dissabte, 2 d’agost de 2008

El "set i mig"

L'obra de govern explicada per un aspirant a portaveu...“El recorden aquell que deia...” No, no és un acudit de l’Eugenio, aquest és una presa de pèl.

El joc de cartes, sí que el deveu recordar, és aquell que has de saber-te plantar en el moment adequat per tal de guanyar.

Val a dir, i em sembla que és veritat, que la “plantada” que teòricament va fer la societat civil i les forces econòmiques i socials més aviat va ser un acte institucional ben respectuós amb els que manaven, manen i manaran.

Avions delerosos d'aterrar a l'aeroport del Prat de LlobregatEn el tema de l’Aeroport ves per on s’han plantat en el 20%. Ho podien haver fet en el 16, en el 12 o en el 24, tant se val. L’Estat, més ben dit AENA que en realitat és el mateix, es queden amb el 51%, la resta quedarà en mans privades. Pensem que les arques de l’estat estan buides i necessiten fons.

L’Estat del benestar ha fet una giragonsa genial, ara ells, el govern, en són els beneficiaris i a més a més mantenint-ne el control de “la cosa”, acabaran deixant a la màfia com uns angelets de la caritat, com uns autèntics benefactors de la humanitat.

Al pas que van tot es pot aconseguir, només que treballin una mica més en aquesta línia i ho aconseguiran.

Els ciutadans, la societat civil, l’economia, Catalunya, el futur de les comunicacions, tot això què? Però què ens pensàvem?

Els pobres?

Treballadores al servei de la Junta de Extremadura?Extremadura, la pobra! Collons, si no ho arriba a ser li assignem tot el pressupost, inclusiu el de l’Estat.

Té un 28’68% sobre el total de la població assalariada. Pràcticament un terç de la població amb sou són funcionaris o personal laboral contractat per les administracions. Però es pot saber que fa un terç dels assalariats cobrant de les administracions?

Apart de l’ensenyament i la sanitat, a què es dediquen tota aquesta marabunta de treballadors públics?

És clar que els hem de subvencionar amb els nostres impostos, és clar que hem de treballar, i treballar molt per pagar els sous de tota aquesta multitud!

A treballar, a treballar, que a la Junta hem de pagar!
No sé pas com ens en sortim, no ho entenc. És evident que hauríem de treballar molt més i ser molt més “solidaris”. Ara entenc la directiva de la UE de treballar 65 hores i no sé si en tindríem prou!

Ara entenc que hi hagi un “gran empresari” extremeny disposat a comprar “El Periódico” (el TBO en català). No, si encara li haurem de pagar la compra els catalans.

Aquesta espoliació seria per denunciar-la al Tribunal d’Estrasbourg i portar els responsables davant el Tribunal de La Haia.

Bromes a part, tot això comença a ser impresentable, una presa de pèl en nom d’aquest gran engany espanyol de “la solidaritat”.

dijous, 31 de juliol de 2008

Un d’aquells

Assessor de CCOO informant un mestre sobre la nova llei d'Educació!!Hi ha persones que el més adient és no fer-ne cas mai. I encara menys si parlen de qüestions d’interès general.

Ahir va aparèixer a TV3 en Manel Garcia Biel, un dels màxims dirigents de CCOO criticant la llei d’educació que havia presentat el Conseller Ernest Maragall. Aquest pot ser un bon símptoma de que la llei va pel camí correcte i necessari.

El llenguatge de l’invidu el reflecteix prou bé quan acusa al Conseller de “triller”. Li escau perfectament la dita castellana de “cree el ladrón que todos son de su condición”.

De CCOO avui només se’n pot dir que s’ha convertit en una gran empresa i un sindicat defensor dels “establerts”, dels que tenen bona feina i la defensen, si cal amb les ungles, avui ben tallades per les “manicures” de CCOO.

Si Garcia Biel es carrega l’esmentada llei penso que caldria donar-li suport.

Una altra forma de fer sindicalisme és possible!Personatges com Garcia Biel formen part d’aquesta cara fosca del sindicalisme que té molts punts de contacte amb esquemes que clarament podríem anomenar “para-mafiosos”, que varen treballar anys i panys per a excloure a altres sindicats amb les armes que calgués i sense cap tipus de remordiments. Ells eren la “classe obrera”, ells podien excloure a tothom qui els semblés, ells tenien l’exclusiva, ells havien fet una gran empresa de serveis en nom de la classe obrera i dels treballadors. Farsants podria ser la definició més escaient.

Farien bé els mestres de no deixar-se entabanar per aquests tipus de personatges, faria bé el Conseller de no entretenir-se ni un moment en escoltar-lo, faria bé la societat en general d’ignorar-lo. És una simple qüestió de salut mental i de criteri.

La pinta i el criteri estalinista del personatge es manté intacte. Veient-lo encara tinc clar allò de que si guanyaven, era qüestió de triar entre dues opcions: o la resistència armada o l’exili. La sort és que malgrat que no ho sembli varen perdre, i han quedat reclosos en això que avui encara en diuen “sindicalisme”.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Traspassos?

Al pas que anem, el Tripartit haurà de netejar fang.Anem per feina. Transcripcions de l’AVUI de 30-7-08 referents als traspassos:

1 - “Comunicacions electròniques: El govern assumeix la gestió del registre d’instal·ladors i les actuacions administratives en matèria d’infraestructures comunes de telecomunicacions d’edificis”. Es traspassen 4 llocs de treball.

2 – “Depuradora del Llobregat: S’acorda el traspàs de la titularitat dels béns integrants de les obres de reutilització de l’afluent de la depuradora d’aigües residuals del Baix Llobregat”.

