’impulsor del grup de Sants/Les Corts de Barcelona que vàrem arribar a reunir més de 50 persones. Aquest és per mi un dels aspectes positius.

Un dels negatius va ser el cicle de conferències titulades “Les Terceres Vies a Europa”, celebrades a Barcelona, l’abril de 1975, on es va viure una de les manifestacions més tristes del sectarisme polític per part de diversos fills de la burgesia benestant barcelonina.

Els crits i els insults contra Josep Pallach, del tipus “lacai del capitalisme, agent de la CIA” i d’altres de semblants, de la “canallesca esquerranista” d’aquells moments no l’he oblidada mai. Va ser un d’aquells instants en que la misèria, la irracionalitat, la rancúnia per un costat i la instrumentalització política sectària es van acabar imposant sobre el discurs, el debat i les idees. Alguns d’aquells després han tingut càrrecs i responsabilitats polítiques, i potser s’han redimit, però en aquells instants van actuar com autèntics miserables.

No passa res?

Ja ho he comentat alguna altra vegada. Quan el ZP parla d’un tema i diu que no cal que ens en preocupem i que tot està controlat, n’hi ha per posar-se a tremolar. Al seu moment va parlar de la seguretat i la solidesa de tot el sistema financer espanyol i com sempre ”Espanya és diferent”.

Ara els dubtes també s’escampen per Catalunya i més concretament per un sector tan sensible com són les caixes d’estalvi.

“La Caixa” tanca oficines. Sembla que unes 75 a Barcelona-ciutat, fet aquest potser normal i comprensible doncs la xarxa està sobredimensionada per les fusions i absorcions. Primer per la de la Caixa d’Estalvis de Barcelona absorbint la Caixa de la Sagrada Família i posteriorment amb la “fusió” de la Caixa d’Estalvis de Barcelona i la Caixa de Pensions per la Vellesa de Catalunya i Balears. Els rumors sobre estats de salut delicats d’altres entitats són ben evidents a diversos nivells. Els plans d’expansió han quedat tots aturats.

Que la crisi també afecta el món de “les caixes” és un fet, malgrat que per les dades que volten per aquest món, sembla que la situació és superable, encara que no es pot desestimar que hi hagi “moviments” dins el sector.

El vaixell insignia

El Banc de Santander, el vaixell estrella de tot el gran imperi bancari espanyol, el superbanc de tots els grans bancs, el gran Botín que sempre m’ha recordat el personatge de la pel·lícula “Ningú no és perfecte” de Billy Wilder, el recorden? És el cap dels gàngsters que sempre llueix uns “botins” blancs.

Ara resulta que el Botín espanyol es permet afirmar que no pot tornar els fons d’inversió dipositats en el seu “gran banc” fins a l’any 2011.

El gran comprador de bancs, el gran banquer de les Amériques no pot fer front als seus compromisos. Genial!

Tot això dels bancs costa d’entendre, francament. Que calgui ajudar-los encara costa més, que es permetin fer segons quines observacions fa la sensació de presa de pèl, i a sobre encara llueixen de grans beneficis.

Es parla sovint d’irresponsabilitats, de grans sous, de que s’han extralimitat, del tancament de l’aixeta dels crèdits, i de moltes coses més, i sovint ens quedem amb la sensació que no han explicat la realitat del què ha passat amb la crisi financera. La desconfiança en el sistema financer cada dia és més gran.

Esperpèntic

Sabem prou bé que el problema de la “superestrella Garzón, el jutge”, és el protagonisme. Però és que francament l’home comença a fer pena de tant necessitat com va de fam de sortir als mitjans, ja siguin escrits, de veu o d’imatge.

Ara que ja ha aconseguit que l’estat espanyol arribi a la categoria de república bananera, deixant fora del joc polític a una gran part de l’esquerra abertzale a Euskadi, ha fet un pas més: no poden fer actes públics ni per exposar els seus criteris i les seves idees.

Aquest home realment és pensa que és una mena de “jutge diví” que pot decidir sobre els costums, sobre el pensament polític, sobre les intencions dels bascos.

Quan s’arriba en aquest punt, el personatge acaba esdevenint un perill públic per a la societat, per a la vida democràtica i per a les institucions.

Finalment és una simple caricatura de la justícia i de la democràcia. Esdevé un esperpent.

