dissabte, 6 de juny de 2009

Malgrat tot, cal anar a votar ...(2)

Encara que l’esperpèntica campanya electoral de la Secta (PSC/PSOE) hauria de ser castigada deixant-los sense ni un vot per la seva absoluta buidor, també sabem que si la fan així és perquè estan convençuts que el nivell mig dels seus votants no requereix res més. Ja s’ho faran!

Cal anar a votar tot optant per les candidatures clarament catalanistes de CIU i ERC, tot tenint clar que l’Europa que volem és la superadora de la seva pròpia història de violència, del seu endèmic antisemitisme, i de les seves pròpies tendències feixistes de les quals determinats “socialismes” n’han estat “caldo” de cultiu.

La història d’Europa ens dóna prous referents positius que superen els negatius, però per apreciar els positius cal no perdre de vista els negatius.

Cal anar a votar tenint molt present els esforços fets pels estadistes que han tingut sempre clara la necessitat d’Europa: Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jordi Pujol, Willy Brand, Winston Churchill i molts d’altres, i no oblidar que de tant en tant han estat els EEUU els qui ens han hagut de treure les castanyes del foc.

El vot a les europees no és un regal per a ningú, però potser si que és un deure per a tots nosaltres, els catalanistes. No ens equivoquem!

divendres, 5 de juny de 2009

Malgrat tot, cal anar a votar... (1)

Diumenge, dia 7 de juny, hi ha les eleccions al Parlament Europeu.

Evidentment, si només ens mirem i escoltem la campanya electoral,
és ben comprensible arribar a la conclusió que per què caram hem de votar.

Sóc dels convençuts que cal anar-hi i que evidentment les alternatives no són gaires. De fet només en veig dues de possibles, mirant-ho des de Catalunya estant, que són la de CIU amb en Ramon Tramosa al capdavant i la d’ERC amb l’Oriol Junqueres que l’encapçala.

Cal tenir molt present que a l’haver-hi circumscripció única espanyola les coses encara són més difícils per a les candidatures catalanistes.

Francament, quedar-nos a casa amb l’excusa que es vulgui no porta enlloc, o si que hi porta; porta a donar més poder i força als partits espanyols.

Val la pena de recordar allò que deia en Joan Fuster: “La política si no la fas tu, té la fan els altres”

Tinguem-ho ben present!

dijous, 4 de juny de 2009

Tiananmen

Fa vint anys, i malgrat tot sembla tan lluny i tan a prop a la vegada...

Una etapa més en aquesta recerca humana de la llibertat. Per la llibertat per sobre de tot, de prejudicis, de dretes i d’esquerres, de tòpics i més tòpics.

L’home ha lluitat contra el fred, contra la fam, contra les injustícies, contra les tiranies, contra les dictadures, contra moltes coses i contra molts “salvadors de la humanitat”...

Però possiblement i per sobre de tot els humans hem lluitat constantment per la llibertat, per aconseguir ser lliures, tot i ser conscients del que això implica.

La lluita per la llibertat, per les llibertats de l’ésser humà sigui possiblement una de les condicions que ens fa diferents dels altres éssers que poblen la terra.

Aquesta llibertat és la que ens possibilita la cultura, l’art i tot allò que ens supera i ens ennobleix i que en el fons ens posa davant de nosaltres mateixos.

Aquesta lluita constant per la llibertat és la que no ens ha de fer oblidar mai el Tiananmen de fa 20 anys ni totes les lluites continues a diversos punts del planeta. Aquesta lluita si que ha d’anar d’allò que és local al global, i evidentment, del global al local.

La llibertat continua sent la gran fita de la humanitat.

dimecres, 3 de juny de 2009

Joan Carretero i el Reagrupament

Ahir al vespre vaig ser a les Cotxeres de Sants a Barcelona a la presentació que el Dr. Carretero va fer sobre el projecte del Reagrupament.

El seu discurs té alguns elements que el caracteritzen: la claredat, les afirmacions contundents i un to gens “mitinero”. Entre el públic hi havia de tot, des de convergents fins a gent d’ERC, militant o que en provenia, juntament amb persones que no estan enlloc, i evidentment “reagrupats”. En resum, força diversitat,

La crida per fer una candidatura independentista transversal va ser clara i evident, i la pregunta també ho és. Com es pot fer això?

