divendres, 18 de setembre de 2009

Amortitzat

Els préstecs tenen uns temps d’amortització concret, en general cinc anys. Les primeres amortitzacions són bàsicament d’interessos
i al llarg del temps es van rebaixant els interessos i s’incrementa el capital fins a arribar al rebut final.

En el cas de ZP, al qual se li havia concedit un préstec/mandat de quatre anys, al primer any ja sembla que l’hagi exhaurit.

Seguint el paral·lelisme podríem dir que ZP no paga els rebuts, s’està convertint en morós i només dóna excuses de mal pagador.

El problema més greu és que no té res amb que respondre, perquè s’ho ha venut tot i s’ha quedat sense res, i té la hipoteca pendent.

S’ha convertit amb un insolvent sense perspectives, i difícilment ningú li concedirà cap nou crèdit.

Al cap d’un any del darrer préstec, no pot retornar res del que s’havia conpromès, i difícilment el podrà renovar ja que ha quedat patent la seva insolvència i ja ningú es creu les seves promeses.

Seguint el símil, si el “gobierno” fos una empresa ja hauria fet “suspensió de pagaments”.

dijous, 17 de setembre de 2009

Obediència, submissió ... i cap decisió

No és necessari recordar que amb un Cap de Govern com J.L. Rodríguez Zapatero és impossible adoptar mesures contra la crisi econòmica, perquè resulta que no en té ni idea, ni de quines mesures es tracta, ni de la forma de portar-les a la pràctica.

Ara bé cal reconèixer que la Secta a Catalunya té uns polítics que a l’hora d’obeir ho fan en una forma tan submisa que aviat podran optar al premi al “Millor Còmic de l’any”.

Després de les evidències de ZP, el bocamoll de Joan Ferran, quan se li pregunta la seva opinió sobre les declaracions d’Antoni Castells, Conseller d’Economia del govern de la Generalitat, no se
li acut res més que dir: “que es remet al posicionament de Montilla, que, al seu parer, dóna suport a les polítiques que fa el president del govern”.

És francament trist però aquests nivells de subordinació acaben convertint els polítics de la Secta en uns simples funcionaris mesells i sense cap personalitat. Tot es redueix a ser obedients i a fer de “bons nens”.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Justícia?

Sempre he tingut clar que la justícia quan és lenta deixa de ser justícia.

La “gran defensa” dels acusats d’haver estafat a Hisenda és que els pressumptes delictes han prescrit.

No pretenc en cap cas discutir els drets que tenim tots els ciutadans
en relació a la maquinària judicial. Penso que tot això és necessari i indispensable per salvaguardar les garanties de tothom.

Ara bé, el que no té cap sentit és que per la lentitud de les instruccions judicials, “autèntics delinqüents de coll blanc”, acabin sortint-ne ben parats.

Francament aquestes són de les coses que irriten i justifiquen perfectament la frase “la justicia es un cachondeo”.

Quin contrast fa recordar el cas de l’especulador Madoff als Estats Units. No fa ni un any que es va descobrir l’estafa i ja és a la presó.

A vegades si que hi ha diferències entre la justícia a Espanya i a Estats Units, i tantes com n’hi ha!

La sensació que tenim els ciutadans és de presa de pèl.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Montilla, el ...

Sempre resulta difícil parlar d’algú que és diu i en diuen Montilla, bàsicament perquè no saps que en pots dir i que tingui alguna substància.

Quan un llegeix coses com “Montilla contraposa l’Estatut als extrems” penses allò de “¿Por qué no te callas?”

Això de marcar el centre com el terreny propi, com si fos un simple mamífer que ha de marcar terreny, està tan suat que ningú en fot ni cas.

Si el Sr.Montilla ha de marcar terreny sap molt bé des d’on el pot marcar i fins on arriba. És ben estret i definit.

El terreny del Sr.Montilla va de l’Estatut retallat, per cert, retallat per ell mateix, a l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional espanyol.

El terreny de joc del Sr. Montilla no té cap més espai en el qual es pugui moure. Ell va marcar i va definir, ben clarament, el camp de joc que simplement venia delimitat per uns extrems que eren, per un costat el “retallat per ell mateix i la Secta que dirigeix” i per l’altre el que li deixarà encara més retallat el Tribunal Constitucional.

En realitat no té cap centre per on es pugui moure, o si que el té, però aquest està a Espanya.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Després d'Arenys

Els ciutadans d’Arenys de Munt han pogut exercir la democràcia malgrat les pressions i les amenaces. Ha votat més d’un 41% del cens, i d’aquest, un 95% ha votat per la independència de Catalunya. No està gens malament.

Sabem perfectament que no té cal validesa legal, sabem que és simbòlic, però també sabem que els nervis han envaït tota la maquinària de l’Estat Espanyol, que els tremolors i les ràbies de l’aparell de l’Estat no els han deixat de petja i que tota aquesta secta del PSC/PSOE no ha deixat de bramar des de tots els altaveus de que disposen.

La senyora Carmen Chacón i el senyor José Montilla s’hi han lluït especialment, fet que no deixa de ser perfectament natural. Han acomplert el seu paper de polítics espanyols predemocràtics sense cap vergonya i amb tota claredat.

Han demostrat el que realment són: espanyols, espanyolistes i partidaris acèrrims d’una Espanya unitarista.

Arenys de Munt obre una nova via que per simbòlica que sigui significa l’obertura d’una nova etapa que posa i posarà als partits polítics catalans davant del mirall. Res no serà exactament igual!