divendres, 29 de gener de 2010

Mals averanys

Primer fou la crisi que per cert ZP no veia ni intuïa, però existia, segueix existint
i encara en tenim per temps. Dos, tres, quatre anys...

Després han estat les “bronques europees” per l'astronòmic deute de l'economia espanyola. Segons ZP està previst rebaixar-lo fins al 3% malgrat que no ha dit a càrrec de qui o de què. Això sí, ha afegit que es mantindrien les prestacions socials.
Clar, com que és d'esquerres!

Ara toca les pensions i afirma que els treballadors s'hauran de jubilar als 67 anys,
i no fa gaire temps afirmava que les pensions estaven assegurades.

Ell, President de torn de la Unió Europea, s'hauria d'adonar que ningú es creu res del que diu. Ni quan parla de l'economia espanyola ni quan fa previsions sobre la seva evolució.

Des de tots els fòrums i organismes de l'economia mundial, Davos, OCDE, etc, s'està advertint que la crisi de l'economia espanyola és profunda i llarga i que serà la darrera a sortir-ne.

I Catalunya? Doncs, senzillament, a patir per partida doble la crisi econòmica: la pròpia i la que ens exporta Espanya fet aquest que unit a les mesures del govern de ZP fa preveure un futur ben complicat.

dijous, 28 de gener de 2010

Els 400

No va de pel•lícula. No em refereixo als 400 cops de François Truffaut. El tema és més trist i aspre: les pensions

Enguany els pensionistes tindrem menys ingressos, més ben dit, ja ho hem experimentat. Concretament, el passat dia 25, al cobrar la pensió corresponent del mes de gener.

Ateses les trampes i trucs del prestidigitador de ZP veurem mensualment menys diners, perquè per un costat tenim un IPC que pràcticament no s’ha apujat, malgrat que si un mira els preus del mercat això no és ben bé així. I per l’altra s’ha acabat el “regalet” dels 400 euros, ja que sembla que l’Estat també pateix la crisi.

Fins i tot pot passar i passa, que hi hagi persones que encara cobrin menys.

Una gesta més del socialisme espanyol de ZP.

dimecres, 27 de gener de 2010

Sembla mentida!

El proper dia 5 de febrer, el català serà “primera llengua del consistori”.

Us imagineu a quin consistori ens referim? Doncs encara que sembli una broma de mal gust parlem de l'Ajuntament de Barcelona.

La primera setmana de febrer es produirà el fet que quasi sembla un miracle: el Ple de l'Ajuntament aprovarà el Reglament d'Usos Lingüístics, gràcies a la pressió de CIU i ERC.

El text defineix el català com “la llengua pròpia de Catalunya” i en l'àmbit de l'Ajuntament “és la llengua oficial i d'ús normal i preferent”.

Cal felicitar-se pel fet, però resulta dur haver de recordar que han passat més de trenta anys i uns quants alcaldes: Josep Ma Socías Humbert, Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Tots ells de la Secta.

El socialisme espanyol/català instal·lat a Catalunya ha trigat trenta anys per oficialitzar un fet que hauria hagut de ser-ho des del primer dia.

dimarts, 26 de gener de 2010

71 anys

Avui, 26 de gener, fa 71 anys de l'entrada de les tropes franquistes, dites “naciona-
les” a Barcelona. Ells en varen dir “la liberación”

En aquells moments hi havia la sensació que no duraria gaire, però foren més de 36 anys de franquisme que deixaren petja en tota la maquinària estatal espanyola fins el moll de l'os i fins els nostres dies.

La transició, diuen que necessària, no va deixar de ser una victòria del franquisme

Els que hem crescut i hem passat la major de la nostra vida sota el franquisme no ens hem tret de sobre una certa sensació de por, malgrat lluitar-hi en contra.

Resulta difícil oblidar que vàrem créixer amb la por al cos, que els silencis tant familiars com socials ens varen acompanyar en la nostra infància, joventut i en una part substancial de la nostra vida adulta. I tot això val la pena recordar-ho i fer-ho conèixer.

dilluns, 25 de gener de 2010

Innovació a Catalunya

És evident que a Catalunya hi ha innovació. Tenim empreses que destaquen mundialment i sectors que amb la tasca conjunta realitzada amb les Universitats
s'han situat entre els més destacats del món, com per exemple, el biomèdic.

Però tots aquests trets, tots ells ben positius, no ens poden enlluernar i cal veure la situació real de la R+D+I. Catalunya és conscient de la necessitat d'invertir en R+D+I, però malgrat aquesta consciència encara estem endarrerits. Pensem que països com Finlàndia o Suècia hi destinen un 3'7% del PIB mentre que a Catalunya només és un 1'6%.

Per una situació com la catalana que no disposa de recursos naturals és del tot evident que la recerca, el desenvolupament, la innovació i la investigació són elements fonamentals per poder competir.

La força de Catalunya per competir en els mercats en una situació de globalització
com l'actual és excel·lir en el treball, la investigació i la innovació. Aquesta és la força que ha de tenir, i pot tenir Catalunya.

Però cal invertir-hi. Si ho ha de fer només l'empresa privada serà molt difícil aconseguir-ho.