dissabte, 21 de març de 2009

Pendent

L'Arxiu Nacional custodia la història de SOC, però algú l'ha de posar negre sobre blancAcabem de celebrar el segon acte dels 50 anys de SOC –Solidaritat d’Obrers de Catalunya– que ha consistit en un dinar amb l’assistència d’una seixantena de persones amb la presència del primer Secretari General de SOC, Jaume Terribas, i de Lluís Llerinós, Secretari General de la CSTC i de la CSC continuadores del sindicalisme representat per SOC.

A part de les emocions pròpies de la retrobada entre antics companys, del canvi d’impressions tant sobre l’actualitat com sobre el futur del país, queda sovint la sensació que resta alguna cosa per acabar, de donar sentit a tot plegat.

O escrivim els que sabem la història, o n'acabaran fent una historieta els qui no saben sobre què escriuenDesprés de pensar-hi i donar-hi voltes arribo a la conclusió que hem d’explicar, més aviat escriure el que per a nosaltres i per a molts ha representat la història del sindicalisme nacional, des de SOC a la Intersindical-CSC.

Hem d’aconseguir escriure-ho abans que ens ho facin des de fora.

Hi serem a temps?

divendres, 20 de març de 2009

"Hòsties" a dojo

Si els mossos volien repartir llenya... perquè no van triar el dia de la 'pistola' propalestina?Això de manar acaba sent complicat encara que es faci en nom dels bons i “des de les esquerres de debò”. Recorden la propaganda electoral?

Ara resulta que al “macroconselller” Joan Saura se li està girant més feina del compte. L’home, a part de les responsabilitats que fins ara només li havien reportat protagonisme institucional, bons despatxos, influències i tota una sèrie de guanys col·laterals inherents a aquestes situacions, ha hagut de baixar al món real.

El president Montilla li va concedir “l’honor” d’un Departament amb aspectes enverinats com ha estat sempre l’ordre públic.

Faci un favor als seus subordinats: entregui's vostè mateix, senyor Dino-SauraAra es troba entre dos focs, el de la seva responsabilitat política i el d’haver d’assumir les accions dels seus subordinats, i el que no pot fer eternament és anar delegant, delegant i delegant, i quedar al marge de tot quan li convé.

Sr. Saura, assumeixi la part de responsabilitat que li pertoca, sigui proporcionada o desproporcionada, i dimiteixi si és que encara li queda un bri de consciència i de mesura.

És veritat que tenen un problema, i greu. Un artifici tan bèstia com el del tripartit només s’aguanta si no es toca res, sinó es mou res, i per tant cal deixar-ho tot tal com està encara que sigui un desastre.

Què pot passar més? Estem exposats a tot!

dijous, 19 de març de 2009

Evident

No hauria de ser el titular de primera plana d’un diari, però no en tenien de millors.

“Montilla esgotarà la legislatura”. Aquesta és la notícia de primera plana de l’AVUI, de 19 de març, dia de Sant Josep. Això no és una notícia, això és una evidència.

Esgotarà la legislatura perquè no té gens clara la possibilitat de continuar. L’home pot tenir molts defectes però no pas el de ser ni tonto, ni ingenu.

Atenent les declaracions de l'exalcalde de Koneyá, aquest és l'únic català que té la feina asseguradaEl Montilla previsor, caut i ambiciós és el real. El del programa “Polònia” de TV3 on surt com a simpàtic i despistat és la contribució setmanal de Toni Soler a la Secta. Cadascú té dret a guanyar-se la vida com pot, certament, però...

Tindrem President José Montilla fins a la fi de la legislatura, no en tinc cap dubte, ja que té ben enganxats als “socis” d’ERC. Si no li donen cap sortida “honorable” l’haurem d’aguantar.

dimecres, 18 de març de 2009

Política-7

Al diari AVUI, de 18 de març, hi ha dues planes sobre economia i sobre les receptes escaients enumerades per tal d’afrontar la crisi actual. El primer a parlar-ne fou José Montilla i dilluns ho va fer Artur Mas.

Com sempre aquests temes acaben sent una mica durs per entendre’ls. Per això em permeto recomanar l’article de Josep Maria Torrent, a la pàgina 7 del diari, titolat “L’esperit del 12 de setembre”.

