divendres, 31 de desembre de 2010

Felicitats, però, pensem...

Avui s'acaba l'any 2010. Són les 7 del vespre. Aquí, al barri, el carrer té una tonalitat estranya, fosca, amb molt poca gent al carrer, com si fos un temps indeterminat, entre dues coses, el dia normal per un costat, i per l'altra aquest espai del canvi d'any que cadascú mira de passar més aviat com pot que no pas com vol.

He estat una llarga estona en una església i encara que hi havia una mica més de xivarri del que és habitual, perquè hi havia un grupet de joves fent-hi gresca, m'ha anat bé. He pogut estar en silenci, resar una mica i demanar per diverses persones. Al sortir he pensat que en canvi no havia donat gràcies. Ho he fet pel carrer, camí de casa.

No sóc gaire festiu en el canvi d'any. A més estem sols, en tenim dos a fora, l'un a Mèxic i l'altra a Argentina i en dates així, malgrat l'existència d'Internet, de l'Skipe, del correu electrònic, resulta una mica “heavy”.

Afegint-me als bons desitjos generals d'avui, demano a Déu que vetlli especialment pels que estant sols, per tots aquells que hauran de dormir aquesta nit als “caixers” de les entitats financeres, per la gent deixada al recer de les residències de gent gran, pels malalts i la gent hospitalitzada. Per tots aquells als quals els serà difícil celebrar el traspàs del 2010 al 2011.

I sobretot tinguem-ho present i pensem en ells.

Bons desitjos per a tothom, però especialment per als qui més els cal!

dimecres, 29 de desembre de 2010

Després de la visita

Ahir al matí vàrem tenir l'oportunitat de visitar el temple de la Sagrada Família i poder veure'l tal com està ara. La visita era col·lectiva i teníem una guia especial pel grup, que ho va fer francament bé, fins i tot en el sentit de deixar-nos el suficient temps lliure per acabar de completar el recorregut.

La Sagrada Família, on per cert ens vàrem casar a la cripta l'11 de juny de 1.965, no el tenia fixat com el “meu monument de Barcelona”, doncs aquest lloc més aviat l'ocupa Santa Maria del Mar que em té robat el cor des de fa molts anys, o el Monestir de Pedralbes però, malgrat tot, he de reconèixer que ahir després d'haver fet el recorregut, encara que no el completàrem perquè no tinguérem temps de pujar amb l'ascensor a les torres, em va colpir, em va emocionar.

Després d'haver visitat el que en podrem dir l'obra civil de Gaudí com per exemple la Pedrera, la Casa Batlló, etc. resulta difícil no interpretar la seva obra com la d'un geni, o potser un visionari, o bé les dues coses a la vegada, que es deuen complementar

Hi havia moments de la visita que només hi trobaves a faltar una mica de silenci ambiental i que s'omplís de música de J. S. Bach, amb el Magnificat, per exemple.

De ben segur que és demanar massa per una simple visita.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Nadal i Sant Esteve

Han passat aquestes dues festes, tres nanos petits ho han alegrat força. El nét, a prop dels vint anys, m'ha dit amb tota claredat que no volia recordar-me com un avi trist.

Però hi ha tristeses difícils de superar, i l'absència de dos dels fills, un a Méxic DF i l'altre a Buenos Aires són dures, molt dures...

La relació establerta casualment amb un romanès que, segons les seves paraules ha vingut a treballar uns dies a Barcelona i s'ha trobat que no hi havia feina, i estava recollint diners pel viatge de tornada al seu país m'ha fet present l'altra cara de la moneda d'aquestes festes. L'hi he donat el que li faltava pel bus fins a Romania.

Pots dubtar de la veracitat de la demanda, pots dubtar de les seves explicacions, pots dubtar de tot el que es vulgui, però s'arriba a un punt en que la decisió és teva i de les persones de més a prop teu, la dona, la Teresa. Finalment l'home ha aconseguit el que li mancava per retornar a casa seva.

Que tingui un bon viatge i es pugui retrobar amb els seus! Nadal i Sant Esteve

dijous, 23 de desembre de 2010

Sort, que tingueu molta sort, President!

La situació és dura i això tothom ho sap. La crisi econòmica potser n'és en aquest moment l'exponent més realista, però no és pas l'únic.

Els intents espanyols contra la llengua es mantenen i es mantindran, les formes que adoptin poden anar canviant però no s'ha de suposar en cap cas que es rebaixin, i en faran causa comuna determinats partits, diversos grups de militància radical espanyolista i sobretot l'estament judicial refugi carca del més tronat concepte de la “nación española”.

Per tots aquests grups no hi ha repòs, no hi ha treva. Tenen clar el seu objectiu que no té res a veure amb paraules tan boniques com la llibertat i les llibertats. El seu concepte de llibertat té molt més a veure amb dictadura, imposició, franquisme, feixisme i d'altres del mateix estil.

Contra tot això només s'hi pot lluitar amb fermesa, amb convenciment i amb intel·ligència. No hi ha gaires camins més. El que ja sabem és el de la independència
però amb plantejament seriosos i creïbles.

Per acabar, felicitats President, però, si us plau, no ens amagueu la realitat de la situació.

t

dimecres, 22 de desembre de 2010

Rita, la bàrbara

He fet unes curtes vacances, més aviat per esgotament que no pas per manca d'idees, perquè encara en tinc.

L'alcaldessa de València deu tenir necessitats físiques que les persones normals no tenen, o almenys no les exhibim públicament, però les seves deuen ser d'una envergadura tal que no les pot superar.

Després de llegir que la senyora, malgrat que és cert que això de “senyora” és donar-li un tractament que possiblement no el mereix gaire, s'hi ha lluït.

La darrera “hazaña bélica” de Rita Barberà ha estat negar a Acció Cultural del País Valencià el dret a disposar d'un estand a l'Expojove que se celebra a València.

No s'ha pogut resistir a “ofrenar noves glòries a Espanya” tot negant la presència de tot allò que a la senyora li soni a català. On s'ha vist això de la pretensió dels “imperialistes catalans” a ser presents a València? Ella no vol ser conquerida, ella ja forma part de la España més casposa i trista que s'hagi vist mai.

Com diu la notícia, simplement una cacicada més de “Rita, la bàrbara”. Censura de la més pura!

divendres, 17 de desembre de 2010

Ciutat Vella

Segons la premsa hi ha hagut acord per crear la comissió d'investigació sobre l'afer de Ciutat Vella de Barcelona.

Diuen que els partits polítics presents al Consistori s'han posat d'acord sobre les regles de funcionament de la comissió, s'ha acotat l'àmbit de la recerca i afirmen que caldrà revisar fins a 45.000 expedients. Tot això està, en teoria, molt bé.

Ara hi ha tants peròs que després de llegir tota la notícia un comença a tenir dubtes, molts dubtes, de fins a on s'arribarà, de si tot plegat quedarà en foc d'encenalls, de si tindrà conseqüències, de si hi haurà responsabilitats administratives i polítiques, en resum, molts més dubtes que certeses.

Voldria creure que aquesta vegada si, que es farà el que cal fer, que es tallaran els caps que calgui tallar, que si han de pagar els polítics hi haurà dimissions o destitucions, etc.

Voldria tenir l'esperança que aquesta vegada es treballarà a fons, s'arribarà a fons i hi haurà conseqüències, però l'escepticisme va guanyant pes a cada moment que passa, i per tant tot pot acabar com sempre; molt de fum i prou!

dijous, 16 de desembre de 2010

Del tot recomanable

Aquest és el cas de l'article publicat al diari AVUI, de 16 de desembre d'enguany, a la pàgina 10, secció “Europa-Món”-Anàlisi, escrit per en Joan Lluís Lluís, titulat ”De la permanència del Front Nacional”.

És un magnífic text, ben escrit, conceptualment clar, tan fàcil de llegir com d'entendre i sense ambivalències.

Tot lligant el tema del Front Nacional, el partit de la ultradreta francesa amb les essències de la França eterna deixa en evidència els perquès d'aquesta patètica mitologia francesa que l'està convertint en el gran ridícul europeu del moment.

Amb ben poques paraules, l'escriptor rossellonès, deixa en evidència aquesta França que viu encara de fantasies imperialistes, de projectes de domini cultural, en resum, de la “grandeur” de sempre. Sembla que no s'adonin mai que tot això ja fa molts anys que va passar de moda. Realment els costa copsar la realitat dels nous temps, on simplement són un més i amb prou feines.

dimecres, 15 de desembre de 2010

Hereu i les parades

Retorna el problema de les parades de la Rambla de Barcelona, més ben dit hauríem de dir que, l'alcalde Jordi Hereu, recrea el que ell va iniciar.

Tothom, sembla que està d'acord, que s'han de treure els animals, encara que això no és veritat del tot perquè hi ha molta gent que estaria perfectament disposada a que es mantinguessin els animals a la Rambla i, si pot ser, que s'eliminessin altres tipus d' “animals” com per exemple, carteristes i " timadors".

Però el Sr. Hereu es veu que cada vegada té menys feina i n'ha de crear de nova. Sembla que, a part de reconvertir les parades en venedors d'artesania i llaminadures, ara el darrer acudit de l'home és eliminar-les del tot per fer de la Rambla un passeig. Com si no ho fos ara!

Posats a fer bestieses i provocar despeses innecessàries a Déu i sa mare, seria convenient que el Sr. Hereu s'estigués quiet i deixés a la gent en pau.

Encara haurem de témer que convoqui un referèndum sobre les parades de la Rambla. Aquest alcalde és capaç de tot!

Pel poc temps que li queda en el càrrec, no podria estar tranquil i no emprenyar i preocupar a tothom?

divendres, 10 de desembre de 2010

Es pot creure?

Com que em refereixo a Rodríguez Zapatero, la resposta sembla clara, NO.

No és per res, però l'home s'ha guanyat a consciència la fama de mentider.

Ara amb el tema dels controladors aeris, està amenaçant a aquests privilegiats fins i tot amb penes de presó, que segons la premsa, poden anar de tres a vuit anys.

Tothom sap que no passarà res d'això i tot acabarà en foc d'encenalls, perquè els controladors no estan disposats a cedir res de res, ni el sou, ni les condicions, ni deixar de ser un sector professional endogàmic ja que fins i tot controlen l'accés a la professió.

I el pitjor és que tot plegat s'ha anat fent amb el consentiment dels diferents governs espanyols que han acabat convertint aquest sector amb una colla de nens malcriats i convençuts que poden posar a parir a qui vulguin i quan vulguin.

Què farà el govern espanyol en aquest tema? Ja ho he dit, el de sempre, res de res. Ara bé, aprofitarà per repetir tant com pugui que de traspassos de competències dels aeroports a les comunitats autònomes, res de res

dijous, 9 de desembre de 2010

El poder de la Xina

De poders en té molts, per exemple, la població, el desenvolupament econòmic aconseguit aquests darrers anys i possiblement d'altres.

Per tot això encara sorprèn més que un país tan poderós aparenti ser tan feble com per fer les bestieses que està fent en el tema de la concessió del premi Nobel de la pau al dissident xinès Liu Xiaobo.

Tan collat tenen els dictadors xinesos al/s seu/s poble/es que no es poden ni permetre el luxe que un ciutadà pugui rebre aquest premi?

Com és possible que hagin de pressionar a una gran part dels seus estats veïns, dels amics i ex amics, i per què no dir-ho, d'estats que tenen totalment controlats o “satel·litzats” directe o indirectament, a través de relacions comercials subtils, i d'altres formes de xantatge?

Aquest és el capitalisme sorgit de la dictadura comunista. Al final acaba sent allò tan lamentable de “en nom del poble, però sense el poble” i caldria afegir-hi que si cal, a més, contra el poble.

Vergonyós! La lluita per la llibertat, per les llibertats és encara una fita pendent a molts llocs.

dimarts, 7 de desembre de 2010

4, 5, 6, 7 i 8

Suposo que ja coneixeu que volen dir els números del títol: són els dies del “pont de desembre”. Encara que no cal que ens en preocupem, pitjor serà l'any 2011 perquè pràcticament ens passarem tota una setmana de “pont”.

I després diuen que hem ser de seriosos, que no sé què de la productivitat... Però si estem engolits per un Estat Espanyol que és la riota del món sencer, que cada dia que passa fa més vergonya haver-ne de formar part.

Un Estat en el que quatre, o els que siguin, controladors aeris poden posar de potes enlaire, sense cap comunicació prèvia de vaga, ai, perdó, el problema és que estan "estressats", demostra que no és gaire Estat. Ja veurem les sancions que els seran imposades quan s'acabi tot plegat.

