“El socialisme català”

“El socialisme català”

30-06-2009

Aquest és el títol de l’article de Ferran Mascarell, a l’AVUI de 30 de juny.

El títol m’ha interessat especialment: “El socialisme català”. I em
pensava que parlaria d’això, del socialisme català, però simplement escriu sobre la Secta, per tant del PSC/PSOE, encara que ho enmascara prou bé.

Segons com sembla que els hi estigui dient, a l’actual equip de dirigents de la Secta, que han de canviar una mica per seguir manant. El Sr. Mascarell sembla un bon seguidor del Príncep de Lampedusa.

Caldria preguntar-li al Sr. Mascarell si no sap que aquest partit del qual parla no és res més que la Secció Regional Catalana del PSOE que ell va ajudar a crear i a consolidar.

El socialisme català no és només la Secta. El socialisme català abarca moltes més sensibilitats i persones que no pas els que conformen el PSC/PSOE i de socialistes i socialdemòcrates n’hi ha a altres partits, i fins i tot li diria que potser una gran part estan al marge dels partits.

“El socialisme català”

“La llei d’educació”

28-06-2009

Ha estat aprovada al Parlament de Catalunya per una molt àmplia majoria, CIU, ERC i la Secta.

En principi és una bona notícia, ara bé, cal fer-se algunes preguntes:

La primera i bàsica: Hi haurà diners per al seu desenvolupament? Sense el finançament necessari l’aplicació de la llei serà ben difícil.

La segona: S’intueix un cert refús dels “sindicats de mestres” i de la comunitat educativa. Pel que fa als primers és prou coneguda la seva aferrissada defensa dels mestres de la pública. En d’altres paraules, el corporativisme, del qual una o dues vegades a l’any en fan exhibició amb un dia de vaga i manifestació pel centre de Barcelona.

Sobre la comunitat educativa, sempre m’he preguntat que caram vol dir el terme. Deu ser la suma de professors, personal administratiu i de serveis, alumnes, pares i mares? Potser caldria afegir-hi també els avis, no?

Pregunta final: Un consens tant ampli al Parlament de Catalunya deu correspondre a una certa sensibilitat social?

O potser hauran d’acabar marcant la pauta els sindicats corporatius que avui dominen el mon dels mestres, malgrat que una gran majòria potser ni tant sols els voten quan hi ha eleccions sindicals?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

No podria ser més clar?

Em sembla molt interessant l’entrevista que publica l’AVUI del dia 5 de juliol amb el Conseller Ernest Maragall.

El tema de l’entrevista és l’educació i més concretament la nova “LEC” -Llei d’Educació de Catalunya- aprovada per una gran majoria en el Parlament de Catalunya.

En destaco les afirmacions següents: “Cal posar fi a un igualitarisme que ens ha dut a la mediocritat” i “La resistència al canvi ha portat a una escleorosi organitzativa i professional”

A mi em semblen perfectes aquestes dues frases i algunes altres fins i tot, però voldria moltes altres explicacions i més concrecions i saber exactament d’on creu el Sr. Maragall que vénen els esmentats problemes, ja que no és un nouvingut ni en el terreny de la política, ni en el de la gestió pública.

Com pensa resoldre la resistència numantina dels sectors “corporativistes” del professorat a qualsevol canvi? Hi haurà actuacions concretes quan calgui? Com sempre, hauran de treure les castanyes del foc els que habitualmet ho han fet? Si els fons econòmics per implantar la llei no hi són, aquesta serà l’excusa per continuar igual?. Serà possible crear un ambient d’estímul generalitzat que repercuteixi en un nou entusiasme dels mestres?

Quina por!

Aquest crit recorre tot Madrid, des de La Moncloa fins a Nuevos Ministerios. Tota la població, principalment els funcionaris estan amagats a casa, els balcons plens de matalassos, els soterranis estan preparats per salvaguardar la vida dels ciutadans...Tot està en marxa per resistir.

