"Perles" de la campanya electoral

Pels que tenim tirada per la política seguir una campanya electoral té els seus estímuls: per les bestieses que s’hi diuen i pels eslògans de campanya que a vegades són francament ridículs.

La primera correspon al Conseller de Governació, Joan Puigcercós que en un acte amb estudiants de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, no se li acut res més que dir que “l’enemic més gran de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”. Què vol dir? Allò que els va servir per argumentar la Presidència de Montilla. Qui ha dit res de la Catalunya pura en aquestes eleccions, qui en va dir res a les eleccions nacionals? Recordem que els únics que van intentar utilitzar el tema i el mot “xarnego” van ser els de la Secta, per tal de quedar com a víctimes i utilitzar la qüestió a favor seu. Una mica de senderi, si us plau, que no tot s’hi val.

L’anunci de la Secta amb imatge “Tarantino”, el de la pel·lícula “Pulp Fiction”, dient que “si tu no hi vas ells vénen” parla més dels gustos i criteris dels organitzadors de la campanya que de les eleccions. És comprensible que a un personatge com José Zaragoza, cap de la campanya de la Secta li agradi tant la “peli” i la seva estètica, ja que ell mateix quadra perfectament en el paper de “gàngster” del film esmentat.

Aplicant-lo a la realitat, el que potser hauríem de dir és:

“Si nosaltres no hi anem, ells s’ho queden tot”

Si els votants catalanistes no anem a votar, sigui CIU o ERC, ells, el PP i el PSOE (la Secta a Catalunya), s’ho queden tot.

Fa vergonya

Fa vergonya tenir com a President de la Generalitat una persona inculta, que tot li han d’escriure i que s’equivoca fins i tot amb els noms i els cognoms quan es fa un homenatge a una personalitat destacada.

Fa vergonya que el personatge esmentat hagi d’anar amb una llibreteta amb les frases anotades per després transcriure-les en determinats actes oficials.

Fa vergonya que aquesta persona esmentada digui les bestieses que diu, com per exemple ahir a Bilbao “equiparant el PP, CIU i ERC a l’hora d’atiar les passions identitàries”.

Fa vergonya que aquesta persona sigui incapaç de veure que ell, en un míting, no pot dir qualsevol animalada. Hauria de recordar que és el President de la Generalitat de Catalunya.

De la vergonya que sentim molts catalans per aquest fet ja n’hem parlat i n’haurem de seguir parlant.

De com ha estat possible que hagi arribat a la Presidència, i s’hi mantingui, només ho pot contestar ERC.

La campanya electoral i les pensions

Evidentment les pensions no són un tema estel·lar de la campanya electoral. Uns i altres ja van fer promeses fa dies. El PP dient que eliminarien l’IRPF de les pensions, el PSOE fent l’oferta de pagar els “famosos” 400 euros de retorn de la Renda a tothom.

Demagògia tot plegat.

Tant el PP com el PSOE són responsables del manteniment de pensions de misèria. Són responsables de la vergonya de les pensions de viudetat, de la misèria tancada a casa de tantes i tantes dones grans que sobreviuen soles a casa.

Tots dos partits són responsables directes d’unes formes de càlcul de l’IPC que perjudiquen ostensiblement als pensionistes més precaris i als treballadors “mileuristes”.

Seran capaços de plantejar un IPC que es basi en les necessitats més peremptòries i no un IPC generalista? O sigui una forma de càlcul de l’IPC que tingui en compte principalment els articles de primera necessitat?

Algú es plantejarà la necessitat de vincular el concepte de salari mínim al de pensió mínima?

A Catalunya arrosseguem el diferencial de l’IPC, normalment més alt que a la resta de l’Estat

Només enfortint el vot catalanista, tenim alguna opció de tractar i millorar aquests temes. Votar PSOE o PP és mantenir els mateixos problemes, votar en blanc o abstenir-se també acaba sent el mateix.

El cara a cara “espanyol”

No em vaig mirar el debat entre ZP i Rajoy. Primer perquè no em va interessar i, en segon lloc, perquè un cara a cara tan marcat, fixat i estipulat fins al més mínim detall amb els temes, els temps i les intervencions prefixades fa autèntica basarda perdre-hi el temps. Tenim cable a casa, i sempre hi ha alguna cosa per veure molt més distreta, i sinó com deia Groucho Marx “que amb la televisió havia agafat gust per la lectura”.

