divendres, 26 de febrer de 2010

Les repercussions

La mort d'Orlando Zapata Tamayo, el pres cubà en vaga de fam durant 85 dies, serveix per posar en evidència una vegada més aquest ditxós esbiaix “esquerranós/progressista/estúpid) d'una gran part de la societat catalana.

Resulta difícil d'entendre que davant d'un fet com aquest, catalans que normalment es “mouen”, no hagin fet ni facin un sol pas per protestar contra el règim cubà que en nom de la revolució empresonen els dissidents polítics.

Sempre he mantingut i mantinc que tenim una part de la nostra societat malalta, malalta de progressisme d'aparador que no els permet veure la realitat de les coses.

Tot plegat no és res més que una gran hipocresia social que ha portat a molta gent de dretes, per història i/o per diners, a fer-se passar com si fossin d'esquerres.

A casa nostra encara hi ha molts “carques d'esquerra”, per desgràcia.

dijous, 25 de febrer de 2010

Vaga de fam

Per un pres polític la vaga de fam és la màxima protesta a que pot aspirar, i si a més resulta que es consuma, el gran fracassat i responsable de la mort és qui l'ha provocada.

La mort d'Orlando Zapata Tamayo, el pres polític cubà mort ahir, és un exemple més del fracàs de la revolució cubana, i dels germans Castro tant de Fidel com de Raúl.

Aquests més de 50 anys de “revolució” han conduït a la dictadura, a la misèria i a l'enfonsament moral de Cuba i dels cubans.

És curiós constatar que determinats processos revolucionaris acaben igual com alguns règims dictatorials. Només poden acabar amb la mort del dictador, sembla que no hi hagi cap altra fórmula.

Els 50 anys de vida revolucionària cubana no han servit per millorar la vida dels cubans. No han servit ni per alliberar-los de la fam ni de la misèria, sinó tot el contrari.

Semblaria normal que es preparés un període de transició més o menys pactada
que permetés als cubans veure un horitzó de llibertat i de democràcia.

Però els germans Castro sembla que volen perdurar fins el darrer suspir.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Ja hi tornen!

Com cada any, tornen, però no són pas les orenetes, ni tampoc és una plaga de cotorres argentines. És simplement la “festa extraordinària dels mestres de l'escola pública” de Catalunya.

La festa està prevista pel 17 de març i sembla que enguany volen celebrar el “Sant Calendari Escolar”. Es preveu festa remunerada com s'ha fet habitualment cada any.

Ara seriosament, és la vaga que convoquen els sindicats i associacions corporativistes de mestres en protesta pel nou calendari escolar que volen, segons les veus representatives d'aquestes organitzacions, imposar des del Departament d'Educació.

Res de nou, és tan previsible que només caldria començar a pensar quina serà la “causa” per la vaga/festa de l'any 2011.

Com a bon ciutadà i amb afany de col·laboració amb el món educatiu de casa nostra els hi proposo l'eslògan de la “vaga” del 2011:

“Contra les polítiques de dretes del nou govern de la Generalitat de Catalunya”

La data pot ser qualsevol dimecres o dijous entre febrer i març.

Parodiant al gran Groucho Marx diria que “aquesta és la meva proposta, però no és preocupi, senyora, que si vol en tinc d'altres.

dilluns, 22 de febrer de 2010

És així per a nosaltres?

Diari “AVUI” de 22 de febrer de 2010
Pàgina 11
Secció: Món
Entrevista a Kenneth Gibson, diputat del Partit Nacionalista Escocès al Parlament d'Escòcia.
Titular: “Ningú pot aturar una nació que vol ser independent”.

Quina enveja que fa el cas escocès! En poden parlar amb tota normalitat i no passa res. El tema sembla una qüestió simple i senzilla, i es resolgui com es resolgui no hi haurà conflicte.

A casa nostra sovint tinc dos dubtes substancials que em costa veure clar i per tant els converteixo en preguntes:

1) La primera pot semblar una bestiesa però em sembla que no ho és: Si el
català ja s'hagués extingit, si a Catalunya només es parlés en castellà, tindrien els espanyols tants inconvenients amb la nostra independència?

2)La segona és més simple encara. Realment els catalans, els habitants actuals de Catalunya, tenen ganes de ser independents?

Ara per ara, podríem recordar la tornada de la cançó de Bob Dylan “que la resposta està en el vent”.