La justícia i les formes

Les formes, o el que en podríem dir les normes de conducta, són de gran importància en les relacions socials i polítiques, i en general en tot tipus de relacions humanes. Moltes vegades hi ha problemes que s’agreugen precisament per qüestions formals. Quantes relacions personals no empitjoren per aspectes de forma.

En el terreny de la justícia aquesta qüestió és encara més dolorosa.

És precís emmanillar a les persones quan no hi cap tipus de resistència ni risc de fuga?

És realment impresentable que s’accepti com un fet inevitable la filtració als mitjans de comunicació de tot tipus de documentació provinent de les instàncies judicials.

Tanta gent intervé com perquè no es pugui controlar la circulació de la documentació escaient? Qui filtra? Les filtracions són recompensades econòmicament?

La maquinària judicial ja té prous problemes tals com manca de personal i de mitjans, encara que cada vegada menys, com perquè el tema de les filtracions amb caràcter general no sigui una vergonya i un desprestigi per a la pròpia justícia.

Fins ara ...

Pel que se sap fins ara, de tot el merder aquest iniciat pel “super-estrella Garzón”, només hi ha implicats determinats polítics en actiu.

Malgrat que els mitjans de comunicació estan fent un “tutti fruti”
que inclou a tothom i aprofitant el cas Millet encara més, potser comença a ser pertinent parlar de les evidències i dels fets demostrables.

Pel que fa a responsabilitats polítiques s’han detingut tres càrrecs polítics en actiu i amb responsabilitat dins de l’administració local: l’alcalde de Santa Coloma de Gramanet i dues persones del mateix consistori. Tots tres de la Secta.

S’ha parlat de dos municipis més, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres, però fins aquest moment no sembla que s’hagi concretat res més.

Hi ha una certa tendència dels mitjans de comunicació, però principalment de “El Periódico” i també de “El País”, a posar al mateix nivell CDC i PSC/PSOE i això no és pas cert, almenys fins al dia d’avui.

Es poden trobar, ramificacions o altres fonts, lligades a la Diputació de Barcelona. El que cal és que es puguin demostrar, perquè cal recordar que la responsable de l’Àrea d’Urbanisme és la Senyora Ana Hernández, esposa actual del President Montilla.

No tot és igual, ni tothom és igual!

Des de l’inici de l’anomenat cas Millet fins a les darreres detencions sembla com si de cop tot Catalunya estigui plena de corruptes i aprofitats, i francament, això no és veritat.

El que si que ho és, i no únicament a Catalunya, és que les connexions entre el món immobiliari i el de la construcció i determinats segments de la política i de les administracions públiques són un caldo de cultiu que dóna molt de joc i sovint acaba desenvocant en els terrenys de la corrupció i del tràfic d’influències.

Seria el moment de plantejar-se seriosament temes pendents de fa temps i temps, tals com una bona llei de finançament dels partits polítics i evidentment també dels ajuntaments. Que s’acabi amb aquesta continuada necessitat de tots els consistoris de cercar diners de sota les pedres, que es financin com cal els municipis, etc.

Aquestes i d’altres qüestions tothom les sap i que és urgent que es solucionin també tothom n’és conscient. Per què no s’hi fa res? Per desídia? Per mandra?

Per què no es permeten les donacions als partits polítics, i que a més més siguin públiques i publicitades? Tothom en sabria la procedència i no passaria res i podríem judicar i votar amb més coneixement de causa.

Per què tot s’ha de mantenir igual sense canviar res quan és evident que cal fer-ho?

I una pregunta final: com és que els bancs poden transferir i portar diners als paradisos fiscals? Sense la participació de la banca podrien existir aquests paradisos?

Una altra "garzonada"?

Un cas que inicia i instrueix una persona com el jutge-estrella Baltasar Garzón sempre, com a primer acte, hi ha una “bona escena teatral”, perquè sense l’escena no hi ha cas, ni hi ha interès.

Ara deté a Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i a l’alcalde socialista de Santa Coloma de Gramanet, Bartomeu Muñoz i els acusa de corrupció.

