Són diferents!

Sempre he estat en contra de la popular frase referida als polítics en la que s’afirma que “tots són iguals”. En resum són tan “iguals” com els treballadors, els sindicalistes, els advocats, els mestres i ...

El pitjor de tot plegat és que la dita els iguala a tots per “baix” i per tant no hi ha cap possibilitat de diferenciar, i per sort diferències n’hi ha i moltes.

Aquest preàmbul ve a tomb per parlar de Joan Boada, el segon del Departament d’Interior, el segon de Joan Saura, personatge que sempre ha destacat per la seva mala educació, per la seva prepotència, i sobretot per no assumir mai cap tipus de responsabilitat.

Amb el tema de la “ventada” del dissabte 24 de gener ha quedat ben retratat, però que ningú es preocupi que l’home ja ha trobat la solució quan afirma que la responsabilitat era dels alcaldes. La qüestió arriba a ser patètica quan es queixa de “que no disposa del número de mòbil de tots els ajuntaments per enviar-los alertes d’emergències per SMS”.

Una persona així no hauria de tenir un càrrec públic perquè és un perill.

Em recorda aquell acudit del funcionari que el primer dia de feina s’exclama que ell havia guanyat una plaça però ningú li havia dit que havia de treballar.

Aquest és un dels “danys colaterals del tripartit”.

On éreu?

Matthew Tree es fa algunes preguntes a la pàgina 25 de l’AVUI, de 29 de gener, que molts barcelonins ja les tenim interioritzades de fa molt de temps. En recomano la lectura.

Aquesta ciutat, a part dels seus encants, que els té, també té una característica més aviat trista i carrinclona que és la del suposat “progressisme” dels seus ciutadans que certament queda molt bé i és molt bonica. I si a més pot ser antiamericana encara molt millor perquè aleshores l’orgasme social és absolut. És útil recordar algunes coses:

Que durant les guerres dels Balcans les concentracions i/o intents de manifestació no van superar mai les 500 persones.

Que quan els fets de Ruanda les declaracions de determinats polítics encara fan vergonya actualment. Tot es reduïa a una confrontació d’interessos entre la influència francesa i la nord-americana.

En el seu temps i quan estava de moda, una gran part d’aquesta gent van fer estades en els kibbutz d’Israel i han passat d’admirar-los a ser amics i protectors dels palestins i de Hamas, que queda progre ara.

De la Barcelona/Rosa de Foc del primer terç del Segle XX a la Barcelona actual hi ha la diferència que es correspon a una Barcelona viva i conflictiva a una Barcelona-escenari.

No menteix?

Curiosa aquesta distinció que ha posat en marxa Rodríguez Zapatero dient que ell no menteix sinó que s’equivoca. Si fos així ja fa temps que hauria d’haver dimitit perquè la suma del que ell anomena “errors” l’hauria conduït a fer-ho,

Però ell sap molt bé que menteix i distorsiona els fets amb tota impunitat, encara que evidentment sempre queda la solució de dir que ho fa amb bona intenció.

Un exemple d’aquest tarannà que del “bonisme” passa tranquil•lament a l’estupidesa és la resposta donada ahir en el programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”. Concretament li van preguntar: “Quants palestins hauran mort amb les armes que Espanya ven a Israel?”. La resposta està a l’alçada del personatge: “Aquestes armes no han servit per això”.

Què són armes de joguina? Són ajuts solidaris? Quina confiança pot inspirar un polític que diu aquestes bestieses?

I si us plau, que ningú em surti ara amb “dretes o esquerres”. Això simplement és el discurs de la mentida i de l’estupidesa.

Errors

Hi ha equivocacions que acaben provocant situacions quasi còmiques i creen fins i tot confusions divertides.

És el cas de la informació que publica l'AVUI de 27 de gener, sobre les declaracions del President del Parlament Europeu, Hans-Gert Pöttering. Sobre el català a Europa va fer una comparació, no gaire encertada, dient que la incorporació del català a Europa seria com si s'hi volgués afegir el serbi. Transcric el final de l’últim paràgraf:

"Pujol va instar a treballar els qui tenen capacitat de pressió sobre el govern espanyol i va lamentar que els alemanys com Pöttering comparin el serbi -una llengua germànico-eslava que es parla a la Baixa Saxònia- amb el català."

