divendres, 15 de febrer de 2008

Després de la vaga

El dia després de la vaga dels mestres de l’escola pública de Catalunya sembla ser el moment per iniciar un cert debat sobre el tema.

Un paràgraf de l’article publicat a l’AVUI, 15 febrer, per la senyora Irene Balaguer, Presidenta de l’Associació Rosa Sensat, ho facilita. Reproduïm l’apartat: “El Banc Mundial considera l’educació una inversió. En conseqüència, propugna que el que han de fer els governs és reduir recursos, perquè el que cal és una gestió més eficaç. El que recomana, doncs, és incrementar la precarietat laboral dels professionals”.

Sembla totalment correcte entendre l’educació com una inversió, no?

On ha vist la senyora Balaguer aquesta recomanació del BM per incrementar la precarietat laboral?. Potser el problema és la manca de feina a Rosa Sensat i s’han de passar les tardes plantejant-se problemes.

Ja fa temps que de Rosa Sensat no en surt pràcticament res de res, ni de positiu ni d’interessant. Els seus anys de glòria s’han acabat fa temps i ara fins i tot tenen confusió per trobar l’enemic perquè ja no tenen a CIU al govern, i això és fotut. Encara que sempre els quedarà l’escola privada, el Banc Mundial, els EEUU i el president Bush. Que no es preocupin que els enemics no s’acaben mai!

dijous, 14 de febrer de 2008

Vaga, vaga

Ben segur que moltes famílies hauran hagut de fer doble jornada, o sigui, laboral i familiar, perquè avui fan vaga els mestres de l’ensenyament públic. Per què? Sembla que per un esborrany de llei que encara es pot debatre i esmenar.

Als voltants de la una del migdia, a la part baixa de la Plaça Catalunya, anava passant la manifestació que donava suport a la vaga del professorat (o potser era per agrair al professorat un dia de gresca i xerinola). Pancartes tan envellides com els penons i els gegants de la processó del Corpus Christi, mestres-progres a punt de jubilar-se, la gran pancarta de sempre del “Sindicato de Estudiantes/Sindicat d’Estudiants”... D’aquí a una hora el personal es distribuirà pels “bocatas” i els "macdonalds" del centre de la ciutat i Ciutat Vella i potser fins i tot omplin a la tarda alguns cines, que ja els fa prou falta.

Com sempre per salvaguardar l’escola pública es fot als pares i als alumnes. Una contradicció més.

Qui de ben segur no se n’han de preocupar són la parella Montilla, els dos ben retribuïts a càrrec dels nostres impostos, perquè els seus fills petits van a l’escola privada d’elit, el Col·legi Alemany, per exemple, encara que com a polítics siguin uns “ferms defensors de l’escola pública”, sempre que sigui per als altres. Aquesta “recomanació” que també la fan seva molts professors de l’escola pública, porten els fills a la privada perquè realment saben de què va el rotllo i quin pa s’hi dóna.

L’educació, i més concretament l’escola pública, és un perfecte reflex dels mandataris actuals: imatge “progre” i d’esquerres i comportaments elitistes i conservadors. Hipocresia social ben assumida, sí senyor, com ha de ser!

dimecres, 13 de febrer de 2008

Demòcrates de "pacotilla"

Suposo que encara recordeu el darrer Plenari del Parlament de Catalunya. Una moció demanant una moratòria per les obres del túnel del TGV pel centre de Barcelona que va ser aprovada per una àmplia majoria.

Reaccions? El Govern a través del Conseller Nadal i del seu President ho van ignorar totalment i van afirmar amb tota tranquil·litat que això no canviava res de res. Sí senyor, d’això se’n diuen demòcrates de tota la vida.

CIU que ho va plantejar, què farà ara? Almenys demanar que les resolucions del Parlament es compleixin, no? I ERC que també hi va votar a favor i està al Govern, sortiran del Govern? O faran veure que allò era una simple moció, o sigui un tràmit, i ja està?

Del President Montilla i els seus, o sigui els de la secta, no cal esperar-ne res més que el manteniment de les “poltrones” i els càrrecs que en resum és el seu únic i desitjat objectiu.

Que farà el President del Parlament en un cas així? I si ningú no en fot ni cas de la moció presentada i aprovada, podria dimitir? Doncs, home, per què no?

