dimecres, 30 de desembre de 2009

Abans d'hora

Ens han arribat uns Reis que per cert no tenen res de mags, més aviat semblen uns penques i uns enganya babaus.

Els havíem demanat un tren gran i bonic, amb vies, estacions, muntanyes, túnels, canvis de vies, un d'aquells que a vegades hem vist a les pel·lícules, d'aquells que tenien els nens de famílies benestants.

Però el Papa-Estat espanyol s'ha portat com sempre amb Catalunya i l'ha maltractada una altra vegada. A més ja saben que no ens queixem gaire, saben que seguirem sent bons nens com sempre, i que si no tenim un tren en condicions, encara que sigui sense vies, jugarem amb el de fusta que tenim de fa anys, i que mira, ves per on, encara funciona i el pots fer anar per on vols. La manca de vies li dóna més llibertat.

No, si en realitat, aquests espanyols que ens manen vetllen per nosaltres. És allò que dèiem fa anys: la manca de joguines de qualitat estimula els nanos a ser imaginatius.

Ara seriosament, Sr. Joan Saura, tingui una mica de decència i no ens vengui la moto dient que el traspàs dels trens ha estat un acte “històric”. Realment la presa de pèl si que ha estat històrica!

dimarts, 29 de desembre de 2009

Seguim fent el paperina!

Com ja sembla normal per aquestes dates la premsa destaca “Avís empresarial a Blanco per les infraestructures”. Pot canviar el nom del ministre, però la llista d'imcompliments es manté i fins i tot va creixent: que si el Quart cinturó, que si l'autovia del Mediterrani, el desdoblement de la N-II i el que podríem afegir-hi.

El lobby denominat GTI4 torna a recordar-ho, com si fos la típica carta als reis que en aquest cas no són pas els d'Orient, sinó tot el conglomerat de l'alt funcionariat espanyol que segueix fent el que sempre ha fet, que és decidir a on invertir, com invertir i quan invertir, i que com és habitual ho fa a on treballa, on viu, i a vegades a on estiueja.

A aquesta classe de cacics les cartes, les protestes, les reivindicacions i tot el que es faci els preocupa ben poc. Només quan vegin perillar les seves fonts de recursos se'n preocuparan. Ah! i recordem que enguany tenen l'excusa de la crisi.

I fa tota la sensació que això només canviarà si fem camí decididament per aconseguir l'Estat propi, o sigui, la independència.

dilluns, 28 de desembre de 2009

Francament interessant

L'article de l'historiador F. Xavier Hernàndez, publicat a l'AVUI de 28 de desembre, amb el títol de “El PSC prepara l'enfrontament” m'ha semblat d'una gran lucidesa i el recomano.

Parla de moltes coses i potser fa afirmacions que poden semblar excessivament contundents, però francament hi toca, i molt.

Encara que per la foto del torero José Tomás i pel tema de l'article que evidentment són les curses de braus, el contingut supera en escreix aquestes temàtiques i s'endinsa en la política, en la dinàmica catalanisme/espanyolisme.

Recomano la lectura de l'article i en reprodueixo el resum que en fa el propi diari:

“L'historiador acusa el PSC d'atiar el conflicte civil a Catalunya si finalment els seus diputats voten en contra de prohibir les corrides de toros sense tenir en compte el sentiment majoritari de la societat catalana”.

M'ha semblat d'aquells articles que obren perspectives i que permeten aclarir aspectes
que a vegades acaben esdevenint confusos.

El text es mereix l'esforç de llegir-lo. No us el perdeu!

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal, malgrat tot!

Us desitjo...

Que aconseguiu que les festes nadalenques siguin com vosaltres vulgueu.

Que aconseguiu que les famílies i els convidats no us atabalin gaire.

Que les converses de taula i sobretaula siguin pacífiques, encara que per aquest motiu hagin de ser intrascendents.

Que les sobretaules no es facin excessivament llargues.

Que els excessos alimentaris no us desfacin gaire l'organisme.

Que aconseguiu parlar més aviat de futbol que no pas de política.

Que la política no us enterboleixi les festes.

Que els infants siguin realment els protagonistes de les festes.

I sobretot, mantingueu la calma, que el dia només té 24 hores.

I malgrat tot, BON NADAL!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Com cada any!

Ahir es va jugar el “partit de costellada” anual de la selecció catalana de futbol.

Catalunya contra Argentina, diuen les cròniques que va ser un bon partit i un magnífic espectacle. Sis gols donen per a molt.

Es torna a plantejar el tema del paper de la selecció que difícilment tindrà sortida amb els esquemes actuals. Em sembla recordar que he dit més d'una vegada que el sistema actual no va enlloc, que el recorregut de l'esquema actual està periclitat.

És possible una alternativa? Difícil, però no impossible si sabem el que volem. I tornem a estar al punt del qual mai n'acabem de sortir. Algú sap o té idea de que és el què volem?

L'oficialitat de la Selecció catalana de futbol és lluny, molt lluny i això ho saben i ho sabem tots plegats, afeccionats, responsables, dirigents, etc.

Per què no ens plantegem si tenim prou empenta, si tenim bones relacions on s'han de tenir i tenim la i les influències necessàries per impulsar algun tipus de competició, per exemple dels “Pobles d'Europa”, al marge dels Estats, però no necessàriament en contra?

Lamentar-nos anualment no porta enlloc, sinó es fan passes endavant possibilistes i realistes. Ens ho creiem? Ho volem? Si és que sí doncs a treballar-hi.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Bon exemple, si senyor!

L'empresa “Air Comet” plega i deixa penjats un munt de passatgers i evidentment amb l'ai al cor a centenars de treballadors.

Tot això semblaria que no és res més que una empresa que plega i diríem que s'ha acabat el bròquil, tancada la barraca i fora.

Però hi ha més, molt més. Doncs resulta que un dels principals responsables de l'empresa és el que en podríem dir el líder de la CEOE -Confederación Española de Organizaciones Empresariales-, el Sr. Gerardo Díaz Ferrán.

Francament, anem bé si resulta que el “Capo di Capi” dels empresaris espanyols dóna tan bon exemple. Aquest no deu haver estat imputat mai pel superjutge Garzón.

Caldria suposar que atesa la seva alta responsabilitat complirà amb totes les seves obligacions tant amb els clients com amb els treballadors i els proveïdors, però pel que es veu amb els passatgers, igual acaba deixant penjats a “Déu i sa mare”.

I sempre et queda la sensació que n'hi ha uns que sempre se n'acaben sortint bé. No serà un d'aquests casos?

No acabarà passant com amb la Caja de Castilla la Mancha i el Sr. Hernández Moltó
que hem acabat pagant les seves ineptituds i les seves incompetències amb els nostres impostos?

diumenge, 20 de desembre de 2009

Puig Antich/Cas Scala

Ahir, dissabte, vaig veure pel Canal 33 la pel·lícula”Salvador” que explica amb prou versemblança els precedents, l'entorn i els fets que varen portar a Salvador Puig Antich a la mort a través del garrot. No es sorprenent que un règim que neix amb una sublevació, una guerra i milers i milers de morts acabi matant. Té, per desgràcia, la seva lògica.

Després de veure la pel·lícula i recordar temps passats, em va venir al cap una pregunta que no es pas la primera vegada que em faig.

Per què el “Cas Scala”, que recordem-ho va comportar la mort de quatre treballadors, el desprestigi de la CNT i moltes altres històries col·laterals no ha estat encara portada a les pantalles dels cines o de les TV?

L'assumpte té totes les connotacions per ser un “docudrama” d'investigació seriosa
i ben aprofundida o una obra de ficció realista de la Barcelona de la transició.

El cas té tots els ingredients per ser d'interès general i per mirar d'aclarir elements encara ben foscos del cas: El paper dels confidents, de sectors de la delinqüència,
d'estrats de la polícia i de les forces de l'ordre i de personatges de la política com el
Sr. Martín Villa.

Què és que potser encara no han passat prou anys? O potser caldrà esperar la desaparició física de tots els participants, implicats o no?

Persones de provada reputació com Francesc Escribano o Dolors Genovès, per exemple, no podrien fer-ho?

És una pregunta bàsicament adreçada a TV3 i als seus responsables actuals que són els que s'ho haurien de plantejar.

S'han anat fent reportatges sobre la transició i sobre el franquisme. Seria una oportunitat completar-ho amb una bona producció sobre el “Cas Scala”.

divendres, 18 de desembre de 2009

Prohibir? Discernir

Ara toca el tema dels “toros”, ahir era la qüestió del fumar doncs sembla que es vol ampliar la prohibició de fumar a... S'havia dit també que es pensava actuar contra les begudes alcohòliques.

No ho sé, però tot això de prohibir per llei em comença a tocar allò que no sona,
francament. Per la “política correcta” fins on es pot arribar? Recordem que s'han prohibit idees, partits i diaris, tot això a Euskadi però fet per l'Audiència Nacional i a instàncies de governs espanyols.

Només alguns exemples de “passades de rosca”:

Per a moltes persones un bon àpat implica una petita satisfacció personal fumar-se un puret o una cigarreta. En els partits de futbol que es feien a la tarda resultava fins i tot satisfactori sentir l'olor d'un puret, d'una fària o d'un caliquenyo. Té algun sentit que en un edifici es posi “Prohibit fumar en tot l'edifici”, quan hi ha pisos diversos que són propietat o llogats per persones i/o empreses diverses?

S'està arribant a uns extrems que es podria parlar d'invasió de la “privacitat”.

Hi ha contradiccions de tal volada que sembla que ningú les vulgui exposar, com per exemple si s'han de prohibir o no els cotxes particulars a les grans ciutats.

Valdria la pena pensar-hi però partint de la idea del nefast que és prohibir
per prohibir. La llibertat, les llibertats personals també han costat molt d'aconseguir.

No sóc ni afeccionat als toros, ni fumador, però menys encara a prohibir per prohibir.

dijous, 17 de desembre de 2009

No fotem!

Al final ha acabat el “romanço” aquest de les successions.

Després de tots els paperets que ha anat desenvolupant el tripartit sembla que han arribat a l'acord de “que ni sí, ni no, sinó tot el contrari”. Es rebaixa però no se suprimeix, aquesta és la incoherència del govern.

Caldrà esperar la propera legislatura, a finals de l'any vinent, perquè algú adopti una postura clara i concreta: la supressió de l'impost.

I ara hi ha qui vol aparentar que passa el mort als altres, o sia els de la Secta i ERC a Iniciativa, però no cal que s'hi escarrassin perquè la vergonya és de tots plegats com ho ha estat la funció de teatre que han muntat. En realitat el problema és que no donen per més.

És aquesta forma de governar tan sui generis de fer veure que es fa de tot i en realitat o no es toca res o es toca tan poc que ni es nota que s'hagi reformat res.

Confiem que l'any que els queda no toquin gaires coses ja que encara les podrien empitjorar més.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Egunkaria

Egunkaria

Ahir es va iniciar el judici contra els directius d'aquest diari basc.

El diari, recordem-ho, el van tancar el mes de febrer de 2003 per ordre de l'Audiència Nacional espanyola i fins ara no es fa el judici. D'això a Espanya en diuen justícia!

El més notable d'aquest cas és que un dels temes principals que es dirimiran en el judici serà les acusacions de “tortures” dels acusats. Per part meva no tinc cap tipus de dubtes sobre la veracitat dels maltractament i de les tortures. Ja sabem que serà difícil de demostrar, i que els possibles torturadors se'n sortiran bé.

Per a Marcelo Otamendi i per a la resta dels acusats serà dur haver de rememorar tota aquesta trista història que no fa res més que demostrar el que ha estat i el que és l'Estat Espanyol, un Estat que encara a aquestes alçades és acusat de tancar diaris i torturar periodistes..

Espanya se segueix distingint per allò que sembla ser el seu ADN: el totalitarisme!

Trist, molt trist, però cert, ben cert!

dimarts, 15 de desembre de 2009

El mal de les "capelletes"

No hi ha res de nou sobre el tema en aquest país nostre, sempre han proliferat. Fa la sensació que força persones només deixen de conspirar quan es queden soles, quan ja han aconseguit trencar tot el que era possible trencar.

Cal reconèixer que és un mal endèmic del nostre poble, potser no tenim remei en aquest sentit. No vull ni puc creure que no tinguem solució. Malgrat que és veritat que hi ha un gran nombre de “conspiradors amateurs”, de manipuladors de saló, de persones que prefereixen ser cues de rates que no pas caps d'elefants.

Tenim aquells tristos personatges especialitzats en escissions i que fins i tot han fet de l'especialitat de rebentar portes, de robar fitxers i altres grans “especialitats polítiques” els seus atributs polítics.