Avui ho han llegit a “El Periódico”. Han quedat esmaperduts, el pànic s’ha extès com una taca d’oli, els psiquiatres estan desbordats... La frase “Montilla adverteix...” ha caigut com una bomba, tothom espera el pitjor, els pobles del voltant han advertit que forces armades que s’autoanomenen “EREBAL” -“Exèrcit Revolucionari del Baix Llobregat”- avancen en direcció a la capital.

Malgrat tot els ciutadans de Madrid encara no tenen clar que és el què passa ja que han observat que l’EREBAL enarbora tot de banderes espanyoles i estan en formació d’atac sota els compassos de la Marxa Reial. La confusió és total, ningú entén què està passant.

NO PASSA RES! Ha tornat la tranquil·litat, tot plegat, no és res més que un gag extraordinari de “Polònia”.

Toni Soler, director de Polònia, ha trucat a ZP i al rei disculpant-se pels malentesos, prometent mantenir la fidelitat de sempre, tot comprometent-se a ser més seriós a partir d’ara amb les seves conyes. Montilla assegura que a partir d’ara serà més seriós i equilibrat en les seves declaracions.

El món ha quedat més tranquil. L’ONU ha beneït la nova situació i s’ha felicitat pel seny dels catalans! Al.leluia!

Bona revetlla!

Ajudant a la Secta

Vist que els amics de la Secta no acaben de trobar la forma per explicar la bona nova del finançament els ofereixo el meus
serveis per cercar-la.

He vist que van realment desorientats, que si mega, que si super... però no acaben de trobar-la.

Després de fer-hi unes voltes em sembla que l’he trobada:

“Supercalifragilisticespialiadosos...”

Aquest és el mot que defineix el nou finançament que ens ofereix el govern espanyol.

No us imagineu el ZP fent el paper ensucrat i pocasolta de l’actor de “Mary Poppins”, Dick Van Dick? Li escau en tots els sentits. Fins i tot la Carme Chacón podria fer de Mary Poppins i se’n podrien fer dues versions de la mateixa història, la comèdia i la de por, encara que en resum no deixarien de ser les dues cares de la mateixa història.

Si us agrada...

Si en general, us agrada o us interessa el “periscopi”, o si penseu que val la pena trobar, quasi diàriament un comentari sobre l’actualitat i una visió crítica tant del món “sociata” com del “tripartit” us demano el vostre vot ja que em presento als “Premis Catalunya” en la categoria de blocs personals.

L’únic que heu de fer és clicar la primera icona que trobareu a l’esquerra de la pantalla. Automàticament se us obrirà una nova finestra. En aquesta hi ha un requadre en el qual haureu d’escriure-hi el vostre e-mail. Després haureu de clicar el botó de votació, i ja haureu acabat amb aquesta pantalla. Tot seguit us enviaran un correu a l’adreça que hagueu donat en el moment de votar. En aquest correu hi trobareu un enllaç. Cliqueu a sobre de l’enllaç, i ja està, ja haureu confirmat el vot per a El Periscopi de Jesús Malló.

Ep, si us va bé, eh! Gràcies!

L'Enric Canela plega. Llàstima!

L’anunciada baixa d’Enric Canela de CDC és una mala notícia, una més.

Hi estem tan habituats que acaba sent una “normalitat” del nostre ser col.lectiu, que diuen que sempre ens recuperem de les pitjors derrotes, encara que francament no sé pas si és veritat, o si, simplement el que fem és tornar a treballar, a guanyar-nos la vida per simple afany de sobreviure.

Certament ningú és insubstituïble, ja ho sabem, però cada dia anem perdent, ara un bou, ara una esquella.

Haurem d’esperar que la transversalitat ho solucioni tot plegat, i que la suma de CDC, d’ERC i el Reagrupament faci el miracle i pugui haver-hi una estratègia viable i realista que porti a la independència

De moment no tinc gaire clar si anem sumant o anem restant.

No ho sé! Com és habitual, més dubtes que no pas certeses.

25 anys !

Avui anem de celebració. EL TEMPS fa 25 anys!

Ha superat tots els altres intents, tals com CANIGÓ, fruit també d’una tossuda valenciana, Isabel Clara Simó i del seu marit, TELESTEL, ORIFLAMA, les de la factoria “socialista”, EL MÓN, L’HORA...