A més per veure a dos espanyols parlant d’Espanya, de "su España", que saps que es rifaran de Catalunya com sempre han fet... Francament, que s’ho mirin els espanyols i que ho disfrutin.

Quina enveja que fan els Estats Units! Tenen la sort que els seus debats són oberts en quan a temàtica i fins i tot a vegades amb possibilitat de preguntes per part del públic. Fins i tot hi ha hagut debats cara a cara entre els dos principals aspirants a la nominació demòcrata o sigui entre Hillary Clinton i Barak Obama.

Hi haurà, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya un cara a cara entre els candidats de CIU i de la Secta PSOE-Baix Llobregat, amb temàtica oberta? Seria interessant veure un acte d’aquest tipus entre un polític i un funcionari/gestor. Dubto que es faci mai, i per tant no tindrem l’oportunitat de poder-ne gaudir.

La Catalunya optimista

Entenc perfectament que els eslògans d’una campanya electorals són relatius i que sovint tenen ben poc a veure amb la realitat, però tinguem ben present que si que tenen a veure amb la realitat/ficció que ens volen presentar.

Fixem-nos amb les proclames “optimistes” de la Secta.

1) Lliguem les característiques personals de la candidata, recentment casada i embarassada, amb una imatge ensucrada de Doris Day. Això ho emboliquen amb una imatge de país inexistent perquè Catalunya per ells no existeix: Tot és Espanya i Zapatero.

2) No hi cap proposta per una Catalunya, concreta i determinada, o per un pes específic de Catalunya a Espanya. Només hi ha la imatge d’una Catalunya espanyola, al servei d’Espanya ben submisa i travada a Espanya.

Aquesta és la Catalunya optimista que ens ofereixen la Carme Chacón, en Joan Clos i la Secta. L’inefable Clos la clava quan diu “Ens ha anat prou bé sense grup en el Congrés” referint-se a l’absència de grup propi dels socialistes catalans a “las Cortes”. Simplement és allò de “l’esclau feliç”. Evidentment l’esclau és feliç i dubto que sigui optimista, però segueix sent esclau.

Semblances cinematogràfiques

Per als que hem estat malalts de cine, o més ben dit, per als que el cine ha estat un element fonamental de la nostra educació sentimental i històrica, hi ha un petit joc que sempre ens ve al cap, i és el d’establir semblances entre cinema i política o entre actors i polítics.

Tres exemples:

1) Carme Chacón i Doris Day. Les dues sempre tan optimistes i toves, sempre tan familiars i acaramel•lades, omplen de “felicitat” la pantalla i la vida. No ens les mereixem! Només dues diferències: la Doris Day cantava molt bé i no se li coneixen vel•leïtats polítiques. No m’imagino a la Chacon amb el “què serà, serà...”

2) Joan Ridao i Bette Davis. No pas pel físic, però si pels ulls, i sobretot pels odis/obsessius, i la mala llet. En el cas de l’actriu exemplificat pel seu paper a “La lloba” contra el seu marit a la ficció, l’actor Herbert Marshall, i en el cas del polític català per les seves permanents obsessions amb Artur Mas i CIU que són de manual psiquiàtric.

Per acabar, també CDC sembla una pedrera per Hollywood perquè tant Artur Mas pel que fa al paper del Príncep a Shreck i Jordi Pujol a “La guerra de les galàxies” i a “Desafiament total” han estimulat als productors americans.

A veure si amb jocs i divertiments d’aquests tipus se’ns fa més digerible la campanya electoral.

Intervenció d'Artur Mas al Parlament

Aquesta ha estat la intervenció de l'Artur Mas. Si voleu saber-ne més, de tot plegat, només cal que cliqueu aquest enllaç.

Podria haver-ho fet abans

Fidel Castro, el dictador cubà, es retira o almenys això diu. Confiem que sigui veritat perquè els dictadors no tenen per costum retirar-se, sinó més aviat es moren o els eliminen físicament.

