divendres, 18 de juny de 2010

Però ...

Fèlix Millet i Jordi Montull ja són a la presó, ja era hora!

El que sorprèn de tot plegat és que la jutge argumenti ara que es tracta d'evitar que influeixin en persones que han de testimoniar sobre l'afer de l'hotel del Palau de la Música. Vol dir que no ho hauran fet amb el temps que han tingut?

Sempre queda la sensació que a certes persones se les tracta amb una consideració francament excessiva. Com si fossin especials i per tant mereixedors de tractes especials.

Caram, que en resum no són res més que simples lladregots que han viscut de la confiança que molta gent els hi havia dipositat i de la història que molts d'altres havien anat creant amb els anys. Tots aquests elements haurien de ser considerats com a agreujants o almenys això semblaria el normal i conseqüent.

Almenys ja són a la presó, ara esperem que la justícia faci la feina amb rapidesa i correctament. No deixa de ser una sort que en aquest afer no hi surti la figura de Baltasar Garzón.

dijous, 17 de juny de 2010

Un bon exemple

A vegades tenim la tendència a criticar i/o a malparlar de les actituds i de les accions de polítics, jutges, responsables de les administracions, etc. Sovint hi ha actuacions que mereixen això i molt més, però no sempre.

David Martínez Madero, director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, ha donat una magnífica mostra de coherència tot assenyalant les contradiccions de la Comissió creada al Parlament de Catalunya per l'anomenat “Cas Palau”. Ha estat exemplar el fet d'assenyalar l'absurd que és crear una comissió parlamentària per atacar a un partit de l'oposició, quan les comissions s'han de crear per analitzar qüestions referides al govern.

Aquesta actitud d'intentar fer campanya electoral anticipada per part de les forces del tripartit resulta patètica i desesperada.

No seria hora que tots els partits polítics plantegessin les campanyes electorals en positiu? O potser és que n'hi ha que com que no tenen res de positiu a proposar l'única opció que tenen sigui la d'emmerdar als altres? Per fer això, francament, potser millor que no s'hi presentin!

dimecres, 16 de juny de 2010

38 anys

Els fets coneguts com a “Diumenge sagnant”, succeïts a la ciutat de Derry (Irlanda del Nord) el 30 de gener de 1972 que van costar la vida a 14 persones, sembla que finalment han quedat aclarits.

La investigació feta pel jutge Saville conclou que les víctimes van ser assassinades “injustificadament” per les tropes paracaigudistes de l'exèrcit anglès. Queda ben clara la responsabilitat britànica de la matança.

La investigació sobre els fets fou ordenada pel govern de Tony Blair l'any 1998 per tal d'aclarir el que una primera enquesta judicial de l'any 1972 havia deixat en penombra.

38 anys són certament molts anys, el que passa és que vist des de l'Estat Espanyol fa una certa enveja quan constatem que el franquisme a Espanya encara campa com si res i sense que ningú s'ho hagi hagut de fer perdonar.

Diuen que la transició espanyola va ser modèlica, evidentment pels que venien del franquisme que, de sobte i sense cap esforç, es van trobar sent “demòcrates de tota la vida”. El fotut és haver de reconèixer que a Espanya, i també a Catalunya es va acceptar massa fàcilment l'anomenada transició.

Tot va ser oblit...i possiblement no n'hi havia prou.

La mort del dictador de malaltia al llit va comportar el que va comportar, i no deixa de tenir conseqüències.

dimarts, 15 de juny de 2010

Sempre hi són!

Avui he disposat de temps i humor per seguir les compareixences de l'anomenat “Cas Palau” al Parlament de Catalunya. Ha resultat més interessant del que em pensava, encara que no ha arribat als nivells d'un bon film de “corruptes” dels de Hollywood.

La llàstima és que no es pugui anar a fons amb un tema com l'anomenat “Cas Pretòria”. Els socialistes ho han impedit perquè els toca massa de prop i en temps preelectorals sembla que no es bo jugar amb les coses de menjar.

Resulta, si més no sorprenent, que les necessitats electorals i les perspectives partidistes sempre acabin impedint anar a fons en qualsevol d'aquests temes.

Seria desitjable que ara que ja existeix l'Oficina Antifrau i té responsable, a part de tot l'aparell judicial que pot actuar en algun d'aquests suposats temes de corrupció, és pogués arribar fins el fons i així depurar les responsabilitats pertinents.

Malgrat tot, un sempre té la sensació que res arriba a conclusions definitives i que moltes de les qüestions realment importants van quedant pel camí.

Complementant-ho amb la lectura de la premsa destaca una altra singularitat curiosa que és l'aparició de determinats noms que figuren arreu. Per exemple, el de García Bragado, a l'Ajuntament de Barcelona, al Departament de Presidència de Pasqual Maragall i per tant una de les persones que va remoure tot el tema de l'Hotel del
Palau de la Música. N'hi ha que sempre hi són!

dilluns, 14 de juny de 2010

Sense obrir el diari

Vol dir que no m'ha calgut obrir el diari i m'he quedat amb els titulars de la primera plana. És una forma com qualsevol altra de treballar.

Per un costat tenim la notícia de la fi de l'era Laporta al Barça i l'inici de la de Sandro Rosell. De l'un ja en coneixem els resultats i de l'altre hem d'esperar-los, malgrat que val la pena tenir present la part d'èxit que pertoca a Rosell pel temps que va estar treballant conjuntament amb Laporta..

Per un altre costat si que hi ha una notícia que seria d'agrair que experts en la matèria ens ajudessin a situar correctament i en les perspectives adequades, contextualitzant bé tant les situacions de conflicte com les perspectives de resolució que s'albiren: Les eleccions a Bèlgica.

És molt interessant veure com es poden resoldre temes lingüístics i de convivència
en estats on es parlen llengües diguem-ne, per entendre'ns, de primera categoria com és el francès i el flamenc, llengua materna i de relació a Flandes i a Holanda.

Aquest és un tema realment interessant doncs pot exemplificar com s'han de relacionar, o poden relacionar-se situacions d'aquests tipus, doncs encara hi ha molts reptes per plantejar, i ben poques solucions respectuoses per protegir a qui realment és el feble.

La pregunta sobre qui és el feble i el fort sempre té connotacions subjectives, però aquestes no hi són per pas perquè si.