La que ha perviscut molt de temps però en aquest cas no té cap valor és EL TRIANGLE. No té valor perquè és un setmanari totalment sectari, al servei de la Secta (PSC-PSOE), i en aquest cas l’adjectiu “Sectari” li escau com anell al dit ja que no ha fet altra cosa en tota la seva vida que criticar i denigrar a CDC i als seus dirigents. Jaume Reixach, el seu director, que s’autodefineix com a periodista d’investigació no és res més que un sectari a sou de la mafia-bicoca del Baix Llobregat que no sap ni que és el periodisme, i menys encara, la investigació.

EL TEMPS, a casa nostra, l’hem viscut del del primer dia i molt intensament. Llegint-lo setmana a setmana, veient com en aquest ordinador s’hi escrivien molts articles que després hi sortien publicats escrits per Oriol Malló, un dels nostres tres fills. A la redacció d’EL TEMPS de Barcelona va anar a buscar-lo la policia per ordre del jutge Garzon el juliol de l’any 1992. Déu n’hi do, no?

Que per molts anys puguin continuar la seva feina “els tossuts valencians” tot ajudant-nos a sobreviure en aquest país nostre.

PP/PSOE, ja s'ha concretat

Sí senyor, el PP i el PSOE (la Secta a Catalunya) han confirmat l’acord a que ja havien arribat i per tant el Castell de Montjuïc es posa sota tutela militar, més ben dit, s’hi manté.

Les despulles de tots els morts executats, afusellats, es remouran des de les seves tombes, des dels fossars on reposen. Deuen maleir aquests venuts de “socialistes catalans” que per tal de mantenir les molles del poder que tenen són capaços de sotmetre les seves polítiques als designis de l’exèrcit espanyol.

No tenen ni han tingut cap tipus de vergonya. Estan tan habituats a obeir, a comportar-se com a dominats que ni s’adonen de les conseqüències del que fan.

Estan dominats per la síndrome d’Estocolm, són esclaus feliços i així tenen menys problemes i asseguren el seu modus de vida. No coneixen ni l’honor ni la dignitat.

Són servils en tot i per tot i fa temps, molt de temps que viuen agenollats. Són indignes de representar al poble de Catalunya.

Si per mantenir i mantenir-se al poder han de seguir fent tots els papers de l’auca ho faran. No tenen cap problema, simplement és el que ells entenen per “socialisme”.

Pepe Luís

L’amo Pepe Luís ha vingut a les colònies, ha vingut a fer el fatxenda, ha vingut a fer inauguracions, ha vingut a comunicar que ben aviat hi haurà repartiment de xuxes i n’hi haurà de tots els colors i de tots els gustos.

Els diversos reietons de les colònies acompanyats dels seus seguicis han honorat els mandataris de la metròpoli, han mostrat el seu entusiasme i la seva submisió. El mandatari diu que ha marxat content i satisfet perquè ha pogut veure com el poble de la colònia l’estima i l’admira.

El “sublim, el de les promeses, el gran timoner” podrà comunicar a la Metròpoli que els súbdits catalans mai havien estat mai tan ben cuidats, tan ben alimentats i tan ben tractats.

Nosaltres com a bons colonitzats no ens cansarem d’agrair els dons que ens han estat adjudicats, no deixarem d’expressar la nostra satisfacció de tenir uns amos tan comprensius i benefactors.

La nostra submissió i el nostre agraïment seran eterns, no pot ser de cap altra manera. Seguirem treballant amb ànims renovats per engrandir l’Imperi.

Per acabar només és possible un mot, clar i català: A LA MERDA representants d’un poble d’amos, de depredadors, de guerrers que convertiu en esclaus tot el que toqueu, un poble que només gaudeix quan domina i esclavitza.

Que els déus us ho tinguin ben present i us ho facin pagar. Sempre hi ha temps per l’actuació divina!

No cal Sr. Mas

No cal demanar a ERC que forci al PSC al Congrés. Francament no cal perdre el temps amb aquestes bagatel•les.

Deixi, deixem, que ERC vagi fent el seu camí vers la inoperància, que es vagin ensorrant perquè aquesta sembla que és la seva voluntat.

