dissabte, 9 de maig de 2009

Amb que surt el Rei ara!

No penso parlar ni del paper del rei, ni de la monarquia, però si d’una “tonteria” per dir-ho suament.

El títol de la notícia ja parla per si sol: “El rei Joan Carles creu que Barcelona-92 no va ser prou hispànic”. AVUI, 9 de maig.

Aquest home no es va assabentar dels immensos esforços de l’Ajuntament de Barcelona per posar/imposar, a tots els balcons de la ciutat de Barcelona on van poder, la bandera de la ciutat però aconsellant fins i tot la forma de posar-la, o sigui, les barres horitzontals fet que la convertia en la bandera espanyola. S’hi van esmerçar ben a fons encara que no ho reconeixeran mai.

Ha de ser fotut que la màxima autoritat constitucional no reconegui els esforços que van fer l’any 1992 per donar tota l’espanyolitat possible al Jocs Olímpics de Barcelona.

També pot ser que com estan aïllats en els seus “Palaus” no s’assabentin gaire de la realitat, com per exemple de l’existència d’altres llengües a part del castellà dins de l’Estat Espanyol, o Espanya com vulgueu, que és el que li devia provocar la relliscada de dir que el català no havia estat mai perseguit.

I si tant hispànic ho volen tot que organitzin els Jocs de la Hispanitat i que deixin en pau a la resta de la humanitat. Francament els hi agrairíem!

divendres, 8 de maig de 2009

Al vent...

Fa 50 anys de la primera canço de Raimon, sembla que era ahir.

“Al vent” va significar per a molts de nosaltres un crit compartit, solidari, des de l’altra punta dels Països Catalans, de Xàtiva, del carrer Blanc, sentit com un cant del poble, de tot un poble.

Després en vingueren més, moltes i més, i amb el temps la consolidació d’un magnífic cantant i poeta. Potser no té gaire sentit enumerar-ne algunes, però per la meva edat, la mateixa que el cantant de Xativa, hi ha records que ressonen i l’any 1959 era un dels innombrables anys de plom del franquisme, de la grisor del feixisme.

Les cançons de Raimon ens han acompanyat en dies ben tristos com el de l’assassinat de Puig Antich, i també val a dir-ho, per celebrar la mort de Franco. Sentir “Al vent” aquell dia era com ajudar a escombrar tota la merda i la misèria que havíem hagut de suportar.

Hi ha bocins de les cançons de Raimon que costa d’oblidar-les i n’hi ha una que sempre la tinc ben present. És “A vegades la pau no és més que por”. Quanta raó tenia i té en Raimon! I possiblement, nosaltres, una certa por difícilment ens la podrem treure mai més. Van ser massa anys de silenci familiar i social que ens van incapacitar per a moltes coses, més de les que ens pensem. Raimon va ajudar una mica a superar-ho. Gràcies, Raimon!

dijous, 7 de maig de 2009

Ells van fent

Que qui són ells? Doncs els dos principals partits espanyols presents a Catalunya, el PP i el PSOE (la Secta).

I gràcies a la divisió nacionalista i a l’existència del tripartit “ells” van agafant cada dia més espai.

Fixeu-vos en el cas. Cal formar el Consell de Garanties Estatutàries, una mena de tribunal constitucional català. José Montilla s’ha entossudit a impedir una majòria nacionalista catalana, primant la representativitat del PP. Les reunions entre PP i PSOE a nivell de Catalunya han estat secretes.

El compromís concreta que es consensuaran els noms entre el tripartit i el PP, tot per impedir una majoria nacional/catalana i fer-ne una altre, aixó si, amb majoria nacional espanyola, quedant així ERC presonera d’una operació concebuda per PP i PSOE.

Fins on pot arribar la submissió d’ERC?

Tan enganxats estan per la “poltronitis” que són capaços d’empassar-se tots els gripaus?

No els queda ni un bri de senderi per actuar amb un mínim sentit de país?

Fins on estan disposats a arribar?