Per desgràcia tenim elements ben grisos que de la conspiració i la manipulació en fan la seva “gran virtut”, que fan d'una pretesa puresa ideològica la seva excusa per anar fent malbé projectes estimulants i engrescadors.

Tots aquests són aquells que transformen organitzacions amb capacitat i empenta en
grups cada vegada més sectaris i més petits. Això si acaben fent-ne petits grupuscles que si poden, acaben carregant-se tot allò que s'ha anat fent en base de grans esforços i de molt de temps.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Referèndum

Després del 13-D

Ja ha passat la primera onada de referèndums per a la independència de Catalunya.
No faré cap anàlisi ni dels resultats ni tan sols de perspectives. És evident que hi ha dades interessants i simptomàtiques, però també n'hi ha de preocupants.

N'hi ha de preocupants, bàsicament per les divisions que comencen a sorgir i pels aprofitament sectaris que s'entreveuen.

Cal remarcar que hi ha dos elements que donen prestigi a determinades convocatòries
i que són la seriositat i el rigor organitzatiu. Sense aquests dos aspectes les convocatòries no tenen cap sentit.

Caldria treballar amb persones com Alfons López Tena i deixar-se estar de segons quins protagonismes i de persones que sembla que només busquen “notorietat” i fer-se veure, i encara més cal fugir de “sectaris” ben coneguts de mil i una històries i un número superior de fracassos.

Només un bon plantejament i una organització rigorosa poden aconseguir uns bons resultats i unes millors perspectives

El tema dels futurs referèndums no pot quedar únicament en mans de persones voluntarioses, que també, però sobretot entre els organitzadors hi ha d'haver persones preparades com López Tena i d'altres de semblants característiques.

De la bona imatge que se'n doni també en depèn el futur del referèndum final i definitiu.

dissabte, 12 de desembre de 2009

El “derby”

Avui hi ha el Barça-Espanyol, el que era el gran derby del futbol català. Per aquest enfrontament entre els dos grans de la ciutat, culers i pericus, es mobilitzaven per comparar forces que malgrat que sempre foren desiguals servien per mobilitzar als propis.

Ara el Barça-Espanyol és un partit més, a vegades amb una mica de morbo segons les classificacions i les situacions concretes de cada equip, però l'ambient social i ciutadà que era un plus afegit s'ha anat esmorteint. L'ambient, de tant en tant, el posen els presidents i directius però enguany ni això.

Esperem almenys que sigui un bon i emocionant partit de futbol, i que jugadors i aficions hi posin el seu gra de sorra per fer-ne un bon espectacle.

A vegades en aquests partits s'hi troba a faltar fins i tot aquells ambients del futbol anglès, sorollosos i cridaners, i fins i tot cantaires que donen un to molt especial i característic al futbol britànic. També hi fa que els partits són a la tarda, mentre que aquí per la ditxosa televisió han de ser sempre al vespre o a plena nit. L'ambient dels partits de tarda, amb olor de puro inclosa, també s'han acabat. Com sempre, no tots els canvis són per millorar.

divendres, 11 de desembre de 2009

El Montilla de sempre

El President José Montilla és com és i evidentment no sembla ni crec que vulgui canviar. És un polític del PSOE que gràcies a Esquerra Republicana ha aconseguit arribar a la Presidència de la Generalitat de Catalunya. L''infantilisme i l'odi visceral d'ERC a CIU ho va fer possible per vergonya de tots els catalans.

Però com a polític i com a persona continua sent el que sempre ha estat: un pocapena, un mentider i un manipulador.

Val la pena transcriure el que va dir ahir el Sr. Montilla a Ràdio Teletaxi: “Un referèndum és una convocatòria que es fa d'acord amb una normativa legal, i que té unes garanties que no tenen les consultes, on qui convoca, qui fa la campanya i qui l'organitza són gairebé les mateixes persones, Un referèndum té unes conseqüències jurídiques i polítiques que unes consultes d'aquestes característiques per descomptat que no tenen”.

Que també era un cínic ho desconeixia, però ho intuïa.

Sr. Montilla, per què no crítica als qui no deixen fer un referèndum com Déu mana?
Senzill, oi, Sr. Montilla? Perquè vostè i els seus ni el volen ni l'autoritzaran mai!

Au, no ens faci combregar amb rodes de molí!

dijous, 10 de desembre de 2009

Els pressupostos? Com sempre...

Sí, més o menys com l'any passat i com l'altre. S'hi han inclòs, evidentment, les previsions d'ingressos incloent-hi els augments dels impostos previstos per l'any que ve, IVA i IRPF. Un claríssim atac a assalariats i pensionistes, tot un detall del “progressisme” de les esquerres. N'hi hauria per fotre's un tip de riure, si no fos que n'hi ha per posar-se a plorar.

Això sí, d'un tema tan social, progressista i d'esquerres com l'avortament sempre en fan bandera. A vegades arribo a pensar que ens facilitaran l'avortament de franc als pensionistes, a més a més tindria l'avantatge que al govern els sortiria barat, o, no sé, plantejar-se algun tipus d'ajut, això sí, universal per als pensionistes més grans de 100 anys. Ep, que seria bonic... i social!

De la posició d'ERC què cal dir-ne? Doncs que ben submisos al seu partit de referència, el PSOE. Utilizem-m'ho com un recordatori més per quan ens toqui anar a votar a la propera tardor

dimecres, 9 de desembre de 2009

"Italianització"

El Sr. Artur Mas ha alertat sobre el perill d'italianització de la política catalana posant al mateix nivell la Plataforma per Catalunya, Ciutadans, el grup de la Senyora Nebreda, el Reagrupament, etc.

Em sembla del tot injust posar-los en el mateix cistell quan és evident que el populisme que desprenen tant Plataforma per Catalunya com Ciutadans només és equiparable al tuf d'extrema dreta que fan. Del grup de la Sra. Nebreda, potser que li deixem una mica de temps per veure per on va, encara que certament podria molt bé acabar en el mateix sac del populisme.

No crec en canvi que es pugui posar al Reagrupament.cat de Joan Carretero en el mateix camp, francament.

Penso que el Dr. Carretero ha parlat prou clar d'independència i de regeneració democràtica, principis prou clars com per a no ser inclosos en el sac del populisme.

Aquests aspectes poden també definir el cas de les CUP, tot afegint-hi un color teòricament més d'esquerres i sembla ser, també més assembleari.

Sr. Mas, som molts els que estem disposats a votar-lo i a portar-lo a la presidència de la Generalitat, però no al preu perquè tot segueixi exactament igual com fins ara.
No ens ho posi difícil, si us plau!

dimarts, 8 de desembre de 2009

Deixeu-lo descansar en pau!

Sembla que hi ha hagi qui no vulgui que Jordi Soler Tura descansi en pau.

Que el seu fill no es cansi de reclamar homenatges pendents que determinats personatges públics no han fet hauria de ser una simple qüestió d'interpretació personal.

Per dir-hi la meva. M'agradaria fer constar que per exemple el seu llibre “Catalanisme i revolució burgesa” partia d'un apriorisme que era una simple justificació d'aquest a priori.

Resulten molts més realistes i aclaridores les anàlisis sobre el catalanisme fetes per Josep Termes perquè tenen un abast molt més àmplia i més aprofundida.

Sempre, i resulten simptomàtics els elogis, vaig veure Soler Tura com un polític espanyol convençut, tant en els seus temps de “constitucionalista” com quan va ser Ministre de Cultura del govern espanyol.

Aquestes són algunes mancances que trobo a faltar en els recordatoris postmortem.

Qualsevol persona quan mort, i més un personatge que ha tingut una trajectòria pública, requeriria que pugués ser vist i judicat des de diverses òptiques i no només per les més repetitives i tòpiques. Així no és fa cap favor a la memòria del personatge.

dilluns, 7 de desembre de 2009

"L'impost"

Aquest és un tema que fa mandra, molta mandra, parlar-ne.

L'impost de successions és un tema recurrent des de fa molt de temps.

Hi un clam social que es va exposant a diversos nivells per tal de suprimir-lo o almenys reduir-lo substancial ment.

Sembla que tant la Secta com CIU com ERC estarien disposats a portar-ho a terme, i un es pregunta per què no ho fan. Podrien prendre la resolució escaient i acordar-ho, tot negociant-ho després a Madrid perquè, cal no perdre de vista, que és a Madrid on s'ha de resoldre el tema..

Resulta curiosa la postura d' Iniciativa, encara que no pas estranya, doncs de postures que perjudiquen obertament les classes mitjanes, IC ja en porta més d'una i més de dues. És el seu estil. Tenen un sector de la coalició gens menyspreable que s'hi oposa. Arguments? Els de sempre, qui més té més ha de pagar, etc.

Ignoren que les persones que s'han anat fent un petit patrimoni i que pretenen deixar-ho als seus fills, esposa o d'altres parents, ho han fet estalviant, fent un racó, i pagant els seus impostos fins a l'última engruna, i d'aquesta gent que amb la seva feina d'anys i anys han aconseguit poder deixar alguna cosa als seus, en diuen especuladors
aquests senyorets i senyoretes de “l'esquerra de debò”. S'ho haurien de fer mirar. Vergonya, els hauria de fer!

divendres, 4 de desembre de 2009

L'independentisme

Avui, a la premsa, tornen a sortir enquestes i sondejos sobre aquest tema i en general sobre el creixement d'aquesta opció.

Venint com vinc dels que crèiem fa trenta anys que era possible una via autonomista
progressiva i que Espanya sabria admetre-la, la constatació de que és inviable m'ha portat també a anar optant per la via sobiranista.

Malgrat tot cal admetre que aquesta via, ara per ara, no és majoritària i en aquests casos sempre és millor partir de la realitat que no pas de fantasies o de simples desitjos.

A més a més em sembla que encara avui la via independentista resta massa condicionada a Espanya i a la espanyolitat, vull dir amb això que les reaccions “independentistes” vénen a tomb sempre a les accions de l'espanyolitat. Són massa reactives.

Tinc la sensació que només que Espanya s'estovés una mica en relació a Catalunya i a molts catalans se'ls desfaria l'independentisme com un terrós de sucre en un cafè.

No veig, ni en els sectors podríem dir-ne més convençuts, una actitud gaire pràctica en aquest camp de la lluita per la sobirania nacional de Catalunya.

I en aquest terreny, com amb la majoria, cal partir de la realitat dels fets i treballar amb constància i intel·ligència però amb realisme i no confonen els desitjos amb les realitats.

dimecres, 2 de desembre de 2009

"Cara de tontos"

Víctima, victimisme?

Quan a vegades et pares a pensar el que has anat fent en aquesta vida tens la sensació que fas cara de “tonto”.

Has treballat sempre, pràcticament des dels 11/12 anys. Només has pogut anar a escola un any i mig. Has hagut de fer de tot: des de manobre fins a dependent de botigues de llegums cuits per acabar com a administratiu. Has pagat sempre tots els impostos i no em queixo pas per haver-ho fet.

He contribuït i contribueixo encara, a sufragar partits polítics, sindicats i associacions vàries. No m’he escapolit pas de compromisos, a la inversa, n’he acceptat en excés i aquest deu ser el problema.

He vist com les administracions canviaven normes quan els hi ha interessat. He vist com fer contenciosos administratius és una pèrdua de diners i de temps.

He vist que mentre a uns els era controlat fins a l’extenuació els “Cursos de formació ocupacional i de reciclatge”, a d’altres, com certes organitzacions sindicals, no els hi ha passat mai ni un “puto” inspector.

He pogut saber com s’han cobrat piles de cursos sense que s’hagin fet, i no ha passat res de res.

I nosaltres, i d’altres, encara hem d’estar lluitant com si fóssim delinqüents!

dimarts, 1 de desembre de 2009

Calia?

Hi ha dies grisos i el d’avui a Barcelona ho és, a part de fred.

Que aquest ambient s’empelti i arribi fins a la política i als polítics, sembla que no caldria, però...

Que el President de la Generalitat, per la gràcia d’ERC, digui el que diu entra perfectament dins el que pensa el personatge perquè és el màxim representant a Catalunya d’un partit espanyol i espanyolista.

Que el màxim desig de José Montilla sigui l’autonomia actual de Catalunya i que si ha de acceptar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol ho farà, i aquí s’ha acabat el bròquil, tothom ho té prou clar. Una altra cosa seran els escarafalls, les acusacions, dia si dia també, al PP com a responsable de tot plegat i “oblidar-se” que el “compañero Múgica Herzog també del PSOE i Defensor del Pueblo” va presentar un recurs contra l’Estatut pràcticament calcat al del PP. Tot això el Sr. Montilla ho obvia i cal tenir molt present que la veritat no ha estat mai un atribut d’aquest senyor. L’ambició sí.

