divendres, 4 de desembre de 2009

L'independentisme

Avui, a la premsa, tornen a sortir enquestes i sondejos sobre aquest tema i en general sobre el creixement d'aquesta opció.

Venint com vinc dels que crèiem fa trenta anys que era possible una via autonomista
progressiva i que Espanya sabria admetre-la, la constatació de que és inviable m'ha portat també a anar optant per la via sobiranista.

Malgrat tot cal admetre que aquesta via, ara per ara, no és majoritària i en aquests casos sempre és millor partir de la realitat que no pas de fantasies o de simples desitjos.

A més a més em sembla que encara avui la via independentista resta massa condicionada a Espanya i a la espanyolitat, vull dir amb això que les reaccions “independentistes” vénen a tomb sempre a les accions de l'espanyolitat. Són massa reactives.

Tinc la sensació que només que Espanya s'estovés una mica en relació a Catalunya i a molts catalans se'ls desfaria l'independentisme com un terrós de sucre en un cafè.

No veig, ni en els sectors podríem dir-ne més convençuts, una actitud gaire pràctica en aquest camp de la lluita per la sobirania nacional de Catalunya.

I en aquest terreny, com amb la majoria, cal partir de la realitat dels fets i treballar amb constància i intel·ligència però amb realisme i no confonen els desitjos amb les realitats.

dimecres, 2 de desembre de 2009

"Cara de tontos"

Víctima, victimisme?

Quan a vegades et pares a pensar el que has anat fent en aquesta vida tens la sensació que fas cara de “tonto”.

Has treballat sempre, pràcticament des dels 11/12 anys. Només has pogut anar a escola un any i mig. Has hagut de fer de tot: des de manobre fins a dependent de botigues de llegums cuits per acabar com a administratiu. Has pagat sempre tots els impostos i no em queixo pas per haver-ho fet.

He contribuït i contribueixo encara, a sufragar partits polítics, sindicats i associacions vàries. No m’he escapolit pas de compromisos, a la inversa, n’he acceptat en excés i aquest deu ser el problema.

He vist com les administracions canviaven normes quan els hi ha interessat. He vist com fer contenciosos administratius és una pèrdua de diners i de temps.

He vist que mentre a uns els era controlat fins a l’extenuació els “Cursos de formació ocupacional i de reciclatge”, a d’altres, com certes organitzacions sindicals, no els hi ha passat mai ni un “puto” inspector.

He pogut saber com s’han cobrat piles de cursos sense que s’hagin fet, i no ha passat res de res.

I nosaltres, i d’altres, encara hem d’estar lluitant com si fóssim delinqüents!

dimarts, 1 de desembre de 2009

Calia?

Hi ha dies grisos i el d’avui a Barcelona ho és, a part de fred.

Que aquest ambient s’empelti i arribi fins a la política i als polítics, sembla que no caldria, però...

Que el President de la Generalitat, per la gràcia d’ERC, digui el que diu entra perfectament dins el que pensa el personatge perquè és el màxim representant a Catalunya d’un partit espanyol i espanyolista.

Que el màxim desig de José Montilla sigui l’autonomia actual de Catalunya i que si ha de acceptar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol ho farà, i aquí s’ha acabat el bròquil, tothom ho té prou clar. Una altra cosa seran els escarafalls, les acusacions, dia si dia també, al PP com a responsable de tot plegat i “oblidar-se” que el “compañero Múgica Herzog també del PSOE i Defensor del Pueblo” va presentar un recurs contra l’Estatut pràcticament calcat al del PP. Tot això el Sr. Montilla ho obvia i cal tenir molt present que la veritat no ha estat mai un atribut d’aquest senyor. L’ambició sí.

Dit tot això, ara ve la pregunta. Què caram fot l’Artur Mas dient que la independència no és l’objectiu dels catalans i gairebé afirmant que els catalans ens sentim bé de ser espanyols? Què encara no hem arribat a convèncer a la major part dels catalans de les bondats de la independència? Potser sí, però tinguem ben present que no ens permeten, ara per ara, ni preguntar-ho a tots els catalans.

Sr. Mas, tingui més present al sector independentista que té a dins el seu propi partit i que ben lleialment treballen per portar-lo a la Presidència de la Generalitat, però no per mantenir-ho tot igual, sinó per fer passes endavant vers la independència i l’estat propi!

dilluns, 30 de novembre de 2009

"Les cares de les notícies"

Dos breus comentaris a les fotografies i textos que publica l’AVUI cada dia a la segona pàgina del diari.

En el d’avui, dia 30 de novembre, n’hi ha dues de curioses, per dir-ho d’ alguna forma.

La primera correspon a l’alcalde de Lleida el socialista Àngel Ros
que està en contra de les vegueries ja que les considera del segle XIX i no del segle XXI. L’home, s’equivoca, perquè les diputacions sí que són pròpies del XIX. Vol dir que tot plegat no és per ell una simple qüestió de poder?.

L’altra és la de Sergi Centelles, un dels fills d’Agustí Centelles el fotoperiodista, que juntament amb el seu germà Octavi han decidit vendre l’arxiu fotogràfic del seu pare al Ministeri de Cultura. On aniran a parar aquests negatius? A Salamanca, evidentment.

Diuen que no es van posar d’acord amb la Generalitat. Potser va ser pel preu? Posar preu és avui el nom que té una simple operació de saqueig? Què no surt tot plegat dels nostres impostos?

Paguen amb el que ens han fotut abans i a més a més s’ho emporten. Genial!