divendres, 5 de febrer de 2010

Ja pot resar, ja !

PDiuen les cròniques que ZP va acompanyar a Barack Obama a la cerimònia
de l' “Esmorzar Nacional de l'Oració” que celebren als EE.UU i afirmen que va utilitzar una lectura de la Bíblia que parla dels aturats.

Em sembla que el cap del govern espanyol no en tindria prou ni resant tot un rosari setmanal, encara que si que és veritat que només hauria de fer-ho amb els misteris de dolor, dolor per la situació de l'economia espanyola que cada dia li dóna més “alegries”.

Aquest home no para de destrossar, a nivell de l'economia, tot el que toca. L'economia no ha estat mai la ciència predilecta de Rodríguez Zapatero, el fet ja es va poder veure des del primer dia, i els que li cobrien les espatlles el van anar abandonant. Aquest fou el cas de Pedro Solbes, i no va ser pas l'únic.

En aquest camp de l'economia és del tot evident que si no es produeix un canvi de rumb i de timoner aviat, les conseqüències poden ser llargues en el temps i greus en els resultats.

dijous, 4 de febrer de 2010

Les pensions: Distorsions i disbarats

Que Rodríguez Zapatero és mestre en les dues disciplines, tant en les distorsions com en els disbarats, no és cap novetat. Ho sabem i ho patim de fa temps.

Però hi ha temes que hauria de saber que són delicats i que per tant cal parlar-ne i plantejar-los amb delicadesa i en uns termes clars i el més senzillament que es pugui.

El tema de les pensions és un d'aquests temes que afecta a tothom i només el factor temps diferencia el nivell dels problemes de cadascú.

El que no és admissible és anar d'Herodes a Pilat i crear constantment dubtes i aprensions sobre la qüestió. Tothom té clar que el sistema actual no s'aguanta sinó es modifica.

Però el que és fatal és estar llançant globus sonda dia si dia també sobre el futur de les pensions i les problemàtiques que se'n deriven.

Que la qüestió requereix bones anàlisis, que cal estudiar-la amb profunditat i que cal plantejar-se diverses hipòtesis és un fet que ningú dubta. Cal fer-ho i com més aviat millor i procurar que les perspectives de futur siguin realistes, doncs aquesta és l'única forma d' afrontar el tema.

Tota la resta, des dels plantejaments apocalíptics fins a la beatífica opció que tot es solucionarà i que no passarà res, porta al desastre.

Un cop fets els estudis necessaris el tema cal plantejar-lo a tothom, organitzacions de consumidors, sindicats, etc. I obrir un debat a fons i plantejar a la societat les alternatives possibles i viables, assumint els costos polítics pertinents.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Els problemes de Reagrupament

Comento el tema des de la meva perspectiva personal, des de la meva militància a CDC i des del coneixement que en tinc per estretes relacions familiars.

En primer lloc lamento l'afer pel que té de “mesquinesa política” però molt més des de la perspectiva de la tan preuada desafecció política, perquè la dual visió de l'associació del Dr. Carretero, d'independència i de regeneració de la vida política havien il·lusionat a molta gent i el més important de tot, potser, era que havien arribat a sectors fins ara no gaire polititzats.

Desconec la realitat dels problemes, malgrat que semblen relacionats amb la confecció de les llistes electorals, concretament a Tarragona, sense oblidar tot el rerefons de l'assumpte Laporta, tema aquest que per cert caldria donar-hi la importància que té que és molta menys de la que tothom es pensa.

Si algú em demanés consell, que no serà pas aquest el cas, li diria que tothom compti fins a cent abans de parlar i que un cop tranquil·litzats tots plegats, parlin entre ells. Els actors del “melodrama”, que pensin el mal que estan fent a persones que s'havien il·lusionat, que pensin en els possibles beneficiaris, i sobretot que valorin que en política val més repensar les qüestions que calguin i si cal fins i tot fer examen de consciència, fer la corresponent acció de penediment i tornar a començar.

Diuen que en política és més greu un error que un crim!

dilluns, 1 de febrer de 2010

Un bon amic, en Xavier Vidal

Una trucada ens ho ha confirmat: en Xavier Vidal ha mort. Sabíem que era previsible, el càncer l’havia vençut, malgrat haver-hi lluitat fins al final i amb tota la força, la poca que li restava.

Vénen a tomb els records antics i sempre agradables perquè en Xavier donava confiança en qualsevol situació, fins i tot en els darrers moments.

Havíem estat junts a SOC -Solidaritat d’Obrers de Catalunya- en aquella aventura tan dura del sindicalisme català, ben incompresa en general. Ell, en Xavier, havia aconseguit amb el seu esforç personal fer una secció sindical a l’empresa on treballava, a Pleta, S.A. i allà va ser el creador i impulsor del SICODES -Sindicat del Comerç, Oficines i Despatxos i Serveis- de SOC. Havia format part del Comitè Executiu de SOC on la seva bonhomia havia fet sempre els possible per superar enfrontaments estèrils.

Havia treballat a l’AVUI dels primers temps com a administrador
i cal dir-ho clar; amb l’esperit de servei que sempre el va caracteritzar.

El grau de confiança que em tenia em produeix en aquests moments
una sensació difosa de que no vaig correspondre-hi prou bé. Quan explicava que el seu pare havia estat membre de “Nosaltres Sols” s’obria tot un ventall de confidències polítiques de les nostres famílies que resultava ben fructífer i reconfortant.

De tant en tant em recordava, ben afectuosament, aquelles primeres reunions d’UDC al carrer Jaume Roig de Les Corts, a casa d’en Berna. Sempre havia estat compromès políticament, primer a CDC i després a ERC, militàncies que havia hagut d’abandonar perquè s’havien desviat dels seus camins originals.

La fina ironia d’en Xavier destacava per la seva sensibilitat, pel to subtil de la mateixa, i sobretot perquè mai no era ofensiva.

Com a professional va estar disposat a col•laborar sempre que calia. Tinc ben present quan li vam demanar de participar a la Fundació Layret i ens va dir que sí, però que sobretot no li féssim fer les mateixes feines que ja desenvolupava professionalment.




Sempre em va tenir molt en consideració fet aquest que sovint em sorprenia atesa la meva manca d’autoestima.

Em resultarà difícil comprendre que en Xavier ja no hi és. Que no el tenim disponible, que la seva persona sempre elegant, sempre ben vestida, sempre afable i amb la seva “conyeta” simpàtica i irònica i que tan bé omplia les reunions amb la seva personalitat ja no hi serà mai més.

Ja ho sé que del fet d’haver-lo conegut n’hem de treure el positiu, però la seva ironia, el seu to afable, la seva amistat i la seva disponibilitat a treballar pel país i pels amics la trobarem a faltar, molt i molt.