dissabte, 20 de desembre de 2008

Actituds menyspreables

Futur aspirant a mosso llegint els discursos d'en DinoSauraNo en manquen, sempre n’hi ha i n’hi ha per donar i per vendre. N’hem tingut dues mostres aquests darrers dies.

La primera, la del inefable Joan Boada del Departament d’Interior, que ni es responsabilitza ni es fa càrrec de la carta que es va trametre als mossos d’esquadra fent-los anar a una conferència de Joan Saura. Va arribar a negar que existís fins que La Vanguardia la va publicar. A la seva fama de mal educat ara caldrà afegir-hi la de mentider.

Sent a parlar de Swissair, i la pobre Queta embogeix!Aquí ve l’altra i per partida doble: la de la companyia Swiss Air eliminant el català dels seus vols per la protesta d’un ciutadà espanyol. El més bo de la notícia és que l’home es va sentir ofès i el va molestar que es fes ús del català. No es que no l’atenguessin en la seva llengua, que si que el van atendre, o sigui en castellà, sinó que l’ofensa i el malestar venia de sentir el català malgrat que pel que sembla el va entendre. Aquí no hi res més que odi i menyspreu per l’altre. Costa d’entendre però és així. Com quan et diuen que per què tenim la mania de parlar en català.

Sembla que en aquesta “genteta” ni els més de trenta anys de democràcia els han fet efecte. Segueixen com sempre!

divendres, 19 de desembre de 2008

Una desgràcia més: El Congrés de la Intersindical-CSC

Aquí, a l'igual que a determinats sindicats, també cohesionavenDemà, dia 20 de desembre, la Intersindical-CSC farà el seu congrés ordinari. El fet en si mateix té ben poca importància, tan poca com en té la pròpia organització sindical.

D’ençà del Congrés de l’any 2004, s’han anat “cohesionant”, mot que vol dir en realitat que han anat disminuint dia a dia fins a esdevenir residuals, a l’estil dels “nosaltres sols”.

Començant per les desqualificacions i acabant amb els autoritarismes es va anar apartant a persones concretes, es va seguir expulsant sindicats “desafectes” o que no seguien estrictament les consignes.

A la Intersindical-CSC n'hi ha més d'un amb ganes de fer de 'mal' àrbitre de fútbolEl primer fou el SAC -Sindicat de l’Administració de Catalunya-, organització fundadora de la Intersindical-CSC, i posteriorment, fent-los la vida impossible, aconseguiren la marxa del SIPVS-C -Sindicat Independent de Protecció, Vigilància i Seguretat de Catalunya-.

La Intersindical-CSC que ve de SOC -Solidaritat d’Obrers de Catalunya-, passant per la CSTC-Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya- i per la CSC -Confederació Sindical de Catalunya- va néixer l’any 1990. Era un projecte ampli i liberal, entès en el sentit d’unir grups sindicals i treballar conjuntament amb tot el respecte a l’actuació de cada entitat adherida, sota uns principis de solidaritat i subsidiarietat, dins l’àmbit de Catalunya.

Alguns deuen pensar... el sindicato es mio, mio, mio!Darrerament han canviat els estatuts en el sentit de concretar una organització sindical de tipus centralitzada i tancada en si mateixa, sempre amb la coartada de la cohesió i l’aprofundiment ideològic. Un camí vers el tancament, el purisme teòric, totalment condicionats per les subvencions públiques i cada vegada més depenents d’ERC .

En resum, cada vegada menys sindicat, cada vegada més subvencionats i cada vegada més depenents. És un camí que no té res a veure amb les finalitats inicials de la Intersindical-CSC, ni amb la forma de veure les coses de l’equip impulsor coordinat pel seu Secretari Confederal, des del 1990 fins el 1998, Miquel Porter i Moix.

dijous, 18 de desembre de 2008

Una necessitat

La partitocràcia només té un problema: el nomenament a ditLa democràcia que tenim avui en el nostre país no té una salut de ferro. Tenim una democràcia clarament insuficient. No vull fer-ne un “tractat” però si comentar algun problema.

El primer és el de la “partitocràcia” que fa que tot quedi en mans dels “aparells” dels partits polítics sense cap participació de la militància, i molt menys encara de la ciutadania. El no tenir la possibilitat de fer llistes obertes fa encara més fàcil el control dels “aparells”.

Tot això fa també més difícil la vida democràtica dins dels partits, siguin del color que siguin i sovint la màxima possibilitat del militants és escoltar, i com a molt ser escoltat, sense que això impliqui res més.

Cal aire fresc per ventilar la políticaLa necessitat d’obrir a tots els nivells els partits polítics i les administracions hauria de ser considerada un objectiu social que podria ajudar a fer entrar aire fresc a la vida democràtica, a ventilar despatxos, a fer sortir el debat a la vida pública i al carrer. Fer-ho arribar tothom.

L’atròfia de la democràcia és un risc per a tota la societat, és un risc per a cada un de nosaltres, i això caldria que ho tinguessin clar els polítics i la ciutadania, i sobretot que no oblidéssim que la democràcia s’ha de cuidar i millorar.

I que ningú s’equivoqui: ni advoco ni defenso altres tipus de democràcia, ni la popular, ni la directe, ni altres “conyes marineres”. Però la democràcia representativa pot i ha de ser millorada.

dimecres, 17 de desembre de 2008

Tots són iguals !