Deixem que disfrutin dels darrers temps que tenen per gaudir de les ves “prebendes”: dels despatxos oficials, dels cotxes i xofers, de les recepcions, dels dinars de treball. Deixem que puguin acabar de “servir” als ciutadans.

Demanar a aquestes alçades impossibles tant a ERC com a la Secta és una solemne pèrdua de temps. Serà molt més útil tant a Artur Mas com a CDC esmerçar temps i esforços a ampliar les pròpies xarxes, a intensificar les complicitats amb militants i simpatitzants, a recórrer el territori i a preparar les eleccions de l’any que ve.

La feina que tenim tots plegats és dura i caldrà posar-hi tota la força i l’energia que calgui perquè és molt el que ens hi juguem. Aquesta vegada no s’hi val a badar, aquesta vegada cal convèncer i guanyar per governar.

Gens de democràcia

La premsa, la ràdio i la TV han parlat abastament de les eleccions a l’Iran, dels incidents posteriors, de l’eufòria i la ràbia de l’oposició.

Malgrat que sap greu que els “reformistes” hagin perdut, amb frau o sense, cal reconèixer que a l’Iran parlar de democràcia és prematur, molt prematur.

El que hi ha és manca de llibertat, de llibertats i així no pot haver-hi democràcia ni res que s’hi assembli.

No podem parlar d’eleccions democràtiques quan resulta que els caps religiosos han d’autoritzar qui es pot presentar i qui no, quan a més a més tots han de sortir dels mateixos nuclis i han de ser aprovats pels clergues.

Que una gran part del jovent i les dones s’haguessin fet il•lusions amb el candidat reformista no era res més que l’esperança de poder-se treure de sobre, encara que fos parcialment, la llosa teocràtica.

El poble iranià té molta feina encara abans no pugui exercir la democràcia i haurà de lluitar molt per aconseguir les llibertats que li permetin poder exercir-la.

Haurà de seguir suportant el populisme de l’actual president, les seves neures “nazistoides” i les bajanades que sovint l’acompanyen.

D'acord, Silvia Soler, però ...

És recomanable la lectura de l’article de Sílvia Soler, a l’AVUI de 13 de juny, concretament a la pàgina 2, a l’apartat “Va deixar es-
crit...”

La cita d’Oscar Wilde és encertadíssima: “Com més conservadores són les idees, més revolucionaris són els discursos”.

La cita és ben adequada al nostre país on tothom és progressista, d’esquerres, multi-culti i tot el que es vulgui. On a tothom li és més fàcil ser solidari amb els de més lluny i oblidar-se dels de més aprop.

Miri, Sra. Soler, tot i estar d’acord en el fons de la seva argumentació no estaria gens malament ampliar-ho en el sentit que el problema és que determinades capes de la societat i més concretament determinades famílies sempre estan, han estat i estaran en això que en podríem dir el “centre del món”, o com en dèiem abans, formant part de la “creme de la creme”, i per tant han estat franquistes, de l’Opus després, i quan ha calgut han estat demòcrates i són d’esquerres quan l’esquerra està al poder o en té.

Un exemple, però n’hi ha molts més, pot ser la família Nadal de Girona.

Els rituals sempre han acomplert una funció social, tant els clàssics com els de substitució. S’han socialitzat? Penso que no, i sinó fixem-nos en els nivells de despesa que s’assumeix actualment en la concreció de qualsevol ritual!

O potser encara és més bèstia i podem arribar al Marqués de Sade quan afirma que en aquest món n’hi ha que han nascut per ser víctimes i altres per exercir el paper de botxins!

Entre l'Iran i l'Uriel

Les cròniques de la campanya electoral per elegir nou President a l’Iran parlen totes elles d’una gran campanya, molt activa, amb gran participació, amb debats encesos i amb unes ganes de debat per part de la pròpia població que vistes les recents europees fan enveja. Desitjo que aquestes eleccions serveixin per apartar de la vida política iraniana aquells que encara avui s’atreveixen a negar l’holocaust.

