“L’angelet bufador”

Raimon Obiols, que teòricament representa i encapçala el sector catalanista de la Secta, s’ha retratar a si mateix i al seu partit quan diu que les diferències entre els capitans i el sector catalanista del partit no tenen cap sentit perquè són coses del passat ja superades. Diu que l’èxit d’aquest esquema ens hagués portar a una situació semblant a la basca, i afegeix que per sort no en varen fer cas.

Certament que el Sr. Raimon Obiols no en va fer cas ja que en realitat sempre va optar per un socialisme català/espanyol.

Ell, “l’angelet bufador”, va ser un dels més ferms defensors de la integració del PSC al PSOE, i sense cap tipus de recança va optar en tot moment a favor dels sectors més durs i agressius en la lluita contra Josep Pallach.

El seu dogmatisme no té res a envejar al sector “Baix Llobregat” al qual ell va donar ales. La major traça organitzativa del “clan Montilla-Baix Llobregat” també finalment el va arraconar a ell que havia contribuït a engreixar la bèstia. Encara avui segueix repartint dogmatismes a tort i a dret, encara que l’ única sort és que tothom el coneix i ja no enreda a ningú.

Podria haver-se quedat fent de model per pintar “àngels bufadors”, tan fofos com són, però cal reconèixer que tenen menys mala llet que el que els va fer de model.

Ara en Bassas, qui serà el següent ?

Simplement és un punt i seguit...

El control i la mala llet de la Secta és total. Fixem-nos en els detalls perquè acaben sent més rellevants que la substància. Josep Mª Balcells, diputat de la Secta al Parlament de Catalunya, només va afirmar que se sentien “incòmodes” amb determinades intervencions del Sr. Bassas. Collons! Si arriba a ser més greu jo penso que l’afusellen.

Aquesta “màfia-bicoca” de la Secta no en tenen mai prou, ho volen tot i volen a tothom ben submís i callat. No estan disposats a compartir, no volen adversaris, la seva conclusió és la victòria final i la mort definitiva de l’enemic. Que qui és l’enèmic? Catalunya, i la volen eliminar i convertir-la en un Museu Antropològic i quan ho hagin aconseguit la defensaran aferrissadament.

Si amb tot això, aquesta desgràcia d’ERC no ho veuen, ni ho volen veure, doncs endavant, que pensin que ni les poltrones ni els sous públics són per sempre, i els vots encara menys. Al pas que van, tots aquells que hem defensat la possibilitat d’un acord CDC/ERC, potser serà millor que esmercem tots els nostres esforços per una victòria contundent a les properes eleccions nacionals de CDC que faci innecessari l’acord..

No és mafiós?

S’ha acabat tot l’afer del Carmel. Com diu l’alcalde de Barcelona “cas tancat”. Sí senyor, com havia de ser.

Per tant no hi ha responsables, no ha passat res de res, no hi ha hagut damnificats, no hi ha hagut responsables: tot net com una patena.

La Fiscalia ha demanat l’arxiu del cas i així es farà.

Els diners han servit per fer callar els damnificats, diners dels impostos, dels impostos que paguem nosaltres, els ciutadans.

Els responsables queden així ben lliures i tranquils, ningú els hi exigirà res, ningú els demanarà res.

Els errors i les incompetències experimentades en les obres del túnel, reconegudes per tothom, no tenen càstig.

Resumint, amb els nostres diners s’han tapat les boques dels afectats i com que l’Ajuntament de Barcelona es va retirar oportunament com a acusació particular, el conte ja s’ha fos!

No us sona tot plegat a sistema tancat, a sistema clos, a aquesta cosa tan siciliana anomenada màfia?

El "nou manifiesto"

En gran part ja ho han aconseguit, que tothom en parli, que tota la premsa i la resta de mitjans de comunicació se’n facin ressò.

