dissabte, 28 de febrer de 2009

Independència

Sóc nascut l’any 1.940, per tant vol dir: 35 anys de franquisme, 5 de transició, 23 de govern nacionalista i 5 de tripartit.

En general no m’havia plantejat mai el tema de la independència, perquè sempre havia pensat que era viable conviure dignament amb Espanya.

És ben cert que els fets estan demostrant abastament que Espanya no té cap interès a canviar res ni a plantejar-se cap forma “acceptable” de conviure entre les diferents nacions.

Gran descoberta: Detectats rastres de vida intel·ligent al planeta CatalunyaAquests pensaments i d’altres m’han vingut arran de la sessió d’avui del “Tercer Congrés Catalanista” i de les intervencions tant d’Alfons López Tena com de Patricia Gabancho.

Vull expressar finalment el meu acord amb en López Tena quan expresa que només vol parlar del “com” per arribar a la independència. Aquest és el camí, no n’hi ha d’altre.

Cal acabar de totes, totes, amb la xerrameca de la “independència” com a autojustificació de polítiques diàries de regionalització i espanyolització.

divendres, 27 de febrer de 2009

RGB

N'hi ha alguns que la tenen tant dura... la cara, que poden acabar igual com aquest personatgeUn cop escrit el titular quasi m’ha agafat un esglai per la semblança amb les famoses sigles del KGB de la ex-URSS, però no ens preocupem que no hi té res a veure.

Són simplement les inicials de Ramon Garcia Bragado, regidor de la Secta a l’Ajuntament de Barcelona i quart tinent d’alcalde del consistori.

L’home s’ha enfadat per les preguntes sobre els comptes del “Fòrum” i pels plantejaments que fa l’oposició municipal pel que fa al tema.

I a sobre el paio encara dirà que se sent 'cremat'La duresa de l’informe de la Sindicatura de Comptes no és “pecatta minuta” i seria comprensible que es donessin explicacions, s’ampliessin les informacions, s’esbrinessin les desviacions i en resum, que es procurés tranquil•litzar a l’oposició i a la ciutadania i si cal tallar caps que es tallin.

El que és una bestiesa és fer-se l’ofès i mirar de convertir-se en víctima. La funció que li pertoca, i recordi que vostè forma part del poder municipal, és donar dades transparents, facilitar la tasca de control, i si cal, exigir responsabilitats. Tota la resta són “punyetes”.

dijous, 26 de febrer de 2009

Una petita alegria

Volverán derrotas victoriooooooosas...Per un dia deixarem de parlar de política i de país i parlarem de futbol.

Ahir va jugar el Real Madrid, el seu partit de “Champions”, contra el Liverpool i va perdre a camp propi. Perfectament normal, no passa res, pot guanyar a Liverpool, o no, però l’alegria es produeix quan el màxim responsable d’una entitat es permet el luxe d’actuar com a un simple “hooligan”, com un abrandat pocasolta i bocamoll, i fruit de la derrota esportiva s’ho ha d’empassar

Amb la boca tant oberta, el Vicente Boluda 'tragará' moltes boles!El Sr. Boluda no s’hauria ara de mossegar la llengua si hagués tingut el senderi de comportar-se com a President del club i no com a un “ultrasur”, la banda feixista dels fanàtics del club.

El President del Real Madrid hauria de pensar que ja hi ha prou persones i personatges “peculiars” en el món del futbol/espectacle per anar-hi afegint nous elements i excitar segons quins ànims perquè pot acabar sent contraproduent.

Un president d’un equip de futbol pot fer les previsions del resultat d’un partit, però no costa gaire respectar el contrari i crear bon ambient.

dimecres, 25 de febrer de 2009

Notícies relacionades

RGB: un nou servei d'espionatge? No, un nou Objecte Sociata No IdentificatPer un costat tenim el cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, demanant dimissions per les irregularitats observades per la Sindicatura de Comptes amb tot el tema del “Fòrum de les Cultures”. Semblaria normal que es produïssin dimissions o fins i tot destitucions, si calgués.

Hi ha una resposta que he de reconèixer que és genial. La va exposar el quart tinent d’alcalde, lògicament membre de la Secta, Ramon García Bragado. Digué: “Donaré totes les explicacions que calgui, però no iniciarem una revisió del passat que ens impedeixi treballar pel futur”. Sí senyor, d’això alguns en deuen dir esperit de servei, per ahir, per demà i per sempre. Altres en diem “no deixar mai la poltrona”. Podríem solucionar-ho amb allò tan suat de que tot és relatiu!

