Frases

“L'operació duta a terme per la Policia Nacional i la Guardia Cívil és un pas més cap a la pau i la deslegitimació de la violència”.

“Tot el que suposi restar aliments, suport i legitimitat a la violència, el terrorisme i ETA és positiu”

Són paraules del lehendakari Patxi López fent referència a la detenció de 34 persones, de les quals algunes d'elles havien format part d'organitzacions basques que posteriorment van ser il.legalitzades i altres són “estudiants que van arribar a ocupar càrrecs de representació estudiantil a la universitat”.

Fins on volen arribar Patxi López, el PSOE i els seus amics del PP?

És evident que no volen ni han volgut mai cap tipus de pau, sinó l'exclusió i la derrota de l'adversari, utilitzant totes les armes al seu abast i evidentment, les de l'Estat Espanyol.

Aquesta és la democràcia del PSOE i del PP, a Euskadi i on calgui i quan calgui.

Tot recordant

S'ha constituït el Consell de Garanties Estatutàries que podrà actuar de fet amb l'acord de la Secta i del PP. Us preguntareu, com pot ser això?

Tot té una explicació en aquest món. El govern de Catalunya, el trist i pesat tripartit, va afavorir una composició que primava la representació del PP tot disminuint la de CIU.

Si encara teniu esma per preguntar-vos més coses, resulta que ERC va afavorir aquesta fórmula “espanyolista” i va menystenir obertament la forma molt més democràtica que afavoria una representativitat “nacionalista catalana”. El per què?
És una de les tantes qüestions que ERC haurà d'explicar algun dia, encara que també pot passar que confïin que amb el pas del temps tot s'oblida.

A les properes eleccions nacionals de l'any que ve caldrà fer tot un memorial de “records” per tal que ningú s'oblidi d'on venim i qui ens hi ha portat, directa o indirectament.

Que una simple “mandada” de la Secta, Lídia Santos, es permeti afirmar que més pluralitat és impossible no fa res més que demostrar les limitacions de la diputada.

Què era allò?

No havia tingut ocasió de veure la TV en tot el dia i a la tarda havíem anat al teatre.
Cal aclarir que era un teatre normal, una sala de teatre on vàrem pagar les corresponents entrades.

A la nit, veient les notícies, ens vam adonar que ens havíem perdut una autèntica comèdia esperpèntica que ni Valle Inclan la milloraria.

Rodríguez Zapatero i els seus de la Gran Secta van ordir una cosa tan lamentable que causava vergonya aliena, fins i tot els que esperem, com més aviat millor, el final d'aquest tipus de socialisme/espanyolisme.

El llastimós espectacle de la presentació del “Plan de la economia sostenible” del PSOE va arribar a uns extrems que només poden ser qualificats de grotescos.

Al final arribarem a pensar que la “nova economia sostenible” possiblement el que pretén és que tothom faci teatre, encara que sigui dolent, i tot seguit, subvencionar-lo
sempre que tan els autors, els actors com els espectadors siguin del PSOE.

A mi, malgrat els meus anys, aquests espectacles no m'haurien de sorprendre, però encara em surten els colors de veure la capacitat de fer el ridícul que tenen aquests homes i dones del PSOE de Rodríguez Zapatero.

Gràcies Sr. Vallès!

El Sr. Francesc Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSC a Madrid,
va assegurar ahir que el partit que representa mai ha tingut dubtes sobre les votacions que es duen a terme al Congrés, ni ha tingut conflictes en tota la legislatura.

És d'agrair la franquesa del Sr. Vallès perquè simplement evidencia que el PSC i el PSOE són el mateix, un sol partit, que és el PSOE i que a Catalunya s'anomena PSC/PSOE.

A vegades és útil que les evidències es recordin, i que ho faci un membre de la Secta encara més. Els humans tenim una gran tendència a l'oblit.

Un nom per recordar

El d'Enric Casas i Gironella, director de Comunicació de l'Ajuntament de Barcelona des de 1986, que per mèrits propis entra a formar part d'aquest quadre immens de la Secta que es creuen els “reis del mambo” a les diverses administracions, que controlen i es permeten decidir a tort i a dret qui són els bons i qui no, i per tant a decidir qui té drets i qui no en té.

