dissabte, 2 de maig de 2009

"És de dretes"

Les formes per atacar a Joan Carretero van canviant dia a dia, no està malament perquè això vol dir que els preocupa.

Ara l’artilleria des de les trinxeres d’ERC no para de llençar coets amb el mateix missatge: Carretero és de dretes, és de centredreta i es queden tan panxos.

Aquesta forma d’estigmatitzar l’altra no té res de nou, prové dels vells temps de la prominència intel·lectual del comunisme i molts en vàrem quedar ben farts. Reflecteix també allò tant humà del qui no està amb nosaltres està contra nosaltres.

El curiós del cas és que el Dr. Carretero fins ara no ha parlat gaire ni del contingut ideol·lògic ni del que pugui tenir el nou partit, però tot això és igual, els seus excorreligionaris ja ho han determinat i per tant ja van escampant la “bona nova”.

Fins ara el Dr. Carretero ha fet esment principalment a la qüestió nacional, a la necessària lluita per a la independència, ha criticat la submissió d’ERC a l’estratègia de la Secta (PSC/PSOE) però no ha parlat ni de dretes ni d’esquerres ni ha fet un manifest de tipus ideol·lògic que es pugui inserir dins l’esquema dreta/esquerra.

Resulta trist que ERC només es pugui agafar a un simplisme d’aquest tipus quan resulta que ni tan sols s’ha plantejat.

Primer de Maig

El Primer de maig a casa nostra, avui en dia, no deixa de ser un acte litúrgic, de litúrgia civil, evidentment.

Els elements són claríssims: Els autoanomenats líders sindicals parlant en nom de tots els treballadors, manifestacions ben migrades en general, presència bàsicament de treballadors amb sou, alliberats sindicals, funcionaris dels propis sindicats, els polítics de tots els partits fent de companys de viatge circumstancials dels caps dels sindicats...

No és que no hi hagi problemes perquè aquests hi són i tothom els coneix, des de la crisi econòmica general al creixement espectacular de l’atur que pot arribar ben aviat a prop del 20% de la població activa. El futur fa una certa por i més por fan encara la manca de mesures realistes per fer front a la situació.

Aquesta falta de propostes i de mesures, tant del govern espanyol com del govern català, és el que realment espanta. I el més greu de tot és l’absència de líders socials i polítics. Es fan sentir molt més i millor determinats polítics de l’oposició i representants del món econòmic que no pas els qui actualment tenen el poder de les diverses administracions. La migradesa d’idees, la incapacitat general de decidir dels nostres representants són elements que ennegreixen el futur.

Cal reconèixer en canvi que hi ha sectors dins l’oposició, dins el món econòmic, dins el sector empresarial amb iniciativa, amb empenta i capacitat que són els que donen elements d’esperança per al futur.

dijous, 30 d’abril de 2009

Bon símptoma

Les declaracions de Jordi Miralles d’EUA i de l’inefable Joan Ferran de la Secta de les quals fa esment l’AVUI de 30 d’abril, són interessants, no pas per la profunditat del que diuen ni tampoc pel seu contingut, sinó pel que tenen de simptomàtiques.

Les dues fan referència a la conferència que va fer Artur Mas al Círculo Ecuestre de Barcelona. Critiquen especialment que el to de la conferència fos obertament sobiranista. I doncs, què es pensaven?

Que dues persones com Miralles i Ferran siguin crítics amb el discurs sobiranista de Mas és perfectament coherent amb el pensament dels dos polítics. Pel seu comunisme conservador i retrògrad en Jordi Miralles, i pel seu nacionalisme espanyol en Joan Ferran. No ens ha d’estranyar.

Aquesta vegada la coherència de les actituds dels tres personatges esmentats és evident i constatable.

En el camp de la política, a vegades, les actituds coherents són francament reconfortants.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Sarkozy

No és sant de la meva devoció, no ho ha estat mai, ni m’agraden les seves maneres populistes, ni el seu estil prepotent però no és aquest el tema del comentari.

L’interessant són les declaracions del president francès i més concretament les que fan referència a l’eix ferroviari mediterrani. L’home ha expressat el seu interès per la qüestió tot defensant-lo.

Mentrestant tenim la posició reticent, per no dir-ne clarament contrària, del govern espanyol que topa amb el criteri de la majoria del teixit empresarial i econòmic de Catalunya i el País Valencià.

Sorprèn que Sarkozy defensi obertament l’eix mediterrani mentre els governs espanyols des de la transició s’hi han oposat amb diverses intensitats.

Avui aquest tipus d’oposició només pot ser considerada des d’una visió de “caverna espanyola”. En termes econòmics, empresarials, amb una visió exportadora de la indústria catalana i valenciana, i fins i tot una visió de progrés de l’economia espanyola, hi ha pocs dubtes de la necessitat i de les potencialitats de l’eix mediterrani.

Al pas que anem encara caldrà considerar la possibilitat que s’acabi fent l’eix ferroviari a través de la iniciativa privada.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Al Tribunal o al Circ?

Tinc dubtes de si el més adequat seria portar a la Vicepresidenta Fernández de la Vega a un Tribunal o a un circ després de la bestiesa que va dir tot visitant les Piràmides d’Egipte. No crec que fos el sol o la calor el que l’afectés el cervell, sembla que el mal li ve dins.

Que la “modelitos” digués que es crearà una titulació per a les mestresses de casa que cuiden persones dependents fa la sensació que la senyora se’n fot del mort i de qui el vetlla.

Després de l’ensarronada que va representar fer una “Llei de la Dependència” sense fons per aplicar-la correctament, després d’intentar passar el mort a les autonomies per tal que se’n fessin càrrec, ara aquesta dona parlant de títols arriba al súmmum. Se’n fot.

Però què es pensa? Que el tema de les famílies que han de cuidar una o més persones dependents és una simple anècdota? Que una qüestió que marca el dia a dia de moltes persones per anys i anys pot ser presa a conya?

Francament, no s’hi val! Hauria de dimitir i no tornar a exercir mai més un càrrec públic.

És una vergonya!

dilluns, 27 d’abril de 2009

Debat? Stalinisme!

ERC ha acabat amb el tema Carretero. Ha anunciat la incoació d’un expedient i Joan Carretero ha decidit abandonar el partit.

Vaig comentar en un article anterior que la solució al plantejament fet pel metge de Puigcerdà era debatre, debatre tot el que calgués i fins on calgués.

Però els actuals dirigents del partit han optat per la línia disciplinària sense cap altra opció i per tant la sortida final no podia ser altra que la que finalment ha estat.

Aquí no ha valgut per res la teoria de la democràcia interna sovint tan sobrevalorada. Senzillament s’ha resolt com es resolen les coses en un partit de “centralisme democràtic”.

Fa una dies es donava de baixa Jaume Renyer, ara és el torn de Joan Carretero, i francament no sé si ERC es pot permetre el luxe de perdre a dues persones de la reconeguda trajectòria dels esmentats.

Aquests darrers esdeveniments van en aquella línia tan típica de determinats partits polítics en la qual es prefereix per sobre de tot la cohesió interna. És una opció, que sigui la millor és una altra cosa.