Dit tot això, ara ve la pregunta. Què caram fot l’Artur Mas dient que la independència no és l’objectiu dels catalans i gairebé afirmant que els catalans ens sentim bé de ser espanyols? Què encara no hem arribat a convèncer a la major part dels catalans de les bondats de la independència? Potser sí, però tinguem ben present que no ens permeten, ara per ara, ni preguntar-ho a tots els catalans.

Sr. Mas, tingui més present al sector independentista que té a dins el seu propi partit i que ben lleialment treballen per portar-lo a la Presidència de la Generalitat, però no per mantenir-ho tot igual, sinó per fer passes endavant vers la independència i l’estat propi!

dilluns, 30 de novembre de 2009

"Les cares de les notícies"

Dos breus comentaris a les fotografies i textos que publica l’AVUI cada dia a la segona pàgina del diari.

En el d’avui, dia 30 de novembre, n’hi ha dues de curioses, per dir-ho d’ alguna forma.

La primera correspon a l’alcalde de Lleida el socialista Àngel Ros
que està en contra de les vegueries ja que les considera del segle XIX i no del segle XXI. L’home, s’equivoca, perquè les diputacions sí que són pròpies del XIX. Vol dir que tot plegat no és per ell una simple qüestió de poder?.

L’altra és la de Sergi Centelles, un dels fills d’Agustí Centelles el fotoperiodista, que juntament amb el seu germà Octavi han decidit vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare al Ministeri de Cultura. On aniran a parar aquests negatius? A Salamanca, evidentment.

Diuen que no es van posar d’acord amb la Generalitat. Potser va ser pel preu? Posar preu és avui el nom que té una simple operació de saqueig? Què no surt tot plegat dels nostres impostos?

Paguen amb el que ens han fotut abans i a més a més s’ho emporten. Genial!

dissabte, 28 de novembre de 2009

Carme Laura Gil

Des del primer dia de la publicació de l'editorial conjunta de les 12 capçaleres
periodístiques, tenia clar que no era la meva visió de la situació però, francament, no sabia com afrontar-ho. Cadascú té les seves limitacions i en aquest cas jo també les tenia.

He esperat uns dies per veure el que s'hi anava dient.

Finalment, avui, he trobat algú amb qui coincideixo plenament en aquest tema. L'entrada d'avui, dia 28 de novembre, en el bloc Coc Ràpid de la Carme Laura Gil la subscric del tot.

Per acabar només vull esmentar que, a part de les qüestions diguem-ne formals que semblen que tots els polítics han de dir, m'agradaria que CDC no es deixés portar per aquesta jugada que més aviat sembla que és “la gran jugada de la Secta (PSC/PSOE)”. No siguem babaus, si us plau, no ho siguem!

divendres, 27 de novembre de 2009

El mal

Com pot ser?

Hi ha notícies que quan les llegeixes el primer que se t'ha acut és pensar si són veritat o simplement són fruit de la imaginació del periodista. És el cas de la notícia de la pàgina 30 de l'AVUI, de 27 de novembre, titulada “Commoció a l'Església irlandesa”

Fa referència als abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics de la diòcesi de Dublín i, el que potser encara és més greu, de la immunitat que havien gaudit durant anys i anys, més de trenta.

Per acabar-ho d'adobar fins i tot els fiscals haurien contribuït a amagar els fets per no perjudicar l'Església i tot això, seguint les ordres de quatre bisbes de Dublín.

I que tot això, segons l'informe judicial que ahir es va fer públic, es fes per tal “d'evitar el desprestigi de l'Església, protegir els pederastes i els béns de l'Església i evitar escàndols”

A vegades dubtem que el mal existeixi, potser per la pròpia necessitat que tenim els humans de creure-ho, però fets com els relatats condueixen a pensar que per desgràcia el mal existeix i a vegades en els llocs més inversemblants.

dijous, 26 de novembre de 2009

La "dignitat de Catalunya"

Per començar, el títol em sembla francament ampul•lós.

Aquest editorial conjunt que segons l’AVUI, de 26 de novembre, es publica conjuntament a la majoria dels diaris amb seu editorial a Catalunya, no em fa ni fred ni calor.

M’agradaria saber d’on ha sortit la iniciativa, qui la impulsa i per què ara precisament, però com que tot això em sembla que no ho sabré pas deixem-ho estar tal com està. Hi haurà temps per saber-ne més coses i per comentar-ho.

Em sembla molt més interessant, si és que s’arriba a concretar, el fitxatge de l’alcalde d’Arenys de Munt pel Reagrupament de Joan Carretero.

Penso que l’enfortiment dels partits nacionals catalans és una bona notícia per a tots ells i per al país en conjunt.

Només caldrà demanar que l’encertin en l’estratègia per acabar amb aquest desastre del tripartit i encarin el futur amb una visió que pugui superar la situació actual.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Frases

“L'operació duta a terme per la Policia Nacional i la Guardia Cívil és un pas més cap a la pau i la deslegitimació de la violència”.

“Tot el que suposi restar aliments, suport i legitimitat a la violència, el terrorisme i ETA és positiu”

Són paraules del lehendakari Patxi López fent referència a la detenció de 34 persones, de les quals algunes d'elles havien format part d'organitzacions basques que posteriorment van ser il.legalitzades i altres són “estudiants que van arribar a ocupar càrrecs de representació estudiantil a la universitat”.

Fins on volen arribar Patxi López, el PSOE i els seus amics del PP?

És evident que no volen ni han volgut mai cap tipus de pau, sinó l'exclusió i la derrota de l'adversari, utilitzant totes les armes al seu abast i evidentment, les de l'Estat Espanyol.

Aquesta és la democràcia del PSOE i del PP, a Euskadi i on calgui i quan calgui.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Tot recordant

S'ha constituït el Consell de Garanties Estatutàries que podrà actuar de fet amb l'acord de la Secta i del PP. Us preguntareu, com pot ser això?

Tot té una explicació en aquest món. El govern de Catalunya, el trist i pesat tripartit, va afavorir una composició que primava la representació del PP tot disminuint la de CIU.

Si encara teniu esma per preguntar-vos més coses, resulta que ERC va afavorir aquesta fórmula “espanyolista” i va menystenir obertament la forma molt més democràtica que afavoria una representativitat “nacionalista catalana”. El per què?
És una de les tantes qüestions que ERC haurà d'explicar algun dia, encara que també pot passar que confïin que amb el pas del temps tot s'oblida.

A les properes eleccions nacionals de l'any que ve caldrà fer tot un memorial de “records” per tal que ningú s'oblidi d'on venim i qui ens hi ha portat, directa o indirectament.

Que una simple “mandada” de la Secta, Lídia Santos, es permeti afirmar que més pluralitat és impossible no fa res més que demostrar les limitacions de la diputada.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Què era allò?

No havia tingut ocasió de veure la TV en tot el dia i a la tarda havíem anat al teatre.
Cal aclarir que era un teatre normal, una sala de teatre on vàrem pagar les corresponents entrades.

A la nit, veient les notícies, ens vam adonar que ens havíem perdut una autèntica comèdia esperpèntica que ni Valle Inclan la milloraria.

Rodríguez Zapatero i els seus de la Gran Secta van ordir una cosa tan lamentable que causava vergonya aliena, fins i tot els que esperem, com més aviat millor, el final d'aquest tipus de socialisme/espanyolisme.

El llastimós espectacle de la presentació del “Plan de la economia sostenible” del PSOE va arribar a uns extrems que només poden ser qualificats de grotescos.

Al final arribarem a pensar que la “nova economia sostenible” possiblement el que pretén és que tothom faci teatre, encara que sigui dolent, i tot seguit, subvencionar-lo
sempre que tan els autors, els actors com els espectadors siguin del PSOE.

A mi, malgrat els meus anys, aquests espectacles no m'haurien de sorprendre, però encara em surten els colors de veure la capacitat de fer el ridícul que tenen aquests homes i dones del PSOE de Rodríguez Zapatero.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Gràcies Sr. Vallès!

El Sr. Francesc Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSC a Madrid,
va assegurar ahir que el partit que representa mai ha tingut dubtes sobre les votacions que es duen a terme al Congrés, ni ha tingut conflictes en tota la legislatura.

És d'agrair la franquesa del Sr. Vallès perquè simplement evidencia que el PSC i el PSOE són el mateix, un sol partit, que és el PSOE i que a Catalunya s'anomena PSC/PSOE.

A vegades és útil que les evidències es recordin, i que ho faci un membre de la Secta encara més. Els humans tenim una gran tendència a l'oblit.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Un nom per recordar

El d'Enric Casas i Gironella, director de Comunicació de l'Ajuntament de Barcelona des de 1986, que per mèrits propis entra a formar part d'aquest quadre immens de la Secta que es creuen els “reis del mambo” a les diverses administracions, que controlen i es permeten decidir a tort i a dret qui són els bons i qui no, i per tant a decidir qui té drets i qui no en té.

Pitjor encara, ells decideixen a qui trameten publicitat i a qui no, quins diaris es promocionen i quins no, i si poguessin, no tingueu dubtes que decidirien també a qui s'envia a galeres i a qui no...

Per a més informació llegiu l'AVUI de 21 de novembre, concretament a la pàgina 35 i hi trobareu més informació sobre el tema.

Les paraules d'Enric Cases defineixen prou bé al personatge, diu: “No posarem publicitat de les campanyes de l'Ajuntament a l'AVUI perquè és un diari que no ens interessa. I no ens interessa perquè sempre ens va a la contra”

I aquest sectari per partida doble és el responsable de la publicitat i les publicacions de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest home, si no fos tant sectari, sabria que es pot treure molt més profit de les crítiques que de certes alabances.

La salut dels ciutadans de Barcelona requereix que tots aquests personatges passin, definitivament, un bon temps a l'oposició.

divendres, 20 de novembre de 2009

Montilla i el "zero"

 
El concepte que tinc del President Montilla és el que és i no puc fer-hi res, ni vull fer-hi res per canviar-lo.

Els fets l’acrediten prou com perquè no valgui la pena insistir en segons què  ja que acaba sent inútil i redundant.

Que el Sr. Montilla vulgui donar lliçons, ja sigui al PP o a CIU, és un simple exemple de cinisme, i a més si es refereix a la negociació de l’Estatut el tema arriba a ser ofensiu per a la ciutadania.

 La periodista Sílvia Barroso, a l’Avui de 20 de novembre, afirma amb molt bon criteri que “és meritori tenir l’estómac del Sr. Montilla” quan afirma constantment    que “El PP és el partit que ha recorregut l’Estatut i les lleis que el desenvolupen, com la llei d’educació”.

 Un dels recursos presentats contra l’Estatut el va presentar el Defensor del Pueblo, per cert, socialista del mateix partit que José Montilla. Cal tornar a recordar que Montilla va encapçalar la presentació d’esmenes al primer text quan aquest va arribar al Congrés?

 Com diu la periodista, es fa impossible saber què vol dir el president quan diu que mai pactarà amb el PP perquè el PP qüestiona l’Estatut i la llei d’educació. Com cantava la Rita Pavone ja fa anys: “parole, parole, parole...”
 
 

dijous, 19 de novembre de 2009

El "corredor"

Més que un corredor, l’eix mediterrani, pel que fa al ferrocarril, sembla el Guadiana que va sortint i desapareixent segons la pressió mediàtica o per la demanda que en van fent els grups especialment interessats, sense que fins ara no s’hagi pogut concretar res.

Un fet d’aquest tipus no es produiria en un Estat seriós i que es plantegés en primer lloc els interessos econòmics de les seves zones més dinàmiques i emprenedores.

Però és evident que allò de “España y yo somos así, señora” o l’altra de “España es diferente”, i encara en trobariem més de bestieses d’aquest estil, continuen vigents.

Sovint arribes a pensar que els governs espanyols estan convençuts
que serem independents, que això de la independència serà un fet, tard o d’hora, i que per tant com més pals a les rodes ens posin en tot i per tot més ho evitaran.

Posats a fer podrien arribar a posar Madrid a València i segur que l’Eix Mediterrani seria un fet en quatre dies. També podrien dur el mar fins a Madrid i s’acabaria el problema de l’Eix i hòsties per l’estil.

En resum, s’acabarà fent el que realment cal o sigui l’Eix ferroviari del Mediterrani, però Madrid ho endarrerirà tant com pugui.

dimecres, 18 de novembre de 2009

“Les veus...”