Quasi 50 anys de manar als cubans en són prous com per què n’hagin quedat ben farts. Ara bé, l’autojubilació de Fidel Castro no implica el canvi polític, o sigui l’inici d’un possible camí a la llibertat per a Cuba, sinó la continuació, de moment, de la dinastia Castro amb el germà Raül.

El fet és positiu, ara veurem com segueix tot plegat. Constatarem si la capacitat del poble cubà, el saber fer de l’administració USA, l’actuació de la dissidència i l’actitud de la nomenclatura cubana fan evolucionar la situació. Caldrà veure si predominen les visions positives per sobre les posicions revengistes.

Penso que tot el nostre suport hauria d’anar per una transició pacífica vers la democràcia i que el canvi comportés una millora gradual i sostinguda per augmentar el nivell de vida i la llibertat de tots els cubans.

El successor dels Castro ha de ser el poble cubà.

Com s'acabarà?

Hem de tornar a parlar de l’Oficina Antifrau perquè el tema ha reviscolat.

Ara ha sortit el Síndic de Comptes carregant durament contra el projecte de l’Oficina esmentada afirmant que envaeix competències de la Sindicatura. Si ho diuen deu ser veritat, no ho dubto pas.

Però tinguem present que la proposta de l’Oficina Antifrau sorgeix d’ERC, una d’aquestes idees que llencen amb tota la propaganda que poden per tal de situar a CDC a la corda fluixa i a ells al paradís de les grans propostes, o més ben dit als llimbs de les "fantasies" on poden dormir el son dels justos.

Evidentment a la Secta mai li va interessar el tema, i des del primer dia van deixar ben clar que els ajuntaments no es podien tocar de cap de les maneres, que amb les coses de menjar no s’hi juga i que dels comptes dels ajuntaments en viu molta gent. Massa gent com per embolicar la troca.

Ara el Síndic de Comptes, evidentment també de la Secta, surt en defensa del seu càrrec, del seu sou, i per més inri, dels seus, en un ampli sentit. Coherents que són els xicots.

La resposta a la pregunta del títol només té una resposta, i és ben òbvia:

No s’acabarà, tot seguirà igual.

El final d'un procés

La concreció de la independència de Kosovo era un fet esperat i acceptat pels grans països de la Unió Europea i pels Estats Units d’Amèrica amb l’oposició de Sèrbia i de Rússia, tradicionals aliades, que tampoc han sorprès a ningú.

La posició d’Espanya? Potser es podia haver esperat una actitud més europea tot aprofitant la valoració, en general positiva, de la majoria dels estats de la vella Europa. Però ni així. L’ancestral Espanya de sempre ha tornar a aparèixer i s’ha situat dins de la seva trajectòria històrica natural no reconeixent Kosovo. Podrien haver estat més intel·ligents i situar-se conjuntament amb els socis europeus a favor del nou estat. No han pogut, les vísceres els ho han impedit.

I la Secta que hi diu? Què ha de dir, no és part integrant del PSOE?

Kosovo és el capítol final de la gran tragèdia balcànica dels anys 90, encetada i impulsada per Milosevic i el seu somni de la Gran Sèrbia que ha acabat amb un gran patiment per a tots els pobles de l’exiugoeslava.

Que aquest final sigui també l’inici de la integració de tots aquests pobles a la Unió Europea, on es mereixen ser-hi ben acollits.

Quins collons!

No es pot afirmar que qualitat democràtica vulgui dir, per exemple, respecte per a la llista més votada? No es poden demanar llistes obertes? No es pot demanar que es voti directament a l’alcalde?

Ara estem arribant al més pur estirabot i a la demagògia més populista, simplement per fer quadrar les necessitats i les ganes de mantenir el poder amb les possibles conseqüències dels resultats de les eleccions del 9-M.

Ara resulta que, si els diputats de CIU li són necessaris al PSOE a nivell d’estat, CIU no pot condicionar a que els del PSOE/PSC deixin el govern de la Generalitat i convoquin noves eleccions a Catalunya. Això seria una subordinació. Brillant! No sé, potser davant d’aquesta gran “ofensa” ERC faria una declaració unilateral d’independència. Seria bonic, oi?