Pitjor encara, ells decideixen a qui trameten publicitat i a qui no, quins diaris es promocionen i quins no, i si poguessin, no tingueu dubtes que decidirien també a qui s'envia a galeres i a qui no...

Per a més informació llegiu l'AVUI de 21 de novembre, concretament a la pàgina 35 i hi trobareu més informació sobre el tema.

Les paraules d'Enric Cases defineixen prou bé al personatge, diu: “No posarem publicitat de les campanyes de l'Ajuntament a l'AVUI perquè és un diari que no ens interessa. I no ens interessa perquè sempre ens va a la contra”

I aquest sectari per partida doble és el responsable de la publicitat i les publicacions de l'Ajuntament de Barcelona. Aquest home, si no fos tant sectari, sabria que es pot treure molt més profit de les crítiques que de certes alabances.

La salut dels ciutadans de Barcelona requereix que tots aquests personatges passin, definitivament, un bon temps a l'oposició.

Montilla i el "zero"

 
El concepte que tinc del President Montilla és el que és i no puc fer-hi res, ni vull fer-hi res per canviar-lo.

Els fets l’acrediten prou com perquè no valgui la pena insistir en segons què  ja que acaba sent inútil i redundant.

Que el Sr. Montilla vulgui donar lliçons, ja sigui al PP o a CIU, és un simple exemple de cinisme, i a més si es refereix a la negociació de l’Estatut el tema arriba a ser ofensiu per a la ciutadania.

 La periodista Sílvia Barroso, a l’Avui de 20 de novembre, afirma amb molt bon criteri que “és meritori tenir l’estómac del Sr. Montilla” quan afirma constantment    que “El PP és el partit que ha recorregut l’Estatut i les lleis que el desenvolupen, com la llei d’educació”.

 Un dels recursos presentats contra l’Estatut el va presentar el Defensor del Pueblo, per cert, socialista del mateix partit que José Montilla. Cal tornar a recordar que Montilla va encapçalar la presentació d’esmenes al primer text quan aquest va arribar al Congrés?

 Com diu la periodista, es fa impossible saber què vol dir el president quan diu que mai pactarà amb el PP perquè el PP qüestiona l’Estatut i la llei d’educació. Com cantava la Rita Pavone ja fa anys: “parole, parole, parole...”
 
 

El "corredor"

Més que un corredor, l’eix mediterrani, pel que fa al ferrocarril, sembla el Guadiana que va sortint i desapareixent segons la pressió mediàtica o per la demanda que en van fent els grups especialment interessats, sense que fins ara no s’hagi pogut concretar res.

Un fet d’aquest tipus no es produiria en un Estat seriós i que es plantegés en primer lloc els interessos econòmics de les seves zones més dinàmiques i emprenedores.

Però és evident que allò de “España y yo somos así, señora” o l’altra de “España es diferente”, i encara en trobariem més de bestieses d’aquest estil, continuen vigents.

Sovint arribes a pensar que els governs espanyols estan convençuts
que serem independents, que això de la independència serà un fet, tard o d’hora, i que per tant com més pals a les rodes ens posin en tot i per tot més ho evitaran.

Posats a fer podrien arribar a posar Madrid a València i segur que l’Eix Mediterrani seria un fet en quatre dies. També podrien dur el mar fins a Madrid i s’acabaria el problema de l’Eix i hòsties per l’estil.

En resum, s’acabarà fent el que realment cal o sigui l’Eix ferroviari del Mediterrani, però Madrid ho endarrerirà tant com pugui.

“Les veus...”

Entre dilluns i dimarts he vist la versió televisiva de “Les veus del Pamano” i m’ha semblat magnífica, del millor que ha fet TV3 en molt de temps.

Val a dir que la història s’ho val, és dura i realista, sense ensucraments. He trobat excel·lents les interpretacions, principalment, de Francesc Orella i de  Monterrat German, la realització i l’ambientació francament brillants.

Aquest seria un camí a recórrer per TV3, el de mostrar retalls de la història del país per amarga i dura que sigui i si a més és amb un bon suport literari doncs millor encara.