En resum, els grans trets són els mateixos de l’anterior, es repeteixen els mateixos tòpics, els agredits i els agressors segueixen sent els de sempre, els que ho han iniciat tampoc han canviat substancialment.

Continuen amb la cantarella que els territoris no són el subjecte lingüístic, però en canvi queda ben clar que el castellà ha de prevaldre i preval a tot el territori de "su España", o sigui que en resum tota l’argumentació és purament instrumental.

L’objectiu de tota aquesta “genteta” no és cap altre que l’eliminació de la “normalització lingüística” i el final de la immersió a l’ensenyament. Simplement el final de la supervivència del català a la societat i a l’ensenyament.

Només hi ha un objectiu, la definitiva i total victòria de l’Espanya eterna i de l’espanyolisme més tronat.

El Manifiesto i els insults a tothom qui no estigui amb “la Roja” són les dues cares de la mateixa moneda, moneda que ni ens convé ni la volem.

D’un país, d’una societat que només es fa sentir i es manifesta agredint a l’altra o insultant simplement al diferent, ben poc en podem esperar.

També com sempre, ens cal estar alerta i previnguts, i començar a pensar en quines mans hem de posar el govern del nostre País, per superar les vergonyes actuals.

Junts ?

L’acte d’ahir organitzat per Òmnium Cultural al Teatre Nacional va ser més aviat un acte de tipus “institucional”, fred i distant, això si, molt ben organitzat.

El Nacional estava ple de gom a gom, fet bastant previsible.

L’acte, segons els propis organitzadors, volia, pretenia ser un avís referit a la possible sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

S’acomplí l’objectiu amb un parlament de Vicenç Sanchis i una breu i clara intervenció de Jordi Porta, president de l’entitat organitzadora. Hi havia presència de les diverses forces polítiques catalanes, CDC majoritàriament, ERC i IC i para de comptar, i com sempre , “el florero” de la UGT, José Mª Álvarez que quan s’ha de mullar realment ja ho fa, i ho fa sense cap tipus de dubte per al PSOE, el seu partit de sempre.

Respecte al lema de “Junts”, un gran desig però només això, un desig. Ni la Secta hi era, ni se l’esperava, ni el PP tampoc hi va ser i sobre l’absència d’UDC, caldria preguntar-li al Sr. Duran.

Que CDC i ERC compartissin seients arrenglerats continua no volen dir res de res, i això ho sap tothom que vulgui saber-ho.

Finalment!

Finalment s’acaba la injustícia

Fa temps, molt de temps, que Carles Campuzano, diputat de CDC al Parlament espanyol, presenta propostes de resolució i documentació diversa sobre el tema de les pensions de viudetat i sembla que finalment ha aconseguit que es revisin.

Ahir es va acceptar la seva proposta, amb el suport de tothom, de tirar endavant la reforma de les pensions de viudetat. S’haurà obtingut que les esmentades pensions passin de tenir unes bases reguladores fixades fins ara en el 53% les de viudetat i el 70% les pensions amb familiars a càrrec, a un 70% les de viudetat i un 90 les altres.

Al final s’ha corregit una flagrant injustícia amb les vídues i vidus, injustícia aquesta que havia sobreviscut tant a governs de dreta com a governs d’esquerra.

Feia anys que Campuzano s’ho havia treballat a fons, recopilant informació, parlant amb associacions i agrupacions de persones afectades, en resum, ha fet de diputat valent i proper a les persones. Tot un mèrit, sí senyor!

Ara queda allò que en podríem dir “el temps dels miserables”: la tramitació, la concreció i el pagament, que hauria de ser, almenys, amb els endarreriments i des d’ahir mateix.

!A por ellos!

“¡A por ellos!”, que són bascos i catalans.

“¡A por ellos!”, que són estrangers, o sigui, bàrbars.

“¡A por ellos!”, que són educats i cultes.

“¡A por ellos!”, que són demòcrates de fa molts anys.

“¡A por ellos!”, que són del Barça.

