dissabte, 18 de juliol de 2009

Propaganda

La Secta sembla que ja té a punt la campanya de propaganda per explicar les “bondats” del nou finançament als ciutadans, de convèncer a tothom de les grans veritats oficials i institucionals. Confiem que només es dediquin a convèncer als ja convençuts, fet aquest que resultaria tranquil•litzador, perquè la resta no ens hauríem de preocupar de ser perseguits pels “nous venedors de la veritat revelada” encara que aquí, Pare, Fill i Esperit Sant serien substituïts pel “trio dels mediocres”, Montilla-Puigcercós i Saura i em sembla que aquests no convencen ni als propis.

Potser han pensat fins i tot de fer una visita conjunta al carrer Còrsega de Barcelona, a la seu de CDC, per tal de mirar de fer canviar d’opinió a Artur Mas i els seus. No sé, però igual es pensen que una bona capsa de bombons de Can Fargas, un Jabugo i un ram de flors podrien fer el pes a la Casa Gran.

Estan tan obsessionats a arrossegar a CDC al nou finançament que cada dia augmenten més els dubtes sobre aquest “megaespectacular finançament”.

Tanta preocupació perquè tothom aprovi aquest acord fa més aviat mala espina. No us ho sembla?

No!

És difícil trobar una paraula més escaient per definir l’oposició i la mala llet per l’assassinat de l’activista russa Natàlia Estemirova.

També era crítica amb els nous amos de Txetxènia en mans d’un dels clans de la república del Caucas, sotmesos a plena consciència, al poder dels sectors més durs i encarcarats del govern de la Federació Russa.

És evident que la professió de periodista a Rússia és una professió de risc, s’hi juguen la vida. El periodisme a Rússia, per ser crític i lliure, haurà de lluitar molt i molt, però malgrat tot cal que se’n surti. Ens hi va molt a tots els europeus, molt més del que ens pensem.

La transició d’un “sistema comunista” a una democràcia a Rússia serà llarg i costerut i possiblement i per desgràcia costarà encara molta sang.

No estaria gens malament que la solidaritat barcelonina i catalana que tant ens honora és demostrés a través de sindicats i col•legis de periodistes principalment. Podrien, per exemple, promoure i encapçalar alguna manifestació de solidaritat amb els periodistes russos i contra la impunitat que tenen fins ara els assassins.

dijous, 16 de juliol de 2009

Nova icona

La ciutat de Barcelona es va adaptant a la d’un equip de govern que té totes les aparences de final de règim.

Ara que només es pot lluir de petites “fires de moda” que serveixen per derogar ordenances municipals per part del mateix alcalde, què ens queda d’aquesta capital del papanatisme?

Ei, barcelonins, barcelonines, no us preocupeu que ja tenim una nova icona: “La Torre Espiral” que es construirà en el nou Campus Interuniversitari Diagonal-Besòs.

Jo encara espero poder veure un dia l’edifici més alt del món en forma de plàtan que ens situaria al cim de l’arquitectura mundial. Us imagineu Barcelona com a capital bananera mundial?

Continuem amb una Plaça Catalunya, banda sud, que quan plou sembla els “Grans Llacs”.

Hi ha forma que aquest equip de govern de la Ciutat Comtal es prengui seriosament Barcelona, i principalment als seus habitants?

Si en són incapaços que deixin que altres ho facin!

dimecres, 15 de juliol de 2009

Parlar i/o callar

El vodevil del finançament va amainant a poc a poc perquè el final tothom el sap. Sembla que ens robaran una miqueta menys i això permetrà el final de la legislatura al tripartit.

Ara comencen els “sacerdots del temple” a pontificar qui ha de parlar i qui ha de callar.

Deixem que els personatges públics parlin i diguin el que pensen.
Quin mal hi ha?

Què és que potser el què ha dit Joan Laporta és incorrecte o no és convenient? Que no té tot el dret a dir que el finançament no és bo? No ha estat pas l’únic a dir-ho, encara que evidentment la “correcció” marcada per la Secta i seguida escrupulosament per ERC i ICV sembli la unanimitat de tot el País.

El súmmum prové de Joan Saura d’ICV que ja es veu repetint un nou tripartit i gaudint de quatre anys de “bicoca” institucional. El xicot, malgrat la seva inutilitat, es creu necessari i imprescindible.

Evidentment que ERC no pot apuntar-s’hi, encara que ja li agradi la possibilitat. Cal començar a crear “equidistàncies” diverses per ensarronar altra vegada als ingenus i als incauts. Ho aconseguiran? No ho sé, però caldrà fer tot el possible per tal que no se’n surtin!

dilluns, 13 de juliol de 2009

Finançament? Millor el Pinotxo de la Boqueria!

Pel que fa referència a la pregunta, algunes notes inicials...

La Secta té la necessitat i els recursos suficients per fer-ne tota la publicitat i la propaganda que faci falta. ERC ha jugat a mantenir per sobre de tot el tripartit fins el darrer dia. Sobre ICV, què cal dir? Res que no sigui el discurset de sempre: CIU i el PP s’enyoren i volen tornar a anar junts. Són tan previsibles i inútils!

Parlant de CIU, només han dit que amb “l’acord” es carreguen l’Estatut de Catalunya. Podrien haver dit molt més, però...

Una sorpresa genial. No s’han concretat els diners exactes i una gran part de l’acord són simples previsions. No seria recomanable esperar a conèixer les xifres abans de dir tantes i delirants bestieses sobre les bondats del nou sistema de finançament?

Ara per ara la persona més fiable pel que fa al tema del finançament sembla ser Elisenda Paluzié que amb independència de criteri i bons coneixements tècnics en fa una bona anàlisi. En aquest sentit estaria molt bé una anàlisi sobre la qüestió per part de Ramon Tremosa.

Fent el repàs de l’AVUI, de 13 de juliol, el més interessant resulta ser la magnífica entrevista que fa Laia Bruguera a Joan Bayén, l’amo del bar de la Boqueria, “Pinotxo”. Entranyable, francament!

diumenge, 12 de juliol de 2009

Diumenge dur, i més aviat trist

He vist el tema del finançament a la premsa, però deixaré passar uns dies per comentar-ho. Que polítics i analistes facin la seva feina. Oblidarem per un dia a la Secta perquè gaudeixin dels seus “èxits i enganys”

Hem anat a acomiadar a l’Oriol que torna a Mèxic, ara a compartir vida amb la Claudia, la seva dona.

L’Ermengol, des del novembre passat, és a l’Argentina, i pel que sembla també amb ganes de quedar-s’hi.

Dels tres fills, dos has escampat la boira, ben lluny de casa i del país, a l’altra part del món.

Ja sé que som en temps de globalització però això no fa menys dura la llunyania.

I la sensació és que, en certa forma, els perds per partida doble, familiarment i com a País i tot plegat encara fa més forta aquesta sensació.

Sé perfectament que cal superar-ho, que cal aprendre a viure així, tal com són les coses, però cada vegada costa més.

Ens estem fent grans i tot això cada vegada es fa més feixuc.

Serà un diumenge llarg, molt llarg, massa llarg.