divendres, 4 de juny de 2010

(2) Toc d'alerta i Demolidor

L'informe de Caritas presentat ahir és demolidor i és demostratiu de la situació real que molts encara segueixen relativitzant-la quan no negant-la. En aquesta qüestió l'estrategia dels governants ha estat un desastre, no hi ha hagut cap tipus de previsió, no hi ha plans concrets per fer front a la crisis.

L'informe posa sobre el paper tot allò que és ben visible als ulls si es vol veure.

No és derrotisme qafirmar que cada vegada es veuen més persones remenant els contenidors de brossa, i que el encara ho fa feixuc es constatar que són persones que vesteixen, per dir-ho en alguna forma, normal. Les cues per aconseguir dinar de franc el que en deiem la sopa-boba van augmentant dia a dia.

Tot això són mostres externes d'una situació en que els aspectes més durs es manifesten dins de les families, la pobresa real no surt al carrer. La solidaritat familiar amorteix la situació i actua com a un esquema per apaivagar angoixes.

Un altra dels aspectes que van trencant la cohesió social és que cada vegada és més gran la distància entre les persones que tenen un sou fix i els no tenen ni atur.

Si to segueix així el procés de guetització social acabarà suplint el de la cohesió social.

Ens hi estem jugant molt, més del que a vegades ens pensem.

I mentalment la distància entre uns i altres sectors cada vegada és més gran i no se si en som conscients!


Demolidor

L'informe de Càritas presentat ahir és esfereïdor. Tothom coneix situacions de famílies amb més d'un aturat, i el que és pitjor, famílies on ningú no té feina ni cobra subsidi.

És veritat que cada dia hi ha més feina en negre, el qual vol dir menys recaptació d'impostos i per tant menys recursos per sufragar el teòric estat del benestar.

Ens venen fantasmagòries demagògiques, com la dels impostos als rics, quan tothom sap que d'això res de res. El frau fiscal cada dia és més gran i el fet està reconegut per tothom.

Que la situació és difícil i complexa ja ho sabem però hi ha coses que no s'estan fent o s'estan fent malament.

Que la borsa de frau fiscal continuï creixent no té cap sentit. Per què no s'actua a fons i amb tota la duresa possible?

Actuar en aquest sentit no és tan difícil, és qüestió de posar-s'hi, dedicar-hi recursos i actuar amb eficiència i diligència.

Hi ha coses que es poden fer. I per què no es fan?

dijous, 3 de juny de 2010

Carod, Carod

A la secció “Ens ha arribat”, de l'AVUI de 2 de juny de 2010, s'informa que el Sr. Josep Lluís Carod- Rovira s'havia plantejat recentment crear una viceconcelleria d'Esports. Sort que des d'ERC li van fer veure que era molt poc oportuna la idea en temps de crisi.

S'ha parlat molt dels deliris de grandesa del Sr. Carod- Rovira, i per tant no resulta gens sorprenent que tingués aquesta idea.

El personatge ha donat prou mostres d'egolatria com perquè ara ens sorprengui el tema. Ell és així.

D'un home amb un pensament prou brillant i amb un bon discurs, és possible que al final només en quedi aquesta obsessió de poder com a testament polític? Trist, francament trist!

dimecres, 2 de juny de 2010

El Paral.lel!

Diuen que fa més de dos anys que està encallat el pla per revifar la famosa avinguda barcelonina.

He viscut la davallada del Paral·lel com a fill del “Barri Xino” i també pels anys que hi he treballat, i passejar avui en dia per segons quines contrades del barri causa una gran sensació de tristesa pel deteriorament de la zona.

No he acabat d'entendre mai gaire coses com per exemple per què no es va treballar a fons per convertir el Paral·lel en una mena de Broodway en petit. No s'hi podien haver portat tots els teatres i music hall, fet aquest que hagués facilitat la continuïtat de l'activitat dels anys 30 del segle passat? S'hi podien haver afegit altres teatres públics tals com el Nacional i el Lliure. El Paral·lel avui faria goig, i potser fins tot es podien haver recuperat, tot adaptant-los, els grans cafès, tals com l'Olympia i l'Espanyol

Les polítiques socialistes de les administracions de la ciutat van optar des dels primers moments de la democràcia per la mort del Paral·lel i el Barri Xino. Els feia nosa, o encara tenien por del veïnat popular del barri, barreja de menestrals, botiguers i treballadors anarquistes. El que n'ha quedat ha estat pitjor: el no res.

A vegades tinc la sensació que determinades polítiques urbanístiques opten per una estratègia de tipus “higienista” en contra d'una més respectuosa amb la pròpia història.
E

dimarts, 1 de juny de 2010

Imitadors?

Ves per on ara resulta que la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola també vol jugar a fer política. Bé, en realitat sempre n'ha fet, ja sigui directa o indirectament.

Estan discutint quin sentit donen a la paraula “nacionalitat”, ja veurem com acaba el sainet. Val la pena de tenir present que disquisicions d'aquests tipus sovint sembla que no tinguin gaire importància, però això no és veritat.

Tenim el cas de Sèrbia a on, les discussions i finalment els acords presos a l'Acadèmia de la Llengua Sèrbia, es varen convertir en armes que van ajudar a encendre la darrera guerra dels Balcans. És evident que dels focs que es van anar encenen a diversos nivells potser ara ningú se'n recorda, però els morts i ferits de la guerra si que ho recorden i molt bé. Faríem bé de no oblidar-ho. Els espanyols tenen moltes semblances amb els serbis.

Les paraules i les llengües segons com s'utilitzen són perfectament manipulables i ho poden ser tant, que més d'una vegada han estat el combustible perfecte.

És evident que també són font de drets que cal defensar, protegir i promocionar, i sempre han estat una gran riquesa per la humanitat, malgrat els poders que en aquest sentit han actuat com autèntics genocides lingüístics. L'exemple més paradigmàtic el tenim ben a prop i és ben conegut: França.