Aquests assessors!

Del discurs del President Montilla, què?

L'habitual exposició amb format de llista telefònica de tot el que s'ha fet, tant si és de
de la pròpia administració de la Generalitat com si és d'altres administracions. És igual, tot s'hi val, tot suma. Si a més a més s'hi han d'afegir aspectes que són de la iniciativa privada doncs es fa i ja està, que en resum, qui dia passa any empeny.

Que hi hagin inclòs com a cosa pròpia en Ferran Adrià com el millor cuiner del món no em deixa de sorprendre, però en el fons encara em sorprèn més que no hagin inclòs el Barça del triplet. No s'hi han atrevit?

Els Iceta, els Zaragoza, els Bolaño i companyia s'han de contenir? No poden arribar tan lluny?
Deu ser això, perquè per ganes segur que no queden ja que aquest tipus de bestiar és capaç de manipular tot el que calgui sense que els caigui la cara de vergonya!
La cara la tenen, però la vergonya no!

Què estaven endormiscats els assessors?

Té tota la raó

L’article de Bernat Dedéu a l’AVUI, de 29 de setembre, hi toca i molt més del que sembla. Parla de les Festes de la Mercè d’enguany a Barcelona. L’article es titula “Sense profilaxi moral”. Francament el recomano.

Hi ha alguns paràgrafs del text que vull remarcar: “Els col·legues periodistes tapen les vergonyes i es dediquen a calcar els assalariats de l’alcalde, felicitant-se per l’assistència massiva al carnaval (1.600.000 persones omplint les activitats; que guai!)”. “Una festa major que, finalment, ha vençut el desànim provocat per la crisi econòmica”. Parodiant a Schuster, l’exjugador del Barça, podríem dir allò de “No hace falta decir nada más”.

I acabaré amb un altre del mateix article: “La Mercè s’omple de paradetes amb missatges sobre la ciutat de les persones i altres patafísiques progres (pertinentment explicades amb aquell to subnormal de parvulari)”.

Tot plegat acaba tenint aquell estil carca de fa anys del Domund, això sí, tot plegat sota la capa del progressisme i la multiculturalitat que no és res més que faramalla.

Això si, es manté la porqueria arreu de la Ciutat, i com que no plou encara es nota molt més!

......?

Sí, un títol una mica estrany, però un cop llegit el petit comentari d’avui s’entendrà, o més ben dit, així ho espero.

Vosaltres, estimats lectors, deveu recordar l’existència d’unes organitzacions anomenades “Col·legi de Periodistes” i “Sindicat de Periodistes de Catalunya” que es dedicaven a criticar amb una gran contundència les “passades de rosca” de qualsevol responsable de comunicació dels governs de CIU.

Avui tenim el tema del famós informe que ens ha costat a tots els contribuents catalans la insignificant” quantitat de 27.000.- euros i el silenci sepulcral de les esmentades organitzacions clama al cel.

Ens consta que aquest govern tripartit és clarament controlador i venjatiu i ja fa temps que està intentant controlar tant la premsa escrita com la resta dels mitjans.

Tan baix han caigut les esmentades organitzacions o la cosa és tan senzilla com que han oblidat una de les funcions bàsiques dels periodistes: ser la veu crítica de la societat i bàsicament amb el poder.

Oblit? S’han tornat mesells? Retornem al títol: ...?

El cas Millet

Francament, fa angúnia haver-ne de parlar, però per desgràcia cal fer-ho.

És fotut, però el primer que et ve al cap és preguntar-te com és possible que hagi passat el que ha passat i durant tants anys.

El descontrol ha estat total, la impunitat en que s’ha pogut actuar resulta incomprensible...
Com en d’altres casos tinc la sensació que fets com aquests només són possibles amb persones, per dir-ho d’alguna forma, amb un pedigrí especial que els permet moure’s per sobre i al marge de la generalitat dels mortals, talment com si ells, pel simple fet de tenir un nom, una història familiar i uns antecedents notables puguin fer i desfer com si res.

I precisament per això el càstig hauria de ser exemplar perquè ha jugat amb símbols, i si us plau, no s’hi valen excuses de mal pagador. Si ha d’anar a la presó que hi vagi.