Cal recordar que els sumaris que instrueix el Sr. Garzón acostumen a acabar malament pel propi jutge, ja que solen acabar amb la llibertat dels acusats, ja sigui per mala instrucció, ja sigui per innocència o culpabilitat no demostrada, com vulgueu.

Cal fer una excepció en el cas del jutge Garzón i és que a qui sempre condemna, vingui al cas o no, és als abertzales bascos. Aquí acostuma a seguir, fil per randa, les directrius emanades de La Moncloa, del govern espanyol.

En aquest escenari de la Audiencia Nacional Española ha sortit la vedette principal. Ara caldrà veure el guió, si és que n’hi ha, i la resta d’actors, si és que al final hi ha més actors.

Interessant i curiós

El reportatge de l’AVUI, de 19 d’octubre, concretament a les pàgines 28 i 29 sobre l’Ajuntament de Barcelona. Els dos títols són ben significatius.

El primer: “L’Ajuntament ha inflat en un 60% la nòmina d’alts càrrecs”.

El segon: “Vinga canongies”.

Tot això sobta, quan s’han sentit “discursets” de responsables municipals fent ostentació de la supressió de determinades partides totalment simbòliques quan no irrellevants.

Saben perfectament el que és econòmicament important i el que no ho és, i els sous ho són, i encara més els dels alts càrrecs.

Que han de començar a col·locar persones concretes de la Secta per si perden l’Ajuntament de Barcelona? Falta un any i mig per les eleccions municipals! Si continuen així hauran d’ampliar les dependències municipals!

El canvi de color polític a l’Ajuntament de Barcelona, cada dia esdevé més urgent i necessari!

Responsabilitat i frivolitat

A l’AVUI, de 18 d’octubre, hi coincideixen dos textos interessants i que no deixen de ser, en certa forma, complementaris.

En primer lloc l’entrevista a Àngel Castiñeira: El títol-resum evidencia clarament el fons de les respostes “No podem aspirar a un país d’excel·lència amb uns polítics mediocres”. Un consell, llegiu-vos tota l’entrevista. Val la pena.

A la pàgina 28 del mateix diari, l’article de Gonzalo Baratech titolat “En marxa cap al precipici” és per no dormir. L’exposició que fa de la situació econòmica de l’Estat Espanyol i de la frivolitat de Rodríguez Zapatero i del seu equip actual és letal.

Com molt bé exposa el Sr. Baratech l’estil ZP pot deixar un deute públic que no l’arribaran a pagar ni els nostres néts.

El govern espanyol ha estat advertit per diferents institucions europees i d’altres de tipus global, però la frivolitat i la inconsciència a nivell de política econòmica del govern socialista
fa inviable qualsevol rectificació a fons de la situació.

El curt termini sembla ser l’única política possible d’aquests autèntics irresponsables.

Farem bé els catalans d’anar-nos plantejant la independència per sortir d’aquesta ratera que és l’Estat Espanyol.

Volen la pau?

Quan es parla d’Euskadi sempre ve a tomb parlar de la violència d’ETA quan potser valdria la pena començar a parlar de l’estratègia del govern espanyol per tal que es mantingui una certa violència encara que sigui d’un to prou baix com per no crear gaires problemes.

La pau no la volen ni el govern ni el poder judicial, que a Espanya ve a ser el mateix perquè la independència judicial ni existeix ni ha existit mai.

La darrera gesta de “l’estrella Garzon” resulta tan patètica que només pot tenir explicació si és que li han manat, o li han insinuat que vindria a ser el mateix.

Ara ja s’actua sobre supostos, no calen ni fets concrets. S’arriba al límit on algú o alguns a través del que sigui arriben a la conclusió que unes persones es reuneixen per parlar de política i analitzar qüestions concretes sobre actuacions de caire polític i hi ha jutges que ja pressuposen i ordenen detencions.

Que és que tenen visions divines que els permeten actuar? O més bèstia encara. És que el poder executiu ja ha decidit apriori qui pot fer política i qui no?