Encara ens volen fer empassar que la secta “PSOE-Baix Llobregat” és diferent del PSOE-Espanya. L’ínclit Joan Ridao i ERC és pensen que som imbècils i ens poden enredar i prendre el pèl cada dia i per sempre?

Doncs si la carambola és possible i viable, au, anem vers unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i ben esperançats, i deixem-nos de cabrioles i de punyetes.

Tanta por fa a alguns unes eleccions democràtiques a Catalunya?

Amics d’ERC: No és una gran festa democràtica això de les eleccions? Doncs celebrem-ho!

I deixem les coses clares. Si ZP necessita a CIU, això cal aprofitar-ho i no només amb noves eleccions, sinó, per exemple, amb l’acompliment de l’Estatut, forçant la construcció de l’eix mediterrani, i l’eix de l’Ebre per a connectar Catalunya amb Euzkadi i tot el Cantàbric i ...

Després de la vaga

El dia després de la vaga dels mestres de l’escola pública de Catalunya sembla ser el moment per iniciar un cert debat sobre el tema.

Un paràgraf de l’article publicat a l’AVUI, 15 febrer, per la senyora Irene Balaguer, Presidenta de l’Associació Rosa Sensat, ho facilita. Reproduïm l’apartat: “El Banc Mundial considera l’educació una inversió. En conseqüència, propugna que el que han de fer els governs és reduir recursos, perquè el que cal és una gestió més eficaç. El que recomana, doncs, és incrementar la precarietat laboral dels professionals”.

Sembla totalment correcte entendre l’educació com una inversió, no?

On ha vist la senyora Balaguer aquesta recomanació del BM per incrementar la precarietat laboral?. Potser el problema és la manca de feina a Rosa Sensat i s’han de passar les tardes plantejant-se problemes.

Ja fa temps que de Rosa Sensat no en surt pràcticament res de res, ni de positiu ni d’interessant. Els seus anys de glòria s’han acabat fa temps i ara fins i tot tenen confusió per trobar l’enemic perquè ja no tenen a CIU al govern, i això és fotut. Encara que sempre els quedarà l’escola privada, el Banc Mundial, els EEUU i el president Bush. Que no es preocupin que els enemics no s’acaben mai!

Vaga, vaga

Ben segur que moltes famílies hauran hagut de fer doble jornada, o sigui, laboral i familiar, perquè avui fan vaga els mestres de l’ensenyament públic. Per què? Sembla que per un esborrany de llei que encara es pot debatre i esmenar.

Als voltants de la una del migdia, a la part baixa de la Plaça Catalunya, anava passant la manifestació que donava suport a la vaga del professorat (o potser era per agrair al professorat un dia de gresca i xerinola). Pancartes tan envellides com els penons i els gegants de la processó del Corpus Christi, mestres-progres a punt de jubilar-se, la gran pancarta de sempre del “Sindicato de Estudiantes/Sindicat d’Estudiants”... D’aquí a una hora el personal es distribuirà pels “bocatas” i els "macdonalds" del centre de la ciutat i Ciutat Vella i potser fins i tot omplin a la tarda alguns cines, que ja els fa prou falta.

Com sempre per salvaguardar l’escola pública es fot als pares i als alumnes. Una contradicció més.

Qui de ben segur no se n’han de preocupar són la parella Montilla, els dos ben retribuïts a càrrec dels nostres impostos, perquè els seus fills petits van a l’escola privada d’elit, el Col·legi Alemany, per exemple, encara que com a polítics siguin uns “ferms defensors de l’escola pública”, sempre que sigui per als altres. Aquesta “recomanació” que també la fan seva molts professors de l’escola pública, porten els fills a la privada perquè realment saben de què va el rotllo i quin pa s’hi dóna.

L’educació, i més concretament l’escola pública, és un perfecte reflex dels mandataris actuals: imatge “progre” i d’esquerres i comportaments elitistes i conservadors. Hipocresia social ben assumida, sí senyor, com ha de ser!

