divendres, 13 de març de 2009

Paraules, paraules i més paraules

El President de l'Associació de Tontos Útils de Catalunya celebrant el discurs del seu líderEl discurset d’aquest dia del President Montilla ha estat molt ben valorat per la premsa en general i pel ram dels “contertulians” de les diverses emissores de ràdio.

Sobre l’esmentat discurs no hi ha absolutament res de nou, el mateix estil “Pujol” que ja ha utilitzat altres vegades i que com tota còpia acaba resultant estèril i patètica.

Res de nou en el contingut. Va fer al·lusions als “llocs comuns” tals com la crisi econòmica i les seves conseqüències, salvant sempre als seus i garantint l’estabilitat a Zapatero, quan en realitat no cal ni que li garanteixi perquè està lligat de mans i peus. Ell és el PSOE i aquest és de “ZP y los suyos”.

La gent d'Esquerra ja no saben on amagar-se!Ha parlat del finançament? En aquest darrer discurs, silenci absolut que l’amo es pot molestar. A més a més per què ha de dir res, si ja sap l’import i les condicions de fa temps i només estan esperant el moment oportú per fer-ho públic?

Anar fent temps i tirant de veta fins a les eleccions nacionals del 2010. I ERC? Desapareguts!

dijous, 12 de març de 2009

Quins auguris!

Antoni Brufau augura l’apujada de l’energia i Pedro Solbes insinua possibles futures apujades de l’IRPF.

Per a la soferta ciutadania això representa nous problemes, com si no n’hi haguessin prous. Els dos temes són d’abast general i per tant afectaran a tothom.

Ja hem hagut de suportar uns augments molt per sobre de l’IPC, bàsicament sobre productes i/o serveis taxats i controlats per les diverses administracions. Casos com l’aigua, la llum i els transports públics en són els més paradigmàtics.

El petroli baixa de preu però el transport s'apuja... Explicacions? No, presa de pèl, pura i duraÉs pur sarcasme que et vagin dient que el petroli ha baixat de preu i després resulti que s’augmenten substancialment els preus del transport públic, per exemple. Deu ser la política dels “fets, no paraules”, paraules per entabanar i fets per encarir i dificultar el dia a dia del ciutadans: el que se’n diu política socialista.

Amb aquesta genteta anem apanyats. Cada dia més controlats, més escanyats i més pobres. Tot un èxit!

dimecres, 11 de març de 2009

La cantarella

Reunió dels 25 'sonats' del PSC a Madrid?Al diari AVUI, de l’11 de març, el seu Subdirector hi torna. Hi torna fent al·lusió als 25 diputats aconseguits pel PSOE a les eleccions espanyoles a les quatre circumscripcions catalanes. En parla com l’oportunitat de Montilla.

Cal estar constantment dient que els 25 diputats de la Secta no han estat mai “seus”?

Cal recordar que els 25 formen part del grup del PSOE a tots els efectes?

Cal insistir que mai han votat diferent del PSOE ni mai ho faran?

Ja se sap que no hi ha pijor 'periodista' que el que no vol veure-hiTant David Gonzàlez com tots els periodistes saben perfectament de què va la qüestió i tenen dades objectives que acrediten els fets.

Què els porta a disfressar la realitat? Què els porta a intentar canviar els fets? Per què han de crear confusió? Quina necessitat tenen de mentir en aquest afer?

Tanta és la pressió “socialista” sobre els mitjans?

Ho haurem d’anar recordant.

Si us plau, una mica més de personalitat, d’independència i de professionalitat!

dimarts, 10 de març de 2009

Ejpaña, Ejpaña,

Llàstima que en Ratko no hagi pogut ser a la reunió. Segur que s'haurien fet bons amicsAixí coneixem l’Espanya “casposa, ultramuntana y cañí” i aquesta és l’Espanya que representa Zapatero quan parla de Kosovo i de Sèrbia.

Ahir va rebre al president de Sèrbia i fa uns dies va rebre al president de Rússia. Coherent que és el ZP fins i tot amb les visites que rep.

Per aprofitar l’avinentesa va recordar que Espanya no ha reconegut a Kosovo. Ja ho sabíem. És una de les grans aportacions de la “democràcia espanyola” a la democràcia i a la llibertat mundials.

Colla de kosovars celebrant l'entrevista, mentre tenen un recordatori per a les 'mares' dels protagonistesL’altra ha estat fer una llei per il·legalitzar un partit polític a Euskadi, canviar així la correlació de forces i forçar un front espanyolista al País Basc. Ho han aconseguit, ja són un cas únic al món. Potser també pretenen el premi Nobel de la Pau!

Diuen que la transició del franquisme a la democràcia va ser exemplar, exemplar de què? De la transfiguració d’una dictadura a una “dictablanda”?

Potser només pretenen mantenir allò d’ “Spain is diferent”!

dilluns, 9 de març de 2009

Radicals

El Comitè Executiu de CDC, segons la visió del PSOE-Regional del NordestTornem amb el llenguatge, que ja sabem prou bé que no té res de neutral, quan s’aplica a la política.

Des de fa temps, els de la Secta, han descobert que ara els convergents anem de radicals. El senyor Miquel Iceta ara utilitza la marxa catalana sobre Brussel·les per renovar l’acusació. Qui no té feina pentina el gat.

Resulta curiós això de la radicalitat. No té res d’estrany que CDC sigui radical en la defensa d’aquest país, és perfectament normal. Potser més radicals hauríem de ser.

Potser aquest model de no nacionalista 'espanyol' agrada més al PSC?També és ben comprensible que la Secta (PSC/PSOE) sigui radical en la defensa de “su España” i que aquesta radicalitat arribi fins el paroxisme de defensar un pacte PSOE/PP a Euskadi. S’ha demostrat que la coherència de Miquel Iceta i els seus, passa per mantenir “la España roja antes que rota” tot adaptant-se als temps i a les conveniències conjunturals que facin el cas. Tan radicalment espanyols com sempre.

diumenge, 8 de març de 2009

Brussel

Els 10.000 catalans van anar a Brussel·les i es van manifestar per reclamar el dret d’autodeterminació de Catalunya. Molts d’altres no hi vàrem poder anar. Haurà quedat clar davant de la Unió Europea que Catalunya vol autodeterminar-se per ser un nou Estat dins la UE.

La manifestació ha acomplert diversos objectius:

Alguns no ens hi volen, però no podran evitar-ho, si nosaltres volem- Evidenciar el desig d’una part important de la ciutadania d’aquest País de fer definitivament un pas endavant.

- Demostrar l’existència de Catalunya a la seu de les institucions europees.

- Internacionalitzar la qüestió catalana.

- Mostrar la força pacífica de la gent de Catalunya.

Ara caldrà seguir una agenda pràctica i realista per portar-nos a la primera fita del procés: la convocatòria del referèndum, i tot seguit ja veurem la majoria del país què vol.