dissabte, 3 d’octubre de 2009

L'hora del "Reagrupament"

Avui fa la seva assemblea fundacional l’Associació “Reagrupament.cat” i des d’aquí vull felicitar-los tot desitjant-los una exitosa ruta que pugui contribuir a portar-nos a tots plegats a la desitjada llibertat del nostre poble.

El camí no té res de planer, sinó que més aviat és costerut i llarg i amb giragonses perilloses, però tot això ja ho sabem, no ens ve de nou.

Només que Reagrupament contribuexi a remoure el panorama electoral català, que faci entrar aire nou i aconsegueixi que la resta de partits catalans s’hagin de replantejar les seves estratègies ja haurà aconseguit fer un gran favor a tot el país.

Si “Reagrupament” aconsegueix presentar-se a les properes eleccions nacionals a totes les demarcacions i aconsegueix treure uns bons resultats, canviarà sens dubte el mapa electoral del país.

divendres, 2 d’octubre de 2009

No seria el moment?

Sense anar a fons en el tema de les fusions de les caixes catalanes
voldria fer-hi uns breus comentaris.

El primer és plantejar una qüestió que suposo que tothom la té clara
i és la d’evitar qualsevol projecte que pogués implicar la pèrdua de catalanitat de la caixa afectada. En resum, que tots els projectes de fusió siguin entre caixes catalanes i que no hi hagi cap procés de fusió amb entitats de fora de Catalunya.

L’altre és que els diversos processos servissin per despolititzar aquestes institucions d’estalvi, i això va principalment per aconseguir la jubilació de persones com, per exemple, Narcís Serra,
actual president de Caixa de Catalunya.

En el cas de l’exministre de defensa del govern espanyol s’hi uneix el fet que no ha estat precisament una presidència gens brillant sinó més aviat a la inversa. Els resultats i la situació de l’entitat són una bona mostra dels “èxits” de Narcís Serra com a President de Caixa de Catalunya.

dijous, 1 d’octubre de 2009

El ventilador en marxa

La Secta, la ditxosa i pesada Secta, torna a posar en marxa el ventilador. Que si cal utilitzar “El Periódico”, o és més convenient “El País”, tant se val, no deixa de ser res més que una qüestió d’estratègia.

Els nivells que cal atacar i la munició que cal utilitzar per als atacs és una qüestió tàctica, simplement.

Que cal retreure i convertir en un fet actual la història del PI-Partit de la Independència- es fa i se’n treu el rendiment necessari.

Si resulta que, lligar el PI amb el Sr. Millet i el Palau de la Música i de retruc amb CDC surt a compte de la Secta, doncs senzillament es prem l’interruptor i ventilador en marxa.

Si en un esquema d’aquest tipus tot això serveix perquè tothom es despisti i no vegi que el control d’aquests país i de les seves institucions està des de fa temps en mans de la Secta que fot el que vol i on vol, arribarem a la conclusió que la “màfia-bicoca del Baix Llobregat” ho té tot controlat fins arribar al punt de fer-se invisibles i fer-nos creure que tot el mal és dels altres.

Tinguem ben present tot això perquè ens estan fent passar bou per bèstia grossa.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Aquests assessors!

Del discurs del President Montilla, què?

L'habitual exposició amb format de llista telefònica de tot el que s'ha fet, tant si és de
de la pròpia administració de la Generalitat com si és d'altres administracions. És igual, tot s'hi val, tot suma. Si a més a més s'hi han d'afegir aspectes que són de la iniciativa privada doncs es fa i ja està, que en resum, qui dia passa any empeny.

Que hi hagin inclòs com a cosa pròpia en Ferran Adrià com el millor cuiner del món no em deixa de sorprendre, però en el fons encara em sorprèn més que no hagin inclòs el Barça del triplet. No s'hi han atrevit?