El divertit del cas és que el/la periodista del diari ha confós els termes. Aquesta llengua germànico-eslava és el suabi i no pas el serbi com diu la notícia. Per tant fa la comparació entre el serbi i el català. Quasi bé sona com un acudit de Groucho Marx.

Caldria que els periodistes anessin amb una mica més de compte, i si no saben exactament una cosa, fet ben comprensible, que la consultin o facin la tasca corresponent per esbrinar-ho.

Torna

Duran i Lleida feia dies que estava silenciós, però finalment ha tornat i fa dir a Unió Democràtica de Catalunya, que el partit no descarta que Duran i Lleida sigui candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya si Artur Mas no aconsegueix sortir elegit a la tercera vegada que es presenti.

Tot un aliat aquest Duran, tot un aliat però no sé exactament de qui. Sembla que de Convergència Democràtica de Catalunya no gaire.

Els deliris de grandesa poden acabar sent una simple forma de fer el ridícul, fet que no deu preocupar gens ni mica al dirigent democratacristià.

Quan serà el moment per trencar amb Unió i que així puguin volar sols?

Quan el Senyor Duran tindrà la decència de comportar-se com un bon aliat i deixarà de fer el joc als socialistes?

Aquest home sempre roba titulars! Avui volia parlar dels 70 anys de la “Liberación de Barcelona”... però ho haurem de deixar per un altre dia.

L'orientació de Miquel Iceta

Segons publica l’AVUI de 25 de gener, Miquel Iceta veu desorientada a CIU. A part que els de la Secta sembla que cada nit tenen mals sons, i que els hi provoca CIU, és normal que a vegades CIU sembli desorientada, perquè és un partit viu on es debaten els temes, on es discuteixin les estratègies, i això clar per una gent com els de la Secta és signe de manca d’orientació. En canvi ells només han de complir el que els manen els seus amos: el PSOE. En aquest cas l’orientació és signe d’esclavitud.

El debat i la discussió són fruit de la diversitat. En resum, conseqüència de la vitalitat d’una organització.

Avui, el “socialisme” de la Secta és escleròtic, és passat, és un cau de corrupció i de burocràcia, sense idees renovadores i amb una malsana ambició de poder que només té com a futur el simple manteniment de les àrees de poder. Per desgràcia no hi ha res més.

Tres de fredes i una de calenta

Deixarem la calenta per al final.

Les fredes:

La crisi de Discos Castelló, la famosa botiga de discos del carrer Tallers de Barcelona. No sé com acabarà però la cosa no pinta gaire bé. Confiem que es pugui salvar perquè és un referent musical de la Ciutat.

La compra fallida d’Spanair, on una vegada més s’aprecia que aquest empresariat català a vegades tan preuat, és poruc, o podríem arribar a preguntar-nos si realment existeix.

La unió al Parlament de Catalunya del PP i el PSC/PSOE per atacar la “crosta nacionalista” de TV3 i Catalunya Ràdio. El PP l’anomena “llosa nacionalista”. És ben cert que “los españolistas unidos jamás seran vencidos”.

La calenta:

La presència en els quioscos de la Bernat Metge. Ara caldrà esperar que les expectatives es confirmin i que es pugui mantenir tot el temps que calgui.

Ho comparteix i menteix

Tant el fet de compartir com el de mentir no tenen res d’estrany perquè són consubstancials al personatge.

El senyor José Montilla, amb tot el cinisme que el caracteritza, va dir ahir mateix que la manifestació de Barcelona fou “plural, no contra Israel”. Però, què caram és creu aquest “homenet”? Què pot mentir a tothom i sempre? Creu que el cinisme és la millor virtut d’un polític? Què tothom està disposat a empassar-se el que diu?

Si us plau, si té sentit del ridícul, calli. Pensi que estarà molt millor si resta en silenci.

El que és més greu, és que les mentides i les tergiversacions, són les del President de la Generalitat i això a part de lamentable és perniciós per a la pròpia institució.

Ratlla la inconsciència quan afirma: “No sóc partidari de limitar el dret a assistir a una manifestació a ningú, tampoc als responsables polítics”. No s’hi val! Perquè el Sr. Joan Saura, era i continua sent, el Conseller d’Interior i per tant responsable de les forces d’ordre. Vostè ho sap molt bé tot això i sabem que ho comparteix, però, una vegada més, menteix.

No mereix de cap de les maneres ostentar el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya, però aquí vostè no ha fet res més que aprofitar el que altres, com Esquerra Republicana, l’hi han donat.

