dissabte, 17 d’octubre de 2009

Volen la pau?

Quan es parla d’Euskadi sempre ve a tomb parlar de la violència d’ETA quan potser valdria la pena començar a parlar de l’estratègia del govern espanyol per tal que es mantingui una certa violència encara que sigui d’un to prou baix com per no crear gaires problemes.

La pau no la volen ni el govern ni el poder judicial, que a Espanya ve a ser el mateix perquè la independència judicial ni existeix ni ha existit mai.

La darrera gesta de “l’estrella Garzon” resulta tan patètica que només pot tenir explicació si és que li han manat, o li han insinuat que vindria a ser el mateix.

Ara ja s’actua sobre supostos, no calen ni fets concrets. S’arriba al límit on algú o alguns a través del que sigui arriben a la conclusió que unes persones es reuneixen per parlar de política i analitzar qüestions concretes sobre actuacions de caire polític i hi ha jutges que ja pressuposen i ordenen detencions.

Que és que tenen visions divines que els permeten actuar? O més bèstia encara. És que el poder executiu ja ha decidit apriori qui pot fer política i qui no?

La pregunta, ho sento, però sempre acaba sent la mateixa: Qui vol i qui necessita la violència a Euskadi? No serà precisament el govern espanyol?

divendres, 16 d’octubre de 2009

Si que deu estar malament!

Pàgina 33 de l’AVUI, del divendres 16 d’octubre: Barcelona política. “Hereu insta al seu equip a parar l’orella més que mai perquè no sempre tenim el 100% de la veritat i escoltar enriqueix els projectes sense qüestionar-los”. Aquest diuen que va ser l’inici dels consells que donà als “seus”, més de 500 directius als quals va mirar d’encoratjar.

Aquest “homenet” i trist alcalde d’una Barcelona bruta i decadent, d’una Barcelona que viu i sobreviu, malgrat el desastre de l’administració que suporta aquests darrers anys, vol un darrer esforç per mantenir-se i mantenir el desori, el descontrol i la desorientació d’un govent municipal que fa temps que no sap on va, i pitjor encara, ni sap on vol anar.

No s’adonen que un canvi a l’Ajuntament de Barcelona és en aquests moments una necessitat d’higiene democràtica? Que cal com el pa que mengem una renovació a l’Ajuntament del Cap i Casal.

No és capaç de veure que fins i tot persones de la seva corda ideològica ho veuen necessari i convenient?
Valdria la pena de començar a pensar de quina manera es pot aconseguir un gran acord “nacionalista” per acabar amb l’esclerosi de l’actual equip de govern.
Si els cinc-cents o els que siguin han de començar a buscar feina que la busquin que segur que no els serà gens difícil. Han tingut prou temps per “preparar-se i col·locar-se”.

dijous, 15 d’octubre de 2009

15 d'octubre

Santa Teresa, felicitats a totes les Tereses i en particular a la Teresa Vilaplana perquè està més a prop, és a casa i s’ho mereix molt més.

Abans de les 7 del matí hem pujat a Montjuïc per commemorar els 69 anys de l’assassinat del President de la Generalitat, Lluís Companys. Feia fresca i era fosc encara. Després dels parlaments i de cantar “Els Segadors” et quedava una estranya sensació de tristesa i de ràbia que, en aquella hora en que s’anava obrint el dia, encara es feia més crua perquè et venien les imatges del moment del crim.

Pensar en la solitud d’aquells moments, amb els trets, amb el tret de gràcia, amb el President estès a terra, i amb un assassí que per desgràcia de tots nosaltres va poder morir al llit, encara fa mal avui en dia.

I pensar que encara, a hores d’ara, no s’ha anul·lat ni el judici ni la sentència, ni s’ha restituït la figura de Lluís Companys com a President de la Generalitat de Catalunya clama al cel.

Aquest és també un dels preus de la transició que cada vegada que passa tinc més dubtes de la seva bondat.

Baixant, ja a plena llum del dia, penses i arribes a la conclusió a la qual ha arribat l’Alfons López Tena i molts d’altres: no hi ha cap altra camí que el de la independència. Ahir mateix ho afirmava amb tota contundència i claredat en un acte a Sant Gervasi.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Fer el ridícul

En aquest país nostre estem avesats a fer el préssec i el ridícul i com els castells, els gegants i els calçots aviat ho convertirem en una de les essències més nostrades.

Ara amb el tema de les fusions de les caixes en tenim una mostra de les més estúpides. Segons sembla s’han de buscar noms per a les noves caixes resultants de les fusions, noms que no han de ser ni geogràfics ni gaire catalans.

Per no acabar de mala llet, miraré, això sí de bon rotllo, de fer alguna proposta que ajudi a solucionar un problema tan greu i tan gruixut.

1 – Per exemple, Caixa d’Estalvis de la Secta. Com veieu cap problema geogràfic i ben agnòstica pel que fa a la catalanitat.

Les sigles CES, perfectes, en quatre dies no sabríem ni que volen dir.

2 – Un altre opció podria ser Caixa d’Estalvis d’Actius i Passius per sigles CEAP. Ni geografia ni hòsties, ningú sabrà tampoc de què parlem.

3 - Finalment per què no Caixa d’Estalvis dels Imponents, la CEI, que semblaria el nom d’una organització internacional?

També hi ha una opció més directe i fàcil: demanar consell al Banc d’Espanya i així ja ni tan sols hauran de decidir.

És allò de l’esclau feliç, ben alimentat, ben tractat, però esclau.

dimarts, 13 d’octubre de 2009

Hi havia algun dubte?

Titulars semblants al de l’AVUI, de 13 d’octubre, surten a tota la premsa generalista: “El PSOE mantindrà els favors fiscals als més rics”.

Calia esperar-ho, aquí no hi ha miracles, i si tot això s’acompanya amb l’estil mentider del cap de govern, Rodríguez Zapatero, ja està tot dit.

Quines seran les realitats de la reforma impositiva? Cal explicar-les?

Resumint: s’eliminarà “l’obsequi” dels 400 euros que va tenir a bé de regalar-nos el ZP quan li va convenir, s’apujarà, com a mínim, dos punts l’IVA i pot ser que s’eliminin altres desgravacions com ja s’ha fet altres vegades, aprofitant el “reglament” de l’IRPF.

A qui fotrà aquesta reforma? Als de sempre, evidentment, pensionistes, treballadors a sou, autònoms, etc.

A les rendes més altes sempre hi haurà el SICAV com a fórmula per esquivar tot el que calgui.

I tot això ho fa un govern “d’esquerres-progressista-socialista-socialdemòcrata-pijo”, un govern que representa el “bo i millor de la societat”. N’hi ha per fotre’s un tip de riure, per no plorar!