L'única forma que tenia el govern espanyol era la militarització?

Entre el desori de les festes, la gran actuació d'aquests “privilegiats corporatius”, i per que no dir-ho, l'actuació mafiosa de la Federació espanyola de futbol en relació al partit Osasuna-Barça, n'hi hauria prou per demanar la independència d'Espanya en relació a Catalunya.

Tinc la sensació que l'Estat espanyol continua sent d'opereta, i a vegades arribo a pensar que enyora les etapes més fosques de la seva història.

divendres, 3 de desembre de 2010

Aclarim-nos

No és difícil entendre que els partits que han perdut a les darreres eleccions es plantegin les possibles alternatives de futur. És perfectament comprensible.

Ara bé, em sembla que hi ha coses que sonen a un simple “fer volar coloms” com, per exemple, posar en funcionament raons més aviat confusionàries que no aclareixen res de res sinó que més aviat les fan augmentar.

A què ve barrejar el llegat d'Ernest Lluch amb la socialdemocràcia de Josep Pallach?

Tot això i més, Jordi Hereu, ho va deixar anar en l'acte d'homenatge a Ernest Lluch, celebrat ahir al Saló del Tinell, com si tot plegat fos una mena de festival de circ ideològic. Què és el que en realitat proposa? Seria bo que ho aclarís.

Molt més interessant pot acabar sent aquesta mena de relació que sembla que es va establint entre Carod-Rovira d'ERC i el conseller encara, Antoni Castells, del PSC/PSOE.

No és que n'esperi res de concret en un futur immediat, però no deixaria de ser interessant una alternativa sorgida d'aquestes dues personalitats: podrien obrir noves vies.

Aquest país no el tenim pas ni acabat ni determinat, hi ha joc a fer i es pot fer des de diverses posicions.

Aniria bé, molt bé, que les propostes i alternatives que vagin sorgint es facin amb la màxima transparència i serveixin per obrir debats que estimulin la participació ciutadana que prou falta ens fa a tots plegats.

dijous, 2 de desembre de 2010

Els aeroports com a mostra

Estem on estàvem. El govern espanyol pot privatitzar parcialment els aeroports del Prat i de Barajas per simple interès recaptador o per necessitat dinerària que si fa o no fa ve a ser el mateix.

Ara bé, que la societat civil o les institucions pertinents del territori corresponent gestionin els aeroports, res de res. El govern espanyol no es pot permetre perdre el control i l'autoritat.

El control dels ports i dels aeroports són per qui mana a Espanya, i qui mana ho sabem prou bé, és aquesta espècie de crosta conformada per l'aristocràcia andalusa, l'alta burocràcia estatal i les grans empreses monopolístiques, o més ben dit, els elements que conformen actualment el “poder” espanyol.

Fa anys es parlava de la “trilateral” que era una espècie d'ogre , mot aquest que ha desaparegut del vocabulari correcte de la política i de l'economia. Ben segur que deu ser degut a que ara és una realitat i no pas una ficció!

dimecres, 1 de desembre de 2010

Reflexions

Sembla ser que tothom es planteja reflexionar per tal d'encarar el futur: els partits, els uns perquè han guanyat i hauran d'assumir els reptes de governar en temps difícils, molt difícils, els altres perquè han perdut i s'han de replantejar moltes coses. I fins aquí podríem dir que tot és perfectament normal.

Ara bé, massa sovint només es parla de noms, de persones, sense que s'aprecii un debat seriós sobre les ideologies i les estratègies que han resultat fallides. Sembla que un debat a fons molesti a tothom.

Alguns dels debats que s'intueixen semblen preparats per tal de reafirmar lideratges i aconseguir que no es mogui res, o que es mogui el mínim possible.

Els qui hauran d'assumir el govern valdria la pena que tan aviat com sàpiguen la situació real de la Generalitat, parlin clar i expliquin sense gaires dilacions de quin mal hem de morir.

Els qui han perdut seria desitjable que projectessin un full de ruta clar i concret que serveixi per tornar a generar il·lusió.

Tothom té prou feina a fer i cadascú des del seu propi camp caldria que, a més a més, treballés amb visió de país.

dimarts, 30 de novembre de 2010

L'altre "dia després"

Ahir, anava d'eleccions, avui, de futbol i en els dos casos han estat alegries.

Pel que fa al Barça-Madrid va ser tot un espectacle, i un 5 a 0 és un resultat
rodó per aquests tipus de partit.

L'exhibició del Barça durant més de trenta minuts fou absoluta, només existia un equip sobre la gespa. Si els blaugrana no haguessin aixecat el peu de l'accelerador estaríem parlant d'un resultat d'escàndol.

Hi hagué moments concrets del partit que el futbol del Barça era una mena de filigrana practicada pels millors especialistes del món.

Menció especial la mereix Xavi Hernàndez. Possiblement és en aquests moments el millor jugador del món: la seva distribució del joc i de la pilota és genial.

El Madrid va fer tota la sensació d'un equip petit, d'un equip cohibit enfront d'un conjunt en estat de gràcia.

Que es mantingui aquesta situació!

dilluns, 29 de novembre de 2010

El dia després

Les eleccions d'ahir dia 28 han donat alguns missatges clars:

1)La ciutadania vol un govern fort.
2)Els ciutadans han dit prou a experiments: governs d'entesa, tripartits, etc.
3)Els votants han castigat “l'esquizofrènia” d'ERC
4)S'ha vist la grisor i la poca entitat del President Montilla.
5)Els independentistes s'han mantingut, i potser fins i tot han pujat, perquè n'hi ha a CDC, n'hi ha a ERC, i evidentment a Solidaritat i a Reagrupament.
6)El vot espanyolista s'ha mantingut més o menys com estava perquè possiblement hi ha hagut transvasament entre PP i PSOE.

I ara, què?

Governar bé i explicar la situació econòmica real.
Reconstruir el país a tots els nivells.
Fer una clara política de suport a les empreses per tal de lluitar contra l'atur i la crisi.
Aixecar l'autoestima del país.
Plantejar els reptes de futur de l'independentisme amb solidesa i seriositat.

I moltes coses més, però sobretot amb rigor!

divendres, 26 de novembre de 2010

Com a reflexió pel diumenge 28 de novembre

“la grandesa de la democràcia no rau en poder triar als millors perquè això mai se sap per avançat sino que rau en la possibilitat de fer fora els pitjors, quan aquests han demostrat, abastament, la seva incompetència”

Wnston Crurchill

dimecres, 24 de novembre de 2010

Giravoltant

El tema del cara a cara va fent voltes, encara, pels mitjans de comunicació en general.

En aquests moments es tracta simplement d'endossar el mort i la culpa a l'adversari. La posició més patètica, com ja és habitual, se l'adjudica el Sr. José Montilla que intenta presentar a Artur Mas com la persona que no el volia.

La posició de l'actual president de la Generalitat és prou galdosa perquè és evident que la seva “sortida” a darrera hora era simplement “teiatru” i a més a més del dolent.

Per a qualsevol ciutadà queda bastant clar qui és cadascú i el paper que ha desenvolupat en tot aquest serial, i precisament el Sr. Montilla ha estat el cínic de la funció intentant fer creure una cosa que no pensava i que no havia volgut en cap moment.

A aquestes alçades no ens poden fer creure que el Sr. Montilla volia el cara a cara. Resulta totalment impossible. Farien bé els seus assessors d'aconsellar-li que ho deixi estar per no empitjorar encara més les seves expectatives electorals.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Cara a cara

Encara ens queden uns dies de campanya, i per tant tenim temps d'anar observant el cinisme que gasta aquesta gent de la Secta (PSC/PSOE).

Ara el tema és el cara a cara, qüestió aquesta que s'ha estat negociant durant setmanes i que els de la Secta, amb unes excuses o altres, han anat refusant.

Diumenge passat, després del debat a sis, el candidat José Montilla ho planteja al final del debat amb la confiança que Artur Mas dirà que no, però es troba que el candidat convergent li accepta el desafiament i diu que si. El candidat de la Secta devia pensar, ja m'han enganxat, i el problema és que s'ha embolicat ell tot solet.

En un sistema electoral com el que tenim, un debat cara a cara, no té gaire sentit, i menys encara en una televisió pública. És evident que es podria realitzar en una TV privada sense cap tipus de problema.


No us preocupeu que la Secta farà tot el possible per no fer cap cara a cara, ni a les públiques ni a les privades, això si dissimulant i fent veure que qui no ho vol és CDC.
Cal tenir molt present que la Secta són mestres en l'art de mentir i tergiversar. Són així, no hi poden fer més.

dilluns, 22 de novembre de 2010

El debat

Vaig veure el debat d’ahir a TV3, del principi fins al final. Devia tenir un dia pacífic, quasi beatífic i ho vaig aprofitar.

Pel que fa a guanyadors i perdedors em sembla que aviat està tot dit del que es podia dir. L’Artur Mas no va tenir gaires problemes per deixar enrere a José Montilla.

Apart de la forma infantil de Montilla de dirigir-se a Mas quan el va reptar a que digués si no pactaria amb el PP, que va semblar que s’havia convertit en un infant malcriat i repel•lent, hi ha dues coses a destacar en la intervenció de l’actual President de la Generalitat. La primera, aferrar-se als dos mandats ara que té assumida la derrota. Si us plau, una mica menys de cinisme. Quants mandats va consumir a l’alcaldia de Cornellà de Llobregat?

I la segona: encara no ha après a llegir els paperets que li havien preparat per l’ocasió o potser comença a tenir problemes de vista?

Després del debat encara em va semblar més bèstia l’opció presa per ERC de fer-lo president. Resulta encara més vergonyosa ara que fa quatre anys!

divendres, 19 de novembre de 2010

Montilla insta...

Aquest és el començament del titular d'una notícia publicada al diari Avui, 19 de novembre, i la resta diu: “...a ERC i CIU a prendre nota d'Irlanda”.

La coherència dialèctica, tant escrita com verbal del candidat José Montilla no és ni ha estat mai gaire brillant, i els seus assessors, pels resultats visibles, no sembla que hagin contribuït gaire a superar aquesta mancança.

Francament sembla que no sàpiga gaire de què va la qüestió. Per parlar de segons què
abans s'hauria d'informar o que tingui uns assessors de suficient entitat per facilitar-li la informació necessària.

Aquest tipus de declaracions sembla que tinguin l'obsessió de fa temps de la Secta d'atacar i menysprear constantment les opcions independentistes o sobiranistes.

La Secta, cada dia que passa està més instal·lada dins els esquemes més espanyolistes per tal de mobilitzar el vot espanyol de zones com ara el Baix Llobregat.

Cal reconèixer que no és gaire difícil tot plegat, perquè la seva ànima, la que domina avui el partit és l'espanyola.

dijous, 18 de novembre de 2010

Les diputacions

Cada dia a la premsa hi ha preguntes sobre temes concrets als candidats dels partits amb representació parlamentària. La resta de partits que es presenten són ignorats.

Avui parlen de les diputacions que, malgrat el sentit generalitzat existent a la transició que tendia amb tota claredat cap la seva supressió, s'han mantingut exactament igual com en ple franquisme. L'Estat vol la divisió provincial, la manté i la mantindrà el qual implica mantenir les diputacions. I em sembla recordar que el Constitucional també en va dir alguna cosa sobre aquesta qüestió.

Deien també que les diputacions serien substituïdes per les vegueries. Quan passarà això? L'Estat també s'hi posarà pel mig per impedir-ho?

Sempre s'arriba a la mateixa conclusió: sense trencar amb l'Estat no hi ha possibilitat de fer res perquè l'Estat espanyol és l'ull del gran germà de la novel·la 1984 de George Orwell.

Per tant aquests quatre anys que vénen, i que confiem que el govern estigui exclusivament en mans de CIU, han de ser els de resituar l'economia de Catalunya per preparar l'etapa de la independència!

Les eleccions de 2014 no podran plantejar-se amb els mateixos paràmetres que les d'enguany.

dimecres, 17 de novembre de 2010

Al final!

S'ha tancat l'etapa Narcís Serra a la Caixa de Catalunya. Ara es podrà dedicar a tocar el piano, a les seves fundacions o al CIDOB, per exemple.

Cal confiar que a partir d'ara l'entitat es pugui dedicar al que són les seves funcions i deixi d'ajudar a solucionar els problemes financers de la Secta (PSC/PSOE/Baix Llobregat).

Cal esperar que les “funcions especials” que ha desenvolupat aquests darrers anys no hagin empitjorat gaire la situació financera de l'entitat.

Cal esperar que els criteris professionals siguin els que regeixen els afers de la caixa.