Un altre encert

Pas a pas la Casa Gran va fent camí, i fins ara les passes, en general, han estat ben positives.

Grups d’immigrants treballen conjuntament amb grups de persones de CDC dins la Casa Gran del catalanisme per estudiar la reforma, que aviat es tramitarà, de la llei d’estrangeria.És important constatar el fet que el debat sobre aquests temes es farà amb participació conjunta de militants de CDC i representants d’associacions d’immigrants. És una magnifica fórmula per afrontar unes problemàtiques complexes: fer-ho conjuntament i fer-ho des de les dues visions.

Igualment cal destacar la tasca dels joves de CDC amb la participació destacada d’Eric Bertran de cara a la joventut immigrada.

Aquestes accions empreses per CDC, tant directament com a través de la Casa Gran, són uns primers fruits excel•lents de l’aposta feta al seu dia per Artur Mas amb el suport de tot l’equip dirigent del partit. Les coses s’estan fent bé i cal dir-ho.

El canvi s’acosta i serà per a bé. Cal que tothom hi participi i tingui les portes obertes.

Enganxat

Finalment m’he quedat enganxat a la TV veient la presa de possessió de Barack Obama.

Era evident l’entusiasme de la gentada. Els rostres emocionats de molta gent de color eren un fet reconfortant.

El sentit de l’espectacle que tenen els americans no és res que ens hagi de sorprendre, el coneixem prou bé. Però cal reconèixer que aconsegueixen crear un clima i unes emocions que resulten difícils de rebatre.

Les expectatives que ha creat aquesta elecció d’Obama seran, amb tota seguretat, difícils que totes es concretin en resultats.

Ara bé, només que aixequin els ànims i estimulin a tothom a posar-hi el coll ja serà un gran pas endavant.

En un món on els conflictes i les crisis semblen el comú denominador, els elements i les visions positives poden ser un element clar per fer-hi front i superar-ho.

I des de Catalunya, quina enveja que feia avui l’entusiasme dels americans!

El ventilador

Tots nosaltres, els que ja tenim una certa edat, sabem molt bé que és un ventilador. Però no estem parlant del típic ventilador que renova l’aire i aconsegueix crear una certa sensació de fresca.

Ens referim a aquesta mena de ventilador que té com a funció específica escampar la “merda” sobre una persona, sobre un grup o sobre un partit polític.

Aquesta mena de ventilador és mogut normalment per persones afins a la Secta (PSC/PSOE - Baix Llobregat) i en són grans especialistes personatges com Joan Ferran, José Zaragoza, Miquel Iceta i d’altres que surten a remoure el que calgui i quan calgui.

Els objectius per remoure la porqueria sempre actuen sobre els mateixos camps: si es parla de finançament cal relacionar-ho amb els acords del Majestic, si es tracta d’Europa cal retreure a Ramon Tremosa la seva militància a CDC de fa anys i així fins a l’infinit.

Aquest és l’estil “ventilador” de la Secta. Res de nou!

Era veritat!

Han hagut de passar dies i dies, però al final han reconegut els fets: Hi ha crisi econòmica i aviat estarem oficialment en recessió.

Ells, el govern socialista de ZP, han anat venent que la crisi no ens afectaria, l’han minimitzada fins allà on han pogut. És van presentar a les eleccions dient que no hi havia crisi econòmica quan per les dades, previsions i estudis que tenien, sabien perfectament que teníem la crisi a la cantonada, però calia amagar-ho.

Els bancs i les caixes també tenien els seus problemes, però tampoc existien, no s’havia de reconèixer.

Ara ho han d’acceptar, perquè les dades són clares i contundents. El que intenten és vendre estupideses tals com que al 2n trimestre de 2009 s’invertirà la tendència. L’atur podria arribar a mitjans d’any al 15%, però no passa res per un govern que va presentar i aprovar uns pressupostos de l’Estat per al 2009 sense tenir present la crisi.

En una situació com l’actual elements com la confiança són bàsics per a la societat en general i per a les empreses en particular. Quina confiança pot inspirar algú que menteix i tergiversa?

Entrebancs

Segons afirma Alfons López Tena, el PSC bloqueja la llei de consultes populars. La seriositat del president del CES (Centre d’Estudis Sobiranistes) indueix a pensar que coneix el tema i que sap molt bé com van les negociacions per portar endavant el projecte de llei.