La pregunta, ho sento, però sempre acaba sent la mateixa: Qui vol i qui necessita la violència a Euskadi? No serà precisament el govern espanyol?

Si que deu estar malament!

Pàgina 33 de l’AVUI, del divendres 16 d’octubre: Barcelona política. “Hereu insta al seu equip a parar l’orella més que mai perquè no sempre tenim el 100% de la veritat i escoltar enriqueix els projectes sense qüestionar-los”. Aquest diuen que va ser l’inici dels consells que donà als “seus”, més de 500 directius als quals va mirar d’encoratjar.

Aquest “homenet” i trist alcalde d’una Barcelona bruta i decadent, d’una Barcelona que viu i sobreviu, malgrat el desastre de l’administració que suporta aquests darrers anys, vol un darrer esforç per mantenir-se i mantenir el desori, el descontrol i la desorientació d’un govent municipal que fa temps que no sap on va, i pitjor encara, ni sap on vol anar.

No s’adonen que un canvi a l’Ajuntament de Barcelona és en aquests moments una necessitat d’higiene democràtica? Que cal com el pa que mengem una renovació a l’Ajuntament del Cap i Casal.

No és capaç de veure que fins i tot persones de la seva corda ideològica ho veuen necessari i convenient?
Valdria la pena de començar a pensar de quina manera es pot aconseguir un gran acord “nacionalista” per acabar amb l’esclerosi de l’actual equip de govern.
Si els cinc-cents o els que siguin han de començar a buscar feina que la busquin que segur que no els serà gens difícil. Han tingut prou temps per “preparar-se i col·locar-se”.

15 d'octubre

Santa Teresa, felicitats a totes les Tereses i en particular a la Teresa Vilaplana perquè està més a prop, és a casa i s’ho mereix molt més.

Abans de les 7 del matí hem pujat a Montjuïc per commemorar els 69 anys de l’assassinat del President de la Generalitat, Lluís Companys. Feia fresca i era fosc encara. Després dels parlaments i de cantar “Els Segadors” et quedava una estranya sensació de tristesa i de ràbia que, en aquella hora en que s’anava obrint el dia, encara es feia més crua perquè et venien les imatges del moment del crim.

Pensar en la solitud d’aquells moments, amb els trets, amb el tret de gràcia, amb el President estès a terra, i amb un assassí que per desgràcia de tots nosaltres va poder morir al llit, encara fa mal avui en dia.

I pensar que encara, a hores d’ara, no s’ha anul·lat ni el judici ni la sentència, ni s’ha restituït la figura de Lluís Companys com a President de la Generalitat de Catalunya clama al cel.

Aquest és també un dels preus de la transició que cada vegada que passa tinc més dubtes de la seva bondat.

Baixant, ja a plena llum del dia, penses i arribes a la conclusió a la qual ha arribat l’Alfons López Tena i molts d’altres: no hi ha cap altra camí que el de la independència. Ahir mateix ho afirmava amb tota contundència i claredat en un acte a Sant Gervasi.

Fer el ridícul

En aquest país nostre estem avesats a fer el préssec i el ridícul i com els castells, els gegants i els calçots aviat ho convertirem en una de les essències més nostrades.

Ara amb el tema de les fusions de les caixes en tenim una mostra de les més estúpides. Segons sembla s’han de buscar noms per a les noves caixes resultants de les fusions, noms que no han de ser ni geogràfics ni gaire catalans.

Per no acabar de mala llet, miraré, això sí de bon rotllo, de fer alguna proposta que ajudi a solucionar un problema tan greu i tan gruixut.

1 – Per exemple, Caixa d’Estalvis de la Secta. Com veieu cap problema geogràfic i ben agnòstica pel que fa a la catalanitat.

Les sigles CES, perfectes, en quatre dies no sabríem ni que volen dir.

2 – Un altre opció podria ser Caixa d’Estalvis d’Actius i Passius per sigles CEAP. Ni geografia ni hòsties, ningú sabrà tampoc de què parlem.

3 - Finalment per què no Caixa d’Estalvis dels Imponents, la CEI, que semblaria el nom d’una organització internacional?

