Ja l'he anotat

Evidentment per quan es pugui, que la crisi és un fet i s’ha de mirar tot molt bé. Parlo del llibre d’Amadeu Hurtado, titulat “Abans del Sis d’Octubre”.

Després d’haver llegit ja fa molts anys, i haver-ne rellegit posteriorment apartats determinats dels dos volums dels seus “40 anys d’advocat”, espero aquest darrer amb ganes de gaudir-ne tant com amb els altres dos.

Els “40 anys...” són una joia, clars explicant els fets i les experiències des d’una visió profundament humanista i a la vegada coneixedora en primera persona de molts dels fets que han marcat aquest país nostre.

Espero poder llegir-lo ben aviat, perquè tant la història, com els fets posteriors, i la personalitat de l’autor bé que s’ho valen.

Democràcia?

Que el Tribunal Suprem hagi decidit il·legalitzar EHAK, Partit Comunista de les Terres Basques, no ha estat cap sorpresa. Després de la il·legalització el dimarts passat d’ANB, Acció Nacionalista Basca, era d’esperar.

Tot això prové de la gens democràtica “Llei de Partits” votada a les Corts, per desgràcia del sistema de llibertats instaurat després del franquisme.

Cada vegada és més difícil explicar que per unes suposades vinculacions, per unes suposades connexions, per uns suposats contactes, s’hagi d’il·legalitzar partits polítics, s’hagin de prohibir idees, s’hagin de combatre projectes socials i s’hagin de tancar diaris. De fet, no té cap explicació.

Els delictes han de ser fets provats i comprovats i com a tals jutjats, i jutjats amb totes les garanties necessàries. La resta ha de ser opinió, exposició d’idees, espais de lliure opinió que prou falta ens fan a tots plegats.

Totes aquestes actuacions de l’Estat són signes claríssims de poca confiança en la democràcia i per tant de la “necessitat” que té l’Estat espanyol de no deixar enrere els tics franquistes que arrossega des de la transició.

Sembla que enyorin temps passats.

Fum i fum i més fum

A aquesta gent d’ERC a Madrid els deu faltar feina perquè després de llegir al “Singular Digital” d’avui, 18 de setembre, que: “ERC només obté dels socialistes una promesa de potenciar el diàleg entre els partits catalans al Congrés de Diputats”. El titular de la notícia és “El PSC no compromet el seu vot a Madrid”.

Què caram pot comprometre si ja el té compromès des de sempre amb el “partit mare” o sigui el PSOE?

Això sí, l’únic que realment diuen és que estan disposats a potenciar la coordinació al Congrés. Francesc Vallès, coordinador dels diputats i senadors de la Secta, ha assegurat estar d’acord a millorar “els mecanismes de comunicació”, però fixeu-vos-hi bé, afegeix: “ha acceptat que els partits catalans tinguin una relació més fluida i es comprometin a no incloure en l’ordre del dia de les sessions plenàries propostes que puguin dificultar la negociació del nou model de finançament”.

He de suposar que tant ERC, com IC, com CIU hauran tingut la dignitat i la decència d’enviar-lo a pastar fang, això si amb tota l’educació del món.

bcn contra cat

I tant! El PP dóna ple suport a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona.

I la qüestió sembla trivial, sense importància, però...No deixa de ser una casualitat que els dos grans partits espanyols al Cap i Casal de Catalunya siguin precisament els que es posen d’acord per demanar el domini “bcn” per tal de suplir el “cat”.

Res de nou, ja ho sabem, és el trist paper de la Barcelona segona ciutat d’Espanya contra la Barcelona capital de Catalunya.

Com diria Jaume I, si pogués, els engaltaria el crit de “Vergonya cavallers, vergonya”

També és veritat que a l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona fa temps que no hi queda res de positiu. Estan en el procés de la fi del regnat, que es preveu llarg i pesat i trist.

Nazis? Feixistes? Qui?

L’acte d’ahir al Teatre Romea de Barcelona hauria de ser vist com un simple episodi més sense cap element de consideració d’especial rellevància.

Però no. L’intranscendent fet de que dues persones de la “Plataforma pel Dret a Decidir” compareguessin a la sala amb pancartes que deien: “Ni Guerra ni TC decidireu en contra del nostre poble”, diuen que va ser contestat amb crits de feixistes i nazis.

Ben segur que el Teatre devia tenir un auditori ple de personal de la Secta, lligat a la Secta o a sou de la Secta. Però tenir un dels seus més il·lustres “capos” fent una conferència no els permet insultar a dos manifestants que no van ofendre a ningú, ni van agredir a ningú.

Que el Sr. Guerra ho aprofiti per dir que “No es preocupin, un esperit d’intolerància semblant va acabar amb la República de què parlaré”, això és simplement un acte de demagògia i de mala llet, molt propi del seu estil.

Ja amenacen

Avui 15 de setembre ha començat el curs escolar.

L’ambient es palpa tant al carrer com al Metro i resulta agradable veure-ho i notar-ho, té el seu encant.

Enguany ha d’entrar al Parlament el projecte de la “LEC- Llei d’Educació de Catalunya-” per tal que sigui debatut, esmenat o no i aprovat.

Causa sorpresa i malestar que abans d’aquesta necessària tramitació parlamentària surti el sindicat majoritari a l’ensenyament públic, la USTEC convertint-se en defensor de ningú sap exactament què i amenaçant amb la convocatòria d’una vaga.

Seria convenient començar a preparar a pares i mares i societat en general per tal de fer evident que els mestres, i més encara els de l’ensenyament públic, són servidors pagats amb els impostos, amb feina remunerada pels segles dels segles, i que el primer que haurien de fer és respectar el paper dels polítics i per tant del Parlament i no voler substituir-los.

Que facin la feina tan bé com puguin i que es queixin de tot allò que no funciona, que contribueixin a millorar-ho amb el seu propi esforç, i si us plau, menys “corporativisme”, i que deixin les amenaces per més endavant, si és que realment calen.

Gremialisme

No pretenc fer cap judici sobre els jutges perquè considero la seva feina ben difícil, complicada i complexa. No els hi envejo pas.

Ara bé, com en d’altres professions, i aquí hi podríem posar, mestres, metges, advocats, i en certa mesura també els funcionaris el problema més greu és el del corporativisme o gremialisme, com se l’hi vulgui dir.

El cas del jutge amb l’afer de la nena Mari Luz resulta francament incomprensible, però el que més costa d’entendre és que sigui sancionat amb una simple multa de 1.500 euros.

Aquesta sanció lleu que el Consell General del Poder Judicial ha imposat al jutge desprèn un to de corporativisme que esborrona.

Quina sensació han de tenir els pares i la societat en general d’aquesta sanció? Que els jutges es defensen entre ells? Que davant de tot hi ha el gremi?

Si teniu ocasió llegiu l’article de Pilar Rahola publicat a LA VANGUARDIA. És molt recomanable.