El congrés de CDC

Vaig assistir a la trobada de blocaires realitzada abans del Congrés, el mateix dia 11. Van ser interessants les intervencions dels qui formaven la taula: Marc Vidal, Carme Laura Gil i Carles Puigdemont i també les opinions de determinats blocaires assistents.

Malgrat tot, mantinc dubtes raonables sobre els diferents criteris que es van expressar, tots ells tendents a veure la xarxa com una gran eina de participació política.

Possiblement sigui un fet cert a segons quins nivells i em sembla que és un tipus de participació limitada a l’intercanvi d’opinions, a l’expressió de l’opinió personal, per exemple a través dels blogs, a l’exposició dels discursos dels líders a través dels video-blogs, etc.

Quan es parla de la gran extensió de la xarxa, valdria la pena matisar que moltíssima gent no té cap interès per la política, que ben segur que hi entren amb altres interessos o simplement per navegar-hi.

No es que pensi que la xarxa no incrementarà la participació política, potser sí que ho farà, però no serà un canvi substancial, i segons com ho faci caldrà valorar si és positiu o no.

I en el que no hauríem de caure és pensar que la xarxa pot acabar sent una mena de substitució de la relació política.

La relació personal, els canvis d’impressions (reunions, trobades), l’exposició dels arguments dels responsables i el corresponent debat (assemblees) segueixen sent del tot necessaris, no poden ser substituïts.

Possiblement la fórmula sigui la d’uns partits ben oberts a la militància i a la societat i a un bon ús de la xarxa.

Bolaño, plega

Antoni Bolaño, cap de comunicació de la Presidència de la Generalitat, plega. Bon vent i barca nova!

Ha acompanyat durant molts anys a José Montilla, des de Cornellà de Llobregat fins a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, amb gran fidelitat.

Possiblement plega després d’haver aconseguit els objectius que s’havia proposat: acabar de controlar, o de mediatitzar, els mitjans de comunicació que encara es podien escapar de les grapes de la Secta.

La feina feta ha estat intensa i eficaç, encara que cal reconèixer que per una part de la professió no calia fer gaire feina perquè ja fa temps que es mostren ben submisos als dictats de qui mana.

Totes aquelles protestes dels Sindicat de Periodistes, del Col•legi de Periodistes, en resum, de la professió per les intromissions del poder quan governava CIU s’han acabat, s’han difós.

No ens preocupem per aquest nou aturat! No cal que fem una campanya de suport! Millor que preguntem, malgrat que ningú ens respondrà, quin serà el nou destí del fidel Bolaño. Segur que ja està decidit i potser fins i tot concretat.

Els motius d’aquesta dimissió? S’hauran d’esbrinar perquè no tenen res de personals.

Algunes notes sobre la moció de censura

El resultat de la votació de la moció de censura contra la Junta Directiva del FC Barcelona és molt dur malgrat que no obligui a la dimissió de la Junta.

És evident que la Junta Directiva en surt molt tocada, i encara més el seu president Joan Laporta perquè la moció anava adreçada a la seva persona.

El seu catalanisme va molestar des del primer dia a determinats estaments del club, i a grups de socis lligats amb el “nuñisme”. Des de l’inici del mandat de Laporta hi hagué petits grups entre el públic del Camp Nou que el van començar a xiular, i així que els resultats hi van acompanyar es va sentir el crit de “Laporta dimissió”.

Quan en un equip com el Barça els resultats no són exitosos la conseqüència és un cert malestar social, fet aquest ben comprensible, i els dos darrers anys en aquest sentit han estat bastant galdosos.

Al marge d’aquest fet, la trajectòria de la Junta Directiva presidida per Joan Laporta ha donat un to de catalanitat al club que ja li convenia. La fermesa amb que es va tractar el tema dels “boixos nois” ha estat un fet força positiu.

Tot això i més ha fet aquesta Junta però ara amb el resultat de la moció ho té molt més difícil. Haurà de canviar el to, i sobretot, que els resultats esportius siguin bons. Hi ha massa voltors rondant pel Camp Nou.

Cecs, sords i muts

L’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona ho ha aconseguit: no veuen res del que passa, no senten res del que succeeix i per tant que han de dir?

A la celebració de la victòria de la selecció espanyola de futbol de diumenge passat, a Barcelona, al marge dels grups diguem-ne “normals”, van haver-hi grups amb simbologia clarament d’ultradreta que es van dedicar a fer mal, cremant contenidors i mobiliari urbà i causant d’altres destrosses.

Segon el govern municipal, i en paraules del mateix alcalde, no hi va haver aldarulls. D’aquest batlle se’n pot esperar tot, però que sigui capaç de mentir tan descaradament espanta. Per què que deu fer en qüestions de més importància?

No hi va haver aldarulls i resulta que hi ha un alt càrrec de la Guàrdia Urbana greument ferit i s’ha amagat tant com s’ha pogut, es van haver de fer més de 80 sortides de la Policia Municipal, però que ningú es preocupi que no va passar res de res.

Sí senyor, tenim un alcalde que no vol veure la realitat del que passa a Barcelona, però això si es gasta els diners del pressupost en una campanya publicitària lamentable, escampant la “bona nova” del “VISC(A) BARCELONA”. Per no tenir, Jordi Hereu, no té ni sentit del ridícul.