Bon símptoma

Les declaracions de Jordi Miralles d’EUA i de l’inefable Joan Ferran de la Secta de les quals fa esment l’AVUI de 30 d’abril, són interessants, no pas per la profunditat del que diuen ni tampoc pel seu contingut, sinó pel que tenen de simptomàtiques.

Les dues fan referència a la conferència que va fer Artur Mas al Círculo Ecuestre de Barcelona. Critiquen especialment que el to de la conferència fos obertament sobiranista. I doncs, què es pensaven?

Que dues persones com Miralles i Ferran siguin crítics amb el discurs sobiranista de Mas és perfectament coherent amb el pensament dels dos polítics. Pel seu comunisme conservador i retrògrad en Jordi Miralles, i pel seu nacionalisme espanyol en Joan Ferran. No ens ha d’estranyar.

Aquesta vegada la coherència de les actituds dels tres personatges esmentats és evident i constatable.

En el camp de la política, a vegades, les actituds coherents són francament reconfortants.

Sarkozy

No és sant de la meva devoció, no ho ha estat mai, ni m’agraden les seves maneres populistes, ni el seu estil prepotent però no és aquest el tema del comentari.

L’interessant són les declaracions del president francès i més concretament les que fan referència a l’eix ferroviari mediterrani. L’home ha expressat el seu interès per la qüestió tot defensant-lo.

Mentrestant tenim la posició reticent, per no dir-ne clarament contrària, del govern espanyol que topa amb el criteri de la majoria del teixit empresarial i econòmic de Catalunya i el País Valencià.

Sorprèn que Sarkozy defensi obertament l’eix mediterrani mentre els governs espanyols des de la transició s’hi han oposat amb diverses intensitats.

Avui aquest tipus d’oposició només pot ser considerada des d’una visió de “caverna espanyola”. En termes econòmics, empresarials, amb una visió exportadora de la indústria catalana i valenciana, i fins i tot una visió de progrés de l’economia espanyola, hi ha pocs dubtes de la necessitat i de les potencialitats de l’eix mediterrani.

Al pas que anem encara caldrà considerar la possibilitat que s’acabi fent l’eix ferroviari a través de la iniciativa privada.

Al Tribunal o al Circ?

Tinc dubtes de si el més adequat seria portar a la Vicepresidenta Fernández de la Vega a un Tribunal o a un circ després de la bestiesa que va dir tot visitant les Piràmides d’Egipte. No crec que fos el sol o la calor el que l’afectés el cervell, sembla que el mal li ve dins.

Que la “modelitos” digués que es crearà una titulació per a les mestresses de casa que cuiden persones dependents fa la sensació que la senyora se’n fot del mort i de qui el vetlla.

Després de l’ensarronada que va representar fer una “Llei de la Dependència” sense fons per aplicar-la correctament, després d’intentar passar el mort a les autonomies per tal que se’n fessin càrrec, ara aquesta dona parlant de títols arriba al súmmum. Se’n fot.

Però què es pensa? Que el tema de les famílies que han de cuidar una o més persones dependents és una simple anècdota? Que una qüestió que marca el dia a dia de moltes persones per anys i anys pot ser presa a conya?

Francament, no s’hi val! Hauria de dimitir i no tornar a exercir mai més un càrrec públic.

És una vergonya!

Debat? Stalinisme!

ERC ha acabat amb el tema Carretero. Ha anunciat la incoació d’un expedient i Joan Carretero ha decidit abandonar el partit.

Vaig comentar en un article anterior que la solució al plantejament fet pel metge de Puigcerdà era debatre, debatre tot el que calgués i fins on calgués.

Però els actuals dirigents del partit han optat per la línia disciplinària sense cap altra opció i per tant la sortida final no podia ser altra que la que finalment ha estat.

Aquí no ha valgut per res la teoria de la democràcia interna sovint tan sobrevalorada. Senzillament s’ha resolt com es resolen les coses en un partit de “centralisme democràtic”.

Fa una dies es donava de baixa Jaume Renyer, ara és el torn de Joan Carretero, i francament no sé si ERC es pot permetre el luxe de perdre a dues persones de la reconeguda trajectòria dels esmentats.

Aquests darrers esdeveniments van en aquella línia tan típica de determinats partits polítics en la qual es prefereix per sobre de tot la cohesió interna. És una opció, que sigui la millor és una altra cosa.

Aniversari

Cada 24 d’abril es commemora l’inici del genocidi que va perpetrar l’exèrcit turc contra el poble armeni.