Serà de disseny, però és una poltrona tant mateix!I per l’altre ens anuncien el proper nomenament del director de l’Oficina Antifrau, el Sr. David Martínez Madero, un fiscal de reconegut prestigi. Però cal recordar que els de la Secta, els socialistes, ja es van encarregar al seu dia de limitar substancialment el seu paper pel que fa als ajuntaments. Les finques i els “cortijos” de la Secta s’han de cuidar, i encara més en època de crisi.

Què passa?

La cultura catalana, sociates, és alguna cosa més que treure a pasturar els gossos de la seva exConselleraAquestes notícies que van apareixent sobre la “Setmana del Llibre en Català” semblen promocionades per enemics declarats de la cultura catalana o simplement per beneits que no saben el què fan.

Per endavant voldria aclarir que no tinc res en contra de que es faci a Sant Cugat del Vallès, però el que no entenc és el per què la “Setmana” s’ha deixat de fer a Barcelona.

Quin paper hi ha tingut amb tot això l’Ajuntament de Barcelona?

No hi ha un lloc cèntric per fer-la a la ciutat? És que l’alcalde Jordi Hereu té massa feina recollint “Oscars” i premis multiculturals diversos?

Ja sabem quines són les llengües de Catalunya, segons l'alcalde: l'anglès i... l'espanyolO és que tenim un batlle que ha oblidat que Barcelona és la capital de Catalunya i que això comporta, o més ben dit hauria de comportar, tota una sèrie de compromisos amb el País, amb la cultura d’aquest País, amb la llengua del País?

L’Ajuntament de Barcelona comparteix les “neures” de la Secta d’oblidar Catalunya per tal ser “cosmopolites”?

Seria estimulant que l’oposició plantegés obertament el tema a l’Ajuntament de la ciutat i veure, almenys, quines excuses hi donen.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Els "Oscar"

Potser la secta podria recuperar-los, atès el domini que tenen de la propagandaMalgrat haver estat educat en gran part a través del cinema, doncs d’escolarització bàsica no en vaig gaudir ni dos anys, no he estat mai un gran seguidor dels premis de l’Acadèmia.

Per nosaltres, de joves, les sessions dobles de cine eren: primer el NoDo que havíem de veure per tal d’aconseguir seure, no pas per ganes de veure constants inaguracions de “pantans” i de com caçava tonyines el dictador. Després venia la dolenta, normalment espanyola o italiana, i finalment la bona, o sigui l’americana.

Ja sabem qui guanyarà l'Òscar al papanates de l'any, quan l'institueixinNo ens preocupaven gaire els premis dels films, ens ho passàvem bé amb les d’aventures, les de lladres i serenos, les de guerra, i per què no, també amb els melodrames.

Fa molta gràcia veure ara el sidral que es monta per un “Oscar” a una actriu espanyola per una pel.lícula rodada, en part a Barcelona.

L’alcalde de Barcelona ens ve a dir que la inversió ha estat un èxit. Caram, què va ser una operació política sufragada per les Institucions? Potser que ens ho expliquin. Quants turistes més han vingut? Quants n’estem esperant? Barcelona és el nou gran referent per fer cine?

Francament, sona una mica a “Bienvenido Mr. Marshall”. Una prova més de la Barcelona “multiculti” i provinciana?

diumenge, 22 de febrer de 2009

Josep Pallach

M’he llegit el llibre escrit per Pere Meroño, titulat “Josep Pallach (1920-1977) Història d’un líder”.

He retornat als anys 70 del segle passat. Vaig formar d’aquella història i haig de dir que m’enorgulleix el fet d’haver-hi participat activament, ja que vaig ser l’impulsor del grup de Sants/Les Corts de Barcelona que vàrem arribar a reunir més de 50 persones. Aquest és per mi un dels aspectes positius.

Hi ha tercers vies que acaben en vies mortes!Un dels negatius va ser el cicle de conferències titulades “Les Terceres Vies a Europa”, celebrades a Barcelona, l’abril de 1975, on es va viure una de les manifestacions més tristes del sectarisme polític per part de diversos fills de la burgesia benestant barcelonina.

Els crits i els insults contra Josep Pallach, del tipus “lacai del capitalisme, agent de la CIA” i d’altres de semblants, de la “canallesca esquerranista” d’aquells moments no l’he oblidada mai. Va ser un d’aquells instants en que la misèria, la irracionalitat, la rancúnia per un costat i la instrumentalització política sectària es van acabar imposant sobre el discurs, el debat i les idees. Alguns d’aquells després han tingut càrrecs i responsabilitats polítiques, i potser s’han redimit, però en aquells instants van actuar com autèntics miserables.