dissabte, 12 d’abril de 2008

Nous "Ministros"

No penso pas fer una anàlisi dels nous “ministros”. Ja s’ho faran.

Tres anotacions si que val la pena fer-les:

1 – Ja era hora que recordessin la fidelitat i els serveis prestats per un dels grans noms de la Secta, l’etern alcalde de l’Hospitalet, Celestino Corbacho. Malgrat tots els problemes de les obres del TGV, ell i els seus han mantingut ben fidel el vot captiu de la població. Calia la recompensa. Ara caldrà fer la recerca per designar el nou “Capo-recaptador” de la Diputació de Barcelona, però no cal preocupar-se’n perquè sobren aspirants.

2 - El cas de la “Chaconeta” a Defensa. Què voleu que us digui? Sembla que el tal exèrcit només té un paper, el de “garant armat” de la unitat d’Espanya. Possiblement voldrà donar-li un paper d’ONG, fet aquest tant ridícul com innocu.

3 – La senyora Álvarez repeteix tant “ministerio” com responsabilitats i competències. Ni un detall per a Catalunya ni per a la Secta, les coses importants van a on han d’anar i s’ha acabat. Recordem que és el “Ministerio de Fomento” el que concreta les obres, els terminis i els pressupostos escaients

divendres, 11 d’abril de 2008

El "Castell" està buit

La caixa del “Castell” està buida, no hi ha ni un duro. Només el Comte i els seus bufons poden anar viatjant, però discretament.

El Rei recapta els impostos i els porta a la Cort i en la seva condició “realista” els distribueix com millor li sembla, normal.

Els ciutadans del Comtat fan/fem el que podem: treballar, treballar i treballar, sobreviure en resum, tot alimentant les arques del reialme.

Malgrat tot, som uns ciutadans agraïts i entenem a la primera de canvi tot allò que és necessari al reialme. Estem disposats a tot, a vegades ni ens ho han de demanar o exigir, ja hi estem disposats per principi.

Els ciutadans del Comtat per no tenir, no tenim ni “flautista”, que almenys solucionaria el problema de les rates.

De fa molt temps esperem que puguem tornar a ser “Comtat Gran” i en conseqüència tinguem la possibilitat de decidir per nosaltres mateixos.

Dispenseu la metàfora, però certs estats d’ànim només es poden expressar d’aquesta forma.

dijous, 10 d’abril de 2008

Va de futbol

Em va fer gràcia aprofitar el partit d’ahir de la “Champions League” entre el Barça i el Schalke 04 per passar una bona estona veient un bon partit de futbol. Malgrat les referències que en tenia...

Que el Barça hagi acabat classificat per a semifinals està bé, diríem que és satisfactori, però el partit va ser d’allò més trist i ensopit. L’equip alemany va fer la impressió que no marcaria un gol ni amb la porteria buida i amb en Víctor Valdés fent d’espectador.

A la primera part el Barça semblava un manyoc de nervis, ple de dubtes i escagarrinat de por. Si l’única ocasió de gol clara del conjunt germànic en tot el partit, concretament al començament arriba a entrar, allò s’hagués convertit en un funeral.

Hem passat, que ja és prou, però per Sant Jordi ve el Manchester United i el tremolor de cames és general.

Confiem que Sant Jordi ens ajudi i puguem veure aquell Barça potent i il·lusionant que tantes vegades hem pogut gaudir en competicions internacionals.

Així sigui. Amén!

dimecres, 9 d’abril de 2008

No cal ni obrir el diari

A primera plana de l’AVUI, de 9 d’abril de 2008.

Promeses a Duran:

1 - Publicar les balances fiscals abans de dos mesos

2 - Estudiar el transvasament del Roine a llarg termini

3 - Complir el finançament segons fixa l’estatut

4 - Traspassar i millorar el servei de rodalies

El gran entabanador inicia la legislatura. És possible que hi hagi algú amb dos dits de seny que encara es cregui al Sr. Zapatero?