Era l’any 1915, en plena primera guerra mundial, derrocat el sultanat i l’exèrcit dominat pels joves oficials sota el comandament de Mustafa Kemal Attaturk van dirigir les seves forces contra els armenis, molts d’ells ciutadans turcs i una gran part havien estat anys i anys funcionaris de l’Imperi otomà.

Tota la força de l’exèrcit turc s’abraonà sobre el poble armeni i entre assassinats massius i deportacions en massa es va portar a terme el primer gran genocidi del segle XX.

Ara els governs d’Armènia i Turquia busquen la forma per regularitzar les seves relacions, fet aquest ben positiu en principi, però topa amb el necessari reconeixement per part de Turquia del genocidi. I això costa, costa que Turquia reconegui els fets però és del tot necessari per normalitzar la situació.

És evident i necessari que turcs i armenis es puguin relacionar amb tota normalitat perquè la situació geoestratègica de la zona ho fa indispensable. I això requereix un esforç de Turquia, del seu govern i de la societat turca per assumir la seva història i amb ella el genocidi armeni.

Es tancarà en fals?

La trama de corrupció de l’Ajuntament de Barcelona segueix sent una bona font de notícies.

Les Associacions de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, de la Sagrada Família i del Fort Pienc i l’entitat Per un Eixample Sostenible demanen a la regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Assumpta Escarp, que no es tanqui en fals el tema i que vagin al fons de la qüestió.

Que l’argument del “cas aïllat” no serveixi d’excusa per deixar la investigació de la trama en via morta i que així s’obri la via de l’oblit.

Entre d’altres coses es demana a la regidora Escarp “que assumeixi la responsabilitat política que li pertoca per no haver denunciat el cas davant dels tribunals malgrat de tenir indicis d’irregularitats”.

Resulta sorprenent que uns fets tan greus on hi sobresurten mots clàssics del món de la delinqüència tals com extorsió, prostitució, esclavatge sexual siguin tractats per l’Ajuntament amb guants de seda.

Els funcionaris implicats han d’anar a raure a mans de jutges, policies i fiscals, i s’ha de fer amb tota la determinació que calgui, sense perdre-hi temps tot investigant a fons, sense oblidar les responsabilitats polítiques siguin per acció o per omissió.

Magnífic

Aquest és l’adjectiu que és mereix l’acord assolit entre CIU, la Secta i ERC sobre el projecte de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC).

Que se n’hagi exclós ICV no ha de ser precisament una mala notícia, sinó que fins i tot pot ser vista com un bon símptoma, doncs així tindrem clar qui són tot aquest sector de mestres de l’ensenyament públic oposats al sistema actual d’escola pública i privada concertada. Aquests mestres i professors que estan constantment obsessionats per la defensa corporativista dels professionals del sector.

Resultaria reconfortant que quan quedi aprovada definitivament la nova llei, tots els sectors implicats (pares i mares, professorat i la societat en el seu conjunt) puguin treballar millor, amb més eficàcia, amb més eficiència i que d’aquí dos o tres anys es puguin començar a veure els resultats que hem de confiar que siguin positius.

I un desig: que abans de tornar a canviar la llei d’educació o d’ensenyament s’apliqui bé, que es revisi i s’avalui el seu desenvolupament. Que no tornem a legislar noves lleis sense aplicar les existents perquè aquest acaba sent un gran joc de despropòsits.

Debat, debat i debat

Tot l’afer de l’article de Joan Carretero està aixecant molta polseguera fet aquest gens sorprenent atesa la situació en la qual estan immersos en general els partits polítics.

En el fons l’article és, o més ben dit hauria de ser, un estímul i un incentiu per plantejar-se determinades situacions que cap polític seriós interessat pel devenir del catalanisme i de Catalunya hauria d’ignorar.

Tot el que esmenta el Dr. Carretero pot ser debatut, hauria de ser debatut, amb tota claretat i sense embuts, i si pot ser, anant a fons, veient-ne les possibilitats, els problemes i les possibles solucions.

El pitjor de tot plegat seria que es reduís la qüestió a temes de disciplina i de control dins d’un partit o a la simple instrumentalització.

La major part de les qüestions plantejades a l’article, són problemes, opcions i possibilitats que té el país, els ciutadans de Catalunya i en un moment o altre les haurem d’encarar.

Ho intentaré!

Relacionar dues notícies que s’han produït aquests darrers dies.

