dimecres, 9 de gener de 2008

El nou CAC

Només falta el tràmit parlamentari. Ja està constituït el Consell de Govern del CAC – Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals -. O sigui que l’acord sembla ferm i definitiu.

El fet mereix alguns comentaris:

1 - Des de quan s’ha d’acceptar que la Secta inicií una negociació vetant per exemple, en aquest cas a David Madí? Precisament ells que del sectarisme n’han fet una professió.
2 - Una constatació evident és que el Consell de Govern esmentat té un claríssim caire polític, o sigui que no deixa de ser una transcripció en petit del Parlament que segueix escrupulosament la distribució i influència dels partits.
3 – Res de professionalitat, simplement representació política.

Respecte als noms, destaquen els representants de la Secta que com sempre són els primers a “passar-se pel forro” qualsevol criteri relacionat amb l’ètica o la coherència democràtica.

Breument, hi tenim un exconseller d’Educació, Joan Manuel del Pozo, i el cas més lamentable, la senyora Anna Balletbó, la que estava embarassada quan el “Tejerazo” a “las Cortes”, i sectària coneguda i reconeguda. Va ser membre del Consell d’Administració de RTVE en unes actituds perfectament homologables a la “independència” de l’ens ràdio televisiu espanyol. Brillant, com per confiar-hi.

Crisi?

En parlen els economistes que en general només són capaços d’explicar el què ha passat. En parlen els polítics quan molts d’ells quan ho fan notes que no en tenen ni idea. Exemples com Zapatero i Montilla són ben evidents.

Els tècnics i els economistes seriosos tampoc aclareixen gaire les coses perquè amb mots tan brillants com desacceleració no saps si és que anem massa de pressa, o si és que no sabem cap on anem…

Si quan semblava que tot anava bé els sous mileuristes eren el pa nostre de cada dia, i, recordem-ho, sous per sota dels 1.000 euros mensuals que també n’hi havia i n’hi ha i molts més dels que diuen imaginem-nos com pot anar tot plegat.

Però diuen que no ens hem d’espantar perquè com més parlem de crisi la situació empitjora i la gent al final s’ho creu, o sigui que parlar de crisi és fer-la real. Si no en parlem no existeix?.

Però potser caldria fer-se aquella pregunta tan tòpica i típica de: Amb el que vostè gastava per menjar fa només dos anys, podria menjar el mateix el dia d’avui?

Davant de la “claredat” dels que manen, a la resta dels humans només ens queda el recurs dels dubtes i les preguntes.

"El llibre"

Regalat el passat dia 1 de gener pel sant, començat a llegir el mateix dia i acabat el dia 5, abans que arribessin els Reis.

Es tracta de “Democràcia a sang freda”, escrit per David Madí.

No pretenc fer-ne cap resum, ni crítica. Simplement destacar-ne alguns aspectes.

1 - La valoració positiva que fa de la política, del fet polític, de la passiópolítica i dels polítics en general. Sovint hem sentit el “tots són iguals” que acaba resultant buit i fals.
2 - L’interès objectiu que té tot el que fa relació a les campanyes electorals
en que ha participat l’autor. Hi ha evidències ben significatives.
3 - Les interioritats de CDC i de tot el procés renovador del pujolisme, explicat per un dels seus participants.
4 - El retrat d’Artur Mas com una persona ben preparada, rigorosa, propera i bon lector de poesia, que ha estudiat al Liceu Francès, que domina anglès i francès i que pot anar pel món amb el cap ben alt.
4 – Finalment les interessants opinions de l’autor sobre la situació i el futur del catalanisme i de Catalunya.

Apart de les “fílies” i les fòbies de cadascú i de la “propaganda” malintencionada i simplement sectària, és un llibre molt recomanable per a tots aquells que estimen i pateixen per aquest nostre país.

dimarts, 8 de gener de 2008

El "mudito mandao"

Tal com el va anomenar el Secretari d’Organització de la Secta, José Zaragoza, quan van fer President de la Generalitat a José Montilla (hemos hecho Presidente a “el mudito”), ara “el mudito” està fent exactament el que necessita el PSOE, o sigui el seu partit.

Què necessita el PSOE? Simplement que no el molestin amb traspassos ni hòsties, que el deixin tranquil, que prou feina té amb el PP, que els de la Secta a Catalunya es dediquin bàsicament a escampar la por del papus del PP, sense deixar de petja la dreta catalana. Ja sabeu de què parlen, no?

Els traspassos de rodalies? Ara diu el Montilla que hem d’esperar per calcular els costos. Amb aquest esquema els diversos governs de CIU no haguessin aconseguit cap traspàs.

Simplement el “mudito-mandao” fa i farà el que li manin, el que sigui més convenient per al PSOE de cara al 9 de març. Que tot això calgui emmascarar-ho doncs es fa i ja està. Les ordres són les ordres i són per a complir-les que per això hi ha “gestors” com el Sr. Montilla.

I ERC? Aquesta és la qüestió! El que passa és que Hamlet almenys dubtava. Aquests ni això.

dilluns, 7 de gener de 2008

El vot en blanc

Fa dies que, per la xarxa i per la premsa, es va escampant l’opció del vot en blanc per a les properes eleccions estatals del 9 de març.

Ho va iniciar Heribert Barrera i sembla que el tema té una certa acollida.

Val la pena tenir present que malgrat les afirmacions que fa el Sr. Barrera, abans de postular el vot en blanc, hi ha la necessitat que els parlamentaris que surtin dels grups d’ERC i de CIU treballin conjuntament i que això ho afirmin i s’hi comprometin abans de les eleccions.

Em sembla que en aquest punt hi estaríem d’acord molta gent i també hi donaríem el nostre suport més entusiasta.

Ara, bé, és viable? És possible?

Hi tinc dubtes ben raonables perquè la lluita cainítica segueix ben present dins el món del catalanisme i sembla que per força temps.

En una situació d’aquest tipus, a què ens porta votar en blanc? A donar més força als partits espanyols?

El que cal és que des de la societat civil es controli i es forci als diputats d’ERC i CIU a treballar junts en els temes claus que afecten Catalunya.