La "niña" de Zapatero

M'havia oblidat de la “niña de Zapatero” però ara, la noia de la Catalunya optimista, retorna.
Com? Amb declaracions tan brillants com la d'afirmar: “l'exèrcit ha passat de ser temut a ser admirat en una sola generació”.

Podria ser simplement que la “Ministro” hagi canviat la seva percepció personal de l'exèrcit degut a la seva responsabilitat actual.

Però potser que no generalitzi, senyora, perquè hauria de saber, i és ben probable que ho sàpiga, que aquest exèrcit del qual parla continua sent temut com sempre i tan poc admirat també com sempre.

Una cosa és que gràcies a que som a la Unió Europea i a l'OTAN ja no poden fer les coses que li eren habituals tals com “pronunciamientos, alzamientos, etc”. Però, Senyora Chacon, res més que això.

El "coñazo"

Signaria ara mateix per tal de que s’instaurés com a norma deixar sempre els micròfons oberts.

Seria la forma d’humanitzar als polítics: de saber de què estan cansats, de saber realment el què els agradaria fer, de conèixer els seus estats d’ànim, en resum de veure com són realment.

A mi personalment la declaració del Senyor Rajoy dient: “que coñazo lo del desfile” em sembla una declaració perfectament normal i saludable. Una altra cosa és que li toqui anar-hi i suportar-ho.

El microfon obert en aquest cas ha permès humanitzar el personatge, convertir-lo en una persona normal, de carn i ossos i per un moment hem pogut saber el que pensava.

La reacció de Leire Pajín del PSOE afirmant que per Rajoy totes les qüestions d’Estat són un “coñazo”, són simplement paraules de miserable. I aquí que uns siguin del PSOE i els altres del PP és el que menys importància té.

Els "Plans B"

El diari “La Vanguardia”, amb la publicació d’aquest globus sonda o d’aquesta filtració sobre la possible sentència del Tribunal Constitucional, s’ha apuntat un gol informatiu de primera magnitud.

Cal tenir present que la sentència, si va pels camins que sembla, no ens hauria de sorprendre gaire perquè Espanya se sent forta i amb capacitat per desactivar d’una vegada per totes el catalanisme.

Cal recordar que per Espanya el problema bàsic no és Euskadi, és i sempre ha estat Catalunya, i si els cal hi dedicaran tots els esforços necessaris per afeblir-nos i desactivar el perill catalanista.

Les respostes que cal donar han d’estar molt ben pensades i han de tenir clar amb qui realment es pot comptar i amb qui no i acabar les provatures i els experiments, perquè ja podem veure com està acabant la “pluja fina” i altres bestieses del mateix estil.

Hi ha encara la força i la possibilitat de respostes clares, contundents i que es facin entendre per la ciutadania i per Espanya? Malgrat tot, vull pensar que sí.

Bajanades

Quan no hi ha notícies de gaire interès, o s’han d’inventar o s’han de magnificar les existents.

Aquest és el cas de les relacions entre J.A. Duran i Lleida d’UDC i algunes persones de la Secta com si tot plegat no fos res més que una situació normal entre polítics de diferents partits polítics.

En la perspectiva del Congrés d’UDC és perfectament lògic que vulguin aconseguir un perfil propi que destaqui durant una temporada.

Que elements com el diputat Joan Ferran ho aprofitin per dir-hi la seva també entra dins la més perfecta normalitat ja que correspon a la missió que tenen encomanada dins del seu grup: bordar quan els amos ho manen.

Possiblement els hi haurien de cercar feines més nobles i productives, però en temps de crisi i quan el mercat de treball està com està, qualsevol s’arrisca a canviar de feina.

Presa de pèl

El titular de la notícia és: “Catalunya vol més diners per a la Llei de la Dependència” quan en realitat hauria de dir: “Es confirma la vergonya de la Llei de la Dependència”.

La Consellera d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat ha dit, entre d’altres consideracions, que davant de la situació de crisi es continuarà desplegant “en funció dels recursos econòmics”, “que cal assenyalar prioritats” i “que segons els recursos disponibles anirem prenent les decisions pertinents”. Genial!

Vull suposar que la Consellera fa el que pot i potser fins i tot més. Però hi trobo a faltar la corresponent crítica al govern espanyol i principalment al gran engalipador del ZP
per promoure i fer una llei sense la corresponent partida pressupostària i passar després el mort a la Generalitat.

El “bonisme” del ZP només està comportant frustració, i com sempre per als més necessitats.

I no posem, senyora Consellera, la crisi com a detonant, perquè la perversió de la manca de finançament de la Llei de la Dependència és el seu pecat original.

L'estupidesa municipal

No vull insistir sobre la pandèmia del “llenguatge correcte”, perquè ja n’he parlat altres vegades, però és que ara ha estat superat per la pura estupidesa.

La mostra és ben evident amb el canvi de nomenclatura del Pont del Treball, que uneix el barri de La Sagrera amb el de La Verneda per sobre de les vies del tren. Ara l’han convertit en el Pont del Treball Digne. Francament, fa vergonya veure als responsables municipals perdent el temps amb bestieses.

Si haguessin tingut una mica d’imaginació el podrien haver anomenat “El Pont de la Perona” tot recordant el nom popular del veïnat de barraques que hi va haver durant anys i anys a la zona.

Hem descobert que ara existeix el “Dia del Treball Digne”. Eureka! No ho sabíem. Qui caram institueix els “dies”?

Hauríem d’instaurar premis Nobel i Òscar per a l’estupidesa i concedir-los en aquestes llumeneres. Així almenys els coneixeríem.

Què vol dir treball digne? És que potser el mot i el sentit de treball no són prous dignes en sí mateixos?