Per un costat la festa de CDC a Vic amb una assistència realment molt àmplia, més de 10.000 persones. Amb bones vibracions i moments fins i tot d’entusiasme.

Per l’altre, l’article de Joan Carretero a l’AVUI, de dissabte 18 d’abril.

Penso que resulta evident que en general, a la gent de CDC, no se li fa pas estrany el camí vers la independència vista l’actitud diària del govern espanyol, i de la maquinària de “l’Estat”, i el text del Dr. Carretero pot lligar molt bé amb aquests estats d’ànims. Ara bé, dit això, vénen les preguntes.

Vista l’actitud d’ERC de convidar a Carretero a marxar, quina sortida li queda?

Vist el pa que s’hi dóna i les dificultats que suposen la formació d’un nou partit, què pot fer el metge de Puigcerdà?

Vistes les actituds de l’aparell estatal espanyol, quines possibilitats tenen les vies “gradualistes” de CDC?

No ens estan portant, o potser hi estem anant tots plegats, cap un cul de sac en el qual caldrà finalment començar a decidir què volem ser quan siguem grans?

La frase final de la declaració de Patrícia Gabancho a l’AVUI, de 20 d’abril, quan afirma que “Necessitem que els partits grans radicalitzin posicions” semblaria una resposta per aquestes preguntes.

Aire fresc

L’article de Joan Carretero a l’AVUI, de 18 d’abril, és precisament això, renovació del discurs independentista i per tant convenient i necessari.

Una altra qüestió serà veure com es concreta tot plegat. Caldrà veure la possibilitat real d’estructurar un moviment polític de caràcter marcadament independentista i amb possibilitats de combinar l’activitat política del dia a dia amb les fites de més llarg abast.

Aspectes clarament positius. El tema evidentment en té, i més en pot tenir, tot depenent de com es puguin concretar determinades opcions electorals, des de possibles aliances preelectorals fins a coalicions postelectorals.

Cal tenir molt present que fins ara el discurs clarament independentista ha estat més aviat avalat per grups polítics minoritaris, o bé com a màxim convertit en música de fons de certs discursos.

Fins ara ningú ha establert cap full de ruta concret cap a la independència.

És el que diu l’Alfons López Tena: “Resta pendent el com”.

Carod - Puigcercós = Puigcercós - Carod

Tota aquest funció de barris baixos portada a terme pels dos màxims actors d’ERC resulta ben poc atractiva pels bons afeccionats al teatre. Però hi ha alguns aspectes que val la pena comentar.

Per exemple, l’acurat sentit que de l’escena ha tingut Carod- Rovira: li ha fotut tot el protagonisme en un acte que era pel lluïment personal de Puigcercós. En aquest sentit s’ha de considerar que el de Cambrils li ha clavat un gol per l’escaire al de Ripoll. S’ha emportat els tres punts del partit.

Per altra banda una gran part del joc queda totalment pendent doncs en Carod no ha fet res més que reconèixer el que ja tenia perdut, però no deixa d’amenaçar, per exemple, amb el tàndem que, recordem-ho, és aquella forma d’anar en bicicleta dues persones sobre la mateixa bici, quan diu que Puigcercós al partit i ell al Govern...

A més a més l’estratègia de la pluja fina i totes les punyetes que han servit per justificar el tripartit són compartides i ben compartides pels dos. No ens equivoquem.

El que no sabem encara és quants actes té l’obra i encara menys, el final.

Ja n'hi ha prou!

Cal reconèixer que aquest títol és més aviat un desig que una realitat. A més cal tenir molt present que hi ha persones i entre aquestes, polítics, que no han tingut mai present ni conceptes ètics ni res que s’hi assembli.

Dos d’aquests nefastos personatges tenen noms i cognoms i els coneix tothom: són Joan Ferran i José Zaragoza, dos autèntics gossos de presa de la Secta amb bons sous o sigui ben pagats.

La missió habitual d’ambdós és atacar, calumniar si cal, i destruir sempre que sigui possible tant l’imaginari nacionalista com les actuacions dels polítics de CDC principalment.

Qualsevol estratègia és bona, i si cal que vagi unida al PP cap problema perquè cada vegada tenen més clar que els interessos són coincidents, PSOE+PP = Espanya. Sense cap dubte i a totes. Aneu repassant fets, propostes i conclusions, en trobareu més d’una i de dues, moltes més.