Demòcrates de "pacotilla"

Suposo que encara recordeu el darrer Plenari del Parlament de Catalunya. Una moció demanant una moratòria per les obres del túnel del TGV pel centre de Barcelona que va ser aprovada per una àmplia majoria.

Reaccions? El Govern a través del Conseller Nadal i del seu President ho van ignorar totalment i van afirmar amb tota tranquil·litat que això no canviava res de res. Sí senyor, d’això se’n diuen demòcrates de tota la vida.

CIU que ho va plantejar, què farà ara? Almenys demanar que les resolucions del Parlament es compleixin, no? I ERC que també hi va votar a favor i està al Govern, sortiran del Govern? O faran veure que allò era una simple moció, o sigui un tràmit, i ja està?

Del President Montilla i els seus, o sigui els de la secta, no cal esperar-ne res més que el manteniment de les “poltrones” i els càrrecs que en resum és el seu únic i desitjat objectiu.

Que farà el President del Parlament en un cas així? I si ningú no en fot ni cas de la moció presentada i aprovada, podria dimitir? Doncs, home, per què no?

Però de que estem parlant, de dimitir, de deixar els càrrecs, que ens hem tornar bojos?

La democràcia mereix tot el nostre respecte i suport i per tant atacs com aquests haurien de ser castigats com cal, en primer lloc amb la llei a la ma, i en segon amb el corresponent càstig electoral. La pregunta és, tenim una ciutadania prou madura com per exercir actes d’aquests tipus?

Espectacle final

Aquest malalt del protagonisme que és el jutge Garzon ha hagut de muntar l’escena adequada en el moment just i en el lloc escaient...

Hi ha anat personalment, a Euzkadi, a dirigir les darreres detencions d’abertzales perquè l’home necessitava marxa i sobretot fotografies i imatges de la seva “sublim” actuació.

Aquest home si tingués dos dits de senderi es posaria en mans d’un bon equip de psicòlegs i psiquiatres per tal de curar-se la malaltia, però el seu problema és que ni tan sols ho sap.

Ja fa molts anys que aquest trist personatge ha jugat i segueix jugant un “protagonisme forassenyat” i a més a més com a jutge instructor tothom reconeix que és un desastre perquè la majoria de casos que ha instruït han acabat en un fracàs.

Fa temps que importants advocats de Madrid se n’enfotien del jutge dient: “cuando salía a cazar narcos con helicóptero...” Sempre s’havien de fer les fotos i filmar les imatges i per tant els periodistes havien d’estar a punt.

Després es produïen escàndols com el del pressumpte narco Oubiña que tot i demostrar-se la seva culpabilitat el van haver de deixar en llibertat per la mala instrucció del cas.

Sèrbia

De fa uns quants anys només tenim notícies de Sèrbia en sentit negatiu, i potser el balanç final fins avui és francament injust.

Les guerres de l’exiugoslava han fet molt de mal a Sèrbia, i no tant per la pèrdua de territoris i de poder com per la dimonització que ha patit el poble serbi. Evidentment alguns dels seus dirigent s’ho han guanyat a consciència.

Després de les darreres eleccions, Sèrbia es mereix una oportunitat, i en aquest sentit fóra el moment que la Unió Europea adoptés una actitud clara de suport i amistat de la qual en resultés una incorporació de Sèrbia a la UE en la millor de les condicions possibles. Sèrbia no és mereix un mercadeig de la UE sinó una obertura franca i sincera encara que pugui tenir un determinat cost pels que ja hi som.

Val la pena de recordar la lluita del poble serbi per la seva independència, fet aquest que va tenir el suport de molts catalans a començaments del segle xx.

Cal valorar ben positivament la valerosa i heroica lluita del serbis contra l’imperi otomà. Europa té un gran deute amb Sèrbia, i per tant ara no ens en podem desentendre i fer-nos els garrepes.

Ara és l’hora que Europa obri els braços envers Sèrbia, tot eliminant
regatejos i rancúnies. Volem veure una Sèrbia integrada a Europa i reconciliada amb la seva història. El poble serbi ha patit prou i s’ho mereix.

"El juez de la horca"

No sé si recordeu la pel·lícula que si no vaig malament la dirigia en John Houston i era un western.