“¡A por ellos!”, que són defensors de la ciència i de la intel·ligència.

“¡A por ellos!”, que són lliures, que han lluitat i han vençut als opressors.

“¡A por ellos!”, que no han patit quaranta anys de franquisme.

Aquesta Espanya de sempre, tan casposa com sempre, tan de “flechas y pelayos”, com sempre, és la que ha sortit al carrer a cridar “¡A por ellos!”.

Possiblement perquè no tenen res més a cridar.

Ara hem de confiar amb la selecció russa o la selecció alemanya, o si cal i es presenta l’ocasió, amb la selecció turca, que ja seria “l’hòstia”.

No sé si amb la Mare de Déu de Montserrat n’hi haurà prou, potser caldrà la intercessió de Santa Rita i tot.

Que s’acabi aquest malson!

El "Botines"

No és el “Botines” de la pel·lícula “Ningú no és perfecte”, aquell magnífic film de Billy Wilder, el director que tantes bones estones ens ha fet passar i no només amb comèdies sinó també amb drames com “Dies de vi i roses”.

Anant al dia d’avui hem topat amb Emilio Botín, el gran usurer, amo del Banco de Santander, i dels que ha anant xuclant. Ara és el BSCH, o sigui la suma del que era el Santander més el Banco Central i el Banco Hispano Americano, i no sé si no me’n deixo algun.

Aquest gran usurer, amb capacitat pel que sembla per comprar jutges i polítics, ara surt fent de profeta dient que sí, que certament hi ha crisi, però que no serà llarga. Potser si, però deu parlar per ell, i certament per a ell no n’hi ha, ni n’hi haurà de crisi. Ell seguirà sent el tauró que sempre ha estat, actuant sense cap contemplació ni cap mirament. Continuarà sent un dels més grans “depredadors” del sistema financer espanyol.

Certament el “Botines” de la pel·lícula no li arriba ni a la sola de la sabata al Botín del Santander. Hi ha la diferència entre un bon actor, George Rafft, i un usurer de grans proporcions.

Maria del Mar

Sovint em comenten que tinc una certa propensió a parlar massa de política, fet que realment és veritat, però és que és un camp que sempre m’ha interessat especialment.

Si que és veritat que no cal estar-ne parlant sempre i a tothora i per tant avui en farem una excepció.

Voldria valorar l’èxit de la Maria del Mar Bonet, a Xicago, que no és pas un fet qualsevol, sinó que cal valorar-lo ben positivament.

Triomfar als Estats Units d’Amèrica no és pas gens fàcil, i fer-ho amb els esquemes de qualitat que implica la veu de la Maria del Mar ho fa encara més difícil, però ho està aconseguint i de quina manera!

Ens n’hem de felicitar, per la pròpia cantant en primer lloc, pels cantants d’aquest país, sovint maltractats i menyspreats a casa nostra i també pel propi país perquè ja ens cal de tant en tant una injecció d’autoestima.

Vergonya, Senyors Diputats, vergonya!

L’actitud dels diputats de la Secta (PSOE-Baix Llobregat) al Parlament de Catalunya durant el debat sobre la crisi del transport fou tan lamentable que convé ser recordada.

El diputat de CIU, Josep Rull, en la seva intervenció va mostrar els titulars de dos diaris, LA VANGUARDIA i l’AVUI. Referint-se a aquest darrer digué: “titular d’un diari potent d’abast nacional” i la reacció de la Secta fou una gran riallada. La resposta ben escaient de l’esmentat diputat de CIU fou “És inaudit. Per vostès faran. Aquest és el sectarisme polític que té el PSC” i la reacció fou d’encara més rialles.

El President del Parlament va requerir una actitud més educada quan en realitat si hagués tingut un sentit correcte de l’autoritat els hauria d’haver expulsat de la sala.

Estic convençut que aquesta genteta, si aconseguissin acabar amb el “problema català”, ho celebrarien amb xampany francès, naturalment.

