divendres, 31 de juliol de 2009

Un somni...

Després de dinar, feta la migdiada corresponent i un cop d’ull ràpid al diari on s’hi destaca el darrer atemptat d’ETA, he tingut un somni, no pas un malson.

Pensava que vivia en una Confederació Ibèrica on la lliure voluntat
dels seus homes, de les seves dones i dels seus pobles havien aconseguit superar segles de mala història, de vencedors i vençuts, de guerres més aviat incívils.

Pensava que finalment catalans, bascos, castellans, andalusos, gallecs i portuguesos havíem après a viure lliures. Pensava que tothom coneixia com a mínim dues de les llengües peninsulars i que tothom n’estava ben orgullós. Pensava que no hi havia problema de seleccions nacionals perquè cada nació tenia la seva i no passava res. Pensava que cada poble ajudava al benestar comú tot administrant-se les seves economies i organitzant la solidaritat necessària. Pensava que aquesta Ibèria podia haver estat possible.

Pot ser-ho encara en una visió clarament confederal? Doncs, i per què no?

M’he desvetllat del tot, era simplement un empatx de premsa. Per desgràcia Espanya continua sent per a molts més aviat un malson. I malgrat tot no tindria per què ser així pels segles dels segles.

dijous, 30 de juliol de 2009

Montilla i el català

És evident que la Secta està de campanya electoral permanent.

És evident que la Secta menteix sempre que els cal.

És evident que la Secta intenta, ha intentat i intentarà controlar o mediatitzar tots els mitjans de comunicació que pugui.

És evident que la Secta utilitza i utilitzarà les institucions per als seus interessos.

És evident que la Secta com a norma de conducta només té la de mantenir el poder al preu que sigui.

És evident que la Secta és avui el poder més conservador de la societat catalana.

És evident que la Secta ens vol fer creure que el Sr. José Montilla és un catalanista de socarrel.

Ara bé que es vulgui fer passar per un defensor del català, això fa mal a la sensibilitat de qualsevol.

Que el Sr. Lluís Foix, subdirector de La Vanguardia li hagi dedicat un article tan laudatori fa vergonya, però pensem que La Vanguardia té problemes greus i la Secta són especialistes en aprofitar aquestes ocasions.

Per no insistir-hi més, recomano a tothom que llegeixi l’entrada d’avui, dijous 30 de juliol, que fa la Carme Laura Gil en el seu blog. Hi podeu entrar tant per Carme Laura Gil com per Coc Ràpid.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Segueixen i segueixen

L’autopropaganda que estan duent a terme les institucions sobre el finançament no para. L’obsessió es manté. Tan poc convençuts n’estan que han de forçar les màquines de propaganda fins el límit?

Fa dies que estan immersos en explicitar que la societat civil està contenta, està eufòrica amb el nou finançament. No s’adonen que estan fent el ridícul d’una forma tan barroera que ratlla el patetisme.

L’acte institucional d’ahir, intentant vendre el producte a la “societat civil”, causa sensació de vergonya. La major part de l’assistència sabia perfectament de què anava el tema, sabia molt bé la misèria del finançament. Què els hi volien explicar? Calia la foto i res més. Han d’estar molt desesperats de veure que no tothom es creu les seves mentides.

Han intentat vendre una fantasia quan en realitat no és res més que el mateix de sempre, sense cap canvi substancial.

Deuen estar segurs que ells si que poden enganyar perquè realment cal reconèixer que són uns mestres en l’art de l’engany i la mentida, però és que sembla que es vulguin autoconvèncer que poden enredar a tothom i sempre.

I no ho estan aconseguint!
,

dilluns, 27 de juliol de 2009

Ara "Front d'Esquerres"

Abans de dedicar-se a fer d’estadista europeu, aquest personatge que és Rodríguez Zapatero, diuen que ha de tancar la “carpeta interna”. Us preguntareu que què caram vol dir això. El més possible és que no vulgui dir res, però servirà per fer veure que tanca una sèrie de problemes i de qüestions pendents fent la gara- gara a les posicions més esquerranistes del seu programa.

Com ho pot fer? Senzillament, legislant sobre aquells aspectes que podríem dir-ne de l’àmbit que topin amb els sectors més conservadors de la societat. Què li queda? Pensem que ja va prendre el pèl als més desgraciats, als dependents amb una llei de la dependència sense dotació econòmica, als mileuristes i jubilats amb els famosos 400 euros de l’IRPF. Li resta el gran tema per quedar com el gran pare del front d’esquerres: què millor que la reforma de la llei de l’avortament! Sí senyor, i tornarà a ser d’esquerres!

I ja podrà el proper mes de gener lluir-se com a President de torn de la Unió Europea. Semblarà que és algú i tot, encara que en resum tot queda en allò de la “mona i la seda”.

diumenge, 26 de juliol de 2009

Fa 100 anys de la "Setmana Tràgica"

Avui, 26 de juliol, fa cent anys de l’inici dels aldarulls coneguts com a “Setmana Tràgica”.

La pretensió del govern espanyol d’enviar 40.000 soldats al Rif, provinents la majoria d’ells de Catalunya, va encendre els ànims de les classes populars barcelonines que eren les principals afectades per la mesura. Durant uns dies, les barricades al carrer i la cremada d’esglésies, foren les imatges més conegudes de Barcelona.

L’esclafament de la revolta per part de l’exèrcit espanyol fou dura i contundent. La reacció va ser més aviat una acció de venjança de les forces de l’ordre i dels sectors més conservadors de la societat.

L’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, mestre i fundador de l’Escola Moderna, acusat d’inductor i d’instigador de la revolta és un dels actes més coneguts i indignes d’aquella reacció. No va ser present ni als llocs dels fets ni en aquelles dates era a Barcelona.

Els nostres avis encara ens han explicat i ens han fet reviure com varen anar a veure com cremaven els convents i com s’exposaven els cadàvers de les monges. Es va convertir en tot un “espectacle popular”.

Aquests fets amb el pas dels anys s’han convertit en un presagi dels temps del pistolerisme de la patronal amb la col•laboració activa del govern i en les posteriors accions punitives que varen acabar amb la vida de personalitats com Salvador Seguí, el Noi del Sucre, Francesc Layret i d’altres. Es va actuar selectivament contra tot allò que hagués pogut representar en el temps la direcció d’una esquerra nacional catalana.

Molts empresaris van actuar en aquell temps més aviat com a espanyols que com a catalans. En certa mesura els anys 20 i el final dels 30 en són una continuació.

És el moment de tornar a llegir el llibre de Josep Benet “Maragall i la setmana tràgica”. Joan Maragall va ser potser l’únic que va entendre el sentit de la Setmana Tràgica. Però ningú més va veure la necessitat de “la ciutat del perdó”. Volien sang i venjança i ho aconseguiren!

Potser la Setmana Tràgica no es va acabar fins el primer d’abril del 1939 amb la victòria franquista i l’esclafament de la República.