Per acabar, convé recordar que aquest Sr. Millet, ja fa temps va obrir la porta del Palau de la Música als sectors més ultres del PP amb José Ma Aznar al davant.

I per cert, repassant el seu currículum, resulta que ja havia estat involucrat en més d’un “merder” econòmic.

"Barça"

Encara que avui sigui dissabte i hi ha partit, no és pas de futbol que vull parlar.

Més aviat hauré de reprendre temes que ja em són habituals.Però anem al gra!

Tant les manifestacions, ara sembla que refredades, de Joan Laporta d’entrar dins l’arena política, com el darrer afer de “l’espionatge i els informes” diria que estan més relacionades del que sembla.

És del tot evident que l’entorn de la Secta (PSC/PSOE) amb el suport de la seva “cova mediàtica” fan i faran tot el possible contra el catalanisme dins el Barça. És per això que caldria de totes totes no donar ni un argument que pugui jugar a favor seu.

Val la pena recordar que tots aquests varen ser en el seu dia els mateixos que jugaren en contra de la candidatura de Ferran Ariño fins a les darreres conseqüències i que finalment van situar a José Luís Nuñez a la presidència del Barça.

Ningú no és perfecte, i és ben evident que Joan Laporta tampoc, però anem en compte amb segons qui i amb segons què, doncs la bèstia sempre té fam i sempre en vol més.

Van sortint ...

Diuen, que des de fa temps, la Secta es va introduint en aquells reductes dels mitjans de comunicació que encara no són seus o no tenen prou controlats i/o mediatitzats.

Que la Secta té tics d’aquells que podríem definir com a pseudototalitaris, no té res de nou, i el seu anhel per acabar de controlar allò que se’ls pugui escapar fa que estiguin predisposats a ocupar tot l’espai possible, tant en el terreny polític com mediàtic.

L’article publicat a l’AVUI, de 25 de setembre, a la pàgina 29 a la secció titulada “Anàlisi” que es titula: “Rodalies: de la renúncia a la competència”, l’escriu el diputat Roberto Labandera del PSC, i pel que sembla no ha entès que vol dir la paraula “anàlisi”.

Acusar a qui els critica de falsos i de mentiders és una especialitat
prou coneguda de la factoria “Zaragoza” i que el Sr.Labandera repeteix a ulls clucs.

Exemples? El diputat Jordi Rull de CIU és qualificat de mentider i fals. El Sr. Labanderas és capaç d’afirmar que l’any que ve Renfe Catalunya disposarà de la flota més moderna d’Europa. El “xicot” ha d’acabar, com no, afirmant que: “Comencem a deixar l’etapa grisa del dèfícit en matèria d’infraestructures que ens va deixar la dreta nacionalista”.

Per aquesta contribució tan “sectària” podria haver-se estalviat el viatge Uruguay-Catalunya. No l’haguéssim trobat a faltar gaire!

Els és ben bé igual

Avui, 24 de setembre, és la Mercè, Festa major de Barcelona.

Al matí, ja hem tingut el nostre bany de masses particular per la Rambla, carrer Ferran, Plaça Sant Jaume, Sant Sever, Banys Nous, Sant Felip Neri, etc. Enguany ni ha plogut ni sembla que ho hagi de fer, i per tant fa força calor, com si l’estiu no hagués estat prou llarg i pesat. Que hi farem?

Després de la lectura de la premsa, m’he aturat una mica en el tema dels “informes” i us ho ben asseguro, després de veure que qui defensa el govern és la Sra. Carme Figueres, ex de José Zaragoza, baixllobregatina de pro, i que com a diputada i política no se li reconeix res de positiu, excepte seguir fil per randa les ordres dels seus amos, he arribat a la conclusió que als de la Secta se’ls en refot el tema i que simplement deixaran passar uns quans dies fins que tothom se’n oblidi.

Per la Secta, tots aquests temes són importants només quan ells en poden fer carnassa.

Defensor del pueblo?

Amb un home com Enrique Múgica Herzog, no sé perquè hi ha d’haver un Cap de Govern a Espanya, ni ministeris, ni polítics.
Fins i tot podríem eliminar els parlaments, principalment els de “las comunidades autónomas”.