Anant al títol del comentari. Que aquest pòtol del Zaragoza surti a fer de justicier en el cas dels cursos de formació ocupacional és de jutjat de guàrdia

Aquest home, el Zaragoza, ha format part anys i panys de l’entramat de la “màfia-bicoca” del Baix Llobregat.

Quants cursos han cobrat sense que n’hi hagin oberts les aules?

On tenen amagat en Josep Ma. Sala? Potser és el capo de Fedelatina?

Si té una mica de senderi que calli i no segueixi escampant la merda, que se la guardi als magatzems de Cornellà i s’hi quedi dins i que li aprofiti!

El recorden "aquel que..."

Aquest era normalment el començament dels acudits de l’Eugenio i per aquest comentari podríem començar igual.

Recorden allò que tant varen esbombar el José Zaragoza i els seus de la Secta a les darreres eleccions estatals “Si tu no hi vas ells tornen”, referint-se al “perill del PP” i que per tant s’havia de votar a la Secta per evitar el retorn dels “Populars”?

Ara tot això fa ferum de cosa passada, antiquada. Ara ja van al gra, no estan per punyetes, clar i català: L’objectiu són els nacionalistes, el nom és el de menys, el PNB a Euzkadi, CDC a Catalunya.

El darrer exemple el tenim a l’Ajuntament de Barcelona amb el seu impresentable alcalde, Jordi Hereu. Aquest és el titular de premsa: “Hereu negocia pactar amb el PP la gestió de Montjuïc” i simplement perquè són els dos únics grups que proposen la presència del Ministeri de Defensa espanyol en el consorci del Castell de Montjuïc...

No deixa de ser comprensible que els dos grans partits polítics “espanyols”, presents a Catalunya, es posin d’acord.

I ERC?

GuardansQuadrasdeBes

El títol és manllevat de David González, de l’AVUI de 14 d’abril, i m’ha fet gràcia, està ben trobat.

I en certa mesura expressa la deriva de determinades famílies de la burgesia catalana. Sap greu dir-ho però és així.

Ara cal confiar que CDC el doni de baixa com a militant del partit. Això seria el normal i sensat. Parlant clar, més normal hauria estat que el Sr. Guardans, abans de fer el pas, s’hagués donat de baixa ell mateix.

Que el Sr. Guardans, des de l’elecció de Ramon Tremosa per encapçalar la candidatura a les europees del proper mes de juny, tenia la mosca al nas no és pas cap secret doncs les seves declaracions ja ho van deixar ben clar.

El fons del tema és així de simple i senzill: el Sr. Guardans veien el final del seu pericle europeu s’ha buscat feina i l’ha trobada. Felicitats!

Dilluns de Pasqua

Retornem a poc a poc a la normalitat i les “bones notícies” mantenen el mateix to d’abans.

La premsa ens obsequia amb detallets com el de: “La T-1 de l’aeroport estarà un mínim de 3 anys sense tren. Foment i AENA acumulen retards injustificats en la redacció del projecte per fer arribar Rodalies i TGV a la nova terminal del Prat” i afegeix “Hi passaran fins a 400.000 viatgers diaris i només s’hi podrà arribar amb bus i cotxe”. El diari es deixa una altra opció: també s’hi pot anar a peu!

De traspassar a la Generalitat la gestió de l’Aeroport res de res. Sembla que ni compartir la gestió. Ni la gestió privada, accepten els “demòcrates espanyols”.

Igual acabaran proposant de tancar-lo, o fer-lo funcionar com a simple terminal de Madrid-Barajas. En realitat sembla que és això el que pretenen des de la “Corte”.

Paraules contradictòries

Entre els nous ministres del govern d’Espanya n’hi ha dos en concret que sorprenen. Bé, sorprenen és una forma de dir, per la responsabilitat formal que assumeixen i la realitat del que pensen.

Quan al Sr. Chaves el nomenen Vicepresident tercer i Ministre de Cooperació Territorial s’està dient simplement que tornen a plantejar el que ells en diuen tancar el debat territorial. En resum, cap més transferència important, finançament de misèria i poseu-li els etc. que vulgueu. La Secta a Catalunya per boca de l’inefable José Zaragoza ja l’ha valorat tan positivament com ha pogut.

L’altra també té tela. La Ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, és la que en resposta a la pregunta de “Si el castellà està marginat en algunes autonomies?” va dir allò de: “Em temo que si, encara que pugui sonar políticament incorrecte. Hi ha autonomies on els nens saben desenvolupar-se només en la seva llengua materna”. I és Ministra de Cultura! Hauria de tenir present que a les comunitats on passa això que diu són precisament les que tenen el castellà com a llengua materna.

