dissabte, 24 de novembre de 2007

Preparem-nos per l' 1 de desembre !

Som el cap de setmana abans de Sant Eloi, el manyà i patró dels metal•lúrgics, que coincideix amb la data de la que hauria de ser la gran manifestació dels catalans contra els ineptes que ens governen.

Hem d’aconseguir la força suficient per demostrar que n’estem farts.

Les crides generals ja estan fetes, ara potser cal que el boca a boca funcioni, que els mails s’escampin per tot el país, que els missatges per mòbil amplifiquin la crida i se’n facin ressò. Cal aconseguir que el país vibri, perquè és de les poques vegades en aquests darrers temps que CDC, UDC, ERC i ICV no estan enfrontats. Aprofitem-ho i demostrem que quan volem, podem.

Fem que aquest proper cap de setmana sigui el moment per concretar trobades d’amics i coneguts, de Barcelona i de comarques, aprofitem per a refer relacions, dinem junts, fem bloc, donem-nos suport els uns als altres. En resum, per una vegada fem poble, fem país.

Que cadascú des d’on pugui i com pugui, escampi la convocatòria.

Que el manyà Eloi en ajudi a obrir les portes però tots nosaltres hi hem de col•laborar.

En aquest cas, que ningú s’abstingui. Tothom a Barcelona l’1 de desembre, a les 17 hores, a la Plaça Catalunya.

divendres, 23 de novembre de 2007

Tornem-hi !

Ara és l’informe de la Fundació Bofill el que ens alerta sobre el fracàs escolar, concretament a secundària, i com molts indicadors determinen de fa temps, s’inicia a primària.

Què està passant, què ens està passant?

En aquests moments no és pot dir que els mestres estiguin mal pagats, i si es mira la quantitat de sous “mileuristes” que hi ha en el mercat de treball, encara menys. No es pot mantenir allò de passar més gana que un mestre d’escola.

S’intenta donar explicacions, excuses i arguments de diversos tipus i de distintes procedències:

 Rosa Cañadell, del sindicat corporatiu USTEC/STES, diu que no
hi ha hagut preocupació per l’educació. Caldria preguntar per part de qui. I els mestres?

 Walter Garcia Fortes de la FAPAC, o sigui, representant dels
pares afirma “El mercat de treball ofereix moltes més oportunitats d’abandonament dels estudis a Catalunya”. Home! Si per això entenem el que s’ofereix, sous molt per sota del 1.000 euros i tasques sense cap tipus de qualificació professional. Certament que sí, però ...

 Per acabar, el Conseller d’Educació Sr. Ernest Maragall, diu que
“L’informe avala les polítiques, decisions i estratègies que
formulem per al futur de l’educació”. Sí senyor, tot un brindis al
sol.

No seria hora de començar a pensar en com s’han de formar els mestres?
No es pot intentar que els que facin de mestres siguin els “millors”? No és
poden avaluar els mestres?

No es poden adoptar criteris d’exigència i d’autoexigència a les aules?

Els polítics, en general, prediquen “l’excel.lència”. I què?

La resposta realista ja la sabem tots plegats: Escola pública igualitària. La
igualtat s’entén per “baix i no per dalt” i com a complement necessari
sempre hi ha l’escola privada.

L’exemple el tenim amb l’espanyolista Sr. José Montilla, President de la
Generalitat, i teòricament socialista i d’esquerres, duent els fills a l’Escola
al.lemanya. Però tal com diu ell mateix “és una opció personal” però
potser no gaire coherent, oi?

dijous, 22 de novembre de 2007

Ejpaña i Kosovo

El govern espanyol va dient a tot arreu on pot que el tema de Kosovo s’ha de seguir negociant, que la independència unilateral pot ser un problema, que això i allò... En resum, per al govern espanyol la democràcia, la independència d’una nació, encara són un problema. Ho han deixat de ser mai?

La sort que té Kosovo i els kosovars és que Ejpañaa a nivell europeu i mundial no compta per a res. Poden estar satisfets de coincidir amb polítics com els serbis i els russos.

I per sobre i per sota de tot plegat estem en el mateix continent, estem en aquest gran museu de la història que és Europa, estem en aquest “gran” continent que ha estat el més devastador durant anys i anys. No seria el moment de començar a moure’ns en esquemes de llibertats? De llibertats per als pobles, de llibertats per a les persones, de llibertat de moviments, de llibertat i de llibertats, senzillament.

Algú pot creure racionalment que de la llibertat dels kosovars, de la llibertat dels catalans, de la llibertat dels flamencs, de la llibertat de... en depèn Europa, en depèn el món? Au, va! Continuaríem comerciant els uns amb els altres, viatjant d’un costat a l’altra de la vella Europa...

Potser que ens adonem, perquè a vegades semblem rucs, que els impediments, les fronteres, i molts altres aspectes negatius són una creació dels “estats nacionals”, o queda més ben dit en espanyol, “los estados nacionales”.

Això, sí. El “gobierno nacional español” té les seves prioritats nacionals. Les matrícules dels cotxes no poden portar el distintiu autonòmic. Es pot prendre seriosament aquesta gent?