Les dades que corren de fa temps sobre Caixa Catalunya no són precisament encoratjadores. Confiem que no siguin desesperades. Els caldrà bon criteri empresarial i accions que es corresponguin amb aquest bon fer.

Pel que fa al Sr. Narcís Serra que es jubili. Així tindrà més temps de practicar el piano.

dimarts, 16 de novembre de 2010

No és veritat?

La sortida de Joan Puigcercós, amb el seu estil barroer i destraler, dient que a Madrid i Andalusia no paguen impostos és evidentment poc oportuna i en part falsa. Ara bé un cop dit això, tothom sap que hi ha una part de veritat i que tothom la sap i prou bé.

Temes com les “peonadas” i l'immutable PER segueixen vives i ben vives tant a Andalusia com a Extremadura, i representen molts diners, molts recursos que surten en gran part de Catalunya

Catalunya rep un maltracte fiscal prou conegut i reconegut per tothom i des de fa anys i panys. Aquí no hi ha cap tipus de discussió, excepte que hi hagi gent que es faci seva la frase d'un socialista de soca-rel quan va afirmar que a Catalunya ja en teníem prou tenint feina.

En resum, que gràcies a treballar, i amb els guanys d'aquesta feina, podem pagar amb escreix a Andalusia i a Extremadura, i realment el tema empitjora perquè també paguem a Madrid per tal que el “gobierno” distribueixi la “solidaritat” envers extremenys i andalusos.

Cinisme colonial, i tant és en aquest cas que encapçali el govern el PP com el PSOE.

Ara el que no té nom és que el Sr. Puigcercós es congratulés de l' “excel·lent” finançament pactat en aquesta legislatura que s'acaba entre el tripartit i el govern espanyol i que ha estat una presa de pèl. S'ho vol fer perdonar, ara?

dilluns, 15 de novembre de 2010

Birmània

La líder demòcrata birmana Suu Kyi diu que allarga la mà als militars en pro de la reconciliació nacional. És evident que li cal aconseguir una nova actitud dels militars que permeti una “certa” democratització a Birmània, i que determinades llibertats acabin sent una realitat en aquell país.

La Junta militar birmana ha estat anys i anys una llosa que ha esclavitzat la societat a tots nivells i l'actitud de Suu Kyi intenta desbloquejar-la per facilitar així una certa transició.

La pressió internacional ha ajudat a desbloquejar parcialment la situació, però cal tenir molt present que la veïna Xina té una influència decisiva sobre Birmània i fins ara ha donat suport sempre a la Junta militar. Birmània amb aquest veïnatge xinés no ho té pas gens fàcil, però hi ha de conviure.

divendres, 12 de novembre de 2010

Comença la campanya

Avui és el primer dia de campanya per a les properes eleccions nacionals del 28 de novembre. He vist els primers cartells pel carrer i els anuncis als autobusos de Barcelona.

Aquesta campanya es presenta com la que hauria de ser la darrera, en un sentit encara domèstic, sense plantejar-se els temes que hauran de ser els de futur, tals com la forma de relació amb Espanya.

Confiem que en aquesta propera legislatura es plantejaran qüestions substancials de país que tendeixin a una nova etapa per encarar nítidament un procés de sobirania.

No és un tema fàcil i això tothom ho sap, excepte aquells que viuen de fantasies i de “friquisme” que com sempre acaben fent més mal que bé.

Una gran part dels votants de CIU, d'ERC i més encara els de Solidaritat i Reagrupament estan, o caldria pensar que ho estan, per treballar obertament per la independència de Catalunya. Ara bé, això cal fer-ho amb constància, amb intel·ligència i sobretot amb visió de futur. No n'hi haurà prou amb el desig ni amb les proclames per ben fetes que siguin.

El primer pas que era la candidatura conjunta entre Solidaritat i Reagrupament s'ha frustrat. També es frustrarà la feina conjunta que caldrà fer a partir del 29 de novembre?

Confiem que l'endemà s'obriran nous camins per superar la situació actual.

dijous, 11 de novembre de 2010

Altra vegada?

El govern espanyol força a la Unió Europea a diferenciar català i valencià com a llengües diferents en els Erasmus.

Aquest país (Catalunya) i aquest estat (Espanya) acaben sent temes francament pesats. Sembla difícil per no dir impossible sortir-ne amb un mínim de racionalitat.

Quina necessitat té un govern espanyol que resulta que teòricament és “progressista, d'esquerres o si voleu de centreesquerra” de continuar movent-se en terrenys acientífics per no dir-ne clarament anticientífics?

En ple segle XXI un govern democràtic s'ha de regir per criteris que estan totalment al marge de la ciència?

Quins objectius poden tenir uns comportament d'aquests tipus? És que a vegades resulta complicat entendre-ho. Tanta mala llet hi ha en els estaments governamentals espanyols? Tan d'odi acumulen que són capaços de fer fins i tot el ridícul?

No es pot evidenciar aquesta bestiesa escampant-la per tot arreu on es pugui? Els partits catalans què poden fer-hi?

Què és que haurem de tornar a pensar amb l'exili, o pitjor encara amb l'exili interior?

Caldria començar a difondre aquestes accions com a “terrorisme d'estat”?

dimecres, 10 de novembre de 2010

Algú m'ho pot explicar?

Llegeixo al diari AVUI de 10 de novembre, el següent titular: “Brussel·les no revelarà qui rep les ajudes del sector agrari”. Segons la nota, el Tribunal de Luxemburg va sentenciar que aquesta transparència vulnera el dret a la vida privada i a la protecció de dades.

Quins collons! Resulta que alguns d'aquests beneficiaris són persones com la reina d'Anglaterra, la Duquessa de Alba, els Borbons, la família Osborne, etc.

A part de la justícia o injustícia d'aquests ajuts em sembla un pur sarcasme que a més es pretengui que ni tant sols es coneguin. Però, qui caram es pensen que són aquesta gent?

No conec la legislació europea, ni sé la causa que ha provocat aquesta sentència. Qui va presentar les corresponents demandes? Hi ha possibilitat de recurs i qui pot presentar-lo?

Penso que aquells que encara creiem en la Unió Europea, malgrat tos els disgustos que hem anat acumulant, no podem admetre aquesta fantasmada. Francament no s'hi val!

Els nostres eurodiputats haurien de dir alguna cosa públicament. Per part meva la pregunta anirà directament a Ramon Tramosa de CIU, a qui vaig votar, però espero que persones com Oriol Jonqueres d'ERC, també ho expliquin i facin el que puguin per evitar aquesta bestiesa.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Per a Joaquim Gil, arrel del seu 75è aniversari

Treballem junts des de fa molts anys, seguim fent-ho i que pugui ser per molts anys.

Ens hem anat fent grans i això ens ha permès que anéssim coneixent les formes de ser, l'estil d'afrontar els problemes, com anar resolent el dia a dia, i també ens ha servit per posar en comú els nostres problemes personals, familiars, polítics, sindicals, religiosos...

Sempre m'ha sorprès la teva força, malgrat que com tu dius sovint, la processó va per dins i no ho dubto pas, però la teva energia, el teu convenciment són i han estat una font d'admiració, malgrat que em costa seguir-te perquè considero que tens molta més capacitat vital per afrontar els problemes i les malalties, tant les teves com les dels altres que no pas jo.

Ets una gran persona, un regal per als amics i companys, una font de positivisme per al teu entorn sigui aquest el que sigui.

Quanta falta que feu persones com tu i la Teresa per suportar als qui no tenim aquesta força, els que ens costa tan poc enfonsar-nos.

Sóc conscient, o voldria ser-ho que us hauríem de tractar amb un esperit més positiu del que sovint fem, que hauríem de pensar molt més en vosaltres i no mirar-nos tant el melic. Segur que fent-ho així estaríem molt millor i us ajudaríem.

De debò, Joaquim, gràcies, per poder compartir tantes estones amb tu i perdona els rotllos i les “neures” que m'has hagut d'aguantar.

Hi ha persones que han estat molt injustes amb tu, però sé que les has perdonades.

Només puc acabar dient: Gràcies, Joaquim, en nom de molts altres que sé que comparteixen plenament aquest sentiment.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Genial!

No penso pas parlar de la visita del Sant Pare, ni a favor ni en contra, senzillament no és l'objecte d'aquest comentari.

Aquests dies hem tingut l'oportunitat d'apreciar el que és, el que representa la monumental obra de la Sagrada Família que només podia ser fruit d'un geni visionari com Antoni Gaudí.

Resulta difícil creure que allò és només fruit d'un arquitecte, per genial que pugui ser perquè en el Temple s'hi aprecia una força, una energia i una transcendència que supera la simple visió humana.

La Sagrada Família quedarà finalment com una icona més de la Barcelona turística.

No sé, francament, com s'hauria de fer, però m'agradaria que pogués servir per explicar una Barcelona més propera a la Rosa de Foc, a la Ciutat del Perdó de Joan Maragall, a aquella Barcelona viva i conflictiva dels nostres avis però a la vegada plena d'energia i vitalitat que no pas a la Barcelona de disseny d'avui en dia.

divendres, 5 de novembre de 2010

Benvingut

La visita del bisbe de Roma a Barcelona, per tal de consagrar la Basílica de la Sagrada Família, pot ser vista des de molts punts i per tant pot obrir perspectives ben diverses.

Que la Sagrada Família és una icona de Barcelona em sembla que ningú pot dubtar-ne, que el Temple és una obra descomunal d'un geni visionari em sembla una evidència.

Valdria la pena de tenir present que la Sagrada Família és també un monument expiatori, (s'inicià a principis del segle XX) i potser valdria la pena d'entendre-ho en un sentit ampli, en el sentit d'expiar els pecats d'unes classes socials enfrontades, una d'elles, la burgesia, ben galdosa de tant de poder i diners sense cap sensibilitat social, explotadora fins a extrems que avui semblarien impossibles.

Aquest caràcter històric i social de la Sagrada Família no hauria de ser oblidat i seria bo que l'ocasió servís per a recordar-ho.

Després de la visita de Benet XVI en quedarà el record, el temple, i confiem que ens faci a tots plegats més conscients de la nostra pròpia història, i que ens ajudi a tots plegats, creients i no creients, a valorar-nos com a éssers humans i que tinguem la possibilitat de viure la nostra espiritualitat amb tota la plenitud possible.

Benvingut!

dijous, 4 de novembre de 2010

Ara la fiscalia

Sembla evident que la Secta (PSC/PSOE) no té missatge per a les properes eleccions nacionals. Fins ara ha intentat posar en funcionament un seguit de temes absurds, sense gaire sentit: és el cas dels “ni-ni”, una forma més de posar contra les cordes el proper govern de la Generalitat i així deixar-lo ben endeutat, la qüestió dels bons que a aquestes alçades és de jutjat de guàrdia i vendre el candidat José Montilla com a superman és senzillament esperpèntic.

A tot plegat s'hi afegeix el tema de la Fiscalia pel cas Palau. Diuen que no hi ha relació, tothom és ben lliure de creure el que vulgui, però no deixa de ser curiós que vulguin fer moure el tema precisament ara, casual? Podríem dir allò dels italians, que traduint-ho vindria a dir: “si no és veritat està ben trobat”.

Fa tota la sensació que els socialistes donen la batalla de les idees per perduda i per tant han de buscar altres elements de campanya, i dins d'aquests elements evidentment hi ha la guerra bruta a la qual cal reconèixer que hi són experts. Faria molt bé CIU de tenir-ho ben present i actuar en conseqüència.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Una reflexió des de la llunyania

Ahir un fill, l'Ermengol, concretament, em deia que com és que no havia comentat res sobre la mort de l'expresident de l'Argentina, Néstor Kirchner, en el meu bloc.

Primer de tot haig de dir que no comento gaires temes de l'exterior, més aviat ho acostumo a fer sobre qüestions domèstiques. Em són més properes i les conec molt més, a part d'haver-hi participat durant molts anys.

Penso que la mort de l'expresident argentí és una gran pèrdua pels argentins i no només per a ells, sinó per totes aquelles persones que pensem que dins de la política no tots són iguals i en aquest sentit em sembla que la mort als 60 anys té aquell to d'injustícia en el sentit que encara podia haver donat molt de si.

Kirchner tenia aquella imatge de persona gran en tots els sentits, tan físicament com políticament.

M'agradaria pensar que el nou període que s'iniciarà per a l'Argentina tingui un bon relleu. I que aviat pugui tornar a veure l'Ermengol per Barcelona, encara que sigui de passada.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Tres

No pretenc pas parlar de la magnífica novel·la de Rafael Tasis que vaig llegir fa mols anys i es titulava precisament així: “Tres”, sinó de tres notes d'actualitat.