Les operacions conjuntes PP/PSOE no són una exclusiva d’Euzkadi i això ho saben els d’ERC o haurien de saber-ho. No els queda cap capacitat de reacció?

dimecres, 6 de maig de 2009

"Por tierra, mar y aire"

Aquesta podria ser la frase que millor resumeix les glosses dels mitjans de comunicació espanyols, i val a dir-ho, molts de catalans, després d’elegir el nou lehendakari. Podríem afegir-ne algun altre com el “derrotado y cautivo el ejército vasco...” I tenien el cinisme de parlar de “victoria de la democracia”, del “triunfo de la libertad”, de la “reconciliación de los vascos”...

En realitat ha estat una batalla més de la lluita entre Euzkadi i Espanya. I en aquesta batalla Euzkadi ha jugat, en general, amb la força de la democràcia (els vots), amb el suport de la paraula (mitjans de comunicació, Parlament...) i amb la força de tot un poble.

Amb què ha jugat Espanya? Amb la força de l’estat (aparells judicials bàsicament), amb la força del parlament espanyol per forçar les lleis, i aquí cal lamentar el suport del PSOE i de CIU a la Llei de Partits, i amb les forces d’ordre públic (per tancar diaris i organitzacions de tot tipus de l’entorn independentista).

El pacte PP-PSOE a Euzkadi és el resultat de la pressió de l’Estat espanyol contra el País Basc, tancant la boca a qui no pensava com ells, il·legalitzant a Déu i sa mare, això si, tot parlant de democràcia.

En pagaran les conseqüències, i de forma democràtica.

A Catalunya, n’aprendrem?

dilluns, 4 de maig de 2009

Quina vergonya!

Aquest home, Josep-Lluís Carod-Rovira, acabarà semblant un disc ratllat de tant anar repetint el mateix.

L’eslogan continu i repetitiu no para de ser esmentat sempre que obre la boca: el finançament, o sigui, el mal finançament no serà un argument per trencar el govern. Una sentència contrària del Tribunal Constitucional no ha de ser la causa per acabar amb el govern tripartit. Algun dia li sentirem a dir que la fi del món no és un impediment per seguir governant.

Aquest home que havia escrit bons discursos, que era un notable orador, s’està convertint en una persona patètica obsessionada per mantenir les seves quotes de poder a qualsevol preu.

Fa tota la sensació que com que té clar que difícilment repetirà i encara que el partit el tries, difícilment assolirà càrrecs semblants als que té ara, només li queda retenir el poder actual fins els darrers moments. Amb això comparteix el destí de José Montilla perquè només poden mantenir-se fins a unes noves eleccions. Ara, no ho dubteu, estaran enganxats a les poltrones fins el darrer dia.

Als dos personatges els uneix l’obsessió pel poder, la utilització de la mentida i la instrumentalització de les institucions.

Bona carrera ha portat el de Cambrils, del PSAN a acòlit del PSOE passant pel Bean, Nacionalistes d’Esquerra i ERC.

La trajectòria d’una submissió i d’una traïció. Deu tenir a punt les memòries per justificar-se.

diumenge, 3 de maig de 2009

Espectacle i alegria

Aquests són els mots escaients per definir el partit de futbol d’ahir al vespre, el Real Madrid-Barcelona a l’estadi madridista.

L’espectacle el va posar en tot moment el Barça, fins i tot en les errades com per exemple en els dos gols que va encaixar.

El Barça, com ens té acostumats enguany, va jugar molt i molt bé, pressionant per tot el camp, passant la pilota al primer toc amb el trio de la benzina, Iniesta, Xavi i Messi fent de les seves i exhibint la millor tècnica individual i col·lectiva futbolística del món.

No estic entre els que confiaven amb en Pep Guardiola i he de reconèixer que ho està fent molt bé.

Guanyar al Madrid, i a més a més en el seu camp i per pallissa, és tot un plaer i una alegria ja que com va dir el Pep, està content perquè ha fet feliç a molta gent.

Ja veurem que farem el proper dimecres a Londres contra el Chelsea encara que confio que superarem l’eliminatòria. Però de moment l’alegria d’ahir no ens la treu ningú.