dissabte, 26 de juliol de 2008

“Querella”

Fans de 'l'españolísimo' Hereu recolzant la querella contra Vilaweb: A por ellos, a por ellos...Sí senyors, és veritat! L’Ajuntament de Barcelona s’ha querellat contra Vilaweb per les informacions que han anat facilitant sobre els fets de la Plaça Espanya de la matinada del 29 al 30 de juny d’enguany.

El “petit Stalin” de la Secta i alcalde de Barcelona Jordi Hereu, opta per perseguir al missatger, no per esbrinar el missatge.

Quan és ben clar que del tema d’aquella nit resten moltes coses per aclarir, i que possiblement s’aniran resolen amb el temps, l’Ajuntament ho dóna per tancat i opta per la via judicial.

CaVinga,Assumpta, fot-li una puntada al valencià este del Pardal, que se mos escapa, collonsl agrair a Vilaweb que hagi pres l’opció professional d’informar i fer-ho amb el risc que implica tenir tota una maquinària tan potent com l’Ajuntament de Barcelona a la contra.

Caldria demanar des d’aquí a tota l’oposició que no es rendeixi i que vagi fins el final. No n’hi ha prou amb reconeixements formals, cal demanar dimissions i sobretot explicitar quin tipus de “personatges” dominen avui l’Ajuntament del Cap i Casal

divendres, 25 de juliol de 2008

El socialisme d’avui en dia

Tibetans agraint el 'gest' del PSOE i el PP amb la seva causaDues mostres d’aquest socialisme que sempre procura alliçonar malgrat tenir els peus de fang.

La primera: A l’Ajuntament de Barcelona el PP i la Secta han impedit l’aprovació d’una moció a favor del respecte als Drets Humans a la Xina, arrel de les properes Olimpíades. La moció, que promou Amnistia Internacional a tot el món, la van proposar CIU, ERC i IC. Podria ser que la Secta recordés el seu fervorós suport a la famosa “operació Garzón” de l’any 1992, un mes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. A vegades la memòria gasta bromes pesades però als que ens va afectar no ho oblideSembla que es tornaran a trobar sols...m pas.

La segona: L’anunci del govern espanyol que retalla 200 milions d’euros dels inicialment destinats a l’aplicació de la Llei de la Dependència. Podrien refer els cartells de la campanya publicitària que venien a dir “Mai més tornaràs a estar sol” en un preciós blanc i negre i refer-lo tot dient: “Tornaràs a estar sol i enganyat com sempre”. Les preses de pèl en aquest tema són doloroses i insultants, tant per als afectats com per a les famílies.

Haurien de tenir el seny necessari per ser seriosos i no vendre fum. El contrari és senzillament una indecència!

dijous, 24 de juliol de 2008

Barcelona contra Catalunya

Cap historiador por trobar un carnet de militant socialista de Jaume I? Potser li farien cas...Res de nou que no sapiguem, però cal anar-ho repetint a veure si així ens anem convencem que la “Secta sociata” que domina l’Ajuntament de Barcelona té els seus “principis” i els defensa a tort i a dret.

Entre aquests principis destaca sobretot ser la segona ciutat d’Espanya, però mai la capital de Catalunya.

Parlem per exemple de la Festa Major de Barcelona, la Mercè. Semblaria adequat suposar que les autoritats recordessin que enguany fa 800 anys del naixement del rei Jaume I. No vull creure que s’arribin a preguntar qui era aquest!

Seria estrany pensar que si fóssim un País normal la seva capital promocionés la commemoració de tot un seguit d’actes, i bàsicament de tipus festiu i popular? Seria estrany pensar que això podria ser un motiu per a convidar grups folklòrics i populars de l’Aragó, del País Valencià,de Múrcia i de Les Illes i viure conjuntament al Cap i Casal aquesta celebració?

Seria estrany vincular explícitament a les grans onades d’immigració del Sud de l’actual Estat francès, de Múrcia, de lA l'ajuntament 'postmodern' li mola més el .bcn que el .cat. Què no se senten catalans?Aragó, del País Valèncià a una celebració d’aquest estil?

En un altre terreny, resulta ridícul que l’Ajuntament de Barcelona estigui treballant de fa temps per aconseguir un domini “bcn”! No seria més lògic utilitzar i potenciar el “cat”?