Anem pas a pas. En primer lloc tot aquest enrenou sobre els “ni-ni”. Què pretenen els socialistes? Vendre fum, o deixar més endeutat i compromès el proper govern de la Generalitat de Catalunya, del que ja ho està en aquests moments?

Per un altre costat, l'atemptat a Bagdad contra una església cristiana amb el resultat final de 58 morts. A part de ser un crim bestial, és francament preocupant doncs l'existència de la minoria cristiana a l'Iraq no és un fet nou o conseqüència de fets recents sinó que té una història llarga i profunda i d'un gran interès amb molts anys de bona convivència. El creixement del sectarisme religiós és un mal averany per a tots plegats.

Finalment un toc positiu. La victòria de Dina Rousseff al Brasil ens permet mantenir l'esperança de que Lula tingui una bona continuadora que segueixi lluitant a favor dels treballadors brasilers i de les classes més necessitades tot mantenint el creixement econòmic d'aquests darrers anys.

divendres, 29 d’octubre de 2010

Manca d'honestedat

A vegades, i quan s'està en plena campanya electoral o precampanya, es diuen moltes bestieses sobre diversos temes i queden com a efectes col·laterals. Ara bé, quan es toquen temes tan delicats i sensibles com la llengua, la cosa pren un altre caire.

Aquesta cacera lingüística iniciada pel PP contra el català, quin sentit té? Que és que volen blindar el sector dels seus votants més espanyolistes? Volen seguir mantenint l'ultra dreta dins el PP a Catalunya?

Seria molt demanar a Alícia Sánchez Camacho, que sembla, i dic expressament sembla, una persona prou intel·ligent que digui la veritat de les coses i que reconegui que a Catalunya no hi ha cap problema pel castellà, i que si algú té problemes som els catalanoparlants?

Seria molt demanar a l'esmentada diputada que deixi de mentir i adopti una postura racional? Coneix perfectament la situació, sap molt bé de què parla quan vol, i què caram pretén? Fer del català una arma electoral més, tergiversant la realitat?

Senyora Sánchez Camacho, reflexioni si pot, i rectifiqui. Seria un acte de dignitat.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Ni, ni ...

No vull seguir amb la línia del pessimisme, n'estic tip, n'estic fart!

A primera plana del diari AVUI, de 27 d'octubre, hi tenim el primer titular: “L'ofensiva contra el català s'intensifica”, ara per una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Encara que tot plegat ve en realitat de la sentència del Tribunal Constitucional que alguns ens van voler vendre com a suau i que era possible reconduir.

És i era mentida. L'estat espanyol fa i farà tots els possibles per aniquilar el català arreu i on pugui sense cap tipus de contemplació. No volen ni pactes ni acords, no els han volgut mai i només ens respectaran quan no tinguin tota la força, quan hagin de pactar per simple necessitat. En tenim prou? Evidentment que no i cal que ens auto- convencem i treballem tots plegats des de tots els angles possibles per aconseguir la independència.

Per desgràcia, quan Espanya se sent forta, l'única opció que se li acut és la destrucció de l'adversari, del diferent, i a Catalunya hi ha gent que hi col·labora: Ciudadanos i Partido Popular, formen part d'aquest exèrcit opressor però no són pas els únics.

Contra tot això cal continuar lluitant amb paciència i intel·ligència i com deia el traspassat Joan Solà amb “Dignitat”.

No tot està perdut, hi ha camí per a nosaltres, per a Catalunya, i l'hem de seguir recorrent, malgrat tot.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Conseqüències

Ara surten els embolics interns del CCN -Centre Català de Negocis- simple conseqüència lògica del trencament, o més ben dit, la no concreció de la possible coalició entre Solidaritat i Reagrupament, grups encapçalats per Joan Laporta i Joan Carretero, respectivament.

Que en aquests moments hi hagi topades i enfrontaments com el del CCN, per desgràcia és comprensible, malgrat que lamentable. Sembla bastant clar que no s'hi pot fer res i que la lògica dels fets anirà fent el seu camí.

Potser, i ho dic ben a consciència en condicional, caldria demanar a tots els implicats que deixin de fer-se mal i que procurin esperar temps millors per refer ponts, lligar complicitats i i tornar a defensar uns ideals que els són ben comuns.

Anar de trencadissa en trencadissa pot satisfer els baixos instints, però el país necessita alçada de mires i paciència si no hi ha altra solució.

Aquesta legislatura que començarà a finals d'any potser si que haurà de ser la d'aixecar el país a nivell econòmic.

Valdria la pena de pensar que de cara al futur i per tal d'avançar vers la independència cal molta feina, molt ben feta i ben planificada. I en aquest camí ens hi hem de trobar tots plegats, els que hi som, separats en diversos grups i partits i tota la gent que s'hi ha d'anar incorporant: tots som necessaris. No cal cremar ni etapes ni persones perquè a la llarga no porta enlloc. Amunt i crits, i paciència, malgrat tot!

dilluns, 25 d’octubre de 2010

A qui vol enredar?

El candidat i primer secretari de la Secta (PSC/PSOE), José Montilla, està molt actiu. Des de fer de super/home/normal fins a afirmar que no repetirà el tripartit encara que sumi hi ha tot un rosari de declaracions i manifestacions que fan dubtar de la seriositat de la campanya del socialistes.

Fa la sensació que van d'Herodes a Pilat sense saber exactament qui és cadascú i per tant van omplint la premsa, les antenes i les televisions de contradiccions i de missatges que acaben sent estrafolaris.

Ara bé cal posar èmfasi amb les constants manifestacions que no repetiran el tripartit encara que sumin, ateses les pretensions d'ERC d'exigir la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació.

Si algú s'ha de refiar de les paraules del Sr. Montilla en aquest cas ja el planyo, perquè si sumen, tornaran a pactar amb tota la tranquil·litat del món. Què és que ERC no es pot acontentar amb qualsevol proposta a “calendes gregues” pel referèndum a canvi de seguir mantenint les cadires? No fotem, que som adults i no ens mamem el dit!

divendres, 22 d’octubre de 2010

Records casuals

En aquesta ciutat de Barcelona, tan estimada i a vegades tan insuportable, de tant en tant hi trobes sensacions que et retornen a temps passats, ni millors ni pitjors sinó simplement diferents.

Hem passat per la fira “Mercat de Mercats” que ha començat, avui, divendres, davant de la Catedral i hem anat a petar a l'estand del Gremi de Detallistes de Llegums Cuits. Hem tingut l'oportunitat de parlar una estona amb l'expresident del gremi. En el meu cas conec el sector perquè de molt, però de molt jove, havia treballat de dependent a diverses botigues: al carrer Arc del Teatre (nosaltres en dèiem carrer En Trenta) i al carrer Carders. En el mateix estand hi havia un altre representant del gremi que ens ha explicat que prové d'una família que des de 1.862 s'han dedicat al negoci dels llegums cuits. Tota una epopeia.

He recordat les olors del llegum quan sortia de l'olla, les mongetes, els cigrons, les llenties, els fesolets, el bisulfit que es posava les mongetes per tal que quedessin més blanques... I també les fregades de la botiga, genolls a terra i amb la vergonya que no et veiés ningú conegut

Érem a principis dels anys 1950, amb 10 anys d'edat i moltes vergonyes i timideses arreu i a tothora. Les prostitutes del veïnat que venien a comprar a la botiga, no sé com s'ho feien però quasi bé mai pagaven. Els pots de suc de mongetes es donaven de franc i van servir per fer molts plats de sopes de pa.

Petites històries d'aquesta gran encisera que pot ser Barcelona!

dijous, 21 d’octubre de 2010

I a mi, què?

Diuen que han canviat una sèrie de ministres del govern espanyol. I a mi, què?

Diuen que el nou home fort és Alfredo Pérez Rubalcaba. I a mi, què?

Diuen que ha plegat la Bibiana i la De la Vega. I a mi, què? Perdó, deixarem de veure els “modelets” de la De la Vega? Alguna cosa hi guanyarem!

Diuen que ha baixat la quota de ministres catalans. I a mi, què? Pel que hi feien, el que hi fan i el que hi faran!

Diuen que és per afrontar el final de la crisi i l'etapa de rellançament econòmic. És tan fals i il·lusori que fa riure.

Diuen que aquest govern és més PSOE que el d'abans. No sé de què caram parlen!

Diuen que ha guanyat un sector i un altre hi ha perdut. I a mi, què?

Aquest govern, com l'altre i els que vinguin, continuarà escanyant Catalunya, espoliant-la fins el moll de l'os, subvencionant la ganduleria i el clienterisme a Andalusia i Extremadura amb el PER, i tot seguirà com abans.


Malgrat que ens seguiran fotent, ja s'ho faran. Per part nostra ens cal millorar l'autogovern, governar bé, aixecar el país i preparar, per tant, el camí cap a la independència.

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Excuses de mal pagador

Quan acaben les argumentacions vénen les mentides, les tergiversacions i les excuses.

Aquesta és la postura del govern espanyol sobre la ILP -Iniciativa Legislativa Popular- iniciada per Acció Cultural i d'altres entitats, per promoure la televisió sense fronteres per tal que es puguin veure fora dels seus territoris “legals” i es puguin captar les TV de Catalunya, Galícia i Euskadi a les comunitats lingüístiques que queden més enllà.

Aconseguides les signatures corresponents, més de les necessàries, més de 600.000,
ara el govern espanyol vol impedir que arribi a Les Corts i es discuteixi al Parlament.

Us preguntareu quina és l'excusa, doncs simplement que econòmicament no és factible i per tant ni es tramitarà, excepte que la Mesa ho forci.

El cinisme del govern és exemplar. Sort que són d'esquerres i progressistes!

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Òndia noi!

Sóc plenament conscient que estem en plena campanya electoral, el qual no hauria de voler dir que es puguin dir tot tipus de bajanades.

Per exemple, aquest acudit de les Joventut Socialistes de fer una espècie de còmic del candidat José Montilla presentant-lo com a Super heroi, més ben dit, com a Superman frega el ridícul, per no dir-la més grossa.

Podien haver-lo presentat per l'obra feta en el camp de les polítiques juvenils per exemple, o amb d'altres aspectes corresponents a accions desenvolupades en aquests darrers quatre anys.

Fer aquest símil de Super-Montilla amb Superman resulta totalment contradictori amb el personatge de l'actual president de la Generalitat, no s'hi adiu gens ni mica.

No sé si s'hi han pensat gaire, però el resultat és ben lamentable. O simplement es pren al jovent com a autèntics estúpids? Que també podria ser!

dilluns, 18 d’octubre de 2010

“Injecció de moral”

El titular del diari AVUI ja parla per si sol. Veure la foto d'aquesta mena de polític que és el Sr. José Montilla amb el somriure de hiena trista que té ja fa venir basques.

Que l'actual president de la Generalitat pugui injectar moral a algú no resulta gaire versemblant, encara que sigui al més ruc dels socialistes.

Aquest país el tenim fet pols: l'economia està per terra, el desànim s'ha generalitzat, les expectatives són més aviat baixes... El futur és incert perquè la política del tripartit no ha portat res més que desgavells i mal govern. El darrer exemple són els bons.

Només la possibilitat del canvi crearà perspectives positives, sense oblidar que serà realment difícil sortir del pou en que ens han posat aquests governants que encara patim.

Serà molt difícil sortir-ne indemnes. És tant el que s'ha destrossat i s'ha fet malbé
que costarà molt refer les coses a uns nivells d'una certa normalitat.

El Sr. Montilla no només ha estat un mal governant, que ho ha estat, si no que ha estat un sectari que ha deixat una administració plena de sectaris com ell mateix: una administració sobrecarregada i endeutada. Aquesta és l'herència que deixa aquest homenet ambiciós, mancat de formació i del qual podríem ben bé dir-ne, aquest home sense atributs!

divendres, 15 d’octubre de 2010

Cara a cara

Ja tenim un nou serial preelectoral: el cara a cara.

Tothom sap que els de la Secta no volen el cara cara ni l'han volgut mai, podrien dir-ho clarament i no passaria res de res. Però no, es tracta de fer veure que si que ho volen quan en realitat és que no. Surten ara amb el problema de la llengua, o amb el de les televisions espanyoles a Catalunya, i si tot això no serveix, treuran altres qüestions i tot sigui per aparentar el que no és.

Els sectaris no són rucs ni ho han estat mai, però si els cal mentir, menteixen, i si els cal fer veure una cosa per l'altra ho fan i es queden tan tranquils. L'objectiu sempre és el mateix, mentir i tergiversar les coses si els convé.