El socialista Enrique Múgica ho té clar: que es posin d’acord PSOE i PP i que s’estenguin aquest tipus de pactes entre socialistes i populars, concretat ja a Euskadi, i arreu.

Segons ell els canvis a Euskadi “obren un procés de racionalitat”. Podríem afirmar que tot plegat són simplement les opinions del Sr. Múgica, però ell és el “Defensor del Pueblo” i quan afirma que “Els consensos al País Basc són exemplars i s’han d’imposar a la resta d’Espanya” s’està passant de rosca i potser algú li hauria de fer veure.

Una pregunta final: Com s’haurien d’imposar aquests consensos, Sr. Múgica? Amb tancs, també?

Si la racionalitat que vostè esmenta és tancar diaris i deixar sense vot a dues-centes mil persones al País Basc, aquí, d’això, no en diem precisament racionalitat, sinó elements clars de dictadura i d’autoritarisme. O no, Sr. Defensor del Pueblo?

Si té una mica de vergonya ...

Calli, Sr.José Zaragoza, calli, perquè acabarà fent el ridícul.

Que un mentider compulsiu com vostè acusi a Francesc Homs de mentider és simplement cinisme.

Que un home que coneix perfectament la història de la Secta al Baix Llobregat amb els tripijocs que s’hi van fer anys i anys amb el tema de la formació ocupacional i ara es vanaglorií de justicier, n’hi ha per llogar-hi cadires.

Que un element que no té ni ha tingut mai cap escrúpol per pactar amb el PP acusi a CDC de ser qui ho està fent, faria sortir els colors a qualsevol persona honrada, però aquesta no és una característica que l’honori.

Sr. Zaragoza, li seria útil recordar a Josep Ma Sala, un dels pocs polítics enganxat amb les mans a la massa i condemnat. Per cert encara continua sent membre actiu de la Secta i amb responsabilitat?

Critica a CIU per la gestió del 2002 i per què no parla també de l’any 2003, 2004, 2005, 2006 i... Parli de les decisions de l’Ajuntament de Barcelona sobre l’hotel que el Sr. Millet volia construir ben a prop del “Palau”. Ara s’hi posicionaran en contra?

Hi ha qui diu que a Catalunya no ens cal una mafia específica, doncs aquesta ja està prou introduïda, tant a les administracions com a la societat cívil. Serà veritat?

Pensi en allò que no es pot mentir a tothom i sempre!

"Problemes sexuals"

Diumenge, els de la Secta estaven de festa, i ja se sap, a vegades quan es va de festa un es pot passar de rosca.

La Festa de la Rosa que varen fer els socialistes a Gavà va aconseguir algunes “notes de color” francament lamentables.

Confiem que el retorn a la normalitat, i ben instal·lats a les poltrones i als palaus de les diverses administracions es resituin en els dolços braços de la gestió burocràtica que els caracteritza.

Ahir ja varen complir amb la gesticulació i la mentida que els demanava la trobada anual de ”jubilats del Baix Llobregat”.

En queda alguna nota que en podríem dir divertida: Acusen a “CIU i PP de fer manetes sota la taula”. Evident, el sexe explícit i dur ja fa temps que el practiquen la Secta i el PP, i no precisament sota la taula, sinó més aviat a sobre i a la vista: Euzkadi, Parlament de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, etc.

Finalment intenten acontentar a la pròpia clientela dient que ells mai pactaran amb el PP. No cal que parlin en futur, ja ho estan fent en el dia a dia, i amb el seu estil, dient que faran una cosa i fent tot el contrari sense immutar-se. Sí, senyors, d’això alguns encara en diuen socialisme!

Gestor cultural?

L’article de Jordi Font a l’AVUI, de 20 de setembre, titulat “No hauríem de perdre el nord” resulta si més no curiós, i finalment simptomàtic.

El text no va precisament de cultura ni tampoc de gestió cultural

sinó que més aviat ens aconsella als catalans que hem de fer, i que no hem de fer, o més ben dit, el que no és convenient que fem.

Quan parla de la “magnífica festa d’Arenys de Munt amb cercavila falangista inclosa...” ja es retrata a sí mateix.

Finalment contraposa “pla virtual al pla de la realitat” i es queda tan tranquil.