Ui, que hem dit, perdó! “Secta sociata”, progressistes d’aparador, ecologistes de disseny i altres espècies semblants: seguiu fruint de les vostres poltrones i “prebendes” i continueu ofrenant noves glòries a Espanya! La sensació és de fàstic.

dimecres, 23 de juliol de 2008

Ara es podrà fer justícia

Aquest cementiri recorda, dia a dia, qui era Radovan KaradzicRelativament, perquè ningú podrà tornar la vida a les víctimes, però almenys podrem veure assegut al Tribunal de la Haia com acusat a Rodovan Karadzic.

Els seus crims a Bòsnia tornaran a ser presents davant l’opinió pública mundial i confiem que a través d’un impecable ús de la màquina judicial internacional pugui ser condemnat amb totes les garanties processals.

Que acabi els seus dies a la presó és el final lògic per a un psicòpata que va intentar convertir Sarajevo en un cementiri a cel obert.
Un serbi va fer esclatar la primera gran guerra europea... un serbi tancarà el cicle?
Seria també desitjable que a partir d’ara s’intensifiqués, tot el que fos possible, la incorporació de Sèrbia i les altres nacions provinents de l’ex-Iugoslàvia a la Unió Europea.

L’estabilitat dels Balcans és fonamental per a Europa. La història prou bé que ho remarca i seria el moment de donar el tomb definitiu: Estabilitat, integració i pau per als Balcans. S’ho mereixen els seus ciutadans i ho requereix Europa.

Que no es frustri aquesta oportunitat perquè les oportunitats històriques com aquesta no es poden deixar passar. Els estadistes de la UE això ho han de veure clar i actuar en conseqüència.

dimarts, 22 de juliol de 2008

Imprescindible

Jordi Vendrell, victima com tants d'altres de la censura 'sociata'Imprescindible és recordar certes històries perquè són ben significatives.

En aquest sentit cal agrair a Vicent Partal que ho hagi fet, i per tant ho recomano a tothom.

També resultaria molt recomanable que s’ho llegeixin la “genteta”, per exemple, del Sindicat de Periodistes de Catalunya, del Col.legi de Periodistes i de la revista “El Triangle”, el diari “El Periódico”, etc.. Clar que caldria saber abans, i seria útil saber-ho, si per aquestes entitats encara hi circulen hormones intel.ligents i independents o la Secta ja les ha aconseguit eliminar per exemple, via subvencions.

Una recomanació per a estalviar-vos feina: no cal que exigiu disculpes. Les disculpes les haurien de demanar ells per tots els anys que han manipulat, calumniat i enganyat.

Aquest és l’article recomanat:

De Vendrell a Bassas
El 10 de juliol de 1992 Jordi Vendrell feia seure a taula, a Catalunya Ràdio, Josep M. Terricabras, Modest Prats i Josep Murgades. Era el penúltim programa de L'Orquestra de la temporada i seria el darrer de la història. La direcció de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau, que mai no he entès, del govern de CiU. Vendrell va desaparèixer de la ràdio perquè s'hi parlava de les tortures i detencions arbitràries de la Barcelona olímpica que la resta dels mitjans silenciaven. I també per haver usat l'expressió 'sociata'. No us enganyeu: la depuració no ve d'ahir. És un treball lent i persistent.

Aquells van ser uns dies molt durs. S'hi va detenir i torturar molta gent -tortures que avui no discuteix ningú i per les quals els tribunals europeus van condemnar el govern espanyol. Els mitjans, amb l'excepció d'El Punt, El Temps i algú més, van silenciar-ho tot, qualsevol acte o forma de protesta, fins i tot quan eren concerts multitudinaris. I a la porta de Catalunya Ràdio hi va haver gent manifestant-se, com ha passat ara amb el Bassas. Jordi no va voler fer del seu cas una bandera personal i ens va tocar als contertulians habituals, entre els quals jo tenia la gran sort de ser-hi, de recórrer el país canalitzant la indignació de bona part dels oients. Vendrell s'hauria de refugiar a L'Internauta, on el va trobar la mort i l'adéu al que havia estat la seua vida. Parle de fa setze anys i els 'sociates' mai no han demanat perdó, malgrat la condemna dels tribunals europeus, ni han intentat reconèixer mai que van perseguir de manera injusta un gran professional.