L'informe del Sindic de Greuges

En aquest informe anual de l’oficina del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, torna a sortir com a tema destacat la Llei de la Dependència i més concretament els incompliments i els endarreriments en la seva aplicació.

D’aquesta llei que va promulgar-se com la quarta pota de l’estat del benestar i que va ser publicitada com la gran meravella social de ZP ha resultat ser la gran estafa per a tothom i el “model” de fer de l’actual govern espanyol del PSOE.

I no s’hi valen excuses, doncs en el debat parlamentari en el qual es va discutir el projecte, el diputat Carles Campuzano, va dir ben clarament que la llei naixia sense finançament, o més ben dit que es financiaria progressivament durant un període de 15 anys.

A part d’això, la llei envaïa clarament diverses competències de la Generalitat de Catalunya. Només el grup de CIU ho va denunciar mentre ERC i ICV apel·lant al caràcter progressista de la norma hi van donar el seu suport.

El PSOE amb el suport de la resta de les “esquerres” i el PP van fer possible un dels enganys més tristos i deplorables dels darrers anys. Ara se’n paguen les conseqüències i el govern espanyol traspassa la responsabilitat a les autonomies. A sobre, cinisme. Patètic!

Patologies

Ara en tenim una de nova. Titular amb lletres ben grosses per tal que ningú s’oblidi de la “nova patologia”: És internet.

No m’he llegit ni la lletra petita, i em sembla que m’ho estalviaré. Continuaré llegint el llibre sobre Josep Pallach que va escriure Pere Meroño.

Tot això de certes patologies sempre em fa la sensació d’aquests temes que, per esbrinar la situació real de la qüestió, primer cal fer un informe, si pot ser subvencionat millor, per tal d’esbrinar quina és la realitat. I sovint la realitat acaba sent fruit de l’informe. És allò de l’ou i la gallina.

Persones amb tendències addictives sempre n’hi ha hagut i n’hi ha, i fins i tot podríem arribar a pensar que en certa forma tots som addictes a alguna cosa, a alguna activitat i fins i tot a alguna posició o forma de fer.

Valdria la pena de relativitzar-ho i de no fer problemes excessius d’aspectes que igual només són modes o fets circumstancials.

Recaptar tot robant!

Sempre hi tornen. Mai en tenen prou. Ho volen tot!

Per segona vegada perquè ja ho van intentar l’any 2005. Volen que les subvencions que es derivin de les aportacions que fem els ciutadans a través de la declaració de la renda per a fins socials, només vagi per associacions i/o organitzacions no governamentals (ONG) d’àmbit estatal. O sigui si volen subvencions han de ser d’àmbit espanyol. Fastigós! No es tracta de veure la qualitat de les organitzacions, la bondat o no dels plans, l’eficàcia i l’eficiència dels projectes, no. Simplement es tracta que les organitzacions perdin la seva independència i la seva catalanitat.

Els hauria de preocupar que els ciutadans tinguessin la informació de quines organitzacions opten a aquestes subvencions i que els ciutadans poguessin triar a qui es donen. Però què estem dient? La missió de l’estat espanyol és recaptar i a vegades, robar, i distribuir entre els seus, o sigui un segon robatori en molts casos. Aquesta sembla ser l’essència d’Espanya. Confiem en una resposta contundent dels polítics catalans i de la societat civil.

Eleccions "condicionades"

Comencen les campanyes per a les eleccions als Parlaments de Galizia i Euskadi, amb una campanya, concretament la d'Euskadi totalment condicionada.

La pressió del poder executiu espanyol sobre l'aparell judicial ha fet que aquest hagi resolt la il.legalització de les candidatures de l'esquerra abertzale. I ho han aconseguit. No poden presentar-se. És igual si els noms dels candidats són coneguts o no ho són, simplement el govern espanyol ha decidit i la justícia ha obeït. Pitjor que una república bananera, Espanya ha actuat amb una de les tradicions més habituals de la seva història, "el ordeno y mando".

Racionalitat democràtica? Cap ni una, simples criteris polítics determinats a priori.

Democràcia a Euskadi? Simplement el govern espanyol no la vol i s'ha acabat.

Mantenir possibles interlocutors? Espanya no necessita interlocutors, Espanya necessita i vol adversaris, i potser més aviat enemics.