El que va dir només pot ser qualificat de mal intencionat, d’ignorant i de poca-solta. Potser si que serà cert que el millor que es pot fer amb el Ministeri de Cultura és suprimir-lo.

No val la pena!

M’havia proposat comentar el canvi de ministres però després de veure la substitució de Pedro Solbes per Elena Salgado he estat a punt d’agafar un atac de riure. Aquest farsant i entabanador de ZP no té discurs, no sap ben bé de què parla i si passem als fets encara és pitjor. Sentir-lo parlar de la remodelació del govern feia angoixa i pena.

Prefereixo comentar un fet que almenys és positiu i aixeca una mica el prestigi dels polítics. Les declaracions de la Consellera Montserrat Tura, referides a Joan Saura i afirmant “que ja n’hi ha prou de que el Conseller d’Interior pretengui solucionar els seus problemes “matant el missatger”. Què pretén el “Xoan”, carregar el mort a les imatges ofertes per TV3?

Aquesta vegada “chapeau” a la senyora Tura, i al senyor Saura si té una mica de senderi que plegui.

"Bcn confidential" - 3

Seguim amb el serial. L’alcalde veu la corrupció com un “cas aïllat” i defensa que la majoria dels funcionaris treballen bé.

Cada vegada la xarxa de corruptes es va ampliant però l’Alcalde sembla que continua estan als llimbs.

La frase pronunciada pel Sr. Hereu que diu: “Si algú serà jutjat properament serà precisament perquè el consistori es va personar i va investigar”, sona a esperpèntica per dir-ho suament.

Només faltaria que la majoria de funcionaris no treballessin bé. Cal suposar que treballen, que segons com ja és suposar molt, i que a més a més treballen bé.

Seria demanar molt al Batlle de Barcelona que procurés depurar responsabilitats a tots els nivells i que dimitissin els responsables polítics, regidors i l’alcalde inclòs?

D'acord, Josep

He llegit l’entrevista que el periodista Francesc Puigpelat fa a Josep Sort a l’AVUI, de 4 d’abril, que té l’interès de tractar el tema de les ONG.

Quan Josep Sort afirma que: “Jo diria no a la utilització que s’està fent de les ONG com a actors polítics a l’hora de dur a terme certes polítiques per part de determinats governs. Les ONG van tenir un origen “alternatiu”, però s’estan convertint en instruments dels governs.” està dient una veritat com un temple.

En un determinat moment l’entrevistador pregunta: “Parlem de les ONG progressistes...” i ell respon: “Hi ha ONGs que protesten molt per Gaza a les manifestacions que hi ha hagut recentment. Però, per exemple, no diuen res de Txetxènia. Depèn de qui sigui el dolent de la pel•lícula, entre les ONG hi ha mobilitzacions o no. No hi ha una actitud imparcial”.

A l’entrevista hi ha diverses preguntes i respostes d’interès sobre la qüestió. Val la pena llegir-la tota. La recomano.

"Bcn confindential" 2

Haurem de tornar al tema d’ahir perquè dóna molt de si.

El títol de la informació que sobre la qüestió publica l’AVUI, de 3 d’abril, és prou explícit. Diu: “L’Ajuntament admet que no va poder aturar l’inspector corrupte”. Però, què caram vol dir això? Què no es van assabentar de res del què passava? Què no tenien prou autoritat per actuar? Què no és possible tocar a cap funcionari encara que delinqueixi? L’Ajuntament, més concretament els que hi manen, què caram s’han pensat, què som imbècils els ciutadans?

El tinent d’alcalde Carles Martí, reconeix que el consistori barceloní havia rebut denúncies contra l’enginyer Quílez i afirma que “No el van relacionar amb el funcionari detingut i només el van traslladar de districte”. Sembla una broma, sinó fos un afer tan seriós.

Francament, s’arriba a un punt que costa d’entendre-ho, i costa més encara acceptar que les coses estiguin tan malament a la Casa Gran.

Sense necessitat d’acarnissar-se, sinó des de la més estricta normalitat, caldria demanar a tot l’equip de govern la dimissió i fer, excepcionalment, noves eleccions per cobrir la resta del mandat.

Cal foc nou. Mantenir la situació és un espectacle lamentable.