Al meu criteri, aconsegueix fer una magnífica síntesi de les propostes del polític convergent tot valorant-les i expressant la valentia de les propostes.

Francament recomanable. Tot el contrari de determinades reaccions totalment sectàries i viscerals provinents de personatges dels aparells partidistes.

dimarts, 17 de març de 2009

Què caram han d'amagar?

Ja sabem quina fou la font d'inspiració de Pepe MontillaL’espectacle és de república bananera encara que passsi entre el Parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya i la Plaça Sant Jaume, cau de la Presidència de la Generalitat, i afirmo el mot cau, perquè no sembla que doni per gaire més.

La demanda del President del Parlament, Sr. Ernest Benach, a la Presidència de la Generalitat per tal que siguin lliurats una sèrie d’informes a l’oposició ha generat una resposta antològica del Sr. José Montilla. Afirma, textualment, que és ell qui decideix quins informes es donen i quins no, i si es donen.

Ja poden demanar informes, que els qui en tenen la custòdia no s'estan per orgues...Tot un demòcrata, d’esquerres, progressista i tot el que vulgueu. Cal dir que no ens hem de sorprendre per aquest fet perquè és l’estil d’actuar de tota la “Secta”, es diguin Zaragoza, Ferran, Iceta, Montilla...

Què tenen per amagar? Que no tenen marges prou amplis per actuar? I després parlen d’Oficines Antifrau! Au, va...

I ERC? On són ? Ah, sí, l’Anna Simó perd l’oremus per satisfer als amos de la Secta i carregar-se la conferència d’ahir d’Artur Mas.

dilluns, 16 de març de 2009

Camps

Aviam quina peça caçarà l'intocable Garzón?'Quan Francisco Camps, president de la Generalitat del País Valencià, per a ell Comunitat Valenciana, afirma que: “la veritat resplendirà sobre la mentida i la insidia” sap molt bé de què parla.

Pensem que és un tema començat i instruït pel famós, pel mediàtic, per l’únic, pel gran Baltasar Garzón, aquell personatge que sempre veiem per l’aparell de televisió sortint del cotxe, pujant les escales de l’Audiència Nacional o a la inversa, baixant les escales i entrant al cotxe després que el xofer li hagi obert la porta.

Camps: un autèntic mite, en una terra... mítica!Les afirmacions del Sr. Camps no fan esment a cap veritat sinó més aviat al convenciment que té ell i el seu entorn que de tot plegat no en quedarà res de sòlid.

Tant per la mala instrucció habitual del jutge Garzón com per la “problemàtica competència” del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià el més fàcil és que tot quedi en foc d’encenalls.

Dubto molt que hi hagi causa, que hi hagi encausat, fa la sensació que no hi haurà ni cas. M’agradaria equivocar-me.

Seria tota una sorpresa que es pogués arribar a fons i realment s’hi arribés.

RAF

Ja se sap. Es comença admirant aquest personatge...Són les sigles de la Fracció de l’Exèrcit Roig, el grup revolucionari que va actuar a Alemanya durant els anys setanta del segle passat.

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula que relata la història del grup.

Una conseqüència més, sorgida de l’Europa de 1968 i també, com sempre, portada fins a les seves últimes conseqüències a Alemanya.

La “tardor calenta” a Itàlia, el Maig del 68 a París i els fets de Berlín són els focus de la revolta dels estudiants. Es van iniciar als campus de Berkeley als EE.UU. El detonant foren les protestes contra la implicació dels USA a la guerra del Vietnam. Alguns dels resultats encara els tenim avui a la vista amb representants d’aquelles “neurosis” com per exemple el mateix President Montilla, exmaoista del PTE -Partido del Trabajo de España-. Els despatxos de comandament de moltes administracions encara estan ocupats per aquells “exrevolucionaris” perfectament adaptats a les moquetes i als sofàs.

... i s'acaba trobant lògic que aquests altres manin!Aquelles revoltes no varen deixar gaire pòsit idel·lògic d’interès, més aviat molt de simplisme. Potser els canvis més positius i palpables són aquells relacionats amb els costums i les llibertats individuals. Podríem dir que sense voler-ho van fer la darrera “revolta burgesa”, principalment per foragitar els pares i suplir-los en els llocs de responsabilitat.

A destacar la coincidència de l’odi cap als jueus entre l’extrema esquerra i certes dretes.