Diàleg? Espanya mai ha pres l'opció del diàleg, més aviat la de l'enfrontament i amb la pretensió sempre de sotmetre.

Solucions? L' única solució "espanyola" és sotmetre, i si ho han de fer per la força ho fan i si cal per les armes ho farien. Diuen que, ara per ara, amb l'OTAN, la Unió Europea, tot això no és possible, però francament no ho sé.

El que dèiem, una campanya i unes eleccions desnaturalitzades pel govern espanyol, i es diuen govern i d'esquerres. Simples continuadors del franquisme és el que són.

Ja hi tornem a ser!

Es repeteix la jugada, els jugadors i la temporada, i us asseguro que no va pas de futbol, perquè estem parlant de la vaga, dels mestres i del mes de març.

Ja la preparen i l’anuncien per al proper 19 de març. Els pares ja es poden anar preparant per celebrar el “Dia del Pare” ja que tindran els fills a casa i podran gaudir de la data en família. I és que tenim uns mestres que no ens el mereixem, sempre estan pensant amb el benestar de les mares, dels pares i dels fills i sobretot en la conciliació de la vida laboral i familiar. No em direu que no és bonic “facilitar” que els nens estiguin a casa el dia del pare!

Ara el motiu és la nova Llei d’Educació, i també la modificació del calendari escolar, però no us preocupeu, que sinó seria qualsevol altra causa, doncs d’immobilisme del sector fa impossible qualsevol reforma. Els mestres de la pública tenen la feina per a tota la vida i no volen que es modifiqui res. Conservadors que són.

I encara no ha sortit el tema recurrent, però aviat el trauran personatges tan nefastos com els representants dels sindicats de mestres, tant els corporativistes com els confederals, que és el dels “privilegis de l’escola privada”.

Un dels greus problemes del nostre món polític és l’excessiu nombre de mestres i professors que hi ha dins els partits polítics i principalment en els “autoanomenats partits d’esquerres”.

"El rasclet"

Aquesta és una petita secció de l’AVUI, on en el dia d’avui, 11 de febrer, i amb el títol de “La Catalunya que està neutralitzada” dóna una lliçó tant pel que fa al contingut com a la forma.

De forma clara i breu, Josep Maria Torrent, defineix la situació d’aquesta Catalunya. En reprodueixo alguns paràgrafs: “Estem tan adormits i subvencionats que ens hem oblidat d’actuar en defensa dels interessos del país”, “...confiar –com va fer ERC el 2003 i el 2006– la presidència de Catalunya a una formació que mai podrà actuar com voldria i lliurament a Madrid...va ser un autèntic suïcidi nacional”. Per afirmar finalment: “No ens enganyem, el damnificat no és Montilla; “qui hi perd són els ciutadans i el país; els primers hi perden els seus diners; el segon, la seva dignitat”. No es pot dir més clar.

Ara bé a ERC els queda el recurs de dir com fa més d’un, que ja no llegeixen l’AVUI perquè sempre els ataca. La fórmula és vella, no debatre ni rebatre, simplement matar (metafòricament) el missatger.

Fedelatina? No és el model que ens convé

La tasca que està desenvolupant la sectorial d’immigració de CDC és una aposta del tot necessària per al País, per al seu futur i és una clara opció per a la integració dels nou vinguts a la societat catalana. Una aposta per aconseguir una Catalunya que pugui continuar sent un sol poble.

S’han iniciat contactes amb grups “latinos”, fet aquest de gran importància, tant pel pes d’aquesta immigració procedent de Llatinoamèrica, com per l’emmirallament que tenen, en general, per les “Espanyes”.

La immigració llatinoamericana està sent tocada i manipulada, des de fa temps, per la maquinària de la Secta a través de l’organització anomenada “Fedelatina”, comandada i dirigida, de fet, per Josep Ma. Sala, l’exsecretari d’organització, condemnat al seu dia pel finançament irregular del seu partit (PSC/PSOE).

Cal recordar el sistema de treballar-se la immigració per part d’aquest home: clientelisme, creació i manteniment de guetos i per sobre de tot, integració a la simbologia i a la llengua espanyola.

Si us ha arribat mai, via bústies o via comerços de barri, la revista “Gente” veureu el to que s’hi gasta. Convé recordar que el personatge ha estat sempre un acèrrim defensor de la “Feria de Abril” de Barcelona.