Seria interessant preguntar-li a aquest gestor cultural si el pla de la realitat és el que pretén la Secta d’anar incorporant Catalunya a Espanya com una comunitat autònoma més.

Per cert, una pregunta, per si algú té la resposta a mà. Aquest Jordi Font, gestor cultural, és el mateix que ja fa anys lluïa com un abrandat articulista al servei de la Secta?

Amortitzat

Els préstecs tenen uns temps d’amortització concret, en general cinc anys. Les primeres amortitzacions són bàsicament d’interessos
i al llarg del temps es van rebaixant els interessos i s’incrementa el capital fins a arribar al rebut final.

En el cas de ZP, al qual se li havia concedit un préstec/mandat de quatre anys, al primer any ja sembla que l’hagi exhaurit.

Seguint el paral·lelisme podríem dir que ZP no paga els rebuts, s’està convertint en morós i només dóna excuses de mal pagador.

El problema més greu és que no té res amb que respondre, perquè s’ho ha venut tot i s’ha quedat sense res, i té la hipoteca pendent.

S’ha convertit amb un insolvent sense perspectives, i difícilment ningú li concedirà cap nou crèdit.

Al cap d’un any del darrer préstec, no pot retornar res del que s’havia conpromès, i difícilment el podrà renovar ja que ha quedat patent la seva insolvència i ja ningú es creu les seves promeses.

Seguint el símil, si el “gobierno” fos una empresa ja hauria fet “suspensió de pagaments”.

Obediència, submissió ... i cap decisió

No és necessari recordar que amb un Cap de Govern com J.L. Rodríguez Zapatero és impossible adoptar mesures contra la crisi econòmica, perquè resulta que no en té ni idea, ni de quines mesures es tracta, ni de la forma de portar-les a la pràctica.

Ara bé cal reconèixer que la Secta a Catalunya té uns polítics que a l’hora d’obeir ho fan en una forma tan submisa que aviat podran optar al premi al “Millor Còmic de l’any”.

Després de les evidències de ZP, el bocamoll de Joan Ferran, quan se li pregunta la seva opinió sobre les declaracions d’Antoni Castells, Conseller d’Economia del govern de la Generalitat, no se
li acut res més que dir: “que es remet al posicionament de Montilla, que, al seu parer, dóna suport a les polítiques que fa el president del govern”.

És francament trist però aquests nivells de subordinació acaben convertint els polítics de la Secta en uns simples funcionaris mesells i sense cap personalitat. Tot es redueix a ser obedients i a fer de “bons nens”.

Justícia?

Sempre he tingut clar que la justícia quan és lenta deixa de ser justícia.

La “gran defensa” dels acusats d’haver estafat a Hisenda és que els pressumptes delictes han prescrit.

No pretenc en cap cas discutir els drets que tenim tots els ciutadans
en relació a la maquinària judicial. Penso que tot això és necessari i indispensable per salvaguardar les garanties de tothom.

Ara bé, el que no té cap sentit és que per la lentitud de les instruccions judicials, “autèntics delinqüents de coll blanc”, acabin sortint-ne ben parats.

Francament aquestes són de les coses que irriten i justifiquen perfectament la frase “la justicia es un cachondeo”.

Quin contrast fa recordar el cas de l’especulador Madoff als Estats Units. No fa ni un any que es va descobrir l’estafa i ja és a la presó.

A vegades si que hi ha diferències entre la justícia a Espanya i a Estats Units, i tantes com n’hi ha!

La sensació que tenim els ciutadans és de presa de pèl.

Montilla, el ...

Sempre resulta difícil parlar d’algú que és diu i en diuen Montilla, bàsicament perquè no saps que en pots dir i que tingui alguna substància.

Quan un llegeix coses com “Montilla contraposa l’Estatut als extrems” penses allò de “¿Por qué no te callas?”

Això de marcar el centre com el terreny propi, com si fos un simple mamífer que ha de marcar terreny, està tan suat que ningú en fot ni cas.

Si el Sr.Montilla ha de marcar terreny sap molt bé des d’on el pot marcar i fins on arriba. És ben estret i definit.

