dijous, 15 de novembre de 2007

Senyor, si, senyor

Aquesta vegada hem de donar la raó a l’espanyolista Sr. Montilla quan ha respost al Sr. Artur Mas dient-li que tenia un problema i que el “problema” es
deia “José Montilla” i el govern d’entesa. Certament, però si només fos el problema de l’Artur Mas tothom podria estar ben tranquil.

El “problema José Montilla” el té el País, el tenim tots els ciutadans d’aquesta Catalunya i d’això ens queixem, d’això patim.

Cal reconèixer que el “problema” bàsicament el va crear la secta “PSOE-Baix Llobregat”, i diguem-ho clar amb l’aquiescència de ZP i els seus, amb la complicitat indispensable d’ERC – Esquerra Republicana de Catalunya – dominada pel “metropagès i per la “morsa”, alies respectivament de Joan Puigcercós i de Josep Lluís Carod- Rovira

Les grans “habilitats” en la gestió ens han portat a una de les pitjors situacions en anys i anys, situació en la que impera el sectarisme com a forma normal d’actuació, la discriminació com a norma per apartar als que no són fidels a la “secta” i la “dictadura” de la mediocríssima burocràcia, bàsicament de mestres i funcionaris. No pas tots, per sort.

Ja ho sap Sr. José Montilla quan vulgui deixar de ser un “problema” ja pot plegar, molts li agrairíem, però sabem que no ho farà pas.

Una cosa positiva tenen els debats al Parlament de Catalunya i és que permeten veure la cara real del Sr. José Montilla, President de la Generalitat, i que no és precisament la despistada però simpàtica del programa “Polònia”, sinó la dura, agressiva i fins i tot mal educada quan es dirigeix a l’oposició.

I l’oposició, per cert, massa educada i tova.

dimecres, 14 de novembre de 2007

Maria Jesús plega. amb els ronyons ben coberts

Tenia assumit que amb la informació publicada ahir en el blog ja n’hi hauria prou, però “collons” amb la senyora, això d’omplir-se la butxaca “defensant els treballadors” dóna per a molt!

Segons informació del diari “PÚBLICO” d’avui dia 14 de novembre la “sindicalista” ha anant acumulant una bona fortuneta i un patrimoni gens menyspreable. Ho transcric textualment:

 Un xalet en una luxosa urbanització a Pozuelo de Alarcón. (245 m2 més 616 m2 de terreny)
 Una casa unifamiliar adossada a Manilva, a la costa de la província de Málaga. (142 m2 i garatge)
 Un habitatge en un dels veïnats més cars de Madrid, en el centre de la capital (122 m2)
 Un pis a Cerceda a la “Sierra madrilenya” (103 m2 a més de tres balcons/terrats i com a annexe una petita parcel.la)
 Dos apartaments en una zona residencial de Dènia, cada un amb la pertinent plaça de garatge (en total 113 m2 més 49 de terrat solàrium, etc.)

Com ho ha adquirit? Doncs en alguns casos en efectiu, en d’altres amb hipoteques a “preu de regal”.

I aquesta “sindicalista” plega, ho deixa. CCOO no ha tingut ni la dignitat d’expulsar-la.

Molts ja sabem de fa temps, que CCOO més que un sindicat és una gran empresa, i com a tal no funciona pas malament però com a sindicat s’ho haurien de fer mirar.

María Jesús Paredes, plega

Potser a molts de vosaltres no us dirà res aquest nom però us asseguro que la senyora, fins ara, màxima responsable de la – COMFIA -Federación Estatal de Banca , Ahorro, Oficinas y Comercio- de CCOO es mereix aquestes línies.

Va ser la impulsora de la línia de pactar amb les direccions dels grans bancs i caixes espanyoles, per atendre els “problemes” de les direccions dels bancs i de les caixes, a canvi d’anar aconseguint l’hegemonia de CCOO al sector.

Per aconseguir aquesta hegemonia tot va valdre, excloure a altres forces sindicals de negociacions concretes no va ser mai un problema. Que les víctimes fossin altres forces sindicals, tan democràtiques o més que CCOO, tampoc els va crear cap càrrec de consciència.

A Catalunya, fets tan vergonyosos com excloure de les negociacions en el procés de fusió entre la Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions amb la participació directe de José Luís López Bulla, i evidentment de Manuel García Biel, a sindicats com el SEC – Sindicat d’Estalvi de Catalunya – són fruits d’aquella política. Que l’acord va implicar el suport de la Direcció de “la Caixa” a CCOO és ben evident.

La història sindical del Deutsche Bank amb l’eliminació total del SEG.DB -Sindicat d’Empleats del Grup Deutsche Bank- adherits a la Intersindical-CSC amb tot un seguit d’acomiadaments de representants sindicals i persecució sindical fins a les últimes conseqüències amb el ple suport de CCOO, o sigui parlant clar, amb la forma més destructiva que s’hagi vist mai, l’acord d’actuació d’una secció sindical de CCOO i una Direcció de Personal d’un banc per a exterminar a un altre sindicat no és cap fantasia. Va ser una realitat ben trista i lamentable.