Entre dilluns i dimarts he vist la versió televisiva de “Les veus del Pamano” i m’ha semblat magnífica, del millor que ha fet TV3 en molt de temps.

Val a dir que la història s’ho val, és dura i realista, sense ensucraments. He trobat excel·lents les interpretacions, principalment, de Francesc Orella i de  Monterrat German, la realització i l’ambientació francament brillants.

Aquest seria un camí a recórrer per TV3, el de mostrar retalls de la història del país per amarga i dura que sigui i si a més és amb un bon suport literari doncs millor encara.

No he llegit el llibre però coneixia l’èxit de la novel·la a Catalunya amb més de 50.000  exemplars venuts. S’ha traduït a 13 idiomes i ha estat tot un fenomen a Alemanya on les vendes han arribat als 300.000 exemplars. Satisfà poder comentar un èxit internacional de la literatura catalana.

Per mi, a més a més,  ha significat  recordar determinats precedents de la família  doncs l’avi patern procedia precisament de Cal Mallo d’Altron, a la Vall d’Àssua. Al ser cabaler, va haver d’anar a guanyar-se la vida a Tornafort i de Tornafort a Barcelona a través del negoci de la llet, on va acabar venent i repartint llet i nata als grans cafès del Paral·lel com l’Olympia i l’Espanyol.

dilluns, 16 de novembre de 2009

I per què no?

La premsa destaca l’obertura de Rajoy a pactar amb el PSC/PSOE a Catalunya. Com si això fos res de nou. Les paraules de Rajoy no han de sonar estranyes a ningú.

Van pactar a l’Ajuntament de Barcelona pel tema del Castell de Montjuïc, per tal que el Ministerio de Defensa espanyol formés part dels òrgans de decisió del Castell. Varen pactar al Parlament per aconseguir que la Comissió de Garanties Estatutàries no tingués una majoria nacionalista catalana, en aquest cas amb la complicitat d’ERC.

Cal recordar que els electors de la Secta i del PP a Catalunya, a determinades zones del país, són molt semblants?

Sabem perfectament que si no és possible un gran pacte PP/PSOE a Catalunya és, simplement, perquè no sumen prou per controlar la Generalitat. Que una possible abstenció d’ERC els ho podria facilitar, és cert, encara que dubto que la “genteta d’Esquerra” puguin arribar a aquests extrems. Malgrat tot, de més verdes en maduren.

Ara, que tothom tingui clar que el que vendran els de la Secta és que el pacte entre CIU i PP ja està fet. L’ADN de la Secta té com un dels elements fonamentals la mentida. No ho oblidem!

divendres, 13 de novembre de 2009

Esperpèntic

Intervencions parlamentàries denigrants n’hi ha de tant en tant, i n’hi ha que simplement desqualifiquen a qui les fa. Ara bé, que sigui el propi president de la “Comunitat Autònoma” el que les faci, i que a més a més sigui aplaudit per tot el seu grup, denigra a la persona, al grup i a la pròpia institució.

Les paraules de Francisco Camps, President de la Generalitat Valenciana, dirigint-se al portaveu de l’oposició Ángel Luna, dient-li que el que aquest desitjava era veure’l mort atropellat per una camioneta, és propi d’un personatge sinistre.

Els seus el coneixen per “el curita”, pel seu fervor religiós. Que a aquest home després del cas Gurtel se l’hi ha acabat la seva carrera política és comprensible. Sembla que pensava fer carrera a Madrid que per a ell és on hi ha el poder real, camí aquest que ja va recórrer el seu antecessor Eduardo Zaplana, enganxat també in fraganti quan per telèfon va dir “que estaba en política para forrarse”.

Desgraciats “exemples” de polítics que es fixen objectius que després acompleixen tant per obtenir beneficis de tipus personal o partidista.

Per sort a la política també hi ha persones honrades i treballadores que honoren a la classe política.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Escepticisme

Ara, tot es lluitar contra la corrupció. Fins i tot hi ha partits que ja han suspès de militància o han expulsat militants sense haver-se demostrat la culpabilitat o no dels afectats. No s’ha respectat ni la presumpció d’innocència. Ara sembla que calgui anar a la recerca de la puresa. Aviat tots els partits hauran de canviar els seus colors corporatius i s’hauran de vestir de blanc. Podrien fer el mes de Maria en ple mes de novembre. Tot plegat acaba semblant una funció de teatre, i a més a més, francament, dolent.

Per què no s’actua en comptes de fer tanta comèdia? No seria hora d’enfocar com cal el finançament dels ajuntaments? Aquest tema del finançament municipal és un clam des de fa temps i temps. No s’hi pot fer res o no s’hi vol fer res?

Ara diuen que s’ha d’actuar amb rigor. Que és que no s’hi ha actuat fins ara? Diuen que han fallat els controls. De qui depenien? Que es denunciï a qui no ha fet correctament la seva feina. Al final acabarà passant allò tan típic que no hi ha responsables.

Resulta que el Parlament es va fer el sord i el cec davant d’informes que insinuaven la situació. O sigui, més persones que no van complir amb el seu deure.

Ara entrarà en funcionament l’Oficina Antifrau. Serà eficaç?

Francament si tot plegat ha de ser una mena de “vodevil” per seguir igual, potser que ens l’estalviem. Si s’ha de seguir l’esquema “espanyol” d’anar fent lleis, reglaments, ordenances per a incomplir-les després, no cal.

Pensem que aquest Estat que ens sotmet té el gran honor de ser un dels que més lleis fa que després s’incompleixen. La dita popular ja ho deixa prou clar: la llei és per incomplir-la o per saltar-se-la. Així anem!

dimarts, 10 de novembre de 2009

Berlin

Ahir, veient per TV els actes del 20è aniversari de la caiguda del mur, recordava la transcendència d’aquest fet.

Va significar la fi de la Segona Guerra Mundial i de les seves conseqüències més directes i va implicar el principi de la fi dels règims “comunistes” sorgits sota les botes de l’Exèrcit Roig.

Fa 20 anys, Europa va tornar a una situació d’una certa normalitat, avui consolidada amb la UE -Unió Europea-. Malgrat els problemes, malgrat les pors i malgrat una certa indefinició en la construcció d’aquesta nova Europa. Des del començament de la Segona Guerra Mundial fins ara han passat 70 anys i aquest és un fet que cal recordar-lo sovint i arreu.

Em vénen records tals com l’actitud de Gorbatxov, ben positiva en tot moment, la de Helmut Khol decidida i valenta i la de François Miterrand, el farsant i mentider polític francès i President, a l’afirmar que estimava tant Alemanya que en preferia dues. Misèries d’aquest món!

dilluns, 9 de novembre de 2009

Dos avisos

Com a bon ciutadà que paga els seus impostos religiosament que es comporta fins i tot amb excessiva educació amb les administracions corresponents voldria avisar a:

Jordi Hereu, per desgràcia de molts barcelonins, alcalde de Barcelona, que no cal que contracti més gent per al seu departament de premsa. Ja n’estem prou tips de tota la seva propaganda, i si us plau, no faci més despesa. Li agraïm els esforços que fa i ha fet, però més despesa i més endollats, no. Ja n’hi ha prou1 A més pensi en allò de la mona, que encara que es vesteixi amb seda...

L’altre avís és per al inefable jutge Baltasar Garzón que sembla despistat o potser està massa ocupat amb els “pretorians” de l’Operació Pretòria. Per cert, encara no sé qui són els pretorians si els jutges i policies o els detinguts i el jutge ens ho hauria d’aclarir. Que no s’ha adonat que l’esquerra abertzale prepara un nou pacte de Lizarra? Com és que no els ha detingut encara? Què potser són menors d’edat?

Estigui amatent, home, que encara li colaran un gol, i s’haurà acabat la seva aura de jutge-estrella. Se li acabarà el seu camí cap Hollywood! No ens decebi, home, pensi que el patim des de 1992!

divendres, 6 de novembre de 2009

Carod Rovira vers la EE catalana

No és que em vingui de gust, però... cal parlar-ne.

El discurs-sermó que Carod-Rovira va fer dimecres dia 4, a La Pedrera, i que diuen que va deixar tanta gent al carrer, encara que la cabuda de l’auditori esmentat no dóna per gaire, va ser important i traça, finalment, un futur ja prou insinuat.

Podeu trobar referències per la xarxa, i potser fins i tot el discurs complet.

Des que parlava de la pluja fina ha anat reafirmant una sèrie de trets que el porten directament cap a la Secta (PSC/PSOE).

La seva teoria sobre que el nacionalisme ha mort i que visca la nació no deixa de ser la mateixa del “catalanisme ligh” , que recordem-ho, quasi sempre es predica contra el nacionalisme català.

Aquesa definició de la “nació inclusiva”, que tan defensen determinats intel·lectuals propers als àmbits “sectaris” del carrer Nicaragua de Barcelona i del Baix Llobregat, sempre acaba sent la contraposició al que ells anomenen “nacionalisme excloent” de CDC, oblidant tota la pedagogia i la pràctica del dia a dia. CDC sempre ha parlat d’un sol poble, d’integrar la immigració. Política desenvolupada pels convergents des dels anys 80 del segle passat fins ara.

Els qui han mantingut i mantenen els guetos són i han estat el PSC-PSOE ja que així tenen una pila de vots captius.

Sentint determinats aspectes del discurs, a part que faci angúnia copçar el seu narcisisme perquè realment sembla que es cregui el salvador de no sé sap ben bé què, l’aposta per convertir ERC amb una nova Euskadiko Esquerra, que recordem-ho, va acabar integrada al PSOE, és el fi perseguit per Carod-Rovira. Com que no crec que pugui aconseguir-ho, la seva única sortida és la integració al PSOE. Primer el discurs, l’argumentació, després vindrà la integració. No li queda cap més sortida.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Segueixen fotent als de sempre

Avui la notícia té per titular “La llei de dependència només es pagarà amb més impostos”.

Per fer front a la banalitat, típica d’aquest personatge de còmic estil TBO que és Rodríguez Zapatero, l’única possibilitat que se’ls acudeix, com sempre, és augmentar els impostos per poder pagar la despesa.

Caldrà tornar a recordar la immoral campanya feta pel govern espanyol de ZP amb grans cartells instal·lats a arreu on es veia un xicot que ajudava a una venerable senyora gran on la frase de l’escarni deia textualment “Mai més no tornarà a estar sola”?

Ara, una comissió a instàncies de les Cortes, hauran de fer propostes per aconseguir finançar els costos de l’aplicació de la Llei de la Dependència. Què en sortirà? La creació d’un nou impost o l’augment dels actuals?

De la inconsciència d’un governant com ZP, només n’acaben sortint damnificats i la banalitat d’un home com ZP només produeix frustració i desencís. El “bonisme” d’aquest Pinotxo comporta sempre mentida i desengany.

I de tot això qui més en pateix les conseqüències sempre acaben sent els més necessitats.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Per pensar-hi

Del tot recomanable és l’article “Estranys aliats” que publica l’AVUI, de 3 de novembre, a la pàgina 22, secció “Diàleg”. Ferran Sáez n’és l’autor.

El text té un gran interès i amb l’estil que caracteritza Sáez: parla clar i català, sense embuts i anant al fons de les qüestions. Aquesta forma d’escriure és molt d’agrair en uns temps en que la claredat expositiva està absent de molts textos i sobretot quan aquests es refereixen a qüestions relacionades amb la vida política.

No em puc estar de reproduir la separata que en fa el mateix autor:

“La insistència a fer política a partir d’aquell fals “retrat robot” envernissat amb les coloraines de la correcció política farà que, tard o d’hora, un individu com Anglada arribi al Parlament”.

Recomano de totes totes llegir-lo del primer al darrer mot.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Enquesta als mestres

Al diari AVUI, de 2 de novembre, a les pàgines 20 i 21, concretament a la secció de Societat es publica un resum de l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar durant el passat mes de maig a un miler de mestres.

Els resultats estan a la vista i cadascú en traurà les conclusions que cregui oportunes. Per part meva només voldria remarcar un aspecte que sempre es repeteix i des de fa anys: La manca de reconeixement social. Resulta estranya aquesta sensació que experimenten els mestres de que la societat no els reconeix. Sempre he pensat que el problema ve perquè sembla que visquin en una bombolla i que d’aquest fet prové la sensació que la societat no els estima. Un supost francament infantil.