Malgrat que la majoria de polítics afirmen que estan d’acord amb la necessitat de millorar la democràcia al nostre país, després la realitat en general demostra que tot és retòrica.

Ara són els socialistes els que pretenen, per exemple, que a través del Parlament no es puguin convocar referèndums, i que només ho pugui fer el Govern. Brillant ocurrència.

Vista l’actitud de la Secta els proposem una solució més ràpida, més clara i sobretot més contundent: No facin la llei.

Amb aquests defensors de la democràcia no calen enemics però cal desemmascarar aquests farsants.

Qui us ataca?

Ara resulta que els progres-verds-violetes i no sé quantes coses més d’ICV diuen que se senten atacats.

Voleu dir que no sou vosaltres els que confoneu les coses i quan sou criticats us va molt bé fer de víctimes? Aquesta és la forma de no discutir, de no debatre.

No seria molt millor parlar i veure si és realment encertat tot aquest tema dels límits de velocitat? I penseu que aquí, qui més demagògia ha fet i està fent sou vosaltres.

El paper del Conseller d’Interior, Sr. Saura, anant a la manifestació sobre el conflicte d’Orient Mitjà, adoptant postures concretes, en aquest cas pro-palestines tot equiparant l’estat d’Israel amb terroristes, creieu que és presentable? Què voleu? Que a sobre us riguin les “gràcies”?

En un país normal, amb un govern normal, el Sr. Saura hauria estat destituït el mateix dia de la manifestació. En un govern perfectament equiparable a un govern de república bananera tot és possible.

Que la Sra. Camats llegeixi el comunicat i no tingui l’educació de respondre a preguntes dels periodistes demostra el tarannà de l’organització.

Barcelona-"Meseta"-Andalusia

En aquest “Estat Espanyol” o dieu-li Espanya, tant se val, sembla que amb els esquemes actuals, amb el domini del vot captiu andalús i amb l’oligarquia dels subsecretaris d’estat, eterns “servidors” i controladors de tot l’engranatge de l’administració, no hi ha ni hi ha haurà forma de racionalitzar res de res que vagi en contra dels seus interessos.

Ara els catalans podem anar a Andalusia amb el TGV, però passant a prop de Madrid, concretament a 15 kilòmetres. Genial, sí senyor!

Tothom sap o intueix la necessitat del “Corredor del Mediterrani” tant per a la indústria com per al comerç. Aquest corredor seria imprescindible per unir Andalusia, Múrcia, València i Catalunya tot anant cap a França. Pel que es veu la solució serà Barcelona-Madrid,València-Madrid-Andalusia. Sembla un disbarat, oi?

En aquest sentit veus com les d’en Ramon Tramosa a Europa són vitals.

Hòstia!

Quan he vist el titular a l’AVUI, de 13 de gener, m’he quedat garratibat, esmaperdut. Francament, no m’ho esperava. “Superi la crisi conversant amb Zapatero”, a la pàgina 21 del diari.

He arribat fins i tot a imaginar que potser era un anunci, laic evidentment, en el qual s’anunciava un nou profeta, en aquest cas ZP, disposat a atendre les peticions dels humans i a explicar la bona nova “socialista”.

El primer que he fet és mirar que no fos pas a la pàgina d’humor, o d’espectacles, o fins i tot l’anunci d’un llibre d’autoajuda, d’aquests que tant es porten ara.

Resulta que tot és molt més senzill: li han obert una pàgina web per tal que pugui anar enredant més i millor a tothom que hi estigui disposat. Els exemples que especifica el diari són patètics. Un consell: llegiu-los.

És possible que encara hi hagi persones que els pugui agradar aquests tipus de comèdia?

Em sembla molt bé!

La proposta d’Artur Mas, per tal que Ramon Tramosa encapçali la llista de CIU a les properes eleccions europees del mes de juny, penso que és escaient i encertada. Reuneix alguns elements destacables tals com:

- És economista i a més dels que sap explicar-se i aconsegueix que s’entengui el que diu.
- No fa de l’economia un llenguatge críptic, aspecte molt d’agrair, sinó que sovint es nota que s’esforça especialment per fer-se entenedor.
- S’ha declarat sempre i sense embuts sobiranista, però sense escarafalls, sinó amb tota normalitat.

Tindrem temps per parlar-ne. De moment la notícia és francament positiva.