Realment és urgent acabar democràticament amb aquesta gent perquè són ben capaços d’anorrear-ho tot i deixar-ho tot erm. La pregunta a ERC, de com és possible que segueixin amb aquesta gent, és pura retòrica.

La KGB francesa

França sempre llueix d’amistat amb Rússia, no és pas estrany perquè tenen moltes coincidències. Per exemple: l’omnipresència de l’Estat a tot arreu, l’absència d’una sòlida societat civil, etc.

Encara que esmenti a la KGB francesa, de qui vull parlar és de l’Acadèmia Francesa que sempre ha actuat com a valedora del conservadorisme francès més tronat i defensor a ultrança del model jacobí de la República més monàrquica del món.

Ara hi han tornat. Davant d’un ligh reconeixement de l’existència de les “llengües regionals” tant el Senat, però principalment “l’Academie” han reaccionat per protegir a la “pobre llengua francesa” d’aquest atac que pot acabar amb la preeminència del francès.

Representen aquesta “púrria” que ha defensat sempre acabar amb tot allò que no sigui el francès, i tinguem clar, que en altre temps, si això ha implicat com així ha estat, la violència física, no s’hi han pensat pas gens ni mica.

Són i sempre han estat així. Al marge de la grandeur de la France no hi ha món. Així ho creuen i així pretenen imposar-ho.

Del res al no res

Avui, personalment, ha estat un dia llarg i pesat i a quarts de nou del vespre queden pocs ànims per a escriure res, però...

Breument, i sobre el debat parlamentari referit a la crisi provocada per la vaga del transport de la setmana passada, dues cosetes només.

La manifestació del Conseller Huguet dient que no el rebien, resulta patètica. Qui és “que no el rebia”? Què trucava a la mula Francis?.

I l’afirmació d’aquest lamentable President que hem de suportar, dient que ara no passa com abans que cada vegada que s’obria un Telenotícies es feia amb una manifestació del Govern o del President de la Generalitat, encara és pitjor, perquè denota el tarannà general del Govern. Sí senyor, abans, en el mandat de CIU, certament hi havia ganes i forces per exercir el poder de la Generalitat de Catalunya, i si podia ser, que a més a més, com es diu avui en dia “que es visualitzes”. El problema és que la Secta en té ben bé prou en que es noti el “Gobierno de España” que és el que realment li interessa

Les línies vermelles d’ERC

Aquestes ja famoses línies vermelles que diuen que marcarà ERC en el govern de la Generalitat i que fan referència segons la premsa a:

- Manteniment de l’actual model lingüístic a les escoles.
- La consecució d’un finançament just.
- Una resposta contundent i unitària davant una eventual sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

són ben poqueta cosa, per no dir res.

L’actual model lingüístic de les escoles és el que preveu la tercera hora de castellà pel curs que ve?

El finançament just? Parlem-ne, en mans de qui està aquest finançament just del qual parla ERC? Dels seus socis de govern a la Generalitat que són a la vegada els qui governen a l’Estat? Val la pena parlar-ne més?

Sobre el tercer punt: què vol dir una resposta contundent i unitària? Una altra gran manifestació per quedar-nos tan tranquils com sempre?

Parodiant, sembla aquella dita dels mexicans referint-se a la seva selecció nacional de futbol: “Jugamos cómo nunca, perdimos como siempre”.

Mans netes, línies vermelles? Seriositat, si us plau!

El castell de Montjuïc

Aquest lamentable alcalde de Barcelona que patim, i que pel que sembla seguirem patint, ha aprofitat el show d’ahir del “retorn” del Castell a la ciutat per omplir-se de mentides, falsedats i discurs tou de bones intencions.

Aclarim les coses: El castell de Montjuïc ha estat “cedit” almenys tres vegades a l’Ajuntament de Barcelona, la primera d’elles en ple franquisme. La cessió darrera, o sigui la que es va celebrar ahir, no es completa perquè l’exèrcit espanyol s’hi manté.