Per acabar una opinió que em sembla molt interessant doncs reflecteix un altre dels eterns problemes dels mestres. Diu Gregorio Luri,exprofessor, filòsof i escriptor: “El professorat és un col·lectiu molt conservador al qual qualsevol cosa que soni a canvi el fa sentir extraordinàriament insegur”. No cal dir res més. Penso que hi toca i ho diu molt ben dit.

divendres, 30 d’octubre de 2009

La justícia i les formes

Les formes, o el que en podríem dir les normes de conducta, són de gran importància en les relacions socials i polítiques, i en general en tot tipus de relacions humanes. Moltes vegades hi ha problemes que s’agreugen precisament per qüestions formals. Quantes relacions personals no empitjoren per aspectes de forma.

En el terreny de la justícia aquesta qüestió és encara més dolorosa.

És precís emmanillar a les persones quan no hi cap tipus de resistència ni risc de fuga?

És realment impresentable que s’accepti com un fet inevitable la filtració als mitjans de comunicació de tot tipus de documentació provinent de les instàncies judicials.

Tanta gent intervé com perquè no es pugui controlar la circulació de la documentació escaient? Qui filtra? Les filtracions són recompensades econòmicament?

La maquinària judicial ja té prous problemes tals com manca de personal i de mitjans, encara que cada vegada menys, com perquè el tema de les filtracions amb caràcter general no sigui una vergonya i un desprestigi per a la pròpia justícia.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Fins ara ...

Pel que se sap fins ara, de tot el merder aquest iniciat pel “super-estrella Garzón”, només hi ha implicats determinats polítics en actiu.

Malgrat que els mitjans de comunicació estan fent un “tutti fruti”
que inclou a tothom i aprofitant el cas Millet encara més, potser comença a ser pertinent parlar de les evidències i dels fets demostrables.

Pel que fa a responsabilitats polítiques s’han detingut tres càrrecs polítics en actiu i amb responsabilitat dins de l’administració local: l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i dues persones del mateix consistori. Tots tres de la Secta.

S’ha parlat de dos municipis més, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres, però fins aquest moment no sembla que s’hagi concretat res més.

Hi ha una certa tendència dels mitjans de comunicació, però principalment de “El Periódico” i també de “El País”, a posar al mateix nivell CDC i PSC/PSOE i això no és pas cert, almenys fins al dia d’avui.

Es poden trobar, ramificacions o altres fonts, lligades a la Diputació de Barcelona. El que cal és que es puguin demostrar, perquè cal recordar que la responsable de l’Àrea d’Urbanisme és la Senyora Ana Hernández, esposa actual del President Montilla.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

No tot és igual, ni tothom és igual!

Des de l’inici de l’anomenat cas Millet fins a les darreres detencions sembla com si de cop tot Catalunya estigui plena de corruptes i aprofitats, i francament, això no és veritat.

El que si que ho és, i no únicament a Catalunya, és que les connexions entre el món immobiliari i el de la construcció i determinats segments de la política i de les administracions públiques són un caldo de cultiu que dóna molt de joc i sovint acaba desenvocant en els terrenys de la corrupció i del tràfic d’influències.

Seria el moment de plantejar-se seriosament temes pendents de fa temps i temps, tals com una bona llei de finançament dels partits polítics i evidentment també dels ajuntaments. Que s’acabi amb aquesta continuada necessitat de tots els consistoris de cercar diners de sota les pedres, que es financin com cal els municipis, etc.

Aquestes i d’altres qüestions tothom les sap i que és urgent que es solucionin també tothom n’és conscient. Per què no s’hi fa res? Per desídia? Per mandra?

Per què no es permeten les donacions als partits polítics, i que a més més siguin públiques i publicitades? Tothom en sabria la procedència i no passaria res i podríem judicar i votar amb més coneixement de causa.

Per què tot s’ha de mantenir igual sense canviar res quan és evident que cal fer-ho?

I una pregunta final: com és que els bancs poden transferir i portar diners als paradisos fiscals? Sense la participació de la banca podrien existir aquests paradisos?

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Una altra "garzonada"?

Un cas que inicia i instrueix una persona com el jutge-estrella Baltasar Garzón sempre, com a primer acte, hi ha una “bona escena teatral”, perquè sense l’escena no hi ha cas, ni hi ha interès.

Ara deté a Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, Bartomeu Muñoz i els acusa de corrupció.

Cal recordar que els sumaris que instrueix el Sr. Garzón acostumen a acabar malament pel propi jutge, ja que solen acabar amb la llibertat dels acusats, ja sigui per mala instrucció, ja sigui per innocència o culpabilitat no demostrada, com vulgueu.

Cal fer una excepció en el cas del jutge Garzón i és que a qui sempre condemna, vingui al cas o no, és als abertzales bascos. Aquí acostuma a seguir, fil per randa, les directrius emanades de La Moncloa, del govern espanyol.

En aquest escenari de la Audiencia Nacional Española ha sortit la vedette principal. Ara caldrà veure el guió, si és que n’hi ha, i la resta d’actors, si és que al final hi ha més actors.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Interessant i curiós

El reportatge de l’AVUI, de 19 d’octubre, concretament a les pàgines 28 i 29 sobre l’Ajuntament de Barcelona. Els dos títols són ben significatius.

El primer: “L’Ajuntament ha inflat en un 60% la nòmina d’alts càrrecs”.

El segon: “Vinga canongies”.

Tot això sobta, quan s’han sentit “discursets” de responsables municipals fent ostentació de la supressió de determinades partides totalment simbòliques quan no irrellevants.

Saben perfectament el que és econòmicament important i el que no ho és, i els sous ho són, i encara més els dels alts càrrecs.

Que han de començar a col·locar persones concretes de la Secta per si perden l’Ajuntament de Barcelona? Falta un any i mig per les eleccions municipals! Si continuen així hauran d’ampliar les dependències municipals!

El canvi de color polític a l’Ajuntament de Barcelona, cada dia esdevé més urgent i necessari!

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Responsabilitat i frivolitat

A l’AVUI, de 18 d’octubre, hi coincideixen dos textos interessants i que no deixen de ser, en certa forma, complementaris.

En primer lloc l’entrevista a Àngel Castiñeira: El títol-resum evidencia clarament el fons de les respostes “No podem aspirar a un país d’excel·lència amb uns polítics mediocres”. Un consell, llegiu-vos tota l’entrevista. Val la pena.

A la pàgina 28 del mateix diari, l’article de Gonzalo Baratech titolat “En marxa cap al precipici” és per no dormir. L’exposició que fa de la situació econòmica de l’Estat Espanyol i de la frivolitat de Rodríguez Zapatero i del seu equip actual és letal.

Com molt bé exposa el Sr. Baratech l’estil ZP pot deixar un deute públic que no l’arribaran a pagar ni els nostres néts.

El govern espanyol ha estat advertit per diferents institucions europees i d’altres de tipus global, però la frivolitat i la inconsciència a nivell de política econòmica del govern socialista
fa inviable qualsevol rectificació a fons de la situació.

El curt termini sembla ser l’única política possible d’aquests autèntics irresponsables.

Farem bé els catalans d’anar-nos plantejant la independència per sortir d’aquesta ratera que és l’Estat Espanyol.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Volen la pau?

Quan es parla d’Euskadi sempre ve a tomb parlar de la violència d’ETA quan potser valdria la pena començar a parlar de l’estratègia del govern espanyol per tal que es mantingui una certa violència encara que sigui d’un to prou baix com per no crear gaires problemes.

La pau no la volen ni el govern ni el poder judicial, que a Espanya ve a ser el mateix perquè la independència judicial ni existeix ni ha existit mai.

La darrera gesta de “l’estrella Garzon” resulta tan patètica que només pot tenir explicació si és que li han manat, o li han insinuat que vindria a ser el mateix.

Ara ja s’actua sobre supostos, no calen ni fets concrets. S’arriba al límit on algú o alguns a través del que sigui arriben a la conclusió que unes persones es reuneixen per parlar de política i analitzar qüestions concretes sobre actuacions de caire polític i hi ha jutges que ja pressuposen i ordenen detencions.

Que és que tenen visions divines que els permeten actuar? O més bèstia encara. És que el poder executiu ja ha decidit apriori qui pot fer política i qui no?

La pregunta, ho sento, però sempre acaba sent la mateixa: Qui vol i qui necessita la violència a Euskadi? No serà precisament el govern espanyol?

divendres, 16 d’octubre de 2009

Si que deu estar malament!

Pàgina 33 de l’AVUI, del divendres 16 d’octubre: Barcelona política. “Hereu insta al seu equip a parar l’orella més que mai perquè no sempre tenim el 100% de la veritat i escoltar enriqueix els projectes sense qüestionar-los”. Aquest diuen que va ser l’inici dels consells que donà als “seus”, més de 500 directius als quals va mirar d’encoratjar.

Aquest “homenet” i trist alcalde d’una Barcelona bruta i decadent, d’una Barcelona que viu i sobreviu, malgrat el desastre de l’administració que suporta aquests darrers anys, vol un darrer esforç per mantenir-se i mantenir el desori, el descontrol i la desorientació d’un govent municipal que fa temps que no sap on va, i pitjor encara, ni sap on vol anar.

No s’adonen que un canvi a l’Ajuntament de Barcelona és en aquests moments una necessitat d’higiene democràtica? Que cal com el pa que mengem una renovació a l’Ajuntament del Cap i Casal.

No és capaç de veure que fins i tot persones de la seva corda ideològica ho veuen necessari i convenient?
Valdria la pena de començar a pensar de quina manera es pot aconseguir un gran acord “nacionalista” per acabar amb l’esclerosi de l’actual equip de govern.
Si els cinc-cents o els que siguin han de començar a buscar feina que la busquin que segur que no els serà gens difícil. Han tingut prou temps per “preparar-se i col·locar-se”.

dijous, 15 d’octubre de 2009

15 d'octubre

Santa Teresa, felicitats a totes les Tereses i en particular a la Teresa Vilaplana perquè està més a prop, és a casa i s’ho mereix molt més.

Abans de les 7 del matí hem pujat a Montjuïc per commemorar els 69 anys de l’assassinat del President de la Generalitat, Lluís Companys. Feia fresca i era fosc encara. Després dels parlaments i de cantar “Els Segadors” et quedava una estranya sensació de tristesa i de ràbia que, en aquella hora en que s’anava obrint el dia, encara es feia més crua perquè et venien les imatges del moment del crim.

Pensar en la solitud d’aquells moments, amb els trets, amb el tret de gràcia, amb el President estès a terra, i amb un assassí que per desgràcia de tots nosaltres va poder morir al llit, encara fa mal avui en dia.

I pensar que encara, a hores d’ara, no s’ha anul·lat ni el judici ni la sentència, ni s’ha restituït la figura de Lluís Companys com a President de la Generalitat de Catalunya clama al cel.

Aquest és també un dels preus de la transició que cada vegada que passa tinc més dubtes de la seva bondat.

Baixant, ja a plena llum del dia, penses i arribes a la conclusió a la qual ha arribat l’Alfons López Tena i molts d’altres: no hi ha cap altra camí que el de la independència. Ahir mateix ho afirmava amb tota contundència i claredat en un acte a Sant Gervasi.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Fer el ridícul

En aquest país nostre estem avesats a fer el préssec i el ridícul i com els castells, els gegants i els calçots aviat ho convertirem en una de les essències més nostrades.

Ara amb el tema de les fusions de les caixes en tenim una mostra de les més estúpides. Segons sembla s’han de buscar noms per a les noves caixes resultants de les fusions, noms que no han de ser ni geogràfics ni gaire catalans.

Per no acabar de mala llet, miraré, això sí de bon rotllo, de fer alguna proposta que ajudi a solucionar un problema tan greu i tan gruixut.

1 – Per exemple, Caixa d’Estalvis de la Secta. Com veieu cap problema geogràfic i ben agnòstica pel que fa a la catalanitat.

Les sigles CES, perfectes, en quatre dies no sabríem ni que volen dir.

2 – Un altre opció podria ser Caixa d’Estalvis d’Actius i Passius per sigles CEAP. Ni geografia ni hòsties, ningú sabrà tampoc de què parlem.

3 - Finalment per què no Caixa d’Estalvis dels Imponents, la CEI, que semblaria el nom d’una organització internacional?

També hi ha una opció més directe i fàcil: demanar consell al Banc d’Espanya i així ja ni tan sols hauran de decidir.

És allò de l’esclau feliç, ben alimentat, ben tractat, però esclau.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Hi havia algun dubte?

Titulars semblants al de l’AVUI, de 13 d’octubre, surten a tota la premsa generalista: “El PSOE mantindrà els favors fiscals als més rics”.

Calia esperar-ho, aquí no hi ha miracles, i si tot això s’acompanya amb l’estil mentider del cap de govern, Rodríguez Zapatero, ja està tot dit.