Sort que el titular de la notícia és “Els cinc traspassos menors”. Dels altres tres no cal ni parlar-ne, són del mateix estil en quan a importància.

Veient aquests genials resultats és fàcil arribar a la conclusió que el govern espanyol no té cap voluntat de traspassar res de substancial i que el govern català no té cap força per aconseguir res de res. Les coses són com són. Aquesta és la força del govern tripartit!

dimarts, 29 de juliol de 2008

L’educació i les lleis

Fins avui, l'ensenyament es mereix una carbassa ben grossaAra s’ha presentat la llei d’educació de Catalunya. Lleis d’educació a nivell espanyol no sé quantes en portem des de la transició ençà.

Hauríem de suposar que la llei esmentada ha estat el resultat d’un debat a fons entre les diverses forces polítiques del país sense condicionaments corporatius ni sindicals, que sovint desvirtuen i impossibiliten qualsevol discussió a fons sobre les necessitats educatives de la societat. Dels criteris corporativistes i sindicals caldria fugir-ne com del foc perquè en aquests darrers anys han fet més mal que bé.

Voldríem creure que s’han plantejat les necessitats de debò per aconseguir que el sistema pugui excel·lir, i es pugui acabar definitivament amb les igualtats a la baixa tan característica del nostre sistema.

Seria agradable saber que s’han fet passes endavant vers l’aplicació de les possibilitats d’escollir escola per paEn caldran molts d'aquests perquè la llei sigui eficaçrt dels pares. La llibertat, les llibertats en el món de l’ensenyament han de ser i han d’esdevenir un element que incentivi la millora de l’ensenyament en general.

També, i com sempre, és fonamental que s’hagi previst un bon finançament per l’aplicació d’aquesta llei. Sense finançament tornarem a estar en el mateix cul de sac del qual mai acabem de sortir.

La llei ha d’anar al Parlament, suposo que a la tardor, i aquest serà el moment clau per acabar-la de definir, i caldrà pensar principalment amb els alumnes, amb la necessària exigència sobre els professionals i amb la imprescindible urgència de millorar l’ensenyament en general.

D'adjectius

Amb tanta foscor aquest serà el proper negociador del ministre Solbes.Pesat és el tema del finançament, malgrat l’Estatut, malgrat que l’Estatut és una llei orgànica que obliga al propi Estat.

Foscor és el que aconseguiran crear amb els números, malgrat la contundència de les balances fiscals perquè els diversos organismes de l’Estat i els mitjans que controlen poden distorsionar tranquil·lament tot el que vulguin.

Cinisme és el que defineix al Sr. Solbes amb les declaracions que va fent a tort i a dret.

Fermesa és el que es desprèn de l’actuació del Sr. Castells fins a aquest moment. Tacticisme? Va per lliure? No ho sé, però el que si que cal tenir molt present és que la Secta a Catalunya no pot ni s’afrontarà amb la matriu espanyola. Aquesta mateixa duresa l’estan defensant els partits polítics catalans. Fins quan?

Funcionarios del 'Ministerio' defensant el 'botín de la solidaridad'.Patètiques són les declaracions de personatges del “socialisme” espanyol afirmant que no ho entenen, que no entenen les postures catalanes. Ni ho entenen ni ho volen entendre. Ells volen que seguim pagant, perdó sent “solidaris”

Encoratjadores són les afirmacions dels partits catalans dient que no votaran els pressupostos generals de l’Estat de 2009. Ja ho veurem! La Secta votarà el que li diguin els seus amos.

Humorístiques les declaracions del Conseller Castells dient ara que la data pot ser l’1 de gener. És Cap d’Any que és festiu, podria passar-ho a Reis, o potser millor a la festa següent, Setmana Santa. S’ho pren amb humor?

I si us plau, per acabar, que no ens venguin com un èxit una simple millora per tapar les vergonyes!

diumenge, 27 de juliol de 2008

Revisió / Actualització

Cartell de la pel·lícula 'Els sobornats'Cartell de la celebrada '1,2,3' de Billy WilderSobre algunes dades que hi ha en el blog.

Respecte a les pel.lícules, les preferències al llarg dels anys han oscil.lat entre quatre gèneres que són el musical, el negre, el western i la comèdia i n’he seleccionat dues de cada que són ben significatives.

Cal recordar que la nostra generació és filla cultural i sentimental del cinema. Per bé i per mal.

West Side Story” i “Melodies de Brodway 1955”, pel que fa als musicals.
Els sobornats" i “L.A. Confidential” de les “negres”.
Sobre el western: “Els professionals” i “Centaures del desert”.
La comèdia té un nom : Billy Wilder amb “Un, dos, tres” i “Ningú no és perfecte”.

Qualsevol tria o selecció és evidentment del tot subjectiva, però...

Fotogtafia de l'autor austríac Stefan ZweigFoto de l'autor alemany Sebastian HaffnerRespecte als llibres el tema és diferent perquè normalment els gustos s’han regit més aviat per l’interès sobre la història, principalment la d’Europa, i més concretament el món germànic i centreeuropeu.

Per començar “El món d’ahir” d’Stefan Zweig. Penso que encara avui resulta imprescindible per a situar-se.

A continuació dues petites joies descobertes quasi per casualitat: “La revolució alemanya” i “Observacions sobre Hitler”, totes dues de Sebastian Haffner, Editorial 1984. Des d’un vessant periodístic però ben rigorós aconsegueix fer entenedors fets històrics de l’Alemanya que va del final de la Primera Guerra Mundial fins al final de la Segona. Són ben recomanables.