El terreny del Sr.Montilla va de l’Estatut retallat, per cert, retallat per ell mateix, a l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El terreny de joc del Sr. Montilla no té cap més espai en el qual es pugui moure. Ell va marcar i va definir, ben clarament, el camp de joc que simplement venia delimitat per uns extrems que eren, per un costat el “retallat per ell mateix i la Secta que dirigeix” i per l’altre el que li deixarà encara més retallat el Tribunal Constitucional.

En realitat no té cap centre per on es pugui moure, o si que el té, però aquest està a Espanya.

Després d'Arenys

Els ciutadans d’Arenys de Munt han pogut exercir la democràcia malgrat les pressions i les amenaces. Ha votat més d’un 41% del cens, i d’aquest, un 95% ha votat per la independència de Catalunya. No està gens malament.

Sabem perfectament que no té cal validesa legal, sabem que és simbòlic, però també sabem que els nervis han envaït tota la maquinària de l’Estat Espanyol, que els tremolors i les ràbies de l’aparell de l’Estat no els han deixat de petja i que tota aquesta secta del PSC/PSOE no ha deixat de bramar des de tots els altaveus de que disposen.

La senyora Carmen Chacón i el senyor José Montilla s’hi han lluït especialment, fet que no deixa de ser perfectament natural. Han acomplert el seu paper de polítics espanyols predemocràtics sense cap vergonya i amb tota claredat.

Han demostrat el que realment són: espanyols, espanyolistes i partidaris acèrrims d’una Espanya unitarista.

Arenys de Munt obre una nova via que per simbòlica que sigui significa l’obertura d’una nova etapa que posa i posarà als partits polítics catalans davant del mirall. Res no serà exactament igual!

Desprès de l'11 de setembre de 2009

Havent anat al Fossar de les Moreres, tant a la nit del dia 10 com el matí de l’11, desprès d’una estona d’observar les ofrenes florals a Rafael Casanovas, haver compartit el dinar amb la gent de Reagrupament i tenir noticies fidedignes de la manifestació de la tarda algunes conclusions se’n poden treure.

El “pont” evidentment es va emportar molta gent cap platges, camps i muntanyes i també vers les grans capitals turístiques europees, res de nou i tot ben previsible.

Malgrat tot algunes coses se’n poden dir i penso que en general ben positives i fins i tot optimistes.

No hi varen faltar els habituals, un any més grans, i en canvi hi hagué arreu una bona participació de gent jove, i potser el més destacat una molt bona presència d’infants amb els seus corresponents cotxets i familiars.

És evident que la lluita per la llibertat del nostre poble continua i la presència de gent jove i infants fa ben present que la renovació generacional està assegurada. Sabem que la lluita serà llarga però veure que les noves generacions se l’estan fent seva tranquil·litza i estimula. A més possiblement s’hauran tret o es trauran de sobre les nostres pors i els nostres dubtes.

"Made in Spain"

El títol que havia pensat inicialment per aquest comentari era “El món al revés”, però és evident que s’adapta molt millor a la realitat el que definitivament he triat.

Final de la primera etapa del referèndum d’Arenys de Munt; s’ha prohibit, no es farà, però es manté i es farà la manifestació feixista convocada per la “Falange”.

Democràcia “made in spain”.

Democràcia de baixa qualitat, democràcia poruga, democràcia que beneficia als feixistes i castiga als demòcrates, democràcia que confirma l’Espanya de sempre on acaben dominant els tics autoritaris.

Tribunals, advocats de l’Estat, “Delegado del Gobierno de España en Catalunya”: tots ells al servei de la “España, Una, Grande y Libre” y de la “España como una Unidad de destino en lo universal”. A aquest pas aviat tornarà a sonar el “Cara al sol”.

De moment ha guanyat la dialèctica de “los puños y las pistolas” a l’exercici de la democràcia.

Tan feble és la democràcia espanyola?

Cortina de fum

No tinc ganes de tornar a parlar del referèndum d’Arenys de Munt.
Estic d’acord que es faci i si pot ser amb tota tranquil·litat.

Ja n’hi ha prou que serveixi de cortina de fum per amagar o estabornir altres debats de la societat.

Que ERC pugui amagar les seves vergonyes darrere el debat del referèndum d’Arenys de Munt em comença a tocar el que no sona.

Que amb proclames expressades per responsables d’ERC es pretengui tapar el malgovern i la incompetència de la seva gent a les diferents administracions on són és inadmissible. No s’ha d’admetre.