A Madrid tenen Baltasar Garzon que podríem anomenar-lo “Smith el rápido”,expert en ilegalitzacions. Ara ho ha fet amb tot el que ha trobat que li semblava abertzale, i fins i tot ha posat a la presó als que ell sospitava que podien ser els nous responsables de l’ independentisme basc.

Aquest jutge que tant li agrada el títol de “el justiciero”, no és res més que un bluff al servei del govern espanyol de torn. Sino pregunteu com van acabar les instruccions sobre els casos del Banc de Santander i del Banc de Biscaia, per exemple. Clar que en aquest cas no eren terroristes.

Una pregunta i una proposta per si algú la vol recollir:

No es podria organitzar un acte massiu de suport al poble basc en el que hi participessin CDC i ERC? Si la lluita caïnitica d’aquests partits ho fa inviable que prenguin la iniciativa Òmnium o alguna Plataforma, però que es compti amb els suport de CDC i ERC. Seria tot un detall.

Fa molta mandra

Fa realment mandra haver de parlar de l’església, concretament de l’església i la política.

Tinc la sort de fer-ho, no estan ni dins ni fora de l’església perquè n’he pogut restar al marge durant tota la meva vida. Estic convençut de la importància del fet religiós, les evidències ens ho demostren.

No separo l’església espanyola de la catalana perquè per desgràcia hi ha ben poques diferències si és que n’hi ha alguna. No ens enganyem.

Cal reconèixer que l’església té el dret a opinar, com qualsevol organització social, i evidentment en aquelles qüestions que poden ser debatudes per la implicació moral que comporten. Cap problema!

Ara bé que s’impliqui directament a la batalla política en una precampanya i en aspectes que amb tota claredat entren en el més pur debat polític (criteris d’organització de l’estat, autonomies, debats territorials, etc.) no els pertoca.

A més a més, amb tota aquesta participació descarada que estan fent és ben cert que afavoreixen el vot PP a l'Espanya profunda i el vot PSOE per reacció a la resta. Paper ben galdós el que acaben fent.

El túnel del TGV

Ahir va tornar el tema del TGV (AVE en espanyol) al Parlament per tal de congelar-ne el traçat. La moció ha estat aprovada amb els vots de CIU i ERC.

Sabem que als “demòcrates” de la Secta tot això els és ben bé igual, ells ja han decidit i no estan per aquestes “bestieses” de la democràcia i les votacions.

Com a cada debat parlamentari, sempre hi ha algunes intervencions que són per sucar-hi pa.

En detallarem per la significació que té, la d’aquest “geni” de l’oratòria que tenim per desgràcia com a President de la Generalitat, gràcies a ERC.

La resposta del capo Montilla al cap de l’oposició Artur Mas va ser “aconsellar a Mas que es preocupi més pels problemes interns de CIU en comptes de dedicar-se a la desqualificació global del govern”. No es podia esperar gaire més de la mala llet i de la misèria intel·lectual del personatge. Realment no dóna més de si.

Mentir i instrumentalitzar

Aquestes són les formes d’actuar que tenen el govern espanyol i l’església espanyola en relació al tema d’Euzkadi.

Pel que fa al govern, tota la tasca d’imposar i ordenar “manu militari” l’eliminació política de l’expressió democràtica de l’independentisme basc, parla prou clar sobre el tarannà liberal tant del PSOE com del PP.

El paper de l’església espanyola no en surt tampoc gaire ben parat. Exigir que no es parli amb el que ells anomenen “terroristes” quan se sap que hi ha elements de prou rellevància de l’església que en altres temps han fet de mediadors és un simple acte de cinisme.

Que la cúpula de l’església de les “espanyes” està controlada avui en dia per un cau de carques és prou conegut, però això no els permet mentir i instrumentalitzar la història i tampoc l’actualitat.

Realment, i no és gens sorprenent, a l’església i al govern espanyol els uneix, en els temes de Catalunya i Euzkadi, una autèntica por a la llibertat. Ni els uns ni els altres han tingut mai una relació fluida amb la llibertat.

Hi ha ciutadans catalanistes que es plantegin votar encara partits com el PSOE o el PP?