Fins i tot aquest paio és més intel·ligent que els qui proclamen aquesta bestiesaCom més gran em faig més m’irrita sentir aquesta frase que curiosament sempre fa referència als polítics.En primer lloc reflecteix la manca d’autoestima de qui la diu perquè determina clarament quin és el seu pensament ja que s’autoincapacita per valorar la diversitat humana, la diversitat dels comportaments, la diversitat de les actituds i el que resulta més greu la possibilitat de la honradesa, de la honestedat tant de les persones en general, com dels polítics en particular.

Un altre element nociu del “tots són iguals” és la situació d’igualtat en que es posa a tothom: la situació de dubte sobre tot i sobre tothom.

No tots els polítics són així. Això és el que voldrien que creguèssim... els que si que ho són!Per acabar, es tanca el cercle posant en el mateix sac el corrupte i el trampós juntament amb les persones, polítics o no, honrades i honestes.

Una conseqüència col•lateral d’aquesta visió és el per què cal participar a la vida política, a la vida sindical, a la vida social...

Al final aquesta visió desencantada i pessimista, diria que més aviat nihilista, porta a la no participació i a la renúncia a una vida social participativa.

El positiu seria lluitar per un aprofundiment de la democràcia i una millora substancial de la vida democràtica. Però això sembla que no interessa gaire.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Ho sabíem

Nova proposta estètica pel PSC de Montilla: potser així impressionen el PSOE!Després de tots aquests darrers mesos que els mitjans de comunicació afins a la Secta ens han anat entabanant amb el tema del finançament i amb la possibilitat que la “banda dels 25” fes el que havia de fer en favor de Catalunya, finalment, com tothom sabia i amb tota perfecció, han decidit fer el que era normal si tenim present el seu espanyolisme.

La “síndrome d’Estocolm” que tenalla ERC té el seu reflex més clar i trist en la frase del Secretari General, Joan Ridao, quan diu textualment: “que el PSC trobarà altres formes de pressionar al PSOE” i “que no és la fi del món”.

Esquerra només podrà fer ús d'aquesta proposta estèticaI per acabar, les paraules de Joan Puigcercós afirmant: “en tot cas la decisió del PSC no tindrà conseqüències en el govern tripartit”, certifiquen clarament que avui ERC és una empresa de col•locació i manteniment de càrrecs dins de la Generalitat.

Aquest és el resum, trist resum, d’un final anunciat.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Acaba el sainet

El Consell Nacional del PSC a punt de visitar la seu del PSOE, a FerrazLa reunió de l’executiva de la Secta a Catalunya ha acabat com havia d’acabar. Han acordat el vot positiu als pressupostos de l’estat per al 2009. Però això si, exigeixen un acord sobre finançament abans de fi d’any. Res de nou!

Malgrat tot no deixen de ser curioses algunes frases, declaracions o manifestacions d’aquests “infalibles” sectaris de Nicaragua.

Si no hi ha acord d’aquí a final d’any canviaran les relacions entre el PSC i el PSOE, diuen. Què no són el mateix? Potser volen dir que a partir de l’1 de gener quan vagin a Madrid hi aniran amb hàbit i caputxa de penitents. Per aprofitar-ho podrien continuar el pelegrinatge fent el Camí de Santiago.

Aviam si l'Obama en munta alguna de grossa... que si no ens avorrim!Una altra bestiesa de les seves: amenacen amb el “papus” del PP. Cal reconèixer que això a Catalunya encara funciona. En aquest sentit, als de la Secta, els caldria una nova guerra dels USA contra Síria o el Iran. Podrien tornar a ser progressistes, fer “cassolades” i sortir al carrer. A Catalunya tindrien èxit perquè el “papanatisme progressista” encara es porta.

Finalment Miquel Iceta, el cervellet gris de la Secta, ha hagut de sortir a atacar a CIU pel finançament pactat al seu dia amb el PP. S’ha mirat mai els números? Potser no els entén? O simplement menteix?

diumenge, 14 de desembre de 2008

Darrer acte

El finançament acabarà com l'obra d'Àngel Guimerà Terra Baixa: Amb la  mort del llop!El proper dilluns, dia 15 de desembre, al carrer Nicaragua de Barcelona es representarà el darrer acte d’aquesta pesada, llarga i avorrida funció de teatre denominada “El finançament”, protagonitzada per tota la trepa de la Secta sota la direcció de l’avorrit Montilla i amb un cert “protagonisme” de cara a la galeria del notable Castells. També hi tindrà un paper destacat fent de dolent, en Zaragoza, paper que sempre resulta agraït, i com a secundaris,que com sabeu són els que donen qualitat a l’obra, sobresurten actors tan reconeguts com De Madre, Iceta, Obiols i el cor, sempre tan necessari en qualsevol tragèdia o comèdia.

El dur dilema que amoina a Montilla: Espanya o España?El final ja és conegut. Després de tots els embolics, els malentesos, les traïcions, les mentides i les calúmnies, l’obra acaba com era de preveure amb la mort del “finançament” i amb la celebració final per part de tots els actors, cors i públic en general cantant l’Al•leluia de Haendel, i un !Viva España! cridat per Montilla i respost per tota la sala dempeus.