Les inèrcies dels partits són les que són i d’aquí a les properes eleccions al Parlament de Catalunya només falta un any, un i mig a tot estirar. Quin temps real hi ha per aconseguir els objectius? Quines aliances són possibles de cara a les properes eleccions per sumar una majoria parlamentària independentista?

Una altra cosa serà veure les possibilitats de treball des de l’oposició.

La pregunta final encara té més elements de dubte. Quins sectors hi ha realment interessats entre i/o dins dels partits catalans o que actuen a Catalunya com vulgueu, disposats a optar per la independència i prendre la decisió des del Parlament?

De moment ho deixo aquí!

dimarts, 2 de juny de 2009

El video i l'article

En certa forma estan relacionats, i més del que sembla.

Estan fent córrer per la xarxa un video lamentable en el qual s’intenta fer equivalent l’holocaust amb el que està fent el govern d’Israel amb els palestins. La comparació és francament execrable, i per dos motius: en primer lloc per l’estupidesa del símil, i en segon lloc perquè aquests tipus de similituds acaben en el no res i converteixen els fets, les guerres, els conflictes, etc. en qüestions banals, quan no ho són precisament gens.

Per l’altra banda cal parar molta atenció a l’article de Ferran Sáez, a l’AVUI de 2 de juny, titulat “Flors i violes”. En reprodueixo el resum que en fa el mateix diari: “L’actual Unió Europea és una resposta plausible, fins i tot enginyosa, a la vella confrontació entre francesos i alemanys. És això i res més que això. La resta és irreal: entre un maltès i un danès, posem per cas, no hi ha gairebé res en comú”

D’acord amb el fons de l’article, encara que sóc dels europeistes convençuts que Europa podria i hauria de ser molt més que això.

dilluns, 1 de juny de 2009

Tanta buidor hi ha?

La campanya per a les eleccions europees va fent el seu camí ben discretament. Els missatges podrien ser molt més explícits i es podrien dir moltes més coses de les que es diuen.

Cal reconèixer que el premi dels despròposits se l’emporten els de la Secta. Ja no venen res, no proposen res, no parlen de si mateixos, ni parlen de socialisme.

Simplement s’han convertit en guionistes dolents d’una infumable pel·lícula de fantasmes, tan fantasmes ells com els personatges que estan presentant.

La creació de “fantasmes” no és un fet nou en política i menys encara en una campanya electoral, però cal reconèixer que estan arribant al límit. La Secta n’és especialista

Malgrat tot, com que amb la imbecil·litat del Zaragoza i els seus no hi crec, m’haig de moure més aviat amb criteris de mala llet d’aquesta genteta i penso que en certa forma el que promouen és l’abstenció. Si amb aquest tipus de campanya aconsegueixen mobilitzar al seu electorat vol dir que realment estan molt malament, però molt... tant els candidats com els possibles electors.

diumenge, 31 de maig de 2009

El casament d'un fill

El fet en si mateix és motiu d’alegria. Ja sabem el relatiu que és avui en dia un casament perquè la situació de casat pot ser revertible i molt sovint ho és. Això és fruit dels temps.

Que aquest fill es casi a Mèxic és el que ho fa diferent, i que no hi haguem pogut anar, les pensions no donen per tant, encara ho fa més diferent. La recança és forta i l’enyorament encara més.

És veritat que les noves tecnologies ho fan tot molt més proper i pots mantenir-hi una relació epistolar força fluida, però no hi ha res com la relació personal viscuda en pròpia carn. La presència física entre els humans és consubstancial al gènere, per a bé i per a mal.

Sabem que l’Oriol és feliç. Se li nota per la veu i pel que diu. I també la Claudia n’està ben contenta i satisfeta, però això de tenir-los tant lluny, pesa, és un fet.

És difícil que els fills es casin, i en el nostre cas, quan un ho fa, ho fa tan lluny que no podem ni ser-hi presents.

Malgrat tot, la nostra llunyania enforteix el desig de que siguin feliços, i encara que soni a tòpic, si pot ser que sigui per sempre.

Aviat els podrem veure, a finals de juny, a Barcelona. Els esperem!