No he llegit el llibre però coneixia l’èxit de la novel·la a Catalunya amb més de 50.000  exemplars venuts. S’ha traduït a 13 idiomes i ha estat tot un fenomen a Alemanya on les vendes han arribat als 300.000 exemplars. Satisfà poder comentar un èxit internacional de la literatura catalana.

Per mi, a més a més,  ha significat  recordar determinats precedents de la família  doncs l’avi patern procedia precisament de Cal Mallo d’Altron, a la Vall d’Àssua. Al ser cabaler, va haver d’anar a guanyar-se la vida a Tornafort i de Tornafort a Barcelona a través del negoci de la llet, on va acabar venent i repartint llet i nata als grans cafès del Paral·lel com l’Olympia i l’Espanyol.

I per què no?

La premsa destaca l’obertura de Rajoy a pactar amb el PSC/PSOE a Catalunya. Com si això fos res de nou. Les paraules de Rajoy no han de sonar estranyes a ningú.

Van pactar a l’Ajuntament de Barcelona pel tema del Castell de Montjuïc, per tal que el Ministerio de Defensa espanyol formés part dels òrgans de decisió del Castell. Varen pactar al Parlament per aconseguir que la Comissió de Garanties Estatutàries no tingués una majoria nacionalista catalana, en aquest cas amb la complicitat d’ERC.

Cal recordar que els electors de la Secta i del PP a Catalunya, a determinades zones del país, són molt semblants?

Sabem perfectament que si no és possible un gran pacte PP/PSOE a Catalunya és, simplement, perquè no sumen prou per controlar la Generalitat. Que una possible abstenció d’ERC els ho podria facilitar, és cert, encara que dubto que la “genteta d’Esquerra” puguin arribar a aquests extrems. Malgrat tot, de més verdes en maduren.

Ara, que tothom tingui clar que el que vendran els de la Secta és que el pacte entre CIU i PP ja està fet. L’ADN de la Secta té com un dels elements fonamentals la mentida. No ho oblidem!

Esperpèntic

Intervencions parlamentàries denigrants n’hi ha de tant en tant, i n’hi ha que simplement desqualifiquen a qui les fa. Ara bé, que sigui el propi president de la “Comunitat Autònoma” el que les faci, i que a més a més sigui aplaudit per tot el seu grup, denigra a la persona, al grup i a la pròpia institució.

Les paraules de Francisco Camps, President de la Generalitat Valenciana, dirigint-se al portaveu de l’oposició Ángel Luna, dient-li que el que aquest desitjava era veure’l mort atropellat per una camioneta, és propi d’un personatge sinistre.

Els seus el coneixen per “el curita”, pel seu fervor religiós. Que a aquest home després del cas Gurtel se l’hi ha acabat la seva carrera política és comprensible. Sembla que pensava fer carrera a Madrid que per a ell és on hi ha el poder real, camí aquest que ja va recórrer el seu antecessor Eduardo Zaplana, enganxat també in fraganti quan per telèfon va dir “que estaba en política para forrarse”.

Desgraciats “exemples” de polítics que es fixen objectius que després acompleixen tant per obtenir beneficis de tipus personal o partidista.

Per sort a la política també hi ha persones honrades i treballadores que honoren a la classe política.

Escepticisme

Ara, tot es lluitar contra la corrupció. Fins i tot hi ha partits que ja han suspès de militància o han expulsat militants sense haver-se demostrat la culpabilitat o no dels afectats. No s’ha respectat ni la presumpció d’innocència. Ara sembla que calgui anar a la recerca de la puresa. Aviat tots els partits hauran de canviar els seus colors corporatius i s’hauran de vestir de blanc. Podrien fer el mes de Maria en ple mes de novembre. Tot plegat acaba semblant una funció de teatre, i a més a més, francament, dolent.

Per què no s’actua en comptes de fer tanta comèdia? No seria hora d’enfocar com cal el finançament dels ajuntaments? Aquest tema del finançament municipal és un clam des de fa temps i temps. No s’hi pot fer res o no s’hi vol fer res?