Quines seran les realitats de la reforma impositiva? Cal explicar-les?

Resumint: s’eliminarà “l’obsequi” dels 400 euros que va tenir a bé de regalar-nos el ZP quan li va convenir, s’apujarà, com a mínim, dos punts l’IVA i pot ser que s’eliminin altres desgravacions com ja s’ha fet altres vegades, aprofitant el “reglament” de l’IRPF.

A qui fotrà aquesta reforma? Als de sempre, evidentment, pensionistes, treballadors a sou, autònoms, etc.

A les rendes més altes sempre hi haurà el SICAV com a fórmula per esquivar tot el que calgui.

I tot això ho fa un govern “d’esquerres-progressista-socialista-socialdemòcrata-pijo”, un govern que representa el “bo i millor de la societat”. N’hi ha per fotre’s un tip de riure, per no plorar!

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Si i no

La fusió, en la qual està involucrada Caixa de Catalunya, acabarà sent un símptoma més de per on encara van les coses a Catalunya.

Dos aspectes són remarcables encara que potser no siguin els temes més de fons de la fusió.

Per un costat el del nom. Ara resulta que això que hi figuri Catalunya sembla que és un problema. Per què? Per a qui? La pròpia entitat ha fet expansió fora de Catalunya amb aquest nom i aquesta marca, i que jo sàpiga mai no ha passat res de res. Com sempre, sembla que ens amputem les pròpies possibilitats nosaltres sols. Francament, fa fàstic tanta misèria, o potser és autoodi.Valdria la pena que ens ho féssim mirar.

Per un altre costat, que ningú es preocupi que el “Sant Laic Narcís Serra” es manté. En serà el nou president, malgrat que la seva presidència fins ara no ha estat precisament exitosa.

El fillol de Narcís de Carreras, que es veu que des del seu naixement ha estat destinat a les alçades socials, continuarà de president. I que us pensàveu?

L’ínclit Narcís Serra forma part de “les famílies” que dirigeixen aquests país. Quantes diu que són? Quatre-centes? És igual. Són aquells que per simple naixement tenen el destí assegurat, fins i tot tenen el panteó i el carrer de la ciutat que portarà el seu nom a punt. Són “ells”, els escollits per la glòria. Nosaltres, els humans, no podem fer res més que admirar-los. A vegades quan arribes a aquest punt diries allò de “a pastar fang”, per no dir-la més grossa!

divendres, 9 d’octubre de 2009

Caixa de Catalunya, també?

En aquest ball de les subvencions, donacions, és igual com li vulgueu dir, als partits polítics, ara s’hi sumen noves institucions, concretament la Caixa de Catalunya.

Resulta que l’esmentada Caixa va donar 50.000 euros a la Fundació Campalans que forma part del conglomerat de la Secta (PSC/PSOE).

La motivació de la indicada donació pot tenir fins i tot elements sarcàstics o que puguin servir per un bon programa d’humor. Diuen que és per l’arxiu històric del socialisme català.

Preguntes diverses: De quin socialisme parlen?

Del portat a terme per Josep Pallach, amb el nom de Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, PSC-R?

Del corresponent al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, PSC-C dirigit per Joan Raventós?

Del que es refereix a la Federación Catalana del PSOE que va acomboiar Josep Ma Triginer?

O potser es tracta simplement de manipular la història del socialisme català intentant donar la imatge històrica del socialisme a casa nostra que els interessa avui a la Secta?

Manipulació històrica, ben pagada, i pagada pels impositors de la Caixa de Catalunya? Tota una troballa!

dijous, 8 d’octubre de 2009

Puigcercós versus Carod

Quantes vegades van... d’aquesta història, Puigcercós/Carod o Carod/Puigcercós, com vulgueu, perquè l’ordre dels factors no altera la qüestió?

Ja s’ha visualitzat més d’una vegada que el paper de primera espasa d’Esquerra el té reservat per si mateix l’excambrer de Ripoll.

És evident que un determinat paper rellevant en Carod sempre l’ha volgut fer i el segueix volent fer, malgrat la teòrica submissió que ha anat expressant vers el Capo actual.

De la inseguretat de Puigcercós sobre els resultats d’ERC a les properes eleccions i de la situació en què pot quedar el partit n’ha sorgit la necessitat de “marcar paquet” i per tant apartar a Carod de qualsevol opció successòria.

Podríem dir que el de Ripoll, un cop consumada la desfeta d’Esquerra a la tardor/hivern de l’any que ve, no vol haver de disputar les despulles del partit amb ningú, les vol per a ell sol.

Així podrà tornar a aixecar el vol, però aquesta vegada com a cap únic, i encapçalar la “llarga marxa”.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

"Legionarios"

La notícia textual diu: “L’Ajuntament aprova una escola dels Legionarios de Cristo a Collserola”.

Que el desori a la Casa Consistorial barcelonina és total, és cosa sabuda de fa temps. Aquest fi de regnat socialista és tan evident que la urgència d’unes eleccions faria normal que les avancessin. Manca un any i mig i francament, sembla una eternitat per un govern municipal exhaust i acabat.

El periodista Oriol Malló, en uns recents articles a “Berria”, “El Siglo de Europa” i “El Triangle”, explica molt bé el que són els “Legionarios”, involucrats amb diverses activitats, algunes d’elles clarament delictives.

És una secta religiosa de la pitjor espècie, i està sent investigada per la pròpia Església, des del Vaticà.

A què li ve a l’equip de Jordi Hereu autoritzar aquesta bestiesa? Tan necessitat està de fons per autoritzar aquesta aberració? No hi ha cap motiu de tipus positiu que ho justifiqui. Ni de tipus educacatiu, ni social, ni econòmic, ni religiós.

No té cap explicació i si és fruit de la ignorància, que s’ho faci mirar el Sr. Hereu.

Per acabar, i amb una certa esgarrifança, en mans de qui tenim la Ciutat?

dimarts, 6 d’octubre de 2009

On havia de mirar?

Diu el titular: “Montilla va fer mirar si el PSC havia rebuts diners del Palau”.

Molt hàbil el Sr. Montilla i també una mica ridícul. Sap molt bé que no és cap el Palau on ha de mirar.

On no mirarà mai, perquè no li convé, és vers els fons públics destinats a la formació ocupacional, o si voleu, als fons de la formació per al reciclatge o la formació contínua.

Per exemple, una de les “grans professions” del Baix Llobregat era cobrar per cursos de formació ocupacional i contínua que ni tan sols es realitzaven. El muntatge va funcionar durant temps i temps i els diners corresponents se suposa que varen omplir les arques de la Secta.

Que genteta que ha viscut de les bicoques de la formació per als treballadors, estafant sense cap tipus de vergonya, pretenguin anar de justiciers acusant a Déu i sa mare de tots els mals del món, n’hi ha per sucar-hi pa.

En aquest estil de fer les coses, des de fa anys, s’hi han sumat els dos grans sindicats, UGT i CCOO, que disposen d’un fix anual que si l’especifiquéssim i el poguéssim concretar ens pujarien els colors a la cara. I aquests imports, tinguem-ho clar, són absolutament al marge que els cursos es facin o no es facin.

Això no es pot interpretar com a finançament irregular?

dilluns, 5 d’octubre de 2009

De pressa, de pressa...

Dissabte, al vespre, va acabar l’Assemblea constituent del Reagrupament, i la Secta ha deixat volar els rapinyaires de costum. El primer de tots, com no podia ser d’altra manera, l’habitual José Zaragoza que ha estat el primer a sortir a la palestra.

Ha dictaminat el què passarà i ha sortit a defensar els seus “socis-esclaus” d’Esquerra Republicana de Catalunya per tal que no fugin de les “gàbies correctes” on la Secta els té ben tancats.

Segons el personatge, el Reagrupament, a qui farà mal i treurà vots és a CIU, no pas a ERC i segons diu, els qui es disputen el mercat electoral són Reagrupament i CIU però no pas ERC.

En resum no fa res més que convertir els seus desitjos en pressumptes realitats, encara que les enquestes i les perspectives diguin tot el contrari, i malgrat que el mateix Carretero afirmi per activa i per passiva que si és per ell, el tripartit no es tornarà a repetir.

Aquests de la Secta sembla que comencen a veure fosc el seu futur.

Realment seria una molt bona notícia que s’iniciés el declivi general del poder de la Secta. Primer a la Generalitat, després a l’Ajuntament de Barcelona i al de Girona, i així, peça a peça, fins a deixar-los com el que són: un partit espanyol que acabés esdevenint residual a Catalunya.

dissabte, 3 d’octubre de 2009

L'hora del "Reagrupament"

Avui fa la seva assemblea fundacional l’Associació “Reagrupament.cat” i des d’aquí vull felicitar-los tot desitjant-los una exitosa ruta que pugui contribuir a portar-nos a tots plegats a la desitjada llibertat del nostre poble.

El camí no té res de planer, sinó que més aviat és costerut i llarg i amb giragonses perilloses, però tot això ja ho sabem, no ens ve de nou.

Només que Reagrupament contribuexi a remoure el panorama electoral català, que faci entrar aire nou i aconsegueixi que la resta de partits catalans s’hagin de replantejar les seves estratègies ja haurà aconseguit fer un gran favor a tot el país.

Si “Reagrupament” aconsegueix presentar-se a les properes eleccions nacionals a totes les demarcacions i aconsegueix treure uns bons resultats, canviarà sens dubte el mapa electoral del país.

divendres, 2 d’octubre de 2009

No seria el moment?

Sense anar a fons en el tema de les fusions de les caixes catalanes
voldria fer-hi uns breus comentaris.

El primer és plantejar una qüestió que suposo que tothom la té clara
i és la d’evitar qualsevol projecte que pogués implicar la pèrdua de catalanitat de la caixa afectada. En resum, que tots els projectes de fusió siguin entre caixes catalanes i que no hi hagi cap procés de fusió amb entitats de fora de Catalunya.

L’altre és que els diversos processos servissin per despolititzar aquestes institucions d’estalvi, i això va principalment per aconseguir la jubilació de persones com, per exemple, Narcís Serra,
actual president de Caixa de Catalunya.

En el cas de l’exministre de defensa del govern espanyol s’hi uneix el fet que no ha estat precisament una presidència gens brillant sinó més aviat a la inversa. Els resultats i la situació de l’entitat són una bona mostra dels “èxits” de Narcís Serra com a President de Caixa de Catalunya.

dijous, 1 d’octubre de 2009

El ventilador en marxa

La Secta, la ditxosa i pesada Secta, torna a posar en marxa el ventilador. Que si cal utilitzar “El Periódico”, o és més convenient “El País”, tant se val, no deixa de ser res més que una qüestió d’estratègia.

Els nivells que cal atacar i la munició que cal utilitzar per als atacs és una qüestió tàctica, simplement.

Que cal retreure i convertir en un fet actual la història del PI-Partit de la Independència- es fa i se’n treu el rendiment necessari.

Si resulta que, lligar el PI amb el Sr. Millet i el Palau de la Música i de retruc amb CDC surt a compte de la Secta, doncs senzillament es prem l’interruptor i ventilador en marxa.

Si en un esquema d’aquest tipus tot això serveix perquè tothom es despisti i no vegi que el control d’aquests país i de les seves institucions està des de fa temps en mans de la Secta que fot el que vol i on vol, arribarem a la conclusió que la “màfia-bicoca del Baix Llobregat” ho té tot controlat fins arribar al punt de fer-se invisibles i fer-nos creure que tot el mal és dels altres.

Tinguem ben present tot això perquè ens estan fent passar bou per bèstia grossa.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Aquests assessors!

Del discurs del President Montilla, què?

L'habitual exposició amb format de llista telefònica de tot el que s'ha fet, tant si és de
de la pròpia administració de la Generalitat com si és d'altres administracions. És igual, tot s'hi val, tot suma. Si a més a més s'hi han d'afegir aspectes que són de la iniciativa privada doncs es fa i ja està, que en resum, qui dia passa any empeny.

Que hi hagin inclòs com a cosa pròpia en Ferran Adrià com el millor cuiner del món no em deixa de sorprendre, però en el fons encara em sorprèn més que no hagin inclòs el Barça del triplet. No s'hi han atrevit?

Els Iceta, els Zaragoza, els Bolaño i companyia s'han de contenir? No poden arribar tan lluny?
Deu ser això, perquè per ganes segur que no queden ja que aquest tipus de bestiar és capaç de manipular tot el que calgui sense que els caigui la cara de vergonya!
La cara la tenen, però la vergonya no!

