divendres, 25 d’abril de 2008

L'Eix

No parlem de l’eix del mal encara que durant molts anys tant pel govern de l’Estat com per a la Generalitat Valenciana, l’eix ferroviari del Mediterrani era realment l’eix del mal o més ben dit l’Eix inexistent.

Des del món empresarial i econòmic, tant valencià com català, s’ha reclamat de fa anys i ara s’hi apunten els governs dels dos països. A la Generalitat Valenciana li ha costat fer el pas, però sembla que la pressió del món econòmic i empresarial al final ho ha aconseguit.

L’autopista ja es va haver de fer amb el suport de la iniciativa privada i només faltaria que hagués passat el mateix amb el tren. Cal recordar que encara ara avui el tren té llargs recorreguts d’una sola via.

La necessitat de l’economia valenciana d’exportar a Europa és reconeguda per tothom. Per què no es facilita? Quins són els problemes d’Espanya per empènyer una economia amb iniciativa com la valenciana? Evidentment raons polítiques per preservar la potència de Madrid i la dependència de tota la resta envers aquests esquema de centre radial.

dijous, 24 d’abril de 2008

Qui ho entengui que ho expliqui

Ara resulta que l’encariment dels productes d’alimentació no és pas un fet conjuntural ni circumstancial sinó que sembla que és i serà de tipus estructural i pot tendir a augmentar. Això diuen que és degut al consum dels països que es troben en fases econòmiques emergents com la Xina, l´Índia i d’altres, fet aquest que en principi és ben positiu.

Ara bé es produeix una certa contradicció en el fet que en els darrers anys i bàsicament a Europa s’han establert estratègies i polítiques que tendeixen a desincentivar la producció de molts productes alimentaris.

Caldria preguntar-se quina hauria de ser l’estratègia adequada en els moments actuals perquè no acabés perjudicant la butxaca i per tant el poder adquisitiu dels ciutadans.

No oblidem que com sempre els primers perjudicats són els que ja estan normalment en precari: els pensionistes, els treballadors amb salaris “mileuristes”, etc.

dimarts, 22 d’abril de 2008

El "rei" Baltasar

L’inefable Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, ha sortit dient que està ben cofoi i convençut de tot el que ha dit i ha fet, i que no es penedeix de res. Molt bé, ara resulta que en tenim un que encara dirà que ell no ha parlat del transvasament del Segre al Llobregat, o pitjor, potser encara ho defensa malgrat que tothom, tècnics inclosos, han dit ben alt i ben fort que era una bestiesa.

Potser també defensa amb tot convenciment el transvasament de l’Ebre, malgrat que en deu dir captació i també podria ser que pretengués pintar la canonada de verd.

Tant li costa assumir que va ser ell qui va fer la proposta del Segre, que s’ha hagut d’empassar el tema de l’Ebre i que en resum s’ha hagut de sotmetre a les decisions del govern espanyol?

Continuem amb la tècnica de quasi tots els consellers del govern, excepte en Castells i en Tresserras: “No es pot repicar i anar a la processó”.

Boicot exemplar

Em sembla del tot correcte i encertat el boicot als Jocs Olímpics de Pequín que proposa Raymond Domènech, seleccionador de la selecció francesa de futbol.

Raymond Domènech, d’origen català, concretament de Rubí, proposa no veure per TV ni la inauguració dels Jocs ni la cerimònia de clausura ni cap dels esdeveniments esportius. Així de clar i de senzill.

No penseu pas que un boicot general d’aquests tipus no tindria repercussions. Penseu que els drets televisius d’uns Jocs són d’uns imports espectaculars, i per tant el manteniment d’unes altes audiències televisives són del tot indispensables. El règim dictatorial xinès es mereix això i molt més.

És evident que si a més a més s’aconsegueix que no vagin a la inauguració determinats mandataris polítics el boicot prendria encara més força.

I ja n’hi ha prou d’aquest discurs xaró sobre l’apoliticisme de l’esport i de l’olimpisme.