Valdria la pena d'estar ben tranquils per part de CIU i deixar que els de la Secta vagin dient i vagin fent. Que intentin embolicar, emmerdar, embrollar, tot allò que solen fer quan han acabat les armes ideològiques i de debat si és que mai les han tingudes.

Ja han deixat el país fet pols en tots els sentits i han demostrat del que són capaços i per tant el que cal és apartar-los de la responsabilitat de manar arreu on es pugui, i això podem i hem de fer-ho. Democràticament i, si potser, contundentment.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Alegria

No és un títol gaire normal en aquest bloc. Els que em seguiu, tant si és de tant en tant o amb més assiduïtat, ho sabeu prou bé.

Saber, avui, que la tasca de treure els miners de la mina de Xile funciona bé és un enorme motiu de satisfacció. Evidentment i en primer lloc per als miners afectats i les seves famílies, però també per a tothom.

La confiança que tots podran sortir-ne bé sembla viable, només cal esperar a que surti el darrer.

És evident que la història no s'acaba aquí, perquè aquestes persones i les seves famílies hauran de ser “recuperades” en tots els sentits, i ben segur que no serà pas una tasca fàcil.

El món de les mines té històries ben dures i tràgiques que han estat recordades anys i anys. També han estat motiu de grans mostres de solidaritat obrera i de lluita social.

Confio que aquesta acabi bé per a tothom. Les alegries també cal compartir-les.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Què hem de creure?

Durant el darrer “serial” del finançament recordo que ens van estar dient que era el millor que mai s'havia aconseguit. Es va criticar a fons a CIU per oposar-s'hi o simplement per dir que es mentia o no s'explicava tot el que calia.

Ha passat el temps i ara resulta que s'ha de fer una emissió de bons per ajudar a la Generalitat a sortir del pas, i a un interès del 4,75%.

Algú s'ha plantejat què caram està passant amb el tema?

Tothom coneix, ja sigui per un mateix o per les conseqüències sobre tercers,
com realment està la qüestió econòmica. Ara bé, el que s'entén menys de tot plegat
són els constants missatges que hem hagut d'aguantar temps i temps: que tot estava controlat, que no hi havia problemes, que les previsions eren correctes... Que és què ningú no sabia res de res, o potser no volien saber-ho?

O potser es vol deixar el mort a qui vingui després del 28-N? Així els socialistes podran començar a posar a treballar a personatges tan sinistres com un tal Joan Farran o molts d'altres de la mateixa corda.

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Costa d'entendre

Tot aquest enrenou de l'independentisme, dels diversos grups que es mouen en aquest camp dels projectes independentistes i aquesta obtusa posició de tots plegats que sempre condueix a desacords, és pesat.

Sempre sembla que hi ha motiu, motius per no posar-se d'acord, com si les diferències fossin substancials i fonamentals. Diria que la impressió és que es busquen els arguments per petits que siguin per tal d'impossibilitar un acord que facilités aconseguir una representació parlamentària significativa.

Que ERC pretengui jugar sola i mirar d'obtenir aquesta representació ho puc entendre, per història, per mantenir un espai que s'han treballat des de fa temps.
Ara bé, que Reagrupament i Solidaritat siguin incapaços d'anar junts i fer una sola candidatura, francament no ho entenc. O passa allò tan típic d'aquest país que el primer objectiu és derrotar al de més a prop, i un cop aconseguit aquest objectiu que acaba sent prioritari, anar tirant...

En resum, hi ha una manca de grandesa política, i per desgràcia, com també és habitual, es fa política de capelleta, que gairebé mai porta al no res.

dijous, 7 d’octubre de 2010

El "Cercle"

És evident que quan parla Salvador Alemany, president del Cercle d'Economia, el més intel·ligent és escoltar-lo atentament.

Si el Cercle, a través del seu president, veu caduc l'estat autonòmic és que la situació és viscuda així per una certa elit del país.

Ara potser valdria la pena que s'anessin definint més clarament, si és que poden i volen fer-ho.

Si una cosa és caduca vol dir que s'ha de començar a pensar en recanvis o alternatives, o potser que persones com el president del Cercle mencionat facin també les seves previsions i les seves alternatives. En resum que facin propostes en positiu.

Cal reconèixer que determinades propostes ja les fa el Sr. Alemany, però no aniria gens malament que les anés concretant.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

No poden callar?

Francament acaben sent pesats, molt pesats, i la cançoneta sempre és la mateixa.

La lletra és sabuda: el dèfícit és culpa de les comunitats autònomes segons Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d'España, però podria dir-ho qualsevol altre d'aquests alts funcionaris/vividors de l'Estat espanyol.

Ningú s'ha plantejat que hi ha ministeris que malgrat que tenen les competències traspassades encara segueixen existint? Però la culpa també és de les autonomies.

Ningú recorda que la creació de les autonomies va ser un acte per descafeïnar les de Catalunya i Euskadi per interès de l'Estat? I ara vénen dient que la culpa és de ...

Au, a pastar fang! I vigilem que no ens fotin, via recentralització, competències assumides i reassumides.

I sobretot fem via, seriosament, cap a la independència!

Al final!

El “capo” de la CEOE -Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials-,
Gerardo Díaz Ferrán, sembla que finalment cedeix i deixa pas.

La situació es deu haver fet insostenible i les pressions s'han intensificat fins el punt que l'home ha hagut de cedir.

Sorprèn el temps que ha aguantat atès el seu historial de fracassos empresarials. A vegades costa entendre com és que ha hagut de passar tant de temps per arribar a aquest punt.

El deteriorament que produeixen situacions com aquestes són perfectament evitables
si hi ha unes institucions vives i democràtiques que realment funcionin. La pregunta és si realment la situació és així.

dilluns, 4 d’octubre de 2010

Una broma?

No sembla que l'Ajuntament de Barcelona estigui gaire per fer bromes amb la situació econòmica que li cau al damunt i amb les magres expectatives electorals que sembla tenir l'Alcalde Jordi Hereu.

Però ni així. Ara resulta que proposen fer festa laboral el dia de Sant Valentí de l'any que ve, el 14 de febrer de 2011. Per què? Ningú no ho sap, possiblement ni ell mateix. Té tota l'aparença d'una ocurrència, així, sense més ni més.

Tan fàcil com seria recuperar alguna de les festes tradicionals que es varen perdre quan es va espanyolitzar el calendari festiu!

En tenien per triar i remenar. Per exemple, podien triar una data de gran tradició a moltes poblacions catalanes com és el Corpus. Era fàcil i senzill, ho tenien a mà, però han arribat a pensar amb una cursileria tal com Sant Valentí.

D'aquesta gent se'n poden esperar bestieses i excentricitats, però aquesta ha sorprès a tothom! S'ha arribat a un punt que resulta difícil entendre el perquè de certes propostes. Vull pensar que en aquest cas s'imposarà el seny.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Qu`s'hauria de fer?

Quines coses hauria de fer Joan Boada perquè l'obliguessin a dimitir o el destituïssin directament?.

La pregunta és escaient doncs aquest individu sembla que tingui una cuirassa protectora que ni el President Montilla s'atreveix a travessar.

El xicot porta un historial que déu n'hi do. La ineptitud davant de les nevades, la negligència, per dir-ho d' una forma ben suau, en el tema de l'incendi d'Horta de Sant Joan i ara, finalment, anant de manifestació a Girona mentre Barcelona s'omplia d'incidents. La suma de desgràcies del Sr. Boada faria sortir els colors a qualsevol governant d'un país occidental normal.

Què és el què fa que sembla intocable? La inexistència d'un govern real a la Generalitat? La manca d'autoritat del President de la Generalitat?

Aquest home el que fa és denigrar el principi d'autoritat, deteriora el càrrec que ostenta i rebaixa fins als mínims nivells el criteri de càrrec públic.

I a sobre els ciutadans hem d'aguantar el seus tons de fatxenda de taverna. Si us plau, ja n'hi ha prou! Que algú amb poder i possibilitats faci alguna cosa. Enviar-lo a l'atur seria un acte de justícia!

dijous, 30 de setembre de 2010

El dia després

El migdia del dia 30 de setembre sembla que faci un segle de la vaga general, però no és així.

Les actuacions dels piquets en general ha estat un pas més per al desprestigi dels sindicats, almenys dels auto anomenats majoritaris. El ball de números pel que fa al seguiment de la convocatòria contribueix a aquest descrèdit.

La vaga, pel que sembla, ha tingut un seguiment massiu a les grans indústries i una incidència més aviat baixa a la funció pública, ensenyament i al sector dels serveis en general.

Els incidents perpetrats pels antisistema i no només pels antisistema quedaran sense cap càstig, com sempre, en aquests casos. Si fossin independentistes violents si que hi hauria resposta, forta i contundent.

Hi un “dany col·lateral” francament greu i patètic, és el cas del Sr. Joan Boada, alt càrrec institucional, segon del Departament d'Interior i segon d'ICV. Tot un personatge que es va permetre el luxe d'anar a la manifestació de Girona mentre Barcelona era plena d'incidents.

L'individu ha fet tot el possible per ser destituït de manera fulminant però ni així. Que no ho faci Joan Saura es pot entendre perquè és el seu màxim col·laborador, però i el President de la Generalitat, què? Potser en realitat ja fa dies que no hi ha President i ningú compleix les funcions corresponents.

Però com “collons” es pot admetre que el màxim responsable de la seguretat en un dia així vagi a la manifestació de Girona tenint la feina que tenia? L'Alcalde de Barcelona el va buscar i no el va trobar.

Tot plegat és lamentable, el govern és de fireta i és per pixar-se de riure. Costa d'entendre tanta ineptitud i cinisme. Seria bo que pleguessin i es deixessin alts funcionaris acomplint les funcions fins a les eleccions.

dimecres, 29 de setembre de 2010

El dia de la vaga general

Hi havia diaris al quiosc, potser una mica més prims, però n'hi havia. He sentit RAC1 que ha estat fent la programació normal donant informació plural del desenvolupament del dia. És evident que quan parlaven líders sindicals he abaixat la veu perquè el seu discurs fa mal a les orelles. L'actitud de Catalunya Ràdio i de TV3 em sembla d'un cinisme aberrant. Tots ells amb uns bons sous, sense cap risc de perdre el lloc de treball i es permeten el luxe de donar a la ciutadania una mínima informació. Però què caram es creuen aquesta gent? Què estan per sobre del bé i del mal?

He anat a buscar el pa. El forn estava obert i m'han comentat que si baixen els piquets, que abans hauran anat a El Corte Inglés de la Diagonal, tancaran i tot seguit tornaran a obrir. A l'Avinguda Madrid ha passat un grup d'unes quaranta persones acompanyats de dos o tres policies. Al seu pas els establiments han anat tancant i al cap d'una estona han tornat a obrir mitja porta que al llarg del dia aniran obrint totalment.

Evidentment destrossar panys de les portes amb silicona forma part de la litúrgia sindical en un dia de vaga. Deuen pensar que així donen feina i fins i tot poden arribar a crear llocs de treball. El nivell intel·lectual del sindicalisme actual sembla que no doni per gaire més.

Avui és la festa dels “sindicalistes professionals” que faran una mica d'exercici com a piquetaires. Després aniran a fotre's un bon esmorzar, evidentment en un bar amic, o no, el dinar serà tota una festa “solidària” també evidentment en un bar o restaurant i al vespre la manifestació per tornar a casa cansats, a sopar i a dormir com uns lirons. Abans, però, hauran fet el corresponent anàlisi de l'èxit de la vaga.

I demà, què? Tornar a la normalitat, a treballar ¿? als sindicats i tornar a omplir papers i papers per aconseguir noves subvencions per poder continuar vivint de la rifeta.

Poc em podia imaginar fa anys quan em sentia sindicalista que s'arribaria fins on s'ha arribat. Indicis n'hi havia, siguem francs, ara que el deteriorament fos tan bèstia era difícil d'imaginar.

La deriva sindical és difícil d'explicar, o potser hi té molt veure la “subvencionitis” de les diverses administracions i el repartiment d'alliberaments a tort i a dret.

Què se n'ha fet de les quotes sindicals per mantenir els sindicats? Què se n'ha fet de les caixes de resistència per subvenir les necessitats dels treballadors en vaga? Què se n'ha fet del sindicalisme nacional? Què se n'ha fet de la independència sindical? Sé perfectament que, com d'altres preguntes, no tenen ni tindran resposta!

dimarts, 28 de setembre de 2010

El dia abans

Per demà, dia 29 de setembre, hi ha prevista la vaga general a nivell de tot l'estat espanyol.