Ara diuen que s’ha d’actuar amb rigor. Que és que no s’hi ha actuat fins ara? Diuen que han fallat els controls. De qui depenien? Que es denunciï a qui no ha fet correctament la seva feina. Al final acabarà passant allò tan típic que no hi ha responsables.

Resulta que el Parlament es va fer el sord i el cec davant d’informes que insinuaven la situació. O sigui, més persones que no van complir amb el seu deure.

Ara entrarà en funcionament l’Oficina Antifrau. Serà eficaç?

Francament si tot plegat ha de ser una mena de “vodevil” per seguir igual, potser que ens l’estalviem. Si s’ha de seguir l’esquema “espanyol” d’anar fent lleis, reglaments, ordenances per a incomplir-les després, no cal.

Pensem que aquest Estat que ens sotmet té el gran honor de ser un dels que més lleis fa que després s’incompleixen. La dita popular ja ho deixa prou clar: la llei és per incomplir-la o per saltar-se-la. Així anem!

Berlin

Ahir, veient per TV els actes del 20è aniversari de la caiguda del mur, recordava la transcendència d’aquest fet.

Va significar la fi de la Segona Guerra Mundial i de les seves conseqüències més directes i va implicar el principi de la fi dels règims “comunistes” sorgits sota les botes de l’Exèrcit Roig.

Fa 20 anys, Europa va tornar a una situació d’una certa normalitat, avui consolidada amb la UE -Unió Europea-. Malgrat els problemes, malgrat les pors i malgrat una certa indefinició en la construcció d’aquesta nova Europa. Des del començament de la Segona Guerra Mundial fins ara han passat 70 anys i aquest és un fet que cal recordar-lo sovint i arreu.

Em vénen records tals com l’actitud de Gorbatxov, ben positiva en tot moment, la de Helmut Khol decidida i valenta i la de François Miterrand, el farsant i mentider polític francès i President, a l’afirmar que estimava tant Alemanya que en preferia dues. Misèries d’aquest món!

Dos avisos

Com a bon ciutadà que paga els seus impostos religiosament que es comporta fins i tot amb excessiva educació amb les administracions corresponents voldria avisar a:

Jordi Hereu, per desgràcia de molts barcelonins, alcalde de Barcelona, que no cal que contracti més gent per al seu departament de premsa. Ja n’estem prou tips de tota la seva propaganda, i si us plau, no faci més despesa. Li agraïm els esforços que fa i ha fet, però més despesa i més endollats, no. Ja n’hi ha prou1 A més pensi en allò de la mona, que encara que es vesteixi amb seda...

L’altre avís és per al inefable jutge Baltasar Garzón que sembla despistat o potser està massa ocupat amb els “pretorians” de l’Operació Pretòria. Per cert, encara no sé qui són els pretorians si els jutges i policies o els detinguts i el jutge ens ho hauria d’aclarir. Que no s’ha adonat que l’esquerra abertzale prepara un nou pacte de Lizarra? Com és que no els ha detingut encara? Què potser són menors d’edat?

Estigui amatent, home, que encara li colaran un gol, i s’haurà acabat la seva aura de jutge-estrella. Se li acabarà el seu camí cap Hollywood! No ens decebi, home, pensi que el patim des de 1992!

Carod Rovira vers la EE catalana

No és que em vingui de gust, però... cal parlar-ne.

El discurs-sermó que Carod-Rovira va fer dimecres dia 4, a La Pedrera, i que diuen que va deixar tanta gent al carrer, encara que la cabuda de l’auditori esmentat no dóna per gaire, va ser important i traça, finalment, un futur ja prou insinuat.

Podeu trobar referències per la xarxa, i potser fins i tot el discurs complet.

Des que parlava de la pluja fina ha anat reafirmant una sèrie de trets que el porten directament cap a la Secta (PSC/PSOE).

La seva teoria sobre que el nacionalisme ha mort i que visca la nació no deixa de ser la mateixa del “catalanisme ligh” , que recordem-ho, quasi sempre es predica contra el nacionalisme català.