El suport actiu i continuat a la Secta que ERC encara pretén ampliar a la propera legislatura no té perdó de Déu i no podem oblidar-ho de cap de les maneres. La traïció no pot ni ha de ser oblidada, ni pel referèndum d’Arenys de Munt, ni per tots els referèndums que puguin venir, ni per l’estratègia d’ERC que ha portat al govern de Catalunya a un illetrat espanyolista. Per tot això i més no pot haver-hi ni oblit ni perdó!

L’11 de setembre és un bon moment per demostrar-ho!

Independència judicial?

Si parlem del Tribunal Constitucional d’Espanya és del tot evident que no es compleix res de tot allò que el podria fer independent.

La trajectòria d’aquest Tribunal en l’afer del recurs sobre l’Estatut és un claríssim exemple d’aquesta falta d’independència.

Ara es parla que la sentència no es publicarà fins després de l’aprovació dels PGE-Pressupostos Generals de l’Estat-. Fantàstic!

Així els partits “catalanistes” no s’hauran de mullar tenint l’espasa de Damocles sobre la taula.

Podran seguir fent les estratègies tristes i baixes de sostre de sempre.

I la sentència del Constitucional, quan arribarà? Senzillament quan ho consideri oportú el “gobierno”.

Les coses són així i val més tenir-ho clar!

Olor d'esclaus

El mes de setembre acostuma a representar un retorn a la realitat, un retorn al dia a dia, un retorn als problemes, en resum, un retorn a la normalitat.

A Barcelona, l’estiu ha estat francament dur i pesat, i els que hem hagut d’aguantar tot l’agost a la ciutat hem suat la cansalada fins a uns límits tal que algunes nits han estat ben insuportables.

Però vés per on la realitat de setembre ens depara sorpreses.

Sentir tot aquest enrenou dels ordinadors portàtils per als escolars fa que puguis, tranquil·lament, arribar a la conclusió que res ha canviat i que si ho fet ha estat per empitjorar.

Segons sembla, el “gobierno español”, obliga a que els alumnes tinguin ordinador portàtil, que a l’Estat seran de franc, però a Catalunya hi haurà copagament, o sigui els pares hi participaran en el 50% del cost.

Tothom sap o potser no ho sap, com ha anat el tema del finançament, del qual, per cert, ara ja ningú en fa propaganda, perquè no hi ha forma de vendre l’artefacte per enlloc, malgrat els esforços que els promotos n’han fet.

L’ànima de l’esclavatge cada dia ens va penetrant més i sembla que a poc a poc ens hi anem adaptant.

Aquests són els rèdits del tripartit? Quina pena!

Energumen i feixista

Alguns exemples: “Com si volen fer un ball de bastons”.

Això sí, demana “respecte a l’Estat de dret”. Va defensar la decisió judicial de prohibir la consulta i la intervenció de l’advocat de l’Estat.

Va posar en qüestió que el referèndum sobre la independència, previst pel dia 13, tingui res a veure amb el “dret d’expressar-se”.

Va demanar a l’Ajuntament d’Arenys de Munt que doni senyals de normalitat i que transmeti els valors de l’Estat de dret.

Va definir els valors d’una certa ideologia política d’”espuris”.

Finalment va amenaçar que actuarà de forma “coherent” amb les seves obligacions com a delegat del govern a Catalunya.

Qui així parla no és cap membre de la Falange, ni tan sols del PP, és simplement el Sr. Joan Rangel, “Delegado del Gobierno Español en Cataluña”, membre del PSC/PSOE.

Aquesta genteta es coneixen tant per les paraules com pels fets!

Què és el que l’ha fet sortir de polleguera?

Telecinco i Antena 3, pirates televisius

Ara ja tenim la TDT i encara no sabem quins guanys ens aportarà. El que si que hem pogut constatar és una abaixada general de la qualitat.

Ara que ja sabem que qui vulgui veure futbol l’haurà de pagar, no seria el moment d’exigir que es respectin els drets dels espectadors?

Per exemple, és un escàndol i una solemne presa de pèl el que s’està fent amb les pel•lícules i amb les sèries d’interès.