Per altre costat sobta i cansa tota aquesta retòrica de l’Uriel Bertran que s’autodefineix com a crític dins ERC i que ara surt amb que vol que ERC es comprometi a no repetir el tripartit.

El paper d’aquest “gran crític” cada dia és més críptic, a part de les seves ambicions que ja li vénen de molt jovenet, resulta difícil saber què caram vol. La seva relació amb Joan Carretero ha quedat dinamitada per inoperant, quan el metge de Puigcerdà ha pres una determinació clara i concreta.

A què juga concretament, en aquests moments, l’Uriel Bertran? Potser que ho aclareixi!

Ni el nom ...

La crisi del partit socialista a França ja fa temps, molt de temps que s’arrossega. En realitat des de la fi de la “monarquia” de Miterrand, l’excol·laboracionista amb el govern de Vichy, els socialistes francesos no han aconseguit aixecar el cap.

Entre els sectors encara amb profunds tics marxistes, els que en podríem dir socialdemòcrates, hi ha tot un aiguabarreig que no s’acaba de definir ni en un sentit ni en un altre.

Les constants derrotes d’aquests darrers anys, juntament amb les cada vegades més cruentes lluites internes, estan duent a l’antiga SFIO –Secció Francesa de la Internacional Obrera– a un carreró sense sortida.

Ara fins i tot parlen de canviar el nom, de la necessitat d’evitar la mort clínica... Molt malament deu estar la situació quan s’arriba des de dins del propi partit a dir el que es diu.

Al pas que van potser si que acabarà sent possible que siguin substituïts pels verds-ecologistes de Daniel Cohn Bendit.

Sempre els queda l’opció de venir a Catalunya i/o anar a Espanya on el “socialisme” encara gaudeix de bona salut, encara que si triguen gaire igual es troben també a l’oposició.

Com pot ser?

Ha anat augmentant des de les darreres hores de diumenge fins avui mateix, la sensació d’una certa “tupinada” a les eleccions europees del dia 7 de juny.

Tot plegat sembla afectar concretament a la candidatura d’Iniciativa Internacionalista.

El més sospitós de tot plegat és que el fet es produeix principalment en el moment d’informatitzar les dades que es trameten des dels col·legis electorals.

El fet és francament greu pel que pot tenir de significatiu. Cal esbrinar-ho des de tots els punts possibles i aclarir-ho.

La democràcia a casa nostra i a tot l’Estat espanyol és prou fràgil i jove i no és pot permetre un deteriorament d’aquest tipus.

Tot això no és una simple anècdota, és un fet important i cal anar a fons.

Ens hi juguem molt més del que sembla!

Miserables!

No m’agrada el títol, però reflecteix per desgràcia la conseqüència de l’acte al qual faig referència.

L’Ajuntament de Barcelona, segons informa el segon tinent d’alcalde Ricard Gomà, haurà d’alentir el pla d’expansió de la teleassistència als avis.

Com ja us podeu imaginar al darrera d’aquesta qüestió també hi ha el govern del Sr. Rodríguez Zapatero, perquè en aquest any 2009 s’havia compromès amb un milió d’euros que fins ara no han arribat.

Els incompliments d’aquest farsant cada dia són més evidents, i per desgràcia acaben afectant, i això també és habitual, a les persones més necessitades.

Malauradament no ens ve de nou, però no deixa de ser dur i miserable, i cal fer-ho extensiu a tots els nivells i l’Ajuntament de Barcelona caldria que tingués, en qüestions d’aquesta índole, una posició clara i definida i no condicionada per qüestions polítiques sinó per complir amb les necessitats dels ciutadans.

Sr. Zaragoza, han guanyat els seus?

Passades les eleccions europees, avui és dilluns, el dia després.

Hi ha alguns comentaris a fer que fins i tot poden ser divertits.

Podríem interpretar-ho com un joc.

El “gran sapastre de la propaganda de la Secta” encara no ho deu tenir clar del tot.

Alguns dels que ells patrocinaven en els seus cartells no s’hi han ni presentat: Bush, Aznar, etc. Altres que tampoc són dels seus no els han ni esmentat en tota la campanya, exemples de Sarkozy i de Merkel. Per què serà.