I potser el més greu de tot és en el que sembla que volen convertir el Castell de Montjuïc. Quant paraules com “pau, conviccions, diàleg, encarar el futur” i d’altres del mateix estil surten de la boqueta de Jordi Hereu n’hi ha per tremolar.

La història i la memòria haurien de ser la base del Castell de Montjuïc i la seva relació amb la ciutat de Barcelona, i aquí caldria parlar clar, molt clar i sense embuts.

L’ única forma de valorar la pau i el diàleg és explicar a consciència la guerra i l’opressió per dures que siguin.

Les flors, violes i romaní valen per fer rams però no per explicar res.

ERC, punt i seguit

Ja s’ha acabat el Congrés d’ERC, sense enllestir res de res.

Tot queda pendent per a la propera ocasió que pot ser d’aquí a un any.

Què han aclarit? Això ens preguntem molts ciutadans d’aquest país, però no us preocupeu, com deia Bob Dylan “la resposta està en el vent”.

En algunes qüestions si que es pot apreciar que segueixen com sempre: Suport al tripartit i per tant a la menjadora. Amb les coses de menjar no s’hi juga, les coses clares i la xocolata espessa.

De cara al futur, què? Ja es veurà, pot ser que optin pel suïcidi, en són ben lliures, i vulguin exhaurir el mandat de quatre anys del tripartit. Poden acabar integrant-se a la Secta, hi serien ben acollits sempre que es comportessin formalment i disciplinada.

Poden seguir amb la neura de matar el pare, i per tant veure passar el cadàver de CDC, tot i que sembla una opció poc factible.

Podrien posar seny i començar a plantejar-se l’eix nacional... Però què diem?

Ells són d’esquerres i per tant si per ser d’esquerres cal donar el poder a la Secta i per tant seguir ofrenant noves glòries a l’Espanya progressista, es fa i amples.

Això si, amb la “fantasmada” de la independència el 2014. Com cantava la Rita Pavone “paraules, paraules, paraules...”

Aparences

Fa dies que van sortint notícies, comentaris, declaracions i entrevistes on es va incidint directe o indirectament en la necessitat de que es visualitzi el PSC, o sigui la força i la representació dels socialdemòcrates catalans amb entitat pròpia.

Tot això només pot ser entès i justificat de cara al congrés regional del PSOE a Catalunya, entenguis PSC/PSOE (la Secta), que han de fer el proper mes de juliol i tot plegat per tal d’aconseguir mantenir alguna quota de poder reconeguda dins el “partido”.

No hi ha res més des de fa molt de temps, hauríem de dir des de la mort de Josep Pallach ara fa més de trenta anys.

Els socialdemòcrates que no van acceptar la integració a la casa mare del PSOE, van tenir tres opcions: tornar a casa, integrar-se a CIU o anar a petar a ERC.

La major part de la burgesia/progressista barcelonina va optar pel PSOE que els va assegurar unes bones quotes de poder i per molts anys. Fins i tot aquesta gent van acabar xuclats per un PSOE més clar i evident: la Secta del Baix Llobregat.

L’única explicació que tenen tots aquests escarafalls és en clau interna de la Secta. No hi ha res més perquè no pot haver-hi res més.

Les coses són com són. Aparences? Sí, són això, simples aparences.

Hereu I, "el ridícul"

Aquest batlle de Barcelona que ens va encolomar la Secta i van votar molts barcelonins, bàsicament els de “Nou Barris”, cada dia que passa té menys sentit del ridícul.

Ara ha posat en funcionament una campanya institucional de propaganda basada amb l’autoestima titulada “Visc a Barcelona”, “Visca Barcelona”.

Sembla ser que l’enveja de tots els ciutadans del món cada vegada és més gran. Tothom vol venir a constatar aquesta grandesa de Barcelona, aquest benestar, aquesta alegria, en resum que som la conya marinera.