El que es pugui i s’hagi de pactar ha de ser cobrant per avançat. No podem repetir els mateixos errors de sempre. Si us plau, una mica de senderi i de dignitat.

Ja n’hi ha prou!

dimarts, 8 d’abril de 2008

Guru i profeta

Potser diríeu que els dos mots no es complementen gaire bé. En general deu ser veritat, però hi ha algun cas que Déu n’hi do. Tenim un cas interessant en el país que resulta, si més no, curiós.

Ens referim a Miquel Sellarès, home que ha passat per diversos llocs de responsabilitat de l’Administració catalana. A la Generalitat, tant a l’època de Convergència com després en el primer tripartit.

Sempre ha hagut de sortir abans d’hora de les seves responsabilitats polítiques: per dimissió, per destitució, per...

Des de sempre s’ha dedicat al “periodisme”, així, entre cometes, en el sentit que sempre ha estat un periodisme un tant especial: confecció de dossiers, confecció de resums de premsa, confecció de confidencials, com en el seu temps el famós“SIC”, i altres de semblants.

Avui, com ànima de “Tribuna Catalana” segueix judicant l’acció política dels altres: defineix els grups i els corrents interns de CDC com si encara fos casa seva i es mostra molt respectuós amb els problemes d’ERC . Sobre el “tripartit” manté una postura també molt racional.

A través d’ “Opinió Catalana” es permet enfocar les jornades i debats que li semblen interessants, i que no sempre ho són.

En general tot ho té subvencionat, forma part de la societat civil catalana subvencionada. Evidentment no és pas l’únic, ni el pitjor. Simplement en forma part.

dilluns, 7 d’abril de 2008

La "dependència"

Avui, dia 7 d’abril, hi havia convocada una vaga dels treballadors relacionats amb el sector de la dependència i entre d’altres reivindicacions volen un conveni a nivell de Catalunya.

Algunes persones ens hem sentit rejovenides perquè recordem molt bé quan fa anys un sindicat dels autoanomenats avui majoritaris, concretament CCOO i lògicament amb la col.laboració d’una part de la patronal catalana, van convertir el conveni col.lectiu per als treballadors de centres geriàtrics de Catalunya en conveni estatal.

Però cal recordar que en aquest món res es fa gratuïtament. Així s’aconseguia allunyar la negociació dels interessos dels treballadors afectats, fer-la més burocràtica, i sobretot més controlada des dels despatxos madrilenys. Res de nou, oi?

Que tinguin sort els treballadors del sector, i que serveixi per a professionalitzar el personal i dotar-los dels mitjans necessaris.

La llei de la dependència ha creat moltes esperances i expectatives, i en aquests moments està sent una font constant de desencisos, tant pels endarreriments en les valoracions com en els pagaments dels ajuts promesos.

diumenge, 6 d’abril de 2008

La pinça

El Sr. Carod-Rovira està inspirat i es veu que quan es troba en aquesta situació es passa de rosca amb facilitat, o potser simplement li serveix per despistar al personal.

Ara ens ha sortit amb la “teoria de la pinça” que consisteix en afirmar que l’oposició a Catalunya, o sigui CIU, actua conjuntament o d’acord amb el PSOE: el “gobierno de España” contra el govern de la Generalitat.

Vostè Sr. Carod no és un ingenu ni un estúpid, i sap perfectament que no hi ha dos partits, PSC i PSOE, n’hi ha un de sol i es diu PSOE que inclou l’altre, com una simple federació territorial.

Francament, millor que deixi de dir animalades, i si els seus aliats a la Generalitat, o sigui el PSOE (la Secta a Catalunya) que sempre han estat i estant a les ordres del “gobierno amigo” no fan l’estratègia que vostè voldria ho té fàcil, trenqui el govern i passi a l’oposició, o simplement, plegui. No és insubstituïble.

La resta són romanços i autojustificacions.