En un context d’aquest tipus l’abstenció conscient i el vot en blanc són opcions francament negatives.

Els ve de nou?

El senyor Jesús Caldera, Ministre de Treball per cert, afirma que no hi ha crisi ni recessió que “no és res més que un ajustament ràpid i concentrat del sector immobiliari”.

L’augment substancial de l’atur el mes de gener, només mereix del ministre les frases esmentades, en resum no passa res de res, tot està controlat. Amb anàlisis d’aquests tipus ja cal que ens preparem, que comencem a estalviar, que tothom faci les previsions escaients perquè el futur no és gaire falaguer.

A més a més les afirmacions que fa el ministre i altres “gurus” governamentals carregant tots els neulers al sector de la construcció, són falsos, o si més no, incomplets, o és que no han plegat o han presentat expedients de regulació empreses auxiliars de l’automòbil i d’altres sectors industrials?

Una nota final: Hem viscut anys i anys en que la creació d’ocupació de baixa qualitat ha estat la tònica general, i per tant avui tots aquests treballadors es trobaran absolutament desemparats davant la conjuntura econòmica que s’apropa. Certament no afectarà al Sr. Caldera!

Va degenerant

El tema del vot en blanc, a poc a poc, va de mal borràs.

Primer va ser Heribert Barrera que el va plantejar més que res com a un vot ètic.

A través d’alguns mitjans de la xarxa com per exemple “reset-cat” es va iniciar un debat força interessant.

Posteriorment s’hi ha afegit, per un costat Pasqual Maragall i per l’altre Plataforma per Catalunya, per motius aparentment semblants encara que provinguin d’esquemes ideològics més aviat antagònics.

Maragall no ha aconseguit convèncer els amics de sempre, ni el seu entorn més proper dins del PSOE, ni tampoc a Ciutadans pel Canvi que segueixen sent bàsicament “Ciutadans pel càrrec”. I això del “càrrec” només ho facilita la Secta i no pas Maragall ni els del seu Partit Demòcrata Europeu. Amb les coses de menjar no s’hi juga!

Això Maragall ja ho hauria de saber perquè la seva experiència és prou llarga.

Pel que fa als de Plataforma per Catalunya, simplement saben que no trauran res i queden millor demanant el vot en blanc.

1208

És l’any que va néixer a Montpeller Jaume I, dit el Conqueridor, o sigui que enguany es commemoren els 800 anys. Sembla un aniversari rodó, dels que s’haurien de recordar amb tota solemnitat.

Clar, tot això si parlem d’un país normal, amb la suficient autoestima.

Pel que sembla no és així, encara que també és cert que tenen temps per a rectificar i salvar les aparences.

Que tenim la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona en mans de l’espanyolisme, ja ho sabem, que tenim un “autoanomenat” partit independentista, ERC, que serveix de crossa pel domini del PSOE a tot Catalunya, també ens consta, però que no tinguin el senderi d’estructurar un seguit d’actes amb tota la solemnitat i espectacularitat necessària per aquesta celebració, ratlla la infàmia i la presa de pèl.

I l’oposició? I aquí només podem parlar de CIU. Per què no ho plantegen obertament i pública a tots els nivells?

Una pregunta pels de la “crosta nacional espanyola”: És que potser es reserven totes les forces per celebrar els 200 anys del “2 de mayo” de 1808 a Madrid? No seria gens estrany.

Finalment

A Barcelona podem tornar a veure un musical en català, gràcies a la Companyia Dagoll Dagom, o sigui, gràcies a la gent d’en Joan Lluís Bozzo.

Ja era hora que aquest fet que hauria de ser una noticia normal, s’acabi produint, doncs ja comencem a estar tips de musicals traduïts, però no al català sinó a l’espanyol. Exemples? West Side Story, Mamma Mia, Grease, i segur que me’n deixo.

És una prova més del “cosmopolitisme” mal entès d’aquesta Barcelona d’aparador i turisme de xancletes.

Seria molt demanar a la gent del “teatru” de fer un esforç i mirar de fer dues versions dels grans musicals, una per les terres de parla catalana i una altra per Espanya? O potser és que ni tant sols s’ho han plantejat? O també és un tema de subvencions?