dissabte, 28 de juny de 2008

Ara en Bassas, qui serà el següent ?

Simplement és un punt i seguit...

El control i la mala llet de la Secta és total. Fixem-nos en els detalls perquè acaben sent més rellevants que la substància. Josep Mª Balcells, diputat de la Secta al Parlament de Catalunya, només va afirmar que se sentien “incòmodes” amb determinades intervencions del Sr. Bassas. Collons! Si arriba a ser més greu jo penso que l’afusellen.

Aquesta “màfia-bicoca” de la Secta no en tenen mai prou, ho volen tot i volen a tothom ben submís i callat. No estan disposats a compartir, no volen adversaris, la seva conclusió és la victòria final i la mort definitiva de l’enemic. Que qui és l’enèmic? Catalunya, i la volen eliminar i convertir-la en un Museu Antropològic i quan ho hagin aconseguit la defensaran aferrissadament.

Si amb tot això, aquesta desgràcia d’ERC no ho veuen, ni ho volen veure, doncs endavant, que pensin que ni les poltrones ni els sous públics són per sempre, i els vots encara menys. Al pas que van, tots aquells que hem defensat la possibilitat d’un acord CDC/ERC, potser serà millor que esmercem tots els nostres esforços per una victòria contundent a les properes eleccions nacionals de CDC que faci innecessari l’acord..

No és mafiós?

Quants diners han calgut per tapar aquest forat?
S’ha acabat tot l’afer del Carmel. Com diu l’alcalde de Barcelona “cas tancat”. Sí senyor, com havia de ser.

Per tant no hi ha responsables, no ha passat res de res, no hi ha hagut damnificats, no hi ha hagut responsables: tot net com una patena.

La Fiscalia ha demanat l’arxiu del cas i així es farà.

Els diners han servit per fer callar els damnificats, diners dels impostos, dels impostos que paguem nosaltres, els ciutadans.

Els responsables queden així ben lliures i tranquils, ningú els hi exigirà res, ningú els demanarà res.

Els errors i les incompetències experimentades en les obres del túnel, reconegudes per tothom, no tenen càstig.

Resumint, amb els nostres diners s’han tapat les boques dels afectats i com que l’Ajuntament de Barcelona es va retirar oportunament com a acusació particular, el conte ja s’ha fos!

No us sona tot plegat a sistema tancat, a sistema clos, a aquesta cosa tan siciliana anomenada màfia?

divendres, 27 de juny de 2008

El "nou manifiesto"

En gran part ja ho han aconseguit, que tothom en parli, que tota la premsa i la resta de mitjans de comunicació se’n facin ressò.

En resum, els grans trets són els mateixos de l’anterior, es repeteixen els mateixos tòpics, els agredits i els agressors segueixen sent els de sempre, els que ho han iniciat tampoc han canviat substancialment.

Continuen amb la cantarella que els territoris no són el subjecte lingüístic, però en canvi queda ben clar que el castellà ha de prevaldre i preval a tot el territori de "su España", o sigui que en resum tota l’argumentació és purament instrumental.

L’objectiu de tota aquesta “genteta” no és cap altre que l’eliminació de la “normalització lingüística” i el final de la immersió a l’ensenyament. Simplement el final de la supervivència del català a la societat i a l’ensenyament.

Només hi ha un objectiu, la definitiva i total victòria de l’Espanya eterna i de l’espanyolisme més tronat.

El Manifiesto i els insults a tothom qui no estigui amb “la Roja” són les dues cares de la mateixa moneda, moneda que ni ens convé ni la volem.

D’un país, d’una societat que només es fa sentir i es manifesta agredint a l’altra o insultant simplement al diferent, ben poc en podem esperar.

També com sempre, ens cal estar alerta i previnguts, i començar a pensar en quines mans hem de posar el govern del nostre País, per superar les vergonyes actuals.

dijous, 26 de juny de 2008

Junts ?

L’acte d’ahir organitzat per Òmnium Cultural al Teatre Nacional va ser més aviat un acte de tipus “institucional”, fred i distant, això si, molt ben organitzat.

El Nacional estava ple de gom a gom, fet bastant previsible.