Què estaven endormiscats els assessors?

dimarts, 29 de setembre de 2009

Té tota la raó

L’article de Bernat Dedéu a l’AVUI, de 29 de setembre, hi toca i molt més del que sembla. Parla de les Festes de la Mercè d’enguany a Barcelona. L’article es titula “Sense profilaxi moral”. Francament el recomano.

Hi ha alguns paràgrafs del text que vull remarcar: “Els col·legues periodistes tapen les vergonyes i es dediquen a calcar els assalariats de l’alcalde, felicitant-se per l’assistència massiva al carnaval (1.600.000 persones omplint les activitats; que guai!)”. “Una festa major que, finalment, ha vençut el desànim provocat per la crisi econòmica”. Parodiant a Schuster, l’exjugador del Barça, podríem dir allò de “No hace falta decir nada más”.

I acabaré amb un altre del mateix article: “La Mercè s’omple de paradetes amb missatges sobre la ciutat de les persones i altres patafísiques progres (pertinentment explicades amb aquell to subnormal de parvulari)”.

Tot plegat acaba tenint aquell estil carca de fa anys del Domund, això sí, tot plegat sota la capa del progressisme i la multiculturalitat que no és res més que faramalla.

Això si, es manté la porqueria arreu de la Ciutat, i com que no plou encara es nota molt més!

dilluns, 28 de setembre de 2009

......?

Sí, un títol una mica estrany, però un cop llegit el petit comentari d’avui s’entendrà, o més ben dit, així ho espero.

Vosaltres, estimats lectors, deveu recordar l’existència d’unes organitzacions anomenades “Col·legi de Periodistes” i “Sindicat de Periodistes de Catalunya” que es dedicaven a criticar amb una gran contundència les “passades de rosca” de qualsevol responsable de comunicació dels governs de CIU.

Avui tenim el tema del famós informe que ens ha costat a tots els contribuents catalans la insignificant” quantitat de 27.000.- euros i el silenci sepulcral de les esmentades organitzacions clama al cel.

Ens consta que aquest govern tripartit és clarament controlador i venjatiu i ja fa temps que està intentant controlar tant la premsa escrita com la resta dels mitjans.

Tan baix han caigut les esmentades organitzacions o la cosa és tan senzilla com que han oblidat una de les funcions bàsiques dels periodistes: ser la veu crítica de la societat i bàsicament amb el poder.

Oblit? S’han tornat mesells? Retornem al títol: ...?

diumenge, 27 de setembre de 2009

El cas Millet

Francament, fa angúnia haver-ne de parlar, però per desgràcia cal fer-ho.

És fotut, però el primer que et ve al cap és preguntar-te com és possible que hagi passat el que ha passat i durant tants anys.

El descontrol ha estat total, la impunitat en que s’ha pogut actuar resulta incomprensible...
Com en d’altres casos tinc la sensació que fets com aquests només són possibles amb persones, per dir-ho d’alguna forma, amb un pedigrí especial que els permet moure’s per sobre i al marge de la generalitat dels mortals, talment com si ells, pel simple fet de tenir un nom, una història familiar i uns antecedents notables puguin fer i desfer com si res.

I precisament per això el càstig hauria de ser exemplar perquè ha jugat amb símbols, i si us plau, no s’hi valen excuses de mal pagador. Si ha d’anar a la presó que hi vagi.

Per acabar, convé recordar que aquest Sr. Millet, ja fa temps va obrir la porta del Palau de la Música als sectors més ultres del PP amb José Ma Aznar al davant.

I per cert, repassant el seu currículum, resulta que ja havia estat involucrat en més d’un “merder” econòmic.

dissabte, 26 de setembre de 2009

"Barça"

Encara que avui sigui dissabte i hi ha partit, no és pas de futbol que vull parlar.

Més aviat hauré de reprendre temes que ja em són habituals.Però anem al gra!

Tant les manifestacions, ara sembla que refredades, de Joan Laporta d’entrar dins l’arena política, com el darrer afer de “l’espionatge i els informes” diria que estan més relacionades del que sembla.

És del tot evident que l’entorn de la Secta (PSC/PSOE) amb el suport de la seva “cova mediàtica” fan i faran tot el possible contra el catalanisme dins el Barça. És per això que caldria de totes totes no donar ni un argument que pugui jugar a favor seu.

Val la pena recordar que tots aquests varen ser en el seu dia els mateixos que jugaren en contra de la candidatura de Ferran Ariño fins a les darreres conseqüències i que finalment van situar a José Luís Nuñez a la presidència del Barça.

Ningú no és perfecte, i és ben evident que Joan Laporta tampoc, però anem en compte amb segons qui i amb segons què, doncs la bèstia sempre té fam i sempre en vol més.

divendres, 25 de setembre de 2009

Van sortint ...

Diuen, que des de fa temps, la Secta es va introduint en aquells reductes dels mitjans de comunicació que encara no són seus o no tenen prou controlats i/o mediatitzats.

Que la Secta té tics d’aquells que podríem definir com a pseudototalitaris, no té res de nou, i el seu anhel per acabar de controlar allò que se’ls pugui escapar fa que estiguin predisposats a ocupar tot l’espai possible, tant en el terreny polític com mediàtic.

L’article publicat a l’AVUI, de 25 de setembre, a la pàgina 29 a la secció titulada “Anàlisi” que es titula: “Rodalies: de la renúncia a la competència”, l’escriu el diputat Roberto Labandera del PSC, i pel que sembla no ha entès que vol dir la paraula “anàlisi”.

Acusar a qui els critica de falsos i de mentiders és una especialitat
prou coneguda de la factoria “Zaragoza” i que el Sr.Labandera repeteix a ulls clucs.

Exemples? El diputat Jordi Rull de CIU és qualificat de mentider i fals. El Sr. Labanderas és capaç d’afirmar que l’any que ve Renfe Catalunya disposarà de la flota més moderna d’Europa. El “xicot” ha d’acabar, com no, afirmant que: “Comencem a deixar l’etapa grisa del dèfícit en matèria d’infraestructures que ens va deixar la dreta nacionalista”.

Per aquesta contribució tan “sectària” podria haver-se estalviat el viatge Uruguay-Catalunya. No l’haguéssim trobat a faltar gaire!

dijous, 24 de setembre de 2009

Els és ben bé igual

Avui, 24 de setembre, és la Mercè, Festa major de Barcelona.

Al matí, ja hem tingut el nostre bany de masses particular per la Rambla, carrer Ferran, Plaça Sant Jaume, Sant Sever, Banys Nous, Sant Felip Neri, etc. Enguany ni ha plogut ni sembla que ho hagi de fer, i per tant fa força calor, com si l’estiu no hagués estat prou llarg i pesat. Que hi farem?

Després de la lectura de la premsa, m’he aturat una mica en el tema dels “informes” i us ho ben asseguro, després de veure que qui defensa el govern és la Sra. Carme Figueres, ex de José Zaragoza, baixllobregatina de pro, i que com a diputada i política no se li reconeix res de positiu, excepte seguir fil per randa les ordres dels seus amos, he arribat a la conclusió que als de la Secta se’ls en refot el tema i que simplement deixaran passar uns quans dies fins que tothom se’n oblidi.

Per la Secta, tots aquests temes són importants només quan ells en poden fer carnassa.

dimecres, 23 de setembre de 2009

Defensor del pueblo?

Amb un home com Enrique Múgica Herzog, no sé perquè hi ha d’haver un Cap de Govern a Espanya, ni ministeris, ni polítics.
Fins i tot podríem eliminar els parlaments, principalment els de “las comunidades autónomas”.

El socialista Enrique Múgica ho té clar: que es posin d’acord PSOE i PP i que s’estenguin aquest tipus de pactes entre socialistes i populars, concretat ja a Euskadi, i arreu.

Segons ell els canvis a Euskadi “obren un procés de racionalitat”. Podríem afirmar que tot plegat són simplement les opinions del Sr. Múgica, però ell és el “Defensor del Pueblo” i quan afirma que “Els consensos al País Basc són exemplars i s’han d’imposar a la resta d’Espanya” s’està passant de rosca i potser algú li hauria de fer veure.

Una pregunta final: Com s’haurien d’imposar aquests consensos, Sr. Múgica? Amb tancs, també?

Si la racionalitat que vostè esmenta és tancar diaris i deixar sense vot a dues-centes mil persones al País Basc, aquí, d’això, no en diem precisament racionalitat, sinó elements clars de dictadura i d’autoritarisme. O no, Sr. Defensor del Pueblo?

dimarts, 22 de setembre de 2009

Si té una mica de vergonya ...

Calli, Sr.José Zaragoza, calli, perquè acabarà fent el ridícul.

Que un mentider compulsiu com vostè acusi a Francesc Homs de mentider és simplement cinisme.

Que un home que coneix perfectament la història de la Secta al Baix Llobregat amb els tripijocs que s’hi van fer anys i anys amb el tema de la formació ocupacional i ara es vanaglorií de justicier, n’hi ha per llogar-hi cadires.

Que un element que no té ni ha tingut mai cap escrúpol per pactar amb el PP acusi a CDC de ser qui ho està fent, faria sortir els colors a qualsevol persona honrada, però aquesta no és una característica que l’honori.

Sr. Zaragoza, li seria útil recordar a Josep Ma Sala, un dels pocs polítics enganxat amb les mans a la massa i condemnat. Per cert encara continua sent membre actiu de la Secta i amb responsabilitat?

Critica a CIU per la gestió del 2002 i per què no parla també de l’any 2003, 2004, 2005, 2006 i... Parli de les decisions de l’Ajuntament de Barcelona sobre l’hotel que el Sr. Millet volia construir ben a prop del “Palau”. Ara s’hi posicionaran en contra?

Hi ha qui diu que a Catalunya no ens cal una mafia específica, doncs aquesta ja està prou introduïda, tant a les administracions com a la societat cívil. Serà veritat?

Pensi en allò que no es pot mentir a tothom i sempre!

dilluns, 21 de setembre de 2009

"Problemes sexuals"

Diumenge, els de la Secta estaven de festa, i ja se sap, a vegades quan es va de festa un es pot passar de rosca.

La Festa de la Rosa que varen fer els socialistes a Gavà va aconseguir algunes “notes de color” francament lamentables.

Confiem que el retorn a la normalitat, i ben instal·lats a les poltrones i als palaus de les diverses administracions es resituin en els dolços braços de la gestió burocràtica que els caracteritza.

Ahir ja varen complir amb la gesticulació i la mentida que els demanava la trobada anual de ”jubilats del Baix Llobregat”.

En queda alguna nota que en podríem dir divertida: Acusen a “CIU i PP de fer manetes sota la taula”. Evident, el sexe explícit i dur ja fa temps que el practiquen la Secta i el PP, i no precisament sota la taula, sinó més aviat a sobre i a la vista: Euzkadi, Parlament de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, etc.

Finalment intenten acontentar a la pròpia clientela dient que ells mai pactaran amb el PP. No cal que parlin en futur, ja ho estan fent en el dia a dia, i amb el seu estil, dient que faran una cosa i fent tot el contrari sense immutar-se. Sí, senyors, d’això alguns encara en diuen socialisme!

diumenge, 20 de setembre de 2009

Gestor cultural?

L’article de Jordi Font a l’AVUI, de 20 de setembre, titulat “No hauríem de perdre el nord” resulta si més no curiós, i finalment simptomàtic.

El text no va precisament de cultura ni tampoc de gestió cultural

sinó que més aviat ens aconsella als catalans que hem de fer, i que no hem de fer, o més ben dit, el que no és convenient que fem.

Quan parla de la “magnífica festa d’Arenys de Munt amb cercavila falangista inclosa...” ja es retrata a sí mateix.

Finalment contraposa “pla virtual al pla de la realitat” i es queda tan tranquil.

Seria interessant preguntar-li a aquest gestor cultural si el pla de la realitat és el que pretén la Secta d’anar incorporant Catalunya a Espanya com una comunitat autònoma més.

Per cert, una pregunta, per si algú té la resposta a mà. Aquest Jordi Font, gestor cultural, és el mateix que ja fa anys lluïa com un abrandat articulista al servei de la Secta?

divendres, 18 de setembre de 2009

Amortitzat

Els préstecs tenen uns temps d’amortització concret, en general cinc anys. Les primeres amortitzacions són bàsicament d’interessos
i al llarg del temps es van rebaixant els interessos i s’incrementa el capital fins a arribar al rebut final.

En el cas de ZP, al qual se li havia concedit un préstec/mandat de quatre anys, al primer any ja sembla que l’hagi exhaurit.

Seguint el paral·lelisme podríem dir que ZP no paga els rebuts, s’està convertint en morós i només dóna excuses de mal pagador.

