El casament d'un fill

El fet en si mateix és motiu d’alegria. Ja sabem el relatiu que és avui en dia un casament perquè la situació de casat pot ser revertible i molt sovint ho és. Això és fruit dels temps.

Que aquest fill es casi a Mèxic és el que ho fa diferent, i que no hi haguem pogut anar, les pensions no donen per tant, encara ho fa més diferent. La recança és forta i l’enyorament encara més.

És veritat que les noves tecnologies ho fan tot molt més proper i pots mantenir-hi una relació epistolar força fluida, però no hi ha res com la relació personal viscuda en pròpia carn. La presència física entre els humans és consubstancial al gènere, per a bé i per a mal.

Sabem que l’Oriol és feliç. Se li nota per la veu i pel que diu. I també la Claudia n’està ben contenta i satisfeta, però això de tenir-los tant lluny, pesa, és un fet.

És difícil que els fills es casin, i en el nostre cas, quan un ho fa, ho fa tan lluny que no podem ni ser-hi presents.

Malgrat tot, la nostra llunyania enforteix el desig de que siguin feliços, i encara que soni a tòpic, si pot ser que sigui per sempre.

Aviat els podrem veure, a finals de juny, a Barcelona. Els esperem!