L’acte, segons els propis organitzadors, volia, pretenia ser un avís referit a la possible sentència negativa del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

S’acomplí l’objectiu amb un parlament de Vicenç Sanchis i una breu i clara intervenció de Jordi Porta, president de l’entitat organitzadora. Hi havia presència de les diverses forces polítiques catalanes, CDC majoritàriament, ERC i IC i para de comptar, i com sempre , “el florero” de la UGT, José Mª Álvarez que quan s’ha de mullar realment ja ho fa, i ho fa sense cap tipus de dubte per al PSOE, el seu partit de sempre.

Respecte al lema de “Junts”, un gran desig però només això, un desig. Ni la Secta hi era, ni se l’esperava, ni el PP tampoc hi va ser i sobre l’absència d’UDC, caldria preguntar-li al Sr. Duran.

Que CDC i ERC compartissin seients arrenglerats continua no volen dir res de res, i això ho sap tothom que vulgui saber-ho.

dimecres, 25 de juny de 2008

Finalment!

Finalment s’acaba la injustícia

Fa temps, molt de temps, que Carles Campuzano, diputat de CDC al Parlament espanyol, presenta propostes de resolució i documentació diversa sobre el tema de les pensions de viudetat i sembla que finalment ha aconseguit que es revisin.

Ahir es va acceptar la seva proposta, amb el suport de tothom, de tirar endavant la reforma de les pensions de viudetat. S’haurà obtingut que les esmentades pensions passin de tenir unes bases reguladores fixades fins ara en el 53% les de viudetat i el 70% les pensions amb familiars a càrrec, a un 70% les de viudetat i un 90 les altres.

Al final s’ha corregit una flagrant injustícia amb les vídues i vidus, injustícia aquesta que havia sobreviscut tant a governs de dreta com a governs d’esquerra.

Feia anys que Campuzano s’ho havia treballat a fons, recopilant informació, parlant amb associacions i agrupacions de persones afectades, en resum, ha fet de diputat valent i proper a les persones. Tot un mèrit, sí senyor!

Ara queda allò que en podríem dir “el temps dels miserables”: la tramitació, la concreció i el pagament, que hauria de ser, almenys, amb els endarreriments i des d’ahir mateix.

dilluns, 23 de juny de 2008

!A por ellos!

La caspa espanyola no té limits
“¡A por ellos!”, que són bascos i catalans.

“¡A por ellos!”, que són estrangers, o sigui, bàrbars.

“¡A por ellos!”, que són educats i cultes.

“¡A por ellos!”, que són demòcrates de fa molts anys.

“¡A por ellos!”, que són del Barça.

“¡A por ellos!”, que són defensors de la ciència i de la intel·ligència.

“¡A por ellos!”, que són lliures, que han lluitat i han vençut als opressors.

“¡A por ellos!”, que no han patit quaranta anys de franquisme.

Aquesta Espanya de sempre, tan casposa com sempre, tan de “flechas y pelayos”, com sempre, és la que ha sortit al carrer a cridar “¡A por ellos!”.

Possiblement perquè no tenen res més a cridar.

Ara hem de confiar amb la selecció russa o la selecció alemanya, o si cal i es presenta l’ocasió, amb la selecció turca, que ja seria “l’hòstia”.

No sé si amb la Mare de Déu de Montserrat n’hi haurà prou, potser caldrà la intercessió de Santa Rita i tot.

Que s’acabi aquest malson!

diumenge, 22 de juny de 2008

El "Botines"

No és el “Botines” de la pel·lícula “Ningú no és perfecte”, aquell magnífic film de Billy Wilder, el director que tantes bones estones ens ha fet passar i no només amb comèdies sinó també amb drames com “Dies de vi i roses”.

Anant al dia d’avui hem topat amb Emilio Botín, el gran usurer, amo del Banco de Santander, i dels que ha anant xuclant. Ara és el BSCH, o sigui la suma del que era el Santander més el Banco Central i el Banco Hispano Americano, i no sé si no me’n deixo algun.
A punt per mossegar el 'botí'
Aquest gran usurer, amb capacitat pel que sembla per comprar jutges i polítics, ara surt fent de profeta dient que sí, que certament hi ha crisi, però que no serà llarga. Potser si, però deu parlar per ell, i certament per a ell no n’hi ha, ni n’hi haurà de crisi. Ell seguirà sent el tauró que sempre ha estat, actuant sense cap contemplació ni cap mirament. Continuarà sent un dels més grans “depredadors” del sistema financer espanyol.

Certament el “Botines” de la pel·lícula no li arriba ni a la sola de la sabata al Botín del Santander. Hi ha la diferència entre un bon actor, George Rafft, i un usurer de grans proporcions.