Entre els actes, podríem dir-ne de preparació, ja hi va haver fa dies una bona picossada de subvenció per als dos sindicats auto anomenats majoritaris. El llistat d'alliberats per part de les diverses Administracions és inacabable. Quantitats ben apreciables de diner fresc han anat a petar a les caixes sindicals en nom de cursos i cursets que ni s'han fet ni es faran.

Observant el panorama un sent coses tan estimulants com que la gent no vol fer la vaga, n'hi ha que la voldrien fer però no poden suportar la corresponent deducció del sou, a les botigues et diuen que pensen obrir però si vénen els piquets...

Diuen que els piquets són informatius, però tothom sap què vol dir això de “piquets informatius”.

És evident que la vaga tindrà ressò ja que s'aturaran els transports i per tant s'impedirà la mobilitat, es col·locarà silicona a les portes de les entitats bancàries per tal d'impedir l'entrada del personal, i podríem seguir esmentant altres fórmules per fer triomfar la vaga.

Un altre aspecte a comentar, la vaga és espanyola: Catalunya i els treballadors catalans en aquesta vaga no hi han tingut res a decidir. És així de senzill.

La vaga triomfarà? Oi tant! Una altra cosa és que això sigui una vaga, i una altra de més greu és pensar que UGT i CCOO siguin sindicats, entès en el sentit clàssic de la paraula.

Ara això si, per a la ciutadania serà un dia complicat.

dilluns, 27 de setembre de 2010

No ho vol veure!

A la premsa d'avui, dia 27, diuen que “El lehendakari López no veu novetats en les declaracions d'ETA”.

Evidentment que no les hi veu, doncs parteix de l'apriorisme que no les vol veure i no li interessen ni a ell ni a la sucursal del PSOE a Euskadi que dirigeix

És un dirigent polític que si tingués un mínim de dignitat ja faria temps que hauria plegat tot marxant a Madrid a treballar amb els seus autèntics amos.

El Senyor López, parlant del País Basc, és un zero a l'esquerra el qual vol dir que no hi pinta res. Hi serà mentrestant sigui útil als que li han posat, PP i PSOE, ni un dia més.

És el fruit bord de l'estratègia conjunta dels dos partits espanyols, és la conseqüència directa del deteriorament democràtic que han imposat a Euskadi conjuntament aquests dos partits.

Arribarà un punt que hauran d'adonar-se que la situació i les perspectives de solució del conflicte existent a Euskadi només tenen sortida i resolució pels camins del pacte i de la democràcia.

Al govern espanyol, al PP i al PSOE els costarà veure-ho, però no tindran cap altre remei i l'hauran d'aplicar!

dimecres, 22 de setembre de 2010

La "Defensora"

Per si algú no se n'ha assabentat tenim una nova “Defensora del Pueblo” que substitueix al “socialista/fatxa” Enrique Múgica Herzog.

La senyora María Luisa Cava de Llano, provinent d'una acreditada família franquista , ha ensenyat aviat les seves cartes. Preveu un nou atac contra l'Estatut. Però que és que encara queda alguna cosa per retallar?

Es va mostrar contrària a que la llengua de Catalunya estigui per sobre del castellà.
Acompleix el seu paper d'alta funcionària del govern espanyol. Res més a dir.

La darrera gràcia de la senyora és afirmar que “li agradaria caure simpàtica a tots els catalans”. Que té gràcia explicant acudits?

Per la resta, què vol aquesta dona, que li riguem les gràcies? Que ens comportem com aquells negrets de les pel·lícules antigues, dient durant tot el dia “Sí, buana”?

És evident que acaba sent un argument més per lluitar per la independència. Quan siguem independents ja la contractarem per fer programes d'humor!

dimarts, 21 de setembre de 2010

Publireportatge?

Pàgina 7 del diari AVUI,de 21 de setembre, secció de política signat per Odei A.-Etxearte amb el títol de “L'Ulisses d'Iznájar”. M'ho he llegit atentament.

Intenta ser una crònica de la inauguració de la temporada teatral de Barcelona feta al Teatre Romea pel Sr. José Montilla, President de la Generalitat. La sorpresa es produeix ja pel fet en si mateix. Com és habitual es converteix un acte cultural en un acte clarament polític. Quina necessitat hi havia de fer-ho? Precampanya electoral?.

El text del “publireportatge” en alguns moments és francament llastimós i si hem de seguir així fins a les eleccions potser si que haurem d'omplir-nos de paciència. Qui ha pagat la feina, la Secta o els ha sortit de franc?

Diu que el Sr. Montilla estudiava i treballava. I què?

Diu que feia “Turisme revolucionari” i que va veure”L'últim tango” a Lisboa. I què?

Diu que devorava amb convicció Marx i Engels. I què?

Diu que era espectador de Dagoll Dagom, d'Els Comediants i dels Joglars. I què?

Ho deixo aquí, perquè possiblement tot s'entén si tenim present que tot això ho va dir dalt d'un escenari. Tot plegat “teiatru” i res més que “teiatru”!

Els autors del reportatge, que potser ja treballen al carrer Nicaragua de Barcelona?

dilluns, 20 de setembre de 2010

Bèlgica

Al diari AVUI, de 20 de setembre, pàgina 10, a la secció “Europa-Món” hi ha una mena de reportatge-entrevista a Laurent Brogniet líder del “Rassemblement Wallonie France” que pretén l'annexió de Valònia a França.

El criteri és interessant però valdria la pena de tenir present determinats aspectes que
el Sr. Brogniet no explicita. Per exemple, què en fem de Brussel·les? Va inclosa dins el paquet francès?

Què s'hauria de fer amb els molts pobles de l'entorn de l'actual capital belga que s'han anat afrancesant lingüísticament amb el pas dels darrers anys? També han de passar a engrandir “la France”?

De les institucions internacionals que hi ha a Brussel·les, què se n'hauria de fer?

Quins criteris haurien de prevaldre per a la separació? Els territorials? Els lingüístics?

El títol que emmarca l'entrevista és molt cridaner, diu: “No allarguem l'agonia i matem Bèlgica ara”.

No crec que la cosa sigui tan senzilla. Possiblement la realitat sigui molt més complexa.

divendres, 17 de setembre de 2010

Vol dir, Sr. Montilla

L'home ha dit, o potser és més encertat afirmar que els seus assessors li han fet dir,
que “La decadència seria la independència”.

No sé si realment el President Montilla té gaire clar el sentit de la frase, però Déu n'hi do la mala llet que transpira l'afirmació.

Amb independència o no pot haver-hi decadència, però el que realment és ben cert és que la decadència s'està produint precisament amb la situació actual, pagant a tort i a dret, a tothom i sempre i amb un dels governs més fluixos i maldestres des de la transició fins ara.

Val la pena que expliqui de quina decadència parla: dels qui reben actualment l'espoli que ens xuclen als catalans o dels alts funcionaris de l'Estat que potser no viurien tant bé com ara?

O potser parla de la possible decadència dels “señoritos” d'Andalusia i l'Extremadura semifeudal?

Miri, Sr. Montilla, sinó parla una mica més clar no hi ha qui l'entengui. Tingui present que els termes independència i/o decadència no tenen perquè anar plegats, ni ser contraposats.

dijous, 16 de setembre de 2010

Fariseus

Aquesta colla de l'aparell de la Secta estan realment passats de rosca en tot aquest afer de Pasqual Maragall, i molt em sembla que les acabaran dient tan grosses que poden quedar retratats per anys i anys.

Que ara surtin com a desesperats a atacar a CDC per una entrevista en un butlletí intern de Convergència, fet aquest realitzat amb tota llibertat i coneixement de causa, resulta ben patètic.

Potser els remou la consciència per les formes com varen arraconar i eliminar políticament al Sr. Maragall, i no pas des de fora del partit (PSC/PSOE) sinó des de dins, des de l'aparell dominat per l' avui President de la Generalitat, Sr. José Montilla.

No seran capaços de replantejar-se el que varen fer, i com van fer-ho, sinó que tot sembla indicar que encara faran tot el que puguin per instrumentalitzar encara més
la figura de l'expresident de la Generalitat.

dimecres, 15 de setembre de 2010

Serà veritat?

Sembla que finalment la Comissió Europea obrirà un expedient a França per violació del dret de lliure circulació per l'afer de les deportacions de gitanos romanesos. Cal confiar que tot plegat no quedi en foc d'encenalls i que es vagi a fons.

Aquests ciutadans són precisament ciutadans d'un estat de la Unió Europea i per tant també tenen el dret de la lliure circulació.

La Unió Europea, malgrat totes les limitacions que es vulgui, ha significat un gran avenç per la llibertat de comerç i conseqüentment també per les llibertats de les persones, i entre elles la de circulació per tota la Unió.

Si la Unió Europea està condicionada per França o per qualsevol altre Estat sobre afers tan substancials com aquest, estem apanyats.

Possiblement les coses no són fàcils i la convivència tampoc deu ser senzilla, però d'això a tornar a plantejar temes com les deportacions de col·lectius concrets i determinats hi va tot un món.

No és un tema menor!

dimarts, 14 de setembre de 2010

Cuba

No penso pas parlar dels germans Castro, no m'interessen especialment.

Comento la notícia apareguda a l'AVUI, 14 de setembre, concretament a la pàgina 9 secció Europa-Món, titulada “Cuba treu la feina a mig milió d'empleats públics”.

M'he aturat en uns paràgrafs que en conjunt resulten reveladors. Per exemple: “El nostre Estat no ha de continuar mantenint empreses, entitats productives, de serveis pressupostades amb plantilles inflades i amb pèrdues que malmeten l'economia, ja que es contraproduent, generar mals hàbits i deforma la conducta dels treballadors”

Això ho han descobert ara?

Que és què comença a haver-hi persones amb capacitat per pensar?

Es comencen a plantejar sortir de les consignes i dels manuals revolucionaris?

Tot això em recorda una frase que ens va comentar un amic txec de fa anys que deia que mentre els treballadors txecs feien veure que treballaven, l'Estat feia veure que pagava. Tot plegat una gran simulació.

divendres, 10 de setembre de 2010

Demòcrates i d'esquerres?

El títol de la notícia a l'AVUI de 10 de setembre, a la pàgina 11, a la secció “Europa-Món” és: “Prohibeixen la marxa abertzale de demà a Bilbao”.

Però no us penseu pas que queda amb això. El paràgraf final encara és molt més greu, doncs qui abans passava per obert i dialogant, l'actual Ministre de Justícia del govern espanyol, Francisco Caamaño, “va assenyalar que l'executiu té previst fer noves modificacions legislatives perquè l'esquerra independentista basca no torni a les institucions”.

Què tenen previst? Fer d'Euskadi una gran presó? Crear un règim especial per al País Basc? Seria bo de saber-ho, per esbrinar el grau d'impostura i de cinisme de l'actual democràcia espanyola.

Al pas que anem els mots democràcia, llibertat, eleccions, etc. no serviran per a res. Al final el tàndem PP/PSOE són o acabaran sent els grans impulsors de la violència i el despotisme. Seguidors entusiastes del més pur franquisme.

Què ens quedarà als ciutadans? La submissió? Cridar a la resistència activa o passiva sempre que es pugui? O potser caldrà retornar a l'anarquia?

El més bèstia de tot plegat és que sembli normal que un Ministre de Justícia pugui dir el que diu. Semblarà el ministre de justícia nazi de la pel·lícula “Vencedors o vençuts”. Ens estem tornant esclaus? I els partits, on són? Aquestes actituds es paguen i molt cares. La defensa de la llibertat i la democràcia ha de ser aferrissada i dia a dia!

dijous, 9 de setembre de 2010

Els gossos

A vegades, aquests del PSC/PSOE, fan la sensació de tenir una sèrie de “gossos famèlics” que sempre estan a punt per sortir a bordar i si cal a mossegar. Encara que sigui en forma metafòrica fan aquesta impressió.

La forma com han sortit en el tema de les declaracions de l'eurodiputat Ramon Tremosa en el seu blog em semblen totalment desaforades i en alguns coses, francament poca-soltes.

Potser el símil que fa en Tremosa no és el més afortunat que es podia triar, i què?
Davant d'això suposo que els bocins del discurs institucional del president José Montilla dits en castellà no tenen cap importància. Oi que no?

Que una part de la premsa i mitjans de comunicació en general donin un relleu ben diferent per analitzar un tema o l'altre, entra dins la més perfecta normalitat. Ara el linxament que pretenen fer els de la Secta vers en Tremosa i CDC, no és res més que una part d'aquesta “campanya neta” que diuen que volen, i que com sempre només té dues funcions: acollonir l'adversari i marcar el terreny.