En una llibreta xicoteta que tinc a casa vaig deixar escrit un dia que tornava d'un d'aquells actes, fet a Girona: 'els socialistes no pararan fins a exterminar qualsevol rastre de crítica cap a ells, i no els importen gens els mètodes...'. Setze anys després encara continuen amb la feina. S'ha demostrat que eren Jordi Vendrell i Modest Prats i Pep Murgades i el Terricabras els qui tenien raó denunciant unes tortures intolerables. Però a qui li importa això? En canvi, l'espectacle olímpic, que va funcionar entre altres coses gràcies a la censura, els va colgar, i d'allà va néixer la llegenda d'un Pasqual Maragall que acabaria arribant a la Generalitat. El qui va organitzar el sarau, per cert, viu molt bé, orgullós supose del domini 'sociata' sobre els mitjans de comunicació d'aquest país.

Setze anys després de l'afer Vendrell, el PSC ha organitzat una xarxa tan espessa d'interessos mediàtics al seu voltant que respirar amb criteri propi comença a ser complicat. Contra en Bassas, tots ho sabem, hi havia una obsessió declarada, i és molt difícil discutir que la seua eixida no és normal. Ni que siga perquè fer fora una persona que dirigeix un programa que és líder d'audiència no és normal enlloc del món, encara que en aquest curiós país semble que siga ara ja una pràctica habitual. Amb la marxa forçada de l'Antoni Bassas, Catalunya Ràdio, la maten una mica més, atiant el foc lent que fan cremar des de fa setze anys. Perquè li maten una miqueta més aquella essència que permetia a Vendrell i a Bassas, tan diferents l'un de l'altre, compartir micro, sintonia i oients. Se'n deia, se'n diu, pluralitat.

dilluns, 21 de juliol de 2008

Ofensiu

El proper 'show' el farà en aquest auditori?No penso pas apuntar-me a la cort d’aduladors del discurs del Primer Secretari de la Secta perquè per a teatre el prefereixo professional, ben fet i pagant la corresponent entrada.

Però hi ha una cosa que no es pot deixar passar i cal comentar-la, i és la persona que ha passat a ostentar el càrrec de Relacions Institucionals de la Secta, l’inesgotable Joan Ferran el “descrostador”, l’home de les provocacions, dels insults, de les males cares i de la poca-soltada.

Aquest home que ha estat sempre ben a prop, podríem dir que incrustat dins del nucli dur de la Secta, ben conegut per tothom pel seu mal caràcter i per la seva agressivitat és el responsable de conduir les relacions institucionals. Anem bé per anar a Sants!

Malgrat el control general dels mitjans de comunicació que té la Secta, que més volen aconseguir?

El senyor Filesa apunt de participar en un curset... a la presó!!Veure que Josep Mª Sala és el responsable de formació en aquest conglomerat de poder que és la Secta, francament no sé pas que més es pot esperar.

Finalment sobre el català del President Montilla res a dir. Només que com a Alcalde de Cornellà i President de la Diputació què caram feia? Mantenir els guetos corresponents com a borsa de vots? No tenia ni temps ni ganes d’aprendre català! Disculpes? El Sr. Montilla les hauria de demanar.

diumenge, 20 de juliol de 2008

“El congreso se divierte” (II)

Miquel Iceta explicant-los a la JSC el nou decàleg!!Per arrodonir el comentari d’ahir sobre el congrés de la Secta penso que és oportú esmentar la nova “Declaració de principis” aprovada.

Agafeu-vos fort perquè podeu quedar garratibats i esmaperduts: S’autoproclamen com una “formació de vocació majoritària i amb la voluntat de convertir-se en el marc central de referència del catalanisme”.

Es defineixen com a: “Demòcrates. Progressistes i d’esquerres. Catalanistes. Europeistes. Feministes. Ecologistes. Gent solidària. Gent de pau. Apassionats perBlandiblub o PSC: Què és més amorf? la cultura i la creativitat”.

Afirmen que: “Catalunya és una nació amb un territori, una llengua, una cultura, una història pròpies que configuren una comunitat nacional” que la “integren tots els ciutadans i ciutadanes amb independència de l’origen i de la llengua materna”.

Després d’això l’única opció mínimament intel.ligent és retornar al mestre Groucho Marx i recordar aquella frase: “Aquests són els meus principis però no es preocupi, senyora, que si no li agraden en tinc uns altres”. No cal dir res més.