El problema més greu és que no té res amb que respondre, perquè s’ho ha venut tot i s’ha quedat sense res, i té la hipoteca pendent.

S’ha convertit amb un insolvent sense perspectives, i difícilment ningú li concedirà cap nou crèdit.

Al cap d’un any del darrer préstec, no pot retornar res del que s’havia conpromès, i difícilment el podrà renovar ja que ha quedat patent la seva insolvència i ja ningú es creu les seves promeses.

Seguint el símil, si el “gobierno” fos una empresa ja hauria fet “suspensió de pagaments”.

dijous, 17 de setembre de 2009

Obediència, submissió ... i cap decisió

No és necessari recordar que amb un Cap de Govern com J.L. Rodríguez Zapatero és impossible adoptar mesures contra la crisi econòmica, perquè resulta que no en té ni idea, ni de quines mesures es tracta, ni de la forma de portar-les a la pràctica.

Ara bé cal reconèixer que la Secta a Catalunya té uns polítics que a l’hora d’obeir ho fan en una forma tan submisa que aviat podran optar al premi al “Millor Còmic de l’any”.

Després de les evidències de ZP, el bocamoll de Joan Ferran, quan se li pregunta la seva opinió sobre les declaracions d’Antoni Castells, Conseller d’Economia del govern de la Generalitat, no se
li acut res més que dir: “que es remet al posicionament de Montilla, que, al seu parer, dóna suport a les polítiques que fa el president del govern”.

És francament trist però aquests nivells de subordinació acaben convertint els polítics de la Secta en uns simples funcionaris mesells i sense cap personalitat. Tot es redueix a ser obedients i a fer de “bons nens”.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Justícia?

Sempre he tingut clar que la justícia quan és lenta deixa de ser justícia.

La “gran defensa” dels acusats d’haver estafat a Hisenda és que els pressumptes delictes han prescrit.

No pretenc en cap cas discutir els drets que tenim tots els ciutadans
en relació a la maquinària judicial. Penso que tot això és necessari i indispensable per salvaguardar les garanties de tothom.

Ara bé, el que no té cap sentit és que per la lentitud de les instruccions judicials, “autèntics delinqüents de coll blanc”, acabin sortint-ne ben parats.

Francament aquestes són de les coses que irriten i justifiquen perfectament la frase “la justicia es un cachondeo”.

Quin contrast fa recordar el cas de l’especulador Madoff als Estats Units. No fa ni un any que es va descobrir l’estafa i ja és a la presó.

A vegades si que hi ha diferències entre la justícia a Espanya i a Estats Units, i tantes com n’hi ha!

La sensació que tenim els ciutadans és de presa de pèl.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Montilla, el ...

Sempre resulta difícil parlar d’algú que és diu i en diuen Montilla, bàsicament perquè no saps que en pots dir i que tingui alguna substància.

Quan un llegeix coses com “Montilla contraposa l’Estatut als extrems” penses allò de “¿Por qué no te callas?”

Això de marcar el centre com el terreny propi, com si fos un simple mamífer que ha de marcar terreny, està tan suat que ningú en fot ni cas.

Si el Sr.Montilla ha de marcar terreny sap molt bé des d’on el pot marcar i fins on arriba. És ben estret i definit.

El terreny del Sr.Montilla va de l’Estatut retallat, per cert, retallat per ell mateix, a l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El terreny de joc del Sr. Montilla no té cap més espai en el qual es pugui moure. Ell va marcar i va definir, ben clarament, el camp de joc que simplement venia delimitat per uns extrems que eren, per un costat el “retallat per ell mateix i la Secta que dirigeix” i per l’altre el que li deixarà encara més retallat el Tribunal Constitucional.

En realitat no té cap centre per on es pugui moure, o si que el té, però aquest està a Espanya.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Després d'Arenys

Els ciutadans d’Arenys de Munt han pogut exercir la democràcia malgrat les pressions i les amenaces. Ha votat més d’un 41% del cens, i d’aquest, un 95% ha votat per la independència de Catalunya. No està gens malament.

Sabem perfectament que no té cal validesa legal, sabem que és simbòlic, però també sabem que els nervis han envaït tota la maquinària de l’Estat Espanyol, que els tremolors i les ràbies de l’aparell de l’Estat no els han deixat de petja i que tota aquesta secta del PSC/PSOE no ha deixat de bramar des de tots els altaveus de que disposen.

La senyora Carmen Chacón i el senyor José Montilla s’hi han lluït especialment, fet que no deixa de ser perfectament natural. Han acomplert el seu paper de polítics espanyols predemocràtics sense cap vergonya i amb tota claredat.

Han demostrat el que realment són: espanyols, espanyolistes i partidaris acèrrims d’una Espanya unitarista.

Arenys de Munt obre una nova via que per simbòlica que sigui significa l’obertura d’una nova etapa que posa i posarà als partits polítics catalans davant del mirall. Res no serà exactament igual!

dissabte, 12 de setembre de 2009

Desprès de l'11 de setembre de 2009

Havent anat al Fossar de les Moreres, tant a la nit del dia 10 com el matí de l’11, desprès d’una estona d’observar les ofrenes florals a Rafael Casanovas, haver compartit el dinar amb la gent de Reagrupament i tenir noticies fidedignes de la manifestació de la tarda algunes conclusions se’n poden treure.

El “pont” evidentment es va emportar molta gent cap platges, camps i muntanyes i també vers les grans capitals turístiques europees, res de nou i tot ben previsible.

Malgrat tot algunes coses se’n poden dir i penso que en general ben positives i fins i tot optimistes.

No hi varen faltar els habituals, un any més grans, i en canvi hi hagué arreu una bona participació de gent jove, i potser el més destacat una molt bona presència d’infants amb els seus corresponents cotxets i familiars.

És evident que la lluita per la llibertat del nostre poble continua i la presència de gent jove i infants fa ben present que la renovació generacional està assegurada. Sabem que la lluita serà llarga però veure que les noves generacions se l’estan fent seva tranquil·litza i estimula. A més possiblement s’hauran tret o es trauran de sobre les nostres pors i els nostres dubtes.

dijous, 10 de setembre de 2009

"Made in Spain"

El títol que havia pensat inicialment per aquest comentari era “El món al revés”, però és evident que s’adapta molt millor a la realitat el que definitivament he triat.

Final de la primera etapa del referèndum d’Arenys de Munt; s’ha prohibit, no es farà, però es manté i es farà la manifestació feixista convocada per la “Falange”.

Democràcia “made in spain”.

Democràcia de baixa qualitat, democràcia poruga, democràcia que beneficia als feixistes i castiga als demòcrates, democràcia que confirma l’Espanya de sempre on acaben dominant els tics autoritaris.

Tribunals, advocats de l’Estat, “Delegado del Gobierno de España en Catalunya”: tots ells al servei de la “España, Una, Grande y Libre” y de la “España como una Unidad de destino en lo universal”. A aquest pas aviat tornarà a sonar el “Cara al sol”.

De moment ha guanyat la dialèctica de “los puños y las pistolas” a l’exercici de la democràcia.

Tan feble és la democràcia espanyola?

dimecres, 9 de setembre de 2009

Cortina de fum

No tinc ganes de tornar a parlar del referèndum d’Arenys de Munt.
Estic d’acord que es faci i si pot ser amb tota tranquil·litat.

Ja n’hi ha prou que serveixi de cortina de fum per amagar o estabornir altres debats de la societat.

Que ERC pugui amagar les seves vergonyes darrere el debat del referèndum d’Arenys de Munt em comença a tocar el que no sona.

Que amb proclames expressades per responsables d’ERC es pretengui tapar el malgovern i la incompetència de la seva gent a les diferents administracions on són és inadmissible. No s’ha d’admetre.

El suport actiu i continuat a la Secta que ERC encara pretén ampliar a la propera legislatura no té perdó de Déu i no podem oblidar-ho de cap de les maneres. La traïció no pot ni ha de ser oblidada, ni pel referèndum d’Arenys de Munt, ni per tots els referèndums que puguin venir, ni per l’estratègia d’ERC que ha portat al govern de Catalunya a un illetrat espanyolista. Per tot això i més no pot haver-hi ni oblit ni perdó!

L’11 de setembre és un bon moment per demostrar-ho!

dimarts, 8 de setembre de 2009

Independència judicial?

Si parlem del Tribunal Constitucional d’Espanya és del tot evident que no es compleix res de tot allò que el podria fer independent.

La trajectòria d’aquest Tribunal en l’afer del recurs sobre l’Estatut és un claríssim exemple d’aquesta falta d’independència.

Ara es parla que la sentència no es publicarà fins després de l’aprovació dels PGE-Pressupostos Generals de l’Estat-. Fantàstic!

Així els partits “catalanistes” no s’hauran de mullar tenint l’espasa de Damocles sobre la taula.

Podran seguir fent les estratègies tristes i baixes de sostre de sempre.

I la sentència del Constitucional, quan arribarà? Senzillament quan ho consideri oportú el “gobierno”.

Les coses són així i val més tenir-ho clar!

dilluns, 7 de setembre de 2009

Olor d'esclaus

El mes de setembre acostuma a representar un retorn a la realitat, un retorn al dia a dia, un retorn als problemes, en resum, un retorn a la normalitat.

A Barcelona, l’estiu ha estat francament dur i pesat, i els que hem hagut d’aguantar tot l’agost a la ciutat hem suat la cansalada fins a uns límits tal que algunes nits han estat ben insuportables.

Però vés per on la realitat de setembre ens depara sorpreses.

Sentir tot aquest enrenou dels ordinadors portàtils per als escolars fa que puguis, tranquil·lament, arribar a la conclusió que res ha canviat i que si ho fet ha estat per empitjorar.

Segons sembla, el “gobierno español”, obliga a que els alumnes tinguin ordinador portàtil, que a l’Estat seran de franc, però a Catalunya hi haurà copagament, o sigui els pares hi participaran en el 50% del cost.

Tothom sap o potser no ho sap, com ha anat el tema del finançament, del qual, per cert, ara ja ningú en fa propaganda, perquè no hi ha forma de vendre l’artefacte per enlloc, malgrat els esforços que els promotos n’han fet.

L’ànima de l’esclavatge cada dia ens va penetrant més i sembla que a poc a poc ens hi anem adaptant.

Aquests són els rèdits del tripartit? Quina pena!

diumenge, 6 de setembre de 2009

Energumen i feixista

Alguns exemples: “Com si volen fer un ball de bastons”.

Això sí, demana “respecte a l’Estat de dret”. Va defensar la decisió judicial de prohibir la consulta i la intervenció de l’advocat de l’Estat.

Va posar en qüestió que el referèndum sobre la independència, previst pel dia 13, tingui res a veure amb el “dret d’expressar-se”.

Va demanar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt que doni senyals de normalitat i que transmeti els valors de l’Estat de dret.

Va definir els valors d’una certa ideologia política d’”espuris”.

Finalment va amenaçar que actuarà de forma “coherent” amb les seves obligacions com a delegat del govern a Catalunya.

Qui així parla no és cap membre de la Falange, ni tan sols del PP, és simplement el Sr. Joan Rangel, “Delegado del Gobierno Español en Cataluña”, membre del PSC/PSOE.

Aquesta genteta es coneixen tant per les paraules com pels fets!

Què és el que l’ha fet sortir de polleguera?

dissabte, 5 de setembre de 2009

Telecinco i Antena 3, pirates televisius

Ara ja tenim la TDT i encara no sabem quins guanys ens aportarà. El que si que hem pogut constatar és una abaixada general de la qualitat.

Ara que ja sabem que qui vulgui veure futbol l’haurà de pagar, no seria el moment d’exigir que es respectin els drets dels espectadors?

Per exemple, és un escàndol i una solemne presa de pèl el que s’està fent amb les pel•lícules i amb les sèries d’interès.

Quin sentit té que cinc minuts abans d’acabar una sèrie et fotin de 15 a 20 minuts de publicitat, i quan s’ha acabat veus que només mancaven dues escenes?

Quin sentit té que comencin una sèrie o una pel•lícula, en vegis dues escenes i a continuació una corrua d’anuncis i ja ni recordes de què va la trama?

Diuen que hi ha el CAC, que hi ha un Consell també a nivell estatal i es pot saber què caram fan? A part de cobrar, és clar! Tenen poder sancionador? L’exerceixen?

Al final el que queda és la clàssica sensació d’indefensió.

Sembla que ens estiguin dient que només tenim l’obligació de pagar. Per cert, respecte al fet de pagar, ja fa anys que estem pagant, i de valent. El que no tinc clar és si el fet de pagar implica algun dret.