Quin sentit té que cinc minuts abans d’acabar una sèrie et fotin de 15 a 20 minuts de publicitat, i quan s’ha acabat veus que només mancaven dues escenes?

Quin sentit té que comencin una sèrie o una pel•lícula, en vegis dues escenes i a continuació una corrua d’anuncis i ja ni recordes de què va la trama?

Diuen que hi ha el CAC, que hi ha un Consell també a nivell estatal i es pot saber què caram fan? A part de cobrar, és clar! Tenen poder sancionador? L’exerceixen?

Al final el que queda és la clàssica sensació d’indefensió.

Sembla que ens estiguin dient que només tenim l’obligació de pagar. Per cert, respecte al fet de pagar, ja fa anys que estem pagant, i de valent. El que no tinc clar és si el fet de pagar implica algun dret.

"Pactos nacionales"

A poc a poc... però ells van fent.

Es tracta de dominar tot el que es pugui: les formes, tant se val, els aliats tots són bons i déu n’hi do els resultats que els està donant aquesta estratègia.

Per un costat s’han treballat a fons els d’ERC concedint-los regalets tan apetitosos com les Diputacions de Girona i Lleida. Per l’altre es pacta amb el PP, en alguns casos fins i tot amb l’aquiescència de la mateixa Esquerra.

Us preguntareu qui són ells, però em suposo que ho heu endevinat: la Secta, el PSC/PSOE.

L’enemic a batre? El nacionalisme majoritari a Catalunya, el de CIU.

Que sembla difícil una pinça PSC/PSOE juntament amb el PP? Les passes les van fent i les continuaran fent, sense cap tipus de dubte. L’objectiu el tenen clar, espanyolitzar Catalunya i convertir-la en una simple “Comunitat Autònoma”. I hi jugaran a fons.

Existeix alguna possibilitat que ERC deixi d’estar “satel•litzada”
per la Secta? Francament, ho dubto!

El darrer exemple el tenim a Platja d’Aro, PP i PSC/PSOE s’han carregat l’alcalde de CIU. No serà el darrer!

Utilitat

Sovint hi ha accions dins el camp de la política que resulten, o almenys ho semblen, inútils.

Podria ser el cas del referèndum que es proposa fer a Arenys de Munt, però vés per on no és precisament així, sinó tot el contrari.

Ens permet, entre d’altres coses, confirmar de què està feta la “democràcia espanyola”: de molt poca substància i de moltes pors i moltes limitacions.

Ens permet confirmar quins són els partits polítics que a Catalunya juguen i jugaran sempre la carta espanyola, la Secta (PSC/PSOE) i el PP.

Ens permet confirmar que les úniques possibilitats de fer feina “nacional” a Catalunya està en mans bàsicament de CIU i d’ERC i només circumstancialment s’hi pot afegir ICV.

Que l’Estat espanyol farà tot el que calgui per impedir-ho ho hem de tenir ben assumit. Aquí no hi ha tarannà, ni “bonisme” ni hòsties! Aquí hi ha la força d’un exèrcit, d’unes forces públiques de l’Estat que si han d’actuar, actuaran.

La utilitat de la consulta ja està aconseguida, ara caldrà veure com es poden fer passes endavant en aquest sentit. Anar internacionalitzant el tema en pot ser una.

L'1 de setembre i la UE

Els humans sóm proclius a l’oblit. A vegades cal oblidar perquè és difícil viure sense un cert grau d’amnèsia.

Malgrat tot, la data d’ahir 1 de setembre, l’hauríem de mantenir ben viva en el record, principalment els europeus i encara més els europeistes.

L’1 de setembre de 1.939 va significar el començament de la Segona Guerra Mundial, la carnisseria més gran de tota la història de la humanitat. A més va conduir a un capgirament total de les relacions mundials que va durar més de 40 anys, fins a la fallida del bloc comunista.

A nivell continental, i bàsicament per evitar nous enfrontaments bèlics entre França i Alemanya, s’ha bastit la Unió Europea.Hi ha una moneda única i s’han fet passes endavant que sembla que impossibiliten noves hostilitats francogermàniques.

Entre tots hauríem de dotar a la Unió Europea de canals més democràtics i fer possible dins de la UE l’exercici del dret de l’autodeterminació dels pobles.