"Aturem la guerra"

Resulta curiós que entre les organitzacions convocants de la manifestació d’ahir a Barcelona hi hagi encara, ara, la “Plataforma aturem la guerra”. És la mateixa que va aconseguir el seu més gran èxit arrel de la invasió de l’Irak? Sempre està activa? Rep subvencions? Està pendent de totes les guerres? Les respostes no les donaré pas jo, que cadascú les busqui o simplement les deduexi.

Determinades pancartes presents a la manifestació eren i són ofensives i demagògiques. Quan parlen de genocidi, saben de què parlen?

Valdria la pena que determinades persones, polítics i líders socials abans de dir bestieses, estudiessin i llegissin llibres d’història i aprofundissin sobre la complexitat de la situació a la zona.

És evident que cal negociar, i caldrà seguir negociant després de les accions bèl•liques, i caldrà que la vida democràtica es pugui exercir també a Gaza, i fer que el futur estat de Palestina sigui viable.

I, francament, ja n’hi ha prou d’històries de bons i dolents!

Això del finançament

Fa tant de temps que dura, i dura, i dura que ja comença a semblar aquell anunci de les piles “Duracel”.

Quan es mira la quantitat de propostes, de contrapropostes, de pseudo-propostes, i sobretot el teatre que munta aquest embaucador de Rodríguez Zapatero, fent comèdia amb tothom, acaba semblant que tot ha estat dit quan encara no s’ha concretat res de res.

De la cançó unitària a Catalunya tothom sap i sabia des del primer dia que no en podíem esperar res. En aquest joc només hi ha un partit, el PSC-PSOE, el qual aparentment juga a dues cartes, la de Catalunya i Espanya, quan en realitat només juga a la d’Espanya. Que aquesta veu l’hagin d’anar modulant segons els interessa en cada moment és una altra qüestió.

Per acabar, cal demanar a Ramon Tremosa i a Elisenda Paluzié, que quan hi hagi “acord” ens expliquin el resultat real d’una forma entenedora per veure, almenys, com i en quines quantitats ens han pres el pèl aquesta vegada. Amén!

La màfia energética

Que el comunisme a Rússia hagi acabat esdevenint un règim autoritari no té res de sorprenent. És perfectament coherent.

Que elements procedents de la temuda KGB siguin avui els dirigents de la “democràcia russa” n’és una de les conseqüències i per tant només podem esperar-ne accions pròpies d’aquest tipus de personatges.

La coacció, les amenaces, les extorsions i les accions militars si calen, en seran els tres definitoris. És i serà així.

Davant d’això caldrà que Europa es prepari per cercar alternatives energètiques, per pressionar comercialment quan sigui necessari, i sobretot perquè tingui una política general i també de seguretat, clara, definida i unitària.

Amb els dirigents russos actuals no s’hi pot tractar des d’una posició de feblesa, de democràcies toves i desunides.

La Unió Europea ha d’afavorir en tot el que pugui el procés democratitzador de la societat russa, però a la vegada també ho ha de fer sobre les exrepúbliques soviètiques, es diguin Ucraïna, Geòrgia, etc, i no serà pas fàcil però cal fer-ho perquè ens hi va el futur.

Evidentment, Sr. González Casanova?

L’afirmació que fa el Sr. González Casanova, a l’entrevista de la periodista Mar Jiménez, a l’AVUI de 8 de gener, té dos aspectes a comentar:

El primer i potser més anecdòtic és l’afirmació que fa dient: “Evidentment, Marx hauria estat ara un socialdemòcrata”. Sembla que l’exprofessor universitari es dedica a fer de guionista de cine, de temes com “Retorno al futuro”, “Regreso al pasado” i d’altres de semblants.

El segon és un tema pitjor. Amb el llenguatge espès i críptic que sempre l’ha caracteritzat, diu: Pregunta de la periodista: “L’esquerra espanyola se sent més còmoda amb la dreta catalana”? Resposta: “Sempre! L’intent que van fer els socialistes catalans d’aconseguir un Estat federal el van espatllar els pactes de Pujol amb Suárez i amb González. Pujol va pactar amb un socialista conservador que no volia tenir socialistes avançats governant a Catalunya. Aquesta és la història”.

Es nota que no és historiador. De quin socialisme català està parlant? De quins polítics socialistes d’aquells temps està parlant? De Pallach? De Raventós? D’Ernest Lluch? Qui eren segons vostè els socialistes avançats? És dels que encara no ha paït la victòria de Jordi Pujol l’any 1980?