També hi ha una opció més directe i fàcil: demanar consell al Banc d’Espanya i així ja ni tan sols hauran de decidir.

És allò de l’esclau feliç, ben alimentat, ben tractat, però esclau.

Hi havia algun dubte?

Titulars semblants al de l’AVUI, de 13 d’octubre, surten a tota la premsa generalista: “El PSOE mantindrà els favors fiscals als més rics”.

Calia esperar-ho, aquí no hi ha miracles, i si tot això s’acompanya amb l’estil mentider del cap de govern, Rodríguez Zapatero, ja està tot dit.

Quines seran les realitats de la reforma impositiva? Cal explicar-les?

Resumint: s’eliminarà “l’obsequi” dels 400 euros que va tenir a bé de regalar-nos el ZP quan li va convenir, s’apujarà, com a mínim, dos punts l’IVA i pot ser que s’eliminin altres desgravacions com ja s’ha fet altres vegades, aprofitant el “reglament” de l’IRPF.

A qui fotrà aquesta reforma? Als de sempre, evidentment, pensionistes, treballadors a sou, autònoms, etc.

A les rendes més altes sempre hi haurà el SICAV com a fórmula per esquivar tot el que calgui.

I tot això ho fa un govern “d’esquerres-progressista-socialista-socialdemòcrata-pijo”, un govern que representa el “bo i millor de la societat”. N’hi ha per fotre’s un tip de riure, per no plorar!

Si i no

La fusió, en la qual està involucrada Caixa de Catalunya, acabarà sent un símptoma més de per on encara van les coses a Catalunya.

Dos aspectes són remarcables encara que potser no siguin els temes més de fons de la fusió.

Per un costat el del nom. Ara resulta que això que hi figuri Catalunya sembla que és un problema. Per què? Per a qui? La pròpia entitat ha fet expansió fora de Catalunya amb aquest nom i aquesta marca, i que jo sàpiga mai no ha passat res de res. Com sempre, sembla que ens amputem les pròpies possibilitats nosaltres sols. Francament, fa fàstic tanta misèria, o potser és autoodi.Valdria la pena que ens ho féssim mirar.

Per un altre costat, que ningú es preocupi que el “Sant Laic Narcís Serra” es manté. En serà el nou president, malgrat que la seva presidència fins ara no ha estat precisament exitosa.

El fillol de Narcís de Carreras, que es veu que des del seu naixement ha estat destinat a les alçades socials, continuarà de president. I que us pensàveu?

L’ínclit Narcís Serra forma part de “les famílies” que dirigeixen aquests país. Quantes diu que són? Quatre-centes? És igual. Són aquells que per simple naixement tenen el destí assegurat, fins i tot tenen el panteó i el carrer de la ciutat que portarà el seu nom a punt. Són “ells”, els escollits per la glòria. Nosaltres, els humans, no podem fer res més que admirar-los. A vegades quan arribes a aquest punt diries allò de “a pastar fang”, per no dir-la més grossa!

Caixa de Catalunya, també?

En aquest ball de les subvencions, donacions, és igual com li vulgueu dir, als partits polítics, ara s’hi sumen noves institucions, concretament la Caixa de Catalunya.

Resulta que l’esmentada Caixa va donar 50.000 euros a la Fundació Campalans que forma part del conglomerat de la Secta (PSC/PSOE).

La motivació de la indicada donació pot tenir fins i tot elements sarcàstics o que puguin servir per un bon programa d’humor. Diuen que és per l’arxiu històric del socialisme català.

Preguntes diverses: De quin socialisme parlen?

Del portat a terme per Josep Pallach, amb el nom de Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, PSC-R?

Del corresponent al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, PSC-C dirigit per Joan Raventós?

Del que es refereix a la Federación Catalana del PSOE que va acomboiar Josep Ma Triginer?

O potser es tracta simplement de manipular la història del socialisme català intentant donar la imatge històrica del socialisme a casa nostra que els interessa avui a la Secta?