De què es tractava Sr. Zaragoza? De desmotivar a tothom, potser?
D’afavorir l’abstenció, abans que perdre?

El que ha quedat en evidència és que no sempre funcionen les campanyes que només van a la contra.

A vegades les campanyes en positiu també funcionen.

Abans de votar

Són les cinc de la tarda i ens preparem per anar a votar.

Evidentment el vot està decidit des de fa dies i serà per a la llista encapçalada per Ramon Tramosa. Penso que és el millor candidat possible en aquests moments, per currículum, per coneixements, per... Els seus llibres i articles l’avalen també.

Una altra cosa serà el que realment pugui fer al Parlament Europeu i amb qui es pugui entendre i elaborar propostes útils per a Catalunya i per als catalans.

Però de moment cal votar a aquell que interpretem que ho pot fer millor i aquest és en Tramosa.

Aquest diferencial que per ara hi ha entre la participació a nivell de Catalunya i a nivell d’Espanya que sembla que és d’uns 2-3 punts no és pas un bon símptoma.

Després d’aquestes votacions, caldrà començar a pensar i a treballar per tal de crear el màxim de sinergies per a les nacionals catalanes que com a molt tard seran a la tardor de l’any que ve.

Malgrat tot, cal anar a votar ...(2)

Encara que l’esperpèntica campanya electoral de la Secta (PSC/PSOE) hauria de ser castigada deixant-los sense ni un vot per la seva absoluta buidor, també sabem que si la fan així és perquè estan convençuts que el nivell mig dels seus votants no requereix res més. Ja s’ho faran!

Cal anar a votar tot optant per les candidatures clarament catalanistes de CIU i ERC, tot tenint clar que l’Europa que volem és la superadora de la seva pròpia història de violència, del seu endèmic antisemitisme, i de les seves pròpies tendències feixistes de les quals determinats “socialismes” n’han estat “caldo” de cultiu.

La història d’Europa ens dóna prous referents positius que superen els negatius, però per apreciar els positius cal no perdre de vista els negatius.

Cal anar a votar tenint molt present els esforços fets pels estadistes que han tingut sempre clara la necessitat d’Europa: Robert Schuman, Konrad Adenauer, Jordi Pujol, Willy Brand, Winston Churchill i molts d’altres, i no oblidar que de tant en tant han estat els EEUU els qui ens han hagut de treure les castanyes del foc.

El vot a les europees no és un regal per a ningú, però potser si que és un deure per a tots nosaltres, els catalanistes. No ens equivoquem!

Malgrat tot, cal anar a votar... (1)

Diumenge, dia 7 de juny, hi ha les eleccions al Parlament Europeu.

Evidentment, si només ens mirem i escoltem la campanya electoral,
és ben comprensible arribar a la conclusió que per què caram hem de votar.

Sóc dels convençuts que cal anar-hi i que evidentment les alternatives no són gaires. De fet només en veig dues de possibles, mirant-ho des de Catalunya estant, que són la de CIU amb en Ramon Tramosa al capdavant i la d’ERC amb l’Oriol Junqueres que l’encapçala.

Cal tenir molt present que a l’haver-hi circumscripció única espanyola les coses encara són més difícils per a les candidatures catalanistes.

Francament, quedar-nos a casa amb l’excusa que es vulgui no porta enlloc, o si que hi porta; porta a donar més poder i força als partits espanyols.

Val la pena de recordar allò que deia en Joan Fuster: “La política si no la fas tu, té la fan els altres”

Tinguem-ho ben present!

Tiananmen

Fa vint anys, i malgrat tot sembla tan lluny i tan a prop a la vegada...

Una etapa més en aquesta recerca humana de la llibertat. Per la llibertat per sobre de tot, de prejudicis, de dretes i d’esquerres, de tòpics i més tòpics.

L’home ha lluitat contra el fred, contra la fam, contra les injustícies, contra les tiranies, contra les dictadures, contra moltes coses i contra molts “salvadors de la humanitat”...

Però possiblement i per sobre de tot els humans hem lluitat constantment per la llibertat, per aconseguir ser lliures, tot i ser conscients del que això implica.

