divendres, 19 de febrer de 2010

Metropolitans

Els “amics” de la Secta no paren mai de vetllar pels seus interessos, i si per això han de “colar” autèntiques bestieses, ho fan, i ja està. Certament que no estan especialment dotats de sentit del ridícul però d'ambició de poder i de control no els ni manca pas.

Resulta simptomàtic que només flairar la possibilitat de perdre l'alcaldia de Barcelona a les properes eleccions municipals ja s'han posat nerviosos i, cautelosos com són, ja estan pensant com “resoldre el problema”.

Volen que l'Àrea Metropolitana de Barcelona estigui presidida per l'alcalde de qualsevol població de l'Àrea. Ho estan intentant i miraran d'aconseguir-ho.

En aquest cas i per ara, sembla que tant CIU com ERC tenen clar el què han de fer
i faran que la llei que surti del Parlament de Catalunya determini que la presidència de l'Àrea Metropolitana la tingui el batlle de Barcelona.

Per apreciar el sectarisme socialista convé de recordar que quan CIU tenia el govern de la Generalitat, els de la Secta varen intentar crear una Àrea Metropolitana amb himne i bandera. Tot un contrapoder. Per això Jordi Pujol la va dissoldre.

dijous, 18 de febrer de 2010

A que juga?

Sr. Ernest Maragall, deixi-ho estar d'una vegada. Deixi de fer voltes sobre el mateix.

Vostè sap perfectament la situació del seu partit, coneix molt bé la relació entre la sucursal del PSOE a Catalunya que per a ús català anomenen PSC/PSOE, i d'altres en diem La Secta, i el propi PSOE.

No porta enlloc afirmar ara que vostè no ha sentit la veu de Daniel Fernàndez, el “representant del seu partit” a “las Cortes”, i que en canvi si que ha sentit a Joan Ridao i a Josep Antoni Duran i Lleida parlar en nom d'ERC i de CIU. Plantegi-ho dins el seu partit, exposi tot el que calgui, lluiti on cal lluitar, al carrer Nicaragua de Barcelona, per exemple, i amb totes les seves conseqüències i deixi de llençar constantment “globus sonda” i punyetes per l'estil.

Si vol plantejar alternatives té molt de camp per córrer, i el camí a fer és llarg i costerut, però la sensació és que només fa voltes i més voltes, i tot plegat per no anar a enlloc.

Si no es centra una mica, pot acabar marejat!

dimecres, 17 de febrer de 2010

No es pot actuar d'una altra forma?

Hi ha temes que reviscolen constantment, sembla que no puguin tancar-se mai.

Tornem amb el foc de l'Horta de Sant Joan, ara més concretament en la qüestió de les compareixences al Parlament de Catalunya..

Segons la premsa s'ha produït una forta tensió en les esmentades compareixences.
Era necessària la presència de la directora general del Departament d'Interior, la Sra. Olga Lanau, directora general de Prevenció i Extinció d'Incendis i la del subdirector operatiu dels Bombers de la Generalitat, el Sr. Joan Rovira, degudament uniformat?

Aquestes compareixences fetes tal com informa la premsa acaben semblant més aviat actes de caràcter intimidatori que no pas per aclarir els diversos aspectes que segueixen sent foscos o dubtosos.

Caldrà esperar el dictamen de la jutge de Gandesa per aclarir els fets.

dimarts, 16 de febrer de 2010

No ho entenc

Ja m'ho diuen que a la meva edat hauria d'estar curat de moltes coses... Però ho sento, no puc, em costa molt admetre segons què.

Ve a tomb arrel del final d'aquest breu culebrot del Conseller d'Educació, el Sr. Ernest Maragall, que resulta que diu unes coses que pel que sembla se les creu, que a més a més les escriu en un article a La Vanguardia i per tant hi ha un procés de reflexió.
Fins aquí tot ben normal i coherent.

Pel que sembla, el Sr. Montilla el crida a l'ordre, i tot seguit el Conseller li presenta la dimissió que el President no accepta. I tot queda aquí. Tot plegat foc d'encenalls.

El Sr. Ernest Maragall, si tan clar ho tenia, podia haver presentar la dimissió irrevocablement. O només es tractava de fer “teiatru”? Ha fet el numeret i no ha passat res de res. Això si que crea desafecció per la política.

I ara ve el més patètic de tot aquest petit enrenou: El Conseller es desmenteix a si mateix i es disculpa públicament.

Que el Sr. Montilla és un personatge amb una gran dosi de mala bava és un fet prou conegut i sabut. Ara bé, quina necessitat tenia el Conseller Maragall d'acabar fent el paperot que ha fet?

A l'extinta URSS aquestes funcions les desenvolupaven els “Tribunals Populars” i els condemnats acabaven afusellats o a Sibèria. Aquí tot és més suau, i per tant deu costar molt menys salvar la dignitat!

dilluns, 15 de febrer de 2010

De 1976 fins ara!

Tenia 36 anys, en faré 70, han passat 34 anys i n'hi ha que pretenen plantejar debats i entelèquies com si no hagués passat el temps.

Quin sentit té tornar a parlar de les dues ànimes del PSC? Francament, cap ni una. No ens enganyem, no ens prenguem el pèl nosaltres mateixos!

Després de l'intent de crear un partit socialista català i la mort de Josep Pallach, els socialistes catalans van esdevenir una simple federació regional del PSOE. Cal tornar-ho a explicar?

Cal recordar una vegada més fins on van arribar al seu dia els insults públics a Josep Pallach? Cal tornar a repetir allò de “lacai del capitalisme” o allò altre que deien els “progres” de “agent de la CIA”?

Cal recordar tota aquella progressia tan antiamericana? Ei! això sí, viatjant a Nova York, que calia estar al dia!

Cal recordar altra vegada als impostors que quan varen aconseguir el poder van estar ben sovint a la dreta de la socialdemocràcia que tant varen criticar?

Si us plau, a alguns, que no ens facin beure a galet!

Si el Sr. Antoni Castells i el Sr. Ernest Maragall volen realment plantejar una alternativa que ho facin. Ara bé, si tot plegat no són res més que moviments tàctics per després de la derrota “socialista/montillesca” i veure quina és la nova cara pública de la Secta, francament, ja s'ho faran i ja veurem el resultat!