Els Iceta, els Zaragoza, els Bolaño i companyia s'han de contenir? No poden arribar tan lluny?
Deu ser això, perquè per ganes segur que no queden ja que aquest tipus de bestiar és capaç de manipular tot el que calgui sense que els caigui la cara de vergonya!
La cara la tenen, però la vergonya no!

Què estaven endormiscats els assessors?

dimarts, 29 de setembre de 2009

Té tota la raó

L’article de Bernat Dedéu a l’AVUI, de 29 de setembre, hi toca i molt més del que sembla. Parla de les Festes de la Mercè d’enguany a Barcelona. L’article es titula “Sense profilaxi moral”. Francament el recomano.

Hi ha alguns paràgrafs del text que vull remarcar: “Els col·legues periodistes tapen les vergonyes i es dediquen a calcar els assalariats de l’alcalde, felicitant-se per l’assistència massiva al carnaval (1.600.000 persones omplint les activitats; que guai!)”. “Una festa major que, finalment, ha vençut el desànim provocat per la crisi econòmica”. Parodiant a Schuster, l’exjugador del Barça, podríem dir allò de “No hace falta decir nada más”.

I acabaré amb un altre del mateix article: “La Mercè s’omple de paradetes amb missatges sobre la ciutat de les persones i altres patafísiques progres (pertinentment explicades amb aquell to subnormal de parvulari)”.

Tot plegat acaba tenint aquell estil carca de fa anys del Domund, això sí, tot plegat sota la capa del progressisme i la multiculturalitat que no és res més que faramalla.

Això si, es manté la porqueria arreu de la Ciutat, i com que no plou encara es nota molt més!

dilluns, 28 de setembre de 2009

......?

Sí, un títol una mica estrany, però un cop llegit el petit comentari d’avui s’entendrà, o més ben dit, així ho espero.

Vosaltres, estimats lectors, deveu recordar l’existència d’unes organitzacions anomenades “Col·legi de Periodistes” i “Sindicat de Periodistes de Catalunya” que es dedicaven a criticar amb una gran contundència les “passades de rosca” de qualsevol responsable de comunicació dels governs de CIU.

Avui tenim el tema del famós informe que ens ha costat a tots els contribuents catalans la insignificant” quantitat de 27.000.- euros i el silenci sepulcral de les esmentades organitzacions clama al cel.

Ens consta que aquest govern tripartit és clarament controlador i venjatiu i ja fa temps que està intentant controlar tant la premsa escrita com la resta dels mitjans.

Tan baix han caigut les esmentades organitzacions o la cosa és tan senzilla com que han oblidat una de les funcions bàsiques dels periodistes: ser la veu crítica de la societat i bàsicament amb el poder.

Oblit? S’han tornat mesells? Retornem al títol: ...?

diumenge, 27 de setembre de 2009

El cas Millet

Francament, fa angúnia haver-ne de parlar, però per desgràcia cal fer-ho.

És fotut, però el primer que et ve al cap és preguntar-te com és possible que hagi passat el que ha passat i durant tants anys.

El descontrol ha estat total, la impunitat en que s’ha pogut actuar resulta incomprensible...
Com en d’altres casos tinc la sensació que fets com aquests només són possibles amb persones, per dir-ho d’alguna forma, amb un pedigrí especial que els permet moure’s per sobre i al marge de la generalitat dels mortals, talment com si ells, pel simple fet de tenir un nom, una història familiar i uns antecedents notables puguin fer i desfer com si res.

I precisament per això el càstig hauria de ser exemplar perquè ha jugat amb símbols, i si us plau, no s’hi valen excuses de mal pagador. Si ha d’anar a la presó que hi vagi.

Per acabar, convé recordar que aquest Sr. Millet, ja fa temps va obrir la porta del Palau de la Música als sectors més ultres del PP amb José Ma Aznar al davant.

I per cert, repassant el seu currículum, resulta que ja havia estat involucrat en més d’un “merder” econòmic.