Però de que estem parlant, de dimitir, de deixar els càrrecs, que ens hem tornar bojos?

La democràcia mereix tot el nostre respecte i suport i per tant atacs com aquests haurien de ser castigats com cal, en primer lloc amb la llei a la ma, i en segon amb el corresponent càstig electoral. La pregunta és, tenim una ciutadania prou madura com per exercir actes d’aquests tipus?
Espectacle final

Aquest malalt del protagonisme que és el jutge Garzon ha hagut de muntar l’escena adequada en el moment just i en el lloc escaient...

Hi ha anat personalment, a Euzkadi, a dirigir les darreres detencions d’abertzales perquè l’home necessitava marxa i sobretot fotografies i imatges de la seva “sublim” actuació.

Aquest home si tingués dos dits de senderi es posaria en mans d’un bon equip de psicòlegs i psiquiatres per tal de curar-se la malaltia, però el seu problema és que ni tan sols ho sap.

Ja fa molts anys que aquest trist personatge ha jugat i segueix jugant un “protagonisme forassenyat” i a més a més com a jutge instructor tothom reconeix que és un desastre perquè la majoria de casos que ha instruït han acabat en un fracàs.

Fa temps que importants advocats de Madrid se n’enfotien del jutge dient: “cuando salía a cazar narcos con helicóptero...” Sempre s’havien de fer les fotos i filmar les imatges i per tant els periodistes havien d’estar a punt.

Després es produïen escàndols com el del pressumpte narco Oubiña que tot i demostrar-se la seva culpabilitat el van haver de deixar en llibertat per la mala instrucció del cas.

dimarts, 12 de febrer de 2008

Sèrbia

De fa uns quants anys només tenim notícies de Sèrbia en sentit negatiu, i potser el balanç final fins avui és francament injust.

Les guerres de l’exiugoslava han fet molt de mal a Sèrbia, i no tant per la pèrdua de territoris i de poder com per la dimonització que ha patit el poble serbi. Evidentment alguns dels seus dirigent s’ho han guanyat a consciència.

Després de les darreres eleccions, Sèrbia es mereix una oportunitat, i en aquest sentit fóra el moment que la Unió Europea adoptés una actitud clara de suport i amistat de la qual en resultés una incorporació de Sèrbia a la UE en la millor de les condicions possibles. Sèrbia no és mereix un mercadeig de la UE sinó una obertura franca i sincera encara que pugui tenir un determinat cost pels que ja hi som.

Val la pena de recordar la lluita del poble serbi per la seva independència, fet aquest que va tenir el suport de molts catalans a començaments del segle xx.

Cal valorar ben positivament la valerosa i heroica lluita del serbis contra l’imperi otomà. Europa té un gran deute amb Sèrbia, i per tant ara no ens en podem desentendre i fer-nos els garrepes.

Ara és l’hora que Europa obri els braços envers Sèrbia, tot eliminant
regatejos i rancúnies. Volem veure una Sèrbia integrada a Europa i reconciliada amb la seva història. El poble serbi ha patit prou i s’ho mereix.

dilluns, 11 de febrer de 2008

"El juez de la horca"

No sé si recordeu la pel·lícula que si no vaig malament la dirigia en John Houston i era un western.

A Madrid tenen Baltasar Garzon que podríem anomenar-lo “Smith el rápido”,expert en ilegalitzacions. Ara ho ha fet amb tot el que ha trobat que li semblava abertzale, i fins i tot ha posat a la presó als que ell sospitava que podien ser els nous responsables de l’ independentisme basc.

Aquest jutge que tant li agrada el títol de “el justiciero”, no és res més que un bluff al servei del govern espanyol de torn. Sino pregunteu com van acabar les instruccions sobre els casos del Banc de Santander i del Banc de Biscaia, per exemple. Clar que en aquest cas no eren terroristes.

Una pregunta i una proposta per si algú la vol recollir:

No es podria organitzar un acte massiu de suport al poble basc en el que hi participessin CDC i ERC? Si la lluita caïnitica d’aquests partits ho fa inviable que prenguin la iniciativa Òmnium o alguna Plataforma, però que es compti amb els suport de CDC i ERC. Seria tot un detall.