divendres, 2 de juliol de 2010

Si ...

Aniré a la manifestació del proper dia 10 de juliol, malgrat que:

-- El President Montilla, que diu que també hi serà, va ser el primer a
presentar tota una llista d'esmenes que desvirtuaven totalment el projecte
d'Estatut del 30 de setembre.

-- Malgrat tenir molt clar que la dignitat de la qual parla el Sr. Montilla no té res
a veure ni amb la dignitat de Catalunya ni amb la meva.

-- Tinc molt clar que la manifestació servirà més al PSC/PSOE, la Secta, que no
no pas als partits catalanistes.

-- Que la manifestació servirà per rentar la cara i la consciència de molta gent.

-- Em dol molt haver de compartir dues hores d'una tarda de dissabte de juliol,
amb la Secta aquesta que ens domina a tots nivells.

-- Em rebenta que tot plegat estigui servint en safata una pàtina de catalanisme
als de la Secta que ni es mereixen ni haurien tenir mai.

-- Em temo que acabarà servint, com sempre, als “sospitosos habituals”.

No seran pas dues hores agradables però confio que passin ben de pressa!

dijous, 1 de juliol de 2010

Difícil, molt difícil

Després de la sentència del Tribunal Constitucional em queden dues sensacions complementàries a la vegada que contradictòries.

M'ho esperava que el resultat de la sentència acabés donant cobertura a tothom i fins i tot donés arguments tant als favorables com als contraris a l'Estatut. Són coses d'allò que és opinable i que per tant poden ser valorades en un sentit o altre.

Veient-ho des d'una visió de persona de 70 anys aquest final crea un malestar evident
i el que és pitjor, que res es mou i que tot segueix sent igual.

El malestar té molt a veure amb la impossibilitat de dialogar amb Espanya, fet aquest que ens situa en una formulació que no és pas agradable i que per resumir-ho podríem afirmar que la via de futur només passa per anar cap la secessió, i veient el caràcter espanyol aquesta secessió només podrà ser agre i a disgust i per tant d'una hostilitat creixent.

Seria normal que el fet en si mateix fos amical i que ens reconeguéssim tots plegats com a germanastres i que el temps que hem hagut de viure junts ens hagi ensenyat a conèixer-nos i per tant a apreciar-nos. Penso que això per una gran part de catalans és el que voldríem. El dubte és si també ho volen els espanyols.

dimecres, 30 de juny de 2010

Imputat

La notícia acaba de ser comunicada a través del Telenotícies de TV3 ara fa uns minuts, a dos quarts de tres. Ha estat la primera, la de capçalera.

El Sr. Ramon García Bragado, quart tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, ha estat imputat pel tema de l'hotel que es volia construir al costat del Palau de la Música, un assumpte més dels que estan convertint aquest fi de mandat socialista al Cap i Casal en un autèntic misteri de dolor.

Es produeix un fenomen curiós, que es repeteix en uns quants casos i parteix del mateix esquema. Es posa en circulació un presumpte i suposat cas de corrupció, fent anar totes les sospites cap a Convergència. Passen els dies i els Iceta, Zaragoza i Ferran van fent el “caldo gros” al qual s'hi afegeix amb entusiasme aquesta mena de TBO que alguns en diuen diari, El Periódico. Finalment el cas acaba amb imputacions vers personatges socialistes.

Queda bastant clar que la campanya preelectoral socialista té un sol objectiu: emmerdar a CDC.. És l'enemic a abatre.

dimarts, 29 de juny de 2010

S'ha acabat!

La sentència sobre l'Estatut de Catalunya ja és un fet, una realitat. Valoració?
No penso fer-la explícitament, el tema ja el valorarà Déu i sa mare. Ja ho estan fent.

Després de 30 anys d'autonomisme i de peix al cove, ens hem quedat sense peix ni cove.

Cada dia és més evident que el xoc de trens entre Espanya i Catalunya no el para ningú, podem anar-los esquivant per evitar la topada, però no hi ha gaires vies com per evitar-ho.

Arribats aquí no hi ha cap altre full de ruta que anar reconstruint el país. Per un costat
amb una clara consciència de fer forta Catalunya amb una visió internacional i anar trencant tots els llaços que es pugui amb Espanya. Per l'altre, amb tota seriositat anar fent camí vers la independència, però apartar-nos de fantasiosos que ja sabem a on ens han portat, exemple Esquerra. Denunciar amb fermesa als botiflers tipus PSC/PSOE tot lluitant-hi per reconquerir el territori que s'han anat fent seu, i sobretot, establir i donar a confiança a aquelles persones que han demostrat ser-ne mereixedores, tipus com l'Alfons López Tena.

dilluns, 28 de juny de 2010

La frase del dia

“L'ambigüitat contra el terrorisme corromp sempre”. Autor: José Bono, president del Congrés.

Sempre que es trien frases soltes i tretes de context hi ha el risc d'acabar dient bestieses. Aquesta frase de Bono és tan buida que no mereixeria ni ser comentada, però tenim el que tenim.

L'ambigüitat sovint és un llenguatge ben convenient perquè permet les ambivalències pròpies del llenguatge i veure-hi les diverses formulacions possibles i les seves derivacions.

Que seria del llenguatge polític sense l'ambigüitat? Com es podrien tenir present les diverses percepcions sense una certa ambigüitat?

Per cert, el Sr. Bono, no té per hàbit l'ambigüitat precisament, sinó més aviat la certesa i la frase doctrinària, virtuts aquestes que simbolitzen molt significativament l'espanyolisme.