La lluita per la llibertat, per les llibertats de l’ésser humà sigui possiblement una de les condicions que ens fa diferents dels altres éssers que poblen la terra.

Aquesta llibertat és la que ens possibilita la cultura, l’art i tot allò que ens supera i ens ennobleix i que en el fons ens posa davant de nosaltres mateixos.

Aquesta lluita constant per la llibertat és la que no ens ha de fer oblidar mai el Tiananmen de fa 20 anys ni totes les lluites continues a diversos punts del planeta. Aquesta lluita si que ha d’anar d’allò que és local al global, i evidentment, del global al local.

La llibertat continua sent la gran fita de la humanitat.

Joan Carretero i el Reagrupament

Ahir al vespre vaig ser a les Cotxeres de Sants a Barcelona a la presentació que el Dr. Carretero va fer sobre el projecte del Reagrupament.

El seu discurs té alguns elements que el caracteritzen: la claredat, les afirmacions contundents i un to gens “mitinero”. Entre el públic hi havia de tot, des de convergents fins a gent d’ERC, militant o que en provenia, juntament amb persones que no estan enlloc, i evidentment “reagrupats”. En resum, força diversitat,

La crida per fer una candidatura independentista transversal va ser clara i evident, i la pregunta també ho és. Com es pot fer això?

Les inèrcies dels partits són les que són i d’aquí a les properes eleccions al Parlament de Catalunya només falta un any, un i mig a tot estirar. Quin temps real hi ha per aconseguir els objectius? Quines aliances són possibles de cara a les properes eleccions per sumar una majoria parlamentària independentista?

Una altra cosa serà veure les possibilitats de treball des de l’oposició.

La pregunta final encara té més elements de dubte. Quins sectors hi ha realment interessats entre i/o dins dels partits catalans o que actuen a Catalunya com vulgueu, disposats a optar per la independència i prendre la decisió des del Parlament?

De moment ho deixo aquí!

El video i l'article

En certa forma estan relacionats, i més del que sembla.

Estan fent córrer per la xarxa un video lamentable en el qual s’intenta fer equivalent l’holocaust amb el que està fent el govern d’Israel amb els palestins. La comparació és francament execrable, i per dos motius: en primer lloc per l’estupidesa del símil, i en segon lloc perquè aquests tipus de similituds acaben en el no res i converteixen els fets, les guerres, els conflictes, etc. en qüestions banals, quan no ho són precisament gens.

Per l’altra banda cal parar molta atenció a l’article de Ferran Sáez, a l’AVUI de 2 de juny, titulat “Flors i violes”. En reprodueixo el resum que en fa el mateix diari: “L’actual Unió Europea és una resposta plausible, fins i tot enginyosa, a la vella confrontació entre francesos i alemanys. És això i res més que això. La resta és irreal: entre un maltès i un danès, posem per cas, no hi ha gairebé res en comú”

D’acord amb el fons de l’article, encara que sóc dels europeistes convençuts que Europa podria i hauria de ser molt més que això.

Tanta buidor hi ha?

La campanya per a les eleccions europees va fent el seu camí ben discretament. Els missatges podrien ser molt més explícits i es podrien dir moltes més coses de les que es diuen.

Cal reconèixer que el premi dels despròposits se l’emporten els de la Secta. Ja no venen res, no proposen res, no parlen de si mateixos, ni parlen de socialisme.

Simplement s’han convertit en guionistes dolents d’una infumable pel·lícula de fantasmes, tan fantasmes ells com els personatges que estan presentant.

La creació de “fantasmes” no és un fet nou en política i menys encara en una campanya electoral, però cal reconèixer que estan arribant al límit. La Secta n’és especialista

Malgrat tot, com que amb la imbecil·litat del Zaragoza i els seus no hi crec, m’haig de moure més aviat amb criteris de mala llet d’aquesta genteta i penso que en certa forma el que promouen és l’abstenció. Si amb aquest tipus de campanya aconsegueixen mobilitzar al seu electorat vol dir que realment estan molt malament, però molt... tant els candidats com els possibles electors.