dissabte, 20 de juny de 2009

L'Enric Canela plega. Llàstima!

L’anunciada baixa d’Enric Canela de CDC és una mala notícia, una més.

Hi estem tan habituats que acaba sent una “normalitat” del nostre ser col.lectiu, que diuen que sempre ens recuperem de les pitjors derrotes, encara que francament no sé pas si és veritat, o si, simplement el que fem és tornar a treballar, a guanyar-nos la vida per simple afany de sobreviure.

Certament ningú és insubstituïble, ja ho sabem, però cada dia anem perdent, ara un bou, ara una esquella.

Haurem d’esperar que la transversalitat ho solucioni tot plegat, i que la suma de CDC, d’ERC i el Reagrupament faci el miracle i pugui haver-hi una estratègia viable i realista que porti a la independència

De moment no tinc gaire clar si anem sumant o anem restant.

No ho sé! Com és habitual, més dubtes que no pas certeses.

divendres, 19 de juny de 2009

25 anys !

Avui anem de celebració. EL TEMPS fa 25 anys!

Ha superat tots els altres intents, tals com CANIGÓ, fruit també d’una tossuda valenciana, Isabel Clara Simó i del seu marit, TELESTEL, ORIFLAMA, les de la factoria “socialista”, EL MÓN, L’HORA...

La que ha perviscut molt de temps però en aquest cas no té cap valor és EL TRIANGLE. No té valor perquè és un setmanari totalment sectari, al servei de la Secta (PSC-PSOE), i en aquest cas l’adjectiu “Sectari” li escau com anell al dit ja que no ha fet altra cosa en tota la seva vida que criticar i denigrar a CDC i als seus dirigents. Jaume Reixach, el seu director, que s’autodefineix com a periodista d’investigació no és res més que un sectari a sou de la mafia-bicoca del Baix Llobregat que no sap ni que és el periodisme, i menys encara, la investigació.

EL TEMPS, a casa nostra, l’hem viscut del del primer dia i molt intensament. Llegint-lo setmana a setmana, veient com en aquest ordinador s’hi escrivien molts articles que després hi sortien publicats escrits per Oriol Malló, un dels nostres tres fills. A la redacció d’EL TEMPS de Barcelona va anar a buscar-lo la policia per ordre del jutge Garzon el juliol de l’any 1992. Déu n’hi do, no?

Que per molts anys puguin continuar la seva feina “els tossuts valencians” tot ajudant-nos a sobreviure en aquest país nostre.

dijous, 18 de juny de 2009

PP/PSOE, ja s'ha concretat

Sí senyor, el PP i el PSOE (la Secta a Catalunya) han confirmat l’acord a que ja havien arribat i per tant el Castell de Montjuïc es posa sota tutela militar, més ben dit, s’hi manté.

Les despulles de tots els morts executats, afusellats, es remouran des de les seves tombes, des dels fossars on reposen. Deuen maleir aquests venuts de “socialistes catalans” que per tal de mantenir les molles del poder que tenen són capaços de sotmetre les seves polítiques als designis de l’exèrcit espanyol.

No tenen ni han tingut cap tipus de vergonya. Estan tan habituats a obeir, a comportar-se com a dominats que ni s’adonen de les conseqüències del que fan.

Estan dominats per la síndrome d’Estocolm, són esclaus feliços i així tenen menys problemes i asseguren el seu modus de vida. No coneixen ni l’honor ni la dignitat.

Són servils en tot i per tot i fa temps, molt de temps que viuen agenollats. Són indignes de representar al poble de Catalunya.

Si per mantenir i mantenir-se al poder han de seguir fent tots els papers de l’auca ho faran. No tenen cap problema, simplement és el que ells entenen per “socialisme”.

dimecres, 17 de juny de 2009

Pepe Luís

L’amo Pepe Luís ha vingut a les colònies, ha vingut a fer el fatxenda, ha vingut a fer inauguracions, ha vingut a comunicar que ben aviat hi haurà repartiment de xuxes i n’hi haurà de tots els colors i de tots els gustos.

Els diversos reietons de les colònies acompanyats dels seus seguicis han honorat els mandataris de la metròpoli, han mostrat el seu entusiasme i la seva submisió. El mandatari diu que ha marxat content i satisfet perquè ha pogut veure com el poble de la colònia l’estima i l’admira.

El “sublim, el de les promeses, el gran timoner” podrà comunicar a la Metròpoli que els súbdits catalans mai havien estat mai tan ben cuidats, tan ben alimentats i tan ben tractats.

Nosaltres com a bons colonitzats no ens cansarem d’agrair els dons que ens han estat adjudicats, no deixarem d’expressar la nostra satisfacció de tenir uns amos tan comprensius i benefactors.

La nostra submissió i el nostre agraïment seran eterns, no pot ser de cap altra manera. Seguirem treballant amb ànims renovats per engrandir l’Imperi.

Per acabar només és possible un mot, clar i català: A LA MERDA representants d’un poble d’amos, de depredadors, de guerrers que convertiu en esclaus tot el que toqueu, un poble que només gaudeix quan domina i esclavitza.

Que els déus us ho tinguin ben present i us ho facin pagar. Sempre hi ha temps per l’actuació divina!

dimarts, 16 de juny de 2009

No cal Sr. Mas

No cal demanar a ERC que forci al PSC al Congrés. Francament no cal perdre el temps amb aquestes bagatel•les.

Deixi, deixem, que ERC vagi fent el seu camí vers la inoperància, que es vagin ensorrant perquè aquesta sembla que és la seva voluntat.

Deixem que disfrutin dels darrers temps que tenen per gaudir de les ves “prebendes”: dels despatxos oficials, dels cotxes i xofers, de les recepcions, dels dinars de treball. Deixem que puguin acabar de “servir” als ciutadans.

Demanar a aquestes alçades impossibles tant a ERC com a la Secta és una solemne pèrdua de temps. Serà molt més útil tant a Artur Mas com a CDC esmerçar temps i esforços a ampliar les pròpies xarxes, a intensificar les complicitats amb militants i simpatitzants, a recórrer el territori i a preparar les eleccions de l’any que ve.

La feina que tenim tots plegats és dura i caldrà posar-hi tota la força i l’energia que calgui perquè és molt el que ens hi juguem. Aquesta vegada no s’hi val a badar, aquesta vegada cal convèncer i guanyar per governar.

dilluns, 15 de juny de 2009

Gens de democràcia

La premsa, la ràdio i la TV han parlat abastament de les eleccions a l’Iran, dels incidents posteriors, de l’eufòria i la ràbia de l’oposició.

Malgrat que sap greu que els “reformistes” hagin perdut, amb frau o sense, cal reconèixer que a l’Iran parlar de democràcia és prematur, molt prematur.

El que hi ha és manca de llibertat, de llibertats i així no pot haver-hi democràcia ni res que s’hi assembli.

No podem parlar d’eleccions democràtiques quan resulta que els caps religiosos han d’autoritzar qui es pot presentar i qui no, quan a més a més tots han de sortir dels mateixos nuclis i han de ser aprovats pels clergues.

Que una gran part del jovent i les dones s’haguessin fet il•lusions amb el candidat reformista no era res més que l’esperança de poder-se treure de sobre, encara que fos parcialment, la llosa teocràtica.

El poble iranià té molta feina encara abans no pugui exercir la democràcia i haurà de lluitar molt per aconseguir les llibertats que li permetin poder exercir-la.

Haurà de seguir suportant el populisme de l’actual president, les seves neures “nazistoides” i les bajanades que sovint l’acompanyen.