"la conferència"

Vaig ser a la conferència de l’Artur Mas de dimarts dia 20 de novembre, malgrat que a peu dret i a la sala annexa.

En general em va semblar un bon relat, ben travat, ben articulat i ben explicat.

Voldria destacar-ne alguns aspectes que per mi són remarcables:

 La regeneració democràtica. Aquesta és una necessitat peremptòria, si no volem anar vers el populisme o el creixement constant de l’abstencionisme.

 La necessitat de seduir i convèncer, no a Espanya, no, sinó a tots aquells ciutadans de Catalunya que no se senten ni tenen assumida la seva catalanitat.

 L’assumpció del “dret a decidir”, concretant-lo en moments concrets i determinats.

 La necessitat d’excel.lència en tots els camps: l’educació, la feina ben feta, l’assumpció de riscos...

Cal destacar la franquesa d’en Mas al remarcar que tornarà a ser candidat i en canvi el to genys partidista del discurs.

Hi ha altres aspectes, altres qüestions que podran ser debatudes en el temps
però en general tant la música com la lletra sonen francament bé.

Dimitir, destituir ...

Són els infinitius dels verbs corresponents. Ho esmento com a record per si algú ha perdut el sentit del que volen dir.

Que la senyora Isabel Ribas hagi tingut els “dallonses” de dir el que ha dit de l’aigua potable de Barcelona, que després ho desmenteixi, o ho aclareixi, que parlant d’aigua deu ser el més escaient, no té nom.

Primer diu que l’aigua potable de Barcelona pot tenir elements cancerígens, després diu que no, que ha estat mal interpretada, que no volia dir el que ha dit...Però això què és, xauxa?

Seria normal pensar que una “bocamolla inconscient” tindria la gosadia de demanar perdó i dimitir.

Ah! Què és això ? Ja coneixem les causes, el sou, el càrrec, la “responsabilitat”, l’esperit de servei, tot el que vulgueu i més.

Però i el segon verb, o sigui, destituir què? Tampoc funciona, ningú està disposat a fer-ne ús?

Però que “cony” passa, que s’han begut l’enteniment? O simplement és que el nivell de degradació de l’Ajuntament de Barcelona no té aturador ?

I l’oposició ? Ja n’hi ha prou de polítiques correctes i suaus. Denuncieu-la, a on sigui i on es pugui. La Delegada de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona no pot ser una irresponsable, sigui del partit que sigui.

Que plegui, o que la facin plegar, ja!

dilluns, 19 de novembre de 2007

Kosovo

A casa nostra estem massa habituats a sentir el mot “albanokosovar” com a sinònim de lladres silenciosos, d’atracadors violents, i de no sé quantes coses més. Avui en parlarem amb un to més normal, més polític i per tant més homologable.

A Kosovo han fet eleccions i han guanyat els partits que defensen la independència. Era perfectament previsible després de la història dels darrers anys.

Ara s’obre un futur que podria ser prometedor per un poble que ja ha sofert prou, un poble amb uns índexs de pobresa i subdesenvolupament dels pitjors d’Europa que es mereix que els seus habitants puguin començar a veure que les coses milloraran.

En aquest sentit seria bo que les grans potències resolguessin la “carpeta” kosovar i no iniciessin maniobres per alentir i/o dificultar la independència.

Esperem que els kosovars sapiguen resoldre, malgrat la història recent, l’encaix de la minoria sèrbia tot respectant els seus drets i particularitats.

Treballar per la concòrdia sempre és rendible.

"Cohesión de destino en lo universal"

Ahir es va inaugurar el TGV (AVE en espanyol) entre Madrid i Valladolid, a una velocitat no tan alta com sembla indicar el mateix enunciat perquè només va arribar als 167 km per hora.

La “Ministro”, Magdalena Álvarez, que no dimiteix ni la destitueixen faci el que faci, hi va dir la seva: “l’alta velocitat cohesionarà el territori”. Val la pena considerar que aquesta visió és la de Magdalena Álvarez. la del PSOE i la del PP. En això no hi ha diferències.

Tota aquesta “trepa” esmentada tenen clar quan parlen de cohesió el que volen dir. Simplement allò tan castís de “de Madrid al cielo”, o sigui en termes actuals vol dir de Madrid a allà on sigui: Sevilla, La Corunya, Barcelona, València, etc. O sigui convertir-ho tot en barris de Madrid, i treballen en aquest sentit intensivament i sense cap angúnia ni vergonya. Tenen clar el què volen i ho fan.

Mentrestant, nosaltres els catalans, també com sempre, ens barallem per les molles si ens que arriben.

L’eix del Mediterrani, des de la frontera francesa fins a Alacant o més avall si volen, l’eix de l’Ebre per connectar Catalunya amb Euzkadi, per exemple, no estan ni previstos ni pressupostats. Per què? Simplement no entra en els plans
ni del PP ni del PSOE, perquè la seva idea és la de l’España radial des del punt 0 de la capital.

Tindrem la capacitat els catalans, els empresaris catalans, els partits catalans i la tan “sobrevalorada” societat civil de denunciar-ho, de forçar opcions alternatives si cal, en resum de treballar plegats per subvertir una situació i una planificació que pot acabar amb la nostra economia i les nostres possibilitats de creixement?