dissabte, 4 de juliol de 2009

“Ay pena, penita, pena, pena de mi corazón...”

No hi puc fer més, m’ha vingut al cap la cançó de la Lola Flores.

Estic espantat, espantat de mi mateix. Em sento atrapat a la màquina del temps i ara, quan surti al carrer, espero no trobar-me els grisos.

L’Ajuntament de Barcelona cada dia està tornat-se més provincià.

Enguany, concretament el proper divendres dia 10 de juliol, Barcelona tornarà a estar en el centre del món perquè hi arriba el Tour. Si senyors, el Tour de France!

Es repartiran paperetes grogues entre tots els espectadors per tal que les facin voleiar al pas de la “Rua” i així es veurà des del cel. Que bonic! La Rosa de Foc, la ciutat de les bombes, la ciutat de les cassoles i ara esdenvindrà la “ciutat de groc”. Genial, genial, no m’ho acabo de creure! L’augment del turisme serà inabastable!

Barcelona seguirà sent la pàtria del papanatisme, i aquests que regeixen la ciutat avui en dia sembla que n’estiguin plenament satisfets.

I tornant a la màquina del temps. Confio en no tornar a veure “El Noticiero Universl”, “La Premsa”, “La Soli” o “La Hoja del Lunes” amb titulars tals com “la serpiente multicolor llega a Barcelona”.

Aviso: Que ningú em doni una “papereta groga” divendres que ve!

He de reconèixer que hi ha apartats d’aquest text que només els situaran correctament les persones que hagin superat els 60 anys.

El títol d’aquest article hauria de ser l’epitafi de l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona.

divendres, 3 de juliol de 2009

Baix de sostre

Fer referència a aquest “opinador/funcionari” de la Secta que és Antonio Bolaño no resulta gaire encoratjador perquè acaba sent trist i repetitiu.

La seva participació a determinades tertúlies radiofòniques, suposo que induïdes o imposades, resulten ben poc interessants.

L’home, que procedeix del nucli dur de la Secta i ha estat molt de temps lligat de ben a prop a José Montilla, evidentment no enganya a ningú.

Són curioses un parell de “perles” que l’esmentat deixa anar en un article a “La Razón”. La primera fa esment a la manifestació independentista de dissabte passat a Barcelona i avisa que “mal que els pesi no representen la majoria de catalans que prefereixen una Espanya moderna i plural” i tot seguit lloa un espectacle que va veure a Calafell on es “fusionava el flamenc amb cançons catalanes”.

Aquest home ho tergiversa tot de tan habituat com hi està.

Aquesta Espanya moderna i plural que tant aprecia el Sr. Bolaño és la que expolia i escanya Catalunya i una pregunta que caldria fer-li a aquest “geni”. Que potser li fa mal o li fa por que persones que els agrada el flamenc siguin independentistes? Ja hi són i fa temps!

dimarts, 30 de juny de 2009

“El socialisme català”

“El socialisme català”

30-06-2009

Aquest és el títol de l’article de Ferran Mascarell, a l’AVUI de 30 de juny.

El títol m’ha interessat especialment: “El socialisme català”. I em
pensava que parlaria d’això, del socialisme català, però simplement escriu sobre la Secta, per tant del PSC/PSOE, encara que ho enmascara prou bé.

Segons com sembla que els hi estigui dient, a l’actual equip de dirigents de la Secta, que han de canviar una mica per seguir manant. El Sr. Mascarell sembla un bon seguidor del Príncep de Lampedusa.

Caldria preguntar-li al Sr. Mascarell si no sap que aquest partit del qual parla no és res més que la Secció Regional Catalana del PSOE que ell va ajudar a crear i a consolidar.

El socialisme català no és només la Secta. El socialisme català abarca moltes més sensibilitats i persones que no pas els que conformen el PSC/PSOE i de socialistes i socialdemòcrates n’hi ha a altres partits, i fins i tot li diria que potser una gran part estan al marge dels partits.

diumenge, 28 de juny de 2009

“El socialisme català”

“La llei d’educació”

28-06-2009

Ha estat aprovada al Parlament de Catalunya per una molt àmplia majoria, CIU, ERC i la Secta.

En principi és una bona notícia, ara bé, cal fer-se algunes preguntes:

La primera i bàsica: Hi haurà diners per al seu desenvolupament? Sense el finançament necessari l’aplicació de la llei serà ben difícil.

La segona: S’intueix un cert refús dels “sindicats de mestres” i de la comunitat educativa. Pel que fa als primers és prou coneguda la seva aferrissada defensa dels mestres de la pública. En d’altres paraules, el corporativisme, del qual una o dues vegades a l’any en fan exhibició amb un dia de vaga i manifestació pel centre de Barcelona.

Sobre la comunitat educativa, sempre m’he preguntat que caram vol dir el terme. Deu ser la suma de professors, personal administratiu i de serveis, alumnes, pares i mares? Potser caldria afegir-hi també els avis, no?

Pregunta final: Un consens tant ampli al Parlament de Catalunya deu correspondre a una certa sensibilitat social?

O potser hauran d’acabar marcant la pauta els sindicats corporatius que avui dominen el mon dels mestres, malgrat que una gran majòria potser ni tant sols els voten quan hi ha eleccions sindicals?