És fotut descobrir que el camí de l’estupidesa és infinit i veure com els nostres representants municipals el transiten amb tanta persistència.

Cansat de la unitat i del fum

Ara que sembla que hi ha plantejaments unitaris, encara que jo personalment no hi crec gens, perquè no és possible cap esquema unitari realista entre uns partits catalans que volen un finançament just, o almenys, menys injust que l’actual, i un partit espanyol i espanyolista amb sucursal a Catalunya que vol mantenir l’actual estatus per acabar de sotmetre Catalunya als peus d’Espanya, surt un dels màxims dirigents de la Secta a Catalunya, el ministre Corbacho, dient que és en Mas “qui està apostant perquè no hi hagi acord”.

No seria hora d’acabar amb tot aquest “teiatru” de la unitat?

Aquesta tal unitat no ha existit mai. És un tema que els va bé tant a la Secta com a ERC i a IC, però en realitat no serveix per a res. A qui volen enredar?

El que ens cal a tots és més claredat, és saber on està cadascú, és saber la realitat del pensament de cada grup, és saber que vol fer cada partit i deixar de viure en un món de fum, de boira, d’inconcrecions i de subterfugis.

Són tan previsibles!

Fent un cop d’ull a l’AVUI, del dia 5 d’octubre, em trobo les dues ànimes de la sucursal catalana de la Secta.

En primer lloc, en forma d’entrevista, la del personatge que ven una imatge de gran pensador, l’”angelet bufador” de l’Obiols, que normalment fa de venedor de fum “catalanista” sota l’embolcall del pensament i el debat ideològic. Res de nou, només que ja fa temps que ha pogut rebaixar el seu caràcter sectari, però no pas per la seva voluntat sinó pel poc que hi pinta dins de la Secta.

L’altra ànima és la corresponent a l’aparell representada per José Zaragoza, especialista a atacar a CDC i factòtum de la fàbrica de sectaris del Baix Llobregat. Tot això ja ho sabíem, ara bé, quan un llegeix el que escriu a l’AVUI et vénen ganes d’enviar-lo a escola o potser a aquestes alçades el que caldria és que anés a un d’aquests centres on ensenyen a escriure, on algun professor especialitzat li pogués ensenyar, com deien abans, “de lletra”.

El que els uneix a tots dos és el seu profund odi a tot el que provingui del nacionalisme, del catalanisme, i per sobre de tot allò que vingui de Convergència. En realitat això és el que els uneix i els motiva; sense l’existència de CDC tindrien un atac d’angoixa.

Fins quan? Fins a on?

Unitat al Parlament, relativa, perquè el PP no hi és i hagués estat interessant que hi fos.

CIU, en un acte més de responsabilitat que francament no sé si calia, ha fet possible aquest pronunciament unitari.

Cal preguntar-se quan i com es trencarà i qui el trencarà. A on? No ho sé, però es trencarà. Quan? Això ho marcaran els interessos del PSOE, inclosos els de la sucursal catalana.

Sobre qui el trencarà no cal tenir-ne gaires dubtes: serà la Secta encara que ho intentarà presentar com a inevitable.

Les apostes estan obertes, podríem fer com els anglesos i apostar per mirar d’encertar-ho i almenys tenir alguna forma de premi.

Una consideració si que cal fer-la i és que CIU ha fet allò que la Secta no hauria fet mai si hagués estat a l’oposició; donar suport al Govern. I podríem acabar dient allò que cada persona i cada grup es comporten com el que són.

1 d'octubre

Abans, l‘1 d’octubre, era el “Dia del Caudillo”. Ho va ser durant tot el franquisme i ara resulta que el primer dia del mes d’octubre és el “Dia de la Gent Gran”. Aviat caldrà ampliar els dies de l’any per tal d’encabir-hi tots els “Dies” que cal celebrar.

Pot ser útil aprofitar-ho per tornar, desgraciadament, a parlar de la “Llei de la dependència”. Només observant qui en parla i veient en quin sentit se’n parla sobren els comentaris.

El Síndic de Greuges de Catalunya, Sr. Rafael Ribó, ha hagut de renyar públicament a la Consellera corresponent, la Sra. Carme Capdevila, pels endarreriments en les tramitacions i les valoracions de les persones que ho demanen. La Sra. Capdevila ha hagut de manifestar que el govern espanyol no paga el que correspon a la Generalitat sobre el tema i que de fet no es poden assumir les prestacions pertinents.

I aquesta llei havia de ser la quarta pota de l’estat del benestar. Si el Senyor Zapatero en tingués, li hauria de caure la cara de vergonya.

“Quina tristor tan gran...”

La frase forma part d’una cançó infantil però és perfectament vàlida per definir l’oratòria d’ahir d’aquest President de la Generalitat que ens toca patir dia a dia.

Sobre el finançament no hi ha cap dubte que ja sé sap com anirà.

L’estratègia continua estant orientada a aconseguir que s’hi “emmerdi” CIU per així poder repartir la responsabilitat entre tots.

Ja ho he dit altres vegades però ho repeteixo: CIU no té cap necessitat de quedar-hi atrapada, ni que continuïn apel·lant a la “responsabilitat”.

Pel que fa a la resta del “discurs” del President, lamentable. Ni dóna ni pot donar més de si. És el que hi ha i realment és molt minso. Els apartats “pujolians” no tenen ni la força, ni la solvència, ni la gràcia del President Pujol.

La gravetat de la decisió presa per ERC de fer President al Sr. Montilla és totalment imperdonable i caldrà retenir-la a la memòria per procurar fer-la pagar ben cara als seus inductors.

L’error de confondre la Televisió Digital Terrestre amb la Televisió Digital Terrenal ja ho diu tot del President. No sap ni de què parla.