Aquesa definició de la “nació inclusiva”, que tan defensen determinats intel·lectuals propers als àmbits “sectaris” del carrer Nicaragua de Barcelona i del Baix Llobregat, sempre acaba sent la contraposició al que ells anomenen “nacionalisme excloent” de CDC, oblidant tota la pedagogia i la pràctica del dia a dia. CDC sempre ha parlat d’un sol poble, d’integrar la immigració. Política desenvolupada pels convergents des dels anys 80 del segle passat fins ara.

Els qui han mantingut i mantenen els guetos són i han estat el PSC-PSOE ja que així tenen una pila de vots captius.

Sentint determinats aspectes del discurs, a part que faci angúnia copçar el seu narcisisme perquè realment sembla que es cregui el salvador de no sé sap ben bé què, l’aposta per convertir ERC amb una nova Euskadiko Esquerra, que recordem-ho, va acabar integrada al PSOE, és el fi perseguit per Carod-Rovira. Com que no crec que pugui aconseguir-ho, la seva única sortida és la integració al PSOE. Primer el discurs, l’argumentació, després vindrà la integració. No li queda cap més sortida.

Segueixen fotent als de sempre

Avui la notícia té per titular “La llei de dependència només es pagarà amb més impostos”.

Per fer front a la banalitat, típica d’aquest personatge de còmic estil TBO que és Rodríguez Zapatero, l’única possibilitat que se’ls acudeix, com sempre, és augmentar els impostos per poder pagar la despesa.

Caldrà tornar a recordar la immoral campanya feta pel govern espanyol de ZP amb grans cartells instal·lats a arreu on es veia un xicot que ajudava a una venerable senyora gran on la frase de l’escarni deia textualment “Mai més no tornarà a estar sola”?

Ara, una comissió a instàncies de les Cortes, hauran de fer propostes per aconseguir finançar els costos de l’aplicació de la Llei de la Dependència. Què en sortirà? La creació d’un nou impost o l’augment dels actuals?

De la inconsciència d’un governant com ZP, només n’acaben sortint damnificats i la banalitat d’un home com ZP només produeix frustració i desencís. El “bonisme” d’aquest Pinotxo comporta sempre mentida i desengany.

I de tot això qui més en pateix les conseqüències sempre acaben sent els més necessitats.

Per pensar-hi

Del tot recomanable és l’article “Estranys aliats” que publica l’AVUI, de 3 de novembre, a la pàgina 22, secció “Diàleg”. Ferran Sáez n’és l’autor.

El text té un gran interès i amb l’estil que caracteritza Sáez: parla clar i català, sense embuts i anant al fons de les qüestions. Aquesta forma d’escriure és molt d’agrair en uns temps en que la claredat expositiva està absent de molts textos i sobretot quan aquests es refereixen a qüestions relacionades amb la vida política.

No em puc estar de reproduir la separata que en fa el mateix autor:

“La insistència a fer política a partir d’aquell fals “retrat robot” envernissat amb les coloraines de la correcció política farà que, tard o d’hora, un individu com Anglada arribi al Parlament”.

Recomano de totes totes llegir-lo del primer al darrer mot.

Enquesta als mestres

Al diari AVUI, de 2 de novembre, a les pàgines 20 i 21, concretament a la secció de Societat es publica un resum de l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar durant el passat mes de maig a un miler de mestres.

Els resultats estan a la vista i cadascú en traurà les conclusions que cregui oportunes. Per part meva només voldria remarcar un aspecte que sempre es repeteix i des de fa anys: La manca de reconeixement social. Resulta estranya aquesta sensació que experimenten els mestres de que la societat no els reconeix. Sempre he pensat que el problema ve perquè sembla que visquin en una bombolla i que d’aquest fet prové la sensació que la societat no els estima. Un supost francament infantil.

Per acabar una opinió que em sembla molt interessant doncs reflecteix un altre dels eterns problemes dels mestres. Diu Gregorio Luri,exprofessor, filòsof i escriptor: “El professorat és un col·lectiu molt conservador al qual qualsevol cosa que soni a canvi el fa sentir extraordinàriament insegur”. No cal dir res més. Penso que hi toca i ho diu molt ben dit.