Com qualsevol animal de presa!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Sakineh

Hi ha coses i situacions que de tan bèsties ens passen de llarg. A mi ha estat a punt de passar-me.

Com he fet altres vegades recomano la lectura de l'article de Sebastià Alzamora (AVUI, 8 de setembre) i que porta el nom d'aquesta dona iraniana condemnada per adulteri. El que Alzamora denuncia és una de les vergonyes d'aquest país nostre que continua amb aquesta estranya visió sectària de les víctimes.

Seguim amb aquest trist costum, tan nostrat, de seleccionar les víctimes segons quines víctimes siguin i segons els prejudicis ideològics apriorístics de la nostra casta intel·lectual i política.

Tants anys de progressisme descafeïnat i de bonisme estúpid ens han conduït a resultats com aquests. Ho arrosseguem de fa anys i sembla que no ens en podem estar encara.

Per alguns, l'Iran, per ser anti USA, deu formar part dels “bons”. Quina pena!

Eleccions

Finalment ja sabem que seran el 28 de novembre. El Sr. Montilla les podia haver convocat encara més tard?

Com a bon supervivent que és l'actual President de la Generalitat ha exhaurit el mandat fins el darrer sospir; penso que és perfectament consubstancial a la seva personalitat.

De moment s'acaba aquest bunyol del tripartit que ens ha intentat lligar de totes totes
amb Espanya, malgrat el teòric partit “independentista” que li donava suport.

De la història passada ja hi haurà temps per parlar-ne abastament.

Del futur immediat que sembla que haurà de passar per un retorn de CIU a la Generalitat cal demanar un govern sòlid que enforteixi el país i que d'aquesta manera pugui anar fent camí vers l'horitzó d'un país amb Estat propi.

Difícil? Certament, però hi ha feina per fer i molta es pot fer, mirant endins per cohesionar-nos i enfora per ser-hi present i fer-nos veure.

Aquest hauria de ser el mandat per fer camí vers l'Estat propi, seriosament i responsable. De bocamolls ens en sobren!

dimarts, 7 de setembre de 2010

No volen recordar res

El tema de la treva d' ETA és útil, útil per situar a tothom en el seu lloc del qual no s'han mogut en anys i anys.

Ara es poden sentir bestieses tals com que tot plegat només és perquè ETA vol ser present a les properes eleccions municipals basques, i així donen cobertura i validesa a la llei de partits que qualsevol demòcrata hauria de rebutjar per principi.

Parlem clar si és que en aquest tema és possible, que francament ho dubto. La rèmora de la llei de partits que exclou el vot a més de 200.000 persones d'Euskadi es vol continuar mantenint? Els partits catalanistes també estan disposats a que es mantingui aquesta norma tan antidemocràtica?

El govern i els estaments espanyols hauran de començar a entendre que mantenir una fal·làcia com l'esmentada no és precisament racional. Mantenir un govern PSOE/PP al País Basc, que exclou a més de 200.000 votants, determinats demòcrates ho troben correcte. Genial!

Sempre havíem tingut clar que la la mort de Franco al llit i la transició conseqüent havien estat la victòria del franquisme i dels franquistes, i que els altres ens hi vàrem haver d'adaptar.

Euskadi i Catalunya tornen a demostrar que som on érem, i que a vegades sembla fins i tot que anem a pitjor. Això ens assegura que els dos problemes segueixen ben vius!

dissabte, 4 de setembre de 2010

"Tanto monta..."

Com allò que deien fa anys i panys de “Isabel y Fernando”, ara podem dir-ho de José Montilla i Celestino Corbacho: “monta tanto José como Celestino”.

Tots dos són fets de la mateixa pasta, procedents de la immigració, fets als ajuntaments que s'han fet grans amb les onades immigratòries dels anys 50 i 60 del segle passat, en general ben poc integrades i ben ufanoses de mantenir el seu espanyolisme.

El senyor Corbacho s'autodefineix com a catalanista. Ben poc a dir-hi, cadascú es defineix com vol encara que després la realitat ja l'acabarà posant al seu lloc. És d'aquests homes que no s'hi pensarà gens per oferir noves glòries a Espanya, això si, si li demanen o sinó no ho farà perquè el que s'ha guanyat li ha costat força i cal mantenir-ho.

En aquestes zones del país que no s'han acabat d'integrar és on viu tota aquesta patuleia que es poden anar transvestint constantment sense cap necessitat de justificar-se de res.

Justificar-se ells? Ja tenen prou feina a mantenir captius els vots de la “seva gent” i així anar de representants del poble.

dilluns, 30 d’agost de 2010

Primera plana

Al diari AVUI de 30 d'agost: ”Carretero i Laporta aniran separats a les eleccions. Acorden una estratègia paral·lela i confluent”

Res a dir, són prou grandets per saber el què es fan. El resultat electoral és fàcil de preveure: 0 diputats per a Laporta i 0 diputats per a Carretero. L'estratègia per després es deu referir als seus despatxos professionals.

El més lamentable, com sempre, seran una colla més de frustrats. Com si no en tinguéssim prou!

Sempre es pot mirar d'una forma més positiva i pensar que els dos fan un esforç per la victòria de CIU. Gràcies per la part que em toca.

A vegades hi ha coses que no s'acaben d'entendre, però que hi farem!

dijous, 26 d’agost de 2010

No ens prengui per ...

Sr. José Montilla, vostè no té un pèl de tonto i per tant seria d'agrair que no ens en prengui als altres. Només per respecte.

L'afirmació que ha fet que el dret a decidir s'exerceix a les eleccions vostè sap molt bé que no és veritat. No ho és electoralment parlant, doncs les llistes són tancades i barrades i per tant es vota la candidatura sense cap opció de triar persones concretes.

I quan es parla del dret a decidir no s'està parlant de les eleccions nacionals, sinó de la possibilitat de decidir, per exemple, l'articulació amb Espanya o bé la independència.

Sabem que el sentit de l'humor no li va, que més aviat li manca, doncs molt millor que eviti les bajanades, que a més a més no fan pas riure.

Ens consta, i vostè no s'ha cansat pas de dir-ho, que la seva opció és Espanya i que Catalunya la vol ben sotmesa i travada a Espanya. Aquesta és la seva Catalunya, i per això són molts els que no votarem, ni a vostè ni al seu partit.

Sinó té altres coses a dir que les ja conegudes pensi que el silenci és una molt bona opció.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Incoherències i contradiccions

S'entén perfectament l'alegria dels cooperants alliberats, de les seves famílies i dels seus amics i podríem dir que de la societat catalana en general.

Ara bé tot això no priva de criticar-ne alguns aspectes i tenir determinats dubtes que caldria anar aclarint.

En primer lloc quan ha costat el rescat, i si us plau, sense subterfugis, valorant tant la llibertat aconseguida per terroristes convictes com la quantitat en euros que ha costat a l'erari públic.

Pel que sembla a qui no ha costat res de res és a la ONG corresponent, a part de dir clarament que d'organització no governamental pel que sembla res de res sinó més aviat OGS -Organització Governamental Subvencionada per organismes públics-.

Sense entrar a valorar l'eficàcia o no de les accions que emprenen aquests tipus d'organitzacions, caldria delimitar amb totes les perspectives possibles els riscos
que comporta i els costos que això pot significar per als ciutadans.

Si aquests paràmetres indicats no són possibles i volen exercir esports de risc, si us plau, que s'ho paguin personalment i que no venguin tant de bonisme i progressisme.

Benvinguts a casa, però que serveixi de reflexió!

dilluns, 23 d’agost de 2010

No se'n preocupi gaire, Sr. Ribó

La sentència de la patuleia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya era evident que era el “gran pas de l'Estat Espanyol” per deixar l'Estatut en no res en tot allò que el govern de la nació, España en aquest cas, volgués i l'hi interessés.

Ara ha estat sobre els papers del Defensor del Pueblo i del Síndic de Greuges i el resultat ja el coneixem tots plegats seguint la sentència dictada sobre l'Estatut. Preeminència del Defensor del Pueblo sobre el Síndic de Greuges sense cap tipus de dubte.

El Sr. Ribó, diu que vol parlar-hi per pactar-hi. Val la pena si ja sap el resultat?
No seria millor aixecar el camp del conflicte i eternitzar-lo, procurant fer-lo cada vegada més evident?

Fer evident el conflicte en tots aquells camps on es pugui, potser és l'única estratègia possible.

divendres, 20 d’agost de 2010

Tenim un problema

Parlo com a ciutadà europeu, encara que possiblement la ciutadania europea com a tal no existeixi.

L'afer del govern francès i els gitanos, o més just deu ser referir-se a ciutadans procedents de Romania i de Bulgària, posa sobre la taula un dels problemes de la construcció europea i planteja tota una sèrie d'interrogants que tothom sap que hi són i hi seran, i cada vegada amb més intensitat. Vegem-ho.

Semblen clars aspectes tals com el del mercat únic, el de la lliure circulació de mercaderies, el de la lliure circulació de persones, ara bé cal fer-se algunes preguntes sobre el darrer dels temes enumerats.

Lliure circulació de persones, però mantenint els perjudicis contra determinats col·lectius i persones?

Lliure circulació només per a les persones que no ens provoquen cap problema de convivència?

Lliure circulació de persones sempre que siguin benestants, de classe mitjana, i si poden ser rics encara millor?

Seguim fent una Europa de dues velocitats, o tres, o les que calguin, tenint ben present els estatus socials i econòmics de cada col·lectiu, de cada país, etc.?

No seria molt millor seguir construint aquesta Europa sota uns criteris d'unitat, de solidaritat i de llibertat a la vegada? Qui hi està disposat? Queden europeistes?

Val la pena recordar que Europa, històricament, és on més ha triomfat el feixisme?

dijous, 19 d’agost de 2010

En que quedem?

Fa molta calor, o més ben dit, avui es nota la xafogor. La sort és que es pot fer el comentari sense necessitat d'obrir el diari.

A primera plana, al diari AVUI, de 19 d'agost, Sant Magí. Encara que la notícia
és ambigua no és gaire tranquil·litzadora.

La Senyora Salgado, la Barbie, Ministre d'Economia, afirma que “exclou apujar els impostos per controlar el dèficit” i a la vegada diu que “insinua més pressió fiscal sobre un tram de l' IRPF”.

Sempre que surt el tema dels impostos tens la sensació que tornaran a fotre als mateixos sectors socials. Fixem-nos que parlen de l' IRPF, i val la pena recordar de què es tracta. El nom ho defineix clarament: Impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques. A qui toca sense cap tipus de dubte? Als treballadors i pensionistes que no tenen escapatòria, a la majoria de la població que està constantment sota la pressió fiscal i no és allò que van dient de que pagaran els més rics. Pagaran els de sempre i com sempre.

L'aportació del socialisme a la qüestió impositiva deu ser simplement fer empassar
les coses més fàcilment a la classe treballadora. Genial !

dimecres, 18 d’agost de 2010

Què és el que els molesta?

Ara el tema és la llei que fixa el català com a primera llengua d'atenció als immigrants. El Defensor del Poble la recorre al Tribunal Constitucional.

La iniciativa sorgeix del diputat de Ciudadanos, en aquests moments en el grup mixt, José Domingo, i evidentment des de Madrid ja l'han recollida i actuaran en el sentit que tothom coneix.

Si continuem així potser caldrà suprimir el Parlament de Catalunya, si resulta que el Tribunal Constitucional es converteix de fet en un ens disposat a passar per sobre de les resolucions parlamentàries, dictaminant sobre tot sense cap tipus de contemplacions.

A mi ja em comença a semblar que em repeteixo en les temàtiques que tracto en el bloc però és que succeeix que des de fa molt de temps totes les truites es tomben pel mateix costat.

Que tota aquesta genteta espanyola que viu a Catalunya lluiti per no perdre cap dels atributs, influències i controls que tenen sobre la societat catalana deu ser “normal”
per a ells. Ara bé que “Tribunals Constitucionals” i d'altres organitzacions estatals els donin suport només pot voler dir que si volem alguna cosa haurem d'optar per la via independentista, doncs qualsevol altra, ells (Espanya) la donen per tancada i barrada.

Siguem-ne conscients tots plegats a Catalunya, el qual ens hauria d'obligar a treballar conjuntament (autonomistes, federalistes, independentistes, sobiranistes, etc.) forçant les lleis i el dia a dia fins on es pugui, forçant la paret fins a esbotzar-la. I a més a més amb un govern amb capacitat per fer el que realment cal!

dimarts, 17 d’agost de 2010

I què es pensaven?

Quan llegeixo informacions i/o debats sobre el Barri Xino, ara el Raval, me n'hi vaig de seguida, doncs apart d'haver-hi nascut i viscut uns quants anys hi vaig treballar diversos anys.

