dijous, 1 d’abril de 2010

Fi de regnat

Els de la Secta s'ho haurien de fer mirar. Saben que hauran de deixar el govern de la Generalitat de Catalunya a finals d'any, les enquestes són prou evidents i marquen la tendència de forma ben clara i concreta. Podrien recórrer aquest camí final amb una mica de senderi i honestedat, però els costa!

El darrer episodi de la CCMA -Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals-
és tan simptomàtic com lamentable. Després de la dimissió del president, Albert Sàez, calia evidentment elegir-ne un de nou i per tant s'havien de posar d'acord els partits que sustenten el govern i CIU. Així ho marca la llei que determina una majoria qualificada, i calia començar a negociar fins arribar a trobar un nom de consens, però no, el tripartit no ho vol i asseguren que canviaran la llei per poder posar el seu candidat.

La fi d'un període històric comporta aquestes coses. Que el final del tripartit impliqui fets com aquest, resumeix clarament que es tanca el mal govern que ha significat el “tripartit”. Mal començament i pitjor final

Possiblement no podia acabar de cap altra manera!

dimecres, 31 de març de 2010

Canvien tant a poc a poc!

Cíclicament he de tornar sobre determinats temes, tant si és perquè es reprodueixen els fets o les actituds, o perquè sent fets o elements nous tenen continguts semblants.

Un tema que l'he tractat altres vegades és el de l'actitud general de les esquerres i dels intel·lectuals progressistes sobre determinades postures.

No cal, ni val la pena, esmentar posicions que ja sonen a que a la base de les mateixes hi ha una certa malaltia mental, tal com passa quan alguns parlen de Corea del Nord, de Cuba i d'altres perles per l'estil.

Els recents atemptats al Metro de Moscou han retornat a la llum el conflicte de Txetxènia, retorn sobre el qual no cal preocupar-se'n perquè serà transitori, sinó ja se'n cuidarà prou l'exèrcit rus de que sigui així.

Molts d'aquests intel·lectuals que actualment tenen càrrecs institucionals ben remunerats, a llocs amb domini polític de les esquerres incloses dins el sistema, socialistes en concret , avui encara se senten incòmodes i no saben ni què dir ni què fer quan amb dades objectives cal aixecar la veu contra els seus teòrics companys de viatge d'anys i anys. Prou que els vàrem haver d'aguantar!

Cuba n'és l'exemple més clar, però n'hi ha d'altres. Fins i tot resulta curiós el cas de Rússia. Sembla que els sàpiga greu de parlar clar, de fer aquesta funció intel·lectual d'explicar i evidenciar els problemes quan altres fan el possible per amagar-los o emmascarar-los.

És cert que sempre hi ha hagut diferències entre els intel·lectuals. No és equiparable el sectarisme de Sartre amb el compromís de Camus, i certament les coses han canviat. Per sort, els grisos han substituït el blanc i negre dels temps de la guerra freda.

dimarts, 30 de març de 2010

El Caucas

La política de Vladimir Putin, respecte a les sistemàtiques rebel·lions de pobles caucasians, demostra en cada nou atemptat el seu fracàs.

La “normalització” a Txetxènia mitjançant el règim tirànic de Ramin Kadirov és tan estable com els atemptats, els dos fets es van retroalimentant.

El govern rus va tancar el conflicte txetxè a través de la victòria de la darrera guerra i a continuació el govern titella txetxè ha aplicat tota la duresa de la que ha estat capaç per dominar el poble.

Però el govern rus sap perfectament que així no es resolt res, sinó que s'allarga i com a màxim s'enquista el conflicte.

Les denúncies contra l'exèrcit rus i els seus crims omplen carpetes i més carpetes, i per exemple, Amnistia Internacional, ha denunciat múltiples vegades els assassinats no resolts, presumiblement perpetrats per l'exèrcit i la policia russes i els seus homòlegs txetxens. Els casos de periodistes russos morts per assassins a sou o per membres de cossos armats són prou coneguts.

Els atemptats indiscriminats han de ser condemnats, sense cap tipus de dubte, però cal conèixer les causes, perquè sense enfocar democràticament les solucions
amb més o menys continuïtat seguiran els atemptats.

dilluns, 29 de març de 2010

El delinqüent Matas

Sempre cal començar, igual en tots aquests casos, fent-se la mateixa pregunta: Com pot ser?

Que Jaume Matas s'hagi pogut comprar tot un “Palauet” al centre de Palma de Mallorca i l'hagi pogut moblar a tot luxe. Realment és tota una heroïcitat. Com ho ha pogut fer?

A les Illes sembla que han gaudit anys i anys de barra lliure, i pel que sembla el tema ha estat força generalitzat. Tothom qui ha pogut ha tirat de la rifeta i fins on han pogut, no han tingut gaires miraments.

El Partit Popular i Unió Mallorquina s'emporten la palma. Les quantitats robades impressionen per la seva magnitud i la moral ha estat ben absenta d'aquests polítics.

Han pogut robar, i han robat sense miraments. L'esport de treure diners de les arques públiques ha estat un esport nacional que qui el podia practicar el practicava.