Però quin caram d’autoestima ens vol inculcar aquest inútil? No deu recordar res, ni vol recordar res. Les obres que s’eternitzen, l’afany recaptatori, la manca de plans de futur, les voreres de moltes zones de la ciutat que fan pena,etc., no les hem de veure, no hi són. Ho decreta l’Alcalde.

Governa com un petit dictador: Té la ciutat aturada, sense plans de futur, és incapaç de pactar amb l’oposició malgrat que sovint li és imprescindible, espera amb delit que ERC aclareixi els seus problemes i entri a l’equip de govern de l’Ajuntament per poder tenir mans lliures.

Malgrat tot això i molt més, ara l’Alcalde decreta que els barcelonins estem tots tan satisfets que ens passarem el dia cridant “Visca Barcelona”.

Autoestima? L’estupidesa de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona està arribant a extrems surrealistes.

Groucho guanya a Karl

Ja m’ho semblava. Fa temps que, segons com, servia millor Groucho Marx que Karl Marx per definir l’actualitat política d’aquests confins del “món mundial” que ens ha tocat viure.

Dues notes ho avalen clarament:

L’afirmació de Pío García Escudero, portaveu del PP al Senat, té la seva gràcia: “Deu ser veritat que quan fa un any van començar a encendre’s els llums vermells de la crisi, Zapatero els va confondre amb els llums de Nadal”.

L’altra, expressada per Jordi Vilajoana de CIU, també al Senat, ironitzava sobre la lleugeresa en que ZP juga amb totes les promeses i fixació de dates que deia: “S’imagina que jo li demano un ajornament de dos mesos per fer la declaració de la renda perquè vull afinar-la i matisar-la més?”

No hi ha cap tipus de dubte: Groucho 2, Karl 0.

La renda. Atenció als esborranys!

Certament l’Agència Tributària millora constantment, i les relacions amb les altres administracions també.

Ara ja es comencen a embargar els imports corresponents a multes i sancions municipals impagades. Ho fa tranquil.lament l’Agència Tributària sense cap comunicació prèvia. Senzillament t’ho embarguen i ja està.

Alerta amb els esborranys que fa “l’Agència”, això si, sense cap responsabilitat perquè aquests “Senyors de l’Agència” tenen prou feina a recaptar com per a responsabilitzar-se de res. I cal anar-hi amb molt de compte perquè la major part de les deduccions no hi consten i per tant és fàcil acabar pagant més del que toca a l’acceptar el resultat dels esborranys.

Tinguem-ho ben present i recordem-ho: els “Recaptadors” ja es van passar anys i panys dient a molts treballadors i pensionistes que no calia fer la renda. Sabeu el per què? Perquè així s’estalviaven de retornar a milers de persones el que les empreses els havien deduït.

Com Robin Hood però a la inversa. Fotre als pobres per a quedar-s’ho l’Estat.

Perles d'ERC

Passat el “gran dissabte” es veu que el diumenge, a alguns d’aquesta colla d’Esquerra, no els ha provat gaire.

Els vencedors han començat bé, per anar a Sants.

El nou President ara parla d’un canvi tranquil, quan ell i els seus acòlits coneixen prou bé el que entenen per un “canvi tranquil”, o sigui, control de l’aparell, control de l’aparell sobre la militància, mantenir l’estratègia prevista, apaivagar la discrepància i si cal aixafar-la, convertir les votacions en un suport explícit al tripartit, etc.

Un exemple inicial de tot això el tenim en les afirmacions del nou Secretari General, Joan Ridao, a El País: “... el militante quiere tripartito hasta el 2010, después ya se verá...”

No sabíem que dissabte passat, a ERC, es posés a votació precisament el govern tripartit de Catalunya, però el nou Secretari General ho ha decidit. Deu ser que els galons li han pujat al cap i encara no hi està gaire acostumat.