Al diari AVUI, de 17 d'agost, concretament a la pàgina 22, la periodista Anna Ballbona en parla i, malgrat que ho tracta bàsicament des de la temàtica de la Rambla del Raval, el títol de l'article és ben simptomàtic. Diu textualment: “Els veïns desisteixen de viure al Raval i en fugen”.


A part d'entendre molt bé el que s'hi diu, caldria tenir molt present que la fuga ve de molt lluny, de fa molt de temps i que hi ha zones del barri on pràcticament s'ha expulsat a la gent que hi vivia. Un procés de degradació estimulat o consentit pel propi Ajuntament de la ciutat ha acabat conduint a la marxa de persones que eren del barri: treballadors, famílies amb infants i pensionistes, fent encara més fàcil els processos de marginalitat, prou existents a diversos carrers del barri.

Pensem que el Barri Xino dels anys 50 del segle passat era vist per la burgesia de les zones altes com a barri “canalla” per distreure els seus apetits de lleure de nens de casa bona, però mai com a un barri popular on les persones treballaven, vivien i es guanyaven la vida com podien.

No és cap bestiesa afirmar que la personalitat del Barri Xino que varen crear els seus veïns durant anys i anys, l' Ajuntament i les classes altes de la ciutat la varen malbaratar.

Hi ha qui diu que determinades zones del barri de fet s'havien de desmantellar doncs havien estat caus de “gent de mal viure”. Anarquistes i classes populars s'havien de netejar i així es va fer, i no varen ser únicament els franquistes els encarregats de fer-ho.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Si us plau, seriositat

Si us plau, seriositat

No crec que sigui una cosa de l'altra món demanar que el govern espanyol tingui una mica de seriositat en el tema dels impostos. Sembla que ha començat la campanya d'intoxicació, de llançament de globus sonda sobre la qüestió.

Només caldria que comencessin amb la retòrica estúpida que augmentaran els impostos als més rics, fet aquest que sempre acaba amb la gran mentida d'argumentar
que s'actua contra els més rics quan resulta que de veritat s'està actuant sobre els impostos dels que en podríem dir els provinents dels grans vicis socials: tabac i alcohol i tot seguit sobre aquells que afecten a la totalitat de la població, IVA i IRPF.

S'ha de tenir molt present que quan diuen que s'actuarà sobre els més rics, ja cal que ben de pressa ens fotem les mans a la butxaca per veure de quina forma ens les han buidades.

Acaba sent trist que les grans retòriques de les esquerres només serveixin de justificació per esquilar als de sempre, treballadors i pensionistes, i sovint per partida doble, per un costat directament amb l'IRPF i per l'altra indirectament per l'IVA.
Ara, això sí, en nom del poble i per al poble.

El que hi ha és molta barra i molt de cinisme!

dissabte, 14 d’agost de 2010

No poden canviar?

Abans es deia que els aires de la joventut donaven nous impulsos, noves energies i per tant noves il·lusions. Personalment no he tingut mai gaire clar aquest fet, doncs no sempre joventut i noves idees van juntes.

Observant les declaracions de la Sra. Laia Bonet, Secretaria del govern tripartit i membre de l'entorn directe del president José Montilla, la conclusió és més aviat que la joventut i la renovació dins del PSC/PSOE (la Secta) no existeix, ni es preveu que hi sigui en un futur immediat.

Seguir acusant a aquestes alçades que CDC va mantenir actituds poc democràtiques
per dir que el “President era nascut fora de Catalunya” és simplement una qüestió
de negligència mental de la senyora Bonet o pitjor encara, que és incapaç de sortir dels “manuals del partit”.

En aquest sentit, el dels orígens del president Montilla, es va ser tan curós i escrupolós durant la campanya electoral que si alguns límits es van passar van ser precisament els de la correcció política.

També pot ser que Laia Bonet sigui partidària d'allò de la “mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat”. Suposo que la senyora té clar d'on prové
la frase. D'un partit en el qual també hi figuraven els mots socialista i nacionalista.

divendres, 13 d’agost de 2010

Si ho feu...

Per la premsa i per la xarxa principalment van circulant les diverses propostes polítiques de caire independentista amb diferents marques i distintes personalitats que les encapçalen. S'hi afegeixen tot seguit les procedències de cada grup i grupet.

Seria molt positiu per a tota la ciutadania disposar d'una candidatura clara, concreta i concisa de caire independentista al marge de les grans organitzacions polítiques del país, per entendre'ns, al marge de CDC, UDC, PSC/PSOE, ERC i ICV.

Resultaria útil començar a saber quin pot ser el pes d'una opció clarament independentista i quines repercussions tindrien en els resultats electorals de les properes nacionals

A més a més sortir d'aquesta mena d'atzucac en el qual tot és suposa i mai s'acaba de concretar seria molt bo de cara a fer nous plantejaments que poguessin anar aflorant en el futur.

Anar sortint dels sondejos i començar a tocar resultats electorals serà aviat una necessitat, per trobar-nos amb la realitat, les realitats i acabar amb les entabanades mentals.

dimecres, 11 d’agost de 2010

Vols dir?

Hi ha articles que ajuden a situar les coses. Aquest era el cas del professor Joan Ramon Resina, i n'hi ha d'altres que només fan que crear confusió i manipular les coses.

Aquest segon cas és el de Josep Vall, director de la Fundació Josep Irla i preeminent membre d'Esquerra Republicana de Catalunya.

L'home com era d'esperar es desfà en elogis per l'estratègia que ha seguit el partit durant els darrers 24 anys, des de l'article de Carod-Rovira de l'1 de novembre de 1.986 titulat: “Una necessitat vital: refundar ERC?”.

Es podria esperar una anàlisi del que va comportar, de les conseqüències que ha tingut per al país, del fracàs, principalment, del darrer tripartit, però no us preocupeu que no hi ha res de tot això, ni l'home tampoc ho pretén.

Què hi ha doncs? No ho heu endevinat encara ? El títol ja ho diu tot “Una necessitat vital: refundar CDC?”.

Es permet aconsellar el que ha de fer CDC, i com ha de fer-ho, per tal de repetir el que va fer ERC fa 24 anys, ep, però això si des de la dreta conservadora, liberal i no sé que més. Ells, diu Josep Vall, ho van fer des de l'esquerra.

Per arribar a on han arribat potser s'ho podrien haver estalviat.

No ho sé, però a vegades caldria demanar als qui escriuen i poden fer-ho des d'un diari que s'hi mirin una mica. Només per respecte als lectors.

dimarts, 10 d’agost de 2010

No és possible?

Els conflictes inicials sobre l'ús dels cerimonials religiosos cada dia que passa es van incrementant, a poc a poc, però progressivament.

Ara és el cas de Lleida, però ja n'hi ha hagut d'altres.

Fa anys, potser més de vint, en un viatge que vàrem fer a Amsterdam i en el mateix hotel on ens vàrem allotjar, un immigrant de pràctica religiosa musulmana ens va explicar que havien arribat a un acord amb una església catòlica que els cedia l'espai per als seus oficis religiosos i que el tema no havia provocat cap tipus de problema.

Francament ens va semblar una molt bona notícia. Desconec com ha evolucionat el tema, però fórmules d'aquests tipus podrien fer perfectament compatibles les necessitats de culte dels fidels amb un ambient de respecte i solidaritat entre religions.

Compartir solidàriament els espais no deixaria de ser un primer pas per retrobar allò que és comú i mirar d'excloure fanàtics i fonamentalistes siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin.

No sé si això encara és possible, però seria bo de treballar-hi.

dilluns, 9 d’agost de 2010

El xèrif fidel

Ja fa dies que el Sr. Joaquim Nadal, un dels homes forts del govern tripartit de Catalunya, s'autopostula com a fidel servidor del President de la Generalitat de Catalunya, Sr. José Montilla.

En certa forma resulta sorprenent aquesta mena d'obsessió, o simplement és un plantejament per després de la derrota de la propera tardor?

Que el Sr. Joaquim Nadal és un pes pesant de la Secta no és cap misteri i que no ha mostrat encara totes les seves ambicions i aspiracions també sembla cert.

També es pot especular sense gaire por d'equivocar-se que qui té molt més poder real dins de la Secta és el capo dels Nadal gironins més que no pas Antoni Castells, el Conseller d'Economia que tothom té la sensació que està molt més sol del que sembla, o potser, més ben dit, amb uns acompanyants que no estan disposats a anar gaire lluny.

Possiblement el que pretén l'actual Conseller d'Obres Públiques s'anirà veient en aquests propers mesos.

divendres, 6 d’agost de 2010

Distracció d'estiu

En una tarda d'estiu on no hi ha cap possibilitat de fer migdiada et vénen pensaments estrambòtics.

Per exemple, fer la proposta als “amics de la Secta”, que abans de les eleccions nacionals organitzessin un curs de formació política obert a tothom. No és exhaustiu, només és una recomanació.

-- Com fer carreteres per on vull i m'interessa, a càrrec del Xèrif de la Secta de
Girona, Joaquim Nadal

-- Teoria dels “coitus interruptus” polítics, a càrrec, conjuntament, d'Antoni
Castells i Ernest Maragall

-- Filosofia i pràctica dels cans (gossos), per Joan Farran especialista.

-- Com crear i vendre fum federalista, per Miquel Iceta

-- El futur de l' Europa del no res, per Raimon Obiols

-- Com controlar els ajuntaments, per Jordi Hereu

-- Com esdevenir president de la Generalitat, per Joan Puigcercós i José Montilla

-- El socialisme del segle XXI, Està en recerca. Difícil de trobar

-- Com cercar informació de les corrupteles de CDC. Director i equip d'investigació
de “El Periódico”.

-- Com es recuperen per la vida social delinqüents confessos, Josep Ma. Sala i Luigi Garcia

Per què no s' animen? Potser trobarien alumnes i tot!

Seria genial poder-ho fer a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent.

dijous, 5 d’agost de 2010

Die partei, die partei, die partei!

No és la primera vegada que faig una recomanació com a fórmula per expandir i promocionar un article. És el cas del titulat: “Die partei, die partei, die partei” publicat al diari AVUI, de 5 d'agost de 2010, concretament a la pàgina 19 i a la secció de “Diàleg”.

El professor Joan Ramon Resina, catedràtic a la Universitat de Stanford, l'encerta plenament amb el símil que fa del Mur de Berlín i Honecker amb José Montilla i l'aparell del PSC.

Diu J. R. Resina: “Montilla continua defensant el “Mur”, com el Honecker de la RDA mesos abans de la caiguda”.

Val la pena de llegir tot l'article, penso que és del millor que s'ha escrit sobre aquest gris personatge que ha esdevingut President de la Generalitat de Catalunya. No us el perdeu!

dimecres, 4 d’agost de 2010

Trobar la data

Sembla que no és tan fàcil com semblava això de la data de les eleccions nacionals.

Ja s'hi escarrassen ja, però és que noi, entre el Papa que se l'hi ha acudit venir a Barcelona, la festa dels súpers, el Barça-Madrid, la cosa cada vegada és més difícil.

A més a més els de la Secta, bé, ells es fan dir socialistes, han de mirar de combinar els shows judicials que els van bé a ells i evitar que durant la campanya es parli dels que els afecten.

Per a tot això ja tenen armes: la seva habitual mala llet, les seves mentides, les seves insinuacions normalment mai demostrades, i la seva premsa personificada principalment pel seu TBO particular , “El Periódico”, que ja fa temps i temps que es dedica en cos i ànima a treure constantment informacions, insídies i calúmnies sobre CDC. Clar que per això el paguen.

Els socialistes estan convençuts que allò d'una mentida repetida mil vegades acaba sent una veritat és cert, i ho porten a la pràctica. És el seu estil, no en coneixen altre.

Ells, els de la Secta, que fa anys i panys que han fotut el que han volgut, que han col·locat a Déu i sa mare a les administracions, ara pretenen anar de fiscals i acusadors.

És ben cert que mala llet no els en falta, militants disposats ajudar-los tampoc i que tot això forma part de la seva campanya electoral. Que ningú ho dubti.

Ara que tothom recordi que ells són els únics que han estat condemnats per corrupció. Només cal recordar a Josep Ma Sala i “excompanys”. Qui són els coneguts del Cas Pretòria?

A la major part dels socialistes quan se'ls ha acabat l'ètica d'esquerres els ha quedat el de sempre: la corrupció, endollar amics, familiars i coneguts i això si, parlar del poble.

El cinisme és el que millor els defineix. Per simple salut democràtica seria bo passar-los a l'oposició a tot arreu on es pugui!