Manipulació històrica, ben pagada, i pagada pels impositors de la Caixa de Catalunya? Tota una troballa!

Puigcercós versus Carod

Quantes vegades van... d’aquesta història, Puigcercós/Carod o Carod/Puigcercós, com vulgueu, perquè l’ordre dels factors no altera la qüestió?

Ja s’ha visualitzat més d’una vegada que el paper de primera espasa d’Esquerra el té reservat per si mateix l’excambrer de Ripoll.

És evident que un determinat paper rellevant en Carod sempre l’ha volgut fer i el segueix volent fer, malgrat la teòrica submissió que ha anat expressant vers el Capo actual.

De la inseguretat de Puigcercós sobre els resultats d’ERC a les properes eleccions i de la situació en què pot quedar el partit n’ha sorgit la necessitat de “marcar paquet” i per tant apartar a Carod de qualsevol opció successòria.

Podríem dir que el de Ripoll, un cop consumada la desfeta d’Esquerra a la tardor/hivern de l’any que ve, no vol haver de disputar les despulles del partit amb ningú, les vol per a ell sol.

Així podrà tornar a aixecar el vol, però aquesta vegada com a cap únic, i encapçalar la “llarga marxa”.

"Legionarios"

La notícia textual diu: “L’Ajuntament aprova una escola dels Legionarios de Cristo a Collserola”.

Que el desori a la Casa Consistorial barcelonina és total, és cosa sabuda de fa temps. Aquest fi de regnat socialista és tan evident que la urgència d’unes eleccions faria normal que les avancessin. Manca un any i mig i francament, sembla una eternitat per un govern municipal exhaust i acabat.

El periodista Oriol Malló, en uns recents articles a “Berria”, “El Siglo de Europa” i “El Triangle”, explica molt bé el que són els “Legionarios”, involucrats amb diverses activitats, algunes d’elles clarament delictives.

És una secta religiosa de la pitjor espècie, i està sent investigada per la pròpia Església, des del Vaticà.

A què li ve a l’equip de Jordi Hereu autoritzar aquesta bestiesa? Tan necessitat està de fons per autoritzar aquesta aberració? No hi ha cap motiu de tipus positiu que ho justifiqui. Ni de tipus educacatiu, ni social, ni econòmic, ni religiós.

No té cap explicació i si és fruit de la ignorància, que s’ho faci mirar el Sr. Hereu.

Per acabar, i amb una certa esgarrifança, en mans de qui tenim la Ciutat?

On havia de mirar?

Diu el titular: “Montilla va fer mirar si el PSC havia rebuts diners del Palau”.

Molt hàbil el Sr. Montilla i també una mica ridícul. Sap molt bé que no és cap el Palau on ha de mirar.

On no mirarà mai, perquè no li convé, és vers els fons públics destinats a la formació ocupacional, o si voleu, als fons de la formació per al reciclatge o la formació contínua.

Per exemple, una de les “grans professions” del Baix Llobregat era cobrar per cursos de formació ocupacional i contínua que ni tan sols es realitzaven. El muntatge va funcionar durant temps i temps i els diners corresponents se suposa que varen omplir les arques de la Secta.

Que genteta que ha viscut de les bicoques de la formació per als treballadors, estafant sense cap tipus de vergonya, pretenguin anar de justiciers acusant a Déu i sa mare de tots els mals del món, n’hi ha per sucar-hi pa.

En aquest estil de fer les coses, des de fa anys, s’hi han sumat els dos grans sindicats, UGT i CCOO, que disposen d’un fix anual que si l’especifiquéssim i el poguéssim concretar ens pujarien els colors a la cara. I aquests imports, tinguem-ho clar, són absolutament al marge que els cursos es facin o no es facin.

Això no es pot interpretar com a finançament irregular?

De pressa, de pressa...

Dissabte, al vespre, va acabar l’Assemblea constituent del Reagrupament, i la Secta ha deixat volar els rapinyaires de costum. El primer de tots, com no podia ser d’altra manera, l’habitual José Zaragoza que ha estat el primer a sortir a la palestra.

