divendres, 15 d’octubre de 2010

Cara a cara

Ja tenim un nou serial preelectoral: el cara a cara.

Tothom sap que els de la Secta no volen el cara cara ni l'han volgut mai, podrien dir-ho clarament i no passaria res de res. Però no, es tracta de fer veure que si que ho volen quan en realitat és que no. Surten ara amb el problema de la llengua, o amb el de les televisions espanyoles a Catalunya, i si tot això no serveix, treuran altres qüestions i tot sigui per aparentar el que no és.

Els sectaris no són rucs ni ho han estat mai, però si els cal mentir, menteixen, i si els cal fer veure una cosa per l'altra ho fan i es queden tan tranquils. L'objectiu sempre és el mateix, mentir i tergiversar les coses si els convé.

Valdria la pena d'estar ben tranquils per part de CIU i deixar que els de la Secta vagin dient i vagin fent. Que intentin embolicar, emmerdar, embrollar, tot allò que solen fer quan han acabat les armes ideològiques i de debat si és que mai les han tingudes.

Ja han deixat el país fet pols en tots els sentits i han demostrat del que són capaços i per tant el que cal és apartar-los de la responsabilitat de manar arreu on es pugui, i això podem i hem de fer-ho. Democràticament i, si potser, contundentment.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Alegria

No és un títol gaire normal en aquest bloc. Els que em seguiu, tant si és de tant en tant o amb més assiduïtat, ho sabeu prou bé.

Saber, avui, que la tasca de treure els miners de la mina de Xile funciona bé és un enorme motiu de satisfacció. Evidentment i en primer lloc per als miners afectats i les seves famílies, però també per a tothom.

La confiança que tots podran sortir-ne bé sembla viable, només cal esperar a que surti el darrer.

És evident que la història no s'acaba aquí, perquè aquestes persones i les seves famílies hauran de ser “recuperades” en tots els sentits, i ben segur que no serà pas una tasca fàcil.

El món de les mines té històries ben dures i tràgiques que han estat recordades anys i anys. També han estat motiu de grans mostres de solidaritat obrera i de lluita social.

Confio que aquesta acabi bé per a tothom. Les alegries també cal compartir-les.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Què hem de creure?

Durant el darrer “serial” del finançament recordo que ens van estar dient que era el millor que mai s'havia aconseguit. Es va criticar a fons a CIU per oposar-s'hi o simplement per dir que es mentia o no s'explicava tot el que calia.

Ha passat el temps i ara resulta que s'ha de fer una emissió de bons per ajudar a la Generalitat a sortir del pas, i a un interès del 4,75%.

Algú s'ha plantejat què caram està passant amb el tema?

Tothom coneix, ja sigui per un mateix o per les conseqüències sobre tercers,
com realment està la qüestió econòmica. Ara bé, el que s'entén menys de tot plegat
són els constants missatges que hem hagut d'aguantar temps i temps: que tot estava controlat, que no hi havia problemes, que les previsions eren correctes... Que és què ningú no sabia res de res, o potser no volien saber-ho?

O potser es vol deixar el mort a qui vingui després del 28-N? Així els socialistes podran començar a posar a treballar a personatges tan sinistres com un tal Joan Farran o molts d'altres de la mateixa corda.