Totes les maniobres de CCOO en aquest sector per a destrossar als possibles competidors, la CGT –Confederació General del Treball- (ex CNT) per exemple i a la pròpia UGT, fins que aquesta no es va sotmetre, té i ha tingut noms i cognoms. Però no us en preocupeu pas, tindran les seves medalles.

Altres compensacions ja les han tingudes:Consells d’Administració, Comissions Executives, etc.

Com us penseu que s’han fet totes les grans reestructuracions de personal de la banca? Sense determinades complicitats sindicals no haurien estat possibles.

dilluns, 12 de novembre de 2007

Reflexions ciutadanes

Avui deixarem la política i les administracions.

Parlarem del “Metro” de Barcelona. Ara ens anuncien cultura per la TV del Metro amb preguntes, enigmes i no se que més.

Unes petites aportacions per a millorar la salut mental dels viatjants del Metro:

1 - Traieu totes les TV de les estacions i dels combois.
2 - Baixeu el volum dels missatges de la companyia, per exemple quan
s’indiquen les estacions i els enllaços, a vegades sembla que cridin.
3 - Informeu del que passa quan el “Metro” s’atura més de 10 minuts
en una estació o el que és pitjor al mig d’un túnel.

Hi ha més temes per a millorar el servei, i per tal de que tothom pugui anar tranquil , els homes llegint la premsa, ja sigui gratuïta, esportiva o generalista, les dones amb les seves novel•les. Tot això és més fàcil i senzill amb menys contaminació acústica, tant a dins dels vagons com a les estacions.

Finalment una pregunta per a profans:

Després de la massiva instal•lació de màquines expedidores de bitllets que pensa fer la companyia amb el personal excedent, doncs moltes, per no dir totes les taquilles de venda de bitllets han estat tancades i sovint es veu al personal sense fer res o ho sembla.

diumenge, 11 de novembre de 2007

"El futur de Catalunya"

Ahir, dissabte dia 10, es celebrà en un hotel de Barcelona una jornada que portava per títol l’enunciat i organitzada per Òmnium Cultural.

Fent un resum ràpid, cal dir que els coneguts i reconeguts professors Josep Termes i Ferran Requejo varen saldar amb solvència les seves respectives intervencions.

La intervenció de l’Alfons Lòpez Tena en nom del Cercle d’Estudis Sobiranistes fou breu, clara, concisa i contundent. La resta de Plataformes, tant “Sobirania i Progrés” com “Pel dret a decidir” a part de ser reiteratives i inconcretes varen fer crides a la voluntad de ser i de decidir. En aquest sentit destacà l’Hèctor López Bofill. Tot plegat voluntarisme que condueix a lectures fantasioses i irreals de la realitat del país i el que és pitjor, del dia a dia dels catalans.

Sort n’hi hagué que les intervencions d’Agustí Colomines, Montserrat Gibernau i Alfons López Tena posaren les coses en el seu lloc. Voldria destacar alguns aspectes d’aquestes darreres intervencions de la sessió del matí:

López Tena: “Catalunya ha de fer el seu camí sola, no pot ni ha d’esperar a la
resta de Països Catalans”.

Gibernau: “Viatjo en els trens de rodalies que són una de les realitats del
País i ben pocs independentistes em trobo”

Colominas: Entre d’altres coses constatà les dificultats del procés per a la
independència. Afirmà que ell no està disposat a una guerra per aconseguir la independència. Una actitud clara i compromesa personalment.

A la tarda hi hagué el torn dels partits polítics, i un servidor no tingué estómac per aguantar-ho.

Per acabar, si totes les voluntats, les ganes, les empentes, etc. no es posen al servei d’estratègies intel.ligents i de persones que saben i coneixen les possibilitats i els mecanismes adients, no farem res de res. I anem en compte de vanagloriar-nos tant de la societat civil perquè hauríem de veure si no caldria anomenar-la “societat civil subvencionada – SCS”.

King Creole

El rei de “Las Españas” està fent oposicions per a esdevenir el King Creole espanyol (rei del barri), encara que evidentment no canta tan bé com l’Elvis ni té el seu moviment de malucs.

Malgrat que la premsa i en general tots els mitjans de comunicació lloen les actituds del monarca, aquestes només poden ser qualificades de fatxendes, maleducades i “barriobajeras”. Tot plegat bastant habitual en el comportament dels borbons.

Hauria fet bé de recordar que els representants a qui va ofendre són representants escollits pels seus pobles, cosa que no ha d’oblidar ja que no és el seu cas. O sigui que com a mínim li recomanaríem una mica de modèstia.

La diplomàcia i les regles de les relacions internacionals comporten un saber estar, i no va ser aquest el cas del monarca espanyol. El normal seria que demanessin excuses immediatament i qui podria fer-ho seria el Cap de Govern, Sr. Zapatero, en nom del Rei.

Pel que sembla es al revés. Es demanen explicacions a Veneçuela i a Nicaragua per les actituds dels seus mandataris.

Sensacional! El rei i el gobierno es deuen creure que els llatinoamericans encara són esclaus del Imperio i del seu Rei.