ERC? Ja us ho fareu!

Ha acabat el primer assalt del pressing-catch a quatre. Hi ha un guanyador per punts, “el cambrer de Ripoll”, un segon a no gaire distància, “el metge de Puigcerdà”, un tercer molt a prop del segon, “el jardiner de Reus” i finalment i en quart lloc “el fantasma de Badalona”.

Ara, seriosament. Si algú es pensa que amb tot l’aparell controlat, amb les “poltrones” de les diverses administracions al seu favor i la tasca del submarí de l’Uriel Bertran, un 37% és una victòria va ben apanyat.

La interpretació de que els resultats són un suport explícit per a l’opció del tripartit està per veure. Caldrà tenir present el diferencial entre els militants del partit i els votants.

Quan ERC es vulgui desmarcar del desastre del tripartit potser ja no hi seran a temps per evitar la previsible trompada electoral. Això sí, hauran aconseguit el gran objectiu d’espanyolitzar encara més la vida política a Catalunya fent cada vegada més forta la Secta.

El més positiu de tot plegat, l’exercici de democràcia interna d’ERC.

Lamentable

La reacció dels governs català i de l’estat, i en general dels partits polítics catalans, de la resta d’institucions, i per què no dir-ho, de la ufanosa societat civil del país, i també podríem afegir-hi una part dels mitjans de comunicació.

Estem parlant de l’atemptat suïcida contra l’ambaixada de Dinamarca al Pakistan. Van haver-hi morts, destrosses, i sort que en realitat l’ambaixada havia traslladat una gran part dels seus serveis i personal.

Potser seria útil recordar que l’atemptat s’ha produït perquè Dinamarca és un País avançat on es respecta a fons la llibertat de premsa.

Cal donar una resposta coherent, sòlida i desacomplexada des dels països i de les societats que encara pensem que les llibertats han costat molta sang aconseguir-les, i defensar-les és una necessitat per sobreviure com a ciutadans lliures.

I això cal fer-ho amb tota la força possible, amb tota claretat, sense embuts.

I tot això no està renyit amb el respecte a la diferència.

Estimulant

La visió d’en Ramon Tremosa, del desplaçament del centre de gravetat de l’economia mundial de l’Atlàntic a la Mediterrània i per tant la posició clau de Catalunya i el País Valencià en aquest escenari de futur, és francament estimulant.

La importància de l’Eix Mediterrani pot seguir creixent. El fet de tenir uns ports importants i uns entorns industrials notables poden ser realment elements que poden ajudar en aquest futur engrescador.

Cal, malgrat tot, tenir present la manca d’infraestructures, tren d’alta velocitat, una sortida ràpida de mercaderies vers Europa per tren, l’eliminació dels colls d’ampolla del ferrocarril (zones amb una sola via) i d’altres que són una rèmora per aquest avenir prometedor.

La constant acció a la contra dels governs espanyols, siguin del color que siguin, són una amenaça per aquestes expectatives. Fan i faran tot el possible per no consolidar aquest eix perquè senzillament no el volen.

Caldrà que el món de l’empresariat i els treballadors catalans i valencians se n’adonin. Ens hi juguem el futur de tots plegats.

Sembla que hi ha coses que es comencem a veure i s’hi va a treballant.

Malgrat que la tasca serà llarga i dura, el camí és l’encertat.

Espelmes?

S’apuja l’electricitat. A partir de l’1 de juliol està previst un augment de les tarifes entre el 5 i el 6% que sumat a l’augment que es va fer a principis d’any del 3’3% suma un percentatge que va del 8’3 al 9’3%. Això entre l’1 de gener i l’1 de juliol de 2008.

Tot està perfectament justificat, tinguem-ho ben present. El mes de març hi ha havia eleccions generals per escollir diputats a “Las Cortes”, i calia ser considerat amb els interessos i les necessitats dels ciutadans i, sobretot, calia guanyar les eleccions.