Ha dictaminat el què passarà i ha sortit a defensar els seus “socis-esclaus” d’Esquerra Republicana de Catalunya per tal que no fugin de les “gàbies correctes” on la Secta els té ben tancats.

Segons el personatge, el Reagrupament, a qui farà mal i treurà vots és a CIU, no pas a ERC i segons diu, els qui es disputen el mercat electoral són Reagrupament i CIU però no pas ERC.

En resum no fa res més que convertir els seus desitjos en pressumptes realitats, encara que les enquestes i les perspectives diguin tot el contrari, i malgrat que el mateix Carretero afirmi per activa i per passiva que si és per ell, el tripartit no es tornarà a repetir.

Aquests de la Secta sembla que comencen a veure fosc el seu futur.

Realment seria una molt bona notícia que s’iniciés el declivi general del poder de la Secta. Primer a la Generalitat, després a l’Ajuntament de Barcelona i al de Girona, i així, peça a peça, fins a deixar-los com el que són: un partit espanyol que acabés esdevenint residual a Catalunya.

L'hora del "Reagrupament"

Avui fa la seva assemblea fundacional l’Associació “Reagrupament.cat” i des d’aquí vull felicitar-los tot desitjant-los una exitosa ruta que pugui contribuir a portar-nos a tots plegats a la desitjada llibertat del nostre poble.

El camí no té res de planer, sinó que més aviat és costerut i llarg i amb giragonses perilloses, però tot això ja ho sabem, no ens ve de nou.

Només que Reagrupament contribuexi a remoure el panorama electoral català, que faci entrar aire nou i aconsegueixi que la resta de partits catalans s’hagin de replantejar les seves estratègies ja haurà aconseguit fer un gran favor a tot el país.

Si “Reagrupament” aconsegueix presentar-se a les properes eleccions nacionals a totes les demarcacions i aconsegueix treure uns bons resultats, canviarà sens dubte el mapa electoral del país.

No seria el moment?

Sense anar a fons en el tema de les fusions de les caixes catalanes
voldria fer-hi uns breus comentaris.

El primer és plantejar una qüestió que suposo que tothom la té clara
i és la d’evitar qualsevol projecte que pogués implicar la pèrdua de catalanitat de la caixa afectada. En resum, que tots els projectes de fusió siguin entre caixes catalanes i que no hi hagi cap procés de fusió amb entitats de fora de Catalunya.

L’altre és que els diversos processos servissin per despolititzar aquestes institucions d’estalvi, i això va principalment per aconseguir la jubilació de persones com, per exemple, Narcís Serra,
actual president de Caixa de Catalunya.

En el cas de l’exministre de defensa del govern espanyol s’hi uneix el fet que no ha estat precisament una presidència gens brillant sinó més aviat a la inversa. Els resultats i la situació de l’entitat són una bona mostra dels “èxits” de Narcís Serra com a President de Caixa de Catalunya.

El ventilador en marxa

La Secta, la ditxosa i pesada Secta, torna a posar en marxa el ventilador. Que si cal utilitzar “El Periódico”, o és més convenient “El País”, tant se val, no deixa de ser res més que una qüestió d’estratègia.

Els nivells que cal atacar i la munició que cal utilitzar per als atacs és una qüestió tàctica, simplement.

Que cal retreure i convertir en un fet actual la història del PI-Partit de la Independència- es fa i se’n treu el rendiment necessari.

Si resulta que, lligar el PI amb el Sr. Millet i el Palau de la Música i de retruc amb CDC surt a compte de la Secta, doncs senzillament es prem l’interruptor i ventilador en marxa.

Si en un esquema d’aquest tipus tot això serveix perquè tothom es despisti i no vegi que el control d’aquests país i de les seves institucions està des de fa temps en mans de la Secta que fot el que vol i on vol, arribarem a la conclusió que la “màfia-bicoca del Baix Llobregat” ho té tot controlat fins arribar al punt de fer-se invisibles i fer-nos creure que tot el mal és dels altres.

Tinguem ben present tot això perquè ens estan fent passar bou per bèstia grossa.