dijous, 30 d’agost de 2007

Mal govern (I)

Palau de la GeneralitatEls funcionaris de la Generalitat de Catalunya tenen tot el dret a fer les seves vacances, als seus dies de lliure disposició i a ..., no ho dubto pas, però el ciutadà té tot el dret a ser atès i a que no se li endarrereixin les tramitacions i les gestions. En primer lloc les vacances es poden fer durant tot l’any, en segon lloc tot allò que l’Administració ha de fer ho ha de fer durant tot l’any. Si ha de compulsar una documentació no la pot deixar pendent dient que no hi ha personal per fer la compulsa. Aixó senyors té un nom í és “mal govern” i en determinats aspectes està ben a prop de la “prevaricació”. Els ciutadans hauríem de començar a protestar i deixar de ser súbdits.

Identitat i infraestructures.

Vincular el dèficit d’infraestructures que té el nostre país amb “l’excessiu capteniment identitari” dels governs de la Generalitat de CIU és com a mínim una lleugeresa. Que això a més a més ho manifesti l’actual President de la Generalitat de Catalunya, l’espanyolista José Montilla, és un acte de cinisme i menyspreu. Qui així parla només pot fer-ho com a capo de la secta del PSOE, secció Baix Llobregat. Lamentable però cert, desgraciadament.

dimecres, 29 d’agost de 2007

Matí de diumenge

Ahir a la nit ja va saltar la notícia, a la ràdio. En Lluís Ma Xirinachs havia mort, s’havia trobat el seu cos al bosc. Realment havia mort molt temps abans, ja fa uns quants anys. Dubtes que s’aclareixen avui al matí al diari: sembla que s’ha suïcidat. Aquesta no és la mort pública, aquesta és la sortida d’aquest món, més ben dit d’aquest país i com ell mateix diu “ell s’ha alliberat”. Certament, ha fet el seu acte de sobirania. Coherent amb si mateix? Doncs si, clarivident també. Ha mort sol però decidint-ho.
I què? Un acte personal solitari semblaria que només és això. Podríem aspirar a un suïcidi col·lectiu que deixés petit i insignificant el suïcidi col·lectiu de la Guaiana de fa uns anys.
No tingueu, no tinguem por. Abans que això en aquest país hi ha la casa a la Cerdanya o a l’Empordà, hi ha les propietats hipotecades o no, tant se val, els fills, que bonics que són i també són de propietat, només faltaria.
Hi ha les sortides personals, particulars i familiars de cadascú, ben legitimes, és veritat, i potser sort n’hi ha, perquè diríem que ens permeten pensar en una renovació fisiològica dels nostres ciutadans.
Però res més que això?
No, ni de bon tros. És també el final d’unes il·lusions potser desmesurades al seu dia però alimentades i ben alimentades per autèntics farsants i impostors i també per la buidor social d’aquest cony de país tan progressista, tan solidari i tan, tan i tan que sembla una campana que per no fer no fa ni soroll, doncs en realitat no sona de fa anys.
Que en Xirinachs en podia estar realment cansat resulta plenament justificat i no tant sols ell, i que hagi decidit plegar també és comprensible. Però tot això no ens priva de pensar que potser es va creure un país que realment no existia, que més aviat el va crear mentalment.
L’Assemblea de Catalunya com a mite ha fet molt de mal i el segueix fent i possiblement el seguirà fent. Com a operació política del PSUC va ser brillant, com a instància unitària mitificada, francament, resulta infumable.
Voler-la mantenir com van intentar en Xirinachs i companyia fou una estupidesa, el PSUC ja tenia altres sortides i ja havia optat.
La lluita per l’amnistia va ser una lluita personal més, dura i exemplar i per part seva va ser una postura ètica, però no ho oblidem: també es vas quedar sol, i ben sol.
Posteriorment en altres aventures, sobiranistes, independentistes, per la llibertat dels empresonats, sempre anàrem de l’èxit més sonat, és a dir manifestacions de 500 persones a tot estirar a concentracions d’un centenar de persones a la Plaça Sant Jaume, això era tot el país que teníem a les nostres mans. Brillant, realment brillant!
Voldria acabar fent esment a altres marxes personals:
A l’estimat Joan Lluís Mauri se’l va emportar una leucèmia ben agressiva, però ell ja veia a venir el que passaria i ben fosc que ho veia.
A en Xavier Casassas un error mèdic va fer que hagués de marxar abans d’hora, però ja feia temps que molts en recomanaven la seva jubilació.
A en Josep Pallach li va fallar el cor i la sanitat endarrerida en aquells moments, però políticament ja l’havien mort i ben enterrat els impostors que tenen noms i molts d’ells càrrecs i tot. Malgrat tot també hagués tingut difícil el futur. El moment fou encertat.
Lluís Ma Xirinachs, després de les teves actituds en els moments podríem dir-ne estel·lars, uns quants que semblava que estàvem amb tu vàrem retornar al País real, i tu et vas anar quedant sol, ben sol fins a la sobirania final.
Bon viatge.

dilluns, 27 d’agost de 2007

L'èxit de l'estiu

Suposo que sou coneixedor de la “campanya de l’estiu” d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona. No penso entrar en la vulgaritat de la mateixa ni en els gustos musicals dels “creatius” però si en el tema de la llengua ja que és perillós el tractament que se li dóna i la implantació del “catañol” que significa.
A totes les banderoles hi ha a un costat, una frase simple “L’èxit de l’estiu” i l’anagrama de l’Ajuntament de Barcelona i a l’altra un bocí d’unes lletres de cançons d’èxit, suposadament. La singularitat és la barreja i/o absència del català:
Exemples: Primer: “Eva Maria se fue a llegir un llibre a la Biblioplatja”. Segon: “Volando voy, volando vengo y en los museos me detengo”. Tercer: “Un rayo de sol ....”. En aquest cas la vaig veure des l’autobús i no vaig veure el final.
La Ciutat n’és plena, o si voleu, Déu n’hi do, les que hi ha.
No pretenc que això ens distregui de qüestions ben segur més importants, però penso que caldria demanar públicament explicacions.