Els socialistes, que segons vostè volien l’estat federal, què van fer realment per aconseguir-ho? Per exemple, donar cobertura a la Loapa.

No culpìn als altres d’allò que vostès no varen saber aconseguir o que no pogueren fer-ho possible.

C O = P E

No us preocupeu, no és cap jeroglífic: és l’evolució de la “Carmencita”, Carmen Chacón. La que ha anat de la CO, Catalunya Optimista a la PE, Patriota Espanyola.

Encara que, més que evolució, és la constatació que darrera d’una afiliada destacada de la “Secta”, i en aquest cas sorgida del mateix Baix Llobregat, no hi ha res més que una “nacionalista espanyola” convençuda.

I aquesta diuen que pot ser la successora del ZP? Anar del res al no res és fàcil i senzill, tant a nivell ideol•lògic, com de solidesa intel•lectual. És el que hi ha, però què hi farem!

Si en tot aquest procés el resultat final és que ens la podem treure de Catalunya, francament, benvingut sigui. Sabem que hi ha aspirants a fer el seu paper i continuar “oferint glòries a Espanya”, però n’hi hauria una de menys. No és pas menyspreable!

La frase del seu discurset és mereixedora de la concessió de la “ciutadania jacobina francesa”: “Som el que vau ser, serem el que sou. Aquest és, en la seva senzillesa, l’himne abreujat de tota la pàtria”. La frase és d’Ernest Renan. Si teniu humor esbrineu qui era i quines idees mantenia sobre la “nació francesa”.

Una bona notícia a l'Àfrica

Aquesta vegada no hem de parlar de la sida, ni d’un nou cop d’estat, ni de qualsevol règim corrupte, ni de noves guerres, ni d’enfrontaments tribals, sinó que podem fer-ho de fets positius i encoratjadors.

A Ghana s’han celebrat eleccions presidencials i les ha guanyat el candidat opositor, John Atta Mills.

Els observadors, tant africans com occidentals, han destacat que aquestes eleccions s´han celebrat sense cap tipus de violència i sense que hi hagi hagut frau.

No és pas un fet qualsevol perquè pot servir de model per molts altres països del continent, fet aquest que pot ajudar a consolidar polítiques que condueixin, encara que sigui a poc a poc i malgrat la crisi, a un cert desenvolupament tant polític com econòmic.

Ermengol Passola

Ha mort, després d’una llarga malaltia. Ens ha deixat una d’aquelles persones que creien en el País, que varen practicar allò del “fer país”, que volia dir anar refent el País que primer la guerra civil i després el franquisme van deixar ben exhaust.

Van ser moltes les iniciatives en que prengué part. Cal recordar, per exemple, la creació de les discogràfiques Edigsa i Concèntric, tota la trajectòria de “La cova del drac”, etc.

Fenòmens com la “Nova cançó”, com els “Setze jutges” haguessin estat molt més difícils, o senzillament, potser ni tant sols s’haurien realitzat sense el suport i l’empenta de persones com Ermengol Passola.

Deixar-ho tot en mans de les distintes administracions possiblement no és la millor opció per seguir fent país, encara que evidentment cal ser molt i molt exigents amb els qui governen, ho facin des d’on ho facin.

Tampoc ho és deixar-ho únicament en mans de la “societat civil subvencionada”. Cal una societat civil, lliure, sense lligams, amb iniciativa, amb dinamisme, amb idees, amb empenta, amb capacitat de decidir per si mateixa...

Gràcies

Per l’article de l’Oriol Junquera, publicat a l’AVUI, de 2 de gener, amb el títol de “Un llarg camí sindical”. Cal fer-hi alguna precisió.

Pel que fa a la CSTC: SOC no va confluir amb altres sindicats sinó que fruit de les converses entre SOC i els Col.lectius de Treballadors pel Sindicat de Catalunya, sindicat proper al PSAN en aquells moments, es va conformar la CSTC -Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya- que entre els anys 1980 i 1983 va ser dirigida per una Comissió Gestora fins a la celebració del congrés a l’any 1.983.

Cal agrair d’entrada a l’historiador el fet que hagi recordat aquests 50 anys del naixement del sindicalisme català publicant l’esmentat article.

Que l’any 1.958, en ple franquisme, una sèrie de treballadors tinguessin clar que calia fer el sindicat dels treballadors de Catalunya és un fet de cabdal importància.