divendres, 6 de novembre de 2009

Carod Rovira vers la EE catalana

No és que em vingui de gust, però... cal parlar-ne.

El discurs-sermó que Carod-Rovira va fer dimecres dia 4, a La Pedrera, i que diuen que va deixar tanta gent al carrer, encara que la cabuda de l’auditori esmentat no dóna per gaire, va ser important i traça, finalment, un futur ja prou insinuat.

Podeu trobar referències per la xarxa, i potser fins i tot el discurs complet.

Des que parlava de la pluja fina ha anat reafirmant una sèrie de trets que el porten directament cap a la Secta (PSC/PSOE).

La seva teoria sobre que el nacionalisme ha mort i que visca la nació no deixa de ser la mateixa del “catalanisme ligh” , que recordem-ho, quasi sempre es predica contra el nacionalisme català.

Aquesa definició de la “nació inclusiva”, que tan defensen determinats intel·lectuals propers als àmbits “sectaris” del carrer Nicaragua de Barcelona i del Baix Llobregat, sempre acaba sent la contraposició al que ells anomenen “nacionalisme excloent” de CDC, oblidant tota la pedagogia i la pràctica del dia a dia. CDC sempre ha parlat d’un sol poble, d’integrar la immigració. Política desenvolupada pels convergents des dels anys 80 del segle passat fins ara.

Els qui han mantingut i mantenen els guetos són i han estat el PSC-PSOE ja que així tenen una pila de vots captius.

Sentint determinats aspectes del discurs, a part que faci angúnia copçar el seu narcisisme perquè realment sembla que es cregui el salvador de no sé sap ben bé què, l’aposta per convertir ERC amb una nova Euskadiko Esquerra, que recordem-ho, va acabar integrada al PSOE, és el fi perseguit per Carod-Rovira. Com que no crec que pugui aconseguir-ho, la seva única sortida és la integració al PSOE. Primer el discurs, l’argumentació, després vindrà la integració. No li queda cap més sortida.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Segueixen fotent als de sempre

Avui la notícia té per titular “La llei de dependència només es pagarà amb més impostos”.

Per fer front a la banalitat, típica d’aquest personatge de còmic estil TBO que és Rodríguez Zapatero, l’única possibilitat que se’ls acudeix, com sempre, és augmentar els impostos per poder pagar la despesa.

Caldrà tornar a recordar la immoral campanya feta pel govern espanyol de ZP amb grans cartells instal·lats a arreu on es veia un xicot que ajudava a una venerable senyora gran on la frase de l’escarni deia textualment “Mai més no tornarà a estar sola”?

Ara, una comissió a instàncies de les Cortes, hauran de fer propostes per aconseguir finançar els costos de l’aplicació de la Llei de la Dependència. Què en sortirà? La creació d’un nou impost o l’augment dels actuals?

De la inconsciència d’un governant com ZP, només n’acaben sortint damnificats i la banalitat d’un home com ZP només produeix frustració i desencís. El “bonisme” d’aquest Pinotxo comporta sempre mentida i desengany.

I de tot això qui més en pateix les conseqüències sempre acaben sent els més necessitats.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Per pensar-hi

Del tot recomanable és l’article “Estranys aliats” que publica l’AVUI, de 3 de novembre, a la pàgina 22, secció “Diàleg”. Ferran Sáez n’és l’autor.

El text té un gran interès i amb l’estil que caracteritza Sáez: parla clar i català, sense embuts i anant al fons de les qüestions. Aquesta forma d’escriure és molt d’agrair en uns temps en que la claredat expositiva està absent de molts textos i sobretot quan aquests es refereixen a qüestions relacionades amb la vida política.

No em puc estar de reproduir la separata que en fa el mateix autor:

“La insistència a fer política a partir d’aquell fals “retrat robot” envernissat amb les coloraines de la correcció política farà que, tard o d’hora, un individu com Anglada arribi al Parlament”.

Recomano de totes totes llegir-lo del primer al darrer mot.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Enquesta als mestres

Al diari AVUI, de 2 de novembre, a les pàgines 20 i 21, concretament a la secció de Societat es publica un resum de l’enquesta que el Centre d’Estudis d’Opinió va realitzar durant el passat mes de maig a un miler de mestres.

Els resultats estan a la vista i cadascú en traurà les conclusions que cregui oportunes. Per part meva només voldria remarcar un aspecte que sempre es repeteix i des de fa anys: La manca de reconeixement social. Resulta estranya aquesta sensació que experimenten els mestres de que la societat no els reconeix. Sempre he pensat que el problema ve perquè sembla que visquin en una bombolla i que d’aquest fet prové la sensació que la societat no els estima. Un supost francament infantil.

Per acabar una opinió que em sembla molt interessant doncs reflecteix un altre dels eterns problemes dels mestres. Diu Gregorio Luri,exprofessor, filòsof i escriptor: “El professorat és un col·lectiu molt conservador al qual qualsevol cosa que soni a canvi el fa sentir extraordinàriament insegur”. No cal dir res més. Penso que hi toca i ho diu molt ben dit.