divendres, 20 de febrer de 2009

No passa res?

Ja ho he comentat alguna altra vegada. Quan el ZP parla d’un tema i diu que no cal que ens en preocupem i que tot està controlat, n’hi ha per posar-se a tremolar. Al seu moment va parlar de la seguretat i la solidesa de tot el sistema financer espanyol i com sempre ”Espanya és diferent”.

Ara els dubtes també s’escampen per Catalunya i més concretament per un sector tan sensible com són les caixes d’estalvi.

Ke paxa, coleguis, ¿si me xapais la ofisina, adonde duermo io?“La Caixa” tanca oficines. Sembla que unes 75 a Barcelona-ciutat, fet aquest potser normal i comprensible doncs la xarxa està sobredimensionada per les fusions i absorcions. Primer per la de la Caixa d’Estalvis de Barcelona absorbint la Caixa de la Sagrada Família i posteriorment amb la “fusió” de la Caixa d’Estalvis de Barcelona i la Caixa de Pensions per la Vellesa de Catalunya i Balears. Els rumors sobre estats de salut delicats d’altres entitats són ben evidents a diversos nivells. Els plans d’expansió han quedat tots aturats.

Que la crisi també afecta el món de “les caixes” és un fet, malgrat que per les dades que volten per aquest món, sembla que la situació és superable, encara que no es pot desestimar que hi hagi “moviments” dins el sector.

dijous, 19 de febrer de 2009

El vaixell insignia

Sort en tenim del sistema financer més sòlid del món...El Banc de Santander, el vaixell estrella de tot el gran imperi bancari espanyol, el superbanc de tots els grans bancs, el gran Botín que sempre m’ha recordat el personatge de la pel·lícula “Ningú no és perfecte” de Billy Wilder, el recorden? És el cap dels gàngsters que sempre llueix uns “botins” blancs.

Ara resulta que el Botín espanyol es permet afirmar que no pot tornar els fons d’inversió dipositats en el seu “gran banc” fins a l’any 2011.

El gran comprador de bancs, el gran banquer de les Amériques no pot fer front als seus compromisos. Genial!

Clients buscant refugi després del diluvi de crèdits que han facilitat els bancsTot això dels bancs costa d’entendre, francament. Que calgui ajudar-los encara costa més, que es permetin fer segons quines observacions fa la sensació de presa de pèl, i a sobre encara llueixen de grans beneficis.

Es parla sovint d’irresponsabilitats, de grans sous, de que s’han extralimitat, del tancament de l’aixeta dels crèdits, i de moltes coses més, i sovint ens quedem amb la sensació que no han explicat la realitat del què ha passat amb la crisi financera. La desconfiança en el sistema financer cada dia és més gran.

Esperpèntic

Sabem prou bé que el problema de la “superestrella Garzón, el jutge”, és el protagonisme. Però és que francament l’home comença a fer pena de tant necessitat com va de fam de sortir als mitjans, ja siguin escrits, de veu o d’imatge.

Ara que ja ha aconseguit que l’estat espanyol arribi a la categoria de república bananera, deixant fora del joc polític a una gran part de l’esquerra abertzale a Euskadi, ha fet un pas més: no poden fer actes públics ni per exposar els seus criteris i les seves idees.

El Déu Garzón expulsa als batasunos del paradís constitucional espanyolAquest home realment és pensa que és una mena de “jutge diví” que pot decidir sobre els costums, sobre el pensament polític, sobre les intencions dels bascos.

Quan s’arriba en aquest punt, el personatge acaba esdevenint un perill públic per a la societat, per a la vida democràtica i per a les institucions.

Finalment és una simple caricatura de la justícia i de la democràcia. Esdevé un esperpent.

dimarts, 17 de febrer de 2009

L'informe del Sindic de Greuges

Qui hi haurà, a dalt de l'escaleta? La rateta que escombrava l'escaleta? No, en ZPEn aquest informe anual de l’oficina del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, torna a sortir com a tema destacat la Llei de la Dependència i més concretament els incompliments i els endarreriments en la seva aplicació.

D’aquesta llei que va promulgar-se com la quarta pota de l’estat del benestar i que va ser publicitada com la gran meravella social de ZP ha resultat ser la gran estafa per a tothom i el “model” de fer de l’actual govern espanyol del PSOE.

La invasió 'competencial' de Catalunya ja ha començatI no s’hi valen excuses, doncs en el debat parlamentari en el qual es va discutir el projecte, el diputat Carles Campuzano, va dir ben clarament que la llei naixia sense finançament, o més ben dit que es financiaria progressivament durant un període de 15 anys.

A part d’això, la llei envaïa clarament diverses competències de la Generalitat de Catalunya. Només el grup de CIU ho va denunciar mentre ERC i ICV apel·lant al caràcter progressista de la norma hi van donar el seu suport.

El PSOE amb el suport de la resta de les “esquerres” i el PP van fer possible un dels enganys més tristos i deplorables dels darrers anys. Ara se’n paguen les conseqüències i el govern espanyol traspassa la responsabilitat a les autonomies. A sobre, cinisme. Patètic!

dilluns, 16 de febrer de 2009

Patologies

Aquesta adicta... ja no té solució!Ara en tenim una de nova. Titular amb lletres ben grosses per tal que ningú s’oblidi de la “nova patologia”: És internet.

No m’he llegit ni la lletra petita, i em sembla que m’ho estalviaré. Continuaré llegint el llibre sobre Josep Pallach que va escriure Pere Meroño.

Tot això de certes patologies sempre em fa la sensació d’aquests temes que, per esbrinar la situació real de la qüestió, primer cal fer un informe, si pot ser subvencionat millor, per tal d’esbrinar quina és la realitat. I sovint la realitat acaba sent fruit de l’informe. És allò de l’ou i la gallina.

L'adicció al poder, té cura?Persones amb tendències addictives sempre n’hi ha hagut i n’hi ha, i fins i tot podríem arribar a pensar que en certa forma tots som addictes a alguna cosa, a alguna activitat i fins i tot a alguna posició o forma de fer.

Valdria la pena de relativitzar-ho i de no fer problemes excessius d’aspectes que igual només són modes o fets circumstancials.