"Bcn confidential"

“LA Confindential” va ser una de les darreres grans pel•lícules de cine negre que a més a més va ser un bon èxit de taquilla. Un magnífic guió, un repartiment excel•lent i una direcció enèrgica van donar un gran resultat.

Ara tenim el guió per a un bon film que es podria titular “Barcelona confidential”. Hi ha de tot, policies, advocats, inspectors municipals, tots ells, corruptes. I pel que fa al tema, dels més recurrents: Prostitució, extorsió, tracta de blanques i esclavatge sexual.

I tot això passa a la nostra tan publicitada Barcelona, la ciutat dels prodigis, encara que aquesta vegada els prodigis són poc afalagadors i més aviat semblen els de certa “xusma del barri xino” del primer terç del segle passat.

Anem pujant en el rànquing del crim organitzat. A casa nostra cada vegada s’hi instal•len més grups mafiosos, els nivells de corrupció clarament delictius cada vegada estan més presents a determinades institucions, etc.

Sense que s’hagi d’establir cap relació directe el que si que és clar és que 30 anys d’ “esclerosi socialista” a l’Ajuntament de Barcelona no és pas el millor antídot per lluitar contra aquestes lacres.

BATBLOCS EN FA MÉS DE 50, ELS COMBATENTS PER LA LLIBERTAT

Aquest mes de març que ja s’escola ha estat testimoni d’una modesta efemèride en la catosfera. Batblocs, l’agregador de blocs dels Combatents per la Llibertat, ha arribat als 50 blocs adherits (ara ja en som més!).

Modesta, sí, però no insignificant. Batblocs és la punta de llança de la revolució democràtica que s’està gestant en aquest país nostre. Una revolució no violenta, però sí ambiciosa i destructora. Ambiciosa, perquè la formem gent que volem dedicar els millors anys de la nostra vida a la causa de la Llibertat de la nostra Pàtria, que és el mateix que dir, de la llibertat dels homes i dones que la formen. I destructora, en el sentit schumpeterià del terme, és a dir, una destrucció creativa, perquè, com el nostre nom indica, volem acabar amb aquest experiment fracassat i profundament negatiu que ha estat el tripartit.

Fracassat, perquè, com es demostra per la crisi que actualment patim, no ha estat capaç de proporcionar més benestar, més igualtat i més solidaritat als catalans i catalanes. Ben al contrari, les tan repetides polítiques socials, que havien d’esdevenir el deus ex machina de la seva actuació, s’han convertit en un veritable malson: prop d’un milió d’aturats, i l’augment incessant de la pobresa i l’exclusió social. I sense oblidar el cas vergonyant del suport inexplicable a la Llei de dependència, autèntica clau de volta de la invasió del Gobierno de España, en les competències dels anomenats governs autonòmics.

I profundament negatiu, perquè ha menystingut, ha menyspreat, ha vulgaritzat, ha enderrocat, ha disminuït, ha empetitit, ha anorreat, etc., l’orgull i el tremp de milers de catalans i catalanes, que hem presenciat atònits com es devaluava un missatge independentista. Un missatge que, no fa pas tants anys, havia aconseguit mobilitzar centenars de milers de persones, fins al punt que semblava que tot era possible. Molts de nosaltres ens hem sentit estafats, humiliats i enganyats en les nostres conviccions més profundes.

Tanmateix, no ens vam enfonsar. Ni vam dimitir, ni vam deixar-ho córrer. Armats, per una banda, amb un experiència vital que molts de nosaltres hem mamat dels nostres pares, avis i de generacions de lluita contra l’ocupant, que ens fa aixecar-nos quan hem caigut, i tornar-nos aixecar quan hem tornat a caure, i per l’altra, amb les eines –les armes– que ens proporciona la societat de la informació i el coneixement, vam decidir plantar cara, contra el derrotisme i la renúncia, contra l’abdicació i la rendició.

Nosaltres, els combatents per la llibertat, lluny de quedar-nos al saló de casa, hem participat en algunes de les iniciatives que més han sacsejat la societat catalana, malgrat els intents de neutralitzar-les. I ara, que ja som 50, prometem no defallir, i ens comprometem a fer tot el possible per capgirar aquest estat de coses. Fins a restablir l’orgull i el goig de ser catalans i catalanes. Un poble lliure.

Enhorabona, combatents per la llibertat. Felicitats, batblocs!

I els que encara no us hi heu afegit… a què espereu?

Visca la terra, mori el mal govern!