Em sembla adient la manifestació de Joan Armengol a l’AVUI, del 5 de juny: “El govern central dóna la batalla per perduda, i com que veu que és igual un pam més que un pam menys, aprofita la conjuntura per actualitzar les tarifes que no s’atrevia a tocar abans de la contesa electoral. A les companyies elèctriques els és igual la pujada, perquè el que no cobrin del consumidor ho rebran de l’Estat. Però Solbes, incapaç de lluitar contra la inflació, accepta que els preus pugin encara més a canvi de treure’s de damunt el dèficit tarifari i sanejar així les sofertes arques de l’Estat”.

Genial! L’Estat estalvia i ho carrega als ciutadans! Haurem d’estalviar posant espelmes?

L'aigua que fa riure

No és aigua miraculosa d’aquella que fa anys en els partits de futbol portaven en una espècie de bossa de goma i s’aplicava als jugadors lesionats i aquests es recuperaven de seguida.

Aquesta aigua que fa riure és característica de la Catalunya/tripartita.

És l’aigua que el Govern no sap com ha de transportar: si en vaixells, en canonades o potser portar-la en galledes. Ja van començar bé posant estaques a la Cerdanya. Es devien pensar que eren a Transilvània!

El desori és tal, que un Conseller pot desautoritzar un President, el President dir tot el contrari i quedar-se tan tranquil. Un altre Conseller pot passar de tot i fer-se l’orni amb el tema i no passa res.

Hi ha moments que sembla que hi hagi tres Governs perquè cadascú va al seu aire.

Això sí, per acabar fent el que digui el govern espanyol que és qui decideix el que cal fer i el que no. Aquesta deu ser la fita desitjada per la Secta que és qui domina el Govern de Catalunya.

Sort que plou.

Però malgrat el desori, el Conseller Baltasar, tan fatxenda com sempre afirma que “ni dimitiré ni seré cessat”. Sí senyor, tot un demòcrata.

La rumba de ZP

“Enredant per aquí, enredant per allà...” La recordeu la rumba del Peret? El personatge d’aquesta rumba, ZP, l’assumeix com a cosa pròpia, li agrada, troba que l’hi escau.

Ara resulta que l’estudi sobre les balances fiscals no estarà enllestit en
el termini previst que era de dos mesos.

La promesa del “gran farsant” davant de “Las Cortes” va ser textualment:

“Em puc comprometre que abans de dos mesos el ministeri d’Economia i Hisenda publicarà les balances fiscals per primer cop en aquest país”

La promesa es va fer el 8 d’abril, per tant el termini es compleix el proper 8 de juny, diumenge que ve.

Si segueix a aquest ritme, potser a les properes eleccions generals, a Catalunya, no caldrà ni que es facin, li podem donar d’entrada tots els vots.

Hauran de començar a buscar una altra “niña de Felipe” prenyada o no, amb somriure estúpid i que vengui flors i violes?

Els catalans sembla que hi estem disposats. Estem demostrant que tenim capacitat per empassar-nos això i més!

Abd al-Rahman Chaves I

L’actual Califa d’ al-Andalus, Manuel Chaves, sembla que té més poder
del que ens podem pensar. Condiciona el govern espanyol en tot el que li sembla: imposa ministres, marca i delimita el finançament, condiciona ambaixadors, etc.

Ara hem sabut que el Califa va vetar que Joan Clos fos l’ambaixador d’Espanya al Marroc perquè donaria privilegis als empresaris catalans en detriment dels interessos econòmics andalusos.


En aquest cas, el Sr. Chaves, ha tingut clar que per defensar els seus interessos i els de la seva “comunidad”, un ambaixador d’Espanya al Marroc que fos català no li convenia. Tan tou i submís al PSOE com ha estat sempre el Sr. Clos!

Si ens ho prenem amb sentit de l’humor podríem dir que Ankara ha guanyat un còmic i Rabat l’ha perdut.